Un dels més grans se n’ha anat. Que descansi en pau.

Jo era molt jovenet, tot just un adolescent. Tot just descobria el que aleshores encara era comunament conegut com a “música moderna”. A Londres hi feien un concert d’aniversari per un senyor que feia setanta anys i que estava tancat a la presó, a Sudàfrica. Era en Nelson Mandela. L’havien tancat a la presó perquè era el líder de la majoria negra en un país que tenia lleis racistes, on els negres no podien pujar als mateixos autobusos que els blancs.

Tot just un parell d’anys més tard jo continuava descobrint el món. Encara no tenia quinze anys que veia caure el mur de Berlín, i uns mesos més tard el senyor Mandela sortia de la presó. La meva consciència política s’anava formant en una època de grans canvis marcats per l’esperança d’una nova llibertat. Mentrestant la meva ciutat canviava a marxa accelerada amb els jocs olímpics de 1992. En Mandela hi va venir, en una de les seves primeres grans aparicions internacionals abans no fos president.

Quatre anys més tard, amb els suport dels meus pares, vaig poder fer un any d'estudis a Anglaterra. A la Universitat de Manchester vaig poder entrar en contacte amb tota una sèrie de temes de política comparada i internacional que a Barcelona resultaven d'un abast més restringit. En un magnífic curs de política africana contemporània vam tenir unes quantes sessions monogràfiques sobre l'apartheid. Eren els temps de la presidència de Mandela, marcada sobretot per la feina de la comissió per a la veritat i la reconciliació, que des d'aleshores ha esdevingut un exemple de justícia transicional.

El meu interès per la història de l'Àfrica del Sud va continuar, tot i haver de compartir temps amb multitud d'altres temes. Finalment m'hi vaig tornar a consagrar l'any 2008, quan la feina em va dur primer a Namíbia i després a Zimbabwe. Amb un parell de visites a Sudàfrica i contacte directe amb diferents models de transició per a gestionar la fi del règim colonial i de l'apartheid. El sudafricà, basat en la continuïtat en les estructures econòmiques combinada amb un procés de reconciliació nacional; el de Namíbia, emulació del sudafricà i molt marcat per la guerra civil; i el de Zimbabwe, marcat per una reforma agrària molt mal planificada i executada, i una deriva autoritària que va dur el país al caire del col·lapse.

Nelson Mandela és una figura política de primeríssim ordre, d'una talla molt rarament igualada. Per aquest motiu el seu traspàs ha acabat per tenir una vessant d'esdeveniment mundial mediàtic que ha donat lloc a tota mena de comentaris, alguns de bastant poc afortunats, altres de gens acurats i marcats o bé per la ignorància o bé per l'oportunisme més baix. Abunden els panegírics gairebé santificadors barrejats amb les amnèsies més infames.

Sobre les glosses de la persona i del personatge polític: la grandesa de Mandela no ve només del perdó, pel fet de superar un temps tan llarg de presó i sortir-ne buscant la reconciliació enlloc de la venjança. El que el fa realment gran és que això ho va fer una persona que havia estat a la resistència contra l'apartheid, incloent-hi la lluita armada quan va considerar que totes les altres vies estaven bloquejades. Fou en aquest sentit un lluitador per la llibertat amb tots els ets i uts. Fou un gran dirigent amb un carisma singular i una grandíssima capacitat de lideratge, però també de negociació, i amb la inteligència necessària per a saber pilotar un procés de canvi complexíssim. No s'ha mort un àngel, s'ha mort un guerrer, un lluitador.

I sobre les amnèsies, només cal recordar, per exemple, que Nelson Mandela fou oficialment llistat com a terrorista als EUA fins l'any 2008 -i a diversos líders del Congrés Nacional Africà se'ls denegaren sol·licituds de visat per a visitar el país. El president Obama sempre ha considerat Mandela com un model, perquè es veu com a beneficiari de les lluites dels afroamericans pels drets civils, anàlogues a les lluites contra l'apartheid. No obstant, és el president d'un país que va combatre la lluita de l'ANC per considerar-lo comunista. Igual que Margaret Thatcher, que el 1987 declarà que l'ANC era la típica organització terrorista, i que aquell qui pensés que algun dia governaria sudàfrica vivia en un món de fantasia.

La figura de Madiba és tan gran que no podrà ser banalitzada. Per més que ho intentin. Que desansi en pau, i el que el seu exemple ens il·lumini el camí.

Adéu, Canal Saint Martin

Avui m’acomiado del Canal Saint Martin, el meu centre de gravetat des que m’hi vaig traslladar a principis de novembre de 2005. Havia arribat a París exactament el 30 de juny del mateix any, un dia abans d’incorporar-me a la UNESCO. Això era uns dies abans que Londres fos proclamada seu Olímpica per als jocs del 2012, aprofundint encara més la malenconiosa atmosfera de declivi de la darrera època de la presidència d’en Jacques Chirac. Exactament dotze dies abans de fer trenta anys.

Tanmateix no vaig arribar al Canal fins al novembre. I és que havia de desembarcar a la ciutat llum tal com cal, amb una bona història de nomadisme parisenc que en algun moment m’hauré d’asseure per escriure en detall. Vaig passar un mes al meu punt d’arribada, a can Regis a Rueil-Malmaison, un suburbi elegant de l’Oest de París, més enllà de La Defense i de Nanterre; un mes d’agost i mig setembre a Can Leszek, a Malakoff, al Sud; encara no tres nits a la Goutte d’Or, al cor d’Àfrica a dins de París; i tota una conferència general de la UNESCO sobreviscuda dormint en un sofà de ca la Ruth quan vivia a l’avinguda Amiral Mouchez, al XIII arrondissement, al sud de París, a tocar de la Butte aux Cailles i del Parc Monstouris.

El petit estudi sobre el Quai de Valmy, amb les seves meravelloses finestres sobre les encluses de Recollets, es convertí en el balcó del Tigre: el meu refugi, punt de partida i arribada de les meves anades i vingudes, dels tres cops fins avui que he deixat París per llargues temporades, sempre per a tornar-hi més tard o més d’hora. En vaig marxar l’octubre del 2006 per a treballar un mes i mig a la regió més pobra del Senegal, per tornar en aquell gener glaçat on el Canal era ple de les tendes de campanya de la mobilització pels sense sostre. En vaig tornar a marxar uns mesos després, a principis d’agost del 2007, per a canviar l’estiu parisenc per la humitat glaçada de l’hivern del Río de la Plata. Només vaig tornar d’Uruguay quan la tardor ja s’havia ensenyorit de París i els plàtans del canal es despullaven per a dormir l’hivern. Encara no feia un any que havia tornat quan vaig buidar de nou el pis i fer les maletes per a marxar a la meva segona aventura africana; Namíbia i Zimbabwe en aquella primavera del 2008 que vaig començar al petit paradís africà per acabar-la al tens hivern d’un país que es desintegrava sota la fèrula d’un antic heroi convertit en tirà d’opereta. I així hi vaig tornar, destrossat física i moralment, aquell juliol del 2008.

M’acomiado de la meva geografia quotidiana. Les copes tranquil·les a l’Atmosphere, a la cantonada de la rue des Recollets, o al Jemmapes, a l’altra riba del Canal; els diumenges a la tarda de lectura al sol –quan en feia- jaient a la gespa del square Villemin, amb la vista al canal, després d’un dinar amb un aperitiu d’ostres comprades al mercat ambulant al cantó de l’Hôpital Saint Louis sortint de nedar a la piscina de Parmentier. Les caminades Canal amunt per anar al cinema al bassin de la Villette; els matins de veure una ciutat tot despertant-se, i trobar-la ja desperta i estrident de trànsit a la Place de la Republique; els camions d’escombraries que tot i el doble vidre semblava que tingués a dins de casa, i les indefectibles cues que formaven cada dia a quarts de vuit del vespre. La neteja dels carrers a les set del matí, i la calma i la quietud del Canal tancat al trànsit els diumenges. Les llargues vesprades de primavera i estiu, amb les ribes del Canal plenes de gent fent picnic. I les branques dels plàtans, que semblaven part de la decoració de casa i em recordaven a cada moment quina era l’estació.

I tantes i tantes altres coses, tants moments passats en aquest racó insòlit de París, que ha passat en dècades de ser un raval industrial a convertir-se en un espai cada cop més “chic”, el territori dels “bobó” (bourgeois bohème). Deixo aquest racó de la rive droite des d’on podia arribar caminant tan fins a Montmartre com fins al Marais.

I el deixo amb la certesa que, tot i marxar per a millorar, trobaré a faltar aquest tros de París que ja m’he fet meu. Un París més popular, despentinat i informal que el fastuós oest de la ciutat. Una part de mi es queda per sempre al Quai de Valmy, entre l’aigua i els arbres del Canal.

"Ferraaaaaaaaaaaan...!"

És dilluns a la tarda. Ha estat un dia llarg, com tots els dilluns ho són, sobretot quan fa bon temps i s’ha pogut aprofitar el cap de setmana al màxim. M’he pogut organitzar per no arribar a casa massa tard. Em queda una estona abans d’anar a sopar a can Jaïr, que avui passa per París un bon amic escocès que viu a Beijing.

Llegeixo estirat al llit. Acabo un dels llibres més interessants que he llegit darrerament. “The uncertainty of hope”, de Valerie Tagwira, una zimbabwesa afincada a Londres. Una novel·la que descriu la vida al suburbi de Mbare, una de les àrees més desfavorides de la ciutat de Harare. L’acció se centra el 2005, quan el govern llançà l’operació Murambatsvina –treure les escombraries, en llengua shona-, que consistí en lluitar contra la venda ambulant i els assentaments informals amb mesures expeditives: fer fora els venedors i enderrocar tota forma d’habitatge que no tingués un plànol reconegut per l’autoritat. Mort el gos, morta la ràbia, en un context en el qual l’economia arribava al col·lapse per problemes de desabastiment que continuarien durant anys i acabarien desencadenant l’espiral d’hiperinflació que vaig poder viure en persona. Aquesta operació no anà acompanyada de les mesures compensatòries necessàries i acabà contribuint a reforçar la misèria que pretenia combatre.

Em va costar una mica entrar en la història, però al cap de poc temps la novel·la captà completament la meva atenció, convertint-se en un d’aquells casos que adoro, on el viatge en metro cap a la feina es fa curt, on em permeto un minut per acabar un capítol dempeus a l’andana, on algun dia les hores de son se’n ressenten però no massa...
-“Ferran!”.
M’ha semblat sentir una veu que deia el meu nom. Ai carai... Sí que estem malament... Ara sento veus? Continuo llegint.
-“Ferran!”.
Que sí, que he sentit el meu nom... Ara que ho veig, tinc les finestres obertes, que fa calor. Deu ser algú que sap on visc i que em busca... Però quina cosa més estranya!

Miro per la finestra i el misteri desapareix amb una grandíssima sorpresa. El meu amic Anand! Era el meu veí fins que se’n va tornar a l’Índia a finals del 2006. La propietària de l’apartament que llogo ens va posar en contacte, i això fou el principi d’una bonica amistat feta a base de llargues converses sobre música, cinema, la vida i el que toqui. Les seves darreres visites a París havien coincidit amb absències meves. I això d’avui és una sorpresa extraordinària!!!

El fet que ens coneguéssim i establíssim una bona relació en tant que veïns és quelcom que a París resulta atípic. Aquestes coses es van perdent una mica a tot arreu del món “desenvolupat”, però jo encara vinc d’una cultura on els veïns eren coneguts, i alguns fins i tot una mena d’extensió de la família. A París això no s’estila, és una ciutat particularment anònima, i la gent, sigui per timidesa o per una manca d’interès total, rarament entra en contacte amb els veïns, si no és per una gotera o quelcom de similar. De fet el veïnatge a París té aquesta fama d’inexistència, es diu que un veí correrà per a tancar la porta de l’ascensor o de casa i evitar el contacte. Si fins i tot l’ajuntament organitza “la festa dels veïns” a finals de la primavera, per a propiciar ocasions per a que la gent es conegui!

Però és que a més l’Anand ha fet quelcom que em retorna a la infància! Passa per aquí, de fet no sap si encara hi visc però veu una finestra oberta i senzillament em crida. Genial, i encara més insòlit quan la nostra cultura ha evolucionat de tal manera que anar a veure algú de manera espontània és cada cop més rar. Un amic francès em va deixar de pasta de moniato un dia que parlàvem per telèfon i li faig: “a veure si anem a fer un got un dia d’aquests, que fa molt que no ens hem vist”, tot pensant en trobar-nos qualsevol dia que anés bé després de la feina. La resposta arribà ràpida com una escopetada: “estic disponible el dissabte a la tarda d’aquí a tres setmanes”. No cal dir que no ens vam veure.

El meu amic serà a París com a mínim per un mes i mig, per editar un documental seu. I la seva presència coincideix amb l’època més agradable de la ciutat. Fantàstic!

Uns 34 ben contrastats

Celebraré que ja no tinc més l’edat del crist a París, en companyia d’algunes amistats. En mancaran uns quants i unes quantes per motius diversos. Els de Barcelona per raons òbvies, i una bona colla dels de París perquè seran fora de la ciutat. Dimarts és festa a tot França, quelcom que força gent del meu entorn ha aprofitat per a fer pont i marxar a alguna banda.

Jo no sabia què fer ni tenia ganes d’organitzar res, i al final un amic em va facilitar la tasca tot organitzant una festa a ca seva amb una exposició de motius oberta a aportacions. Hi vaig afegir el meu aniversari, vaig convidar uns quants amics i em vaig afegir al tema.
Quelcom de convencional... Em costa d’imaginar quina celebració podria comparar-se amb la de l’any passat. Vaig fer els 33 a Harare, tres dies abans de marxar-ne després de les sis setmanes més tenses, intenses, perilloses i extenuants que he viscut fins ara. M’allotjava a l’Hotel Brönte, al centre de la ciutat i amb un fantàstic jardí, lluny de les restriccions d’aigua i d’electricitat de l’exclusiu i elegantíssim suburbi de Borrowdale, on vaig viure quatre setmanes curioses. Una gran mansió amb pista de tennis al jardí on la quotidianitat consistia en una dutxa freda al matí amb el mètode que a casa en deien “de pel·lícula italiana” –en una al·lusió, suposo, a les pel·lícules del neorrealisme transalpí-; les llargues vetllades de fer-se fosc a les cinc de la tarda i acabar llegint amb una llanterna per culpa dels talls de llum; i les nits de toc de queda tot just abans i després de la fraudulenta segona volta de les eleccions presidencials, quan les milícies pro-Mugabe terroritzaven tot el país.

Durant el meu darrer cap de setmana a Zimbabwe rebia al Brönte la visita de la consultora colombiana que m’havia de substituir, per a un llarg briefing de divendres a diumenge. La Lina venia de Maputo via Johannesbourg. Conscient de les circumstàncies del moment a Zimbabwe, em va demanar si necessitava quelcom. Tenia les necessitats bàsiques cobertes i em quedaven pocs dies al país, però no em vaig poder estar de demanar-li que em dugués una ampolla de vi, un bon pinotage sudafricà “per a una celebració especial”.

De fet, aquella setmana havia descobert una botiga de vins i licors ben a prop de l’oficina de la UNESCO, al centre comercial de Newlands. El procés d’hiperinflació i les restriccions de tota mena havien creat escassetat en tots els sentits, i sobretot unes disfuncions enormes al mercat. En un context de bogeria de les actualitzacions de preus, entro a la botiga i veig una ampolla que a Windhoek valia entre sis i nou dòlars americans. A Harare me’n demanaven cent!!!

La Lina no en va dur una sinó dues, que foren degustades al jardí durant i després del sopar en una conversa llarga i rica en històries de tota mena, de totes les Àfriques, Colòmbia, Europa, la UNESCO i tot el que us pugeu imaginar. En aquestes vaig rebre una trucada al mòbil d’en Jair i la Kremi per a felicitar-me i que va resultar molt emocionant. Amb tot plegat, vaig celebrar l’arribada dels 33 en bona companyia i degustant un bon vi en un país que s’enfonsava. Tota una experiència que dóna per a tots els comentaris que us pugeu imaginar...

One year ago

One year ago, day by day, I was flying. Flying away.

Away from the old Europe, back to Africa. This time to the Southern part of the continent, what was for me terra incognita.

Lands that once again embraced me in the most welcoming fashion. There I saw both the greatest meanings and the meaningless meanness of humanity all. Together in the same physical space, confronted right in face of each other. The dignity regained by all those who had been humiliated for so long. The same dignity subtly or abruptly kidnapped by some who gained it without learning the value of it, without learning the need to treasure, honour and protect it.

Yes, I suffer from the "mal d'Afrique". It has little to do though with the usual pain of those who plunge into deep sadness when holidays are over. It has to do rather with the bruises and wounds left into my very soul by being exposed to and having being part of so blatant contradictions. Those that arise from trying to do something to make things better for all with one hand, while the other hand is forced to hold onto all what is making things worse. Those that come from witnessing the most unfair suffering combined with the greatest indifference, if not the greatest scorn, living door by door. And there is much more.

All this will not prevent me from continuing to celebrate the miracle of life in lands touched by a kind of spirituality that I never found anywhere else. Where you feel part of the land and the people. Where you feel the ubuntu in all its deepness.

Nor it will prevent me from wanting to be back there so badly.

Notícies de l'infern

Mentre ahir el nou emperador era entronitzat amb un gran fast proporcional a les esperances que ha generat, avui rebo notícies de l'infern. Això és el que he anat tenint, en el successius missatges que he rebut dels companys de feina que són a Harare. No puc estar-me de traduir i reproduir alguns passatges d'una conversa privada i de fer-hi alguns comentaris. Em diu la Rose:

"Els meus millors desitjos per al 2009 per a tu també. Gràcies per tenir-nos presents. I per favor recorda't de la Memory a les teves pregàries [no sóc una persona religiosa i per tant no prego, però sí que tinc el meu cantó espiritual i penso sovint en totes les persones que estimo. La Memory és una de les amistats que conservo de Zimbabwe, una gran persona, que estava embarassada quan jo vivia al país]. La noia va tenir la seva criatura el 8 de gener, i tot plegat es va convertir en un malson. [No conec els detalls de la intervenció, però en essència qualsevol persona que es vulgui fer qualsevol cura en aquest moment a Zimbabwe ha de pagar el sou del metge i aconseguir tots els subministraments de material i de medicaments pel seu compte propi]. Ha estat a la UCI des d'aleshores, i tota la setmana passada se la va passar amb diàlisi perquè li van fallar els ronyons. [Parlem d'una persona que no arriba als trenta anys i que jo vaig conèixer en un estat de relativa bona salut, no tenia problemes particulars amb l'embaràs]. De tota manera, avui el seu marit ha passat per l'oficina em deia que està molt millor; almenys intenta parlar tot i que encara es troba molt confosa. És molt trist. [...]

A Zimbabwe la situació és d'una gravetat absoluta! Tot està dolaritzat, fins i tot els venedors de carrer cobren en dòlars americans; i els preus són molt alts! Un dòlar americà no arriba ni per a comprar una llauna de Coca-cola! Et pots imaginar la resta en un país on la majoria de la gent viu amb menys de deu cèntims. És realment patètic.

Ara tenim un bitllet de banc de deu trilions [Correspon a dotze zeros, un trilió per als anglosaxons, un bilió en català] i el de 100 trilions està a punt de sortir. Aquesta quantitat, en moneda del país, és el que guanyen els funcionaris i també serveix per a pagar les factures dels subministraments. Avui he pagat quatre trilions de factura de telèfon. Una quantitat que, al canvi, és insignificant."

Un estat que continua desintegrant-se. Els morts de l'epidèmia de còlera ja són 2.200. Una nova reunió entre govern i oposició no va donar cap fruit, les posicions són les de sempre. Mugabe no es vol convertir en una figura decorativa -tant ell com els seus seqüaços s'exposen a ser jutjats en un tribunal internacional-, i l'oposició del MDC no vol entrar a un govern on no controli l'aparell repressor que ha tingut en contra durant la darrera dècada. Es farà una nova cimera de la SADC que no es preveu que arregli res, i possiblement després n'hi hagi una de la Unió Africana, que tampoc es preveu que aporti cap solució. La comunitat internacional no proporcionarà ajuda fins que no hi hagi un canvi de règim. En aquest cas, dir que tot està igual vol dir, malauradament, que tot està cada cop pitjor. I encara que sembli mentida, de marge per a que continuï creixent la desgràcia encara en resta. No crec que pugi passar res de positiu fins les eleccions a Sud-àfrica, previstes per a la primavera, i de tota manera ja ho veurem. Estaria molt content d'equivocar-me, estaria molt content de veure un canvi abans. Però no compto de veure'l ni abans ni després.

Vacances pagades

Llegeixo el titular al "Mail and Guardian" de Sud-Àfrica i em quedo perplex. Citen el Sunday Mail de Zimbabwe, propietat de l'estat, edició del diumenge del pamfletari diari quasi-oficial "The Herald", i ens expliquen que el president Mugabe es pren un mes de vacances per a reflexionar i que en passarà una part a fora del país. Segons el portaveu governamental, el president està molt ocupat pensant en les estructures que caldrà posar en marxa per a donar solucions a la sortida del país, així com l'estructura que ha de tenir el futur govern, que hauria de ser nomenat a principis de febrer.

Us proposo tres recordatoris breus per a contextualitzar aquesta notícia sense haver de fixar-se en entrades precedents d'aquest blog o en altres fonts:

1. El "senyor" Robert Mugabe fou nomenat president a correcuita a finals de juny per a que pogués anar a una cimera de la Unió Africana com a cap d'estat investit i efectiu, després d'un procés electoral fraudulent i d'una segona volta en què no tenia oposició després que el seu candidat decidís retirar-se per a posar fi a una onada de violència intimidatòria per part de milícies afins al poder, en una escalada sistemàticament organizada de pràctiques que ja eren denunciades per organitzacions independents des de feia anys.

2. Un nou govern ha de ser nomenat des del mateix mes de juny. Pel mes de setembre en Mugabe signà un acord amb l'oposició per tal de compartir el poder i així intentar que se li tornessin a obrir les portes de l'ajuda internacional. Aquest acord no s'ha dut a la pràctica perquè l'oposició ha refusat sistemàticament que Mugabe mantingués el control sobre l'economia i sobre l'aparell de seguretat. Aquest aparell de seguretat és -via favors, control del mercat negre i corrupció generalitzada que només han fet que empitjorar exponencialment la situació del país-, el fonament del seu poder i, gairebé, el darrer recurs que li queda.

3. En aquest moment el país viu una epidèmia de còlera que segons l'Organització Mundial de la Salut ja ha fet més de mil morts. Les mateixes Nacions Unides informen que la crisi del sector agrícola i una mala collita faran que aproximadament cinc milions de persones necessitin assistència alimentària urgent a partir d'aquest mateix mes de gener. Aclareixo que l'epidèmia de còlera ha estat precipitada pel deteriorament i gairebé col·lapse dels sistemes de gestió de l'aigua potable i dels residus. Els hospitals estan tancats per manca de qualsevol subministre i els metges tenen grans problemes per cobrar els seus sous que a hores d'ara són de misèria. El mateix Mugabe va tenir la poca vergonya de dir que a Zimbabwe "no hi ha còlera". La bestiesa fou tan estrepitosa que va forçar el ministre portaveu a sortir a dir que el president feia ús del sarcasme. Després el president va dir que la culpa del còlera era d'una conspiració dels britànics. En qualsevol cas, està clar que cal fixar-se en les xifres de l'OMS perquè, més enllà dels discursos i mentides oficials l'estat es troba en un procés de desintegració tan accelerat que no se'n pot esperar que tingui xifres raonables i verificables ni sobre els seus morts.

I en aquestes circumstàncies l'individu se'n va de vacances perquè "ha de reflexionar". I diu que en passarà una part a l'estranger. Si això ja no és prou indignant, el que resulta patètic és que de ben segur hi ha països que estarien perfectament disposats a acollir-lo. Com a molt mínim en puc citar dos: Sud-àfrica i Namíbia, on governen els seus companys de lluita contra l'opressió colonial i de l'apartheid. Fa mal al cor de veure el nom i els actors de lluites tan nobles arrossegats per terra i coberts d'inmundícia per un aital personatge, que d'heroi de la independència ha anat passat a merèixer només ser jutjat en un tribunal internacional per crims contra la humanitat, en aquest cas contra la seva pròpia població.

El país s'està morint i ell se'n va de vacances. Per si algú encara tenia algun dubte sobre les prioritats i les motivacions d'aquest individu. Dolorosament eloqüent.

S'acosta l'estiu austral

Zimbabwe continua la seva cursa cada cop més accelerada vers esdevenir un estat fallit. El brot de còlera s'ha estés a la majoria de regions i ja ha causat unes 500 morts. Pel que sembla de brots de còlera n'hi ha hagut de manera periòdica, però el darrer tan fort fou el 1992. El govern ha arribat a tallar el subministrament d'aigua a la capital, Harare, perquè no es disposa en prou quantitat dels productes químics per a tractar-la.

Mentrestant avui hi ha hagut disturbis a la capital. Soldats desarmats es manifestaven per a reclamar el seu salari. Irrisori, de misèria vista la inflació, però tot i així encara impagat. Han hagut de ser dispersats per la policia antidisturbis. Tot plegat incrementa encara més els motius de preocupació. Fins ara Mugabe s'ha negat a aplicar l'acord per a compartir el poder que fou signat el mes de setembre, perquè ha volgut mantenir el control dels ministeris relacionats amb la seguretat i dels econòmics. Nacions Unides estima en cinc milions de persones -vora la meitat de la població-, el total de gent que tindrà necessitat d'assistència alimentària urgent a partir del mes de gener. La comunitat internacional no obrirà l'aixeta de l'ajut fins que Mugabe s'avingui a compartir el poder, però si les coses continuen així l'escenari més possible és una revolta tan generalitzada com anàrquica que forçarà una intervenció d'alguna mena.

Mentrestant el tribunal de la Comunitat pel Desenvolupament del Sud d'Àfrica, la SADC, ha declarat il·legals les expropiacions de terres al país, sobretot perquè no hi hagué compensació. El govern de Zimbabwe se'n riu i treu pit, en una prova més que la única cosa que els interessa és la pròpia supervivència, fins i tot per sobre de la seva pròpia població. Mentre esperem que les coses caiguin pel seu propi pes podem anar comptant els morts, tal com en altres situacions que hi ha al món. El sofriment, però, és gairebé inexplicable. Jo només en vaig veure una part.

Zimbabwe continua desintegrant-se

El cap de setmana passat una comissió de tres “savis” es dirigia a Zimbabwe. Eren Koffi Annan, anterior Secretari General de les Nacions Unides, Jimmy Carter, ex-president dels EUA i fundador d’un centre de mediació en conflictes de renom internacional, i Graça Machel, ex-ministra d’Educació de Moçambic, dona de Nelson Mandela i destacada activista pels drets humans. Aquestes persones pretenien entrar al país per a poder veure de primera mà les conseqüències de la crisi. El govern de Mugabe els va negar l’entrada, tot argumentant que la missió seria esbiaixada a favor de l’oposició.

Qualificar aquesta nova bestiesa d’en Mugabe de criaturada seria un insult universal a les criatures. La mateixa oposició diu a tort i a dret que noves sancions contra el país no canviaran res, ans al contrari només faran la situació encara pitjor. Des que el govern, per l’agost d’aquest any, va decidir tornar a permetre l’acció de les organitzacions d’ajuda humanitària, la situació no ha millorat. S’han declarat al país diversos brots de còlera, evidència d’una situació sanitària cada cop més deteriorada. De moment l’epidèmia encara no s’ha descontrolat, però ja ha causat més de tres-centes morts en una població debilitada per la fam i la carestia d’un país on l’espiral inflacionària ho està destrossant tot. A hores d’ara no només hem recuperat els deu zeros eliminats de la unitat monetària a finals de juliol, sinó que ja anem pels divuit. Sí, divuit, amb el dòlar americà a més o menys 1.000.000.000.000.000.000 dòlars de Zimbabwe. Ni la possibilitat de servir-se de dòlars americans per als pagaments arregla res, perquè el sistema sanitari està en estat de descomposició. Un naixement no tindrà assistència mèdica sense un pagament de 3.000 dòlars dels EUA –i això ho sé perquè una de les companyes de feina locals està embarassada-. Cada cop estic més preocupat per tota la bona gent que hi vaig conèixer i amb qui parlo de tant en tant. Amics a qui les Nacions Unides estan formant en la potabilització d'aigua i els estan distribuïnt pastilles per a fer-ho.

A aquestes alçades ja no sé què pensar. Una sortida del poder d’en Mugabe no sembla probable si no és a través d’un fet biològic. Una rebel·lió armada tampoc sembla massa probable, perquè els cossos armats segueixen fidels al president i continuen controlant fermament els poquíssims recursos que li queden al país, i l’oposició no ha pres en cap moment la via de la lluita armada. Només si la crisi humanitària causés un èxode molt significatiu en direcció a Sud-àfrica podríem veure una intervenció militar en termes de la responsabilitat de protegir. El que està clar és que no hi ha manera que el país surti d’aquesta situació per ell mateix. Li caldrà una ajuda exterior que no podrà ser prestada sense garanties de seguretat a tots els nivells. Ara per ara no ho veig, i em fa mal. Em fa mal tant de sofriment, em fa mal el que em digué un cop un amic senegalès: “sí, ja ho sabem, el neocolonialisme, les multinacionals... Però fixa’t en el mal que alguns africans poden fer a altres africans”. Zimbabwe és la meva experiència personal, la que he pogut veure de primera mà, en aquests nivells de misèria humana. Quan els pretesament oprimits es converteixen en opressors i duen l'opressió encara més enllà. A França encara sento algun africà despistat que diu que de fet en Mugabe és l'únic que encara planta cara a Occident. Si només fos això, seria tot tan senzill...

Ja en tornem a tenir set..

En una entrada de fa tres mesos reflexionava sobre el fet que el govern de Zimbabwe va decidir, a finals de juliol, eliminar deu zeros de la seva unitat monetària, per tal entre d'altres coses d'evitar un col·lapse total de sistemes informàtics i comptables diversos, que ja no podien funcionar amb tants zeros. La meva amiga Bekezela, amb molt d'humor, em deia "sí, han marxat, però no et preocupis que tornaran a casa per Nadal".

Doncs la veritat és que sembla que efectivament tornen a casa per Nadal, però ho fan a ritme de grans magatzems o de llums de Nadal a Barcelona o a París -el Nadal comença a arribar a mitjans d'octubre a llocs com "El Corte Inglés"-. I és que de moment ja n'han tornat set. Sí, en tres mesos han guanyat set zeros. La taxa oficial d'inflació de Zimbabwe se situa en 231.ooo.ooo%. L'escassetat general de subministraments afecta també a la moneda. Ignoro si en aquest moment es tornen a fer servir els curiosos bitllets amb una quantitat forassenyada de zeros i amb data de caducitat, ho ignoro però ja ho preguntaré i en tot cas m'imagino que sí, que els tornen a fer servir. Sigui com sigui el que sí que s'està produïnt -em comentaven l'altre dia- és la consolidació d'un sistema de preus triple -un preu si es paga en cash, un altre si es paga per transferència bancària ordinària, i un altre si es paga per transferència bancària d'un compte en divises-, en funció de l'escassetat de moneda. Per a qui encara no s'hagi tornat boig tingui l'oportunitat de fer-ho. Tot plegat amb uns preus que en termes reals també van pujant, productes bàsics escassos... El mateix infern que vaig viure en persona, però una mica pitjor a mesura que va passant el temps. Tal com deia, el marge per a que la situació es continuï podrint existeix, encara en queda.

Aquest marge continua existint, entre d'altres coses, perquè ara fa un mes que es va signar un acord per a compartir el poder entre el ZANU-PF i l'oposició del MDC. La solució "a la kenyana" -acceptem mantenir el president que ha robat les eleccions tot compartint el poder per a evitar un bany de sang-, no s'acaba de concretar. La disputa pel control dels ministeris clau -economia i, sobretot, interior- continua, amb acusacions creuades de manca de voluntat per a arribar a un acord. L'impasse en les negociacions ha estat tan seriós que ha calgut reactivar la mediació sudafricana. L'oposició, però, ha refusat d'assistir a la reunió prevista a Swaziland -president de torn del grup de seguretat de la SADC-, on havien de coincidir amb totes les parts en conflicte i els mediadors sudafricans encapçalats pel recentment dimitit president Thabo Mbeki. Tsvangirai ha dit que no hi anirà perquè fa mesos que li neguen la concessió d'un passaport i només li concedeixen documents de viatge provisionals cada cop que ha de sortir del país. Una mostra més de l'assetjament continu a que és sotmesa l'oposició. Aquesta és una de les claus de tot el tema. L'estratègia del ZANU-PF al poder ha estat la intimidació directa combinada amb un intent deliberat d'exasperar tothom. Espero que no ho aconsegueixin, perquè el sofriment humà que tota aquesta pantomima continua provocant és incalculable.

Un acord per a treure Zimbabwe del pou?

A l’aeroport de Sao Paulo, camí de Montevideo, després d'un vol de nit molt llarg i mentre espero la connexió, llegeixo finalment les notícies sobre l’acord a què han arribat el govern i l’oposició de Zimbabwe, després de dos mesos de negociacions amb molts alts i baixos.

Mentre el principal mediador, el president sud-africà Thabo Mbeki, adverteix que encara queden força coses per a negociar, la veritat és que una lectura atenta del que en diuen els diaris deixa marge per a l’escepticisme.

En essència Robert Mugabe romandrà com a president i compartirà el poder executiu, encara que la gestió diària de les polítiques del govern quedarà en mans de Morgan Tsvangirai, que esdevindrà primer ministre. Aquest seria un acord satisfactori i representa una cessió de poder mai vista en el cas de Mugabe, però serà ell qui continuarà presidint el Consell de Seguretat Nacional, també conegut com a comandament conjunt d’operacions, que inclou l’exèrcit, la policia i els serveis secrets. Per bé que el primer ministre també en serà membre, el fet que Mugabe conservi el control sobre l’aparell de seguretat crea dubtes més que raonables sobre les possibilitats d’un canvi real. Els aparells de seguretat han estat el seu suport més important de Mugabe, un suport que no ha estat ni molt menys gratuït. És a l’aparell de seguretat on es troben els criminals i torturadors responsables que Zimbabwe no hagi signat mai el conveni que crea el Tribunal Penal Internacional, perquè tenen les mans tacades de sang des dels anys vuitanta. És en aquest aparell de seguretat que s’hi troben els més destacats beneficiaris de la desastrosa reforma agrària de Mugabe i, en general, del pillatge a què ha estat sotmesa l’economia de Zimbabwe en particular en els darrers deu anys.

El Fons Monetari Internacional ha fet saber per boca del seu president, el frustrat candidat a la candidatura per a la presidència francesa, Dominique Strauss-Khan, que està a punt per a discutir amb els nous líders de Zimbabwe. Els nous, no els vells. Per això el MDC es baralla per a obtenir el control del Ministeri d’Economia, perquè amb algú del ZANU-PF no hi haurà ajuda exterior. Un senyal fort de la “comunitat internacional”, molt matisat, però, per diverses declaracions que diuen que no es prendrà cap decisió sobre l’ajuda a Zimbabwe fins que s’hagi pogut comprovar com funciona el nou govern.

Aquest és el gran què. A dins de Zimbabwe, la batalla per les posicions clau està en marxa. A fora de Zimbabwe, els països donants han de mantenir l’equilibri entre l’exigència de canvi i el refús d’un acord generat per la mediació africana.

Davant de tots plegats, però, el que hi ha és una situació cada cop més dramàtica, després que Moçambic decidís aturar el subministrament de cru per les factures impagades. El Programa Mundial de l’Alimentació de Nacions Unides ja ha fet públic que calcula que haurà de subministrar aliments a cinc milions de persones en els propers mesos. Amb aquesta dada n’hi ha prou per a adonar-se de la magnitud de la crisi. Esperem que aquest sigui el principi del redreçament de la situació, que ja fa temps que és urgent.

Esbroncada a Mugabe

Per primer cop en molts anys, Robert Mugabe ha hagut de fer front a una monumental esbroncada. I no ha estat pas al carrer, sinó en seu parlamentària.

L'inici de la legislatura parlamentària era un moment esperat amb expectació i en alguns casos fins i tot angoixa. Diversos comentaristes havien expressat un temor més que fundat: que després de "guanyar" les eleccions presidencials, el règim de Mugabe intentaria recuperar el control perdut del parlament a base d'intimidar els parlamentaris de l'oposició, que té la majoria.

De moment no sembla que això s'hagi produït. Però dilluns passat calia elegir el president del Parlament, una figura clau en el sistema polític de Zimbabwe. El règim va intentar fins a l'últim moment prendre aquest lloc clau a l'oposició, arribant a detenir dos parlamentaris abans no entressin. Això es produia sobretot perquè el MDC-T té 100 escons, el governamental ZANU-PF 99, i n'hi ha 10 d'una escisió del MDC que el règim pretén fer servir per a dividir el bloc opositor. En aquest cas, però, no se'n va sortir.

Avui l'escenari era un altre. El "president" Mugabe compareixia amb pompa i cerimònia al parlament per a obrir-ne solemnement el període de sessions. L'oposició, no obstant, havia amenaçat amb boicotejar la sessió, donat que les converses sobre la crisi política encara no s'han acabat i, segons afirmen, aquesta compareixença anava en contra dels acords que les emmarquen. El fet que Mugabe comparegués significava assumir plenament la seva legitimitat com a president, cosa que l'oposició no volia fer.

Finalment, però, els opositors hi eren presents. I s'han fet notar. El moment culminant ha arribat quan Mugabe ha afirmat des de la tribuna que "per sort tots els partits han admès la seva responsabilitat en la violència" lligada a les eleccions, que ha qualificat de "lamentable i aïllada". Realment, s'ha de tenir molta barra. Tanmateix, malauradament, a aquestes alçades, no crec que una bronca sigui suficient per a estimular la reflexió en algú que ha arribat tan lluny en la manipulació, la intimidació i la mentida per a mantenir-se al poder.

Ni que només fos per una vegada, m'agradaria veure què en deia la televisió oficial. Encara que, havent vist les bestieses que deien en període electoral, potser és millor no haver-ho vist.

Esborrem uns quants zeros

El passat 30 de juliol el govern de Zimbabwe va anunciar que eliminava 10 zeros de les seves unitats de moneda. Aquesta mesura hauria de fer més fàcil la vida de tothom al país, on molts sistemes informàtics de pagament es trobaven al caire del col·lapse per culpa de l'excessiu nombre de zeros, uns zeros que la gent s'havia hagut d'acostumar a comptar. La mesura també ha implicat recuperar les monedes -completament desaparegudes durant tota la meva estada al país-.

Malauradament, però, no hi ha massa elements que facin pensar que aquesta mesura pugui fer massa per a canviar la situació, més enllà de l'alleujament momentani d'algunes condicions menors d'una vida quotidiana molt dura. Continua l'escassetat de productes bàsics, i l'espiral hiperinflacionària no s'atura. El govern ha admès recentment que la taxa arriba als 11.000.000%, i en contra de l'acord que va donar lloc a l'inici del procés de diàleg amb l'oposició, aquest mateix govern encara no ha permès a les ONG i agències d'ajuda humanitària que tornin a redistribuir aliments. El pretext és que tothom s'ha de registrar per a que puguin saber qui fa què i a on. I és que potser no ho sabien? Recordem que el fet de prohibir-los actuar va venir perquè "distribuïen aliments i ajut només a les persones afins a l'oposició".

El procés de diàleg corre perill. Tal com era previsible, Mugabe s'ha fet fort en la seva negativa a passar a ser una figura merament decorativa i cedir el poder executiu a l'oposició, amb interès particular a conservar el seu control sobre l'aparell de seguretat -el nucli cleptocràtic per excel·lència-. I la pressió del mediador -encara Thabo Mbeki- i de bona part dels estats membres de la SADC sembla ser ara sobre Morgan Tsvangirai. No està gens clar que el MDC acabi acceptant de legitimar una nova presidència executiva de Mugabe, de la mateixa manera que no està clar que una tal solució sigui interessant per a una comunitat internacional on els països donants hauran de proporcionar en primer lloc ajuda d'emergència. Així doncs, ara per ara, sembla que la situació encara té molt de marge per a podrir-se.

En una mostra que el sentit de l'humor no s'ha de perdre mai, quan li vaig preguntar a una amiga per la qüestió dels zeros em diu: "sí, ja no hi són. Però no et preocupis, que tornaran a casa per Nadal"...

Hi ha llet al Spar

Definitivament hi ha tota una colla de coses a la vida que, per molt que te les puguin explicar, si no les vius resulten difícils d'entendre. M'arriba un missatge al correu electrònic, a la llista de l'oficina de la UNESCO a Harare:

"Col·legues de Nacions Unides,
Si us plau feu avinent a tot el vostre personal que hi torna a haver llet disponible al Spar, a un preu extra especial de 10 dòlars (americans, per descomptat) la llet sencera (sis packs de mig litre), que han baixat de 14.50. (...)."

Segons em comenten els companys, l'escassetat d'aliments s'accentua amb cada dia que passa. De fet en conec uns quants que deu fer anys que no en beuen, de llet...

Evolució positiva dins de la gravetat

Tot i haver tornat a Europa, tot i les vacances, no puc deixar d’informar-me sobre l’evolució del país on he viscut un dels períodes més difícils i intensos de la meva vida: Zimbabwe.

Dilluns passat el ZANU-PF del president il·legítim Mugabe i les dues faccions del MDC, partit d’oposició, van signar un document que estableix les condicions per al diàleg polític sobre el futur del país. El més destacable de l’escenificació de tot plegat és que Mugabe i Tsvangirai es van donar la mà en públic per primer cop en deu anys. I pel que fa al document, hi ha un compromís per escrit de totes les parts per a acabar amb la violència política. Des de dijous dialoguen a porta tancada en algun punt de la República de Sud-àfrica.

L’optimisme d’alguns contrasta amb l’escepticisme generalitzat per les dificultats d’un diàleg que parteix amb posicions difícilment reconciliables: Tsvangirai es presenta –justament- com el guanyador de l’única elecció legítima, la primera volta de la presidencial, i vol un govern de transició que estabilitzi la situació del país i organitzi noves eleccions. Mentre que Mugabe es presenta com a president reelegit a la farsa del 27 de juny, i planteja un govern d’unitat nacional. A més d’aquesta diferència fonamental, es dóna el cas que, encara que sobre el paper es pugui plantejar una presidència honorífica per a Mugabe combinada amb un càrrec executiu de primer ministre per a Tsvangirai, el govern actual de Zimbabwe és una mena de junta militar on una sèrie de generals han deixat clar que no acceptarien Tsvangirai al govern. Caldria veure si en tindrien prou amb la presidència de Mugabe per a permetre que es compartís el poder.

Mentrestant el governador del Banc Central de Zimbabwe ha anunciat que properament es prendran noves mesures contra la inflació. Quan tot just acaba de sortir el nou bitllet de cent bilions de dòlars, que a hores d’ara no deu valdre massa res. El dia 11 de juliol, darrer dia que vaig canviar moneda, ho vaig fer al mercat negre, a un valor de 50 bilions per un dòlar americà. Les noves mesures sembla que consistiran en una reducció del nombre de zeros, a més d’un alleujament de les ridícules restriccions per a treure efectiu dels bancs. Totes dues mesures pretenen ser una resposta a l’escassetat d’efectiu, que ja es començava a notar quan vaig marxar del país, i que sembla que s’accentua. El que no queda gens clar, però, és la contribució que aquestes mesures poden fer per a reduir la inflació.

Per descomptat, el fet que es dialogui suposa una millora de la situació. Però per a que la situació de la població del país millori significativament, encara falta temps. I per a molts, massa temps. Hi ha un risc objectiu d’una fam generalitzada, i el govern encara no ha permès que les ONG que va prohibir tornin a distribuir ajuda humanitària.

París, infern i paradís

Aquesta expressió és manllevada dels mítics Les negresses vertes. No he trobat ningú que com ells defineixi la natura de la capital de l’Estat francès, una de les capitals del món, on la vida m’ha dut a viure per més de tres anys –per bé que fins ara hagin estat plens de llargs períodes passats en altres continents, en plural-. Un infern i un paradís. Una ciutat preciosa, interessant, elegant. Però infernal per la seva manera de viure i per les actituds de massa de la seva gent.

Nou dies després d’haver-hi tornat, finalment me’n vaig de vacances. Tinc més d’una setmana lliure per primer cop des de l’agost de 2006. Mentre l’avió vola en direcció als Pirineus, lentament em va omplint una immensa felicitat. Dos anys en que he viscut a París, a Kolda, a Montevideo, a Windhoek i a Harare. Això fa tres canvis de continent d’anada i tornada, els dos darrers en menys d’un any. Professionalment i personalment he pogut acumular experiències que altra gent només acumula a base de força més anys. I me n’he sortit arreu i amb nota.

Aquesta felicitat ha anat aflorant, però, molt lentament. Durant els darrers dies ha estat oculta, i encara hi continua en gran part, anorreada completament per una situació propera al col·lapse físic i mental. Des que vaig tornar a posar els peus a Europa, només m’he pogut veure a través de la mirada dels altres, i la veritat és que en general feien cara d’estar més aviat espantats, sobretot els primers dies.

Els primers impactes, duríssims. Caminant pel Quai de Valmy, a davant de casa, per la vorera, un camió que passa pel carrer em sembla tant a prop que faig un salt, pensant-me que el tinc al damunt. Les pulsacions se’m disparen. Estic completament eixordat i això m’espanta. El soroll no em deixarà dormir fins a després d’algunes nits mig d’insomni. I encara avui no em sento còmode anant pel carrer.

La mateixa tarda de l’arribada començo a tossir com un desesperat. Em readapto a la humitat. S’ha acabat l’alçada i el clima sec. No puc parar de pensar en el que em va dir la meva mare una vegada. Quan era petit em van dur vàries vegades a que em visités el Dr. Botey, pediatre de gran prestigi. Pel que m’expliquen, en Botey en va tenir prou amb examinar-me un cop per a dir: “aquest nen, a la muntanya”. Volent dir que és a la muntanya on la meva fisiologia funciona al seu òptim. Tant a Windhoek com a Harare sempre tenia els pulmons nets. A París, quan hi vaig arribar el 2005, em va agafar una bronquitis com no n’havia tinguda mai.

M’afligeixen el buit, l’excés d’inèrcia que no em deixa descansar i haver vist l’altra banda, haver portat els límits tan lluny. Finalment, però, sóc a casa.

Més sobre l’amabilitat

Una cosa que sorprèn de veritat a Harare es que la gent es extremadament cortès. Entrem un altre cop en el perillós terreny dels estereotips i els topics, i per tant en aquest cas nomes puc parlar de la meva percepció i del que diu la gent. Tanmateix puc dir que sí, he notat que a Zimbabwe la gent és especialment cortès i amable, més que a Namíbia. I per descomptat molt més que a Botswana, on de fet se’ls coneix a tota la regió per la seva brusquedat, que vaig poder experimentar en carns pròpies en un supermercat de Gaborone, on gairebé m’esbronquen quan tocava pagar, senzillament per haver dit “perdoni?” quan no havia sentit el que em deia la caixera...

L’altre dia en vaig tenir una d’aquelles que em va fer escapar el riure. A prop del Bronte, l’hotel on sóc aquests dies, després d’haver marxat de la mansió de Borrowdale, hi ha un Spar amb una oferta limitada però raonable de menjar per a emportar. Algun dia després de la feina hi vaig a buscar alguna amanida. Ja m’ha passat dos cops que algú em demanes pagar-me la compra amb targeta a canvi de la quantitat en metàl·lic. Això passa perquè el govern té un control molt estricte dels comptes bancaris. L’espiral d’hiperinflació és tan brutal que el govern limita estrictament els diners que es poden treure dels comptes cada dia, per tal d’evitar que el sistema bancari s’enfonsi. El resultat n’és que actualment es poden treure 100 bilions de dòlars per dia, l’equivalent en aquest moment d’una mica menys de tres dòlars americans al mercat negre. El límit va creixent, però mai a un ritme prou ràpid com per a que el metàl·lic que es pot treure cada dia doni per a comprar més que un àpat molt senzill o fins i tot ni això.

Així doncs, m’aproximo a la caixa i un senyor se m’acosta i em diu “li puc pagar amb targeta”, i jo que li dic “i tant!”. Em fa un somriure d’orella a orella i em diu “there should be more people like you in society” (hi hauria d’haver mes gent com vostè a la societat). De tant exagerat se’m va escapar el riure...

Reverències

El primer cop que m’hi vaig fixar era a Uis, Namíbia, ara fa un mes i mig. Al Brandberg Rest Camp, em disposava a gaudir d’un bon sopar, amb un bistec d’oryx –també conegut com a Gemsbok, un dels antílops més grans-. La comanda la va prendre un home, però el plat me’l va lliurar una d’aquestes grans dones africanes tan característicament corpulentes. I quan el va dipositar sobre la taula em va fer una reverència!

No fou com la de la foto, va ser més discreta i simple. Tanmateix, la veritat és que em vaig quedar mig mosca. Immediatament ho vaig atribuir a l’actitud reverencial vers els blancs inculcada amb sang per l’apartheid, però que també es pot veure en altres latituds on el sistema colonial no fou tan obertament racista. El tema em va quedar fixat a la memòria fins que un dia una companya de feina, que precisament es diu Memory, em va fer el mateix, una reverència quan em lliurava un objecte. Immediatament li vaig preguntar què feia, i em va explicar que en certes cultures de la zona això és un ús social molt estès quan es tracta amb persones més grans o jeràrquicament més importants, siguin de la raça que siguin. Fins i tot, després, he vist gestos similars fets per homes. Suposo que també és un gest equivalent un altre que m’he trobat de manera recorrent: algú t’acompanya a alguna banda o et serveix l’esmorzar i et dóna les gràcies! Sempre responc “gràcies a vostè, només faltaria!”. La veritat és que no estic acostumat a tanta cortesia...

Pinzellades de quotidianitat

La vida quotidiana a Harare té alguns inconvenients als que pot costar d’acostumar-se. Ja he comentat amb profusió les implicacions de l’espiral hiperinflacionària –avui he canviat moneda a una taxa de 34 bilions (nou zeros) per dòlar americà, fa un mes i mig eren 750.000 milions-. Però n’hi ha d’altres.

Ahir mateix es va produir un tall de corrent elèctrica que va durar hores. Això no és cap novetat, més enllà del fet que ahir això va representar per als companys de feina una tornada als pitjors moments: el grup electrogen no tenia combustible, amb la qual cosa res no podia funcionar –ni la bomba de l’aigua-. Dic tornada als pitjors moments perquè la instal·lació del grup electrogen és quelcom de fa uns mesos. A principis d’any es podien passar setmanes sense corrent elèctrica. Així mateix, les línies telefòniques pateixen talls quotidians, partint d’unes condicions surrealistes. Vaig haver de viatjar a Malawi per a, entre d’altres coses, discutir temes que hauria pogut solucionar amb una conversa telefònica. Fa mesos que no es pot trucar a Malawi des de Harare –o almenys des de la zona on hi ha l’oficina de la UNESCO-, però el mateix dia que volia fer-ho vaig tenir una conversa de tres quarts d’hora amb la seu de la UNESCO a París. Qualsevol persona que hagi treballat a l’Àfrica sap com van aquestes coses, però en aquest cas parlem de Nacions Unides, i d’un país, Zimbabwe, que no era així. I som a la capital. No vull ni pensar en què passa a les zones rurals. Això sí, Victoria Falls, el parc temàtic per als turistes, font de divises bàsica per al país, és com una illa on es troba gairebé de tot.

El que també és tot un poema és una cosa tan senzilla com anar a dinar, que consisteix més aviat en “a veure què trobem”. Les preguntes a qualsevol restaurant en sentit ampli –pocs en queden d’oberts-, són “què tenim, avui” i “quan val”. L’oferta resulta limitada, i encara més si en aquell moment hi ha tall de corrent. Per acabar obtenint qualsevol cosa, a uns preus que ronden entre els 5 i els 12 dòlars americans per un àpat. Cosa que resulta raonable per a qui hi tingui accés, als dòlars americans, però que en virtut de l’espiral inflacionària deixa els salaris locals en quelcom de ridícul. Avui mateix m’he cruspit un entrepà bastant senzill que valia... Dos cops el sou mensual d’un dels guardes de l’oficina.

El que resulta veritablement depriment és una visita al supermercat. No he vist cap supermercat on es poguessin comprar ous. Se´n troben només a peu de carrer o de carretera, i normalment bastant cars. La llet va i ve, la major part de productes de menjar són importats de sudàfrica –amb els conseqüents preus de producte importat-. El govern reacciona obrint les “botigues del poble”, nom de ressonàncies del “socialisme real” que té exactament les mateixes conseqüències: escassetat, llargues cues i mercat negre. I això tenint en compte que se’n guarden bé prou de tornar al control estricte de preus que van intentar fa dos anys. Les conseqüències foren, aleshores, prestatges completament buits. Ara almenys encara s’hi troba quelcom.

Mentrestant les emissores de ràdio continuen martellejant els missatges d'agraiment del president per haver-lo "reelegit". I continuen parlant d'independència total. Si, ja sabem que alguns tenen la paella pel mànec i controlen els recursos, imposant les seves condicions als altres. Però, deixant altres arguments a part, la independència total no és possible en un mon interdependent.

Aigües braves

La meva activitat al parc temàtic de les cascades victòria no es va limitar a una visita que no em va deixar xop gràcies als sis dòlars que em vaig deixar entre l’impermeable i el paraigua de lloguer. També em vaig apuntar al rafting. Així doncs, puc dir amb el cap ben alt que he sobreviscut l’adrenalínica experiència dels ràpids del riu que és considerat el més complicat del món pel que fa a aquesta disciplina aventurera.

Què en puc dir? Que em vaig divertir. Val la pena provar-ho. Però en aquesta època de l’any l’aigua és freda i la temperatura ambient em va fer estar tremolant durant la darrera hora de les tres que va durar la singladura. Em vaig afegir a un grup d’irlandesos convertint-me en el sisè home a bord. No vaig acabar a l’aigua però sí que vaig veure companys acabant-hi i em va tocar hissar la Lisa a bord després que ella i en Paul acabessin a l’aigua al ràpid número 18, que rep el nom d’”oblivion” (oblit). Em va anar just de no acompanyar-los-hi...

El que no resultava gens tranquil·litzador eren els cocodrils. Sí, en vam veure. Tres, prenent el sol a les roques de la riba. Encara que eren molt petits, criatures. Però les mares devien ser a prop. En qualsevol cas, ja a terra, el guia ens va explicar que no hi ha hagut ni morts ni ferits per culpa dels cocodrils. Sí que n’hi ha hagut quatre, de turistes morts, des que van començar a fer les activitats. La majoria, enduts per un ràpid que els acaba arrencant l’armilla salvavides. Sapigueu que quan us l’assegurin gairebé tallant-vos la respiració com si es tractés de la cotilla de Scarlett O’Hara, és per una bona raó.

De tant en tant fotem el guiri, però almenys ens divertim.