La pregunta pertinent

Ara fa una mica més de setmana que la premsa espanyola va plena de notícies sobre la guerra interna al principal partit d’oposició. La presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, ex-presidenta del Senat i ex-ministra de Cultura del primer govern Aznar, Esperanza Aguirre, seria la responsable d’una trama d’espionatge a la seva conselleria d’Interior, centrada en acumular informació i fer seguiments a rivals polítics del seu propi partit. Tot això finançat amb diner públic. Enlloc de tirar-hi terra a sobre, la direcció del PP encapçalada per Mariano Rajoy sembla haver-hi vist l’oportunitat daurada per a deslliurar-se de la líder de l’oposició interna. Des d'aleshores tots dos sectors se serveixen de la premsa –El País i El (In)Mundo- per a llançar-se merda els uns als altres.

Més enllà de la trama i de les acusacions en sí, que no m’interessen gens, crec que hi ha alguns punts a tenir en compte i una pregunta important a fer:

Em sorprèn d’entrada l'enorme dimensió de la flor al cul del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Encara no hem vist en la seva plenitud les conseqüències de l’esclat de la bombolla immobiliària, la manifestació més evident de la crisi financera a Espanya, quelcom que li hauria de petar a la cara encara que prengués volada sota governs anteriors. Aquest home que amb el seu optimisme autocomplaent ens deia fa mig any que de crisi no n’hi havia, es troba, en el mateix moment en què l’atur comença a augmentar de veritat, amb què el partit d’oposició –amb l’amable suport del grup PRISA- li fa un regal d’enormes proporcions, que li permet desviar l’atenció de l'opinió pública d’una situació ben galdosa.

Per altra banda, he de confessar que, per a mi, la fi política d’un personatge com Esperanza Aguirre seria una excel·lent notícia. Es feu famosa per ser possiblement la ministra de Cultura més inculta que ha tingut el govern espanyol a l'etapa democràtica. No obstant, tal com em va dir en aquella època en una conversa informal l’aleshores rector de la UAB i posteriorment CURSI (Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació), “és tremendament inculta, però més llesta que la fam”. Representa a la perfecció el sector de la dreta dura espanyola que no tindrà cap escrúpol a crear tota la crispació i tots els falsos escàndols polítics que calgui –des de la manipulació vergonyosa i criminal de les falses morts intencionades en un hospital de Madrid fins a la fòbia biliosa contra l’Estatut de Catalunya-, mentre s’omplen les butxaques a base d’aconseguir -per exemple- que estacions del metro o de l’AVE se situïn convenientment prop dels terrenys propietat de la família per tal de revaloritzar-los. Cal reconèixer que el Partit Popular espanyol és quelcom més que aquesta senyora, i els dirigents actuals semblen força més raonables que ella.

Finalment, però, em queda la pregunta més inquietant: per a què servien tots aquests espies? El mateix diari El País ens diu que si seguien aquesta persona i aquesta altra, i que si eren aquests els que buscaven la informació. Però ningú ens explica perquè, només hi ha vagues al·lusions a “interessos polítics i econòmics”. Ben al principi de l’escàndol vaig llegir algun comentari segons el qual tota la trama d’espionatge estava relacionada amb la guerra pel control de Cajamadrid. No obstant, d’això no se n’ha sentit res més. Tinc la sensació que la pregunta més pertinent és precisament la que sembla que no faci ningú. I no estic convençut que m’hagi perdut quelcom a causa de la distància del meu punt de vista. Passa sovint, però, que les preguntes més pertinents són les que no es fan.

Els discursos de la por

A Zimbabwe, amb vistes a la segona volta de l’elecció presidencial prevista per al proper 27 de juny, el partit del govern i els seus partidaris propaguen un discurs de la por que em resulta típic dels perdedors o dels desesperats que s’han quedat sense res de positiu a dir que pugui resultar mínimament convincent. Aquesta tàctica a vegades funciona i a vegades no. El “que viene la derecha” del PSOE els va funcionar el 1993, però no el 1996, després dels darrers escàndols de corrupció de l’era González, que van anar del poca-vergonya fet a ell mateix Roldán a la tristament famosa “beautiful people”, personificada perfectament pel corrupte ex-governador del Banc d’Espanya Mariano Rubio. Durant un temps Espanya fou un país on circulaven bitllets signats per un individu empresonat. Recordo perfectament els de 2.000 pessetes que tenien el capellà botànic i matemàtic José Celestino Mutis en una cara, en aquella perniciosa sèrie de bitllets dedicada als conqueridors espanyols d'Amèrica.

Tampoc va funcionar el “New labour, new danger” dels conservadors britànics a les eleccions del primer de maig de 1997, que també vaig viure in situ, i que van dur per primer cop l’avui desprestigiat Tony Blair al número 10 de Downing Street. Els conservadors havien conservat el poder i revolucionat el Regne Unit des que Margaret Tatcher guanyà les eleccions de 1979. Avui encara són a l’oposició, eternament dividits sobre Europa –i, per tant, sobre el lloc del Regne Unit al món-, i amb la major part d’idees apropiades per Tony Blair i el seu successor Gordon Brown, sobretot en temes d’economia i Seguretat Ciutadana.

El que sí que va funcionar, però, fou el patètic “si tu no hi vas, ells tornen”, del PSC PSC-PSOE (tal com l’anomenen els seus membres més puristes) a les darreres eleccions legislatives espanyoles. Sí, patètic. És ben cert que “ells” no només eren recordats i temuts pels perniciosos vuit anys d’aznarisme en termes d’inversions del govern central a Catalunya, de discurs espanyolista ranci, de política exterior alhora agressiva i servil vers el govern de Bush fill, i dels atemptats constants a les llibertats públiques. No només per això sinó també per quatre anys més de mentides i, entre d’altres coses, fer servir el tripartit i sobretot el debat de l’Estatut per a l’insult i l’atac constant a Catalunya per tal de guanyar vots Ebre enllà. Però no crec que tot això justifiqui una campanya amb un missatge centrat en la por per tal que la gent oblidés quatre anys que van començar amb el Carmel i van acabar-se amb l’accidentada –i molt- arribada de l’AVE a Barcelona. La manca d’idees pròpies en la primera línia del discurs electoral era més que remarcable. I uns espais de propaganda electoral on apareixien només líders d’un altre partit i no del propi a mi em va resultar xocant i em va semblar poc més que una enganyifa que, no obstant, va acontentar una majoria simple dels votants.

A Zimbabwe, però, les retòriques basades en la por prenen un altre caire. El ZANU-PF envia constantment missatges del tipus “Zimbabwe no serà mai més una colònia” o “si votes el MDC tornen els britànics”. Però això resulta preocupant perquè ho diuen en una atmosfera de violència, en la que sentir els missatges de l’oposició resulta complicat –se’ls nega qualsevol espai a la majoria de mitjans de comunicació-, i en que un jerarca del règim es va permetre declarar obertament que els partidaris de l’oposició, de fet, no eren més que una nosa de la qual el país podia prescindir. Això sí que fa por...

Passi-ho bé, senyoria, i no torni!

Per llarga que sigui la distància –i darrerament, en el meu cas parlem de distàncies molt llargues-, sempre he anat mantenint un mínim contacte amb l’actualitat de Catalunya i d’Espanya. En aquest sentit l’Internet ofereix grans possibilitats, i no es necessita massa estona per a posar-se al dia, encara que només sigui sobre els grans titulars, i per tant essent conscient que l’aproximació sempre serà superficial.

Per a mi mantenir un mínim contacte sempre ha estat necessari, i en alguns casos molt necessari, gairebé en termes higiènics. Per exemple, la temporada que vaig passar a Kolda, la que és potser la capital regional més perifèrica del Senegal, va estar marcada per una necessitat vital de mantenir el contacte. Sobretot perquè les possibilitats d’oci eren molt limitades, més enllà de les llarguíssimes converses amb aquest i amb l’altre. Un dels meus hàbits d’aquella època era, quan passava pel cafè internet, baixar-me programes de ràdio, sobretot el “Minoria Absoluta”. En Dabo, que m’acollia a ca seva, m’observava a vegades amb preocupació quan em veia pixant-me de riure davant de l’ordinador. Recordo grans moments de riure, amb les paròdies que va generar l’ordenança del cinisme (ai, perdó, del civisme. Un altre cop el lapsus!), i l’escàndol de l’assassinat de Litvinenko, entre d’altres.

A Namíbia he recuperat de manera esporàdica aquest hàbit. Avui al matí necessitava més que mai animar-me, i mentre esmorzava escoltant el Minoria d’ahir m’he assabentat de la notícia: l’infame Acebes plega! El polític de primera línia més semblant a Aznar, a qui vaig perdre completament el respecte –si és que n’hi havia tingut mai- després dels dramàtics dies de l’horror i de la infàmia que van seguir la catàstrofe de l’11 de març de 2004 a Madrid. Encara el veig dient allò que suggerir dubtes sobre l’autoria d’ETA era una actitud miserable. Però és que durant la darrera legislatura ha continuat refinant la constant i insidiosa estafa verbal, sempre ratllant l’insult, particularment contra Catalunya, com quan va arribar a suggerir que el projecte de reforma de l’estatut d’autonomia era obra d’ETA. La genial imitació d’en Bruno Oro al “Minoria Absoluta” i al “Polònia” aconseguia fer-lo una mica més suportable, i superar la repulsió gairebé física que produïa escoltar les seves bilioses lletanies.

El que ens espera no té perquè ser res de millor, però de moment ens podem felicitar de perdre de vista aquest individu, que ha marxat dient entre d’altres coses que ell sempre havia treballat per la convivència –quins collons. valent poca-vergonya!-. Esperem que no torni a sortir de les muralles d'Àvila. Ha marxat poc després que ho fes el seu company d’escena, que ja tenia prou contactes com per a saltar a Telefónica i poder continuar dedicant-se al que realment li interessa, tal com sabem des que es van fer públiques les gravacions del ja llunyà cas Naseiro, i allò de “yo estoy en política para forrarme”.

No puc evitar en aquest punt acabar recordant l’acudit que em va explicar en Carles Solà, aleshores rector de la UAB i posteriorment CURSI (Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació): “Hi ha una merda al mig de la calçada de l’A-7. Passa un camió. Què li passa a la merda? Que s’aplana”...