Cinema d'estiu

Aquest estiu ha fet molt bon temps, i els festivals de cinema a l'aire lliure a París han coincidit o bé amb absències meves o bé amb períodes de molta feina. Així doncs, darrerament he vist poc cinema. Però no em puc estar de comentar algunes pel·lícules:

Fausta
Una noia indígena que treballa a la capital i que pateix el síndrome de "la Teta asustada", segons el qual la seva mare li transmeté, a través de l'alletament, la por de tota una generació castigada per la violència política; la revolta social i la repressió del poder, en un país complexe on la desigualtat i el factor indígena continuen essent capitals per a entendre'n la realitat. Un producte rar i molt més que remarcable, que no té res del realisme màgic, ho té tot del realisme social.
Inusual, lluminosa, commovedora.

Crossing the bridge: the sound of Istambul
Aquest interessantíssim documental ens passeja per Istambul i per la Turquia actual a través de la música. Ens mostra com la música popular reflecteix els canvis socials, les inquietuds i els anhels de les noves generacions, que busquen expressar-se incorporant ritmes i missatges nous als de sempre. Tot això en un país fronterer entre allò que solem anomenar occident i orient.
Apassionant, alegre, agradable.

The Reader
Kate Winslet brilla de nou en una interpretació extraordinària. Un paper complexíssim per a una història enrevessada que ens porta a revisitar la barbàrie i els seus efectes desastrosos sobre tota l'espècie. En aquest cas des del punt de vista d'una persona al cantó dels perpetradors, de la que també podem observar el sofriment, tot i que no ens faci oblidar qui va fer què a qui.
Dura, complexa, fascinant.

Whatever works
Una bona comèdia d'en Woody Allen en el seu medi natural, el de la classe mitjana de Nova York. Torna al seu registre habitual per a explicar una història on ens diu que, al cap i a la fi, la vida pot ser més simple del que sembla. Sobretot si no ens la compliquem. Grandíssims diàlegs, personatges insòlits però divertits. Val la pena, és de les pel·lícules que poden tornar les coses al lloc després d'un dia gris.
Divertida, còmica, fresca.

Inglorius basterds
Es tracta d'una obra només per a incondicionals de Tarantino. Hi trobem aquest director en estat pur, només que ha canviat de temàtica i d'escenari. La resta, la mateixa. Els plans arriscats -aquest cop en un nombre menor que el que és habitual-, les escenes d'una estètica preciosista i banalitzadora de la violència, les escenes de diàleg interminables amb personatges suposadament insòlits. En aquest sentit, de dues hores i mitja en podria sobrar una. Això sí, en Brad Pitt broda un paper divertidíssim -per a qui li agradi aquest llenguatge-.
Típica, estereotipada, exageradíssima.

The September Issue
Després de The Devil wears Prada tornem al mateix tema, el funcionament del món de la moda, un negoci molt lucratiu i considerablement influent en l'estètica de les nostres societats. En aquest cas es tracta d'un documental sobre el número de setembre de 2007 de la revista Vogue, a través del seguiment de l'activitat d'Anna Wintour, l'editora en cap de l'edició nordamericana de la revista. Hi veiem com quelcom de tan sensible com una estètica que acaba per tenir un fort impacte sobre tot allò que trobem per vestir-nos a les botigues depèn de les fílies i fòbies personals d'una colla de personatges de mèrits dubtosos. Imprescindible per a entendre com funciona aquest món.
Interessant, informada, valenta.

Tres pel·lícules interessants

L'onada generada pel festival de Cannes i altres continua portant títols interessants a les pantalles de París. A continuació comentaris en el format habitual sobre tres pel·lícules més que he vist recentment, totes tres prou interessants.

Jaffa
Emocionant drama centrat a Jaffa, ciutat de la riba mediterrània que esdevingué gairebé un barri de Tel-Aviv i que es caracteritza encara avui pel seu esperit obert i població mixta. No és un film sobre la relació entre israelians jueus i àrabs, aquest és només el rerefons d’una història que ens confronta a grans preguntes sobre la vida i la mort, els lligams familiars, l’amor, la fidelitat... Extraordinària interpretació de la joveníssima actriu Dana Ivgy, que expressa tantes coses gairebé sense paraules. Mentrestant, la més veterana i coneguda Ronit Elkabetz (“La visite de la fanfare”, i altres) fa una bona interpretació, encara que hauria guanyat en credibilitat si no hagués abusat tant del maquillatge i del no despentinar-se.
Teatral, emotiva, tràgica

Sunshine Cleaning
Dels mateixos productors que la deliciosa “Little Miss Sunshine” –segons la mateixa promoció de la pel·lícula-, en certs aspectes es repeteix la història, amb un to més proper al drama que a la comèdia. Alan Arkin hi torna a interpretar el paper d’un avi que fa de mentor d’una criatura que té un talent amagat. Aquesta criatura és el fill de la protagonista, que malda per establir el seu propi negoci, una empresa de neteja d’escenes de crims. La història recupera la manera de viure i les aspiracions i anhels del somni americà vist des de baix, des del punt de vista de la classe treballadora, amb un fons d’optimisme tot i les dificultats.
Entretinguda, curiosa, lluminosa

Who’s that knocking on my door
Reestrenada a França, aquesta cinta del 1967 és una de les primeres pel·lícules d’un dels grans del cinema, Martin Scorsesse. L’obra a partir de la qual es donà a conèixer al públic francès quan fou presentada al festival de Cannes. Hi mostra la vida a Little Italy a través dels ulls d’un jove de barri interpretat per Harvey Keitel. Més enllà de la història en ella mateixa, conté escenes de gran qualitat i creativitat fílmica on ja es mostrava el grandíssim talent del director. N'hi ha una, una escena eròtica amb "The End" dels Doors com a fons musical, que no m'estranyaria que hagués inspirat Francis Ford Coppola per al seu impactant principi d'Apocalypse Now.
Obscura, interessant, remarcable.

Amerrika, en avant-première!

És dilluns. Surto de la feina. Havia quedat per fer un got però el tema s’ha cancel·lat. Estic sense plans i no tinc ganes d’anar-me’n a casa, encara que faci un dia rúfol. Faig servir la connexió a Internet del telèfon per a veure què fan al cinema. Avui, al Quai de Loire, hi ha l’avant-première d’”Amerrika”, un film del que vaig veure la promoció l’altre dia i que em va cridar l’atenció. A més, és en presència de la directora. No m’ho penso més i me n’hi vaig.

Quan arribo a Jaurès cau un diluvi, l’enèssim d’aquestes setmanes de pluges localment intenses que ens afecten de manera intermitent en aquesta primavera continental de temps tan variable. Tot i això em vull assegurar l’entrada i sóc a la sortida del metro més propera al cinema (menys de cent metres). Me n’hi vaig. Arribo a la taquilla xop per a veure que queden moltes places. No fa prou fred, però, com per a arreplegar un refredat. La temperatura, tot i la pluja, és primaveral, gairebé estiuenca.

La pel·lícula no s’estrenarà fins d’aquí a deu dies, però avui la puc veure, en presència de la jove directora, Cherien Dabis, que ens introdueix breument el film. Es presenta com una palestina emigrada als EUA i ens explica que la seva obra té un important component autobiogràfic.

Amerrika no és un film sobre la ocupació israeliana dels territoris palestins. Aquesta ocupació tot just hi apareix retratada com a quelcom de factual, com a fet establert que és el teló de fons del principi de la narració. Una mare divorciada i el seu fill emigren a un petita ciutat de l’Illinois, als EUA, gairebé al mateix moment que aquest país llança l’atac a l’Irak. L’autora ens mostra tot l’esforç i les contradiccions que suposa emigrar. Les dificultats de l’adaptació a una nova cultura, en aquest cas força hostil. L’estatus perdut, la vergonya i tot el que suposa haver de tornar a començar des de zero. Tot plegat amb un guió equilibrat i molt bona interpretació. Una autèntica joia.

"Abrazos rotos"

En Pedro Almodóvar ha arribat a un nivell de maduresa que l’ha convertit en un cineasta amb un ampli ventall de seguidors i seguidores fidels arreu. No és d’estranyar doncs que, en una ciutat cinèfila com París, el públic esperés amb ganes l’estrena de la darrera obra del director manxec, “Abrazos rotos”. Un cop més, l’estrena d’un Almodóvar l’havia de veure amb una de les persones amb qui més hores de cinema he vist en aquesta ciutat: la meva amiga Valeria.

La pel·lícula de Cannes venia amb una estela de crítiques correctes, però més aviat poc entusiàstiques. El que més em va sorprendre fou que la crítica francesa era dura amb en Lluís Homar, de qui deien que no omplia la pantalla. Havent-la vist us puc dir el que en penso. D’entrada, la interpretació d’en Lluís Homar em sembla digna del gran actor de dilatada trajectòria de què parlem. Potser és que la crítica francesa esperava algú més proper al tòpic del “macho ibérico”... Mentrestant, Penélope Cruz continua demostrant la seva vàlua, lluny del paper fet a mida que li va donar en Woody Allen a la prescindible VCBCN.

I sobre el film... De ple dins de l’estètica Almodóvar, amb plans estèticament molt bells i una constant reivindicació dels colors. Una trama prou convincent per a una història marcada per l’explotació de la fragilitat de l’existència, amb personatges marcats per una llibertat negada pels accidents de la vida, i amb temes que Pedro Almodóvar no havia explorat fins ara –la paternitat, per exemple-, i un regust, efectivament, de maduresa. La maduresa, per exemple, de les pors raonablement basades en l’experiència, i de la constatació de la inescrutabilitat dels camins de la vida. Definitivament, val la pena.

Looking for Eric

Generalment les meves crítiques de cinema són breus. La meva fal·lera pel setè art em fa veure prou pel·lícules com per a arribar a no tenir temps de comentar-les de manera extensa. Entre això i el fet que no en sóc un expert n’hi ha prou com per a que em limiti a expressar breument les meves opinions. L’altre dia, però, en vaig veure una que es mereix una menció a part: la darrera obra d’en Ken Loach, Looking for Eric.

Un carter de mitjana edat desencantat de la vida retroba les ganes de viure quan se li apareix el futbolista Eric Cantona. Ken Loach torna a cultivar el terreny on excel·leix, el drama social, amb molt d’humor i tendresa i un fins ara inèdit toc de realisme màgic. El ventall de temes tractats és ampli, des de les dificultats de l’adolescència i d’abandonar-la fins a la paternitat i les dificultats de la vida de parella, en un rerefons marcat per la transformació dels referents de la classe obrera.

Looking for Eric val la pena d’anar a veure. Perquè es commovedora i punyent com el millor Ken Loach, però a més és divertida, tendra, fresca, intel·ligent i, a estones, hilarant. Bravo.

Just abans de Cannes...

Mentre a Cannes s’acaben de repartir els premis del que –diuen els francesos- és el festival de cinema més important del món, i mentre avui surt la darrera de l’Almodóvar a França, torno a la meva habitud de comentar amb brevetat les pel·lícules que he pogut veure darrerament. La primavera ha arribat amb menys anades al cinema que l’hivern, vistes les millors temperatures i, sobretot, una activitat laboral i viatgera prou intensa.

Rachel getting marriedDesprés de 10 anys de tractament contra l’addicció a les drogues i de recaiguda, una jove torna a casa per al casament de la seva germana. Un drama familiar que té el seu interès, amb una remarcable interpretació d’Ann Hathaway –una de les meves actrius preferides pel que fa a les “joves promeses”-. També resulta interessant de veure el mestissatge a les robes i les músiques, per molt que no deixi de ser el primer món que parla amb el primer món. Això sí, el tractament preciosista de les escenes fa que li pugui sobrar ben bé mitja hora.
Llarga, intensa, emocional a l’anglosaxona

Easy virtue
L’acció se situa als anys 20 del segle passat. Un jove anglès de bona família compareix a la propietat familiar amb la seva nova muller, nord-americana. El contrast entre l’energia de la superpotència en ascensió i la rigidesa de l’Anglaterra post-victoriana en forma de comèdia molt ben actuada particularment per Kristin Scott-Thomas i Colin Firth. Per passar una bona estona.
Divertida, intel·ligent, fresca

La siciliana ribelle
En la línia de pel·lícules com Gomorra –de denúncia d’una realitat crua lluny del romanticisme d’altres obres cinematogràfiques-, “La sicilienne” explica de forma novel·lada la gestació dels grans processos antimàfia de principis dels noranta, a través de la història d’un testimoni protegit. Hi veiem com l’entrada en el negoci de la droga fou un moviment decisiu per a una transformació profunda dels “homes d’honor”, en un salt qualitatiu en el seu camí des la persistència d’estructures semifeudals per una fallida de l’estat cap a l’estructura criminal més abjecta. Molt ben actuada.
Crua, informativa, implicada

The boat that rockedHistòria d’una ràdio pirata emetent des d’un vaixell al mar Nord. Un homenatge a les ràdios pirates angleses de finals dels anys 60, que van consolidar l’hegemonia del rock i del pop a les ones i el naixement de la radiofòrmula que ha arribat fins als nostres dies. Imprescindible per als qui els agradi la música de l’època.
Poca-solta, divertida, irreverent

$9.99 (Le sens de la vie pour 9.99$)La vida quotidiana d’un bloc d’apartaments a Sidney on un dels habitants comanda un llibre per correu: el sentit de la vida per 9,99 dòlars. Tot i tenir alguns punts d’humor, la única gràcia que té consisteix en ésser una pel·lícula d’animació.
Decebedora, prescindible, estereotípica.

Precisament després del festival de Cannes, hi ha tota una sèrie de pel·lícules que han sortit i que farà bo de veure i de comentar. Continuarà!

Welcome

Welcome és el que he vist a la meva darrera anada al cinema. L’acció se situa a Calais, ciutat portuària que viu del trànsit entre França i la Gran Bretanya a través del Canal de la Mànega. Un professor de natació, antiga glòria esportiva, intenta impressionar la seva ex-dona tot ajudant a aprendre a nedar a un kurd emigrat de l’Irak que pretén arribar a Anglaterra... nedant a través del canal . Un drama que ens acosta a la tragèdia d’uns emigrants als que cada cop se’ls tanquen més les portes per a aconseguir l’estatut de refugiat, i que, a partir del moment en que entren en situació irregular, es troben sovint en zones grises on els drets més bàsics desapareixen. Tot això per a gent que, generalment, no busca més que un futur millor per a ells mateixos i per a les famílies, i que sovint fugen de situacions molt complicades a les que la nostra prosperitat no és completament aliena.

Una obra corprenedora i imprescindible que ha creat debat a França, puix que la darrera llei d’imigració va consagrar el que alguns anomenen “delicte de solidaritat”. Aquest tipus penal pretén perseguir els traficants de persones, però la redacció de la norma és prou ambigua com per a possibilitar altres interpretacions. Veiem-ho, incloent-hi textos legals traduïts per mi mateix amb bona voluntat:

Segons llegeixo al Novel Observateur, L’article L622 del codi d’entrada i d’estada dels estrangers i del dret d’asil estipula que “tota persona que haurà, per ajuda directa o indirecta, facilitat o intentat de facilitar l’entrada, la circulació o l’estada irregulars d’un estranger a França serà castigada amb un empresonament de cinc anys i una multa de 30.000 €.” Mentrestant el ministre de l’Immigració, Sr. Eric Besson, es defensa dels atacs d’una colla d’associacions que fa uns dies feren una manifestació contra aquest delicte tot dient que ningú ha estat condemnat per haver donat sopluig, menjar o transport a una persona en situació irregular. Segons ell el delicte només el cometen els traficants de persones.

Pel que llegeixo l’article L622-4 del mateix text estipula que el L622-1 no s’aplica quan es tracta de “persones en dificultat”. “L’ajuda a l’estada irregular d’un estranger no pot donar lloc a procediment penal quan es el fet (...) de tota persona física o moral, quan l’acte en qüestió era necessari en vista d’un perill actual o imminent, necessari a la salvaguarda de la vida o de la integritat física de l’estranger, llevat que hi hagi desproporció entre els mitjans empleats i la gravetat de l’amenaça, o si ha donat lloc a una contrapartida directa o indirecta”.

Evidentment tota llei necessita un reglament per a ser aplicada, però no cal tenir grans coneixements jurídics per a adonar-se que en aquest cas la definició de perill actual o imminent, la necessitat de salvaguarda de la integritat física o la qüestió de la proporció dels mitjans empleats són totes amplament valorables i opinables, potser massa. No em sembla que amb un text com aquest les associacions de voluntaris que presten assistència als migrants es puguin considerar segures al 100%. I no em sembla que aquest fet sigui quelcom per a quedar-se tan tranquil.

Marcinema

El marcinema és un bonic neologisme o paraula de nova creació per a ser inclosa al diccionari de definicions improbables que ben aviat començaré a escriure, i que designa les pel·lícules vistes durant el mes de març, o bé l'acció i efecte d’anar al cinema durant aquest mes. Ja que ens hi posem, millor que explorem la polisèmia, no troben? Si, ja ho sé, potser seria més interessant i enriquidor explorar la Polinèsia, però de moment no tinc pressupost. El que sí que he explorat en el marcinema és Àsia. Dit això, aquí ho tenen, en el format habitual de crítiques curtes en extensió però tan profundes com sigui possible en significat:

Harvey Milk
Una extraordinària interpretació de Sean Penn per a una interessant biografia de Harvey Milk, la primera persona que accedí a un càrrec electe als EUA fent bandera de la seva homosexualitat, tot esdevenint regidor de la ciutat de San Francisco l’any 1977. Tot un símbol de la lluita del col·lectiu gai pels seus drets. La recreació de l’època és remarcable, les interpretacions notabilíssimes. Un llarg camí recorregut i encara molt de recórrer pel dret de cadascú a estimar com vulgui.
Implicada, colorista, ben interpretada

Die Welle (l’onada)
Basada en una història real que va tenir lloc a Palo Alto, als EUA, represa per una novel·la escrita a Alemanya, Die Welle explica la història d’un professor d’institut que respon a una pregunta sobre el totalitarisme amb un experiment: reproduir a la classe les condicions que creen una dictadura. Un enormement suggeridor exercici d’exploració sobre els mecanismes de la dinàmica de grups, profundament explorats per la psicologia social. Uns mecanismes que permeten crear adhesions explotant les pors i els desitjos més íntims: la voluntat de reconeixement, la necessitat de pertinença, la voluntat de transcendir les fronteres socials. Tots els ressorts, tan explotats i coneguts, però tan potents, tan actuals i tan presents.
Trepidant, inquietant, poderosa

24 City
Un documental amb parts dramatitzades, 24 City explora la transició econòmica xinesa, del col·lectivisme al “socialisme de mercat”, que no és res més que capitalisme amb un fort control estatal. El director construeix un mosaic a partir de les experiències dels treballadors d’una fàbrica desafectada per a construir un hotel de luxe. Diverses generacions parlen, des dels qui van edificar la fàbrica passant pels qui veieren la revolució cultural treballant-hi, fins a les generacions més recents marcades per un esperit completament diferent, el dels emprenedors. Tots testimonis d’una societat que s’ha transformat de cap a peus a una velocitat que encara té el mon mig esverat.
Històrica, coral, contemplativa

Tokyo Sonata
A un home el fan fora de la feina. Aquest fet desencadena la descomposició d’una família, en una atmosfera marcada pel pudor, la culpabilització i una estructura social fortament patriarcal. Una poderosa exploració dels efectes de la crisi actual, en aquest cas en una societat com la japonesa. La comunicació i la part que hi tenen els silencis, la destrucció de totes les seguretats, la recerca per part de cadascú del seu somni. I la comprovació que, mal que bé, tothom se’n pot sortir. Tot en una narració rítmica i estèticament interessant, amb alguns personatges de rica evolució.
Veraç, íntima, propera

The chaser
Un thriller a la coreana, que comença molt bé i es desenvolupa de manera interessant, però acaba essent massa llarg i a voltes incoherent. Dues hores de les que potser en sobra. Un personatge central que creix, algunes situacions tumultuosament ridícules, i, ho he de confessar, una manera de parlar que em feia molta gràcia perquè em recordava la meva cap a Harare, coreana, en els gestos i en les expressions. Moments d’una bellesa estranya, bona fotografia, tota una sèrie d’elements interessants. Però una història tan revirada que encara no sé si em va convèncer o no.
Enrevessada, moguda, exòtica

Llargmetratges de febrer

Si el mes de febrer no haurà estat tan cinematogràfic com el gener no és a causa del clima, que s'ha mantingut com el d'un hivern molt rigorós, sinó més aviat per haver tingut altres ocupacions, amb viatges inclosos. Un d'aquests viatges m'haurà permès, no obstant, una experiència que es mereix una entrada a part: la del museu de cinema de Torino. Però això ja arribarà. Per ara, heus aquí quatre comentaris sobre el que he vist més recentment.

Into the wild
Aquesta se m’havia escapat tot i haver passat un temps important a la cartellera, suposo que devia coincidir amb alguna de les meves prolongadíssimes absències de París. La vaig veure doncs en pantalla petita. Una llàstima, perquè el millor que té és la fotografia dels espectaculars i bellíssims espais naturals. La resta suposo que haurà entusiasmat molta gent, però a mi em va decebre si no és que em va indignar. Basada en la història real d’un postadolescent nordamericà que decideix allunyar-se del món de totes les abundàncies i de la buidor més absoluta. Rebel sense causa que en busca alguna, sembla que plantegi un dilema moral. Però no és més que un frau. Només ho pot abandonar tot qui ho té tot. I la majoria del món no té temps per a abandonar res perquè estan massa ocupats a procurar-se els mitjans per a arribar a l’endemà.
Convencional, adolescent, fraudulenta

Walkyrie
Entenc que un film de Hollywood sobre l’Alemanya nazi es parli en anglès i no en alemany, encara que ens trobem amb el ridícul que un Tom Cruise encarni amb el seu accent ianqui un noble alemany que parla amb generals de la Wehrmacht de curiosos accents britànics a les ordres d’un Adolf Hitler parlant un (ridícul) anglès amb rastres d’accent alemany. Si fem abstracció d’aquest fet, i d’alguna possible incongruència històrica, i deixem de banda els comentaris sobre el fet que el mateix Cruise sigui una de les figures més prominents d’una secta de sonats, Walkyrie val la pena de veure, perquè és una pel·lícula molt ben feta, amb molt de ritme i escenes interessants. Que ens recorda que ni un règim tan sinistre com l’alemanya nazi era monolític, i que honorar el compromís individual amb l’ètica més elemental sempre és possible, encara que pugui ser molt costós.
Curiosa, espectacular, elèctrica

LOL (Laughing out loud)
Marcada pel retorn d’una Sophie Marceau ja madura però tanmateix bellíssima i que en aquest cas fa de mare. Història de com els adolescents (d’entre els rics d’un país ric) s’enfronten a la vida, i de tots els misteris de la comunicació entre pares i fills a l’era del Messenger. Prou divertida i amb algun moment interessant, per molt que sigui, com en dirien aquí, “franco-francesa” –és a dir amb abundància d’elements difícils de captar fora de l’hexàgon, que és com els francesos anomenen França de manera familiar-, i res més que una història de nens i nenes més aviat consentits –el XVIè arrondissement de París-. Potser seria interessant veure-la en paral·lel a històries com La haine o d'altres sobre adolescents francesos contemporanis, encara que aquesta tingui una pretensió única: l'entreteniment.
He de reconèixer que vaig passar una bona estona i vaig riure força. Serà que ja m’he afrancesat del tot?
Contemporània, divertida, poca-solta

Gran Torino
Definitivament en Clint Eastwood és com un bon whisky. Com més envellit, millor; sec, profund, dur, i riquíssim en aromes i matisos. Gran Torino ens explica tantes coses que resumir-la en unes poques frases resulta impossible. Un home enfila el final de la seva vida amb una agror vital i un aire d’haver-ho vist tot que no li impedirà d’aprendre coses noves d’aquest món que canvia tan ràpidament, ni de dir-hi la seva a la seva peculiar manera. Gran interpretació, el ritme just, temàtiques tan humanes com actuals. Una joia.
Dura, humana, fascinant

I en vindran més, que el març ve carregat de coses interessants.

S’acaba un gener de cine

No és pas que la meva vida s’hagi convertit en una pel·lícula. O potser sí, aneu a saber. En qualsevol cas el que aquest títol evoca és el final d’un mes en què he continuat anant al cinema de manera assídua. Perquè m’agrada, però també perquè les circumstàncies meteorològiques han continuat essent particularment propícies per a aquesta activitat. Pocs dies de sol on fes bo de passejar, molts dies grisos i freds on asseure’s còmodament davant d’una pantalla esdevenia una manera òptima de passar el temps i una temptació massa gran .

Heus aquí algunes crítiques telegràfiques del que he vist darrerament:

Revolutionary road
La parella de Titanic es torna a trobar en un drama psicològic situat als EUA dels anys cinquanta. Una història molt més rica del que podria semblar, amb l’evolució de dos personatges i la seva lluita per a alliberar-se del quadre d’unes vides convencionals en una societat tradicional i conservadora. En Di Caprio només l’he pogut suportar a Blood Diamond, on fa la única interpretació remarcable que li he vist. Per contra ella, Kate Winslet, demostra en aquesta pel·lícula que és una grandíssima actriu, que en aquest cas es mereix qualsevol premi molt més que Penélope Cruz per VCBCN. Només per la seva interpretació ja val la pena de veure de veure un film que ofereix moltes més coses.
Corprenedora, intensíssima, emotiva

Religolous
Dirigida per Larry Charles (el mateix director de Borat), Religolous ens presenta, amb l’estructura d’un documental, la visió de l’humorista nord-americà Bill Maher sobre el tema de la religió. Un interessant passeig pel món, centrat sobretot en un país on la llibertat de culte coexisteix amb una religiositat que ho impregna tot, fins i tot la política. Personatges tan reals com insòlits, situacions estúpides que apunten a la part més ridícula del fenomen religiós en un cant a la raó i a l’esperit crític. Esbiaixada en alguns casos, però sorprenent i, sobretot, molt divertida.
Hil·larant, compromesa, interessant

Slumdog Millionaire
Un concursant de la versió índia del popular concurs de preguntes i respostes 50x15 està a punt de guanyar deu milions de rúpies (uns cent seixanta-mil Euros, una fortuna a Europa i encara més a l’Índia). Una investigació policial destinada a esbrinar si fa trampes ens proporciona un apassionant viatge per una de les potències emergents del segle XXI, des del punt de vista de les seves capes de població més humils. La narració té un gran ritme i resulta tan interessant que fins i tot un final previsible no la desmereix. Imprescindible.
Trepidant, profunda, espectacular

Espion(s)
Un bala perduda que treballa a l’aeroport i es permet petits furts acaba implicat en una trama d’espionatge entre París, Londres i Síria. Un thriller amb personatges complexos i que evolucionen, molt ben actuat. Millor del que m’esperava, fins i tot si ens podem fer moltes preguntes sobre la versemblança de tot plegat, és una bona pel·lícula.
Sorprenent, inquietant, dinàmica

Che: guerrilla
La segona entrega de la biografia del Che Guevara de Stephen Sonderberg, centrada a l’etapa boliviana que va acabar amb el seu assassinat. Al principi no vaig entendre perquè en Sonderberg se centrava primer en l’insurrecció a Cuba i després en l’etapa boliviana, deixant de banda un període interessantíssim de la vida del Che, el moment en què prengué part activa en la construcció de l’economia socialista cubana, abans de protagonitzar diverses missions a l’Àfrica. Aquesta segona entrega és la resposta a aquesta pregunta: hi veiem com tot allò que va funcionar a Cuba fou un fracàs a Bolívia, perquè les condicions objectives per a una insurrecció revolucionària no hi eren presents. El Che caigué víctima dels propis errors i d’una repressió patrocinada per la CIA que va tenallar el continent sencer durant dècades. Una mort que el convertí en un mite, un mite de la lluita dels oprimits, un mite de la dignitat humana.
Trista, convulsa, tràgica

Aquí se queda la clara, la entrañable transparencia, de tu querida presencia, Comandante Ché Guevara.

Hasta siempre comandante.

I a part de les 21...

El conjunt d’impressions sobre cinema de les entrades anteriors mereix ésser completat amb un repicó, la referència d’algunes pel·lícules que he vist també en els darrers temps –durant la segona part de 2008-, però en aquest cas en algun hotel o a bord d’avions de llarg recorregut. Les que recordo són les següents:

Namesake
En un hotel de Harare vaig poder veure aquesta petita joia, una altra mirada a les problemàtiques de la vida dels migrants. En aquest cas, es tracta de les diferències amb la segona generació, i els esforços dels pares per a transmetre’ls la seva cultura en un xoc amb la del país d’acollida. Quelcom que he pogut discutir amb alguns amics que ho han viscut en les pròpies carns.
Emocionant, veritable, equilibrada.

What happens in Vegas
Les conseqüències d’una nit de disbauxa a Las Vegas on dos individus que s’acaben de conèixer descobreixen enmig de la ressaca que, com a part de la festa, s’han casat. Una comedieta estrictament per a passar l’estona.
Histriònica, exagerada, previsible.

Blood Diamond
En un altre llarg viatge no em vaig poder estar de repetir aquest film d’acció amb pretensions informatives i reivindicatives prou reeixides. A desgrat de no deixar d’ésser una nova visió de l’Àfrica molt marcada pels estereotips construïts al nord, és no obstant una història que ens aproxima a la gestació de les desgràcies d’un continent que no són tan llunyanes com semblen.
Trepidant, implicada, interessant.

Indiana Jones and the Kingdom of the crystall skull
Creuant l’oceà atlàntic de tornada de Montevideo vaig veure la quarta entrega de la saga d’Indiana Jones. No aporta absolutament res al personatge i a la saga, més enllà de l’aparició d’un fill que prefigura l’herència del que fou un mite del cinema d’acció que amb aquesta nova i prescindible entrega queda reduït a la més gran vulgaritat.
Prescindible, innecessària, tediosa.

Wall-E
Una altra pel·lícula familiar per als incondicionals del cinema d’animació. Futurista història d’amor cibernètic en el context d’una humanitat errant després d’un desastre nuclear. Molt ben feta, una petita joia per a petits i grans.
Tendra, divertida, deliciosa.

The constant gardener
Una altra pel·lícula de temàtica africana que també vaig repetir en un avió després d’haver-la vist a París quan va sortir. Basada en una novel·la que encara he de llegir, és un altre film de denúncia de l’espoli a què és sotmès un continent sencer on la vida té, realment, un altre valor. Encara recordo el silenci sepulcral que es va emparar de la sala del cinema en acabar el film a París.
Colpidora, compromesa, bella.

I això és tot per ara, però n'hi haurà més, espero.

21 pel·lícules (3 de 3)

I set més...

Hunger

Una nova aproximació a la vaga de fam dels presos de l’IRA de 1981. Un d’aquells moments que cal no oblidar perquè l’evolució de les coses ens faria pensar que moltes situacions semblants no s’han esdevingut o no foren el que foren. És a més un film d’una grandíssima qualitat estètica.
Colpidora, bellíssima, intensa.

Johnny Mad Dog
Imagineu-vos allò dels periodistes incrustats en unitats de xoc a l’Iraq, però en aquest cas en una unitat de nens soldats a la guerra de Libèria. La brutalitat en estat pur, que ens acosta a la realitat de les guerres més horribles del nostre temps, assumint que no hi ha guerra que no sigui horrorosa. Alguns dels participants, antics nens soldats, han explicat que la de debò era encara pitjor.
Brutal, corprenedora, necessària.

Che: el argentino*
Reconstrucció de la vida del Che, des que va conèixer Fidel Castro a Mèxic el juliol del 1955 fins la marxa final i victoriosa sobre La Habana a finals del 1958. Més interessant que romàntica.
Sincera, èpica, tropical.

Il divo*
Reconstrucció d’una part significativa de la vida d’un dels polítics més importants de la Itàlia del segle XX, Giulio Andreotti, set vegades primer ministre en una època crucial per a entendre el present del país. Una de les múltiples interpretacions possibles de la història, de gran qualitat cinematogràfica.
Fascinant, teatral, valuosa.

Burn after reading*
Aquesta té crítica d’en Fray, amb qui estic d’acord.

Frozen river
Una altra història que toca el tema de les migracions clandestines, altre cop als Estats Units d'Amèrica. I molts altres temes interessants, en una narració rica.
Trista, veritable, profunda.

Espelho magico
Un grandíssim cineasta, Manoel de Oliveira, ens presenta la seva darrera creació fins avui. Suposo que als 90 anys no deuen caldre massa explicacions. Riquíssima en símbols. Una obra per a incondicionals de l’autor.
Llarga, críptica, teatral.

Les tres pel·lícules marcades amb un asterisc (*), no les vaig veure a París sinó a Barcelona. En tots tres casos amb una excel·lent companyia.

21 pel·lícules (2 de 3)

Doncs aquí n'hi ha set més:

Vicky, Cristina, Barcelona
La polèmica generada a casa nostra sobre la pretesa visió reduccionista de Barcelona o de la identitat catalana em sembla absurda perquè aquest no és en cap cas el propòsit del film. No està gens malament de tenir una postal promocional com aquesta en temps de crisi. Dit això, em va resultar molt decebedora, sembla la redacció sobre les vacances d’una adolescent, amb tots els tòpics possibles.
Dolorosament previsible, estereotípica.

Entre les murs
Poseu una càmera dins la classe d’un institut de secundària i veureu tota la dificultat i les contradiccions que afronten uns professionals molt poc valorats però amb un rol importantíssim per a tota la societat. Quina és l’educació que volem?
Apassionant, imprescindible, implicada.

Coluche, l’histoire d’un mec
Pel·lícula biogràfica sobre en Coluche, l’humorista francès creador dels Restos du Coeur, una contribució concreta a la millora de les condicions de vida de les persones sense sostre. Se centra en l’aventura per la qual Coluche es presentà a les eleccions presidencials del 1981 que durien François Mitterrand a la presidència. La recreació de l’ambient de l’època sembla ben reeixida.
Per a iniciats i nostàlgics. Interessant.

Enfants de Don Quichotte (Acte 1)
Documental que presenta la gestació d’una espectacular i commovedora mobilització social a França, la tardor i l’hivern del 2006-2007, quan el Canal St. Martin de París (on visc) es va convertir en un gran campament de gent sense sostre.
Controvertida, polèmica, compromesa.

Tokyo!
Tres històries amb la ciutat de Tokyo com a escenari. No he vist massa res de japonès i contemporani, i aquesta em va fer riure molt a estones i em va acostar a una cultura que em fascina.
Divertida, inhabitual, sorprenent.

Body of Lies
L'última gran pel·lícula d’acció que he vist, que no decebrà els amants dels films d’espies més actuals i dels efectes especials. Millor del que m’esperava.
Trepidant, espectacular, preocupant

The visitor
Una estranya forma d'atzar fa que les vides un professor d’universitat en hores baixes i d’uns immigrants sense papers es creuin. Una exploració interessant de les relacions humanes i de, sobretot, un terreny desconegut per a la majoria: la complicada vida dels migrants sense papers, on els drets individuals més bàsics desapareixen.
Commovedora, simpàtica, humana.

21 pel·lícules (1 de 3)

Al bloc germà, el meu amic Fray Peskuezo de Eskuerzo, primer i únic integrant –fins ara- del Mester de Clerecía del segle XXI, hi sol fer crítiques de cinema. En el meu cas, normalment no en faig més que comptades, per dos motius. Per una banda, perquè m’agradaria tenir més temps per a fer-ne i no crec que hi pugui dedicar el temps que aital tasca faria necessari, i per l’altra normalment solc ser força positiu amb el que veig –potser massa i tot-, i per tant per a alguns i algunes potser no seria una referència massa bona.

Em vaig passar tot el periple africà sense veure massa res si no fos pel Wild Cinema Festival de Windhoek i alguna pel·lícula escadussera vista en algun hotel o en algun avió. Així doncs, tenia moltes ganes de cinema, i per això em vaig fer soci dels MK2, una cadena de cinemes prou gran com per a poder permetre’s alhora els grans èxits de taquilla i pel·lícules més minoritàries. A més, els MK2 del Quai de Seine i del Quai de Loire em queden a prop de casa, només em cal un passeig pel canal que sol ser força agradable i que puc fer en bicicleta.

Des que me’n vaig fer membre, a finals d’agost, fins ara, he vist 21 pel·lícules –llevat de les vistes de nou en algun avió o en algun hotel-. No tinc temps de fer 21 crítiques llargues, però tanmateix em proposo fer-vos participar de la meva opinió amb alguna frase i en tres adjectius per film. A veure si me’n surto...

Star Wars: The Clone Wars
Un divertimento només per a incondicionals de la saga o per a pel·lícules d’animació, i els primers en poden sortir decebuts. Ho dic perquè en dec ser un.
Oportunista, inexacta, malaguanyada.

Gomorra
Aquesta deu ser l’única que té entrada pròpia en aquest mateix blog!!!

Le sel de la mer
Una nova mirada sobre el conflicte palestino-israelià, en aquest cas una metàfora de la Nakba (el “desastre” de 1948 per als àrabs). La meva encisadora partenaire d’aquell dia té ascendència jueva i va sortir indignadíssima, només la va poder calmar un bon sopar amanit amb uns quants moments propis de la meva faceta de Peter Sellers de pa sucat amb oli que curiosament només ella és capaç de suscitar.
Prescindible, excessivament malenconiosa, irreal.

Back soon
Comèdia centrada a Islàndia que ens mostra una curiosa història d’un indret ignorat, que era de fet un país fins ara modèlic, amb uns escenaris naturals espectaculars. Com a comèdia de l’any em sembla molt superior a la guanyadora del Globus d’Or (VCBCN, vegeu més avall), tot i que potser caldria actualitzar-la vist el desastre causat a Islàndia per la crisi financera.
Hil·larant, insòlita, fresca.

Inju, la bête dans l’ombre
Thriller a la francesa basat al Japó, que segueix una intriga creada per les obsessions d’un individu estúpidament crèdul i banau. Ni per passar l’estona.
Massa llarga, previsible, falsament trepidant

Rumba
És estrany veure una pel·lícula filmada amb un llenguatge de clown, no veia res semblant des de Jacques Tati –tot i que cal salvar les distàncies-.
Divertida, sorprenent, molt particular

Séraphine
La història d’una pintora neoexpressionista poc coneguda i gairebé oblidada, un personatge tràgic, una recreació de la vida de l'època. Estèticament reeixida, però massa llarga.

Gomorra

La declaració d'un "arrepentit" de la màfia va fer saltar el tema a totes les portades: la camorra -la màfia napolitana- vol matar Roberto Saviano, l'autor de la novel·la-reportatge "Gomorra", publicada el maig de 2006, que ha estat recentment duta al cinema.

Saviano esdevé un altre escriptor amenaçat de mort, una nova icona de la lluita sense fi per la llibertat d'expressió. Aquest cop, però, l'amenaça no ve de cap grup polític, ni de cap fonamentalista religiós, sinó d'una de les estructures de crim organitzat més antigues i persistents del món: la camorra. La màfia napolitana, una estructura nascuda de la fallida de la transició entre l'ordre feudal de l'antic règim i l'estat modern al sud d'Itàlia, que fou aliada dels liberals quan li va convenir, i es convertí en el filtre del poder de l'estat.

El millor que podem fer per Saviano és llegir el seu llibre i veure la pel·lícula que ha inspirat. El llibre encara no l'he llegit, però la pel·lícula és molt recomanable. Per què ha molestat tan al clan dels Casalesi, una de les famílies camorristes més importants? Perquè el que ens ensenya és molt lluny de la imatge romàntica de la cosa nostra siciliana mostrada per la saga d'"El padrino". Lluny de la retòrica dels "homes d'honor", Gomorra ens mostra un món extremadament sòrdid, on la violència no és res més que el que és: la garantia i sovint l'únic recurs d'un sistema de dominació social brutal, arbitrari i extremadament corrupte. La sublimació del caciquisme més ranci. Un sistema que converteix regions senceres d'Itàlia en hostatges del crim. La fallida continuada de l'estat de dret, que converteix la cosa pública en un mecanisme d'enriquiment privat cimentat en la protecció contra l'amenaça autogenerada i la llei del silenci. Un sistema del qual l'afer de les escombraries, vegonyosa connivència entre industrials del nord i corruptes del sud, no és més que la conseqüència més visible, lluny de ser l'única.

Recomanable, molt recomanable, perquè la nostra Europa neta i polida no està lliure de porqueria, en cap dels sentits. I sovint tenim una certa tendència a oblidar-nos-en.

Inesquecível...

El mundial de futbol de Mèxic, el 1970, que la selecció del Brasil va guanyar espectacularment en plena dictadura, és el moment en que es desenvolupa la història d' "O ano em que meus pais saíram de ferias". Aquesta és fins ara la pel·lícula que més m'ha impressionat del festival de cinema de Windhoek, d'entre totes les que he vist, que han estat unes quantes. Un nen arriba a una barriada jueva de Sao Paulo, on és deixat pels seus pares per passar les vacances amb el seu avi. Els pares, activistes d'esquerres, se'n van "de vacances" -passen a la clandestinitat-. El nen s'acaba integrant, mal que bé, a la vida del barri, mentre espera desesperadament que els seus pares tornin de vacances, i mentre el país es paralitza a cada partit del mundial de futbol. A través dels ulls i de la vivència d'aquest nen ens passegem pel Brasil urbà de principis dels 70 des de la perspectiva d'una minoria ben particular, i, un cop més, tornem a la duresa de les condicions que van sofrir la majoria de països d'Amèrica Llatina durant aquella dècada. La dècada dels cops militars patrocinats per Washington i duts a terme per militars formats a la infame School of the Americas en totes les tècniques de repressió imaginables, i força d'inimaginables però que anem descobrint lentament, avui que tot just fa dos dies que, per primera vegada, un jutge argentí ha condemnat els pares adoptius d'una jove de 30 anys, filla de desapareguts, nascuda mentre els seus pares estaven captius en mans dels militars i literalment robada a sa mare. De tots aquests horrors, com més en sàpiguem millor, encara que sigui dolorós, perquè només sabent-ne el màxim tenim alguna possibilitat d'evitar que es tornin a produir. I, encara més important, perquè n'hem de saber el màxim a fi que es faci justícia amb tots els criminals i s'acabi la impunitat. Aquest és el millor homenatge possible als desapareguts i a totes les víctimes.

PS: I aquesta va per l'àvia de l'Añu, que vaig conèixer a Buenos Aires fa uns mesos i que ens va deixar fa uns dies. Fou ella qui va criar l'Añu i la Inés quan els seus pares van desaparèixer. Que descansi en pau.

"Cinema salvatge"

L'escena cultural de Windhoek és limitada -es tracta al cap i a la fi de la capital, petita, d'un país petit-, però existent i fins a un cert punt prou variada. Ahir vaig assistir a la inauguració de l'edició d'aquest any del "Windhoek International Film Festival", que s'estén des d'avui fins al 13 d'abril. El programa se centra en produccions independents de procedència diversa -algunes de locals-, i conté algunes joies que ja he vist i que recomano a qui no ho hagi fet, com ara "Persepolis" o bé "Emma's glück".

L'interès de la inauguració, però, anava força més enllà del cinema. Era sens dubte una de les ocasions de l'any. Essent Windhoek una ciutat petita, pel que el comenten tothom s'acaba trobant allà mateix. I en aquest cas, la inauguració era tot un esdeveniment, amb discursos diversos, l'alcalde inclòs, salutacions, tota la crème de la crème de Windhoek, tothom emperifollat -jo de fet anava amb la meva guayabera nica- i presència del cos diplomàtic. Pel que fa als discursos, constato que el llenguatge barroc, extremadament retòric, i la tendència a ser generosos amb l'ús del temps que havia observat a l'Àfrica francòfona també s'estila en aquestes latituds, només que, òbviament, en anglès. I sobre els diplomàtics, doncs ja n'he conegut uns quants, tant aquí com en altres indrets, i no els trobo massa diferents de la resta del món: alguns són persones de vasta educació i cultura i molt afables, amb qui la conversa flueix amb facilitat. Altres són més aviat de can fums i es pensen qui sap què. Amb els diplomàtics espanyols he tingut ambdues experiències. Això sí, ja he conegut tres ambaixadors -ahir l'ambaixadora a Namíbia-, i en dos casos ha passat el mateix. Els dónes la mà i giren cua amb una rapidesa que ratlla la mala educació i que no entenc, no sé pas què els deuen ensenyar, a l'escola diplomàtica. De fet, ahir, la senyora, que pràcticament em va deixar amb la paraula a la boca, es va tornar a girar i em va fer un parell de preguntes quan un membre del seu personal, la persona que em presentava, li diu: "acaba de llegar, trabaja en la UNESCO". Si més no, curiós.

Els organitzadors volien que la première contingués la projecció de "Namibia: the struggle for liberation", i la directora del festival es lamentava en el seu discurs que això no hagués estat possible, donat que els distribuïdors van preferir ignorar completament el festival i estrenar-la abans. Pel que sembla, a les seves primeres edicions el festival era gairebé més europeu que africà, donats els col·laboradors i la selecció de films. I la història d'aquesta superproducció de Namíbia mereix un capítol apart...

Així doncs, la pel·lícula triada per l'obertura del festival fou... "10.000 BC", una superproducció de Hollywood. I què hi feia aquesta pel·lícula a la inauguració d'un festival que privilegia les produccions independents? Una part considerable dels espectaculars exteriors de la pel·lícula foren rodats a Namíbia. De fet era divertit, veure l'audiència aplaudint els paisatges... Sobre la pel·lícula en sí, he de dir que només vaig saber que era aquesta quan ja havia comprat l'entrada. Perquè -si no és que hom (o don) és un malat o malalta dels efectes especials-, no es mereix ni un viatge en autocar. Que és el que em va recordar. Aquelles pel·lícules soporíferes dels viatges en autocar, que paradoxalment no deixen dormir perquè sempre hi ha algú que s'encarrega que el volum estigui massa alt.