Un dels més grans se n’ha anat. Que descansi en pau.

Jo era molt jovenet, tot just un adolescent. Tot just descobria el que aleshores encara era comunament conegut com a “música moderna”. A Londres hi feien un concert d’aniversari per un senyor que feia setanta anys i que estava tancat a la presó, a Sudàfrica. Era en Nelson Mandela. L’havien tancat a la presó perquè era el líder de la majoria negra en un país que tenia lleis racistes, on els negres no podien pujar als mateixos autobusos que els blancs.

Tot just un parell d’anys més tard jo continuava descobrint el món. Encara no tenia quinze anys que veia caure el mur de Berlín, i uns mesos més tard el senyor Mandela sortia de la presó. La meva consciència política s’anava formant en una època de grans canvis marcats per l’esperança d’una nova llibertat. Mentrestant la meva ciutat canviava a marxa accelerada amb els jocs olímpics de 1992. En Mandela hi va venir, en una de les seves primeres grans aparicions internacionals abans no fos president.

Quatre anys més tard, amb els suport dels meus pares, vaig poder fer un any d'estudis a Anglaterra. A la Universitat de Manchester vaig poder entrar en contacte amb tota una sèrie de temes de política comparada i internacional que a Barcelona resultaven d'un abast més restringit. En un magnífic curs de política africana contemporània vam tenir unes quantes sessions monogràfiques sobre l'apartheid. Eren els temps de la presidència de Mandela, marcada sobretot per la feina de la comissió per a la veritat i la reconciliació, que des d'aleshores ha esdevingut un exemple de justícia transicional.

El meu interès per la història de l'Àfrica del Sud va continuar, tot i haver de compartir temps amb multitud d'altres temes. Finalment m'hi vaig tornar a consagrar l'any 2008, quan la feina em va dur primer a Namíbia i després a Zimbabwe. Amb un parell de visites a Sudàfrica i contacte directe amb diferents models de transició per a gestionar la fi del règim colonial i de l'apartheid. El sudafricà, basat en la continuïtat en les estructures econòmiques combinada amb un procés de reconciliació nacional; el de Namíbia, emulació del sudafricà i molt marcat per la guerra civil; i el de Zimbabwe, marcat per una reforma agrària molt mal planificada i executada, i una deriva autoritària que va dur el país al caire del col·lapse.

Nelson Mandela és una figura política de primeríssim ordre, d'una talla molt rarament igualada. Per aquest motiu el seu traspàs ha acabat per tenir una vessant d'esdeveniment mundial mediàtic que ha donat lloc a tota mena de comentaris, alguns de bastant poc afortunats, altres de gens acurats i marcats o bé per la ignorància o bé per l'oportunisme més baix. Abunden els panegírics gairebé santificadors barrejats amb les amnèsies més infames.

Sobre les glosses de la persona i del personatge polític: la grandesa de Mandela no ve només del perdó, pel fet de superar un temps tan llarg de presó i sortir-ne buscant la reconciliació enlloc de la venjança. El que el fa realment gran és que això ho va fer una persona que havia estat a la resistència contra l'apartheid, incloent-hi la lluita armada quan va considerar que totes les altres vies estaven bloquejades. Fou en aquest sentit un lluitador per la llibertat amb tots els ets i uts. Fou un gran dirigent amb un carisma singular i una grandíssima capacitat de lideratge, però també de negociació, i amb la inteligència necessària per a saber pilotar un procés de canvi complexíssim. No s'ha mort un àngel, s'ha mort un guerrer, un lluitador.

I sobre les amnèsies, només cal recordar, per exemple, que Nelson Mandela fou oficialment llistat com a terrorista als EUA fins l'any 2008 -i a diversos líders del Congrés Nacional Africà se'ls denegaren sol·licituds de visat per a visitar el país. El president Obama sempre ha considerat Mandela com un model, perquè es veu com a beneficiari de les lluites dels afroamericans pels drets civils, anàlogues a les lluites contra l'apartheid. No obstant, és el president d'un país que va combatre la lluita de l'ANC per considerar-lo comunista. Igual que Margaret Thatcher, que el 1987 declarà que l'ANC era la típica organització terrorista, i que aquell qui pensés que algun dia governaria sudàfrica vivia en un món de fantasia.

La figura de Madiba és tan gran que no podrà ser banalitzada. Per més que ho intentin. Que desansi en pau, i el que el seu exemple ens il·lumini el camí.

Somnis de canvi

Va ser fa dos anys, en aquella tardor del 2007 que vaig començar com a primavera de Montevideo i vaig acabar a París, amb un parell de perles: primer una autèntica marató en forma de conferència general de la UNESCO, que arribà tan bon punt vaig posar el peu a terra després de dos mesos de molta feina a l’Uruguay. Després, una llarga i complicada missió a Cap Verd, relacionada amb la versió més hostil de la reforma de Nacions Unides. De tant en tant em passava de despertar-me a mitjanit en lapses de confusió intercontinental, on per moments no sabia si era a París, a Barcelona, a Kolda, a Montevideo o a qualsevol altre lloc. Aquella nit era a París.

Vaig somiar Barcelona. Era a casa, havia tornat on vaig créixer, a casa dels meus pares a l’est del Poblenou. Caminava bocabadat per la Diagonal. Vaig veure l’escola, en una part del carrer Pallars que tot just fou asfaltada quan jo ja tenia divuit anys. Mirant cap a l’est vaig veure l’hotel Princess i els edificis del Fòrum, on hi havia hagut el Camp de la Bóta. Els feixistes hi van executar sumàriament molta gent al final de la guerra civil, l’any 1939; més tard hi hagué barraques que es compten entre les darreres que van desaparèixer, a mitjans anys setanta. Mirant cap a l’oest vaig veure la Diagonal fins a les Glòries. Avui és una avinguda elegant, aleshores només n’hi havia trossos entre antigues fàbriques i nous edificis residencials. Mirant cap al sud-est vaig observar el carrer Selva de Mar, anant cap a la nova àrea residencial de Diagonal Mar i cap a la platja; un altre carrer que van obrir quan jo ja tenia divuit anys, després d’haver retirat els rails de la que fou la primera línia de ferrocarril d’Espanya, després que tanquessin i demolissin l’enorme fàbrica de la MACOSA.

No podia parar de pensar en tots aquests canvis. En com havia canviat la ciutat, i en com havia canviat jo, que havia deixat el Poblenou i finalment Barcelona en una aventura que m’havia dut a París, però també a l’Àfrica i a l’Amèrica del Sud. Absort en aquestes cavil·lacions em vaig asseure en un banc. Al cap de pocs moments aparegué un nano que es va asseure al meu costat. Ros de mal pèl, ulls blaus felins, somriure. Em va dir hola i va començar a fer preguntes. Volia saber qui era, d’on venia, què feia. Ho preguntava tot amb una innocència i unes ganes de saber que em van conquerir de seguida.

Tot d’un plegat em vaig adonar que aquell nen era jo. Era jo quan tenia nou o deu anys.

Em vaig despertar de cop, de matinada. Amb els ulls plens de llàgrimes.

Mons a part

Divendres al matí. Vaig a la feina en un vagó ple del metro de París, línia 8. Tal com baixo a Ecole Militaire em fixo en una dona que també baixa. Porta un nadó a l’esquena fent servir una mena de motxilla que de fet és una autèntica cadira. El jove president o presidenta dorm amb tota tranquil·litat. Bona invenció, perquè sembla prou sòlida com per a isolar el nadó dels perills inherents a l’experiència de l’usuari del transport públic d’aquesta ciutat. Especialment d’un de prou freqüent que consisteix en rebre al pit l’impacte d’una bossa de mà ben plena –perquè preocupar-se de dur-la a la mà? Perquè privar al personal de gaudir-ne? En aquesta ciutat la gent gasta autèntiques fortunes en bosses! Almenys que les puguin ensenyar!-.

El cas és que immediatament penso en l’Àfrica. Quantes dones, sempre dones, he vist que portaven nadons servint-se de quelcom molt més simple: una peça de roba de la mida d’una manta. He vist sovint dones que ho portaven mentre carregaven grans bosses a les mans plenes d’aliments o d’altres coses, a vegades fins i tot carregant coses a sobre el cap.

Semblen mons apart. Pensant només en els artilugis, l’un és un món d’opulència, on les criatures són el modus vivendi d’una autèntica indústria que implica tèxtil, plàstics –i per tant goma i làtex però també petroli entre d’altres matèries-, així com transport, marketing, venda... Això significa molts llocs de treball. Mentrestant hi ha un altre món, més simple i molt més modest. Ramats, fibres naturals, poc marketing si no ho són els mercats mateixos; indústria lleugera, fins i tot si, massa sovint, la major part de la roba manufacturada és d’importació –d’Europa durant segles, de la gran Àsia en temps més recents. La seda és una altra història-. Fins i tot si aquests llocs de treball de què parlava poden estar escampats per tot el món, no puc deixar de pensar en les diverses empremtes ecològiques dels uns i els altres. Ja sé que tot plegat és complicat, i sospito que una transformació radical del nostre estil de vida és poc probable, almenys mentre hi continuï havent petroli en abundància i a disposició. De totes maneres cada cop més penso que necessitem vides més simples.

Tot d’un plegat recordo aquella anècdota sobre la cursa espaial. Pel que sembla, mentre la NASA va invertir (o gastar, segons es miri) quantitats ingents de diner per a desenvolupar un bolígraf que pogués escriure en condicions d’ingravidesa, els soviètics anaren a l’espai amb llapis. Una altra prova que la vida pot ser més simple, fins i tot a l’espai. Això no és cap apologia del socialisme real, perquè el Marxisme era tan productivista com ho és el capitalisme, i els seus models tampoc no internalitzaven els impactes de la producció sobre el medi ambient. Només era un exemple pretesament divertit.

Podríem escriure uns quants llibres simplement a base de comparar tots dos exemples i analitzar-ne les diverses implicacions. Per aquest vespre m’acontentaré de dir que per a mi aquest és un altre exemple de les moltes coses que hem d’aprendre de l’Àfrica, a desgrat de la pobresa, els conflictes i la desigualtat, tots tan reals però també tan estereotipats en aquestes latituds nostres. Però no crec que estiguem disposats a escoltar. En aquesta part del món, massa sovint, fins i tot si escoltem rarament sentim res que no sigui nosaltres mateixos.

PS: per a qui vulgui més informació sobre el tema de portar nadons, us pot interessar visitar aquest lloc web, el de la francesa “Association pour la promotion du portage”. Llarga vida a la societat civil!

S'ha mort l'Omar Bongo

Diumenge alguns mitjans de comunicació francesos anunciaven la mort del president del Gabon, Omar Bongo. El govern gabonès ho va desmentir enèrgicament. Finalment, avui han fet públic un comunicat que confirmava el decés del mandatari, ahir a Barcelona, on pel que sembla es tractava d’un càncer.

Més enllà de la justament positiva fama d’alguns especialistes oncòlegs del nostre país, crida l’atenció que el senyor Bongo es morís a Barcelona. En Bongo, president des del març de 1967 a través de tota una sèrie de processos electorals més que dubtosos, era un símbol de la “Françafrique”, el cercle d’interessos polítics i econòmics que lliga França amb les seves antigues colònies africanes, on es confonen les grans multinacionals franceses, el món polític de França i el de diversos països africans; on la democràcia i els drets humans han estat sempre una funció d’aquests interessos econòmics i polítics, una preocupació secundària; on abunden negocis dubtosos coberts quan convé per la manta de l’afer d’estat, amb un tuf intens de neocolonialisme.

Representant tot això, no resulta tan estrany que el decés es produís a Barcelona. Actualment el senyor Bongo i la seva família són objecte d’un procés judicial per possessió de bens mal adquirits (tipus penal a França que es defineix per la possessió de bens adquirits a través de l’apropiació indeguda de recursos públics), del que vaig parlar el mes de desembre a l'entrada de l'enllaç. L’exemple de Pinochet i el seu llarg arrest a Londres fa que qualsevol mandatari amb credencials dubtoses s’ho faci mirar ben bé abans de fer qualsevol viatge, en el que em sembla quelcom de molt positiu, una manifestació del principi de la fi de la impunitat. A Barcelona en Bongo hi devia trobar garanties de tranquil·litat tant judicial com periodística, quelcom que sens dubte no hauria pogut trobar a París.

I és que en Bongo i la seva família concentraven i concentren una fortuna d’orígens petrolífers i proporcions colossals, obtinguda durant quaranta-dos anys de presidència de “Papa Bongo”, mentre la majoria de la població del país vivia i viu per sota de la línia de la pobresa. Ara el Gabon el plora mentre tothom observa amb inquietud el que pot passar en aquest país petit fins ara unit per la seva mà de ferro . La presidenta del senat assumí la presidència interina per a organitzar eleccions al cap de quaranta-cinc dies tal com marca la constitució. Els opositors s’han mobilitzat per a evitar una elecció trucada que legitimi una successió familiar, mentre el fill d’en Bongo controla el ministeri de l’Interior i la seva filla gestiona la major part de la fortuna familiar. Caldrà estar amatent per a veure què passa. No sembla que la població estigui disposada a suportar una successió, sobretot perquè el fill del president és molt impopular. Veurem si aquesta petita, rica i empobrida república africana se’n surt per viaranys democràtics i, per tant, pacífics. Fins ara el procés constitucional ho ha estat. Esperem que continuï així.

One year ago

One year ago, day by day, I was flying. Flying away.

Away from the old Europe, back to Africa. This time to the Southern part of the continent, what was for me terra incognita.

Lands that once again embraced me in the most welcoming fashion. There I saw both the greatest meanings and the meaningless meanness of humanity all. Together in the same physical space, confronted right in face of each other. The dignity regained by all those who had been humiliated for so long. The same dignity subtly or abruptly kidnapped by some who gained it without learning the value of it, without learning the need to treasure, honour and protect it.

Yes, I suffer from the "mal d'Afrique". It has little to do though with the usual pain of those who plunge into deep sadness when holidays are over. It has to do rather with the bruises and wounds left into my very soul by being exposed to and having being part of so blatant contradictions. Those that arise from trying to do something to make things better for all with one hand, while the other hand is forced to hold onto all what is making things worse. Those that come from witnessing the most unfair suffering combined with the greatest indifference, if not the greatest scorn, living door by door. And there is much more.

All this will not prevent me from continuing to celebrate the miracle of life in lands touched by a kind of spirituality that I never found anywhere else. Where you feel part of the land and the people. Where you feel the ubuntu in all its deepness.

Nor it will prevent me from wanting to be back there so badly.

Notícies de l'infern

Mentre ahir el nou emperador era entronitzat amb un gran fast proporcional a les esperances que ha generat, avui rebo notícies de l'infern. Això és el que he anat tenint, en el successius missatges que he rebut dels companys de feina que són a Harare. No puc estar-me de traduir i reproduir alguns passatges d'una conversa privada i de fer-hi alguns comentaris. Em diu la Rose:

"Els meus millors desitjos per al 2009 per a tu també. Gràcies per tenir-nos presents. I per favor recorda't de la Memory a les teves pregàries [no sóc una persona religiosa i per tant no prego, però sí que tinc el meu cantó espiritual i penso sovint en totes les persones que estimo. La Memory és una de les amistats que conservo de Zimbabwe, una gran persona, que estava embarassada quan jo vivia al país]. La noia va tenir la seva criatura el 8 de gener, i tot plegat es va convertir en un malson. [No conec els detalls de la intervenció, però en essència qualsevol persona que es vulgui fer qualsevol cura en aquest moment a Zimbabwe ha de pagar el sou del metge i aconseguir tots els subministraments de material i de medicaments pel seu compte propi]. Ha estat a la UCI des d'aleshores, i tota la setmana passada se la va passar amb diàlisi perquè li van fallar els ronyons. [Parlem d'una persona que no arriba als trenta anys i que jo vaig conèixer en un estat de relativa bona salut, no tenia problemes particulars amb l'embaràs]. De tota manera, avui el seu marit ha passat per l'oficina em deia que està molt millor; almenys intenta parlar tot i que encara es troba molt confosa. És molt trist. [...]

A Zimbabwe la situació és d'una gravetat absoluta! Tot està dolaritzat, fins i tot els venedors de carrer cobren en dòlars americans; i els preus són molt alts! Un dòlar americà no arriba ni per a comprar una llauna de Coca-cola! Et pots imaginar la resta en un país on la majoria de la gent viu amb menys de deu cèntims. És realment patètic.

Ara tenim un bitllet de banc de deu trilions [Correspon a dotze zeros, un trilió per als anglosaxons, un bilió en català] i el de 100 trilions està a punt de sortir. Aquesta quantitat, en moneda del país, és el que guanyen els funcionaris i també serveix per a pagar les factures dels subministraments. Avui he pagat quatre trilions de factura de telèfon. Una quantitat que, al canvi, és insignificant."

Un estat que continua desintegrant-se. Els morts de l'epidèmia de còlera ja són 2.200. Una nova reunió entre govern i oposició no va donar cap fruit, les posicions són les de sempre. Mugabe no es vol convertir en una figura decorativa -tant ell com els seus seqüaços s'exposen a ser jutjats en un tribunal internacional-, i l'oposició del MDC no vol entrar a un govern on no controli l'aparell repressor que ha tingut en contra durant la darrera dècada. Es farà una nova cimera de la SADC que no es preveu que arregli res, i possiblement després n'hi hagi una de la Unió Africana, que tampoc es preveu que aporti cap solució. La comunitat internacional no proporcionarà ajuda fins que no hi hagi un canvi de règim. En aquest cas, dir que tot està igual vol dir, malauradament, que tot està cada cop pitjor. I encara que sembli mentida, de marge per a que continuï creixent la desgràcia encara en resta. No crec que pugi passar res de positiu fins les eleccions a Sud-àfrica, previstes per a la primavera, i de tota manera ja ho veurem. Estaria molt content d'equivocar-me, estaria molt content de veure un canvi abans. Però no compto de veure'l ni abans ni després.

Vacances pagades

Llegeixo el titular al "Mail and Guardian" de Sud-Àfrica i em quedo perplex. Citen el Sunday Mail de Zimbabwe, propietat de l'estat, edició del diumenge del pamfletari diari quasi-oficial "The Herald", i ens expliquen que el president Mugabe es pren un mes de vacances per a reflexionar i que en passarà una part a fora del país. Segons el portaveu governamental, el president està molt ocupat pensant en les estructures que caldrà posar en marxa per a donar solucions a la sortida del país, així com l'estructura que ha de tenir el futur govern, que hauria de ser nomenat a principis de febrer.

Us proposo tres recordatoris breus per a contextualitzar aquesta notícia sense haver de fixar-se en entrades precedents d'aquest blog o en altres fonts:

1. El "senyor" Robert Mugabe fou nomenat president a correcuita a finals de juny per a que pogués anar a una cimera de la Unió Africana com a cap d'estat investit i efectiu, després d'un procés electoral fraudulent i d'una segona volta en què no tenia oposició després que el seu candidat decidís retirar-se per a posar fi a una onada de violència intimidatòria per part de milícies afins al poder, en una escalada sistemàticament organizada de pràctiques que ja eren denunciades per organitzacions independents des de feia anys.

2. Un nou govern ha de ser nomenat des del mateix mes de juny. Pel mes de setembre en Mugabe signà un acord amb l'oposició per tal de compartir el poder i així intentar que se li tornessin a obrir les portes de l'ajuda internacional. Aquest acord no s'ha dut a la pràctica perquè l'oposició ha refusat sistemàticament que Mugabe mantingués el control sobre l'economia i sobre l'aparell de seguretat. Aquest aparell de seguretat és -via favors, control del mercat negre i corrupció generalitzada que només han fet que empitjorar exponencialment la situació del país-, el fonament del seu poder i, gairebé, el darrer recurs que li queda.

3. En aquest moment el país viu una epidèmia de còlera que segons l'Organització Mundial de la Salut ja ha fet més de mil morts. Les mateixes Nacions Unides informen que la crisi del sector agrícola i una mala collita faran que aproximadament cinc milions de persones necessitin assistència alimentària urgent a partir d'aquest mateix mes de gener. Aclareixo que l'epidèmia de còlera ha estat precipitada pel deteriorament i gairebé col·lapse dels sistemes de gestió de l'aigua potable i dels residus. Els hospitals estan tancats per manca de qualsevol subministre i els metges tenen grans problemes per cobrar els seus sous que a hores d'ara són de misèria. El mateix Mugabe va tenir la poca vergonya de dir que a Zimbabwe "no hi ha còlera". La bestiesa fou tan estrepitosa que va forçar el ministre portaveu a sortir a dir que el president feia ús del sarcasme. Després el president va dir que la culpa del còlera era d'una conspiració dels britànics. En qualsevol cas, està clar que cal fixar-se en les xifres de l'OMS perquè, més enllà dels discursos i mentides oficials l'estat es troba en un procés de desintegració tan accelerat que no se'n pot esperar que tingui xifres raonables i verificables ni sobre els seus morts.

I en aquestes circumstàncies l'individu se'n va de vacances perquè "ha de reflexionar". I diu que en passarà una part a l'estranger. Si això ja no és prou indignant, el que resulta patètic és que de ben segur hi ha països que estarien perfectament disposats a acollir-lo. Com a molt mínim en puc citar dos: Sud-àfrica i Namíbia, on governen els seus companys de lluita contra l'opressió colonial i de l'apartheid. Fa mal al cor de veure el nom i els actors de lluites tan nobles arrossegats per terra i coberts d'inmundícia per un aital personatge, que d'heroi de la independència ha anat passat a merèixer només ser jutjat en un tribunal internacional per crims contra la humanitat, en aquest cas contra la seva pròpia població.

El país s'està morint i ell se'n va de vacances. Per si algú encara tenia algun dubte sobre les prioritats i les motivacions d'aquest individu. Dolorosament eloqüent.

Excés de sostre

L’Àfrica és sens dubte la part del món que sofrirà més les conseqüències de les quatre crisis: l’energètica, la financera, l’alimentària i la mediambiental. Tots els dèficits del continent, infrastructurals, polítics i d'altres, faran que els pobres continuïn essent pobres, o que de fet encara en siguin més. No obstant, tot i que els camins semblin cada cop més estrets, almenys avui he pogut llegir alguna bona notícia.

Avui s’ha registrat a París una segona denúncia que s’afegeix a la que ja es presentà el mes de juny: una associació, en aquest cas Transparency International, i un particular de Gabon demanen una investigació sobre les propietats immobiliàries a París de presidents africans amb credencials democràtiques més aviat dubtoses –per dir-ho d’alguna manera- i amb patrimonis que són del tot injustificables si es considera només els seus respectius sous presidencials. Es tracta de Teodoro Obiang, president de Guinea Equatorial; Denis Sassou Ngesso, president del Congo; i Omar Bongo, president de Gabon i degà dels presidents africans. La sospita més que justificada és la d'apropiació indeguda de fons públics.

La primera denúncia fou arxivada per manca de caracterització del presumpte delicte. La segona fa servir els resultats de la investigació policial feta aleshores per a intentar que s’esbrini quina és la procedència exacta dels fons. Com a mostra de l'objecte d'aquest assumpte, una traducció lliure de l’article que llegia a Le Monde: “Pel que fa al Sr. Bongo i la seva família, la denúncia evoca la propietat d’un palau particular i de quatre apartaments, tots situats al 16è arrondissement de París. El Sr. Sassou Nguesso seria propietari d’un palau particular de 700 m2, d’un valor estimat entre 5 i 10 milions d’Euros, al departament de les Yvelines, a la regió de París, i d’un apartament a París, al 7è arrondissement, on els preus immobiliaris són els més alts de la capital. A la seva família propera se li atribueixen diversos bens immobiliaris a la regió de París, com ara un luxós apartament de 550 m2 a Courbevoie, d’un valor estimat entre 2,5 i 3 milions d’euros.” Tots tres països tenen una mida i població relatives i uns recursos petrolers que els permetrien eradicar la pobresa. Aclareixo que les propietats mencionades aquí consten com a patrimoni dels esmentats senyors i les seves famílies, no dels seus estats respectius.

Ja veurem on anirà a parar, aquesta denúncia, donat que haurà d’intervenir la fiscalia, que no deixa de rebre instruccions del poder executiu. El president ja no es diu Chirac, qui era considerat un amic dels africans en general, i sobretot dels seus presidents. Però la major part dels dirigents africans continuen tenint molts amics a França. El president actual, el Sr. Sarkozy, va fer diverses declaracions, durant la seva campanya, apuntant cap a una revisió de les relacions del país amb Àfrica, que anés més enllà de la coneguda "Françafrique", el cercle privilegiat dels interessos francesos al continent, marcat pels negocis milionaris de transnacionals amb noms i cognoms. A l'ocasió de la primera denúncia però, quan ja era president, es va afanyar a calmar els ànims encesos del president Bongo. Pel que sembla, els presidents en qüestió tornen a estar considerablement esverats. Una altra cosa que espero que duri.

PS: Paradoxes de la vida, un dels temes d'actualitat a França, com sol passar quan les temperatures comencen a baixar de veritat, és la situació dels SDF, l'acrònim que desinga els "Sans Domicile Fixe", la gent sense sostre. Aquest és un tema que es mereix un article a part -o més d'un- i una reflexió profunda. De moment només puc dir que llegir les dues notícies juntes encara resulta més xocant, vist des de París estant.

Guanyen els dolents?

Dos dels llibres més interessants que he llegit durant el 2008 tenen autors sud-africans, dues persones excepcionals que destaquen per la seva trajectòria social, política i, en definitiva, humana. Un dels llibres es diu “Long walk to freedom” (El llarg camí cap a la llibertat), i no es altre cosa que les memòries d’en Nelson Mandela. El primer president de la Sud-àfrica democràtica hi repassa, amb una prosa clara, directa, de bon llegir i sempre plena de seny, el període que va des de la seva infància fins la sortida de la presó el 1990 i la seva elecció a la presidència el 1994. El segon llibre és “No future without forgiveness” (No hi ha futur sense perdó), de l’arquebisbe de Ciutat del Cap, Desmond Tutu. L’autor hi descriu la seva experiència com a president de la Comissió per a la veritat i la reconciliació, que fou la resposta sud-africana a la necessitat de passar comptes amb el règim de l’apartheid un cop arribada la democràcia. Aquesta resposta es caracteritzà per una amnistia a tots aquells qui confessessin públicament els seus crims relacionats amb la repressió i la lluita política d’aquest període. En Tutu hi repassa tots els dilemes morals a l’entorn de la significació d’un procés de perdó i reconciliació que fou plantejat com a expiació col·lectiva, fugint de la perspectiva de vencedors i vençuts, i per tant examinant els crims de tothom, tant els dels opressors com els comesos pels oprimits en la seva lluita per l’alliberament. I per bé que el mateix procés tingui aspectes criticables –com ara el fet de no haver arribat a examinar la trajectòria dels màxims responsables de l’apartheid, des de Peter Botha fins al mateix Frederik de Klerk-, es tracta d’un model marcat per una generositat i una grandesa moral que el fan una referència ineludible.

Cadascuna de les dues obres es mereix un comentari apart. No obstant el que m’interessa en aquest moment és reflexionar sobre una coincidència curiosa, que pot semblar anecdòtica sense ser-ho: tots dos personatges expliquen una experiència igual. Es tracta de dues persones que han dedicat la seva vida a la lluita contra l’apartheid, un regim edificat sobre el racisme més repugnant i primari. Tanmateix a tots dos els va passar de trobar-se en un avió, arribar a saber que els pilots eren negres i tenir una reacció instintiva: dubtar de la capacitat del personal per a fer la seva feina d’una manera competent. Tots dos fan la mateixa valoració del fenomen, basada en el poder de la perversa lògica de l’apartheid, que li permeté de conquerir les ments, fins i tot les de les seves víctimes, fins arribar al punt en que aquestes qüestionessin les pròpies capacitats i es creguessin veritablement inferiors.

Aquest matí agafo un avió a Hanoi, per volar a Hong Kong i des d’allà a Paris. Quan el procés d’embarcament sembla complert i ja som tots asseguts, la megafonia ens fa saber que es demana la presencia d’un tal Mohammed Ali a la capçalera de l’avió. La meva reacció immediata no és de pensar en el mític boxador Cassius Clay un cop convertit a l'Islam; al contrari, el primer que penso en sentir el nom és que espero pel bé de tots que al tal Ali l’hagin revisat de dalt a baix, no fos cas que es tractés d’un terrorista en actiu. Immediatament em passa el que explicaven en Mandela i en Tutu, penso: però què caram és això que estic pensant? Com puc ser tan animal de només sentir un nom àrab i passar de manera automàtica a la sospita? És que potser no hem passat tots el control de seguretat habitual, tan emprenyador, el tal Ali igual que jo mateix i la resta de passatgers?

És exactament això el que em porta a la ment la coincidència entre en Mandela i en Tutu i les reaccions instintives. En el meu cas, havent llegit el que diuen aquestes dues venerables persones, m’agradaria pensar allò de “great minds think alike” (les grans ments pensen de la mateixa manera). Però molt em temo que la desgraciada analogia no es correspon amb una qualsevol semblança meva a les enormes figures al·ludides, sinó més aviat a l’altra banda, al poder dels sistemes politico-mediàtics per a configurar les nostres mentalitats i no només fer-nos fer el que volen sinó també pensar-ho. En aquest moment treballo a les Nacions Unides. He estudiat àrab, vaig trobar la llengua fascinant i no hi he tornat per manca de temps en el que no és més que una altra de les meves espines clavades; tinc una barreja de respecte i fascinació per la cultura àrab; pel que fa a aquest món de moment només he pogut visitar el Marroc i els territoris palestins, i arreu m'hi he trobat amb una acollida de categoria. Fins i tot em van proposar de postular-me per una (bona i interessant) feina a Ramallah i vaig dir que no perquè considerava que només el fet d’anar-hi a treballar en aquelles condicions era legitimar l’ocupació. I tantes altres coses que podria dir. I no obstant, quan he sentit l’anunci per megafonia la primera cosa que he fet ha estat sospitar.

Em temo que en aquesta guerra guanyen els dolents. Òbviament algú que sigui capaç de pujar a un avió per a fer-lo miques amb tots els ocupants inclosos, o fer el mateix amb un autobús o amb el que sigui, no pot rebre en cap cas el qualificatiu de “bo”, perquè una tal acció no es justificable en cap cas, ni en la pitjor de les opressions. Però que jo mateix arribi a raonar d’aquesta manera em fa pensar que des de “l’altra banda” hi ha massa coses que no fem bé, com per exemple deixar-nos menjar el cervell per l’obsessiva cultura de la por en què vivim, que ens instal·la en la sospita permanent sobre els uns, i només sobre aquests uns. La prova que encara hi ha esperança podria ser justament que en aquest moment escric això –encara que aquesta afirmació pugui sonar pretensiosa-. En tot cas espero que hi hagi molts més blocs com aquest, i per molts anys.

Una oportunitat per a l'esperança

Feia molt de temps que no vivia un moment d'eufòria col·lectiva tan estés i compartit. La primera victòria electoral d'en Zapatero després dels dies de la infàmia de l'horror posteriors a l'onze de març de 2004; el moment en que es va formar el primer tripartit després de vint-i-tres anys de govern de la Generalitat en mans del President Pujol. Aquests dos eren fins ara els meus moments de referència en termes d'eufòria col·lectiva -en parlo en aquests termes essent conscient que l'alegria no era en cap cas compartida per tothom-. Hi podria afegir alguna victòria del Barça. Però en qualsevol cas, n'he viscut pocs.

El d'ahir, però, encara que fos viscut a París, sota la influència del cercle internacional en què em moc i en companyia d'alguns amics nordamericans, fou quelcom que no havia vist mai, quelcom que qualificaria sens dubte d'únic. I és que no n'hi ha per menys. Per primer cop una persona amb orígens a l'Àfrica arriba a la més alta magistratura del que, mal que ens pesi, és encara el país més poderós del món en aquest moment històric, un país que crea tant de rebuig com de fascinació. Un país que té una realitat molt més rica, complexa i interessant que el que ens poden fer pensar tots els estereotips que en coneixem.

La veritable mesura del que suposa la victòria d'Obama l'he tinguda veient les reaccions que ha evocat a l'Àfrica. Aquest continent oblidat que ha estat casa meva, fins ara, durant aproximadament un any repartit en tres períodes diferents. Tots els amics i coneguts que hi tinc estan eufòrics, perquè per primer cop es reconeixen en el president electe de la primera potència mundial, en el que és el final d'un llarg camí que va començar amb l'esclavitud forçada i va continuar amb la segregació racial, que en alguns casos no es va acabar fins a finals dels anys seixanta, deixant ferides que encara resten obertes. Ferides que a partir d'avui estaran una mica més a prop de tancar-se.

Preguntem-nos quant de temps haurà de passar encara per a que algú amb orígens africans, ja sigui del nord o del sud, arribi a la presidència de la República Francesa, a ser primer ministre de la Gran Bretanya, president del govern espanyol o president de la Generalitat. És ben cert que la presència de negres als EUA -afroamericans, en diuen allà en un terme que evoca els orígens intentant bandejar per sempre qualsevol expressió racista-, data de segles, mentre que a Europa parlem d'una seixantena d'anys, i per tant parlem de minories que han tingut menys temps per a servir-se d'un ascensor social que de tota manera als EUA sembla que estigui més ben greixat, o almenys això ens volen fer creure. Tanmateix, aquest fet no fa pas que la pregunta sigui menys pertinent. Quant de temps ens caldrà?

És un moment per a l'esperança, perquè el canvi és aquí. Hem de ser modestos en les expectatives que es generin, que en molts casos seran decebudes. No obstant, no és pas menys cert que aquest és un moment històric. Disfrutem-lo tal com es mereix.

PS: els quatre criminals de les Açores encara continuen lluny del lloc on haurien de ser -el banc dels acusats-, però almenys ja no governen. Ni en Blair, ni en Bush, ni l'Aznar. Només en queda un, però, el Sr. Durao Barroso, encara president de la Comissió Europea, amb possibilitats de renovar gràcies al suport, entre d'altres del president Sarkozy. La desaparició d'en Bush de l'escena és una excel·lent notícia de la que molts nordamericans que conec se n'alegren dient que per primer cop en vuit anys no s'han d'avergonyir de ser nordamericans. Espero que duri...

Victoria Falls

L’Àfrica del sud conté un nombre important de meravelles naturals. En particular, n’hi ha una que destaca entre totes les altres i que ha estat designada com una de les set meravelles naturals del món: Mosi-oa-Tunya en llengua Kokolo, el fum que trona, les cascades victòria. Un escenari que, essent a Zimbabwe, no em podia perdre. Per raons fonamentalment de feina aquest ha estat un viatge repetidament ajornat, i certament complicat, que he estat buscant de fet des que era a Namíbia. Finalment, però, l’he pogut fer.

Totes les anades i vingudes, tots els canvis de plans han valgut la pena, perquè només veure el lloc justificaria moltes coses. Les xifres parlen per elles mateixes, encara que tot el que es pugui escriure no compensa l’experiència. El “fum que trona” resulta visible des de força kilòmetres enllà, i l’estrèpit també se sent des de la distància. Les cascades fan 1.700 metres d’amplada i el salt arriba als 108 metres d’alçada. El cabal mitjà és d’un gigalitre, sí, un milió de litres, per segon. Al pic de la temporada de pluges, entre març i maig, el cabal pot arribar a ser de deu gigalitres, i en el punt més baix, entre setembre i desembre, per l’estació seca, pot baixar a 400 hectòlitres.

Tal cabal d’aigua produeix un constant i eixordador estrèpit i justifica el seu nom tradicional, el fum que trona. La dimensió del lloc talla la respiració i us fa sentir insignificant, sobretot quan us adoneu del temps que fa que tanta aigua passa per aquí, un temps que no es calcula en escala humana.

El núvol constant, a la llum del sol, crea, en diversos indrets, interessants efectes òptics. El més recorrent i espectacular són els arcs de sant martí.

La visita a les cataractes victòria pel cantó de Zimbabwe és també un recordatori constant de la situació del país. La localitat de Victoria Falls no deixa de ser un parc temàtic, si es té en compte que fou construïda expressament per als turistes, amb una preferència per un determinat nivell, amb hotels d’un cert luxe. A més, les estrictes regulacions monetàries del país fan que els turistes no residents estiguin obligats a pagar totes les seves factures en moneda estrangera. Així doncs, per a algú que no s’hi fixi massa, tot resultarà normal, més enllà del baix nivell d’ocupació d'hotels, restaurants i activitats en general. No obstant, per a algú mínimament observador les conseqüències de la situació del país es fan evidents. A les cartes dels restaurants, a on es puguin veure preus marcats en moneda local, i sobretot a les cares i actituds de la gent local, que es comporta amb una encara prou digna i resignada desesperació. L’ambient del pont és curiós. Entre els que es llancen a l’aventura i els camions esperant la frontera, proliferen els qui fan els seus ingressos amb el contraban. Aquest no deixa de ser molt comú en moltes fronteres. El que sorprèn en aquest cas és que no ho era pas tant fa uns anys.

Com s'escampa la SIDA

L’expansió de l’epidèmia de SIDA ha estat molt accelerada en aquesta part del món, i està causant un problema que en diversos casos es pot qualificar d’emergència nacional –a Sud-àfrica o a Botswana, per exemple-. Dino amb la Memory, companya d’oficina –una lasagna clàssica per a ella, vegetal per a mi, per un total, amb un refresc de taronja i una ampolla d’aigua, de 19.000.000.000 dòlars-. Entre d’altres coses em comenta la seva participació en una recerca en què va ajudar a un conegut seu per a la tesi doctoral. A la frontera entre Zimbabwe i Sud-àfrica, ella es va dedicar a entrevistar noies que es guanyaven la vida prostituïnt-se, mentre ell entrevistava camioners que estaven de pas. En el que permet una entrada de blog, els perfils serien els següents:

Ella: típicament una noia jove que, fins i tot havent acabat els estudis de secundària, no ha trobat feina. Intenta emigrar però no ho aconsegueix, i acaba ficada en un cercle que li permet obtenir diner fàcil i béns materials aprofitant el flux d’entrada i sortida de mercaderies i la gent que les transporta. Fins i tot duu diners a casa, on no saben d’on els treu realment. Rarament es troba en la posició de poder exigir una relació sexual amb protecció.

Ell: típicament un noi jove que condueix un camió de gran tonatge. Està lluny de la família –dona i fins i tot algun fill o filla- durant 27 dies al mes, i pot passar setmanes encallat en una frontera esperant que funcionaris massa sovint corruptibles i corruptes acabin amb tota la paperassa necessària per a poder continuar el viatge. En aquesta situació el sexe és per a ell una manera òptima de passar l’estona, i l'accés és a l'abast de la mà. Més enllà d’altres consideracions, no es protegeix perquè al cap i a la fi la SIDA és una amenaça relativa per a algú que es juga la vida constantment per carreteres en males condicions conduint vehicles que no sempre estan en un estat òptim. En un viatge pot anar des de Sud-àfrica fins, per exemple, Tanzània.

Entre uns i altres, la xarxa es va expandint. Però, tant en un cas com en l’altre, hi ha una consideració que em sembla important de fer: el tema no és tant sols una necessitat d’informació, educació i promoció d’hàbits saludables, que ho és. Sinó també una qüestió d’oportunitats en termes de feina i de desenvolupament personal. L’una depèn de l’altra tant com l’altra depèn de l’una.