Pinzellades de Colòmbia

Per primer cop a la vida he passat el cap d'any a l'hemisferi sud. I en aquest cas, a prop de l'Equador, i per tant amb moltíssima calor al mes de desembre. Un viatge molt sentit i molt intens en tots els aspectes. Esperat, perquè el tenia pendent des del 2007 i perquè el darrer tram del 2009 es va fer dur; ideal, perquè el feia per a celebrar el trentè aniversari d'un dels meus millors amics, colombià; sentit, per trobar-me en un moment de canvi i per la gent amb qui anava.

Heus aquí algunes pinzellades, cadascuna de les quals mereixeria una entrada pròpia:

Soroche: el mal d'altura, quan la davallada del percentatge d'oxigen a l'aire mareja i redueix l'esforç físic a una experiència dolorosa. El vaig experimentar a l'arribada, i molt més fortament ahir, quan vaig passar del nivell del mar a tres mil metres en una hora. Passejar-se per Montserrate -si, el santuari que domina Bogotá, consagrat a la patrona de Catalunya-, esdevenia complicat.

Medellín: un animal. La ciutat més interessant que he vist de fa temps, que amb molt d'esforç, intel·ligència i imaginació ha passat de ser el símbol del narcotràfic a ser una ciutat oberta al món i amb ambicions legítimes de lideratge i innovació. Impressiona molt, és com una Sarajevo envoltada de muntanyes però topical -en diuen la ciutat de l'eterna primavera- i conté tots els contrastos d'un país tan desigual i fascinant com Colòmbia, des de mansions als barris exclusius fins les barraques que colonitzaren les muntanyes a base de pobresa i desplaçats per la violència, i que lentament han anat trobant la dignitat.

Estels: feia molt de temps que no veia una nit tan estelada com la que he pogut veure al parc nacional del Tayrona, a la Sierra de Santa Marta, on els Andes arriben al Carib. El govern d'Uribe en volia fer una destinació turística de masses i per una vegada els ecologistes van aconseguir preservar un parc natural que és una autèntica joia. I ho és perquè no s'hi pot arribar amb vehicles a motor i l'accés s'hi troba restringit. Aquí és on Colòmbia ha de voler assemblar-se més a Costa Rica que a la República Dominicana, aquí és on cal privilegiar el turisme de qualitat contra el de quantitat.

Sucs: a cap país havia pogut gaudir tant dels sucs de fruites. La cultura del suc de fruita fresca a Colòmbia és tan gran com la varietat de fruites disponibles. A qualsevol hora és un element nutritiu, hidratant i refrescant que ajuda a superar els rigors de la calor tropical. Al nostre país la cultura dels sucs ha quedat reduïda als tetra briks i a una determinada subcultura de la vida sana Una llàstima. Aquesta és una de les múltiples coses que podríem aprendre de Colòmbia.

La gent: alegre, extremadament amable i cortès, amb una idea del servei al client que no havia vist enlloc, ni als EUA on tot -fins i tot l'atenció al client- està completament marcat pel lucre i res més. Que no tenim el que vol? Doncs ens sap greu i li ensenyarem on ho pot trobar, el que toca és fer-li la vida fàcil. Realment impressionant.

I més pinzellades que vindran si el temps ho permet.

Equívocs lingüístics

Un altre dels avantatges de viure en una gran ciutat que no deixa de ser una de les capitals del món és la possibilitat d'accedir a una vida cultural prou rica, que inclou fòrums intel·lectuals de primer ordre. Ara fa unes setmanes, un amic colombià que és com un germà -d'aquelles persones que hi són a les madures, però també a les verdes-, em va convidar a sentir una conferència a "Science Po", escola d'elit on s'ha format gran part de la classe política i dirigent de França.

Es tractava d'una conferència sobre la situació a Colòmbia, per part de diverses persones entre les que destacava el senyor Carlos Gavíria Díaz, ex-magistrat del Tribunal Constitucional, professor de dret constitucional i president del Polo Democrático Alternativo, l'únic partit significatiu d'oposició de l'esquerra democràtica que ha sorgit a Colòmbia en força temps. El senyor Gavíria fa bo d'escoltar. Les seves paraules comuniquen una visió cívica d'aprofundiment de la democràcia a base d'una educació i responsabilitat ciutadanes que és necessari reivindicar i exercir arreu. De les seves paraules i de les dels altres intervinents se'n deriva també que la situació a Colòmbia és lluny de ser tan simple com el mateix govern del país ens voldria fer creure, en una visió de les coses amplament difosa pels mitjans de comunicació més grans, segons la qual la violència és la conseqüència de l'existència i acció de les FARC. Així doncs, s'acaba amb la guerrilla i s'acaba el problema. Malauradament, però, l'escenari és una mica més complex, perquè el crim i la corrupció associats amb el narcotràfic no són monopoli de les FARC. No només hi ha altres grups armats sinó que aquesta corrupció esquitxa significativament totes les institucions de l'estat, sobretot el poder legislatiu.

Un altre dels ponents era un representat d'una coordinadora de grups indígenes que estaven organitzant una marxa sobre la capital per a ser rebuts pel president -cosa que pel que sembla finalment no es va produir-. El seu testimoni posava de relleu la pervivència d'una problemàtica que va resorgir poderosament a principis del 1994 amb la rebel·lió zapatisa a Mèxic, però que no ha deixat d'ésser present a l'Amèrica Llatina des de fa cinc segles: la qüestió dels drets col·lectius dels grups indígenes. La seva intervenció fou interessant, però em va crear grans problemes.

I és que el senyor en qüestió es referia a l'organització de la marxa com a una "minga". La Real Academia de la Lengua defineix aquest terme com a derivat del mot quechua "mink'a", i utilitzat a l'Argentina, Chile, Colòmbia, Equador, Paraguay i Perú amb el significat d'una "Reunión de amigos y vecinos para hacer algún trabajo gratuito en común". El diccionari també inclou l'altre significat possible, referit a l'òrgan sexual masculí.

La meva feina m'exigeix compostura en totes les situacions, i això inclou conservar cara de pòquer en ocasions en què puc estar escoltant les animalades més indignes que us pogueu imaginar -coses de la diplomàcia-. No obstant aquell dia acabava de sortir de la feina després d'un dia molt ple i tens, i en aquell moment em sentia relaxat. Estava, diguem-ne, "amb la guàrdia baixa". Per això vaig tenir problemes greus tot sentint que si la minga cap aquí i la minga cap allà, i que si "esta minga está creciendo", i "esta minga va a llegar hasta el final". El meu amic Jair s'estranyava de veure'm convulsionar-me, vermell com un tomàquet i tapant-me la boca. I com més reia més ridícul em sentia i més ganes de riure tenia.

Fou una estona divertida però llarga. Coses de la minga.

L’Ingrid torna a casa

La notícia de dimecres al vespre, àmpliament comentada durant tot el dijous, fou el rescat per part de l’exèrcit colombià de gairebé una vintena d’hostatges que eren a mans de la FARC, entre els quals destaca l’antiga candidata a la presidència, la franco-colombiana Ingrid Betancourt. Per a algú que, com jo, fa tres anys que es passeja pel món amb la base a París, a on hi tinc molt bons amics colombians, aquesta notícia ha estat una alenada d’aire fresc.

L’ajuntament de París –i tota una colla d’altres del país- podrà finalment retirar la foto d’Ingrid Betancourt que tenia a la façana des de fa anys. Ara, com deia la mateixa Ingrid, cal continuar treballant per a que tots els altres hostatges siguin alliberats, i per la pau. Però tant ella com qualsevol que conegui una mica el que passa a Colòmbia sap perfectament que els problemes del país van molt més enllà del que pugui dir el president Uribe, que coincidiria amb l’estat general d’opinió segons el qual la derrota militar de les FARC equival a la pau. Malauradament l’equació no és tan senzilla. Les FARC fa temps que s’han transformat, com tantes altres organitzacions armades clàssiques, en una mena de trust criminal que es va retroalimentant, en aquest cas amb una font d’ingressos inesgotable: el narcotràfic. Però malauradament no són els únics. Mentre el conflicte social que va donar origen a la guerrilla –fonamentalment l’opressió de la població agrària per part dels terratinents- no ha estat solucionat, les dècades de guerra i els fabulosos ingressos de la droga esquitxen a molts més actors socials i polítics. Un cosí del president ha estat empresonat pels seus vincles amb grups paramilitars, en el que és la punta de l’iceberg d’un escàndol, la parapolítica, amb ramificacions tals que amenaça amb destruir el parlament colombià.

El millor homenatge que se li podria fer a una lluitadora com l’Ingrid Betancourt seria establir un diàleg ampli amb una veritable voluntat de solucionar els problemes del país. Mentrestant, però, brindem per la seva llibertat.