Un dels més grans se n’ha anat. Que descansi en pau.

Jo era molt jovenet, tot just un adolescent. Tot just descobria el que aleshores encara era comunament conegut com a “música moderna”. A Londres hi feien un concert d’aniversari per un senyor que feia setanta anys i que estava tancat a la presó, a Sudàfrica. Era en Nelson Mandela. L’havien tancat a la presó perquè era el líder de la majoria negra en un país que tenia lleis racistes, on els negres no podien pujar als mateixos autobusos que els blancs.

Tot just un parell d’anys més tard jo continuava descobrint el món. Encara no tenia quinze anys que veia caure el mur de Berlín, i uns mesos més tard el senyor Mandela sortia de la presó. La meva consciència política s’anava formant en una època de grans canvis marcats per l’esperança d’una nova llibertat. Mentrestant la meva ciutat canviava a marxa accelerada amb els jocs olímpics de 1992. En Mandela hi va venir, en una de les seves primeres grans aparicions internacionals abans no fos president.

Quatre anys més tard, amb els suport dels meus pares, vaig poder fer un any d'estudis a Anglaterra. A la Universitat de Manchester vaig poder entrar en contacte amb tota una sèrie de temes de política comparada i internacional que a Barcelona resultaven d'un abast més restringit. En un magnífic curs de política africana contemporània vam tenir unes quantes sessions monogràfiques sobre l'apartheid. Eren els temps de la presidència de Mandela, marcada sobretot per la feina de la comissió per a la veritat i la reconciliació, que des d'aleshores ha esdevingut un exemple de justícia transicional.

El meu interès per la història de l'Àfrica del Sud va continuar, tot i haver de compartir temps amb multitud d'altres temes. Finalment m'hi vaig tornar a consagrar l'any 2008, quan la feina em va dur primer a Namíbia i després a Zimbabwe. Amb un parell de visites a Sudàfrica i contacte directe amb diferents models de transició per a gestionar la fi del règim colonial i de l'apartheid. El sudafricà, basat en la continuïtat en les estructures econòmiques combinada amb un procés de reconciliació nacional; el de Namíbia, emulació del sudafricà i molt marcat per la guerra civil; i el de Zimbabwe, marcat per una reforma agrària molt mal planificada i executada, i una deriva autoritària que va dur el país al caire del col·lapse.

Nelson Mandela és una figura política de primeríssim ordre, d'una talla molt rarament igualada. Per aquest motiu el seu traspàs ha acabat per tenir una vessant d'esdeveniment mundial mediàtic que ha donat lloc a tota mena de comentaris, alguns de bastant poc afortunats, altres de gens acurats i marcats o bé per la ignorància o bé per l'oportunisme més baix. Abunden els panegírics gairebé santificadors barrejats amb les amnèsies més infames.

Sobre les glosses de la persona i del personatge polític: la grandesa de Mandela no ve només del perdó, pel fet de superar un temps tan llarg de presó i sortir-ne buscant la reconciliació enlloc de la venjança. El que el fa realment gran és que això ho va fer una persona que havia estat a la resistència contra l'apartheid, incloent-hi la lluita armada quan va considerar que totes les altres vies estaven bloquejades. Fou en aquest sentit un lluitador per la llibertat amb tots els ets i uts. Fou un gran dirigent amb un carisma singular i una grandíssima capacitat de lideratge, però també de negociació, i amb la inteligència necessària per a saber pilotar un procés de canvi complexíssim. No s'ha mort un àngel, s'ha mort un guerrer, un lluitador.

I sobre les amnèsies, només cal recordar, per exemple, que Nelson Mandela fou oficialment llistat com a terrorista als EUA fins l'any 2008 -i a diversos líders del Congrés Nacional Africà se'ls denegaren sol·licituds de visat per a visitar el país. El president Obama sempre ha considerat Mandela com un model, perquè es veu com a beneficiari de les lluites dels afroamericans pels drets civils, anàlogues a les lluites contra l'apartheid. No obstant, és el president d'un país que va combatre la lluita de l'ANC per considerar-lo comunista. Igual que Margaret Thatcher, que el 1987 declarà que l'ANC era la típica organització terrorista, i que aquell qui pensés que algun dia governaria sudàfrica vivia en un món de fantasia.

La figura de Madiba és tan gran que no podrà ser banalitzada. Per més que ho intentin. Que desansi en pau, i el que el seu exemple ens il·lumini el camí.

Uzbekistan, "mon amour"

Llegeixo a al diari El País un extens article sobre el president del Futbol Club Barcelona, el Sr. Joan Laporta. La meva sorpresa pel fet que un mitjà com aquest li dediqui tanta atenció s’acaba quan en veig el contingut. “Laporta y la diva uzbeca”, es diu el reportatge del periodista John Carlin, que hi descriu els negocis del president del Barça amb Gulnara Karimova, filla del president d’Uzbekistan. Islam Karimov és el president d’Uzbekistan des del 24 de març de 1990, quan el país encara era una de les repúbliques socialistes soviètiques. Des d’aleshores ha anat renovant el seu mandat presidencial. Els seus mètodes són tals que organitzacions de drets humans l'acusen de manipular eleccions, erradicar l’oposició política i concentrar el poder econòmic en una elit al seu voltant. Mentrestant, la seva filla Gulnara estudiava un doctorat a Harvard i esdevenia diplomàtica, mentre pel que sembla acumulava una gran fortuna a base de negocis de tota mena fets sota la protecció del seu pare. L’article acusa en Laporta de fer-hi negocis tot ignorant la naturalesa corrupta i assassina d’un règim dictatorial dels més terribles del món, on els drets humans són paper mullat i s’hi practica fins i tot l’esclavisme -ús de criatures en el cultiu de "l'or blanc", el cotó, del qual Uzbekistan és un dels principals productors del món-. L’acusa també de barrejar-hi el Barça.

Encara no he acabat de llegir l’article que ja he encarregat via Amazon el llibre “Murder in Samarkand”, de Craig Murray. En Murray fou ambaixador britànic a Tashkent entre 2002 i 2004, i fou així testimoni de primera mà de les animalades del règim uzbek –la més famosa, haver assassinat opositors els cadàvers dels quals presentaven signes d’haver estat bullits vius-. En Murray descriu el funcionament d'un país que passà de l’era soviètica a la desintegració de la URSS sense que hi hagués transició de cap mena, ni política ni, pel que sembla, econòmica, i on una casta cleptocràtica s’enriqueix a base del pillatge de les riqueses del país –gas natural, or i, sobretot, el cotó, regat amb l’aigua que solia alimentar l’avui gairebé desaparegut mar d’Araal-, mentre la majoria de la població viu en condicions de pobresa. En Murray explica com fou testimoni de com se li permeté a en Karimov de continuar fent el que li vingués de gust, no només sense cap protesta sinó amb elogis, senzillament perquè resultava un aliat valuós per a en Bush, en Rumsfeld i tota la llur petuleia de criminals i poca-vergonyes en la seva “guerra contra el terror”. Uzbekistan té frontera amb l’Afganistan i esdevingué un punt de pas clau per a la invasió d’aquell país. I també té hidrocarburs.

El mateix Murray és un personatge controvertit, per una conducta un pèl frívola, però se li ha de reconèixer, com a mínim, haver precipitat un debat capital al Regne Unit de Tony Blair: fou en efecte en Murray qui denuncià que la malanomenada “guerra contra el terror” no gastava escrúpols, donat que els seus dirigents no feien fàstics al fet que s’obtingués informació dels detinguts i capturats a base de tortures. Foren les denúncies de Murray les que van acabar destapant l’escàndol dels vols de la CIA amb detinguts convenientment “deslocalitzats” per a que poguessin ser convenientment torturats sense que les persones responsables s’exposessin a ésser perseguides legalment. Així fou exposada la misèria moral de Bush, Blair i els seus aliats –incloent-hi l'ex-presdient del govern espanyol avui president de la FAES, que fa servir com a altaveu per a les seves proclames reaccionàries i les seves tesis completament alineades amb el pensament dels "neocons" americans. A ell això li va donar beneficis personals, entre classes a Georgetown i un contracte amb el Sr. Rupert Murdoch. Encara hem de veure, però, en què es va beneficiar el contribuent espanyol de la seva decisió de participar a la guerra d'Irak-. Una misèria moral que ens persegueix i ens perseguirà, perquè deslegitima tota acció política feta pretesament en nom de la democràcia i el respecte dels drets humans, i estimula tothom a ignorar el dret internacional.

A través de les meves connexions alemanyes conec una ciutadana d’aquell país que ha treballat a Uzbekistan, i que precisament passa per París amb una seva amiga uzbeka. No em puc estar d’aprofitar la coincidència en aquest cap de setmana que a París és estival, de manera que els proposem d’acabar la seva marató turística en un bon restaurant. De moment em limito a escoltar, donat que la uzbeka només parla rus i l’alemanya ens ha de traduir, i a més perquè les històries que explica ja són prou interessants: la noia, d’uns trenta anys, en fa uns quants que treballa en una associació d’assistència a treballadores del sexe. Tot un món que existeix a tot arreu i que en aquella part del món es veu afavorit per unes pràctiques socials i religioses molt rígides, a base de matrimonis arranjats als que les noies han d’arribar verges –cosa que genera submissió, indefensió i una lucrativa indústria de la cirugia plàstica-. Les històries que ens explica del Tashkent ocult són veritablement esfereïdores.

Quan ja fa hores que parlem, finalment no em puc estar de fer-li la única pregunta sobre política que li farem avui; li demano què pensa de la Gulnara. Em respon que la Gulnara està fent una bona feina. No insisteixo, donat que el que molta gent en diu és que ha estat molt hàbil alhora de construir-se una imatge de filantropia i interès en la comunitat a través de la seva fundació, aprofitant el favor dels mitjans de comunicació locals per a que ningú faci massa preguntes sobre l’origen de la riquesa que fa possible tanta generositat. A més, també sóc conscient que la nostra amiga no té perquè tenir ganes de criticar la filla del president del seu país davant d’estrangers que amb prou feines acaba de conèixer. I en qualsevol cas tota la vesprada ha estat interessantíssima.

No em sorprèn que aquest article apareguí com a avís d’un grup mediàtic amb interessos molt determinats per a un Joan Laporta amb aspiracions polítiques. Diuen que el senyor Laporta no va respondre a les preguntes de l'autor de l'article, quelcom que, veient-ne el to, puc arribar a entendre. Tanmateix em quedo amb les ganes de saber què en pensa, de tot plegat.

Cop d'estat a Honduras

L’expansió mundial de la democràcia política durant la dècada dels noranta va transformar els cops d’estat militars en quelcom de cada cop més inusual. La millora, molt relativa però existent, de la institucionalitat democràtica, i la possibilitat creixent de mantenir el control social sense haver de recórrer a la violència per part de les classes dirigents van allunyar els militars de l’escena política. Aquest procés fou particularment visible a l’Amèrica Llatina. El continent ha viscut gairebé dues dècades que, sense deixar d’ésser convulses i comportar ruptures i canvis de règim de l’Argentina a l’Equador, han vist com en general els militars no interferien en el procés polític, almenys de manera pública i amb ús de les armes.

Abans d’ahir, però, Honduras ens va glaçar la sang amb un cop d’estat militar que recordava els pitjors moments del segle XX a la regió. Amb imatges que crèiem, precisament, d’una altra època. Els militars van decidir de destituir el president per la força i ficar-lo en un avió amb destí a Costa Rica amb tota nocturnitat, quan l’home encara anava en pijama. Aquest gest fou la resposta immediata a la destitució del cap de l’exèrcit per part del president, després que aquest es negués a instal·lar les urnes per a la celebració d’un referèndum. Aquest referèndum tenia per objectiu modificar la constitució per tal de fer possible que l’actual president es pogués presentar per a ésser reelegit, encara que no de manera immediata sinó després d’un mandat d’alguna altra persona. El parlament s’oposà al referèndum i el tribunal suprem el declarà il·legal. El president s’entossudia no obstant a continuar endavant amb el referèndum. Els militars van decidir anar per la via ràpida i saltar-se ells mateixos la constitució –que preveu un procediment per a destituir el president en certs casos, un procediment de tràmit parlamentari-.

El rerefons: un president que tot i venir del món més conservador s’apropava massa als postulats i les accions d’Hugo Chavez, una elit cada cop més preocupada pel manteniment dels seus privilegis seculars.

Insòlita fou també, crec que per molt positiva, la reacció de l’administració nord-americana. Condemna de l’acció violenta, no interferència –almenys de manera pública- i es deixa el cas en mans de l’Organització d’Estats Americans per a que auspici negociacions. S’acabà el temps en que Centreamèrica era considerat el pati del darrera dels EUA, que s’hi concedien tots els drets i cap deure? El cas és que tota l’elit centreamericana té casa a Miami, mentre milions emigren i ajuden amb les seves remeses de divises a mantenir les seves famílies víctimes d’una pobresa que no es redueix. Per tant es pot suposar que si els EUA no intervenen a la zona de la mateixa manera que ho feien abans és perquè, senzillament, no els fa falta.

Perquè s'hauria de votar

Les eleccions europees se celebren aquesta setmana. Tot sembla indicar que la participació tornarà a ser baixa, en una campanya marcada a Espanya per temes tan interessants i europeus com els avions presidencials; a Itàlia per l’escandalós abús de poder de Berlusconi i la seva modificació a mida del marc legal per a fer el que li roti; a Gran Bretanya per la grisor d’un primer ministre que no sap com fer front a l’escàndol de les despeses d’uns parlamentaris que són part d’una institució vista arreu com a modèlica; a França pel divisme de Rachida Dati i els estirabots de la campanya un altre cop presidencial de François Bayrou... En definitiva, poc espai per a la gent que es dedica a explicar per a què serveixen aquestes eleccions i per a què serveix Europa. Queden tots eclipsats per l'habitual espectacle de vanitat i de culte a les personalitats a través de polèmiques estèrils, la política com a distracció cada cop més populista.

Amb tot plegat resulta ben difícil moure’s per a votar en un parlament que no deixa de tenir un poder molt significatiu i important, però que queda desdibuixat –de manera sovint molt volguda- pel poder legislatiu del consell, i per les fotos de ministres i presidents de govern i les cimeres periòdiques. El millor argumentari pel vot l’ha escrit el meu amic Joan Marc Simon, Secretari General de la Unió Europea de Federalistes, amb la seva habitual i intel·ligent loquacitat, en un article titulat "No voteu! O potser caldria", que fou publicat al diari avui i que podeu consultar al seu mateix blog, aquí.

Joan Marc, no podria estar més d’acord amb tu. No obstant, en el meu cas l’abstenció serà tècnica, donat que em caldria desplaçar-me a Barcelona per a votar –no he fet mai els tràmits necessaris per a poder fer-ho des de França, i no crec que els arribi a fer mai-. Una excusa per a evitar-me una tria difícil i complicada. O potser no tan complicada, donat que a les llistes també hi ha persones que no només són gent preparada, competent i treballadora, sinó que ho han pogut demostrar durant la darrera legislatura. Un exemple, en Raül Romeva.