One year ago

One year ago, day by day, I was flying. Flying away.

Away from the old Europe, back to Africa. This time to the Southern part of the continent, what was for me terra incognita.

Lands that once again embraced me in the most welcoming fashion. There I saw both the greatest meanings and the meaningless meanness of humanity all. Together in the same physical space, confronted right in face of each other. The dignity regained by all those who had been humiliated for so long. The same dignity subtly or abruptly kidnapped by some who gained it without learning the value of it, without learning the need to treasure, honour and protect it.

Yes, I suffer from the "mal d'Afrique". It has little to do though with the usual pain of those who plunge into deep sadness when holidays are over. It has to do rather with the bruises and wounds left into my very soul by being exposed to and having being part of so blatant contradictions. Those that arise from trying to do something to make things better for all with one hand, while the other hand is forced to hold onto all what is making things worse. Those that come from witnessing the most unfair suffering combined with the greatest indifference, if not the greatest scorn, living door by door. And there is much more.

All this will not prevent me from continuing to celebrate the miracle of life in lands touched by a kind of spirituality that I never found anywhere else. Where you feel part of the land and the people. Where you feel the ubuntu in all its deepness.

Nor it will prevent me from wanting to be back there so badly.

Tornat a casa procedent de casa i passant per casa

Darrerament em trobo que gent propera m'ha perdut la pista. I per a la gent que no és tan propera però que té la bondat de llegir-me de tant en tant encara deu ser pitjor. Així doncs, algunes precisions:

On sóc ara? A París. Aquest ha estat el primer cap de setmana que hi he passat des de principis de setembre. Abans vaig passar un cap de setmana a Eïvissa perquè s'hi casava la meva estimada Celia. Immediatament després me'n vaig anar a Montevideo per una setmana (la "tornada a casa" de l'entrada anterior). Des d'allà vaig tornar a París, a casa. I immediatament després a Barcelona. A casa.

Ara sóc doncs a casa, a París, i llevat de viatges curts i esporàdics per feina -que és probable que n'hi haurà més abans no s'acabi l'any-, m'he de quedar a la capital de l'estat francès d'una manera més o menys estable com a mínim fins a finals d'aquest any. La qual cosa és remarcable, si tenim en compte que ara tot just fa un any hi tornava després d'una llarga temporada a Montevideo, Uruguay. I que posteriorment, a part d'una estada fugaç a Cap Verd, he passat durant 2008 un terç de l'any a l'Àfrica, primer a Namíbia i després a Zimbabwe. I aquí m'aturo -és un dir-, perquè n'hi havia hagut d'altres. I sempre, per feina...

En qualsevol cas, el que queda clar per a mi és que he tornat a casa procedent de casa i havent passat per casa. Perquè he tingut la sort de trobar-me com a casa a diversos indrets (puestus) que es troben en tres continents diferents. I alguns els continuo considerant casa meva. Quelcom d'enriquidor i d'interessant. Però que també té els seus inconvenients. I és que sentir-se com a casa a tants llocs diferents és fantàstic. Tanmateix, tenir tantes cases vol dir que, en el fons, no en tinc cap.

PS: i de fet em deixo Kolda, però la Casamance, tant l'alta com la baixa, és una altra història. O no.

Darreres notícies

Un cop més, les darreres notícies sobre Zimbabwe. Avui hem sabut que el vaixell de la vergonya no només va descarregar tot el que duia -pel que sembla, a la República Democràtica del Congo-, sinó que la seva letal càrrega ha arribat a Zimbabwe. Una notícia penosa, sobretot quan fa una mica més d'una setmana es van conèixer els resultats de la presidencial, segons els quals Tsvangirai, el candidat opositor, va guanyar, però sense arribar al 50%. Pel que sembla hi haurà una segona volta, prevista per al mes de juny, que ningú sap com es pagarà.

I, ben bé des de la primera volta, les informacions sobre pallisses, tortures, violència en general i intimidacions de tota mena perpetrades per grups afins al governamental ZANU-PF contra tot membre o simpatitzant de l'oposició, particularment en zones rurals, poblen la premsa internacional. Mentre la població continua fent front cada dia a una espiral d'hiperinflació combinada amb problemes d'abastiment de tota mena.

De tot plegat no només en continuaré parlant amb detall -gràcies a lectures i converses-, sinó que hi podré afegir experiències viscudes de primera mà. A partir del mes de juny tindré l'oportunitat de fer el meu particular i personal viatge a la gola del llop. La meva presència a Windhoek era deguda al fet que la directora de l'oficina d'aquí també feia de directora de l'oficina de Harare, i jo vaig venir per a donar-li suport, particularment en temes relacionats amb la reforma de Nacions Unides, als països coberts per l'oficina de Harare. Aquesta oficina ja té nova directora, i a mi m'han demanat que m'hi traslladi i hi treballi fins a mitjans de juliol. I no per més temps perquè París em reclama. Continuarem informant. Abans que això no arribi, no obstant, queden dues llargues setmanes...

Roméo Dallaire

Eureka! Finalment vaig poder trobar el Windhoek Book Den, la llibreria que havia buscat més d'un cop sense èxit. Cal comentar que els horaris comercials a Windhoek són ben curiosos. En general els comerços obren a partir de les 8 o les 9, i la majoria pleguen veles a les 17h30. Amb la qual cosa, algú que faci la jornada laboral estàndard del país -de les 8 a les 17h-, només pot anar a comprar el cap de setmana -amb gairebé tot obert de 9 a 13h tant dissabte com diumenge-. Aquest fet és un dels motius que m'havia impedit trobar aquesta llibreria fins ara. Un altre és que, tot i que la llibreria surt a la guia que em vaig comprar abans de venir cap aquí -planeta solitari-, l'explicació d'on es troba és senzillament inútil. I el tercer és que més de la meitat de cops que ho vaig preguntar a personatges locals em van fer una cara com si fos un astronauta i no precisament un astronauta rimador... El cas és que el lloc on era la llibreria me'l va acabar dient un amic indi, i ho va reafirmar una valenciana.

Al Windhoek Book Den hi vaig fer diverses adquisicions -entre elles algun exemplar d'obres d'autors locals-, i hi vaig trobar un llibre que feia anys que volia llegir i que no havia pogut trobar ni a París ni a Londres -potser perquè no havia mirat alls llocs adequats-: "Shaking hands with the devil" (donant la mà al diable), del tinent general Roméo Dallaire, que fou el cap operacional de l'UNAMIR, la missió de les Nacions Unides a Rwanda que no va poder impedir el genocidi. Me'l vaig polir en quatre dies. Havia llegit literatura diversa sobre aquest tema, que m'obsessiona per la seva absoluta brutalitat i per les implicacions que va tenir i ha continuat tenint sobre aspectes diversos de la política internacional. Però res com el relat de Dallaire, el d'un testimoni privilegiat de tot el que va passar tant sobre el terreny com als nivells suposadament més alts de la política mundial. Dallaire ens explica com el món -i particularment el món desenvolupat- va decidir mirar cap a una altra banda mentre es cometien uns crims que aquest mateix món desenvolupat s'havia promès a ell mateix i havia convençut la humanitat de que no es tornarien a veure. Sabent perfectament què passava, i en alguns casos aprofitant-se'n tant com fou possible.

La figura de Dallaire emergeix com la d'un home fortament compromès amb la pau i els drets humans, que va fer amb bona fe tot allò que estava a les seves mans per a impedir l'horrorosa tragèdia, i que és alhora prou lúcid com per a preguntar-se si ell i tota l'UNAMIR no foren més que titelles manipulats per uns i altres. Una lectura molt recomanable.

Lilongwe-Johannesbourg-Windhoek-Cape Town

El primer de maig me’l vaig passar viatjant. I donat que era la tornada d’un viatge de feina, tècnicament aquest festiu el vaig treballar. Acabades les reunions a Lilongwe el dia anterior, em va sonar el despertador a quarts de sis del matí per anar cap a l’aeroport. A les vuit sortia l’avió cap a Johannesbourg. Jo anava a Ciutat del Cap, però passant per Windhoek. Que seria com ara volar de París a Barcelona i després a Sevilla, però passant per La Corunya. Quelcom de semblant només que amb distàncies una mica més llargues. Aquest prodigi de planificació i d'eficàcia no fou degut a la meva fal·lera pels avions –m’agrada viatjar-hi, però tampoc tant-, sinó al fet que la tornada fins a Windhoek formava part d’un viatge pagat per la feina, i l’anada a Ciutat del Cap era per plaer. Suprimir el pas per Windhoek probablement m’hauria sortit car en termes de la part que pagava jo, i sobretot en termes de temps i paciència per a fer moure la maquinària burrocràtica.

A l’aeroport m’hi duien en cotxe, i encara mig adormit observava la llarga carretera, amb una quantitat considerable de gent a les vores, alguns per esport, altres desplaçant-se per feina o pel que fos quan tot just sortia el sol. A Namíbia tal densitat de població és inexistent. És el país dels grans espais buits. Observava també les parades dels microbusos, diferents però alhora molt semblants a les de l'Àfrica de l'Oest. Observava l’enorme extensió de Lilongwe, ciutat sense massa gràcia on els topònims són tan poc divertits com “Àrea 1”, o les que siguin. Les fondalades i els enormes barris de barraques es despertaven sota la boira, abans que jo i més que jo.

L’aeroport estava desert, i l’avió ja venia mig ple donat que havia començat el seu recorregut a Blantyre. Ens van servir un esmorzar, després del qual em vaig quedar fregit. I em vaig despertar tot just a temps per a observar un ritual curiós, que de moment només recordo haver vist a l’Àfrica. Quan se surt volant d’un país que es troba en zona de paludisme, se sol sentir un anunci que avisa que la cabina serà desinfectada, i immediatament desfilen assistents de vol amb uns esprais. Resulta molt curiós. N’entenc les raons, donat que pel que sembla un mosquit transmissor es pot haver introduït a l’avió i viatjar a zones no infectades. No obstant, no deixo de trobar-hi un punt degradant. Almenys aquest cop no fou com en una de les tornades de Dakar, on em vaig haver d’aguantar el riure perquè van aparèixer dues hostesses que, literalment, semblava que desfilessin, recordant-me massa l’espectacle “Exit”, del Tricicle...

Arribo a Johannesbourg i em toca anar a buscar la maleta facturada per a tornar-la a facturar. Quan ja ho tinc tot i me’n vaig cap a la duana em comença a seguir i a flairar-me un gos, que sembla que passegi al guàrdia que aguanta la corretja. Penso què diantre li deu passar a l’animal i m’adono del que deu ser. M’és confiscada una poma. No tinc notícia que hi hagi hagut cap atemptat terrorista amb pomes-bomba, però sí que multitud de països no permeten l’entrada d’aliments per raons d'higiene fitosanitària. Sigui com sigui, mai no m’havien confiscat una poma. Però he de dir que, en contra de situacions que he viscut a multitud d’aeroports europeus –i un cop a Tel Aviv, però això mereix una entrada a part-, en cap moment m’han fet sentir com un delinqüent, cosa que, en els temps que passem, és molt d’agrair.

A l’aeroport de Johannesbourg puc fer finalment el que he intentat fer infructuosament a Windhoek durant un mes: passar-me una llarga estona en una llibreria i fer algunes adquisicions. A Windhoek encara em queden algunes llibreries per explorar, però fins ara, en un cas hi havia una oferta molt limitada i reduïda sobretot a narrativa anglosaxona no autòctona. I en els altres tres casos, més de tres quartes parts dels llibres en oferta eren bíblies. I és que en aquesta part del món s’hi barreja l’herència dels pietosos colonitzadors calvinistes, que se sentien imbuïts d’una missió divina, amb l’espiritualitat d’un continent on els éssers humans encara se senten un tot amb la natura que els envolta, són en general conscients que no la poden controlar i busquen referents trascendents. I de ben segur que moltes altres coses, més que les que pot explicar aquest historiador i antropòleg de pa sucat amb oli. Però, de nou, això es mereix una altra entrada.

Vaig sortir tot cofoi de la llibreria amb diverses adquisicions que vaig començar a devorar amb avidesa. Un llibre dels diversos que hi havia sobre la situació a Zimbabwe, que em vaig polir en dos dies. Les memòries de Nelson Mandela, el volum de Desmond Tutu sobre la comissió sobre la veritat i la reconciliació (aquí sí que hi haurà una entrada específica), i algun altre títol. Vaig engolir un capuccino de dimensions americanes mentre escrivia al blog. I finalment em vaig encaminar cap l’avió que em duia a Windhoek. Aquest avió anava ple fins a dalt. I per qüestions de reorganització de l’espai, em van seleccionar per posar-me a business. Cosa que em va permetre gaudir d’un dinar fantàstic a les altures.

A l'aeroport de Windhoek, canvi de moneda. El dòlar de Namíbia té la cotització lligada amb la del Rand sud-africà, i en contra del que passa en molts altres llocs, el canvi en aquest despatx de l'aeroport és 1 a 1. A Namíbia es pot pagar a tot arreu amb Rands. A Sud-Àfrica, però, els dòlars de Namíbia no els volen ni veure. Coses del veïnatge.

Després de més escriure i llegir, mentre es pon el sol camino cap a l'avió. El vol ja a les fosques, entre llegir i dormir, em porta fins a una ciutat que encara no ho sé, però que em fascinarà: Cape Town, Ciutat del Cap.

Concert de guitarra clàssica

Ahir al vespre vaig assistir a un concert de guitarra clàssica, amb l'Armando Orbón, un asturià molt simpàtic. El concert l'havia organitzat la secció cultural de l'ambaixada espanyola. L'Armando ens va obsequiar amb un repertori clàssic que incloïa, entre d'altres, peces d'Albéniz, Rodrigo i Villalobos. D'aquest darrer va tocar la suite núm. 1 de les bachianas brasileiras, i en aquell moment no vaig poder evitar recordar les dissertacions del mític Jaume Pastallé al primer programa de cuina que recordo a la televisió pública catalana, el "Bona cuina". Aquest tema li servia de cortina musical en les seves (poètiques?) presentacions. L'Armando va tocar amb encert i sobrietat, en un ambient més aviat fred, però tanmateix agradable, al teatre nacional de Namíbia.

En aquest cas l'entrada em va sortir gratis, me la va passar la directora de l'oficina de la UNESCO, a qui la cooperació espanyola li havia fet arribar. De tota manera, ja he tingut l'oportunitat de conèixer a la major part del personal de l'ambaixada espanyola -Windhoek és petit-, i això em va dur a conèixer també l'Armando dies abans del concert. Això explica la familiaritat del paràgraf anterior, que ve d'una llarga conversa de sobretaula que es va acabar cantant, al "Gaucho", un restaurant de Klein Windhoek que té de gaucho el que jo tinc d'esquimal -pel que sembla originalment el xef era argentí, però fa temps que va marxar. I jo, l'únic iglú que he habitat era una tenda de campanya-, encara que mantingui la carta mig en castellà. Sí, vam acabar uns quants cantant, i els del restaurant feien cares més aviat incrèdules...

Més enllà dels cants, destaca una situació absurda: per aquelles casualitats de la vida, en un lloc amb una escena cultural més aviat reduïda hi havia dos concerts de guitarra la mateixa nit! L'un organitzat pels espanyols, l'altre pels francesos. Vaig poder preguntar-ho obertament a ambdues parts. Pel que sembla els que preparen el programa amb més anticipació són els francesos, que quan es van assabentar de la coincidència van buscar el diàleg. Diàleg improductiu, perquè tant per una banda com per l'altra aparentment el peix ja estava venut. Una particular i més aviat ridícula metàfora del que és fins ara el món de la cooperació, tot i la proliferació d'iniciatives i esforços de coordinació, entre els que es compten els que em donen feina en aquest moment...

Turbulències

Per als annals de la història -i mai millor dit, vistes les circumstàncies descrites a continuació- quedarà el dia d'ahir. Vaig poder experimentar per primera vegada a la meva vida una febrada a l'hemisferi sud. Lleu, i ja queda enrera -no se m'espantin!-, però febrada al cap i a la fi. Em va tocar marxar de l'oficina a migdia, em feia mal tot i tenia fred. Sopeta i a dormir... A l'estranya sensació que produeix sempre la febre s'hi afegia l'encara més estranya de passar-la al llit d'un establiment hoteler. Per sort o per desgràcia em trobava prou malament com per a no sentir-me'n. I per sort tenia diverses persones de l'oficina pendents de mi. I és que aquest 2008 ho arreplego tot. Almenys pel que fa als virus.

Avui la cosa ha millorat i no hi ha febre. Encara que sóc com aquell de l'acudit, el que va a la farmàcia demanant un medicament contra la tos, i el farmacèutic -un pèl malparit- li dóna un laxant molt potent. Quan el client torna per a reclamar li diu "però si jo volia alguna cosa contra la tos", i l'altre li respon "doncs tussi, home, tussi, a veure si té pebrots". En fi, que en les circumstàncies presents és aconsellable tenir un lavabo a prop.

Mentrestant, la situació a Zimbabwe continua tensa i sobretot incerta. Això ha fet decidir a les persones responsables de canviar de lloc per a la reunió que hi havíem de fer. Així doncs es confirma que em fotran enlaire el pont del primer de maig -i un viatget a Ciutat del Cap que està en preparació-. No em tocarà Harare, sinó Lilongwe. I així "matem dos pardals d'un tret" -la jefa dixit-, donat que Malawi està fent esforços de reforma de Nacions Unides semblants als d'Uruguay i els altres set països pilots. Tanmateix el que em preocupa no és això. El que em preocupa és que el nomenament d'una directora per a l'oficina de Harare ha anat més ràpid del que estava previst, cosa que no deixa de ser una excel·lent notícia vist l'estat de l'oficina, però que restarà pertinència a la meva presència a Windhoek. Així doncs, imagino que d'aquí a un parell de setmanes les coses es poden moure, i pot ser que em toqui continuar el meu periple i anar a parar una temporadeta a Lilongwe, o fins i tot a Harare. En qualsevol cas caldrà veure com ho reconduïm, perquè a hores d'ara, amb tot el que vaig haver de fer -i desfer, i sobretot deixar de fer- per arribar fins aquí, un retorn massa anticipat a Europa seria més que emprenyador. I, sobretot, tenir una mínima perspectiva és un requisit necessari per a no acabar ximple. Ho veurem. Sigui com sigui resulta sempre adequat de tenir plans. Així es poden canviar.

Moments de sibaritisme, núm. 3

Ahir al vespre vaig tornar a reincidir. I és que "O Portuga" es compta sens dubte entre els millors restaurants de Windhoek, i un dels més indicats per a menjar peix fresc. En aquest cas, però, em vaig decidir pel bacallà. Una generosa porció de llom de bacallà cuita lentament al forn de carbó, amb ceba, alls fregits i patates bullides. Una delícia. Si el bacallà ha estat convenientment dessalat i és ben fresc queda ben ferm i tot just a un punt de desfer-se a la boca, donant la feina justa a les dents. En el cas del d'ahir, però, malauradament no van arribar al punt òptim, i a més, tot i ser encara deliciós, encara podia ser més fresc. Així doncs, tot i haver arribat a la categoria de moment de sibaritisme, va quedar lluny d'aquell gloriós vespre de setmana santa de 2005, quan en companyia dels senyors Dani i Flaperval vam poder devorar un encara més deliciós homòleg del plat d'ahir, a un dels millors restaurants de Porto, de visita obligada per als gourmets: Filha da Mãe Preta.

L'aperitiu havien estat unes ostres que venien directament de Walvis Bay i que havien sobreviscut una criminal marea vermella que va delmar la producció local durant setmanes. Tot plegat regat amb un vinho verde -blanc sec i lleuger, fresc- que no tenia massa res de particular. Una de les comensals va insistir en demanar també vi blanc semi-dolç. Només el vaig tastar per a corroborar que el que deien era veritat: si aquell era el semi-dolç, un dolç del tot deu ser només apte per acompanyar postres de músic.

PS: a Montevideo vaig disfrutar molt menjant abadeixo, un parent del bacallà. Però això és una altra entrada...

La llum

Una de les coses que més he notat des que sóc a Namíbia és la intensitat de la llum solar. De fet ja l'havia notada en altres latituds tropicals, però aquest cop és en altura, i a més es dóna el cas que entre Montevideo i París he arribat aquí després d'haver encadenat dos hiverns. De fet vaig passar de l'estiu de París a l'hivern austral, i quan va arribar la primavera me'n vaig tornar a la tardor. El resultat és que duia molts mesos de fred, pluja i grisor, i l'arribada aquí ha estat un alleujament. Fins i tot tenint en compte que aquí acaba de començar l'hivern -hivern tropical, que vol dir adéu pluja i una mica més de fresca-, i que el canvi d'hora de la setmana passada fa que a les sis de la tarda sigui fosc, la llum de migdia és tant intensa que fa les ulleres de sol necessàries.

Entre la llum intensa i el fet d'haver pogut limitar força el nombre de peces de roba que porto -després de mesos i mesos d'anar sempre cobert, com si l'abric fos la meva segona pell-, el meu estat d'ànim ha millorat força. I és que parlem de coses importants però que massa sovint no valorem com es mereixen...

PS: la foto és d'un sobre de sucre. N'hi ha una sèrie, aquí, de fets a Sud-Àfrica, que venen amb lemes diversos i frases famoses.

Pescanova

Aquesta entrada no és per a comentar que l'empresa espanyola del títol té a Namíbia dues factories de transformació de productes pesquers. Una a Walvis Bay, on treballava l'amic d'en Curtis.

Tampoc és per a comentar que la presència espanyola a l'Àfrica en general està força relacionada amb aquest tema, la pesca. Si les dades no em fallen Espanya és el segon estat del món (o país, o el que preferiu) en consum de peix per capita després del Japó. Tampoc és per a explicar-vos que aquesta expansió internacional (recordeu, entre d'altres, "la guerra del fletán" amb el Canadà) va venir marcada per la política pesquera de la UE, a la que Espanya es va incorporar amb un sector pesquer sobredimensionat en termes europeus, cosa que va obligar el govern espanyol a buscar noves àrees d'explotació per a una indústria extractiva que, per exemple, a Galícia suposava el 30% del PIB.

Aquesta entrada és per a comentar que a vegades -i no és el primer cop- a la feina em sento com un producte de l'esmentada companyia, per l'ús, que crec excessiu, de l'aire condicionat. No em sembla normal haver d'anar a la feina amb un jersei que em trec quan surto! Caram, que som al tròpic! I sí, als matins al despatx hi toca el sol, i treballar a més de 30 graus en un despatx és emprenyador. Però les temperatures actuals a Windhoek no passen de 25!!! Si fins i tot la foto del que veig per la finestra em va quedar blavosa!!!

"Cinema salvatge"

L'escena cultural de Windhoek és limitada -es tracta al cap i a la fi de la capital, petita, d'un país petit-, però existent i fins a un cert punt prou variada. Ahir vaig assistir a la inauguració de l'edició d'aquest any del "Windhoek International Film Festival", que s'estén des d'avui fins al 13 d'abril. El programa se centra en produccions independents de procedència diversa -algunes de locals-, i conté algunes joies que ja he vist i que recomano a qui no ho hagi fet, com ara "Persepolis" o bé "Emma's glück".

L'interès de la inauguració, però, anava força més enllà del cinema. Era sens dubte una de les ocasions de l'any. Essent Windhoek una ciutat petita, pel que el comenten tothom s'acaba trobant allà mateix. I en aquest cas, la inauguració era tot un esdeveniment, amb discursos diversos, l'alcalde inclòs, salutacions, tota la crème de la crème de Windhoek, tothom emperifollat -jo de fet anava amb la meva guayabera nica- i presència del cos diplomàtic. Pel que fa als discursos, constato que el llenguatge barroc, extremadament retòric, i la tendència a ser generosos amb l'ús del temps que havia observat a l'Àfrica francòfona també s'estila en aquestes latituds, només que, òbviament, en anglès. I sobre els diplomàtics, doncs ja n'he conegut uns quants, tant aquí com en altres indrets, i no els trobo massa diferents de la resta del món: alguns són persones de vasta educació i cultura i molt afables, amb qui la conversa flueix amb facilitat. Altres són més aviat de can fums i es pensen qui sap què. Amb els diplomàtics espanyols he tingut ambdues experiències. Això sí, ja he conegut tres ambaixadors -ahir l'ambaixadora a Namíbia-, i en dos casos ha passat el mateix. Els dónes la mà i giren cua amb una rapidesa que ratlla la mala educació i que no entenc, no sé pas què els deuen ensenyar, a l'escola diplomàtica. De fet, ahir, la senyora, que pràcticament em va deixar amb la paraula a la boca, es va tornar a girar i em va fer un parell de preguntes quan un membre del seu personal, la persona que em presentava, li diu: "acaba de llegar, trabaja en la UNESCO". Si més no, curiós.

Els organitzadors volien que la première contingués la projecció de "Namibia: the struggle for liberation", i la directora del festival es lamentava en el seu discurs que això no hagués estat possible, donat que els distribuïdors van preferir ignorar completament el festival i estrenar-la abans. Pel que sembla, a les seves primeres edicions el festival era gairebé més europeu que africà, donats els col·laboradors i la selecció de films. I la història d'aquesta superproducció de Namíbia mereix un capítol apart...

Així doncs, la pel·lícula triada per l'obertura del festival fou... "10.000 BC", una superproducció de Hollywood. I què hi feia aquesta pel·lícula a la inauguració d'un festival que privilegia les produccions independents? Una part considerable dels espectaculars exteriors de la pel·lícula foren rodats a Namíbia. De fet era divertit, veure l'audiència aplaudint els paisatges... Sobre la pel·lícula en sí, he de dir que només vaig saber que era aquesta quan ja havia comprat l'entrada. Perquè -si no és que hom (o don) és un malat o malalta dels efectes especials-, no es mereix ni un viatge en autocar. Que és el que em va recordar. Aquelles pel·lícules soporíferes dels viatges en autocar, que paradoxalment no deixen dormir perquè sempre hi ha algú que s'encarrega que el volum estigui massa alt.

I mentrestant, a Namíbia...

Doncs no en diré massa en aquest moment, només que el govern de Namíbia també té entre les seves prioritats una reforma agrària, que està fent avançar amb peus de plom i amb molta prudència en un dels països més desiguals del món. Essent també el de densitat poblacional més baixa de tot Àfrica (encara no dos milions de persones en 800.000 Km2), i, en el cas de Windhoek, gràcies a la segregació residencial, la desigualtat no té perquè ser aparent en aquest món feliç, i evitar una revolta social resulta relativament barat. Windhoek és una ciutat que sembla feta a la (nord)americana. Extensa, amb un centre històric exigu, amb grans distàncies que afavoreixen el vehicle privat. I amb uns suburbis que queden prou lluny com per a no fer massa nosa. I, per si de cas, tenim el filferro d'espines i les tanques electrificades per tot arreu, i empreses de seguretat privada omnipresents, la més visible de les quals té uns vehicles blancs pintats amb grans lletres vermelles amb el motiu "armed response".

Continuarem informant, a la propera amb més detall.

Un to de veu tranquil, com l'indret

De moment no he tingut problemes amb l'idioma. Amb l'idioma oficial del país, l'Anglès. Altra cosa és la meva ignorància total sobre el Damara, el Herero, l'Owamba (per citar-ne només tres), o el meu relatiu desinterès per l'Afrikaans o l'Alemany. El que sí que m'ha passat ja diverses vegades és no sentir el que em diuen. Estic convençut que es tracta del to de veu. Un to de veu sempre més aviat baix i molt tranquil quan es tracta de població local no blanca. Els diria allò que em va dir un dia la Yerba, en una frase que em va meravellar: "A veces hablas para el cuello de la camisa". D'acord amb algun comentari que m'han fet -i pel que he pogut observar-, no és pas el mateix cas amb la població d'arrels europees. Una hipòtesi seria que durant els darrers dos segles, durant molt de temps n'hi va haver uns que cridaven i uns altres que només els quedava escoltar i expressar-se en veu baixa. Ves a saber. En qualsevol cas continuarem l'observació i la temptativa auditiva.

Curiós que em passi, de tota manera, essent una persona que sempre s'ha enamorat de les veus. Les senyores que m'han pogut robar el cor, amb comptadíssimes excepcions, tenen totes veus que em tornen boig i que no em cansaria d'escoltar, en gairebé tots els registres. O en tots.

Moments de sibaritisme, núm. 1

Aquest migdia buscava un restaurant que ja no existeix. Coses de les guies. M'he assegut un moment per avaluar les alternatives, a Ausspannplatz, una plaça circular sense suc ni bruc on enllacen l'avinguda de la Independència, l'artèria principal de Windhoek, amb carrers que van cap al sud. Se m'han acostat dues noies, una amb una bíblia a la mà, i m'han convidat gentilment a participar al servei religiós al que es dirigien. He refusat la invitació amb una mitja veritat: havia quedat per dinar. La veritat sencera és que l'únic compromís que tenia en aquest sentit era amb el meu sistema digestiu i amb la meva gana després de nedar un quilòmetre i mig, però coneguda la persistència proselitista d'alguns evangelistes, no tenia cap ganes, almenys avui, d'entrar en discussions de caire religiós.

Vista la migradesa de les alternatives a l'abast d'una caminada curta, he acabat reincidint i encaminant-me cap a O Portuga, restaurant d'on no cal que comenti l'origen, on ahir em vaig regalar una Ferreira, un peix a la brasa remarcable. Per primer cop vaig aconseguir evitar el peix arrebossat. Si no és llenguado, el peix arrebossat el deixo per a quan tingui canalla, si és que arriba el dia. O quan arribi.

A O Portuga he tornat a disfrutar la barreja de lussòfons diversos -Angola és a prop-, amb personatges locals de tots colors, en un ambient decorat amb objectes i mobiliari d'inequívoca referència ibèrica. I hi he pogut degustar un generós bistec de kudu, carn de caça, una varietat d'antílop. La textura m'ha recordat el senglar d'en Narcís. Carn prou dura com per a que sigui una mica excessiva tota sola, és millor acompanyada d'una bona salsa. I el gust, deliciós. Em recordava vagament el xai. No ha arribat per poc al punt de la biche que em vaig cruspir a Oussouye, la millor carn de caça que he pogut tastar fins avui, però s'hi ha acostat. Veurem quina serà la propera degustació.

In memoriam: John Pandeni

Ahir a la tarda continuava la meva descoberta de Windhoek. La Christuskirche és potser la icona més coneguda de la ciutat, que domina des del capdamunt del carrer... Fidel Castro.
Al seu costat hi ha el Tintenpalast (Palau de la tinta), seu del Parlament de Namíbia, antigament seu de l'administració colonial alemanya i dels successius governs del protectorat sudafricà. Aclareixo que el nom no és degut a la presència d'una cantina regentada per madrilenys especialistes en el bocatacalamares, ni a la presència de cefal·lòpodes o moluscs de cap mena, sinó a la tendència de qualsevol govern o estructura burocràtica a generar muntanyes de paper amb la conseqüent despesa de tinta.

La presència massiva de policia i d'algunes senyores molt ben vestides em va cridar l'atenció, i vaig acabar essent convidat a presenciar el servei religiós en memòria de l'honorable John Pandeni, Ministre de desenvolupament local i regional, habitatge i desenvolupament rural. Glossat en termes d'heroi per tots els presents, Pandeni fou part del braç armat del SWAPO, l'exèrcit popular d'alliberament de Namíbia, que lluitava contra l'apartheid. Detingut el 1978, fou empresonat fins el 1985. El 1992, després de la independència, entrà en política com a conseller regional de la circunscripció de Soweto a Katutura (el suburbi de Windhoek on foren expulsats entre d'altres els habitants de Klein Windhoek, la zona on resideixo). Descansi en pau.

Tinc un veí pirata!!!

Aquesta és la bandera que oneja a la porta de ca'ls veïns. No sé si es tracta de negocis il·lícits, d'un reconeixement simbòlic de l'equivalència entre colonialisme i pirateria (al cap i a la fi només fa divuit anys que Namíbia és independent, i Klein Windhoek és un suburbi blanc edificat en una zona de la que la població negra fou expulsada el 1959, durant l'època més crua de l'apartheid), o senzillament és cosa de la canalla. El cas és que veig aquesta bandereta mentre escric.

De fet no és el primer cop que tinc un veí pirata. Quan era petit en tenia un altre, l'Antoni Latorre Coll, l'Antònio. El veí del 15. Jo era ben petit, i l'Antònio, amb la complicitat de la seva dona, la Mercè, i de la seva filla, l'Anna, es va servir de la seva fal·lera marinera i d'una curiosa col·lecció d'objectes diversos (un barret de disfressa, trabucs de col·leccionista, un sabre) per a explicar-me històries sobre el seu passat de pirata. Històries que em vaig empassar amb fascinació i sense dubtar. Durant una temporada, segons explicava la Mercè, quan anava a jugar a casa l'Anna hi entrava amb recel i cara d'espantat...

PS: Antònio, que ens vas deixar ja fa anys: allà on siguis, aquesta va per tu!