La Costa Brava sembla el Passeig de Gràcia...

Un passeig per la Costa Brava no deixa de ser un passeig per una costa explotada massivament per al turisme. I això en un país que en aquest moment viu les conseqüències d'una crisi que és encara pitjor que a altres indrets per culpa del model econòmic que s'ha imposat com a gairebé únic des de fa unes dues dècades, quan la desindustrialització convertí definitivament el país en un centre de serveis on el sòl i el sol són protagonistes. El deliri del PP espanyol de convertir tota la costa mediterrània en la Florida d'Europa va justificar tot el projecte de l'extinct Plan Hidrológico Nacional. Ens vam salvar del PHI, però el model sempre ha estat el mateix. I per més que en Zapatero, en un nou intent de distreure el personal, s'ompli la boca del seu suposat nou model econòmic, basat en la investigació i la recerca en les noves tecnologies, un model econòmic és el fruit d'una conjunció d'esforços que no es fa en una legislatura sinó en una generació.

Penso en tot plegat mentre caminem de l'aparcament dels jardins de Cap Roig cap a Cala Estreta. La pista està tancada al trànsit motoritzat donat l'alt risc d'incendi. De fet m'agradaria que el trànsit hi estigués prohibit de manera permanent, amb l'única excepció dels poc veïns de la zona i les emergències. N'estic ben convençut, perquè parlem d'un dels pocs paratges d'aquest sector de la costa que es manté sense explotar. Ens queden molt poques cales i molts pocs indrets de difícil accés, i és precisament l'accés difícil el que en permet la conservació. Si no fos així, per exemple, Cadaqués no seria encara el que és -per més que en aquest cas hi hagi hagut també una decisió ferma per part de la gent que hi viu.

Curiós, aquest tema de l'accés. Perquè costa arribar a Cala Estreta o al Crit per terra, però l'accés per mar resta sense límits. La quantitat d'embarcacions que fan malbé fotos i postals i taquen aquí i allà l'immensitat del blau fa que l'aigua sembli el Passeig de Gràcia. Per la quantitat de gent i sobretot pels accents... Un agost a la Costa Brava...

Frases per a la posteritat

Aquests dies, en coincidència no buscada però existent amb la celebració del 90è aniversari d’en Nelson Mandela, estic enganxat a les seves memòries, “Long walk to freedom”, que cobreixen tota la seva vida fins el 1994, quan accedí a la presidència de la república de sud-Àfrica després de gairebé trenta anys a la presó. La vida d’una de les grans figures polítiques del segle XX, una de les més grans, una vida dedicada a la lluita pels drets de tots i totes, contra un dels sistemes político-socials més odiosos que la humanitat ha viscut, l’apartheid. Una vida que constitueix un bell exemple i font d’inspiració.

El llibre té 750 pàgines, però està escrit amb una prosa que flueix com una font d’aigua fresca, interessant i amena. Una anècdota que explica sobre un dels seus fills me’n recorda una altra de protagonitzada per la meva persona, d’aquelles que passen a formar part de la memòria familiar. D’aquelles que els progenitors fan servir per a amenitzar converses de sobretaula, i a vegades, segons l’anècdota, per a fer-vos pujar els colors a la cara.

La situació es va donar a Palafrugell, en algun moment dels primers anys vuitanta, en una conversa amb la meva àvia materna, la senyora Fina Moreno i Polo, que ens va deixar fa uns anys. L’àvia Fina era nascuda a Calonge, de pares valencians que havien emigrat a l’Empordanet a principis del segle XX, quan s’hi volia implantar el cultiu de l’arròs. L’àvia Fina pertanyia a la generació que va veure la seva joventut truncada pels horrors de la guerra civil. Hi ha certes coses de la meva àvia que no vaig entendre fins que vaig poder veure, des de la distància, el drama de Bòsnia els anys 90. Tant d’horror els devia deixar a tots mig trastocats, i per a mi explica certes reaccions i sortides que sempre m’havien semblat extemporànies i estranyes.

En qualsevol cas, això va passar abans dels 90. Jo no tenia més de deu anys, no recordo l’edat exacta. L’àvia Fina, com totes les àvies, tenia els seus moments melodramàtics, que a mi en alguns casos em resultaven una mica excessius. En aquesta ocasió l’àvia em deia com ens estimava a mi i al meu germà, i a les meves cosines, en un discurs que ja li havia sentit diverses vegades en els mateixos termes, “i perquè jo ja sóc gran”, i s’anava posant cada cop més melodramàtica fins que em diu “perquè jo un dia em moriré”... A la qual cosa vaig respondre mirant-la de fit a fit i dient-li: “sí, i jo també”. En aquella ocasió el melodrama no va anar més enllà d’aquest punt. Touché. La frase fou celebrada durant anys... I bé, ho explico jo mateix i ho he de dir així perquè ja fa temps que no tinc àvia...