El suïcidi i la crisi

-->

El suïcidi que vaig veure l’altre dia m’ha deixat ben inquiet. No paro de fer-me preguntes. Què pot portar a una persona a tal nivell de desesperança com per a voler-se matar? Què es pot fer per evitar-ho? Realment la crisi ha fet augmentar el nombre de suïcidis? És veritat que se’n parla poc per a no generar un efecte d’imitació? Una estona de recerca i de lectura m’aclareix una mica les idees. Tot assumint el risc que algú em digui que descobreixo la sopa d’all, heus aquí unes quantes observacions:

És relativament difícil de trobar dades objectives sobre suïcidis. A nivell d’Espanya, per exemple, les dades estadístiques més recents que he trobat al web de l’INE són del 2006. A Catalunya pel que sembla els que estan millor informats són els Mossos d’Esquadra, però tot i això he trobat dades del 2011: 378 persones, el 15% de les 3.180 persones que es van treure la vida a Espanya (precisament la dada que no he sabut trobar a l’altre web). Se suïciden més homes que dones, entre el doble i el triple. La xifra total és relativament baixa en el context mundial (segons les dades que he pogut veure al web de l’Organització Mundial de la Salut, que no cobreixen tots els països ni són per als mateixos anys). Cal tenir en compte, però, que al nostre context cultural el suïcidi no és ben vist ni acceptat, motiu pel qual n’hi poden haver que no es declarin com a tals i per tant no es comptin.

Qui se suïcida? Hi ha tota una sèrie de grups de risc definits, que es caracteritzen òbviament per viure situacions personals molt complicades. Condicions psicològiques individuals o malalties, condicions sociolaborals, situacions de victimització amb violència física –com la violència de gènere-, i d’altres. En tots els casos, però, el que acaba essent determinant és la impotència, el no veure una sortida a la situació, i en aquest cas hi influeixen molt la solitud i l’aïllament; factors per tant més socials que no pas individuals.

Han augmentat els suïcidis amb la crisi? Doncs intuïtivament semblaria que sí, però cal anar amb compte. Informacions del 2011 indiquen que a Catalunya els suïcidis van augmentar un 10% respecte l’any anterior –el conseller d’Interior ho va explicar en resposta a una pregunta parlamentària-. En una sèrie temporal més llarga s’observa però que aquest augment no és constant. Examinant les xifres disponibles es veu, per exemple, que es difícil establir una correlació entre l’evolució de la taxa d’atur i l’augment dels suïcidis. Però no hi ha prou dades ni estudis, i no podem saber quina és exactament la situació, més enllà d’haver vist les desgraciadíssimes notícies dels suïcidis associats als desnonaments. Aquestes ens diuen que, efectivament, cada cop hi ha més gent abocada a situacions límit. O que, com a mínim, ara per ara resulten molt més visibles. És possible que d’aquí a un temps, quan hi hagi dades fefaents, puguem observar un augment dels suïcidis. El que no sembla que hi hagi és una onada.

En aquest sentit, cada cop que s’ha informat d’un suïcidi he pogut sentir comentaris segons els quals hi ha un consens mediàtic per a no publicar ni notícies ni dades sobre suïcidis per a evitar un efecte contagi. Els experts parlen del síndrome de Werther, pels imitadors personatge de Goethe que acaba suïcidant-se per la desesperació d’un amor no correspost. Expliquen que l’efecte existeix, i que precisament el que cal no és pas no informar, sinó fer-ho de manera no sensacionalista, sense donar detalls escabrosos sobre el modus operandi, ni presentant la qüestió com un èxit. Informació factual i prou. Per tant, des del punt de vista dels periodistes es tracta simplement d’una qüestió de deontologia.

Els de la Plataforma d’afectats per les hipoteques han viscut molt de prop els suïcidis associats als desnonaments, i tenen un grup d’ajuda. Encara que no acabi de quedar clar si realment hi ha un augment significatiu dels suïcidis o bé si senzillament en aquest moment ens resulten més visibles, el que podem fer és tenir els ulls ben oberts i no deixar la gent sola; cuidar-nos els uns als altres tant com puguem. La nostra societat ens aïlla. Amb la crisi s’accentua la tendència a culpabilitzar l’individu per qualsevol problema que tingui, ignorant els factors socials. L’exemple dels suïcidis ens diu, com tants d’altres, que la solució rau a les respostes col·lectives i a construir una societat més solidària.

Un suïcidi a París

És divendres a la tarda i sóc de visita a París. Som a principis de juny i fa un dia d’estiu esplèndid. Tot just surto de la seu de la UNESCO, on vaig treballar durant gairebé sis anys i conservo amistats. Ara vaig cap a la rue Cler, per asseure’m en un cafè mentre espero un altre amic.

Tombo a la dreta per l’Avenue de la Motte-Picquet i deixo enrere la boca de metro de l’Ecole Militaire, que m’havia vist entrar i sortir cada dia quan vivia al Canal Saint Martin. Vaig badant amb placidesa per un entorn que m’és ben familiar. Tot d’una a l’altra banda del carrer i una trentena de metres més enllà veig tot de gent acumulada, que miren cap amunt a l’altra banda i fan gestos molt emfàtics. Una petita gernació en un lloc més aviat inusual, quelcom de prou inhabitual com per a que ràpidament deixi de badar i m’hi fixi. Cosa que immediatament em du a mirar endavant i cap amunt a la meva banda del carrer.

A la cornisa de l’edifici, com a cinc o sis pisos sobre el carrer, hi ha un home. Els de baix li diuen a crits que vagi amb compte. Tot just he tingut temps d’entendre què passa que comença a inclinar-se tot dubtant com qui ha de saltar d’un trampolí que li sembla massa alt. L’horror em fa un nus a la gola quan el veig saltar i sento els xiscles de terror de la gent. Tinc prou temps per a girar la cara i tapar-me els ulls per a no veure com impacta a terra.

Tremolo com una fulla mentre un turista nordamericà –l’accent és inconfusible- crida “Oh my God! He just jumped off!!!” com si la resta dels clients del cafè on està assegut no ho haguessin vist –ves, la seva manera d’expressar-se-, i un militar d’uniforme de gala corre a veure què ha passat. Em giro i veig gent que atenen l’home, alguns han sortit d’una farmàcia veïna. Després d’uns segons palplantat i intentant respirar a fons continuo caminant tot just al caire de la vorera. A l’altra banda hi ha tal concentració de telèfons mòbils que ja deuen haver col·lapsat la centraleta del 112. A la meva banda de la vorera un parell de persones prenen el pols a l’home, un senyor gran. Li veig un color cendrós que em diu que ja ha passat a millor vida.

Continuo caminant tot i estar mig marejat, sense poder parar de pensar en aquest pobre senyor. Dec fer mala cara perquè una senyora em pregunta “vous avez assisté?”. Li dic que sí i que estic horroritzat, i immediatament surt la crisi a la conversa, i la quantitat de gent que se suïcida aquests dies. Hi ha molta gent que pateix, però no pateix pas tothom.

M’assec al cafè du Marché. Em costa una bona estona refer-me de l’emoció. Pobre home.

Un passeig per Londres

Aprofito el cap de setmana llarg del primer de maig per a fer un salt a Londres. Viatjo per primer cop amb l’Eurostar, el tren que uneix Londres amb París i amb Brussel·les a través del Channel Tunnel, meravella d’enginyeria de 50,2 Kilòmetres de llarg i 75 metres al seu punt de màxima profunditat, que el tren cobreix en uns dotze minuts. De la Gare du Nord a l’estació de St. Pancras en poc menys de tres hores, un passeig agradabilíssim per paisatges de verda primavera, per descomptat molt més còmode que l’avió.

A Londres hi retrobo amistats. L’Oriol, que m’acull al pis que comparteix a Islington. En Todor, amb qui passo una bona estona que pertany al seu darrer dia a Londres després de sis anys de viure-hi. La Nora, que no veia des que va marxar de París aquell estiu del 2007 quan jo me n’anava a Montevideo. L’Ana María i la Diana, que també van deixar París buscant altres latituds... En definitiva, si aquest cop he triat Londres era molt més per la gent que hi tinc que no pas per altres motius. Sí, vaig viure a Anglaterra pel 1996-97, i sí, fou aleshores que vaig descobrir la majestuosa Londres per primer cop, però aquells foren episodis de la meva vida que queden lluny i que deixen relativament poc marge per a la nostàlgia. Em costaria molt tornar a viure al Regne Unit. Però Londres fa bo de passejar un cap de setmana, sobretot des de París, que queda a prop.

A Londres també hi trobo històries de la crisi. Una de les capitals de les finances mundials, i conjuntament amb Nova York, centre privilegiat de l’enginyeria financera que va generar la bombolla que ho ha acabat arrossegant tot en el seu esclat. L’Oriol i els seus amics em parlen de gent que perd la feina i les referències en una ciutat on tot gira al voltant de ser “successful”(reeixit), i on els paràmetres d’aquest èxit estan basats en la sublimació de l’opulència, amb indicadors com ara permetre’s unes vacances on es pugui fer el viatge més exòtic i costós possible. Encara veig una concentració important de vehicles esportius de luxe –igual que a París-, perquè la crisi no afecta pas tothom. Tanmateix em sembla que veig una reducció significativa en el nombre de gent que circula. Menys turistes, menys cues a tot arreu, els pubs no tan plens. I una lliura esterlina que arriba gairebé a la paritat amb l’Euro quan fa poc temps valia un 50% més. I uns preus de l’Eurostar molt abaratits.

Constato que un passeig al sol pel South Bank és un gran plaer, que la city s’ha renovat amb arquitectura remarcable i que la ciutat continua essent espectacular, sorprenent. També constato, però, que no crec que pogués viure realment a gust en aquesta ciutat. La deixaré, per tant, com fins ara: com un indret que he de visitar de tant en tant per reveure persones estimades, mentre prenc la temperatura al ventre de la bèstia.

PS: A Londres hi veig en directe com el 2 de maig es converteix en un històric 2 a 6. Però això és una altra història...

Em faig gran...

Em ve ella, tota cofoia, i em diu: "t'he d'explicar un acudit!". Es tracta d'una senyora amb un sentit de l'humor senzillament genial. Còsmicament inspirat, increïblement ràpid, exageradament divertit i profundament humà. Hi ha molt poca gent que em pugui fer riure tant, i per tant l'expectativa del que em dirà és gran.

Som en temps de crisi, i és per això que quan em diu "saps quin serà, l'any que ve?", la resposta em surt gairebé d'esma: "el año del consumismo, perquè anirem tots consumismo coche, consumismo piso, etc.".

"Ah, ja te'l sabies..." em fa tota decebuda.

"Sí, és que aquest sorgeix periòdicament en temps de crisi", responc.

"És que jo encara no n'havia vist cap, de crisi".

Me l'ha clavada. Mai ningú se n'havia fotut de la meva edat amb tanta elegància. De fet, tal com ens anem fent grans les diferències d'edat es mitiguen, però en aquest cas cinc anys volen dir haver viscut de manera molt diferent la darrera crisi -en aquest cas diria que la postolímpica, en el meu cas entrant a la universitat i en el seu amb prou feines a secundària-. També hem viscut en un país del que tothom parlava com un miracle econòmic, encara que fos a base d'inflar la bombolla que acaba de petar.

Em faig gran. Però no he vist res. Perquè pel que fa a la crisi em penso que encara no hem vist res.