Amb aquesta
entrada torno a posar en marxa el blog. Llevat de la darrera entrada, que era
una necessitat vital, el meu blog va quedar mut pel maig de 2011. Per què?
Haurien pogut
ésser les inèrcies, perquè mantenir un blog al dia exigeix una mínima
disciplina. A més, quan les posades al
dia esdevenien cada cop més escadusseres, una bona amiga m’advertí que quan
s’atura després resulta molt difícil de posar en marxa de nou. Li agreixo que
no fes servir la metàfora de la bicicleta –si no t’atures, caus-, perquè s’ha
fet servir massa sovint; precisament per a referir-se a la construcció europea,
i ara que visc a Brussel·les a aquesta mena de metàfores hi estic sobreexposat.
Sigui com sigui penso que la meva amiga tenia raó.
I hauria pogut ser
la manca de temps material. En algunes èpoques dels darrers dos anys he arribat
a anar veritablement molt atrafegat, amb molt de moviment amunt i avall i a
vegades mancat de la claredat mental que calia per a posar-me a davant de la
pantalla. Gran paradoxa, donat que enfrontar-se a la pantalla en blanc només es
pot fer per mitjà d’organitzar el pensament, i per tant sovint acaba resultant
un exercici d’una utilitat gairebé terapèutica. En qualsevol cas el ritme de
les experiències i dels esdeveniments fou altíssim, i hauria calgut molta
disciplina.
El que va passar,
senzillament, és que vivia a Palestina, i que hi vivia i treballava en tant que
funcionari de Nacions Unides. És per aquest motiu que no podia escriure el que
em vingués de gust tal com em vingués de gust sense haver de mesurar molt les
paraules i les expressions, i això sí que no tenia temps de fer-ho. El que jo
digués o deixés de dir tampoc no era massa important, però per un exercici de
responsabilitat elemental i de mínima ètica professional no volia que hi hagués
res del que jo fes que pogués causar cap problema a la organització en què
treballava i als meus companys i companyes de feina. Ara tot això queda enrere.
I a més de poder dir el que em vingui de gust tinc prou temps com per a poder
explicar-me millor. Això és el que miraré de fer a partir d’ara.
PS: no deixaré de
fer comentaris sobre coses que he vist i fet els dos darrers anys,
fonamentalment històries sobre Palestina, a més de comentar el que consideri
interessant del que veig cada dia i del que projecto en el futur.
