Air France en català!!??!!

Sí, una altra d'aeroports. Una de les sorpreses més grans que he tingut darrerament. Se m'acaben les vacances i agafo l'avió per tornar al meu lloc de residencia habitual, la ciutat de París. Aquest cop volo amb Air France, perquè resultava més barat i perquè ara Iberia s'ha convertit en Vueling. Sí, Iberia ha abandonat de facto l'aeroport del Prat, més enllà de les connexions amb Madrid o de les rutes d'altíssima densitat o de servei públic, que en aquest cas s'estenen escadusserament als enllaços amb les Illes Balears. Com sol passar sovint, espanyols mentre els sigui rendible, i sinó que sigui la iniciativa privada qui faci les coses. I per a que el final ho acabi comprant La Caixa, que de fet són ben catalans.

Air France em dóna la sorpresa d'aquesta part de la meva vida -d'aquest mes, suposo-, quan anuncien l'embarcament del vol en castellà, francès... i en català!!! Senyores i senyors, la llengua catalana és la meva llengua materna, i a més puc dir amb orgull que domino la llengua castellana i me l'estimo particularment sobretot per la seva diversitat; que faig servir la llengua anglesa, igualment diversa però no tant, de manera prou destra; que parlo francès de manera fluïda i me n'agrada la delicadesa barrejada amb la precisió; m'aventuro amb l'Italià i el Portugués, i sempre lamentaré haver abandonat els estudis d'Àrab. Però per a mi el Català és la llengua dels sentimens més profunds i dels lligams més forts. Per això em resulta important que algú relativament aliè la faci servir. M'agrada i m'emociona.

Suposo que els d'Air France, més enllà del resorgiment d'un cert reconeixement del fet "regional" a França -inevitable perquè tothom té ben clar qui els roba la cartera amb l'argument de la capitalitat, més enllà del patriotisme desfermat-, que fins i tot ha arribat a les matrícules dels cotxes amb un format que ni l'Aznar hauria permès -viure i veure-, també està fortament interessada en una ruta de densitat prou alta com per a fer molts diners, que en aquest moment queda en mans sobretot de Vueling, una companyia nostrada i que ens parla de tu.

No ho sé, el cas és que m'ha agradat molt que em parlessin en la meva llengua. És trist que quelcom de tant normal pugui resultar encara extraordinari.

"Espanyardo!"

En el marc de les formalitats de rigor en arribar a un nou país, i en aquest cas, a una nova oficina de Nacions Unides, avui m'ha tocat assistir al "security briefing", una reunió amb el departament de seguretat. El donava en Charles, un senyor molt simpàtic, ex-oficial de policia que entre d'altres coses va participar a la missió de manteniment de la pau a Libèria. A veure si un dia d'aquests el puc arreplegar perquè m'expliqui coses d'aquest tema.

La substància del "security briefing" en qüestió era més aviat avorrida, donat que Namibia és considerat un país sense fase de seguretat en termes de NNUU, i a més no em van deixar marxar de París sense fer els dos cursos de seguretat sobre el terreny, el bàsic i l'avançat. Els continguts fan èmfasi en conceptes bàsics, i en quelcom que em sembla elemental: el primer responsable de la pròpia seguretat és un mateix, amb el propi comportament i actituds. Aquests dos cursos no són tan interessants pels conceptes en sí sinó per a poder veure, un cop més, que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Igualment, contenen un èmfasi sobre temes relacionats amb l'ètica professional que em va resultar més aviat emprenyador. No perquè l'ètica professional sigui emprenyadora, al contrari, el que em va sorprendre negativament era que se n'hagués de parlar tant, perquè em sembla un indicador que hi ha molta gent que se la passa pel "forro" (o pel folre)... De fet hi ha massa exemples que ho proven.

El moment impagable del dia ha vingut quan en Charles m'ha donat la benvinguda. M'ha preguntat d'on venia. Jo li dic que de Barcelona. I amb gran fermesa em diu: "Ah! Espanyardo!". La meva proverbial flegma m'ha ajudat un cop més a no trencar-me de riure, però, això sí, m'he hagut de mossegar la llengua per a no respondre-li: "No, Espardenyo!"

PS: continuant amb l'atribució de gentilicis i/o orígens "by the patilla" o d'acord amb alguna misteriosa llei de la naturalesa que desconec, un col·lega grec de l'oficina es va quedar convençut que jo era argentí. Li hauria hagut de dir: "Yo no soy argentino. Soy uguruayo!"

Un to de veu tranquil, com l'indret

De moment no he tingut problemes amb l'idioma. Amb l'idioma oficial del país, l'Anglès. Altra cosa és la meva ignorància total sobre el Damara, el Herero, l'Owamba (per citar-ne només tres), o el meu relatiu desinterès per l'Afrikaans o l'Alemany. El que sí que m'ha passat ja diverses vegades és no sentir el que em diuen. Estic convençut que es tracta del to de veu. Un to de veu sempre més aviat baix i molt tranquil quan es tracta de població local no blanca. Els diria allò que em va dir un dia la Yerba, en una frase que em va meravellar: "A veces hablas para el cuello de la camisa". D'acord amb algun comentari que m'han fet -i pel que he pogut observar-, no és pas el mateix cas amb la població d'arrels europees. Una hipòtesi seria que durant els darrers dos segles, durant molt de temps n'hi va haver uns que cridaven i uns altres que només els quedava escoltar i expressar-se en veu baixa. Ves a saber. En qualsevol cas continuarem l'observació i la temptativa auditiva.

Curiós que em passi, de tota manera, essent una persona que sempre s'ha enamorat de les veus. Les senyores que m'han pogut robar el cor, amb comptadíssimes excepcions, tenen totes veus que em tornen boig i que no em cansaria d'escoltar, en gairebé tots els registres. O en tots.