Goodbye, Anand. I will miss you!

I met you in Paris. I was living in my small Bermuda triangle with its superb view over the Ecluses des Recollets, on Quay de Valmy. My landlady told me about a young Indian filmmaker who would undoubtedly be interested in meeting someone working for UNESCO. A young Indian filmmaker –I thought-, that must be interesting!

Going up the stairs I finally met by chance my neighbour from downstairs. You, Anand. A first invitation for an informal tea and chat was followed by other occasions, all of them following the same thread: interesting conversation. I was always fascinated by your fresh perspective on things, as well as comforted and amused by your crisp sense of humour, which is in fact a supreme form of intelligence.

Since those conversations, the rest was a beautiful collection of other moments. A birthday celebration on Quay de Valmy with an improvised picnic, which ended in the small hours with you playing tabla; the avant-avant-première of your fascinating “India Inside Out” at your friends’ cave in Paris; a visit to Provins with you and Supryia -and Ulrike!- in a beautiful September morning; meeting your family and discovering Hyderabad in your company…

Once again I learnt about a good friend passing away in a rather improbable manner. I saw some strange comment on Facebook being posted on your wall. I did not check then. The next morning my friend Ramya e-mailed me from Bangkok a link to a press article. Then I learnt about your tragic and avoidable death.

I do not want to dwell on the tragic circumstances of your departure from this world. Nor I want to elaborate on the enormous fragility of our frail existence. I just want to keep it simple and easy, as simple and easy a pleasure was relating to you. I just want to say out loud I was blessed with meeting you and sharing all those moments. And that I will miss you.

Adéu, Narcís estimat

Tinc aquest blog congelat des que vaig venir a viure i treballar en aquesta terra tormentada i dita santa, perquè sempre tinc més coses a dir i a explicar de les que donaria un dia, i solen ser tan intenses que és millor deixar-les reposar. Però avui no reposo, i no puc dormir, des que sé que te n’has anat.

He rebut la notícia a l’altra banda d’aquesta mar tan blava que era tan teva, de Tamariu enllà. Del Tamariu dels pescadors. De Tamariu, l’altra cala, aquest racó de món que sempre vaig preferir quan era petit perquè em donava la mesura de totes les coses, i que tu em vas explicar tantes vegades. Com em vas explicar tants racons que vaig conèixer amb tu, des de Palafrugell fins al cap de Creus, de l’Estartit a Roses i de Roses a Portlligat. Tantes coses que vam veure, tan senzilles i alhora tan importants com els arbres i els ocells.

Saber viure amb l’entorn i ser-ne la part que en som. Tantes converses sobre tot el que vingués de gust, amanides amb anècdotes del rodal. Un pollastre amb llagosta que es comparava amb el pollastre amb llagostins de l’àvia, tots dos insòlits. Cargolar-me de riure amb la història d’un guarda forestal que s’aturava al marge d’una carretera principal per a recuperar l’harmonia perduda tot fent uns exercicis de tai-txi. Un sopar de pa amb tomàquet amb peix fregit pescat de bon matí o una truita d’espàrrecs de bosc. 

No podré evitar que se m’enteli la mirada quan senti el “Llop de Mar”. I et pensaré i t’enyoraré, Narcís estimat.

In memoriam: Zahra Abidi

No ha estat fins avui, precisament avui, quan tot just quan acabo d’arribar per primer cop a Gaza i m’han bombardejat amb les consignes de seguretat, que m’he assabentat de la notícia terrible. Quan m’he connectat al Facebook he vist com una amiga comuna, l’Åsa Olsson, s’acomiadava de tu d’una manera molt sentida. M’he alarmat i li he escrit ràpidament per a preguntar-li què passava. Tot just m’acaba de respondre. Encara no me’n sé avenir, que ja no siguis d’aquest món.

Em diu l’Åsa que eres a Abidjan, a la Côte d’Ivoire, on havies seguit el teu company, i que hi treballaves a la missió de Nacions Unides com a analista electoral. Trobo diverses notícies a Internet que es refereixen als esdeveniments del passat 31 de març. Eres a casa d’una amiga quan una bala perduda et va ferir de mort. Ningú ha fet massa més comentaris, i tot plegat resta tan incomprensible com tràgic.

Em compto entre les persones que vam tenir el gust i el privilegi de conèixer-te. Fou a finals del 2005, quan coincidírem a París, a la UNESCO. Recordo llargues converses amb la Caroline i amb tu, sobre la feina, sobre la vida i sobre el que fes falta. Sempre amb un sentit de l’humor agut i intel·ligent. Recordo especialment les reflexions d’una sueca d’orígens tunisians, ulls negres i cabells foscos, sobre com es vivia la diversitat a Escandinàvia.

Sempre recordaré amb tendresa i un gran somriure com vam riure aquell vespre a un dels múltiples restaurants vietnamites de Belleville, amb tu i amb l’Åsa. Encara estupefacte, em quedo amb aquest record. Descansa en pau, Zahra.

Descansa en pau, Negra, i gràcies per tot!!!

Gràcies per la companyia, gràcies per recordar-nos el camí, gràcies per tantes coses.

In memoriam: Michael Jackson

És dijous al vespre. Arribo a casa tard, cansat després d’una llarga jornada de treball que he rematat amb una nedada a última hora. És un d’aquells dies d’arribar i caure directament al llit. No em vull adormir, però, sense una mica de música. Avui em ve de gust un clàssic: els quatre darrers temes del “Dark side of the Moon” de Pink Floyd, una de les obres mestres de la música contemporània. Un d’aquells que només s’escolten de tant en tant però sempre es gaudeixen.

L’escolto estirat al llit, a través dels auriculars de l’iphone. Sonen les darreres notes, i els sons incidentals del final. Una veu que diu “There is no dark side of the moon, really...”, amb un fons de batecs de cor, els mateixos batecs del principi del disc. És en aquest moment, quan s’acaba el disc, que m’entra un missatge de text enviat per una amiga: “Michael Jackson is dead. :-(“. Ah sí? Caram... Demà serà un altre dia.

L’endemà la tota la premsa del planeta en va plena, quelcom que resulta lògic vista la popularitat també planetària del personatge. A mi la mort d’en Michael Jackson m’ha causat una certa sorpresa, però la veritat és que no em fa ni fred ni calor. Mai en vaig ser un fan, i l’atenció rebuda per un personatge que viu en un parc d’atraccions mentre es va descolorint entre acusacions molt greus d’abús de menors sempre m’ha semblat excessiva, per molt que en pugui entendre els motius.

Ara bé, he de reconèixer que la mort d’en Jackson és la mort d’un autèntic símbol del darrer quart del segle XX, un artista que revolucionà la música popular amb una fusió inèdita d’estils, de rock, de soul, de pop i de música disco. A més de revolucionar també el ball amb el seu “moon walk”, i a més de ser el primer artista de raça negra que va trencar de debò la paret de vidre per a convertir-se en una icona multirracial de nivell mundial.

La figura d’en Michael Jackson em porta a moments de la meva infància. Tot just tenia nou anys quan va sortir el mític “Thriller”. Quan els clips de vídeo per a promocionar la música eren encara quelcom d’incipient, ell es va marcar quinze minuts d’una autèntica pel·lícula que ens tenia a tots collats al sofà, en una aportació que va canviar per sempre el gènere. Aquest és el Michael Jackson que recordaré i que sento també com una part del meu bagatge cultural. El membre dels Jackson Five, i el creador de la primera part dels vuitanta. Abans que l’èxit, la fama i una història personal complicada el tornessin un personatge patètic, algú que es podia permetre literalment el que li vingués de gust sense poder arribar mai a ésser feliç, i que per això va convertir la seva vida en un circ que probablement continuarà després de mort.

Descansi, finalment, en pau.

In memoriam: John Pandeni

Ahir a la tarda continuava la meva descoberta de Windhoek. La Christuskirche és potser la icona més coneguda de la ciutat, que domina des del capdamunt del carrer... Fidel Castro.
Al seu costat hi ha el Tintenpalast (Palau de la tinta), seu del Parlament de Namíbia, antigament seu de l'administració colonial alemanya i dels successius governs del protectorat sudafricà. Aclareixo que el nom no és degut a la presència d'una cantina regentada per madrilenys especialistes en el bocatacalamares, ni a la presència de cefal·lòpodes o moluscs de cap mena, sinó a la tendència de qualsevol govern o estructura burocràtica a generar muntanyes de paper amb la conseqüent despesa de tinta.

La presència massiva de policia i d'algunes senyores molt ben vestides em va cridar l'atenció, i vaig acabar essent convidat a presenciar el servei religiós en memòria de l'honorable John Pandeni, Ministre de desenvolupament local i regional, habitatge i desenvolupament rural. Glossat en termes d'heroi per tots els presents, Pandeni fou part del braç armat del SWAPO, l'exèrcit popular d'alliberament de Namíbia, que lluitava contra l'apartheid. Detingut el 1978, fou empresonat fins el 1985. El 1992, després de la independència, entrà en política com a conseller regional de la circunscripció de Soweto a Katutura (el suburbi de Windhoek on foren expulsats entre d'altres els habitants de Klein Windhoek, la zona on resideixo). Descansi en pau.