La seguretat dels collons

Vigília de Nadal. Per primer cop des que no visc a Barcelona tornaré a casa per Nadal el mateix dia 24, tot just a punt per a fer cagar el tió. Habitualment ho solia fer més aviat, el 22 o el 23, per a poder procurar-me algun llibre de darrera hora i poder encarar els excessos gastronòmics i de tota mena ben aclimatat. Aquest cop, però he esperat fins al darrer moment per a tenir més dies de vacances disponibles.

M’encamino cap al parisí aeroport d’Orly tot prenent un taxi. He vist el carrer més avait buit, però no m’he recordat que és precisament el dia 24 i que volo a quarts de tres de la tarda. La circumstància perfecta per a ensopegar amb una ciutat mig col·lapsada, quan tothom ha sortit de la feina a migdia i se’n va cap a casa en aquest dia de treball escurçat. No és només que el taxi em sortirà car –o per dir-ho com se li atribueix a aquella tècnica de joventut de Vic, en una genial i errònia barreja d’expressions, “em costarà un colló de la cara”-, sinó que a més arribaré a l’aeroport amb l’ai al cor pendent que no em tanquin l’enregistrament i em deixin a terra. Confio en que la meteorologia haurà provocat més d’un retard, i només m’equivoco en part. Arribo a l’aeroport amb el temps just i encara així em tocarà esperar-me. L’avió acumula retard.

Ens expliquen que el vol està retardat perquè l’avió venia de l’aeroport de Fiumicino, a Roma, on una senyora ha tingut una crisi de pànic i ha hagut de ser desembarcada amb la seva família. Les normes de seguretat indiquen que si un passatger és desembarcat el seu equipatge ha de ser localitzat i igualment tret de l'avió. La qual cosa té una certa lògica, i no tant en termes del benestar de la persona, sinó més aviat pensant en el fet que l’equipatge en qüestió pugui ser oblidat de manera intencionada i amb propòsits criminals.

L’evolució del món particularment a la darrera dècada ha fet evolucionar les mesures de seguretat de tal manera que, essent una persona que viatja amb una certa freqüència, m’he hagut d’acabar acostumant al procediment. Un cop he facturat l’equipatge m’encamino cap al control de seguretat. El moneder, les claus, el telèfon, tot va a parar a les butxaques de la jaqueta, que passarà pel detector de metalls. Em trec el cinturó, que va a parar a la maleta. Trec l’ordinador portàtil, que ha de passar pel mateix detector en una safata a part.

No porto líquids, ni pasta de dents ni colònia ni una magra ampolla d’aigua, procuro evitar-los des que en van limitar les condicions de transport per una presumpta operació destinada a fer esclatar avions en vol per mitjà d’explosius líquids. Una altra mesura de seguretat amb efectes secundaris interessants, en aquest cas el de reforçar el negoci dels bars i restaurants i la dinàmica segons la qual els aeroports s’han convertit en grans espais de consum específicament destinats al personal que es pot permetre volar, al qual se li suposa un poder adquisitiu considerable.

Sempre m’he preguntat quin percentatge de tot aquest ritual securitari respon només a propòsits intimidatoris o disuasius. Això em va quedar molt clar l’any 2000 a Tel-Aviv, aquella vegada que vaig tenir a un policia passant un detector de metalls per la meva roba interior bruta, en el que no era més que una innoble represàlia per haver-me atrevit a passar un temps en companyia d’amics palestins a Cisjordània. L’onze de setembre del 2001 va fer que les mesures de seguretat arreu s’aproximessin a la meva experiència israelita, que a l’època podia ser considerada com a draconiana. Des d’aleshores tot el ritual securitari ha reforçat tots els procediments, i particularment aquesta part intimidatòria que em molesta profundament. Senzillament no m’agrada sentir que em tracten com un criminal potencial.

Quan passo per l’arc detector de metalls tot plegat pita. Ves a saber què deu ser, perquè no he sofert cap operació quirúrgica que hagi implicat la instal·lació de cap component metàlic al meu cos. Si no és la montura de les ulleres o el ferro al fetge, no sé què deu ser. En qualsevol cas se m’acosta un guarda de seguretat que em pregunta polidament si em pot regirar. Li dic que sí, no sé què pot passar si m’hi nego. Amb els braços en creu em palpa. Baixant cap al pit i abans d’arribar a les cames el seu excés de zel o les presses fan que em toqui ostensiblement el colló esquerre. Faig un bot, i l’home es disculpa immediatament. Acaba la seva particular feina baixant per les cames i repeteix la disculpa de manera emfàtica mentre a mi se m’escapa el riure.

Les mesures de seguretat als aeroports sempre m’han tocat els collons. Tanmateix no m’hauria imaginat mai que arribessin a fer-ho en sentit literal.

Excés de zel

Avui he viscut una altra situació per al catàleg de moments insòlitament estúpids viscuts en aeroports. El cas és que viatjo amb una certa freqüència –la major part de vegades per feina-, i això m’ha permès esdevenir membre de Plata/Rubí del programa de fidelització de l’empresa que fou companyia aèria de bandera a les Espanyes. Aquesta condició, entre d’altres coses, ha fet que algun cop, molt esporàdicament, em convidessin a passar l’estona d’espera a la sala VIP de la dita companyia tot i fer el viatge en classe econòmica. Aquesta mena de sales son el sinònim de begudes diverses i selectes a voluntat, premsa gratuïta i, en definitiva, una espera relaxada i agradable.

Arribo a l’aeroport d’Orly després de l’enèsim matí que prometia ser tranquil i plàcid i ha acabat essent tan mogut que me l’he passat anant a corre-cuita d’una banda cap a l’altra. Per sort no hi ha cap cua –després veuré que l’avió va mig ple o mig buit, segons els estats d’ànim. La crisi que ja es nota? L’horari? Aneu a saber...-. L’amable senyora de l’enregistrament em dóna la tarja d’embarcament i una invitació per a la sala VIP. "Mira –em dic a mi mateix-, avui almenys passarem una estona més agradable del que és normal."

Quan ja m’encamino cap a la tan exclusiva localització constato que hi ha quelcom que no acaba d’anar bé. El número del seient és de classe negocis. Mirant la tarja d’embarcament veig que la senyora s’ha equivocat de persona. El meu segon cognom coincideix amb el primer d’aquest altre passatger. Fer-se el despistat no és una opció, per dos motius. En primer lloc per una mínima consideració per la persona que seria suplantada. En segon lloc perquè la senyora del mostrador ha comès un error greu en termes de seguretat, que em podria crear molts problemes a mi quan passi el control. Giro cua i me’n torno al taulell.

La senyora en qüestió no sap on posar-se, està visiblement atabalada i em demana disculpes per l’error manta vegada. Li dic que no hi ha cap problema, que no es preocupi, que no passa res. I em diu “però li dono una invitació per la sala VIP igualment”. Quan estic a punt de dir-li que no cal, penso que de fet m’hauria pogut crear un problema greu –amb potencial intervenció de la policia inclosa- si no m’hi hagués adonat de l’error, i per tant accepto.

Aleshores es produeix una situació tan típicament parisenca que resulta tediosa d’explicar. L’individu –no hi ha altre qualificatiu possible- a la recepció de la sala VIP em rep pràcticament amb una esbroncada. “Però com pot ser que vostè tingui una invitació per a la sala VIP si viatja en turista?”, em diu en un to sec i francament desagradable. Encara no li he pogut ni respondre que ja està trucant als mostradors d’embarcament per a demanar explicacions amb un aire que m’abstindré de qualificar. Finalment em diu, en un to d’una condescendència inacceptable, que per aquesta vegada passi, però que no puc entrar en aquesta sala si tinc un bitllet de turista. Em disposo a explicar-li que a Barcelona hi he estat convidat en un cas igual, i encara no he dit “Miri, a Barcelona...” que em talla amb una mala educació extraordinària –marca de la casa, París- i em diu que Barcelona és Barcelona i París és París. Això ja passa de taca d’oli. “Em permet que acabi la frase?”, li dic en un to bastant enfadat. “Puc entendre que a Barcelona el funcionament sigui diferent del de París, però jo no he demanat en cap cas que em convidessin a venir, ha estat la seva companya, per tant això no m’ho hauria de dir a mi”. Per a ser una mica més elegant que ell m’estalvio dos comentaris més –i més tard em penediré d’haver-me’ls estalviat, que ja n’estic fart d’aquesta mena d’actituds-. En primer lloc la seva companya ha comès un error que podia comprometre la seguretat del vol i la de la meva persona, i per tant no entenc que aquesta compensació sigui inadequada, i més en el cas d’un client assidu. En segon lloc, la condescendència se la fiqui on li càpiga.

El que és curiós, i irònicament divertit, és que aquesta sala VIP, compartida per Iberia i TAP, no li arriba a la sola de la sabata a la del Prat, o a les de Barajas, en termes no només de servei –tal com he apuntat- sinó també en qualsevol terme –mobiliari, ambient, connexió a internet, begudes, menjar...-. Això no m’impedirà llegir tranquil·lament el diari mentre degusto un fantàstic porto embotellat el 1989. “És pas malament”, que deia un alcalde de la Catalunya nord...

Guanyen els dolents?

Dos dels llibres més interessants que he llegit durant el 2008 tenen autors sud-africans, dues persones excepcionals que destaquen per la seva trajectòria social, política i, en definitiva, humana. Un dels llibres es diu “Long walk to freedom” (El llarg camí cap a la llibertat), i no es altre cosa que les memòries d’en Nelson Mandela. El primer president de la Sud-àfrica democràtica hi repassa, amb una prosa clara, directa, de bon llegir i sempre plena de seny, el període que va des de la seva infància fins la sortida de la presó el 1990 i la seva elecció a la presidència el 1994. El segon llibre és “No future without forgiveness” (No hi ha futur sense perdó), de l’arquebisbe de Ciutat del Cap, Desmond Tutu. L’autor hi descriu la seva experiència com a president de la Comissió per a la veritat i la reconciliació, que fou la resposta sud-africana a la necessitat de passar comptes amb el règim de l’apartheid un cop arribada la democràcia. Aquesta resposta es caracteritzà per una amnistia a tots aquells qui confessessin públicament els seus crims relacionats amb la repressió i la lluita política d’aquest període. En Tutu hi repassa tots els dilemes morals a l’entorn de la significació d’un procés de perdó i reconciliació que fou plantejat com a expiació col·lectiva, fugint de la perspectiva de vencedors i vençuts, i per tant examinant els crims de tothom, tant els dels opressors com els comesos pels oprimits en la seva lluita per l’alliberament. I per bé que el mateix procés tingui aspectes criticables –com ara el fet de no haver arribat a examinar la trajectòria dels màxims responsables de l’apartheid, des de Peter Botha fins al mateix Frederik de Klerk-, es tracta d’un model marcat per una generositat i una grandesa moral que el fan una referència ineludible.

Cadascuna de les dues obres es mereix un comentari apart. No obstant el que m’interessa en aquest moment és reflexionar sobre una coincidència curiosa, que pot semblar anecdòtica sense ser-ho: tots dos personatges expliquen una experiència igual. Es tracta de dues persones que han dedicat la seva vida a la lluita contra l’apartheid, un regim edificat sobre el racisme més repugnant i primari. Tanmateix a tots dos els va passar de trobar-se en un avió, arribar a saber que els pilots eren negres i tenir una reacció instintiva: dubtar de la capacitat del personal per a fer la seva feina d’una manera competent. Tots dos fan la mateixa valoració del fenomen, basada en el poder de la perversa lògica de l’apartheid, que li permeté de conquerir les ments, fins i tot les de les seves víctimes, fins arribar al punt en que aquestes qüestionessin les pròpies capacitats i es creguessin veritablement inferiors.

Aquest matí agafo un avió a Hanoi, per volar a Hong Kong i des d’allà a Paris. Quan el procés d’embarcament sembla complert i ja som tots asseguts, la megafonia ens fa saber que es demana la presencia d’un tal Mohammed Ali a la capçalera de l’avió. La meva reacció immediata no és de pensar en el mític boxador Cassius Clay un cop convertit a l'Islam; al contrari, el primer que penso en sentir el nom és que espero pel bé de tots que al tal Ali l’hagin revisat de dalt a baix, no fos cas que es tractés d’un terrorista en actiu. Immediatament em passa el que explicaven en Mandela i en Tutu, penso: però què caram és això que estic pensant? Com puc ser tan animal de només sentir un nom àrab i passar de manera automàtica a la sospita? És que potser no hem passat tots el control de seguretat habitual, tan emprenyador, el tal Ali igual que jo mateix i la resta de passatgers?

És exactament això el que em porta a la ment la coincidència entre en Mandela i en Tutu i les reaccions instintives. En el meu cas, havent llegit el que diuen aquestes dues venerables persones, m’agradaria pensar allò de “great minds think alike” (les grans ments pensen de la mateixa manera). Però molt em temo que la desgraciada analogia no es correspon amb una qualsevol semblança meva a les enormes figures al·ludides, sinó més aviat a l’altra banda, al poder dels sistemes politico-mediàtics per a configurar les nostres mentalitats i no només fer-nos fer el que volen sinó també pensar-ho. En aquest moment treballo a les Nacions Unides. He estudiat àrab, vaig trobar la llengua fascinant i no hi he tornat per manca de temps en el que no és més que una altra de les meves espines clavades; tinc una barreja de respecte i fascinació per la cultura àrab; pel que fa a aquest món de moment només he pogut visitar el Marroc i els territoris palestins, i arreu m'hi he trobat amb una acollida de categoria. Fins i tot em van proposar de postular-me per una (bona i interessant) feina a Ramallah i vaig dir que no perquè considerava que només el fet d’anar-hi a treballar en aquelles condicions era legitimar l’ocupació. I tantes altres coses que podria dir. I no obstant, quan he sentit l’anunci per megafonia la primera cosa que he fet ha estat sospitar.

Em temo que en aquesta guerra guanyen els dolents. Òbviament algú que sigui capaç de pujar a un avió per a fer-lo miques amb tots els ocupants inclosos, o fer el mateix amb un autobús o amb el que sigui, no pot rebre en cap cas el qualificatiu de “bo”, perquè una tal acció no es justificable en cap cas, ni en la pitjor de les opressions. Però que jo mateix arribi a raonar d’aquesta manera em fa pensar que des de “l’altra banda” hi ha massa coses que no fem bé, com per exemple deixar-nos menjar el cervell per l’obsessiva cultura de la por en què vivim, que ens instal·la en la sospita permanent sobre els uns, i només sobre aquests uns. La prova que encara hi ha esperança podria ser justament que en aquest moment escric això –encara que aquesta afirmació pugui sonar pretensiosa-. En tot cas espero que hi hagi molts més blocs com aquest, i per molts anys.

Imprevisible

La situació és tan fluïda i s’ha tornat tan difícil de preveure que no em queda més que deixar, un cop més, tots els plans en suspens, plans que impliquen viatges de feina i privats fins que arribi el moment en que està previst que marxi d’aquest país.

Calma, paciència, seguir les estrictes consignes de seguretat, i a veure què vindrà...

Benvinguda a Zimbabwe

Tothom m’hi esperava diumenge al vespre, i és que de fet hauria pogut arribar a Zimbabwe sense necessitat de passar una nit a Johannesburg. En altres casos, com per exemple en el viatge a Malawi, la nit a Johannesburg era inevitable donats els horaris dels vols. Aquest cop, però, podia arribar perfectament a Harare vora les nou del vespre havent sortit de Windhoek a les dues del migdia. No obstant la Dra. Claudia Harvey, directora de l’oficina de Windhoek i des d’ahir ex-directora ad interim de l’oficina de Harare, em va desaconsellar que ho fes donada la inseguretat de la carretera que connecta l’aeroport amb la ciutat a la nit. Avui ho comentava amb els xòfers de la UNESCO –he arribat a l’oficina a l’hora de dinar, i només hi eren ells-, i deien que potser n’havíem fet un gra massa, perquè d’inseguretat n’hi ha a tot arreu i sobre Zimbabwe tothom exagera. En qualsevol cas he arribat dilluns al matí.

Un cop passat el control de passaports i obtingut el visat –només per a un mes, em caldrà renovar-lo, imagino que en aquest moment no els donen més llargs donada la incertesa de la situació política, amb la segona volta de les eleccions presidencials prevista per al 27 de juny-, i quan ja tenia tot l’equipatge, em quedava tan sols una darrera porta per arribar a la terminal. Un funcionari vestit de carrer se m’acosta i em demana el passaport. Se’l mira i immediatament em diu que l’acompanyi. Em duu a una petita habitació amb un banc de fusta i una taula amb una cadira on s’asseu una dona de mitjana edat. “Som de la policia, i això és un control aleatori” (random search és l’expressió que ha fet servir). Tant aleatori com que només s’ha decidit a fer-lo quan ha vist el meu passaport...

En qualsevol cas, em demana què duc a les maletes i em fa obrir la més gran. Se’n va directe als CDs, en duc quatre de dades. “Hi ha pornografia?” que em diu. “No”, que li responc. I ho rebla dient “és que a Zimbabwe no està permesa”(efectivament, igual que a Namíbia, està prohibida). Mentre va remenant em va fent preguntes –amb un grau raonable de cortesia, tot s’ha de dir, tot i la incomoditat de la situació-. Finalment arriba el moment que jo havia anticipat. Duc una maleta petita plena a rebentar de papers i llibres. Tots els llibres que duc, menys dos que han anat a parar a la maleta gran, entre la roba. Tots dos, força crítics amb el president Mugabe. L’un, “Dinner with Mugabe”, d’una periodista Sud-africana amb pretensions de psicòloga que deixa Mugabe com un drap brut –a vegades amb raó, d’altres amb arguments indissimuladament esbiaixats-. Precisament aquest l’he acabat durant el meu viatge per Namíbia, i el volia deixar a l’Elena perquè l’enviés a París amb la valisa diplomàtica, però ahir al matí no hi vaig ser a temps. Durant tota la cerca estic pensant què passarà si troba aquest llibre, en un país en què els periodistes britànics i nord-americans no poden entrar i en què les darreres eleccions i la segona volta de la presidencial estan tensant enormement la situació, amb informacions sobre violència i intimidació per part de grups de suposats incontrolats propers al president.

Arribat el moment, veu el llibre, el pren, se’l mira sense treure’l de la maleta, i no fa absolutament cap comentari. Al cap de poc em desitja una bona estada al país i m’acomiada. Tot plegat dura uns deu minuts.

Una de les oficials administratives, amb qui ho comento mentre espero que arribi tothom de dinar, em diu que he tingut molta sort. Suposo que m’ha tocat un policia normal i corrent, i no un del partit. O m’ha “salvat” la meva tranquil·litat. O la premsa estrangera exagera. O cap de les anteriors?

PS: aquesta no és ni de lluny la situació més desagradable que he viscut en un aeroport. Vaig visitar Palestina a finals de setembre/principis d’octubre del 2000, exactament una setmana després que Ariel Sharon, aleshores en campanya per a esdevenir primer ministre, fes la seva famosa visita a l’esplanada de les mesquites/muntanya del temple, l’espurna que va desencadenar la segona intifada.
Em van aconsellar que arribés a l’aeroport de Tel Aviv com a mínim amb tres hores de temps per als exhaustius procediments de seguretat (que al Prat havien consistit en mitja hora d’interrogatori per part d’un suposat empleat d’El Al i un oficial de seguretat que jugaven al policia bo i al policia dolent).
Tot just entro, encara no he arribat a facturar l’equipatge i dues tardoadolescents que devien estar fent el servei militar m’interroguen durant gairebé mitja hora. Deixo clar que vinc de la Cisjordània ocupada. Criden la supervisora, que em fa exactament les mateixes preguntes durant el mateix temps (què has vingut a fer, amb qui has estat, perquè, per a qui treballes, etc.). Aleshores s’activa una operació de càstig i d’humiliació disfressada de control de seguretat i destinada a que no em quedin ganes de tornar. Durant més d’una hora, en una habitació separada, veig com un guarda cerca meticulosament tot el meu equipatge, arribant al punt de passar un detector de metalls pels meus calçotets bruts. He d’admetre que vaig estar temptat de dir-li: “si hi veu quelcom d’enganxat, sàpiga que no és explosiu plàstic, segurament és merda”.

"Espanyardo!"

En el marc de les formalitats de rigor en arribar a un nou país, i en aquest cas, a una nova oficina de Nacions Unides, avui m'ha tocat assistir al "security briefing", una reunió amb el departament de seguretat. El donava en Charles, un senyor molt simpàtic, ex-oficial de policia que entre d'altres coses va participar a la missió de manteniment de la pau a Libèria. A veure si un dia d'aquests el puc arreplegar perquè m'expliqui coses d'aquest tema.

La substància del "security briefing" en qüestió era més aviat avorrida, donat que Namibia és considerat un país sense fase de seguretat en termes de NNUU, i a més no em van deixar marxar de París sense fer els dos cursos de seguretat sobre el terreny, el bàsic i l'avançat. Els continguts fan èmfasi en conceptes bàsics, i en quelcom que em sembla elemental: el primer responsable de la pròpia seguretat és un mateix, amb el propi comportament i actituds. Aquests dos cursos no són tan interessants pels conceptes en sí sinó per a poder veure, un cop més, que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Igualment, contenen un èmfasi sobre temes relacionats amb l'ètica professional que em va resultar més aviat emprenyador. No perquè l'ètica professional sigui emprenyadora, al contrari, el que em va sorprendre negativament era que se n'hagués de parlar tant, perquè em sembla un indicador que hi ha molta gent que se la passa pel "forro" (o pel folre)... De fet hi ha massa exemples que ho proven.

El moment impagable del dia ha vingut quan en Charles m'ha donat la benvinguda. M'ha preguntat d'on venia. Jo li dic que de Barcelona. I amb gran fermesa em diu: "Ah! Espanyardo!". La meva proverbial flegma m'ha ajudat un cop més a no trencar-me de riure, però, això sí, m'he hagut de mossegar la llengua per a no respondre-li: "No, Espardenyo!"

PS: continuant amb l'atribució de gentilicis i/o orígens "by the patilla" o d'acord amb alguna misteriosa llei de la naturalesa que desconec, un col·lega grec de l'oficina es va quedar convençut que jo era argentí. Li hauria hagut de dir: "Yo no soy argentino. Soy uguruayo!"