París – Santiago, 32:54 (II)

Amb la feina feta, em queden una mica més de vint-i-quatre hores per a conèixer la ciutat. I és que aquesta és una experiència insòlita, el 32:54. Trenta-dues hores de viatge –comptant els dos vols de catorze hores cadascun i els respectius trasllats als sengles aeroports-, per aproximadament cinquanta-quatre hores d’estada a la ciutat. És d’agrair que l’estada sigui més llarga que el viatge, però no arriba ni a ser el doble d’hores. Una experiència que, amb tota franquesa, no tinc massa ganes de repetir.

Surto de l’hotel a la municipalitat de Providencia amb tota la tarda per davant. En una ciutat tan enorme i amb tant poc temps, em toca anar per feina. Com que no tinc temps ni ganes de buscar un autobus, me’n vaig directe al metro. Un metro que sembla una barreja del de París i el de Madrid: la sinalèctica em recorda Madrid, mentre els vagons són clarament francesos –només a París n’he vist d’iguals, amb neumàtics situats en paral·lel a les rodes metàliques, imagino que per a reduir el soroll-. El bitllet té tres preus diferents segons les hores del dia, i les estacions de les línies menys cèntriques tenen codis de color diferents, alternats –una de verda seguida per una de vermella i etc., amb estacions de tots dos colors, d’enllaç, de tant en tant-. Un sistema per a desdoblar la línia i fer possible que circulin més trens per la mateixa via. Indici clar de la importància del metro com a transport públic en una ciutat tan gran, indici encara més clar de les mesures a prendre per a conciliar tota una sèrie de problemes: reduir la contaminació atmosfèrica que ha donat una trista fama a la ciutat, que a l’hivern resta perpètuament coberta d’una capa de smog, barreja de boira i contaminació; fer possible la mobilitat en un espai tan enorme on les distàncies donen sentit al vehicle privat, en una societat fortament desigual on no tothom se’l pot permetre.

Em planto a la Moneda en un quart d’hora. No puc evitar que se’m posi la pell de gallina davant de l’estàtua del President Allende, mirant al cantó nord del palau, el mateix que encara veig al meu cervell en imatges en blanc-i-negre i bombardejat per l’aviació, en aquell onze de setembre d’infausta memòria de l’any 1973. “Once de Septiembre” és com es diu una de les avingudes importants de la ciutat, en aquests darrers dies de presidència de la senyora Bachelet, dies abans que el nou president electe, Miguel Piñera, amo de mig país, assumeixi el poder. La premsa va plena dels rumors segons els quals tindria la intenció de nomenar ministre de defensa el general retirat Òscar Izurieta, que fou comandant en cap de l’exèrcit de terra, i és cosí del notori Ricardo Izurieta, successor de Pinochet com a cap suprem de les forces armades el 1988, quan el sinistre assassí es va vestir de civil per a plebiscitar-se i el poble xilè el va enviar a un retir daurat de senador vitalici només pertorbat per la demanda d’extradició interposada per un tal Garzón, que el va retenir a Londres durant uns mesos. La futura oposició recrimina al president electe que es pugui atrevir a nomenar ministre un militar, i un amb aquest historial; els partidaris de Piñera recorden que és retirat, i per tant igual que qualsevol altre ciutadà. Indicació clara de com estan les susceptibilitats en un país on, com al nostre, la democràcia només arribà a base d’un compromís històric on la impunitat dels uns demanà l’oblit dels altres.

Travesso el centre en direcció al mercat central, on dino. Constato com els Andes són una veritable frontera. A diferència del Mercado del Puerto de Montevideo, aquest és un veritable mercat, amb un espai per a restaurants al bell mig. Si a Buenos Aires i a Montevideo el que domina és la carn, a Santiago de Chile el que destaca és el peix. En aquesta tarda d’estiu austral em regalo una deliciosa mariscada regada amb una mitja ampolla d’un excel·lent Sauvignon Blanc del Valle de Casablanca. Un cop més comprovo que aquest raïm dóna excel·lents resultats al nou món –per fer servir la nomenclatura antiga que tant agrada als francesos-. I puc dir sense equivocar-me que degusto el millor ceviche que he pogut tastar fins ara.

Havent dinat surto del mercat i m’encamino cap a l’altra banda. Una cosa tan senzilla com creuar el riu Mapocho és tota una experiència. El barri de Recoleta de Santiago no té massa a veure amb el barri del mateix nom a Buenos Aires. Si a la capital Argentina Recoleta és el barri més parisí, elegant exclusiu, a Santiago, tot i limitar amb la zona més cèntrica, té tot l’aspecte d’haver viscut millors èpoques. Cases d’estil germànic que definitivament han vist millors dies conviuen amb blocs de pisos sense suc ni bruc, tot amb un cert aspecte deixat dels serveis municipals. Una altra d’aquelles invisibles fronteres urbanes que sempre m’han fascinat: els llocs on travessar un carrer vol dir entrar en un altre món.

Travesso el Parque Forestal –un nom extraordinàriament pretensiós per a un jardí que s’allarga en paral·lel al riu fins a la plaça Baquedano, entre edificis de gust germànic i francès- gairebé de punta a punta, fins arribar al mercat d’artesania de Bellavista. El panorama des del cerro deu valdre la pena, però ja se m’han fet gairebé les sis de la tarda i no tinc temps. Em perdo per l’espacio Bellavista amb una sensació estranya. Seguint un consell de la recepcionista de l’hotel, he acabat en un espai comercial i d’oci que no és pas lleig, però sí enormement despersonalitzat. Em sento com si fos al Maremàgnum.

Al vespre retrobo la Gemma, que no he vist des de fa uns vuit anys, quan la Raien tot just tenia mesos i en Martí no devia ser més que un distant projecte. La Gemma m’ensenya Santiago amb un bon recorregut en cotxe, des de la Plaza Egaña fins a Concha y Toro –el petit barri colonial de carrers estrets-, passant pel barrio Brasil, l’escenari actual de la gentrificació de la capital xilena. Descobreixo una gran ciutat amb racons insòlits, de les grans avingudes a les petites viles als racons més insospitats, i una mica de tot. Una gran urbs americana, amb molta extensió i espai, al mig d’una plana hostil, semidesèrtica. Amb la Gemma repassem la política catalana, la llatinoamericana i les interioritats de les Nacions Unides.

Al matí següent em queda poc temps. Passeig, bon dinar i cap a l’aeroport. Precisament a l’aeroport de Santiago descobreixo finalment perquè no he pogut trobar grans ampolles de vi als supermercats de la ciutat, més enllà de les limitacions del poder adquisitiu del xilè mitjà: pel que sembla els millors vins de Xile són sistemàticament destinats a l’exportació.

Marxo amb la sensació d’haver vistat una illa. Una illa al mig d’un desert que no és d’aigua sinó marcat per les fronteres físiques: l’àrid Atacama al nord, els poderosos Andes a l’Est, el Pacífic hostil a l’Oest, la fi del món al Sud. Una insularitat física i una duresa del medi que determinen un caràcter, i és que els xilens són potser els menys llatinoamericans dels llatinoamericans. A veure quan em tocarà tornar a l’illa.

París – Santiago, 32:54 (I)

Per motius de feina em toca viatjar a Santiago de Chile. En el més pur estil de l’organització per la que treballo des de fa uns anys, la decisió arriba per sorpresa i amb molt poc temps per a que em prepari. He de volar a Santiago, me n’assabento uns deu dies abans i no ho tindré tot a punt –vol inclòs, que em gestionen des d’allà- fins quatre dies abans, dos de feiners-. Catorze hores de vol des de París. Marxaré un diumenge al vespre per aprofitar la nit i la diferència horària i poder arribar a Santiago dilluns al matí a una hora raonable. Per sort tinc un vol directe, amb la qual cosa faré el viatge, d’uns 14.000 kilòmetres, de la manera més ràpida possible al meu abast.

Arribo a l’aeroport gairebé dues hores i dos quarts abans de la sortida del vol. Oblidar-me quelcom cada cop que faig un viatge és una tradició indefectible. Aquest cop, m’havia preparat un entrepà per sopar que m'he deixat a sobre la taula de la sala. I a fe que el trobaré a faltar. A l’aeroport Charles de Gaulle un diumenge a les nou del vespre tot està tancat, no hi ha ni un mal bar obert. Tanmateix, tampoc tindré temps per a res. L’àrea de facturació d’Air France és plena de gent fent cua per a facturar les maletes, però el nombre de mostradors oberts és escàs. La crisi es fa sentir, i els passatgers dels darrers vols del dia som atesos pel personal mínim imprescindible. Això vol dir cues i nervis, perquè es tracta de vols de llarg recorregut i per tant força concorreguts: Santiago de Chile, Buenos Aires, Tokio, Johannesbourg... Una hostessa es passeja i va apuntant quants passatgers queden per a facturar a cada vol, i ho va cantant per un “walkie-talkie”. Això em tranquil·litza perquè entenc que, tot i que l’hora de cloure l’embarcament s’acosta perillosament, no ens deixaran a terra.

Efectivament, acabo entrant al Boeing 777 quan tothom ja està assegut, després d’haver passat un control de seguretat amb una llarga cua; de quatre arcs detectors de metalls només en funcionava un, els altres estaven deserts. Curiosa sensació, la de travessar un avió ple entrant a través de la primera classe, la classe de negocis, la turista millorada i la primera secció de la turista per arribar gairebé a l’altra punta, sentint-me observat i reconegut com a tocatardà. Em venen ganes de dir a tothom que a mi no em mirin i que si tenen res a dir ho comentin amb el personal d’Air France i el d’Aeroports de París, si és que encara queda algú.

Feia temps que no dormia tanta estona en un avió, almenys anant en classe turista. Hi haurà influït el cansament de la setmana. Em desperto però amb temps per a les espectaculars darreres dues hores de vol. Havent sobrevolat Paraguay travessem els Andes. És un dia d’estiu assolellat, i l’espectacle resulta magnífic. L’avió vola sobre la majestuosa cadena de serralades. La poderosa silueta de l’Aconcagua, els llacs de San Juan de los Andes... I un lent canvi de paisatge per valls de somni i altiplans desèrtics, per a veure com finalment l’avió es precipita cap al mar de núvols que cobreix la capital de Xile.

A l’aeroport, aprofito que viatjo per feina, i per tant amb un passaport diplomàtic, per a poder gaudir d’un dels avantatges que ofereix en algunes parts del món: saltar-me una cua enorme a immigració. Escurçar l’espera resulta molt agraït després d’un vol tan llarg. Faig quelcom que fins ara només havia fet a Bogotà: contractar i pagar un taxi sense haver-hi pujat. Tarifa fixa segons el lloc on es vagi i taxi garantit, per a evitar els taxis sense llicència.

Retrobo el taxista en una sortida plena de gent amb cartells que esperen algú. Feia temps que no havia vist una sortida tan plena de gent. Per arribar al carrer encara és pitjor, la porta més propera està bloquejada per càmeres de televisió. El taxista es mostra contrariat perquè hem de caminar una mica més, i ofereix una disculpa que jo no li he demanat ni amb paraules ni amb gestos. “Esto es por el festival, que empieza mañana”. Li pregunto quin festival. “El festival de Viña del Mar, el más grande festival nuestro”. El meu interès pel tema s’acaba quan descobreixo que un dels habituals d’aquest festival d’estiu és un tal Raphael...

Santiago em rep amb un dia gris, calorós però no massa. Immediatament reconec les dimensions americanes: hi ha espai. I tot i ser el primer cop que vinc, m’envaeix una curiosa sensació de déjà vu. El paisatge desèrtic que havia vist des de l’avió als antiplans andins es reprodueix aquí, i em recorda la meva arribada a Namíbia. El desert...

Pinzellades de Colòmbia

Per primer cop a la vida he passat el cap d'any a l'hemisferi sud. I en aquest cas, a prop de l'Equador, i per tant amb moltíssima calor al mes de desembre. Un viatge molt sentit i molt intens en tots els aspectes. Esperat, perquè el tenia pendent des del 2007 i perquè el darrer tram del 2009 es va fer dur; ideal, perquè el feia per a celebrar el trentè aniversari d'un dels meus millors amics, colombià; sentit, per trobar-me en un moment de canvi i per la gent amb qui anava.

Heus aquí algunes pinzellades, cadascuna de les quals mereixeria una entrada pròpia:

Soroche: el mal d'altura, quan la davallada del percentatge d'oxigen a l'aire mareja i redueix l'esforç físic a una experiència dolorosa. El vaig experimentar a l'arribada, i molt més fortament ahir, quan vaig passar del nivell del mar a tres mil metres en una hora. Passejar-se per Montserrate -si, el santuari que domina Bogotá, consagrat a la patrona de Catalunya-, esdevenia complicat.

Medellín: un animal. La ciutat més interessant que he vist de fa temps, que amb molt d'esforç, intel·ligència i imaginació ha passat de ser el símbol del narcotràfic a ser una ciutat oberta al món i amb ambicions legítimes de lideratge i innovació. Impressiona molt, és com una Sarajevo envoltada de muntanyes però topical -en diuen la ciutat de l'eterna primavera- i conté tots els contrastos d'un país tan desigual i fascinant com Colòmbia, des de mansions als barris exclusius fins les barraques que colonitzaren les muntanyes a base de pobresa i desplaçats per la violència, i que lentament han anat trobant la dignitat.

Estels: feia molt de temps que no veia una nit tan estelada com la que he pogut veure al parc nacional del Tayrona, a la Sierra de Santa Marta, on els Andes arriben al Carib. El govern d'Uribe en volia fer una destinació turística de masses i per una vegada els ecologistes van aconseguir preservar un parc natural que és una autèntica joia. I ho és perquè no s'hi pot arribar amb vehicles a motor i l'accés s'hi troba restringit. Aquí és on Colòmbia ha de voler assemblar-se més a Costa Rica que a la República Dominicana, aquí és on cal privilegiar el turisme de qualitat contra el de quantitat.

Sucs: a cap país havia pogut gaudir tant dels sucs de fruites. La cultura del suc de fruita fresca a Colòmbia és tan gran com la varietat de fruites disponibles. A qualsevol hora és un element nutritiu, hidratant i refrescant que ajuda a superar els rigors de la calor tropical. Al nostre país la cultura dels sucs ha quedat reduïda als tetra briks i a una determinada subcultura de la vida sana Una llàstima. Aquesta és una de les múltiples coses que podríem aprendre de Colòmbia.

La gent: alegre, extremadament amable i cortès, amb una idea del servei al client que no havia vist enlloc, ni als EUA on tot -fins i tot l'atenció al client- està completament marcat pel lucre i res més. Que no tenim el que vol? Doncs ens sap greu i li ensenyarem on ho pot trobar, el que toca és fer-li la vida fàcil. Realment impressionant.

I més pinzellades que vindran si el temps ho permet.

Somnis de canvi

Va ser fa dos anys, en aquella tardor del 2007 que vaig començar com a primavera de Montevideo i vaig acabar a París, amb un parell de perles: primer una autèntica marató en forma de conferència general de la UNESCO, que arribà tan bon punt vaig posar el peu a terra després de dos mesos de molta feina a l’Uruguay. Després, una llarga i complicada missió a Cap Verd, relacionada amb la versió més hostil de la reforma de Nacions Unides. De tant en tant em passava de despertar-me a mitjanit en lapses de confusió intercontinental, on per moments no sabia si era a París, a Barcelona, a Kolda, a Montevideo o a qualsevol altre lloc. Aquella nit era a París.

Vaig somiar Barcelona. Era a casa, havia tornat on vaig créixer, a casa dels meus pares a l’est del Poblenou. Caminava bocabadat per la Diagonal. Vaig veure l’escola, en una part del carrer Pallars que tot just fou asfaltada quan jo ja tenia divuit anys. Mirant cap a l’est vaig veure l’hotel Princess i els edificis del Fòrum, on hi havia hagut el Camp de la Bóta. Els feixistes hi van executar sumàriament molta gent al final de la guerra civil, l’any 1939; més tard hi hagué barraques que es compten entre les darreres que van desaparèixer, a mitjans anys setanta. Mirant cap a l’oest vaig veure la Diagonal fins a les Glòries. Avui és una avinguda elegant, aleshores només n’hi havia trossos entre antigues fàbriques i nous edificis residencials. Mirant cap al sud-est vaig observar el carrer Selva de Mar, anant cap a la nova àrea residencial de Diagonal Mar i cap a la platja; un altre carrer que van obrir quan jo ja tenia divuit anys, després d’haver retirat els rails de la que fou la primera línia de ferrocarril d’Espanya, després que tanquessin i demolissin l’enorme fàbrica de la MACOSA.

No podia parar de pensar en tots aquests canvis. En com havia canviat la ciutat, i en com havia canviat jo, que havia deixat el Poblenou i finalment Barcelona en una aventura que m’havia dut a París, però també a l’Àfrica i a l’Amèrica del Sud. Absort en aquestes cavil·lacions em vaig asseure en un banc. Al cap de pocs moments aparegué un nano que es va asseure al meu costat. Ros de mal pèl, ulls blaus felins, somriure. Em va dir hola i va començar a fer preguntes. Volia saber qui era, d’on venia, què feia. Ho preguntava tot amb una innocència i unes ganes de saber que em van conquerir de seguida.

Tot d’un plegat em vaig adonar que aquell nen era jo. Era jo quan tenia nou o deu anys.

Em vaig despertar de cop, de matinada. Amb els ulls plens de llàgrimes.