Moments de sibaritisme, núm. 7: my choice of restaurants in Paris (10 more)

As my first entry in English and my restaurant travel-guide-like critiques were gently and warmly welcomed by the friend who had become in this case an amusing muse, and as they were welcomed not only by her but by others as well, I promised to come back with more. Paris does offer a large number of places to eat well. Here are a further few, again with the same premises as last time: less than 20-25€ of expense; informal and relaxed atmosphere; and last but not least, discovered in good company.

Le Chartier
7 Rue du Faubourg Montmartre 75009
Created in 1896, the whole place is like a living museum. The building was classified as historic in 1989, and hosts a big hall with classic decoration and sober but yet elegant ambiance. Simple cuisine, based on fresh meat, fish and vegetables. All the classics of a Paris Brasserie –Entrecôte, faux filet, etc.-, some all-time French classics –boeuf bourguignon, choucrute-, and the dishes of the day, all inexpensive. Feels a bit like a canteen, as you will see when the energetic but always respectful waiters note your order. Yet the most remarkable one for a simple but tasty meal in a singular place.

T’Chok Dy
35 rue du Banquier, 75013
A few steps from the Factorie des Gobelins, within easy walking distance from Place d’Italie, you can find this surprising small Thai restaurant which proposes traditional cuisine from Siam. Be prepared for the most tasteful experience. The fish is just excellent, from the amazing scallops (Noix de Saint Jacques), the Hor Mok (steamed fish in banana leaves); other specialites are equally enjoyable, such as the chicken in coconut sauce. There are also other delicacies. Never too spicy, always delicious.

Swann et Vincent
32 Bv Garibaldi, 75015
Is it possible that a restaurant where you only go for lunch because it happens to be within walking distance from your workplace becomes one of your favourite ones? Yes it is, provided that it is like the Swann. Cosy, welcoming, warm ambiance. Salads and antipasti that are simple but with first quality ingredients. Tasteful pasta dishes. Carefully cooked meats. Home made bread. A symphony of simplicity. Definitely rare.

Le café du Marché
38 rue Clerc, 75007
Right in the middle of the 7th arrondissement, not far from the Eiffel Tower, in one of the most scenic streets in the area –pedestrian road, rue Clerc- sits this café with an optimal quality-price ratio. Again, brasserie food as simple as delicious. Salads that are a full meal, well cooked meats, well served fish, amazing deserts, good wine and more than acceptable coffee. All these with the possibility of lunching or dining on a terrasse even in wintertime.

Le Cambodge
10 avenue Richerand, 75010
You better go queue before 20h to reserve a table, or be ready to do so afterwards and have a walk or an apéro on Canal St. Martin while you wait (more details on the website, as there are no reservations on the phone). Whichever way the wait will be worth it. You’ll be asked to be creative when writing your order, and indeed you can make it to the house’s museum or the website. A trip to south east Asia in a place with a very strong personality that welcomes you in its own particular manner. My favourite is the Ban Hoy –Angkorian picnic with assorted salad-, but a Bobun or any rice dish will certainly be enjoyable. The house has its particular rules, but you'll feel at home.

Le verre volé
67 rue Lancry, 75010
Again close to my place sits this cave/bistrot with relaxed and informal atmosphere, served by youthful and multilingual staff that will guide you into discovering wines while having some bistrot-like food. Be ready for a very idiosyncratic French cuisine experience, largely based on pork. Definitely abstain if you’re a vegetarian or you don’t eat pork because of religious observance or simply reasons of taste. If, on the contrary, you like it, just go for it. The patés are just amazing, the caillette de l’Ardèche is an experience not to be missed.

Chez Marianne
2, Rue des Hospitalières-Saint-Gervais, 75004
A charming place in a charming spot, on a corner of rue des Rosiers, in the middle of the Marais, chez Marianne proposes traditional kosher specialities from central Europe, combined with Middle-Eastern recipes such as Falafel or Hummus. Central Europe meets the Mediterranean through the lenses of this millenarian culture. Said to have the best falafel in town.

Lézard Café
32, rue Etienne Marcel, 75002
Another inexpensive an unsophisticated place that will win your heart and stomach through a nice atmosphere and service, and with simple but delicious salads and bistrot cuisine. Nice wines, the Argentinian Malbec is a classic, and a full meal in the terrace to the side of rue Tiquetonne (which is a pedestrian road) will reconcile you with this world. Just off rue Montorgueil, a nice walk from Les Halles.

El Sur
35, boulevard Saint-Germain 75006
Sober modern design that reminded me of my beloved Montevideo, albeit more Gotan than Tango. Just a walk from Ile de Saint Louis or from Place Monge. A good “parrilla” to savour some delicious red meat to the purest River Plate style, with real Chimichurri. I need to refrain from going there often not to get too nostalgic. Empanadas and other criollo specialties, remarkable desserts… Someday I’ll be back to Palermo and walk again those roads that brought me back to my Poblenou.

La Crêperie du comptoir
3, Carrefour de l’Odéon 75006
How dare I refer here a take away place? I do have my reasons. Firstly I love crêpes. Both sucré or salé, as a main course or as a dessert. Secondly, Paris has a culture of take-away crêpes, as a snack that you can eat anytime. I don’t like take away pizzas and find that the general level of kebab in Paris is rather low (sorry but my standard here is the delicious kebabs I used to eat in Rusholme, Manchester), I generally do not like take away sandwiches too much. But I happen to love crêpes.Both ends meet at the Crêperie du comptoir. The only one where you will have a take away with blé noir, as a real galette. Tuna, cheese and marinated tomatoes is my favourite. Great.

Moments de sibaritisme, núm. 6: my choice of restaurants in Paris

Yesterday evening I was celebrating the Chinese New Year with a delicious Chinese dinner right at the heart of Paris’ Chinatown, in the XIII arrondissement. A friend asked me a question that was as apparently simple as it was straightforward: "what is your favourite restaurant in Paris?" Not an easy one to answer. I made an attempt to a listing that I would call “my top ten”. Here it follows, with three caveats:
-I rarely spend more than 20 or 25 € in a restaurant. In this case I must say that the average level of restaurants in Paris is fairly high. Spending 20 € is generally a guarantee of a good meal almost anywhere you go, unlike other places such as, for example, my hometown. Or London for that matter;
-I generally prefer an informal and relaxed atmosphere to an “exclusive” one;
-last but not least: a fundamental part of the experience in a restaurant is of course the company. In this case I must aknowledge that I have been gifted with some friends who really enjoy the pleasure of eating as I do.
Having said that, here we go. Please be advised that the order in which those are presented does not imply a hierarchy of any kind:

Tierra del Fuego
4-6 Rue Sainte Marthe 75010
Situated in rue Sainte Marthe, a few meters from one of the most charming spots in the X arrondissement, Place de Sainte Marthe, a place where you will forget you’re right in the middle of a big city. Tierra del Fuego offers a wide range of Chilean specialities, from empanadas to Ceviche, with other delicacies from the country and from wider South America. The “Pastel de choclo”, a gratinate of minced meat with corn, is excellent. There is also a very well assorted cave where you’ll find a considerable assortment of great quality Chilean wines.

Chez Janou
2, Rue Roger Verlomme 75003
Very close to Place des Vosges, this is a bistrot Provençal which offers specialities from the South East of France in a relaxed and charming atmosphere which feels like all-time rural Mediterranean countryside. The collection of bottles of Pastís is simply amazing, the wines from the Rhone are the guarantee of an interesting afternoon and the specialities are delicately tasty and thoroughly enjoyable.

Pho Dông-Huông
14, rue Louis Bonnet 75011
A few meters away from the Belleville metro station, this place feels like a canteen and appears to be always full of people, with a considerable number of Asians –which, in an Asian restaurant, I tend to take as an indicator of good quality-. One of the rare places where you can actually have a full meal for about 10 €, it is a temple of Tonkin soups and some other Vietnamese specialities. Having been to Viet Nam where I greatly enjoyed the food, I can tell you this place does feel, in a way, like being there.

Le relais gascon
6 rue des Abbesses 75018
Right in the middle of Montmartre, within walking distance from the Place des Abesses, sits this remarkable place specialized in the cuisine of the South West of France. Can you imagine feeling like having had a full meal after just a salad? Well that is the whole point, what they propose could hardly be qualified as “just a salad”. An enormous salad bowl with several greens and tomato, assorted with confit de canard, foie-gras, chèvre cheese on toast, lardons, cantal or any combination you can imagine of other produits du terroir. Always generously accompanied with delicious pommes sautés. Not to be missed.

Koba
7, rue de la Michodière 75002
The area between Opera and Bourse hosts an important concentration of Japanese restaurants of different kinds, from sushi bars to soup counters. Among these, a friend showed me to Koba, a small spot in rue Michaudière with familiar atmosphere and unpredictable but yet always delicious dishes of the day. The sashimi is just great; they do know how to treat fish. If there is toro –greasy tuna- do not hesitate to order. Just relax and prepare to be surprised.

Pizzeria da Carmine
61 rue des Martyrs 75009
On rue des Martyrs, very close to Montmartre. Another one that appears to be always packed. With reason. Pizza the Napoli style, it is as simple as it is delicious. Even being not so fond of pizza myself, I always had a great time dining there. Even with the place completely full of people the waiters and the owners will do everything they can to make you feel comfortable, from offering you pieces of fresh pizza while you wait to presenting you with a nice apéritif. Another remarkable Mediterranean spot.

Gwon’s dinning
51, rue Cambronne 75015
Yet another trip to Asia in the middle of the XV arrondissement. Sober design atmosphere for the venue of –traditional, or so I have been told- Korean recipes, from the barbecue to the Bibimbap. I forgot to ask what was the tea they were serving last time I went there. The way it matched the food was a new and surprising experience to me. Always made me feel like going to Korea. Never disappointed.

Le Gavroche
19, rue Saint-Marc 75002
Right in the centre of Paris, in a small street in the middle of the II arrondissement, sits this very remarkable bistrot. In a city as international as Paris it is rare to find a place where you'll see only French people. The real traditional French cuisine, far from the design and fake sophistication that is sometimes used to hide the lack of ideas. All pure substance, but yet with style. I ate a "carré d'agneau" that will be long remembered. Meat of excellent quality and very well cooked. Nice wine menu. An amazing range of home-made desserts. All with reasonable prices.

Chez Elias
22 Rue Fremicourt, 75015
I discovered this Lebanese restaurant thanks to Lebanese colleagues. On rue Fremicourt, it is apparently owned by the brother of that of El Farès, on Boulevard de Grenelle. While the two restaurants are quite close, the distance when it comes to taste and quality is in the order of miles. Delicious Homous, delightful pastries and delicately marinated and cooked meat. A gate to the middle east cuisine with family atmosphere.

Le Majungais
11, cour des Petites Ecuries 75010
A trip to Madagascar on the cour des petites écuries, in the heart of the X arrondissement, with a very interesting cusine of an island where Africa meets Asia. Spicy and tropical recipes –the chicken with coconut sauce is a real experience-. The fried appetizers are remarkable, and there is a wide offer of punch. The ginger punch is a must for anyone who likes rhum. All of that in a warm and welcoming ambiance.

That was just a selection, there are other places discovered and for sure other places to discover...

Moments de sibaritisme, núm. 5: Glenmorangie

Viatjar a fora de la Unió Europea té un petit avantatge, i és que, en general, les botigues “duty free” són realment lliures d’impostos, el que permet trobar certs articles a preus molt raonables. Tornant de Malawi a Harare em vaig procurar una ampolla d’un whisky escocès excepcional: Glenmorangie, en la seva versió “Port Wood Finish”.

Es tracta d’un whisky de malta, amb una particularitat: és madurat, en una primera etapa, en barrils de roure americà. Però la darrera etapa de maduració la fa en barrils que havien contingut vi de Porto. Aquesta finalització li dóna uns aromes i un post-gust excepcionals. Al gust clàssic d’un bon whisky de malta –alguns diuen que té gust de fusta, jo crec que és senzillament gust de whisky, no el podria comparar amb res més. És un licor sec, molt profund, dens i amb molt de cos, que si és prou envellit fa unes agradables pessigolles a la llengua-, se li afegeixen les restes d’aroma de Porto, amb un punt dolç, i records de fruits secs.

És una autèntic licor de degustació. Una quantitat moderada, sense gel, arriba a un punt de sibaritisme extàtic degustada amb una presa de xocolata negra, si pot ser amb un 70% de cacao. Una combinació excepcional.

Moments de sibaritisme, núm. 4

La Sossusvlei Lodge es troba a Sesriem, a 65 kilòmetres de Sossusvlei i a escassos metres de l’entrada del parc natural. I té un sopar amb buffet que realment s’ho val. El menjador és a l’aire lliure, i donat que som al mig del desert, i a més a l’hivern, fa fred. Aquest és l’únic tema que no m’acaba de convèncer: fins i tot aquí em trobo amb les inevitables estufes de gas, que sempre m’han semblat un malbaratament d’energia innecessari, sobretot a les terrasses dels bars. No obstant en aquest cas no em puc queixar, perquè les taules il·luminades amb espelmes i les mateixes estufes fan la llum justa per a poder menjar sota els estels.

Per un preu de 170 dòlars de Namíbia, una mica més de catorze euros al canvi, que és el preu d’un bon restaurant a Windhoek, el sopar resulta suculent. Amb una presentació elegant, hi ha una taula d’amanides diverses, ben proveïda. Altres plats d’entre els que destaco un ragout de xampinyons, amb espinacs i una salsa a base de crema de llet, que és senzillament excel·lent.

L’estrella és, però, la zona dels plats calents. A part d’arrossos i verdures diversos, hi ha una barra amb verdures diverses tallades i preparades per a fer un “stir fry” al gust. Em decideixo per una barreja fregida amb gingebre que resulta deliciosa.

I l’estrella entre les estrelles són les carns. Un assortit de carns de caça diverses, amb molta varietat, totes cuites a la brasa, al gust i al moment, i tallades en trossos relativament petits que permeten anar fent tasts. A part de la zebra, que ja havia comentat en aquesta entrada de la mateixa sèrie, en destaco dues. La impala, la carn de caça més tendra que he tastat. Té un gust característic semblant al de l’oryx i dels altres antílops, però es tan tendra que es desfà a la boca. I l’estruç, una delícia. Tot i ser una au, la carn és roja, semblant a la de la vedella però amb un gust més agut, més penetrant, tendra i sense greix.

També hi ha cocodril, el segon cop que el tasto, i aquesta vegada no em queda cap dubte: és talment com l’emperador, sense cap gran particularitat.

Tot plegat, regat amb un bon pinotage, collita del 2004, que té un nom suggerent: Meerendal. M’estalvio els acudits fàcils. Això em recorda que tinc pendent una entrada, o potser més i tot, sobre els vins sud-africans...

Moments de sibaritisme pretèrit

Doncs no sé perquè deu ser. Serà perquè l'altre dia, un cop més, em vaig despertar a les tantes de la matinada, amb aquella estranya sensació de no saber on era. I per un moment em creia a Montevideo... Serà perquè la jefa es va afegir a la confusió sobre la meva procedència, i després que l'Alex es pensés que jo era argentí, ella -no sé perquè però intueixo que per raons derivades de la feina mateix- estava convençuda que jo era uruguaià... Serà perquè ha baixat la temperatura... Serà perquè la carn del gaucho era bona però dura com una roca... Serà perquè una amiga em va demanar que li passés contactes...

El cas és que m'he trobat recordant el meu ritual dels dissabtes d'agost i setembre de l'any passat, sol o en companyia. Aquell agost tan, tan fred, el més fred de la meva vida. Un agost austral en el que vaig desembarcar a Montevideo dues setmanes després que nevés a Buenos Aires per primer cop des del 1930...

A Buenos Aires el riu no es veu, el tapen el port i una reserva natural. A Montevideo el Río de la Plata envolta tota una ciutat que va créixer al voltant de la ciutadella edificada pels espanyols. Des de la Ciudadela fins a Carrasco -passant òbviament per Pocitos, el meu barri-, la ciutat segueix les esplèndides platges. Fins al punt que a Montevideo al riu li diuen "el mar". Doncs si no feia prou fred, la humitat us el feia entrar fins al moll de l'òs. I amb temperatures per sota dels cinc graus, aquella humitat i aquell vent...

Els dissabtes me n'anava al Mercado del Puerto. A l'antic mercat de 1868, que des de fa temps és l'espai gastronòmic més singular de Montevideo. On hi hauria les parades hi ha les parrilles. L'edifici acull tota una colla de restaurants, on es pot menjar a la barra tot observant el foc. I si hi ha una parrilla... Hi ha un asado... La major part de carns tenen el seu punt òptim si estan fetes a la brasa. Amb carns de la qualitat de les de la regió -els animals tenen abundant pastura sense haver-se de desplaçar-, no cal demanar massa més. Una ampolla d'un bon tannat -el vi negre local, una mica traidor, però vellut amb vellut si era dels bons-, i una parrillada, amb tira, chorizo, mollejas, un tros de bife de cuadril...

Això sí, al Mercado del Puerto hi vaig arribar a dinar sense treure'm l'abric...

Moments de sibaritisme, núm. 3

Ahir al vespre vaig tornar a reincidir. I és que "O Portuga" es compta sens dubte entre els millors restaurants de Windhoek, i un dels més indicats per a menjar peix fresc. En aquest cas, però, em vaig decidir pel bacallà. Una generosa porció de llom de bacallà cuita lentament al forn de carbó, amb ceba, alls fregits i patates bullides. Una delícia. Si el bacallà ha estat convenientment dessalat i és ben fresc queda ben ferm i tot just a un punt de desfer-se a la boca, donant la feina justa a les dents. En el cas del d'ahir, però, malauradament no van arribar al punt òptim, i a més, tot i ser encara deliciós, encara podia ser més fresc. Així doncs, tot i haver arribat a la categoria de moment de sibaritisme, va quedar lluny d'aquell gloriós vespre de setmana santa de 2005, quan en companyia dels senyors Dani i Flaperval vam poder devorar un encara més deliciós homòleg del plat d'ahir, a un dels millors restaurants de Porto, de visita obligada per als gourmets: Filha da Mãe Preta.

L'aperitiu havien estat unes ostres que venien directament de Walvis Bay i que havien sobreviscut una criminal marea vermella que va delmar la producció local durant setmanes. Tot plegat regat amb un vinho verde -blanc sec i lleuger, fresc- que no tenia massa res de particular. Una de les comensals va insistir en demanar també vi blanc semi-dolç. Només el vaig tastar per a corroborar que el que deien era veritat: si aquell era el semi-dolç, un dolç del tot deu ser només apte per acompanyar postres de músic.

PS: a Montevideo vaig disfrutar molt menjant abadeixo, un parent del bacallà. Però això és una altra entrada...

Moments de sibaritisme, núm. 2

Un cop més el meu escrit no serà apte per a persones vegetarianes. Ahir vaig continuar la meva exploració de la gastronomia local amb una nova delícia de la carn de caça: un filet de zebra. I què en puc comentar? Doncs que la meva gran sorpresa fou l'absència total de sorpreses: quelcom de tan intuïtiu com dir que la carn de zebra sembla ser a la carn de cavall el que la carn de senglar és a la carn de porc. En aquest cas, la textura resulta una mica més dura, com en la majoria de les carns de caça, però el gust és molt semblant al tant similar i característic de la carn de cavall, un gust més agut, més dominant i imponent que el de les carns bovines. I en general menys greixós. Un tros de carn bovina és profund, llarg, inunda els sentits amb calma segura. Un tros de carn cavallina és com un salt, té agudesa, alçada, captura completament els sentits amb gran rapidesa.

El que sí que va constituir una experiència sorprenent fou constatar d'una manera més intensa que mai la importància del tall, la seva enorme i decisiva influència a l'experiència gustativa. Si tallava la carn seguint les línies longitudinals descrites per les fibres musculars del filet obtenia un gust rodó i reposat. Si, per contra, feia un tall perpendicular a aquestes línies, el gust esdevenia intens i extremat, com si la zebra passés del pas al galop sense passar pel trot. El tall és, doncs, importantíssim.

Una altra cosa que em sorpèn és que la carn de caça es coneix en anglès com "game", que es tradueix literalment per "joc". D'entre els multiples significats del mot en anglès en destaquen dos, "animals salvatges, ocells o peixos caçats per esport o per nodrir-se" i "la carn d'aquests animals, menjada com a vianda". Em sembla curiós que la caça estigui assimilada al joc fins i tot en termes etimològics, suposo que en defnitiva explica la intensitat d'aquesta fal·lera en països com Anglaterra. A Namíbia mateix, també, s'hi organitzen safaris de caça. En qualsevol cas aquesta etimologia no em sembla tan lluny de la catalana: a part de la caça del senglar o d'altres animals, també hi ha gent que va a "caçar bolets" o a "caçar espàrrecs" -boníssimes les truites que se'n fan-. I en tots dos casos, la majoria de la gent s'ho pren com un joc.

PS: El que està clar és que des d'ahir em miraré els passos zebra d'una altra manera. Encara que no siguin com el que podeu veure aquí. I per cert, la foto de l'entrada és d'aquesta web.

Moments de sibaritisme, núm. 1

Aquest migdia buscava un restaurant que ja no existeix. Coses de les guies. M'he assegut un moment per avaluar les alternatives, a Ausspannplatz, una plaça circular sense suc ni bruc on enllacen l'avinguda de la Independència, l'artèria principal de Windhoek, amb carrers que van cap al sud. Se m'han acostat dues noies, una amb una bíblia a la mà, i m'han convidat gentilment a participar al servei religiós al que es dirigien. He refusat la invitació amb una mitja veritat: havia quedat per dinar. La veritat sencera és que l'únic compromís que tenia en aquest sentit era amb el meu sistema digestiu i amb la meva gana després de nedar un quilòmetre i mig, però coneguda la persistència proselitista d'alguns evangelistes, no tenia cap ganes, almenys avui, d'entrar en discussions de caire religiós.

Vista la migradesa de les alternatives a l'abast d'una caminada curta, he acabat reincidint i encaminant-me cap a O Portuga, restaurant d'on no cal que comenti l'origen, on ahir em vaig regalar una Ferreira, un peix a la brasa remarcable. Per primer cop vaig aconseguir evitar el peix arrebossat. Si no és llenguado, el peix arrebossat el deixo per a quan tingui canalla, si és que arriba el dia. O quan arribi.

A O Portuga he tornat a disfrutar la barreja de lussòfons diversos -Angola és a prop-, amb personatges locals de tots colors, en un ambient decorat amb objectes i mobiliari d'inequívoca referència ibèrica. I hi he pogut degustar un generós bistec de kudu, carn de caça, una varietat d'antílop. La textura m'ha recordat el senglar d'en Narcís. Carn prou dura com per a que sigui una mica excessiva tota sola, és millor acompanyada d'una bona salsa. I el gust, deliciós. Em recordava vagament el xai. No ha arribat per poc al punt de la biche que em vaig cruspir a Oussouye, la millor carn de caça que he pogut tastar fins avui, però s'hi ha acostat. Veurem quina serà la propera degustació.