Lectura definitiva sobre el 23-F

Tot navegant per la xarxa ensopego amb una llista que, segons el seu autor, enumera els llibres més censurats per la democràcia espanyola. Tal com no podria ser d’una altra manera, la majoria de publicacions gira al voltant de la institució més protegida: la monarquia reinstaurada pel dictador Franco en la persona de l’actual monarca, Juan Carlos I. Aquesta llista conté, per exemple “Un rei cop a cop”, de Patricia Sverlo (un pseudònim) del qual vaig obtenir una còpia obtenida al català fa molts anys, una biografia molt sucosa però censurada i perseguida, que donava tota una sèrie de detalls que, amb el temps, van essent coneguts –com el rei actual és el responsable de la mort del seu germà petit, tota una sèrie de pistes sobre negocis econòmics dubtosos en la línia del que hom investiga sobre el seu gendre, i altres perles, com ara una altra visió sobre el 23-F.

Sobre aquest tema la llista també conté el títol “La Conspiración de Mayo. El Alzamiento que preparó la derecha castrense española para el 2 de Mayo de 1981 y que frustró el 23-F”, del coronel Amadeo Martínez Inglés. El que s’hi explica contrasta fortament amb el que diu la tesi oficial sobre el 23-F: que els sectors més intransigents de l’exèrcit espanyol van posar en marxa el cop d’estat del 23 de febrer de 1981, fracassat sobretot, a més de la pròpia incompetència dels golpistes, per la decidida actuació del monarca, que es va encarregar personalment, amb gran abnegació i al seu risc personal, de desactivar-lo, a base d’una frenètica activitat telefònica i un lideratge exemplar. El rei se’ns ha presentat com un heroi.

He llegit moltes pàgines sobre el 23-F, i la veritat és que aquesta tesi hagiogràfica centrada en la figura del monarca no m’ha convençut mai, perquè deixava massa interrogants sense respondre. El més important –però no l’únic- és com un militar de la màxima confiança del monarca –el general Armada, un personatge de novel·la del segle XVII- hauria pogut liderar una operació d’aquesta envergadura sense el consentiment del seu patró.

Tots aquests dubtes han quedat esvaïts quan he llegit el que explica el coronel Martínez Inglés, que ens dóna per primer cop de manera oberta i amb gran detall i concreció una visió des de dins mateix de l’aparell de l’estat. L’espectacle esperpèntic del 23 de febrer de 1981 no fou una assonada de quatre incontrolats que fracassaren per la seva pròpia incompetència i per la decidida oposició de l’heroic monarca. Al contrari, tot plegat fou promogut pel monarca mateix, amb la pretensió de reconduir la situació política i evitar el cop militar de veritat, previst per al mes de maig del mateix any. Els militars espanyols de la majoritària línia franquista irredempta preparaven una acció fulminant -el cop d’estat “dur”, perfectament organitzat- per a prendre el poder el 2 de maig de 1981, i temptaven el capità general Milans del Bosch, entre els dirigents més respectats de l’exèrcit espanyol, per a que fos eventualment el nou Caudillo que redreçaria la trajectòria política d’una Espanya que percebien com en greu perill de desintegració, i en un moment pitjor que el de la primera meitat de l’any 1936. El monarca va reaccionar amb la preparació del “cop tou”, que havia d’organitzar Armada, una operació pactada amb tots els representants de partits d’àmbit estatal, inclosos el PSOE i el PCE, per a la formació d’un govern presidit per aquest militar. Armada negocia, i eventualment convenç el rei d’intentar incorporar-hi Milans del Bosch, el cap in pectore de la gran conspiració. Aquest hi posa condicions força dures, incloent-hi la seva exigència d’incorporar-hi els “exaltats”, encapçalats per l’infame tinent coronel de la Guàrdia Civil Tejero Molina, que ja havia estat jutjat per una temptativa anterior d’assonada militar, per tal d’humiliar públicament els polítics.

Aquesta operació es va veure frustrada pel lamentable espectacle de Tejero, particularment els trets i la sobreactuació d’opereta, amb els crits i el patètic intent de fer anar per terra el vice-president del govern, que en ser televisats van significar el principi del fracàs de tota l’operació. En Tejero es va sortir del guió i va deixar descol·locat Armada, que no va entendre que implicar el monarca de manera directa en tot allò significaria una deslegitimació mortal per a la monarquia. També va deixar fora de joc en Milans, que es va trobar entre les súpliques del rei per a que tornés els tancs a les casernes els tancs que havien pres València i les expectatives de tots els altres conjurats del “cop dur”, que encara no tenien enllestit.

La virtut d’aquesta lectura és la informació detallada i analítica sobre les capacitats, els plans i els posicionaments de les diverses unitats de l’exèrcit espanyol de l’època. El rei no hi apareix com la víctima de la conjura sinó com el seu cap i instigador. Més enllà de les valoracions i les conclusions que en pugui treure cadascú, em sembla una lectura pertinent i molt interessant, perquè dóna respostes a totes les preguntes que no han tingut mai resposta.

El text es pot trobar aquí.

Uzbekistan, "mon amour"

Llegeixo a al diari El País un extens article sobre el president del Futbol Club Barcelona, el Sr. Joan Laporta. La meva sorpresa pel fet que un mitjà com aquest li dediqui tanta atenció s’acaba quan en veig el contingut. “Laporta y la diva uzbeca”, es diu el reportatge del periodista John Carlin, que hi descriu els negocis del president del Barça amb Gulnara Karimova, filla del president d’Uzbekistan. Islam Karimov és el president d’Uzbekistan des del 24 de març de 1990, quan el país encara era una de les repúbliques socialistes soviètiques. Des d’aleshores ha anat renovant el seu mandat presidencial. Els seus mètodes són tals que organitzacions de drets humans l'acusen de manipular eleccions, erradicar l’oposició política i concentrar el poder econòmic en una elit al seu voltant. Mentrestant, la seva filla Gulnara estudiava un doctorat a Harvard i esdevenia diplomàtica, mentre pel que sembla acumulava una gran fortuna a base de negocis de tota mena fets sota la protecció del seu pare. L’article acusa en Laporta de fer-hi negocis tot ignorant la naturalesa corrupta i assassina d’un règim dictatorial dels més terribles del món, on els drets humans són paper mullat i s’hi practica fins i tot l’esclavisme -ús de criatures en el cultiu de "l'or blanc", el cotó, del qual Uzbekistan és un dels principals productors del món-. L’acusa també de barrejar-hi el Barça.

Encara no he acabat de llegir l’article que ja he encarregat via Amazon el llibre “Murder in Samarkand”, de Craig Murray. En Murray fou ambaixador britànic a Tashkent entre 2002 i 2004, i fou així testimoni de primera mà de les animalades del règim uzbek –la més famosa, haver assassinat opositors els cadàvers dels quals presentaven signes d’haver estat bullits vius-. En Murray descriu el funcionament d'un país que passà de l’era soviètica a la desintegració de la URSS sense que hi hagués transició de cap mena, ni política ni, pel que sembla, econòmica, i on una casta cleptocràtica s’enriqueix a base del pillatge de les riqueses del país –gas natural, or i, sobretot, el cotó, regat amb l’aigua que solia alimentar l’avui gairebé desaparegut mar d’Araal-, mentre la majoria de la població viu en condicions de pobresa. En Murray explica com fou testimoni de com se li permeté a en Karimov de continuar fent el que li vingués de gust, no només sense cap protesta sinó amb elogis, senzillament perquè resultava un aliat valuós per a en Bush, en Rumsfeld i tota la llur petuleia de criminals i poca-vergonyes en la seva “guerra contra el terror”. Uzbekistan té frontera amb l’Afganistan i esdevingué un punt de pas clau per a la invasió d’aquell país. I també té hidrocarburs.

El mateix Murray és un personatge controvertit, per una conducta un pèl frívola, però se li ha de reconèixer, com a mínim, haver precipitat un debat capital al Regne Unit de Tony Blair: fou en efecte en Murray qui denuncià que la malanomenada “guerra contra el terror” no gastava escrúpols, donat que els seus dirigents no feien fàstics al fet que s’obtingués informació dels detinguts i capturats a base de tortures. Foren les denúncies de Murray les que van acabar destapant l’escàndol dels vols de la CIA amb detinguts convenientment “deslocalitzats” per a que poguessin ser convenientment torturats sense que les persones responsables s’exposessin a ésser perseguides legalment. Així fou exposada la misèria moral de Bush, Blair i els seus aliats –incloent-hi l'ex-presdient del govern espanyol avui president de la FAES, que fa servir com a altaveu per a les seves proclames reaccionàries i les seves tesis completament alineades amb el pensament dels "neocons" americans. A ell això li va donar beneficis personals, entre classes a Georgetown i un contracte amb el Sr. Rupert Murdoch. Encara hem de veure, però, en què es va beneficiar el contribuent espanyol de la seva decisió de participar a la guerra d'Irak-. Una misèria moral que ens persegueix i ens perseguirà, perquè deslegitima tota acció política feta pretesament en nom de la democràcia i el respecte dels drets humans, i estimula tothom a ignorar el dret internacional.

A través de les meves connexions alemanyes conec una ciutadana d’aquell país que ha treballat a Uzbekistan, i que precisament passa per París amb una seva amiga uzbeka. No em puc estar d’aprofitar la coincidència en aquest cap de setmana que a París és estival, de manera que els proposem d’acabar la seva marató turística en un bon restaurant. De moment em limito a escoltar, donat que la uzbeka només parla rus i l’alemanya ens ha de traduir, i a més perquè les històries que explica ja són prou interessants: la noia, d’uns trenta anys, en fa uns quants que treballa en una associació d’assistència a treballadores del sexe. Tot un món que existeix a tot arreu i que en aquella part del món es veu afavorit per unes pràctiques socials i religioses molt rígides, a base de matrimonis arranjats als que les noies han d’arribar verges –cosa que genera submissió, indefensió i una lucrativa indústria de la cirugia plàstica-. Les històries que ens explica del Tashkent ocult són veritablement esfereïdores.

Quan ja fa hores que parlem, finalment no em puc estar de fer-li la única pregunta sobre política que li farem avui; li demano què pensa de la Gulnara. Em respon que la Gulnara està fent una bona feina. No insisteixo, donat que el que molta gent en diu és que ha estat molt hàbil alhora de construir-se una imatge de filantropia i interès en la comunitat a través de la seva fundació, aprofitant el favor dels mitjans de comunicació locals per a que ningú faci massa preguntes sobre l’origen de la riquesa que fa possible tanta generositat. A més, també sóc conscient que la nostra amiga no té perquè tenir ganes de criticar la filla del president del seu país davant d’estrangers que amb prou feines acaba de conèixer. I en qualsevol cas tota la vesprada ha estat interessantíssima.

No em sorprèn que aquest article apareguí com a avís d’un grup mediàtic amb interessos molt determinats per a un Joan Laporta amb aspiracions polítiques. Diuen que el senyor Laporta no va respondre a les preguntes de l'autor de l'article, quelcom que, veient-ne el to, puc arribar a entendre. Tanmateix em quedo amb les ganes de saber què en pensa, de tot plegat.

Perquè l'Iran em fa mal

Fa més de deu dies que segueixo amb atenció intensa i gran preocupació la situació a l’Iran. Heus aquí la meva interpretació del que hi passa i perquè em preocupa.

El passat dia 13 se celebraven eleccions presidencials, després d’una campanya intensa i mediatitzada com no se n’havia vist des de l’adveniment de la revolució islàmica ara fa trenta anys. El líder suprem Ayatollah Khamenei va sancionar immediatament uns resultats que donaven el president sortint Mahmoud Ahmadinejad com a guanyador per un amplíssim marge amb més del 60% dels vots. No obstant, hi havia diverses i poderoses raons per a fer pensar en una tupinada ben preparada:
-Khamenei no va esperar el termini habitual de tres dies per a proclamar el guanyador, tres dies durant els quals es presenten i discuteixen les al·legacions que puguin tenir els candidats;
-La distribució del vot d’Ahmadinejad al territori era sospitosament uniforme, i guanyà fins i tot a indrets reconeguts com a feus dels tres altres candidats;
-Els candidats de l’oposició van denunciar que no se’ls havia permès de tenir interventors a les meses electorals i que faltaven paperetes en múltiples indrets;
-Les eleccions van comptar amb un nivell de participació altíssim i sense precedents. Generalment una aital mobilització es dóna per al canvi, no per al manteniment del statu quo.

La reacció de Khamenei va donar lloc a manifestacions gegantesques que no s’havien vist des dels dies de la revolució. La resta és lamentablement coneguda. El dia 19, a la pregària del divendres, el líder suprem va fer un pas més en la deslegitimació de la institució que representa proclamant que les manifestacions eren il·legals, il·legítimes, inspirades per potències estrangeres i que serien reprimides. Això quan ja hi havia hagut –segons xifres oficials- deu morts. Amb aquest gest, per una banda Khamenei donava llum verda a un bany de sang. I per l’altra feria de mort la institució del velayat-el-faqih, el govern del jurisconsult, segons el qual el govern i el parlament han de ser tutelats per l’autoritat religiosa, associant-lo a una clara manipulació contra la democràcia i a la repressió de la revolta popular.

Això només va intensificar el que el règim ja feia: repressió amb mà de ferro a l’interior, impedint les manifestacions amb gasos lacrimògens, aigua àcida, bastonades i trets, tot en mans dels basidji, milícia sorgida del lumpenproletariat equivalent per exemple als joves seguidors de Mugabe que terroritzaven tot Zimbabwe ara fa un any –i que ho continuen fent quan li convé al règim-. I cap a fora, acusacions d’ingerència a tort i a dret i un bloqueig de la informació a base de tallar a discreció l’accés a Internet, expulsar periodistes, restringir els seus moviments per a que deixin de publicar informacions que no poden contrastar, o fins i tot atacar un diari pertanyent al líder de l’oposició i detenir-ne tota la redacció acusant-los de terrorisme. Només ha estat, fins ara, el mateix poble en revolta que s’ha convertit en la font d’informació, aprofitant aquestes noves tecnologies.

Fins ara el règim ha admès una vintena de morts –estimacions no contrastades diuen que la xifra real pot ser deu cops superior-, hi ha hagut gairebé dos centenars de detinguts entre intel·lectuals dissidents i figures de la societat civil, i tot intent de manifestar-se continua essent violentament reprimit. El líder de l’oposició no s’ha rendit i denuncia que li han restringit els moviments. A aquestes alçades el fet que ell mateix vingui del règim i que compti amb suports a dintre del mateix ha passat a ser irrellevant. La lluita pel poder a dintre del règim ha estat depassada per la mobilització popular. Igual d'irrellevant resulta l’ignominiós simulacre de recompte que s’ha acabat amb l’admissió que hi havia irregularitats en 50 districtes de 170 i uns tres milions de vots més que electors registrats i l’argument espuri segons el qual de fet això no afecta al resultat final.

El que compta és que el règim té les mans tacades de sang i el que s’ha produït és un terratrèmol amb unes ones de xoc que tindran conseqüències profundes. Iran té ara el seu moviment pels drets civils, símbol de l’emergència d’una nova classe mitjana i de l’evolució de les costums. I aquesta reacció repressiva del règim l’ha poguda veure tothom. Això no s’acabarà aquí.

Diuen que la solidaritat és la tendresa dels pobles. Manifestar-se per una democràcia veritable a Iran és per a mi un deure de ciutadà global. Una ciutadania que he tingut la sort de poder anar enriquint amb llaços afectius arreu que no només em permeten obtenir informació de primera mà sinó també compartir la vivència dels uns i dels altres. S’hi afegeix també la consciència de saber que qui no ha viscut sense llibertat no pot tenir una consciència clara del seu valor. En el meu cas vaig tenir la sort de criar-me en un país que tot just s’alliberava, però els meus pares m’han pogut transmetre l’experiència de créixer i viure sota una dictadura. Les aspiracions limitades per la por i el redescobriment de la dignitat. Això també és per a ells.

Adéu, Pepe, i moltes gràcies

Rebo amb consternació la notícia de la mort d'en Pepe Rubianes, consumit per un dels càncers més letals, el de pulmó.

Després d'una llarga carrera com a membre de Dagoll Dagom, companyia de la que era membre fundador, i després de passar pels Joglars, evolucionà en solitari amb diversos espectacles, d'entre els que es destaca "Rubianes solamente", que va estar en cartell durant anys.

Poderosa ironia, sarcasme corrosiu sobre la vida. Sempre recordaré el seu gag sobre el bar de tapes, on totes prenien vida en una mena de simfonia gastronòmica extraordinàriament creativa i divertida.

I per sempre quedarà el seu exercici de delimitació dels límits de la llibertat d'expressió pel qual fou atacat ferotgement per la caverna espanyola, que s'aferrà a una de les inmundícies que encara inclou el codi penal espanyol, el delicte d'"injúries a Espanya".

Gràcies per fer-nos pensar, gràcies per fer-nos riure. Descansa en pau en el teu serengueti estimat, i ens veiem a l'univers quan toqui.