The Grapes of Wrath, de John Steinbeck

“The people come with nets to fish for potatoes in the river, and the guards hold them back; they come in rattling cars to get the dumped oranges, but the kerosene is sprayed. And they stand still and watch the potatoes float by, listen to the screaming pigs being killed in a ditch and covered with quicklime, watch the mountains of oranges slop down to a putrefying ooze; and in the eyes of the people there is the failure; and in the eyes of the hungry there is a growing wrath. In the souls of the people the grapes of wrath are filling and growing heavy, growing heavy for the vintage”. The Grapes of Wrath, John Steinbeck, Chapter 25, last paragraph.

Una bona lectura per acabar l’any 2013, potser el més dur que pot recordar la meva generació, almenys pel que fa a Catalunya i a Espanya. Des que el 2008 va petar la bombolla immobiliària la situació s’ha anat deteriorant cada cop més, i aquest any ha arribat a límits insospitats. Es calcula que un 21% de les llars de Catalunya viuen per sota del llindar de la pobresa. Més de la meitat dels aturats ho són de llarga durada (fa més d’un any que busquen feina). I tota una altra sèrie d’indicadors cada vegada pitjors, com ara que tot i la mobilització social el ritme d’execucions hipotecàries no ha disminuït, sinó que ha augmentat.

Aquesta novel·la de Steinbeck és considerada un clàssic nordamericà, la gran novel·la nordamericana. Basada a l’època de la gran depressió, explica la història de la família Joad. Els Joad són masovers. La sequera, les dificultats econòmiques i la transformació del sistema agrícola que adopta un model cada cop més basat en les grans explotacions els porta a una situació on no poden fer front als seus deutes. Es veuen obligats a emigrar a Califòrnia, la nova terra promesa. Es calcula que foren 300.000 persones les que es veieren obligades a fer aquest viatge, a una terra que no fou pas tan promesa com semblava.

La novel·la és una joia del realisme històric, i descriu amb molta cruesa la lluita per la subsistència a que es veuen abocats els Joad, testimoni d’una època de grans canvis socials estimulats per la crisi econòmica. Una crisi molt semblant a la d’avui: una bombolla financera que peta i que acaba afectant a l’economia real; atur massiu i pressió dels salaris a la baixa que porta a la precarització del treball, obligant a la gent a acceptar salaris, literalment, de misèria. Un patronat que demonitza i combat el moviment sindical amb un discurs ideològic sense fissures. Un entorn de classisme brutal on els pobres són culpabilitzats i estigmatitzats. Els queda, com a única resposta, la reivindicació de la pròpia dignitat.

Una lectura rocosa –l’anglès hi reprodueix la parla popular de l’època i el lloc, i això la fa més lenta-, amb un ritme que alterna els capítols narratius amb tota una colla d’intercalats de caràcter més descriptiu, on Steinbeck brilla posant la història dels Joad en un context més ampli. Efectivament la novel·la té molta qualitat i és elogiada com a innovadora, i sobretot tingué un impacte enorme a la societat nordamericana de l’època. Ara bé, encara que potser no en sàpiga prou de literatura com per a dir-ho, tinc la impressió que aquests comentaris tenen sentit en el context de la literatura nordamericana i del seu moment històric, però en termes de qualitats literàries potser no és una obra tan revolucionària. El que vull dir és que el realisme social crític no crec que l’inventés Steinbeck; crec més aviat que aquest recollí el testimoni de la tradició d’una certa literatura europea de finals del XIX, des de Charles Dickens fins a Émile Zola. Crítics literaris experimentats potser em dirien que barrejo coses, però.

Deixant a part les consideracions literàries, està clar que aquesta novel·la és un clàssic perquè els temes que tracta ens continuen interpel·lant, avui més que mai. En els darrers trenta anys hem vist com el que se’ns venia com a el progrés més inaudit de la humanitat ha estat tan mal repartit que s’està posant a ell mateix en perill, i només pot sobreviure amb la por i la repressió massives. A escala global, a Europa, a Espanya i a Catalunya. Necessitem canvis polítics d’envergadura, i la primera prioritat ha de ser aquesta. Si tot el que fem a Catalunya no ens porta a una situació millor en aquest sentit, no haurà valgut la pena.

Tranquils, que no passa res. O potser sí...

La fallida estrepitosa d'un dels bancs més importants dels Estats Units d'Amèrica ho va precipitar tot, i des de fa gairebé un mes ja ningú s'atreveix a negar el que és evident: ens trobem al principi d'una crisi econòmica que fa pinta de ser seriosa. Paraules com recessió o fins i tot depressió es fan servir arreu, mentre comentaristes de tots els angles multipliquen els paral·lelismes amb la gran depressió que s'incià amb el crac borsari dels EUA, el 1929. Alguns, encapçalats pel president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, parlen de refundar el capitalisme. El món espera la propera cimera del G-20 (els països més industrialitzats al voltant del G-8 i acòlits, a més dels més importants d'entre els països emergents), on Zapatero intenta fer-se convidar. Ens trobem sens dubte davant d'un moment de canvi que tindrà conseqüències profundes.

Ara fa un parell de setmanes enraonava, a París, amb en Joan Marc, un dels meus millors amics que hi passava per uns dies. No vam trigar massa a recordar una conversa que a mi la veritat és que m'havia quedat gravada. I és que ja fa quatre anys ens preguntàvem què passaria quan petés la bombolla. I precisament pel sistema financer, recordo un comentari seu: "fixa't que això d'Argentina no ho tenim tan lluny...". Doncs això és el que ha passat: un sistema financer desbocat, a qui se li ha permès tot en nom del liberalisme més cretí, ha generat una dinàmica pròpia cada cop més desconnectada de la realitat. Multiplicant els mercats secundaris i els productes derivats hem acabat venent fum per a construir un castell de cartes. Hem constatat que aquest castell no tenia les parets sòlides, però encara menys els fonaments. D'aquí a la crisi de confiança dels bancs, que paral·litzen totes les línies de crèdit, primer entre ells i després a la resta d'agents econòmics (empreses, particulars, etc.). Sense crèdit el sistema no funciona, és com l'oxigen per a nosaltres. El crèdit és el que permet projectar el present cap al futur i per tant crear oportunitats per a créixer. Sense això, tot es comença a parar i el present es torna negre.

I sí, ens esquincem les vestidures, perquè és el moment i cal fer-ho. Quan l'imfame president dels EUA es barallava amb el seu parlament per a fer votar el pla de salvament de la banca vaig córrer a comprar The Economist, interessant setmanari que llegeixo i que em fa emprenyar sovint. Els màxims portaveus del liberalisme més pedant es mostraven a favor de la intervenció pública per a salvar el sistema bancari amb un argument curiós: "dir això no és ser socialista, és ser pragmàtic". No és pas que no hi estigui d'acord, perquè tal com funciona l'economia una crisi de veritat del sistema bancari hauria estat veritablement desastrosa. El que sí que no puc acceptar, però, és que la perversa dinàmica de privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues se'm vengui com una qüestió de pragmatisme.

Una bona part dels qui treballem al sector públic i per temes relacionats amb desenvolupament n'estem farts de sentir que el sector públic és ineficient i corrupte per naturalesa. Tot el discurs de la good governance del PNUD -avui menys en boga però encara potent en termes de desenvolupament, com un dels mantres d'aquesta organització- es basa en un pòsit ideològic semblant. I estic completament d'acord en que la transparència és necessària i sana, i que l'obligació de donar explicacions de manera pública és el millor antídot contra la corrupció. No obstant, pel que fa al sector privat tota una colla d'ingenus o de poca-vergonyes ens han venut que, puix que allò que ho motiva tot és la maximització del benefici, això desincentiva la corrupció dels dirigents. La resposta és clara: i una merda! Com es pot pretendre que una colla d'invididus que s'embutxaquen quantitats que la majoria dels mortals del planeta no hauran vist en tota una vida, i que a més tenen contractes blindats que fan que es pugin jubilar en el luxe demà mateix encara que enviïn empreses senceres a can pistraus, com es pot pretendre que aquests individus tenen el bé no ja dels treballadors sinó dels seus accionistes com a motivació màxima?

La clau de qualsevol "refundació del capitalisme" ha de ser una regulació intel·ligent que ens fa molta falta, una regulació que posi les persones en primer lloc. Com a mínim, ara per ara, serà més fàcil desenmascarar els poca-vergonyes. O almenys així ho espero.

Pinzellades de quotidianitat

La vida quotidiana a Harare té alguns inconvenients als que pot costar d’acostumar-se. Ja he comentat amb profusió les implicacions de l’espiral hiperinflacionària –avui he canviat moneda a una taxa de 34 bilions (nou zeros) per dòlar americà, fa un mes i mig eren 750.000 milions-. Però n’hi ha d’altres.

Ahir mateix es va produir un tall de corrent elèctrica que va durar hores. Això no és cap novetat, més enllà del fet que ahir això va representar per als companys de feina una tornada als pitjors moments: el grup electrogen no tenia combustible, amb la qual cosa res no podia funcionar –ni la bomba de l’aigua-. Dic tornada als pitjors moments perquè la instal·lació del grup electrogen és quelcom de fa uns mesos. A principis d’any es podien passar setmanes sense corrent elèctrica. Així mateix, les línies telefòniques pateixen talls quotidians, partint d’unes condicions surrealistes. Vaig haver de viatjar a Malawi per a, entre d’altres coses, discutir temes que hauria pogut solucionar amb una conversa telefònica. Fa mesos que no es pot trucar a Malawi des de Harare –o almenys des de la zona on hi ha l’oficina de la UNESCO-, però el mateix dia que volia fer-ho vaig tenir una conversa de tres quarts d’hora amb la seu de la UNESCO a París. Qualsevol persona que hagi treballat a l’Àfrica sap com van aquestes coses, però en aquest cas parlem de Nacions Unides, i d’un país, Zimbabwe, que no era així. I som a la capital. No vull ni pensar en què passa a les zones rurals. Això sí, Victoria Falls, el parc temàtic per als turistes, font de divises bàsica per al país, és com una illa on es troba gairebé de tot.

El que també és tot un poema és una cosa tan senzilla com anar a dinar, que consisteix més aviat en “a veure què trobem”. Les preguntes a qualsevol restaurant en sentit ampli –pocs en queden d’oberts-, són “què tenim, avui” i “quan val”. L’oferta resulta limitada, i encara més si en aquell moment hi ha tall de corrent. Per acabar obtenint qualsevol cosa, a uns preus que ronden entre els 5 i els 12 dòlars americans per un àpat. Cosa que resulta raonable per a qui hi tingui accés, als dòlars americans, però que en virtut de l’espiral inflacionària deixa els salaris locals en quelcom de ridícul. Avui mateix m’he cruspit un entrepà bastant senzill que valia... Dos cops el sou mensual d’un dels guardes de l’oficina.

El que resulta veritablement depriment és una visita al supermercat. No he vist cap supermercat on es poguessin comprar ous. Se´n troben només a peu de carrer o de carretera, i normalment bastant cars. La llet va i ve, la major part de productes de menjar són importats de sudàfrica –amb els conseqüents preus de producte importat-. El govern reacciona obrint les “botigues del poble”, nom de ressonàncies del “socialisme real” que té exactament les mateixes conseqüències: escassetat, llargues cues i mercat negre. I això tenint en compte que se’n guarden bé prou de tornar al control estricte de preus que van intentar fa dos anys. Les conseqüències foren, aleshores, prestatges completament buits. Ara almenys encara s’hi troba quelcom.

Mentrestant les emissores de ràdio continuen martellejant els missatges d'agraiment del president per haver-lo "reelegit". I continuen parlant d'independència total. Si, ja sabem que alguns tenen la paella pel mànec i controlen els recursos, imposant les seves condicions als altres. Però, deixant altres arguments a part, la independència total no és possible en un mon interdependent.

Com s'escampa la SIDA

L’expansió de l’epidèmia de SIDA ha estat molt accelerada en aquesta part del món, i està causant un problema que en diversos casos es pot qualificar d’emergència nacional –a Sud-àfrica o a Botswana, per exemple-. Dino amb la Memory, companya d’oficina –una lasagna clàssica per a ella, vegetal per a mi, per un total, amb un refresc de taronja i una ampolla d’aigua, de 19.000.000.000 dòlars-. Entre d’altres coses em comenta la seva participació en una recerca en què va ajudar a un conegut seu per a la tesi doctoral. A la frontera entre Zimbabwe i Sud-àfrica, ella es va dedicar a entrevistar noies que es guanyaven la vida prostituïnt-se, mentre ell entrevistava camioners que estaven de pas. En el que permet una entrada de blog, els perfils serien els següents:

Ella: típicament una noia jove que, fins i tot havent acabat els estudis de secundària, no ha trobat feina. Intenta emigrar però no ho aconsegueix, i acaba ficada en un cercle que li permet obtenir diner fàcil i béns materials aprofitant el flux d’entrada i sortida de mercaderies i la gent que les transporta. Fins i tot duu diners a casa, on no saben d’on els treu realment. Rarament es troba en la posició de poder exigir una relació sexual amb protecció.

Ell: típicament un noi jove que condueix un camió de gran tonatge. Està lluny de la família –dona i fins i tot algun fill o filla- durant 27 dies al mes, i pot passar setmanes encallat en una frontera esperant que funcionaris massa sovint corruptibles i corruptes acabin amb tota la paperassa necessària per a poder continuar el viatge. En aquesta situació el sexe és per a ell una manera òptima de passar l’estona, i l'accés és a l'abast de la mà. Més enllà d’altres consideracions, no es protegeix perquè al cap i a la fi la SIDA és una amenaça relativa per a algú que es juga la vida constantment per carreteres en males condicions conduint vehicles que no sempre estan en un estat òptim. En un viatge pot anar des de Sud-àfrica fins, per exemple, Tanzània.

Entre uns i altres, la xarxa es va expandint. Però, tant en un cas com en l’altre, hi ha una consideració que em sembla important de fer: el tema no és tant sols una necessitat d’informació, educació i promoció d’hàbits saludables, que ho és. Sinó també una qüestió d’oportunitats en termes de feina i de desenvolupament personal. L’una depèn de l’altra tant com l’altra depèn de l’una.