La seguretat dels collons

Vigília de Nadal. Per primer cop des que no visc a Barcelona tornaré a casa per Nadal el mateix dia 24, tot just a punt per a fer cagar el tió. Habitualment ho solia fer més aviat, el 22 o el 23, per a poder procurar-me algun llibre de darrera hora i poder encarar els excessos gastronòmics i de tota mena ben aclimatat. Aquest cop, però he esperat fins al darrer moment per a tenir més dies de vacances disponibles.

M’encamino cap al parisí aeroport d’Orly tot prenent un taxi. He vist el carrer més avait buit, però no m’he recordat que és precisament el dia 24 i que volo a quarts de tres de la tarda. La circumstància perfecta per a ensopegar amb una ciutat mig col·lapsada, quan tothom ha sortit de la feina a migdia i se’n va cap a casa en aquest dia de treball escurçat. No és només que el taxi em sortirà car –o per dir-ho com se li atribueix a aquella tècnica de joventut de Vic, en una genial i errònia barreja d’expressions, “em costarà un colló de la cara”-, sinó que a més arribaré a l’aeroport amb l’ai al cor pendent que no em tanquin l’enregistrament i em deixin a terra. Confio en que la meteorologia haurà provocat més d’un retard, i només m’equivoco en part. Arribo a l’aeroport amb el temps just i encara així em tocarà esperar-me. L’avió acumula retard.

Ens expliquen que el vol està retardat perquè l’avió venia de l’aeroport de Fiumicino, a Roma, on una senyora ha tingut una crisi de pànic i ha hagut de ser desembarcada amb la seva família. Les normes de seguretat indiquen que si un passatger és desembarcat el seu equipatge ha de ser localitzat i igualment tret de l'avió. La qual cosa té una certa lògica, i no tant en termes del benestar de la persona, sinó més aviat pensant en el fet que l’equipatge en qüestió pugui ser oblidat de manera intencionada i amb propòsits criminals.

L’evolució del món particularment a la darrera dècada ha fet evolucionar les mesures de seguretat de tal manera que, essent una persona que viatja amb una certa freqüència, m’he hagut d’acabar acostumant al procediment. Un cop he facturat l’equipatge m’encamino cap al control de seguretat. El moneder, les claus, el telèfon, tot va a parar a les butxaques de la jaqueta, que passarà pel detector de metalls. Em trec el cinturó, que va a parar a la maleta. Trec l’ordinador portàtil, que ha de passar pel mateix detector en una safata a part.

No porto líquids, ni pasta de dents ni colònia ni una magra ampolla d’aigua, procuro evitar-los des que en van limitar les condicions de transport per una presumpta operació destinada a fer esclatar avions en vol per mitjà d’explosius líquids. Una altra mesura de seguretat amb efectes secundaris interessants, en aquest cas el de reforçar el negoci dels bars i restaurants i la dinàmica segons la qual els aeroports s’han convertit en grans espais de consum específicament destinats al personal que es pot permetre volar, al qual se li suposa un poder adquisitiu considerable.

Sempre m’he preguntat quin percentatge de tot aquest ritual securitari respon només a propòsits intimidatoris o disuasius. Això em va quedar molt clar l’any 2000 a Tel-Aviv, aquella vegada que vaig tenir a un policia passant un detector de metalls per la meva roba interior bruta, en el que no era més que una innoble represàlia per haver-me atrevit a passar un temps en companyia d’amics palestins a Cisjordània. L’onze de setembre del 2001 va fer que les mesures de seguretat arreu s’aproximessin a la meva experiència israelita, que a l’època podia ser considerada com a draconiana. Des d’aleshores tot el ritual securitari ha reforçat tots els procediments, i particularment aquesta part intimidatòria que em molesta profundament. Senzillament no m’agrada sentir que em tracten com un criminal potencial.

Quan passo per l’arc detector de metalls tot plegat pita. Ves a saber què deu ser, perquè no he sofert cap operació quirúrgica que hagi implicat la instal·lació de cap component metàlic al meu cos. Si no és la montura de les ulleres o el ferro al fetge, no sé què deu ser. En qualsevol cas se m’acosta un guarda de seguretat que em pregunta polidament si em pot regirar. Li dic que sí, no sé què pot passar si m’hi nego. Amb els braços en creu em palpa. Baixant cap al pit i abans d’arribar a les cames el seu excés de zel o les presses fan que em toqui ostensiblement el colló esquerre. Faig un bot, i l’home es disculpa immediatament. Acaba la seva particular feina baixant per les cames i repeteix la disculpa de manera emfàtica mentre a mi se m’escapa el riure.

Les mesures de seguretat als aeroports sempre m’han tocat els collons. Tanmateix no m’hauria imaginat mai que arribessin a fer-ho en sentit literal.

No podia començar pitjor (II)

Encara no deu dies i ja tenim més de sis-cents morts, que segons dades dels serveis d'emergència palestins són civils en la seva majoria. Ja em vaig manifestar a Barcelona i ho tornaré a fer. Ara, però, i tal com deia l'altre dia, proposo algunes idees més per a intentar entendre el que passa.

Després que comencessin els atacs aeris el dia 27, i vista la magnitud que tenien, tothom esperava a veure què diria el govern dels EUA, principal aliat i avalador de les polítiques d'Israel i l'únic que els podria aturar. L'espera va durar poc. George W. Bush va dir literalment que tot el que passava a Gaza era culpa de Hamas, que va usurpar el govern de Gaza de manera il·legítima. La història dels incidents de juliol de 2007 és una mica més complicada, i no deixa de ser una conseqüència que el fet que Hamas guanyés legítimament les eleccions a Gaza rebés com a resposta un bloqueig total per part de tothom. Més enllà d'això, però, el que interessa aquí és que aquest missatge de Bush equivalia a donar llum verda a l'exèrcit israelià per a que fessin el que vulguessin. Així doncs, el president que volia acabar el seu mandat amb un acord de pau ho farà auspiciant una (altra) massacre. Mentre la seva ministra d'afers estrangers es nega a desplaçar-se -perquè, si no en pot treure cap foto, i probablement estigui d'acord amb el que passa? La única cosa que he sentit que digués fins ara és que els israelians "havien de procurar no fer víctimes civils", quelcom d'incompatible amb la seva estratègia militar-. Acomiadem doncs el president de l'agressió i la guerra tot esperant que algun dia hi hagi justícia.

Mentrestant, el president electe Barack Obama, que tanta esperança ha generat entre tanta gent, es manté en silenci, acollint-se al principi que els EUA només han de tenir un president, i que ell no serà nomenat fins el dia 20 d'aquest mes. Els israelians han aprofitat que encara no és president per a llançar aquesta operació? Quina serà la política d'Obama al respecte? Això és encara una incògnita, i en qualsevol cas dues coses per a mi són ben clares: per una banda, està clar que els israelians li estan marcant el terreny. I per l'altra, que és difícil que el govern dels EUA adopti una política més favorable a les posicions més dures d'Israel que no ho ha fet l'infame Bush.

Un altre factor a tenir en compte és la convulsa i complicadíssima política interna d'Israel, un país enormement fragmentat pel que fa a la religió, la riquesa i fins i tot la raça. S'acosten eleccions, i un dels candidats més ben situats és l'anterior primer ministre del Likud Benyamin Netanyahu, algú que s'oposà fermament a Ariel Sharon quan aquest decidí evacuar la franja de Gaza. Un autèntic falcó, partidari de la mà dura contra els palestins, partidari de no concedir ni un centímetre. Amb el corrupte Olmert a punt de sortir, com a mínim dues persones amb aspiracions al càrrec necessiten mostrar-se com a molt durs: Tzipi Livni, la ministra d'afers exteriors que va precipitar les noves eleccions per a presentar-s'hi per Kadima, el partit format per Ariel Sharon després de deixar el Likud. I Ehud Barack, actual ministre de defensa, candidat laborista in pectore, primer ministre abans de Sharon que va negociar amb Arafat el que diuen que fou la millor possibilitat d'acord que mai tingueren els palestins, just abans de la segona intifada. Aquests dos són al govern i els interessa mostrar-se durs davant d'un electorat que sembla majoritàriament a favor dels atacs.

Al camp palestí, Mahmoud Abbas és un president deslegitimat que només ha estat aguantat per occident per oposar-se a Hamas. I aquests darrers no són precisament germanetes de la caritat, són islamistes amb tendències totalitàries. Però per a mi està clar que no són ni molt menys els únics culpables del que passa. A Hamas se li exigeix que es desarmi i que reconegui l'estat d'Israel. És que no el reconeixerien si el govern d'Israel paralitzés la colonització de Gaza, negociés l'estatut de Jerusalem i abordés d'una vegada la qüestió dels refugiats de 1948 per a fer una concessió ni que fos simbòlica? Jo crec que sí. Però Israel no vol compartir Jerusalem i ha acceptat una situació de seguretat precària per tal d'anar consolidant sobre el terreny una annexió de facto de la capital. No vol ni sentir a parlar de la qüestió dels refugiats, i les colònies de Gaza només les abandonarà si és inevitable i quan ho sigui.

És a dir, el problema de base continua essent el mateix. L'ocupació militar dels territoris palestins des de 1967. La fòrmula de pau per territoris impulsada amb el procés d'Oslo se'n va anar en orris. Per la corrupció i la ineficiència de l'Autoritat Nacional Palestina, però també perquè els israelians maldaren per a fer un estat palestí quelcom d'inviable.

Mentre tot el món es manifesta, encara em meravello que tanta gent dels nostres països tan rics es pugi escandalitzar perquè hi ha individus disposats a posar una bomba en un tren o a fer-se explotar matant a tothom qui puguin. Totes dues accions em continuaran semblant crims abominables. Però deixar que una poderosíssima màquina de guerra massacri una població sencera i anar dient que la culpa és dels altres no em sembla una actitud massa constructiva. Sobretot quan això arriba després de dècades de polítiques d'apartheid, de marginació, assetjament i humiliació constant i quotidiana de la població ocupada.

Tot plegat trigarà encara molt a acabar-se, perquè cada mort no fa més que consolidar l'espiral. Ull per ull, dent per dent, fins que siguem tots cecs, com digué Ghandi.

No podia començar pitjor (I)

Per molt que tot comencés el 27 de desembre, és a dir, encara en l'any 2008, era difícil d'imaginar un inici pitjor per al 2009. Una nova guerra a l'Orient Mitjà, i en aquest cas, altre cop, a la seva part més sensible: Palestina. El mateix dia 27 ja vaig participar a la primera manifestació a Barcelona. Ara, continuo amb el cor glaçat en la distància, mentre els tancs israelians ja han entrat a la franja de Gaza i els morts ja s'apropen als cinc-cents, amb un percentatge gran de víctimes civils.

La història és prou coneguda. Després de la retirada dels colons i de l'exèrcit d'Israel de la franja de Gaza, ocupada i colonitzada des de la guerra dels sis dies, el territori es va convertir en un immens camp de concentració vigilat per l'exèrcit israelià i gestionat per l'Autoritat Nacional Palestina -o, més aviat, per les restes de la mateixa-. A principis del 2006 Hamas, el moviment de resistència islàmica, guanya les eleccions, en contra dels desitjos de la comunitat internacional. Una comunitat internacional que els nega el pa i la sal acusant-los de terrorisme mentre la majoria dels gazauis els voten perquè són els únics que realment fan alguna cosa tangible pel benestar material de la població, més enllà de la corrupta Autoritat Nacional Palestina i del veí i anterior ocupant, Israel.

La impossibilitat de la negociació duu Hamas a adoptar estratègies cada cop més agressives, incloent-hi el llançament de cohets a sòl israelià, una acció inacceptable esperonada pel fracàs relatiu dels israelians a la guerra de l'estiu de 2006, quan intenten infructuosament eliminar Hezbollà amb gran cost de vides humanes i d'infrastructura. Després, més negociació sense fruits, impossibles des que els amos van deixar clar que amb Hamas no hi havia res a negociar si no reconeixien l'estat d'Israel i "renunciaven al terrorisme". Més cohets, més bloquejos de la franja de Gaza i finalment una treva de sis mesos.

S'acaba la treva -m'agradaria saber quines eren les posicions i les ofertes sobre la taula- i Hamas hi torna amb els cohets. Una amenaça ínfima comparada amb la de l'aviació israeliana, però potencialment mortífera i sobretot molt desestabilitzadora per a un país en el qual sentir-se amenaçat és part del seu ethos, de la part més íntima del seu ésser, de manera prou justificada històricament. El govern d'Israel interpreta els nous llançaments com una provocació i posa en marxa una operació per a "arrencar Hamas de soca-rel". Assumint que això sigui possible -quelcom de, com a mínim, molt agosarat-, les condicions imprescindibles són un bany de sang, un nombre elevadíssim de víctimes civils que ratlla el crim de guerra. I tenen la poca vergonya de proclamar públicament que es tracta d'una operació defensiva.

I anem comptant morts. La situació dels palestins és tan desesperada que els queden poques alternatives si volen que quelcom canviï sense resignar-se a desaparèixer lentament. La dels israelians és d'una arrogància marcada per la por, la del fort que se sent vulnerable. Però la desproporció de les seves accions és tal que em sembla que en aquest cas podem parlar clarament d'agressors i agredits. Fins i tot han prohibit l'entrada als periodistes "per llur pròpia seguretat". I per a que ningú pugui explicar el que fan de debó. Per a controlar la informació de tal manera que el "salvatge" o el "terrorista" sigui sempre l'altre.

PS: I més en una segona part.