Bons companys de viatge

Un viatge tan llarg amb tantes etapes crea moltes oportunitats per a una de les meves passions: la lectura. Entre trajectes d’avió o per terra i multitud d’estones mortes n’hi ha moltes que amenitzo amb un bon llibre. En aquest viatge he tingut molt bona companyia, entretinguda i molt adequada a tot el que veia. Eren però títols prou interessants com per a merèixer ser llegits independentment del viatge. Aquí us els comento:

A fortune-teller told me (Un indovino mi disse), de Tiziano Terzani. En Terzani fou un periodista italià, un dels únics occidentals que fou testimoni alhora de la caiguda de Saigon i de la desfeta de Phnom Phen, el 1975, que visqué a l’Àsia durant dècades. Un endevinador li pronosticà que moriria en un accident d’avió el 1996. Això el va decidir a refusar de volar durant aquell any, i d’emprendre un apassionant viatge per Àsia, que descriu al llibre. El ritme i les dificultats d’un llarg viatge sense avions creen oportunitats per a experiències de tota mena. I a cada lloc es fa predir el futur per un endeví, pretext per a immergir-se a la cultura del país i descriure-la amb un punt de vista que no deixa de ser d’outsider, però també marcada per un gran coneixement del continent que trepitja. Interessantíssim, apassionant i amb molt bon ritme. 

Terre des oublis, de Duong Thu Huong. Una de les grans novel·les de la postguerra vietnamita, que llegeixo traduïda al francès. Una jove torna a casa per a retrobar-hi el seu primer marit, desaparegut des de feia catorze anys i que hom havia donat per mort a la guerra. Aquest és l’inici d’una trama que ens porta a explorar els traumes d’una guerra terrible i les contradiccions entre una societat tradicional i la modernització que portà la revolució. Tot això amb personatges complexos que veiem evolucionar i créixer amb les diverses situacions, i amb descripcions magistrals dels colors, les olors i els paisatges d’un país. És llarga i em va costar d’entrar-hi, però ha acabat essent una delícia.

The sorrow of war, de Bao Ninh. En Kien forma part d’una unitat militar que busca despulles en una zona de batalla, on va sobreviure un atac americà. Aquest és el fil conductor d’una història sobre l’horror de la guerra, però també sobre l’escriptura mateixa i la vida, amb el rerefons d’una història d’amor. Una novel·la que va molt més enllà del que seria una mera descripció històrica per a endinsar-se en temes universals. Escrit amb un estil clar i directe, el vaig devorar.

First they killed my father, de Loung Ung. La descripció d’una supervivent del règim de terror dels Khmers rojos, vista amb els ulls de la nena que era a l’època. Un relat esfereïdor, que ens transporta a un dels cims de la follia humana. Comença poc abans de l’entrada dels Khmers rojos a Phnom Penh el 1975, i continua amb la deportació, els treballs forçats al camp, i tot el sofriment de la col·lectivització forçosa. S’acaba amb la marxa cap als Estats Units després d’haver pogut acabar en un camp de refugiats a Tailàndia. Un relat personal de quatre anys de genocidi, duríssim, imprescindible per a intentar entendre el que s’esdevingué. Fa feredat i posa els pèls de punta cada cop que hom recorda que no és una novel·la sinó un relat autobiogràfic.

Vietnam

Hem deixat Laos en avió, havent fet bones visites i passejades per Vientiane i Luang Prabang, a més d’un parell d’escapades fluvials de natura. Aterro a Hanoi per segon cop. De nou a Vietnam, un altre país d’història particularment turmentada durant el segle XX, epicentre d’un dels grans terratrèmols de la guerra freda, escenari de la primera gran derrota militar i política dels Estats Units d’Amèrica. Una derrota de la que no sembla que n’hagin après massa res, vistes algunes de les seves aventures militars més recents.

Venint de Laos, fa la impressió que a Vietnam hi ha gent per tot arreu. I és que són com a dotze o tretze vegades més habitats, amb només un 45% més de superfície. Uns vuitanta milions de persones, tants vietnamites com alemanys, encara que aquest número quedi petit al costat del veí xinès. Els carrers de Hanoi són sempre plens i sorollosos. Hi abunden les motocicletes, que en massa actuen com un fluid, prenent la forma que s’adapti millor al recipient. Això fa que creuar un carrer sigui tota una experiència. Si no hi ha semàfors, el millor que podeu fer és és anar avançant lentament mentre observeu el trànsit que ve. Sense aturar-vos ni fer moviments bruscos el flux de motocicletes se us adaptarà com si fóssiu una pedra al mig del riu.

Les motocicletes són la clau d’una certa democratització del transport privat, i un indicador de l’ascens social, essent el que un treballador mitjà es pot permetre. I a fe que les aprofiten! Sovint hi veureu una família sencera al damunt. La pobresa s’ha reduït molt significativament des del llançament el 1986 de les reformes del Doi Moi, el procés de liberalització amb l’objectiu d’arribar a una “economia de mercat d’orientació socialista”. El país ha tingut creixements al voltant del 7% anual durant tota la darrera dècada; el 2006 es va incorporar a l’Organització del Comerç Mundial, i pel tombant de la dècada va assolir la categoria de país d’ingressos mitjans, mentre s’acostava a assolir els objectius de desenvolupament del mil·lenni. Una trajectòria d’èxit en termes d’indicadors macroeconòmics, mitigats però per l’increment de les desigualtats, particularment les regionals, i la presència de desequilibris que poden posar en perill aquesta trajectòria.

Aquesta evolució econòmica es reflecteix en un país que us acull amb els braços oberts i que transmet un dinamisme i una energia considerables, que contrasten amb el ritme tranquil i pausat de Laos. A Vietnam hi fem un recorregut més encarat a les visites culturals i paisatgístiques que no pas a la contemplació o la conversa. En termes gairebé telegràfics:

A Hanoi ens passegem pel barri vell i els seus comerços. Els carrers no només tenen els noms d’oficis, sinó que encara conserven, majoritàriament, la concentració per sectors que a casa nostra s’ha anat perdent –el carrer de les botigues de seda, la zona de l’artesania de fusta, la del metall...-.  A l’estació de tren ens atén una senyora més de la “vella escola”, que sense massa contemplacions ni explicacions ens ven els bitlles per al tren que acaba decidint ella que ens va millor. Hanoi és l’encreuament de camins i el gran mercat del nord, una ciutat tradicional i capital més política que econòmica. El millor de Hanoi és asseure’s en un restaurant de carrer i degustar un plat tan simple com deliciós a ran de terra i observant el cabal ininterromput de gent i vehicles.

La ciutadella de Hué, la capital imperial, us dóna una idea de l’esplendor dels temps passats, i de l’enorme influència xinesa a tota la regió, que és una mica com la romana a casa nostra, per bé que les seves manifestacions més visibles siguin més modernes. Encara que comparada amb altres ciutats imperials de la zona sigui més aviat petita, la ciutadella de Hué és imponent; en sorprèn el color, als murals i a les pedres. I en contrast amb el que passa en altres casos, la ciutat imperial no queda aïllada de la resta. Un passeig just al nord de la ciutadella us mostra una zona de restaurants, karaokes i altres comerços on, de turistes, se’n veuen ben pocs. Hué és un plaer.

Hoi An és l’antic port del centre del Vietnam. La seva ciutat vella és bellíssima i de mesura humana, un plaer per a la passejada, amb un punt de trobada únic entre l’arquitectura tradicional i la colonial. No obstant, la inscripció del centre històric a la llista del patrimoni mundial de la UNESCO ha estat aprofitada per a convertir la zona en una gran àrea comercial a l’aire lliure. Els edificis històrics –alguns de molt interessants, com el museu de la ceràmica o les diverses societats xineses, altres no tant- resten flanquejats per comerços clarament orientats al turisme. Entre aquests en destaquen els modistes on us podeu fer un vestit a mida de bona qualitat per preus prou mòdics. Encara que el centre conservi una bellesa encisadora, em sembla que potser n’han fet un gra massa. Fins i tot hi ha un fil musical als carrers amb música d’ascensor!

Saigon ens resulta ser una sorpresa molt positiva. Sí, Saigon, perquè el nom oficial de Ho Chi Minh és d’un ús més administratiu que corrent. Diverses amistats ens havien dit que la ciutat era un Cafarnaüm insuportable, i jo ja em preparava per un Hanoi multiplicat. Tanmateix el centre convida a la passejada, i té prou espais verds com per a poder respirar. Saigon bull d’activitat i encomana dinamisme.

El delta del Mekong és un formiguer entre arrossars. Una extensió enorme molt poblada i amb una activitat proporcional a la importància geogràfica, econòmica, social i política d’aquest gegant asiàtic que banya sis països. Això fa que els paisatges bucòlics de fluvialitat tropical siguin més fàcils de trobar, per exemple, a Kerala que no pas al delta del Mekong. Mercats flotants, extracció massiva de sorra –per a la construcció del Vietnam i potser per a l’exportació, aquest seria tema per a una altra entrada-, comerç i transport, en un riu que vertebra el territori de tots aquest països.

Al delta del Mekong hi visitem, entre d’altres indrets, dues perles: a prop de Chau Doc, a la frontera amb Cambodja, ens passegem per una de les comunitats Cham, a Chau Giang. Us imagineu una mesquita a Vietnam? Doncs n’hi ha unes quantes, testimoni de l’aiguabarreig humà al llarg dels segles. L’altra perla: el Mont Sam, sis quilòmetres a l’oest de la població fronterera, que domina tots els voltants i ofereix una espectacularíssima panoràmica sobre Cambodja. Vist des d’aquí, el país veí és una gran extensió on els arrossars es transformen en un mar interior. El veurem quan torni a sortir el sol que ara s’hi pon.

Moments de sibaritisme, núm. 6: my choice of restaurants in Paris

Yesterday evening I was celebrating the Chinese New Year with a delicious Chinese dinner right at the heart of Paris’ Chinatown, in the XIII arrondissement. A friend asked me a question that was as apparently simple as it was straightforward: "what is your favourite restaurant in Paris?" Not an easy one to answer. I made an attempt to a listing that I would call “my top ten”. Here it follows, with three caveats:
-I rarely spend more than 20 or 25 € in a restaurant. In this case I must say that the average level of restaurants in Paris is fairly high. Spending 20 € is generally a guarantee of a good meal almost anywhere you go, unlike other places such as, for example, my hometown. Or London for that matter;
-I generally prefer an informal and relaxed atmosphere to an “exclusive” one;
-last but not least: a fundamental part of the experience in a restaurant is of course the company. In this case I must aknowledge that I have been gifted with some friends who really enjoy the pleasure of eating as I do.
Having said that, here we go. Please be advised that the order in which those are presented does not imply a hierarchy of any kind:

Tierra del Fuego
4-6 Rue Sainte Marthe 75010
Situated in rue Sainte Marthe, a few meters from one of the most charming spots in the X arrondissement, Place de Sainte Marthe, a place where you will forget you’re right in the middle of a big city. Tierra del Fuego offers a wide range of Chilean specialities, from empanadas to Ceviche, with other delicacies from the country and from wider South America. The “Pastel de choclo”, a gratinate of minced meat with corn, is excellent. There is also a very well assorted cave where you’ll find a considerable assortment of great quality Chilean wines.

Chez Janou
2, Rue Roger Verlomme 75003
Very close to Place des Vosges, this is a bistrot Provençal which offers specialities from the South East of France in a relaxed and charming atmosphere which feels like all-time rural Mediterranean countryside. The collection of bottles of Pastís is simply amazing, the wines from the Rhone are the guarantee of an interesting afternoon and the specialities are delicately tasty and thoroughly enjoyable.

Pho Dông-Huông
14, rue Louis Bonnet 75011
A few meters away from the Belleville metro station, this place feels like a canteen and appears to be always full of people, with a considerable number of Asians –which, in an Asian restaurant, I tend to take as an indicator of good quality-. One of the rare places where you can actually have a full meal for about 10 €, it is a temple of Tonkin soups and some other Vietnamese specialities. Having been to Viet Nam where I greatly enjoyed the food, I can tell you this place does feel, in a way, like being there.

Le relais gascon
6 rue des Abbesses 75018
Right in the middle of Montmartre, within walking distance from the Place des Abesses, sits this remarkable place specialized in the cuisine of the South West of France. Can you imagine feeling like having had a full meal after just a salad? Well that is the whole point, what they propose could hardly be qualified as “just a salad”. An enormous salad bowl with several greens and tomato, assorted with confit de canard, foie-gras, chèvre cheese on toast, lardons, cantal or any combination you can imagine of other produits du terroir. Always generously accompanied with delicious pommes sautés. Not to be missed.

Koba
7, rue de la Michodière 75002
The area between Opera and Bourse hosts an important concentration of Japanese restaurants of different kinds, from sushi bars to soup counters. Among these, a friend showed me to Koba, a small spot in rue Michaudière with familiar atmosphere and unpredictable but yet always delicious dishes of the day. The sashimi is just great; they do know how to treat fish. If there is toro –greasy tuna- do not hesitate to order. Just relax and prepare to be surprised.

Pizzeria da Carmine
61 rue des Martyrs 75009
On rue des Martyrs, very close to Montmartre. Another one that appears to be always packed. With reason. Pizza the Napoli style, it is as simple as it is delicious. Even being not so fond of pizza myself, I always had a great time dining there. Even with the place completely full of people the waiters and the owners will do everything they can to make you feel comfortable, from offering you pieces of fresh pizza while you wait to presenting you with a nice apéritif. Another remarkable Mediterranean spot.

Gwon’s dinning
51, rue Cambronne 75015
Yet another trip to Asia in the middle of the XV arrondissement. Sober design atmosphere for the venue of –traditional, or so I have been told- Korean recipes, from the barbecue to the Bibimbap. I forgot to ask what was the tea they were serving last time I went there. The way it matched the food was a new and surprising experience to me. Always made me feel like going to Korea. Never disappointed.

Le Gavroche
19, rue Saint-Marc 75002
Right in the centre of Paris, in a small street in the middle of the II arrondissement, sits this very remarkable bistrot. In a city as international as Paris it is rare to find a place where you'll see only French people. The real traditional French cuisine, far from the design and fake sophistication that is sometimes used to hide the lack of ideas. All pure substance, but yet with style. I ate a "carré d'agneau" that will be long remembered. Meat of excellent quality and very well cooked. Nice wine menu. An amazing range of home-made desserts. All with reasonable prices.

Chez Elias
22 Rue Fremicourt, 75015
I discovered this Lebanese restaurant thanks to Lebanese colleagues. On rue Fremicourt, it is apparently owned by the brother of that of El Farès, on Boulevard de Grenelle. While the two restaurants are quite close, the distance when it comes to taste and quality is in the order of miles. Delicious Homous, delightful pastries and delicately marinated and cooked meat. A gate to the middle east cuisine with family atmosphere.

Le Majungais
11, cour des Petites Ecuries 75010
A trip to Madagascar on the cour des petites écuries, in the heart of the X arrondissement, with a very interesting cusine of an island where Africa meets Asia. Spicy and tropical recipes –the chicken with coconut sauce is a real experience-. The fried appetizers are remarkable, and there is a wide offer of punch. The ginger punch is a must for anyone who likes rhum. All of that in a warm and welcoming ambiance.

That was just a selection, there are other places discovered and for sure other places to discover...

Vinh Ha Long

La llegenda popular diu que fa molt de temps els vietnamites lluitaven contra els invasors xinesos quan els déus els van ajudar enviant-los una família de dracs. Aquests dracs escopiren foc i jade que es van anar convertint en illes, unes illes que finalment formaren una cadena que va mantenir els invasors a fora. Aleshores els vietnamites van poder fundar el seu país.



Això és Vinh Ha Long, la badia de Ha Long. Situada al nord-est del país, a uns cent setanta quilòmetres de Hanoi, flanquejada al sud pel golf de Tonkin i al nord per la Xina. Cent vint quilòmetres de costa, uns mil cinc-cents quilòmetres quadrats de superfície i 1969 illots. Tot plegat amb un paisatge espectacular i singularíssim, enormement captivador per les seves formes i els seus colors.



Tothom me n'ha dit com n'era de turístic, i no em puc passar de formar part d'un cert adotzenament. Disfruto la posta de sol en una platja que sembla el Passeig de Gràcia en termes d'afluència. Però, per una banda, encara resta dins dels límits del que és sostenible, i el personal, en general, està molt tranquil i relaxat. I per altra banda, fins i tot així valia la pena de venir.


La sensació d'adormir-se en un vaixell al mig de la badia, entre totes aquestes formes i al mig de la calma més absoluta, és incomparable.

Al matí, després d'una ullada de sol que coincieix amb una fascinant excursió en kayak, el cel s'ennuvola i ens ofereix un espectacle incomparable de tons argentats, tots els matisos d'un gris lluminós senzillament preciós. Sort que aquest cop m'he pogut agafar un parell de dies lliures.

Hanoi

La feina em dóna la primera oportunitat de visitar el sud-est d’Àsia que no hagi vingut per una il·lusòria excursió per gastronomies importades. Vint hores de viatge amb escala inclosa em duen de París a Hanoi, capital de la República Socialista de Vietnam.

L’hotel on dormiré i on es fa la reunió té el mateix aspecte d’haver vist millors dies, de setantes revinguts, que havia vist a Belgrad. Sembla l’escenari perfecte per a una llarga trobada del politburó. Un escenari a la capital però apartat del centre on els participants podran gaudir d’un relatiu confort, que no evitarà que tothom estigui prou controlat com per a no poder despistar-se. La guia em diu que efectivament el lloc havia servit per a trobades dels quadres del partit. Fins i tot s’hi havia allotjat el camarada Ho Chi Minh.

És ell qui ens vigila majestuós des d’un angle de la tarima. Ell, les despulles del qual encara es troben en un impactant mausoleu al centre. Un líder que continua essent molt respectat per tothom, per tot el que representà. Ho Chi Minh és potser una de les figures més fascinants del segle XX. Per la seva vida austera en tot moment, i per haver encarnat una revolució on, com a Cuba, la lluita per l’emancipació fou tant de classe com nacional, amb el resultat, en tots dos casos, de plantar cara amb èxit al poder imperial per excel·lència de l’època, els Estats Units d’Amèrica. A Vietnam, però, amb un preu molt més alt en vides humanes i amb impactes importants sobre els recursos del país. Els Vietnamites us reben amb els braços oberts, i també amb el cap ben alt, amb un orgull més que justificable.

El mateix hotel és una metàfora de com ha anat el canvi des que a partir del 1986 el govern adoptà l’estratègia del Doi Moi, la renovació, una progressiva reforma econòmica caracteritzada per l’obertura d’espais a l’iniciativa privada i l’abandonament de les polítiques de col·lectivització agrària i industrial. Tot això mantenint un ferri control polític, en un model molt semblant al de la Xina. Des d’aleshores l’economia de Vietnam ha estat una de les que creixien més ràpidament al món, i el país s’acosta a la sortida del grup de països d’ingrés baix. No obstant, és un creixement que té els mateixos desequilibris que a la major part dels altres països emergents, sobretot pel que fa a un augment de la pobresa rural. Països que s’enriqueixen i treuen el cap al concert mundial mantenint uns nivells de pobresa més que significatius, creant nous desafiaments.

La inflexibilitat burocràtica d’aquest recinte contrasta amb l’expansivitat creativa del centre de Hanoi. Un autèntic formiguer on el ciclomotor és rei –i que ha anat substituint les bicicletes de manera progressiva. La quantitat que n’hi ha és tan gran que converteix la circulació en un aparent caos. Vist més de prop, però, és fascinant. Sembla el moviment d’un formiguer. Les motos es fiquen per tot arreu, fins i tot al mig dels mercats, en qualsevol espai que els ho permeti. Però és rar de veure xocs. Creuar el carrer és tota una experiència. Cal mantenir la direcció i mirar bé per on venen les motos, i sobretot no perdre la calma.

La fascinant part antiga conserva en certa manera l’estructura del comerç per gremis concentrats en carrers concrets, amb una curiosa barreja entre tradició i modernitat. Aquí la seda, aquí les joguines, aquí els operadors turístics, aquí els que esculpeixen làpides funeràries, aquí la medicina tradicional... De tant en tant, algun temple o altre edifici remarcable. A per tot, gent menjant al carrer, al vespre joves reunits, tothom fent-se companyia. Botigues fascinants on es ven, però on també s’hi dorm i s’hi viu. O bé se’n fa un pàrquing per a les motos –tantes com n’hi ha-.

Ja estava convençut que el segle XXI seria el segle d’Àsia. Ara ho he vist. I espero continuar tenint oportunitats per a veure-ho.