The Grapes of Wrath, de John Steinbeck

“The people come with nets to fish for potatoes in the river, and the guards hold them back; they come in rattling cars to get the dumped oranges, but the kerosene is sprayed. And they stand still and watch the potatoes float by, listen to the screaming pigs being killed in a ditch and covered with quicklime, watch the mountains of oranges slop down to a putrefying ooze; and in the eyes of the people there is the failure; and in the eyes of the hungry there is a growing wrath. In the souls of the people the grapes of wrath are filling and growing heavy, growing heavy for the vintage”. The Grapes of Wrath, John Steinbeck, Chapter 25, last paragraph.

Una bona lectura per acabar l’any 2013, potser el més dur que pot recordar la meva generació, almenys pel que fa a Catalunya i a Espanya. Des que el 2008 va petar la bombolla immobiliària la situació s’ha anat deteriorant cada cop més, i aquest any ha arribat a límits insospitats. Es calcula que un 21% de les llars de Catalunya viuen per sota del llindar de la pobresa. Més de la meitat dels aturats ho són de llarga durada (fa més d’un any que busquen feina). I tota una altra sèrie d’indicadors cada vegada pitjors, com ara que tot i la mobilització social el ritme d’execucions hipotecàries no ha disminuït, sinó que ha augmentat.

Aquesta novel·la de Steinbeck és considerada un clàssic nordamericà, la gran novel·la nordamericana. Basada a l’època de la gran depressió, explica la història de la família Joad. Els Joad són masovers. La sequera, les dificultats econòmiques i la transformació del sistema agrícola que adopta un model cada cop més basat en les grans explotacions els porta a una situació on no poden fer front als seus deutes. Es veuen obligats a emigrar a Califòrnia, la nova terra promesa. Es calcula que foren 300.000 persones les que es veieren obligades a fer aquest viatge, a una terra que no fou pas tan promesa com semblava.

La novel·la és una joia del realisme històric, i descriu amb molta cruesa la lluita per la subsistència a que es veuen abocats els Joad, testimoni d’una època de grans canvis socials estimulats per la crisi econòmica. Una crisi molt semblant a la d’avui: una bombolla financera que peta i que acaba afectant a l’economia real; atur massiu i pressió dels salaris a la baixa que porta a la precarització del treball, obligant a la gent a acceptar salaris, literalment, de misèria. Un patronat que demonitza i combat el moviment sindical amb un discurs ideològic sense fissures. Un entorn de classisme brutal on els pobres són culpabilitzats i estigmatitzats. Els queda, com a única resposta, la reivindicació de la pròpia dignitat.

Una lectura rocosa –l’anglès hi reprodueix la parla popular de l’època i el lloc, i això la fa més lenta-, amb un ritme que alterna els capítols narratius amb tota una colla d’intercalats de caràcter més descriptiu, on Steinbeck brilla posant la història dels Joad en un context més ampli. Efectivament la novel·la té molta qualitat i és elogiada com a innovadora, i sobretot tingué un impacte enorme a la societat nordamericana de l’època. Ara bé, encara que potser no en sàpiga prou de literatura com per a dir-ho, tinc la impressió que aquests comentaris tenen sentit en el context de la literatura nordamericana i del seu moment històric, però en termes de qualitats literàries potser no és una obra tan revolucionària. El que vull dir és que el realisme social crític no crec que l’inventés Steinbeck; crec més aviat que aquest recollí el testimoni de la tradició d’una certa literatura europea de finals del XIX, des de Charles Dickens fins a Émile Zola. Crítics literaris experimentats potser em dirien que barrejo coses, però.

Deixant a part les consideracions literàries, està clar que aquesta novel·la és un clàssic perquè els temes que tracta ens continuen interpel·lant, avui més que mai. En els darrers trenta anys hem vist com el que se’ns venia com a el progrés més inaudit de la humanitat ha estat tan mal repartit que s’està posant a ell mateix en perill, i només pot sobreviure amb la por i la repressió massives. A escala global, a Europa, a Espanya i a Catalunya. Necessitem canvis polítics d’envergadura, i la primera prioritat ha de ser aquesta. Si tot el que fem a Catalunya no ens porta a una situació millor en aquest sentit, no haurà valgut la pena.

Acabarem plastificats?

Ara fa uns tres anys, entre l’estiu del 2010 i la primavera del 2011, em va caure a les mans un llibre fascinant: “Moby Duck”, del periodista nordamericà Donovan Hohn. Un vaixell mercant xinès va perdre un contenidor ple de joguines de plàstic per al bany, sobretot petits ànecs grocs. L’aparició d’aquestes joguines a diversos punts de la costa oest dels Estats Units d’Amèrica esdevingué el pretext per a un viatge fascinant, entre el documental científic i la història de superació personal.

D’entre els molts aspectes interessants del llibre, per a mi fou el primer contacte amb un fenomen inquietant: comença a resultar cada cop més visible que la proliferació de l’ús del plàstic arriba a un punt de saturació.

Els plàstics, de menes i aplicacions molt diverses, plantegen alguns problemes, associats sobretot a la dificultat de reciclar-ne alguns; i a la desproporció entre la seva vida útil (en molts casos parlem d’objectes d’un sol ús, com ara embolcalls de productes, gots, pots, plats, i altres) i la llargada de la seva vida en el medi natural (sobretot els que no són biodegradables –la majoria-, que un cop incorporats al medi hi poden passar dècades). Els costos de producció i de comercialització dels plàstics no reflecteixen aquesta desproporció. El plàstic ès barat, molt barat. Però ens surt cada cop més car.

Els oceans cobreixen el 71% de la superfície terrestre, però en molts dels seus aspectes són més desconeguts que la lluna. Així mateix, les aigües territorials dels països arriben fins a 200 milles, però de la resta no se n’ocupa ningú. Amb un espai tan gran i amb tant poc control hi ha marge per a fer de tot. Però els signes són inquietants: se sap que els oceans tenen un paper important en la fixació de l’excés de diòxid de carboni de producció humana –gas responsable de l’efecte hivernacle, que precipita l’escalfament global-, però també se sap que la conseqüència n’és un augment de l’acidesa de l’aigua marina, de conseqüències potencialment nefastes per a la vida. I se sap també que el ritme actual d’explotació de recursos pesquers posa tot l’equilibri en perill. L’excés de plàstic comença a ser visible, precisament observant els oceans. A tots dos hemisferis s’hi observen zones d’acumulació de residus propiciades per les corrents marines, de superfícies enormes. S’hi afegeix la creixent concentració de micropartícules de plàstic a l’aigua, que també s’estan incorporant a les cadenes tròfiques (els peixos es mengen les micropartícules de plàstic com si fossin plàncton).

I què podem fer-hi? Doncs no resulta fàcil, perquè l’escala dels canvis necessaris és planetària i el sistema global de governança és ineficaç –el més semblant que tenim a un govern mundial, les Nacions Unides i els seus organismes funcionen per consens i per tant hi resulta molt difícil de prendre decisions-. Sobretot quan els governs més poderosos hi són molt influïts pel sector privat, on el plàstic és el rei –continuem en un mon que gira al voltant del petroli.

L’acció local és possible i necessària, perquè no hi haurà canvis per dalt si no n’hi ha per baix. I va molt més enllà de separar els residus per al reciclatge. Nosaltres mateixos podem recuperar la bossa del pa, portar les nostres pròpies bosses de casa quan anem a comprar o discriminar els productes pel seu embalatge –comprar els que en tinguin menys-. Perquè la clau no és reciclar sinó produir i consumir menys. De tota manera, el consum ha de ser responsable, però també ha de ser raonable, perquè totes aquestes petites accions volen molta voluntat i alguns maldecaps. La xarxa de residu zero treballa des de fa temps amb autoritats i indústria per a una producció en cicles tancats, que minimitzi la producció de residus. És en aquesta direcció que hem d’anar.

PS: aquesta setmana he vist dos documentals ben reveladors i recomanables. “Bag it”, dels EUA. La presa de consciència d’un ciutadà i el seu esforç per a reduir el consum de plàstic (enllaç aquí), i “Supertrash”, francès, sobre un abocador a la Côte d’Azur, bastant dur però molt instructiu, per a ser conscients de tot el que llencem i de com ho llencem (el trailer aquí).

Bons companys de viatge

Un viatge tan llarg amb tantes etapes crea moltes oportunitats per a una de les meves passions: la lectura. Entre trajectes d’avió o per terra i multitud d’estones mortes n’hi ha moltes que amenitzo amb un bon llibre. En aquest viatge he tingut molt bona companyia, entretinguda i molt adequada a tot el que veia. Eren però títols prou interessants com per a merèixer ser llegits independentment del viatge. Aquí us els comento:

A fortune-teller told me (Un indovino mi disse), de Tiziano Terzani. En Terzani fou un periodista italià, un dels únics occidentals que fou testimoni alhora de la caiguda de Saigon i de la desfeta de Phnom Phen, el 1975, que visqué a l’Àsia durant dècades. Un endevinador li pronosticà que moriria en un accident d’avió el 1996. Això el va decidir a refusar de volar durant aquell any, i d’emprendre un apassionant viatge per Àsia, que descriu al llibre. El ritme i les dificultats d’un llarg viatge sense avions creen oportunitats per a experiències de tota mena. I a cada lloc es fa predir el futur per un endeví, pretext per a immergir-se a la cultura del país i descriure-la amb un punt de vista que no deixa de ser d’outsider, però també marcada per un gran coneixement del continent que trepitja. Interessantíssim, apassionant i amb molt bon ritme. 

Terre des oublis, de Duong Thu Huong. Una de les grans novel·les de la postguerra vietnamita, que llegeixo traduïda al francès. Una jove torna a casa per a retrobar-hi el seu primer marit, desaparegut des de feia catorze anys i que hom havia donat per mort a la guerra. Aquest és l’inici d’una trama que ens porta a explorar els traumes d’una guerra terrible i les contradiccions entre una societat tradicional i la modernització que portà la revolució. Tot això amb personatges complexos que veiem evolucionar i créixer amb les diverses situacions, i amb descripcions magistrals dels colors, les olors i els paisatges d’un país. És llarga i em va costar d’entrar-hi, però ha acabat essent una delícia.

The sorrow of war, de Bao Ninh. En Kien forma part d’una unitat militar que busca despulles en una zona de batalla, on va sobreviure un atac americà. Aquest és el fil conductor d’una història sobre l’horror de la guerra, però també sobre l’escriptura mateixa i la vida, amb el rerefons d’una història d’amor. Una novel·la que va molt més enllà del que seria una mera descripció històrica per a endinsar-se en temes universals. Escrit amb un estil clar i directe, el vaig devorar.

First they killed my father, de Loung Ung. La descripció d’una supervivent del règim de terror dels Khmers rojos, vista amb els ulls de la nena que era a l’època. Un relat esfereïdor, que ens transporta a un dels cims de la follia humana. Comença poc abans de l’entrada dels Khmers rojos a Phnom Penh el 1975, i continua amb la deportació, els treballs forçats al camp, i tot el sofriment de la col·lectivització forçosa. S’acaba amb la marxa cap als Estats Units després d’haver pogut acabar en un camp de refugiats a Tailàndia. Un relat personal de quatre anys de genocidi, duríssim, imprescindible per a intentar entendre el que s’esdevingué. Fa feredat i posa els pèls de punta cada cop que hom recorda que no és una novel·la sinó un relat autobiogràfic.

Descansa en pau, Mario, i moltes gràcies!!!

El teu foc s'ha apagat després d'una llarga malaltia. Ens has deixat, Mario Benedetti, tu que ets sens dubte el meu poeta preferit en castellà. No n'he trobat cap altre que fos capaç de dir i d'explicar, com tu, coses tan complexes amb tanta senzillesa, amb una llengua tan clara i directa i alhora tan expressivament bella. Des de l'amor fins a la mort, passant per l'exili i la persecució d'unes dictadures que s'assemblaren massa a la nostra i que ens uniren en el dolor i la vergonya. Potser fou amb els teus escrits que vaig començar a sentir quelcom d'important per aquest país petit que em va acollir com si tornés a casa, la República Oriental de l'Uruguay. No ho sé, però el que sí que sé és que la teva poesia, Mario, m'ha ajudat a explicar la vida als altres mentre me l'explicava a mi mateix.

Descansa en pau, Mario, i moltes gràcies!!!

Sant Jordi a París

Per quart any consecutiu passaré la diada de Sant Jordi lluny de casa. Sant Jordi és la meva celebració preferida amb diferència, la que més m’agrada. La festa de la primavera, quan llevat d’excepcions ja hem pogut constatar i gaudir la tornada del bon temps. La festa de la cultura, en aquest cas de la cultura escrita, una expressió de la creativitat que m’agrada particularment i que practico amb modèstia. La festa de l’amor, on tot i que les roses més belles són les que tenen més espines, la vida no valdria la pena si no les poguéssim perseguir.

Dijous més que mai em faltarà un passeig per la Rambla entre parades de roses i llibres. No obstant la delegació de la Generalitat a París convida la colònia catalana a celebrar la diada avui dimarts –sembla que per temes de l’agenda del delegat-. Assisteixo a la presentació de “La dernière rose”, una antologia de poemes d’en Màrius Torres, en edició bilingüe en català i francès. Una de les traductores, Marta Giné, ens il·lustra amb tot un recorregut per la vida i l’obra del poeta, on s’intercala la lectura de poemes en català i en francès. Una vida de preguntes sobre la vida i la mort, la bellesa, la nit, l’amor, marcada pel conflicte i per la malaltia. Una expressió de les emocions de gran delicadesa i abast. Una delícia autèntica.

No hi podia faltar un dels més cèlebres, que fou musicat per Lluís Llach: la cançó a Mahalta. Sentint-lo et penso més que mai, Marieta...

El misteri de l'amor

Dels llibres que m’han regalat darrerament, el que més m’ha agradat, amb diferència, és aquesta novel·la d’en Joan Miquel Oliver, compositor i lletrista dels Antònia Font. Aquests Antònia Font que tanta companyia m’han fet en aquest darrer any de quatre continents en què m’he sentit més astronauta que mai.

Els incondicionals del grup en qüestió hi trobaran aquest món tan particular, tan surrealista, oníric, humorístic, tendre, humà, desconcertant i desconcertat de les històries que ens expliquen, on ens hi podem reconèixer encara que a vegades no ho sembli. Un llenguatge literari que trobo interessant i molt creatiu. Tot plegat, amb molt més contingut del que podria semblar.

PS: moltes gràcies de nou, Núria.

The Shock Doctrine

Suposo que la major part dels qui ens vam manifestar en contra de la guerra d’Irak ho vam fer perquè teníem clar que les motivacions proclamades a tort i a dret per l’infame quartet de les Açores no eren més que una tapadora per a l’apropiació per les armes de les terceres reserves de petroli reconegudes del món. Ni armes de destrucció massiva ni expansió de la democràcia a l’Orient Mitjà. Era el petroli.

(Sí, a les Açores hi havia un quartet, no un trio. Bush fill, Blair i Aznar, però també el quart home, l’hoste, Durao Barroso, aleshores primer ministre de Portugal i avui president de la Comissió Europea que diversos líders europeus, Sarkozy al capdavant, volen que continuï).

Però no només era el petroli. La periodista canadenca Naomi Klein ens il·lustra el que hem anat sabent a poc a poc: que el govern dels Estats Units no és que sigui sol·lícit amb els interessos privats, és que són els interessos privats els qui governen el país, vistes les connexions del vice-president Cheney amb Halliburton, empresa privada contractista de l’exèrcit americà i encarregada de la major part de la logística de la invasió. Aquest és l’exemple més punyent de tota una colla de gent que, asseguts al govern, van fer tot el possible per a que hi hagués una invasió a l’Irak perquè sabien que en traurien un benefici directe no per al seu país sinó per a les seves butxaques. Encara que confonguin interessos públics i privats, en una perversió de la democràcia que normalment es diu tràfic d’influències però que resulta cada cop més freqüent fins i tot a les democràcies més suposadament madures, entre Bushos, Berlusconis i Matutes que proliferen arreu.

No obstant, l’objectiu de Naomi Klein no és parlar-nos d’Irak, sinó contextualitzar aquest exemple en tota una trajectòria històrica de llarg recorregut, la del consens de Washington que ha anat evolucionant cap al capitalisme del desastre. Les ensenyances del premi Nobel Milton Friedman, pare intel·lectual del neoliberalisme econòmic i gurú de l’escola de Chicago, es resumeixen en privatització, desregulació dels mercats/llibertat de comerç i reducció dràstica de la despesa pública. Aquestes polítiques foren imposades a sang i foc a l’Amèrica Llatina, començant a Xile amb Pinochet i continuant amb els altres països de la zona. Posteriorment foren impulsades pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional a mig món, i van viure un moment dolç entre la caiguda del mur de Berlín i la crisi asiàtica dels 90.

Unes polítiques que havien de combatre la crisi econòmica i que només ho han fet a base de malvendre els actius dels països –o el que és el mateix, posar en mans d’uns pocs la riquesa de tots-, amb la promesa que el creixement del pastís beneficiaria tothom. La redistribució, però, ha quedat per a un altre dia, i aquestes polítiques només han pogut ser imposades arreu en contra de qualsevol procediment democràtic. Començant per les dictadures militars a llatinoamèrica i continuant per les traïcions als votants a Polònia o el cop d’Estat encobert a Rússia.

El que resulta més preocupant, però, és com Naomi Klein ens exposa el paral·lel entre la darrera doctrina militar dels EUA i la imposició d’aquestes polítiques. La doctrina militar que va inspirar la invasió d’Irak es diu “shock and awe”, que es pot traduir per anorrear i fascinar (en aquest cas, confondre). La força militar a mobilitzar contra l’enemic ha de ser tan enorme que el paralitzi completament i el deixi sense cap mena de capacitat de resposta. Aquest ha estat el fonament de les tècniques de tortura basades en les neurociències que la CIA va experimentar durant els 60 i va ajudar a posar en pràctica a Llatinoamèrica. Similars han estat els procediments per a imposar arreu les polítiques del consens de Washington. I similars n’han estat els beneficis per a uns pocs, a través de la privatització de les empreses o de la reconstrucció en cas de guerra i/o desastre.

Les polítiques del consens de Washington han arrasat països, destruint mecanismes de seguretat col·lectiva a tot arreu, i augmentant la pobresa en benefici dels rics. Més pobresa i més diferències vol dir menys seguretat per a tots. Menys seguretat vol dir més problemes, més desastres. La resposta és la privatització de la seguretat i el negoci de la reconstrucció, en un mecanisme pervers per a continuar amb l’apropiació de la riquesa col·lectiva per part d’uns pocs. És el negoci rodó. De fet, el mateix Friedman va dir que no es podia fer res de bo amb els diners dels altres. Això ho deia pensant en privatitzar els serveis públics. Està clar, però, que la seva gracieta es verifica en llocs com Irak, on els diners dels impostos dels americans -i tots els recursos que els EUA xuclen al món via deute públic i dòlar infravalorat-, van a parar directament a mans privades.

No només fa fàstic. Fa por. Molta por.

Roméo Dallaire

Eureka! Finalment vaig poder trobar el Windhoek Book Den, la llibreria que havia buscat més d'un cop sense èxit. Cal comentar que els horaris comercials a Windhoek són ben curiosos. En general els comerços obren a partir de les 8 o les 9, i la majoria pleguen veles a les 17h30. Amb la qual cosa, algú que faci la jornada laboral estàndard del país -de les 8 a les 17h-, només pot anar a comprar el cap de setmana -amb gairebé tot obert de 9 a 13h tant dissabte com diumenge-. Aquest fet és un dels motius que m'havia impedit trobar aquesta llibreria fins ara. Un altre és que, tot i que la llibreria surt a la guia que em vaig comprar abans de venir cap aquí -planeta solitari-, l'explicació d'on es troba és senzillament inútil. I el tercer és que més de la meitat de cops que ho vaig preguntar a personatges locals em van fer una cara com si fos un astronauta i no precisament un astronauta rimador... El cas és que el lloc on era la llibreria me'l va acabar dient un amic indi, i ho va reafirmar una valenciana.

Al Windhoek Book Den hi vaig fer diverses adquisicions -entre elles algun exemplar d'obres d'autors locals-, i hi vaig trobar un llibre que feia anys que volia llegir i que no havia pogut trobar ni a París ni a Londres -potser perquè no havia mirat alls llocs adequats-: "Shaking hands with the devil" (donant la mà al diable), del tinent general Roméo Dallaire, que fou el cap operacional de l'UNAMIR, la missió de les Nacions Unides a Rwanda que no va poder impedir el genocidi. Me'l vaig polir en quatre dies. Havia llegit literatura diversa sobre aquest tema, que m'obsessiona per la seva absoluta brutalitat i per les implicacions que va tenir i ha continuat tenint sobre aspectes diversos de la política internacional. Però res com el relat de Dallaire, el d'un testimoni privilegiat de tot el que va passar tant sobre el terreny com als nivells suposadament més alts de la política mundial. Dallaire ens explica com el món -i particularment el món desenvolupat- va decidir mirar cap a una altra banda mentre es cometien uns crims que aquest mateix món desenvolupat s'havia promès a ell mateix i havia convençut la humanitat de que no es tornarien a veure. Sabent perfectament què passava, i en alguns casos aprofitant-se'n tant com fou possible.

La figura de Dallaire emergeix com la d'un home fortament compromès amb la pau i els drets humans, que va fer amb bona fe tot allò que estava a les seves mans per a impedir l'horrorosa tragèdia, i que és alhora prou lúcid com per a preguntar-se si ell i tota l'UNAMIR no foren més que titelles manipulats per uns i altres. Una lectura molt recomanable.