Karadzic detingut

El dilluns passat, tot just deu dies després de l’aniversari de la massacre de Srebrenica, era finalment detingut un dels seus màxims responsables: l’infame Radovan Karadzic, el que fou el líder polític dels serbis de Bòsnia. Es tracta d’una notícia excel·lent que ens acosta al moment en què les víctimes del genocidi podran veure com es fa justícia. Tan excel·lent com esperada, perquè ha costat força anys arribar a aquest punt.

La interpretació generalitzada i immediata del fet ens diu que cal atribuir-lo sobretot a l’orientació del nou govern serbi de Boris Tadic, la clara vocació europeista del qual destaca en contra del que havia estat la tònica dels darrers anys, amb governs que vetllaven pel manteniment del poder de les velles estructures perpetuades per la guerra i l’aïllament internacional. Si és aquest el cas, a aquest govern encara li queda feina, doncs hi ha acusats pròfugs, entre els quals el general Ratko Mladic, que fou de fet el cap dels perpetuadors d’aquella i d’altres massacres.

Un aspecte important del tema és que es produeix en un moment en què anem veient un lent però progressiu augment de la importància del règim internacional de justícia penal. Clarament insuficient i llastrat pels interessos d’aquells que no volen donar-li suport per motius diversos però gairebé sempre centrats en la por que determinats individus es vegin sotmesos a la justícia. Aquesta posició comprèn, amb justificacions diverses, des de Zimbabwe fins als EUA. Normalment el discurs ens diu que no volen signar l’estatut del Tribunal Penal Internacional perquè “temen que se’n faci una utilització política”. Exactament el mateix que diuen els sudanesos ara que el seu president ha estat inculpat. Per a mi el que està clar és que si algú es nega a donar autoritat a un tribunal destinat a perseguir crims de lesa humanitat, l’única raó veritable ha de ser la d’atorgar-se la prerrogativa de poder cometre’n amb impunitat. En qualsevol cas, aquest règim avança. Lentament, però avança.

L’altre tema que crida poderosament l’atenció és com ha estat possible que un individu com en Karadzic no només estigués pròfug durant més de deu anys, sinó que a més en els darrers dos hagués adoptat una nova identitat amb la qual no estava precisament ocult. No només això sinó que a més es va permetre adoptar la identitat falsa d'una mena de filantrop excèntric. Els punts de depravació a què pot arribar la natura humana no deixaran mai de sorprendre’m.

Srebrenica

Ahir vaig celebrar el meu aniversari treballant, el mateix que em tocarà fer durant la resta del cap de setmana. No obstant vaig poder sentir en la distància el calor de la família i d’un selecte grup de persones estimades que van prendre el temps d’enviar-me un missatge. No podria estar més agraït, perquè en aquest cas la llunyania i les circumstàncies em duen a la solitud.

Des de fa tretze anys el meu aniversari coincideix amb el recordatori de la pitjor tragèdia que ha viscut Europa des de la Segona Guerra Mundial: la massacre de Srebrenica. El dia que jo feia vint anys va passar a la història per ser aquell en què s’esdevingué l’episodi més salvatge del genocidi de Bòsnia. Una ocasió on la determinació criminal dels fanàtics serbobosnians -liderats per Ratko Mladic i Radovan Karadjic, a qui la justícia internacional encara persegueix avui-, va trobar un terreny abonat en la divisió i les indecisions de la mal anomenada comunitat internacional, per a fer possible el més gran dels horrors.

Els fanàtics ultranacionalistes serbis havien deixat els seus propòsits clars des de feia temps. Ciutats com Srebrenica, Zepa i Gorazde es van convertir en refugis de civils bosniacs que fugien de les zones rurals de l’est de Bòsnia, ocupades militarment pels serbis. En una ocasió, el general Morillon, militar francès comandant de la força d’interposició de Nacions Unides, que fins aleshores només s’havia dedicat a la distribució d’ajut humanitari, se’n va anar a fer el turista a Srebrenica. La població local no el va deixar marxar fins que, en un brindis al sol, va demanar un megàfon i va declarar la ciutat sota protecció de Nacions Unides. La comunitat internacional, però, no va dotar els cascos blaus de les capacitats militars necessàries per a aturar els serbis. Quan aquests, després d’un llarg setge, es van decidir a ocupar la ciutat, el contingent de cascos blaus neerlandesos no va poder fer res més que convertir-se en espectador i fins i tot facilitador de la feina dels criminals de guerra, en el que constitueix, conjuntament amb la tragèdia de Rwanda, un dels escàndols més vergonyosos que la humanitat ha pogut presenciar recentment en termes de perpetració dels crims més horrorosos mentre tots els qui hi podrien fer alguna cosa miren cap a una altra banda. La imatge de les Nacions Unides va quedar poderosament malmesa. Tanmateix convé que no oblidem que les Nacions Unides no són més que els seus estats membres. Els nostres governs.

Cada any, quan celebro el meu aniversari, tinc un moment per al record. El record de les víctimes, i el record de perquè treballo en el que treballo. Per a fer, encara que sigui distant i modesta, la meva contribució per a que quelcom així no es torni a repetir.