Hong Kong

Havent marxat de Hanoi, tinc unes nou hores d’escala a Hong Kong. No m’ho penso ni dos minuts i un cop aterrat surto de l’aeroport per anar a veure la ciutat. La primera cosa que em va sorprendre de Hong Kong, ja el primer cop que hi vaig passar, fou el mateix aeroport. D’entrada, perquè no havia vist mai tants jumbos junts. La més gran concentració d’avions de gran envergadura, més que a Heathrow o a Roissy, que ja em donen pistes sobre el que impliquen les dimensions asiàtiques i sobre la posició relativa de Hong Kong. Un aeroport especialitzat en els enllaços de llarga distància. I precisament per això, a Hong Kong ja ho tenen tot calculat: l’oficina de turisme de l’aeroport té informació sobre opcions detallades a fer en mig dia o en un dia sencer, especialment pensades per als passatgers en trànsit.

Vint-i-quatre minuts d’enllaç i sóc al centre. Decideixo prendre una de les rutes que m’han suggerit, que combina edificis singulars amb escenaris comercials insòlits. Em trobo al mig d’un centre de la ciutat que sembla nord-americà per les dimensions mastodòntiques dels edificis i pel seu atapeïment, britànic vistos els autobusos de dos pisos, la circulació per l’esquerra i un dels dos idiomes oficials, i inequívocament xinès per la seva localització, la major part de la població, els seus temples i l’altre idioma oficial. Un punt de trobada entre el que solem anomenar Orient i Occident.

Hong Kong era per a mi un altre nom mític, sobretot des de la meva estada a Anglaterra el curs 96-97. El passat, l’aleshores present i el futur de la ciutat eren un dels objectes del debat de moda. La pregunta “és Xina una amenaça?” marcava les discussions fins i tot més enllà del meu curs de política xinesa contemporània. Encara vivia en Deng Xiao Ping, el líder que va posar en marxa el “socialisme xinès de mercat”, la reforma econòmica, sobre les restes de la revolució cultural. Una reforma que ha acabat convertint la Xina en una potència econòmica mundial de primer ordre –o ha posat Xina al lloc que li pertocaria per magnitud demogràfica i històrica, segons com es miri-. La resposta de la República Popular de Xina a l’estatut de Hong Kong, aleshores encara colònia britànica, just a punt de ser retornada a sobirania xinesa el primer de juliol de 1997, cinc mesos després de la mort d’en Deng, era el discurs sobre “un país, dos sistemes”. Els xinesos maldaven per a que tothom estigués tranquil, tot afirmant que sabrien com fer coexistir el capitalisme i el socialisme de mercat, i atorgaren a Hong Kong –igual que a Macau-, un ampli règim d’autonomia administrativa i institucions d’autogovern. Hong Kong es va mantenir com un dels grans ports d’Àsia i un centre del capitalisme financer mundial. El que potser no estava tan clar en aquella època és que en termes econòmics la Xina popular s’acabaria assemblant molt més a Hong Kong que no pas a l’inrevés.

Per primer cop des de fa anys –potser des d’una visita a Senegal el 2004-, faig una transacció comercial només a base de gestos. Em faig canviar la corretja del rellotge de polsera en una botiga d’objectes de segona mà amb una extensa i molt remarcable col·lecció de rellotges i d’instruments d’escriptura –sobretot plomes estilogràfiques-. Pel que sembla el propietari només parla cantonès, i jo li parlo en anglès –donat que no deixa de ser una de les llengües oficials de la ciutat-. La única paraula que li sento dir en anglès és “OK”, però tot i així els gestos funcionen i surto de la botiga amb la feina feta i ben satisfet.

Perdut enmig dels gratacels passo una bona estona al barri dels antiquaris. Una col·lecció dels objectes més variats que parlen de tradició, colonialisme, poder, diners, somnis revolucionaris al país veí, i de l’opulència d’un punt de referència ineludible del capitalisme del segle XX –i fins ara també del XXI-. En un bar del centre degusto un Sauvignon blanc neozelandès exquisit, que em recorda el sudafricà. Tots dos excel·lents i molt millors que el francès, però això es mereix un altre article.

Ja retornat a l’aeroport, una de les meves adquisicions em valdrà un somriure d’orella a orella d’una guàrdia de seguretat local. “Què hi porta, aquí?”. “És un Mahjong”. “Però vostè sap jugar al Mahjong?”. “Només ho he provat amb l’ordinador”. Aquesta noia es fascina del fet que un estranger que no té cap lligam amb la ciutat conegui el Mahjong. Més tard descobriré el que sospitava, i és que es tracta d’un joc molt més complex –i interessant- del que pot semblar. Una nova cosa per aprendre.

Guanyen els dolents?

Dos dels llibres més interessants que he llegit durant el 2008 tenen autors sud-africans, dues persones excepcionals que destaquen per la seva trajectòria social, política i, en definitiva, humana. Un dels llibres es diu “Long walk to freedom” (El llarg camí cap a la llibertat), i no es altre cosa que les memòries d’en Nelson Mandela. El primer president de la Sud-àfrica democràtica hi repassa, amb una prosa clara, directa, de bon llegir i sempre plena de seny, el període que va des de la seva infància fins la sortida de la presó el 1990 i la seva elecció a la presidència el 1994. El segon llibre és “No future without forgiveness” (No hi ha futur sense perdó), de l’arquebisbe de Ciutat del Cap, Desmond Tutu. L’autor hi descriu la seva experiència com a president de la Comissió per a la veritat i la reconciliació, que fou la resposta sud-africana a la necessitat de passar comptes amb el règim de l’apartheid un cop arribada la democràcia. Aquesta resposta es caracteritzà per una amnistia a tots aquells qui confessessin públicament els seus crims relacionats amb la repressió i la lluita política d’aquest període. En Tutu hi repassa tots els dilemes morals a l’entorn de la significació d’un procés de perdó i reconciliació que fou plantejat com a expiació col·lectiva, fugint de la perspectiva de vencedors i vençuts, i per tant examinant els crims de tothom, tant els dels opressors com els comesos pels oprimits en la seva lluita per l’alliberament. I per bé que el mateix procés tingui aspectes criticables –com ara el fet de no haver arribat a examinar la trajectòria dels màxims responsables de l’apartheid, des de Peter Botha fins al mateix Frederik de Klerk-, es tracta d’un model marcat per una generositat i una grandesa moral que el fan una referència ineludible.

Cadascuna de les dues obres es mereix un comentari apart. No obstant el que m’interessa en aquest moment és reflexionar sobre una coincidència curiosa, que pot semblar anecdòtica sense ser-ho: tots dos personatges expliquen una experiència igual. Es tracta de dues persones que han dedicat la seva vida a la lluita contra l’apartheid, un regim edificat sobre el racisme més repugnant i primari. Tanmateix a tots dos els va passar de trobar-se en un avió, arribar a saber que els pilots eren negres i tenir una reacció instintiva: dubtar de la capacitat del personal per a fer la seva feina d’una manera competent. Tots dos fan la mateixa valoració del fenomen, basada en el poder de la perversa lògica de l’apartheid, que li permeté de conquerir les ments, fins i tot les de les seves víctimes, fins arribar al punt en que aquestes qüestionessin les pròpies capacitats i es creguessin veritablement inferiors.

Aquest matí agafo un avió a Hanoi, per volar a Hong Kong i des d’allà a Paris. Quan el procés d’embarcament sembla complert i ja som tots asseguts, la megafonia ens fa saber que es demana la presencia d’un tal Mohammed Ali a la capçalera de l’avió. La meva reacció immediata no és de pensar en el mític boxador Cassius Clay un cop convertit a l'Islam; al contrari, el primer que penso en sentir el nom és que espero pel bé de tots que al tal Ali l’hagin revisat de dalt a baix, no fos cas que es tractés d’un terrorista en actiu. Immediatament em passa el que explicaven en Mandela i en Tutu, penso: però què caram és això que estic pensant? Com puc ser tan animal de només sentir un nom àrab i passar de manera automàtica a la sospita? És que potser no hem passat tots el control de seguretat habitual, tan emprenyador, el tal Ali igual que jo mateix i la resta de passatgers?

És exactament això el que em porta a la ment la coincidència entre en Mandela i en Tutu i les reaccions instintives. En el meu cas, havent llegit el que diuen aquestes dues venerables persones, m’agradaria pensar allò de “great minds think alike” (les grans ments pensen de la mateixa manera). Però molt em temo que la desgraciada analogia no es correspon amb una qualsevol semblança meva a les enormes figures al·ludides, sinó més aviat a l’altra banda, al poder dels sistemes politico-mediàtics per a configurar les nostres mentalitats i no només fer-nos fer el que volen sinó també pensar-ho. En aquest moment treballo a les Nacions Unides. He estudiat àrab, vaig trobar la llengua fascinant i no hi he tornat per manca de temps en el que no és més que una altra de les meves espines clavades; tinc una barreja de respecte i fascinació per la cultura àrab; pel que fa a aquest món de moment només he pogut visitar el Marroc i els territoris palestins, i arreu m'hi he trobat amb una acollida de categoria. Fins i tot em van proposar de postular-me per una (bona i interessant) feina a Ramallah i vaig dir que no perquè considerava que només el fet d’anar-hi a treballar en aquelles condicions era legitimar l’ocupació. I tantes altres coses que podria dir. I no obstant, quan he sentit l’anunci per megafonia la primera cosa que he fet ha estat sospitar.

Em temo que en aquesta guerra guanyen els dolents. Òbviament algú que sigui capaç de pujar a un avió per a fer-lo miques amb tots els ocupants inclosos, o fer el mateix amb un autobús o amb el que sigui, no pot rebre en cap cas el qualificatiu de “bo”, perquè una tal acció no es justificable en cap cas, ni en la pitjor de les opressions. Però que jo mateix arribi a raonar d’aquesta manera em fa pensar que des de “l’altra banda” hi ha massa coses que no fem bé, com per exemple deixar-nos menjar el cervell per l’obsessiva cultura de la por en què vivim, que ens instal·la en la sospita permanent sobre els uns, i només sobre aquests uns. La prova que encara hi ha esperança podria ser justament que en aquest moment escric això –encara que aquesta afirmació pugui sonar pretensiosa-. En tot cas espero que hi hagi molts més blocs com aquest, i per molts anys.

Hanoi

La feina em dóna la primera oportunitat de visitar el sud-est d’Àsia que no hagi vingut per una il·lusòria excursió per gastronomies importades. Vint hores de viatge amb escala inclosa em duen de París a Hanoi, capital de la República Socialista de Vietnam.

L’hotel on dormiré i on es fa la reunió té el mateix aspecte d’haver vist millors dies, de setantes revinguts, que havia vist a Belgrad. Sembla l’escenari perfecte per a una llarga trobada del politburó. Un escenari a la capital però apartat del centre on els participants podran gaudir d’un relatiu confort, que no evitarà que tothom estigui prou controlat com per a no poder despistar-se. La guia em diu que efectivament el lloc havia servit per a trobades dels quadres del partit. Fins i tot s’hi havia allotjat el camarada Ho Chi Minh.

És ell qui ens vigila majestuós des d’un angle de la tarima. Ell, les despulles del qual encara es troben en un impactant mausoleu al centre. Un líder que continua essent molt respectat per tothom, per tot el que representà. Ho Chi Minh és potser una de les figures més fascinants del segle XX. Per la seva vida austera en tot moment, i per haver encarnat una revolució on, com a Cuba, la lluita per l’emancipació fou tant de classe com nacional, amb el resultat, en tots dos casos, de plantar cara amb èxit al poder imperial per excel·lència de l’època, els Estats Units d’Amèrica. A Vietnam, però, amb un preu molt més alt en vides humanes i amb impactes importants sobre els recursos del país. Els Vietnamites us reben amb els braços oberts, i també amb el cap ben alt, amb un orgull més que justificable.

El mateix hotel és una metàfora de com ha anat el canvi des que a partir del 1986 el govern adoptà l’estratègia del Doi Moi, la renovació, una progressiva reforma econòmica caracteritzada per l’obertura d’espais a l’iniciativa privada i l’abandonament de les polítiques de col·lectivització agrària i industrial. Tot això mantenint un ferri control polític, en un model molt semblant al de la Xina. Des d’aleshores l’economia de Vietnam ha estat una de les que creixien més ràpidament al món, i el país s’acosta a la sortida del grup de països d’ingrés baix. No obstant, és un creixement que té els mateixos desequilibris que a la major part dels altres països emergents, sobretot pel que fa a un augment de la pobresa rural. Països que s’enriqueixen i treuen el cap al concert mundial mantenint uns nivells de pobresa més que significatius, creant nous desafiaments.

La inflexibilitat burocràtica d’aquest recinte contrasta amb l’expansivitat creativa del centre de Hanoi. Un autèntic formiguer on el ciclomotor és rei –i que ha anat substituint les bicicletes de manera progressiva. La quantitat que n’hi ha és tan gran que converteix la circulació en un aparent caos. Vist més de prop, però, és fascinant. Sembla el moviment d’un formiguer. Les motos es fiquen per tot arreu, fins i tot al mig dels mercats, en qualsevol espai que els ho permeti. Però és rar de veure xocs. Creuar el carrer és tota una experiència. Cal mantenir la direcció i mirar bé per on venen les motos, i sobretot no perdre la calma.

La fascinant part antiga conserva en certa manera l’estructura del comerç per gremis concentrats en carrers concrets, amb una curiosa barreja entre tradició i modernitat. Aquí la seda, aquí les joguines, aquí els operadors turístics, aquí els que esculpeixen làpides funeràries, aquí la medicina tradicional... De tant en tant, algun temple o altre edifici remarcable. A per tot, gent menjant al carrer, al vespre joves reunits, tothom fent-se companyia. Botigues fascinants on es ven, però on també s’hi dorm i s’hi viu. O bé se’n fa un pàrquing per a les motos –tantes com n’hi ha-.

Ja estava convençut que el segle XXI seria el segle d’Àsia. Ara ho he vist. I espero continuar tenint oportunitats per a veure-ho.