New York, New York

Em considero un ésser humà afortunat per força motius. Vaig néixer a la part rica del món, i encara que visqui a anys llum de l’obscena opulència de l’1% més ric, mai no he tingut cap problema per a cobrir les meves necessitats materials, i he gaudit de tota una sèrie d’oportunitats que per a la majoria de la humanitat són inaccessibles. D’entre aquestes oportunitats en destaca el fet que des de mitjans de la dècada passada he viscut a diversos continents i he pogut conèixer una gran diversitat de paisatges físics i humans, a més d’haver travat amistat amb gent dels indrets més diversos.

Tot i haver estat a llocs força improbables, no havia posat mai els peus a New York, una de les capitals més importants del món, si no és la més important. Tenia temps, vaig trobar un bitllet d’avió assequible, i vaig decidir visitar el meu amic Oriol i descobrir aquesta icona del segle XX i de part del XXI.

Aterrat a JFK vaig trigar més de dues hores a arribar a Manhattan, al Lower East Side, on viu el meu amic. I tot passejant-hi no em podia treure de sobre una sensació que fins aleshores només havia tingut quan vaig visitar Sao Paulo: em sentia completament sobrepassat. La dimensió de la ciutat i la seva arquitectura són d’una escala enorme. Ja havia vist ciutats amb gratacels, però només a Sao Paulo m’havia trobat tant fora de joc, perquè no li veia ni principi ni final. Em va costar un parell de dies i una pujada a l’Empire State Building per a prendre la mesura de la ciutat. Des d’aleshores tot va anar millor.

No ha estat fins que he vist Nova York que he entès aquest concepte tan estimat pels nordamericans i pels partidaris del seu estil de vida, allò que en diuen “the opportunity”. I és que, efectivament, a New York tindreu la sensació que tot és possible. Ho és per la seva història i la seva dimensió –fou la primera megalòpolis del món, i s’enorgulleix de creacions arquitectòniques aixecades molt amunt, ràpidament i contra els elements i la crisi, com ara l’icònic Empire State Building-. També ho és per la seva enorme diversitat cultural –a New York s’hi parlen més llengües que a cap altra ciutat, i s’hi pot trobar literalment tot el món. Això dóna la sensació de poder accedir sempre el que vingui de gust o el que calgui. I encara més quan us interesseu per la seva enorme oferta cultural-. I el seu relat està configurat al voltant d’una identitat fortíssima i d’al·luvió. Ciutat fundada per immigrants, que no se n’amaga sinó que n’ha fet l’eix de la seva identitat, i que no deixa d’acollir-ne. Una ciutat on la gent conserva la consciència de ser una mica de tot arreu. Això, combinat amb una forta cultura d’atenció al client, fa que la gent sigui d’entrada i en general molt amable i oberta. A cap lloc com a Nova York se m’ha dirigit gent que no coneixia de res, amb gran cordialitat i senzillament per a xerrar. Res a veure amb moltes altres capitals que he vist i on he viscut. I no diré noms.

Evidentment tot plegat té un altre cantó no tan amable. I és que la oportunitat no deixa de ser relativa. La idea és que cal crear les condicions per a que tothom tingui la oportunitat de reeixir en els seus projectes si té una bona idea i s’esforça. Sobre el paper sona molt bé. Però queda molt de marge per a preguntar-se com es pot garantir la igualtat d’oportunitats, i més encara quan una forta cultura de desconfiança en l’estat deixa un marge amplíssim a la iniciativa privada en els temes que són la base del desenvolupament humà, com ara la salut o l’educació. Arribar a un equilibri entre el que mou la iniciativa privada –el lucre- i l’interès públic mai no és fàcil, encara menys quan els mecanismes de decisió col·lectius mantenen relacions cada cop més incestuoses amb la pròpia iniciativa privada. Per altra banda, l’oportunitat tampoc és per a tothom perquè les portes no estan pas obertes per a tothom. I la prosperitat del model està basada en l’obtenció de recursos de tota mena a tot el món a uns preus assequibles –la igualtat dels uns és la desigualtat dels altres-. Vendre a tothom que tothom hi pot arribar si fa el que cal acaba essent un frau.

No obstant, el model es potentíssim, i ha arribat a un triomf sense pal·liatius, perquè tots els models alternatius, fins ara, han fracassat. Per les seves pròpies contradiccions internes, però també per l’enorme cabal de violència simbòlica i física de la que ha gaudit aquest sistema per a imposar-se en la seva visió més extrema. No és només pel seu atractiu inherent. A tot arreu on vaig visito museus, meravelles arquitectòniques, espais naturals, i sobretot supermercats. És a un supermercat –o a un mercat- on veureu la manifestació més propera de la manera de viure de la gent, de les seves prioritats i dels seus anhels. Just a sota ca n’Oriol n’hi ha un de prou gran, un Whole Foods que he visitat diverses vegades. I us puc dir que és el paradís de l’abundància i de l’opulència. Tots els productes de menjar de tot el món, una grandíssima oferta i varietat, i una disposició de l’espai, les rutes i els colors basada en estudis de mercat i de psicologia per a maximitzar l’impacte en el consumidor. Sobretot en el que tingui la butxaca més plena –no cal patir, el que no la hi tingui ja ni el deixaran entrar-. Resultat: cada cop que hi entrava em sentia aclaparat, ofegat, i em venien ganes de marxar corrents.

I és que Nova York, amb totes les seves cares, és fascinant. La visita m’ha encantat i probablement hi tornaré si en tinc la oportunitat. Tanmateix no hi aniria a viure pas. Potser fa deu anys m'hauria vingut de gust. Ara no. Ara per ara aspiro a tenir una vida més senzilla. I sospito que, globalment, al planeta sencer també li aniria millor de buscar-la.

PS: les dimensions de Manhattan, amb tanta construcció en vertical tan alta, donen una sensació de grandesa que també contribueix a aquesta sensació que tot és possible. Jo no podia evitar que em passés pel cap el gran tema d'en Serge Gainsbourg…

Cambodja

Resulta difícil resumir les impressions d’un país d’història tan rica i enormement complexa. Sobretot quan la visita hi és breu i relativament limitada en l’espai. Així doncs, em limito a les pinzellades:

Un riu que esdevé un mar: amb l’excepció de les muntanyes del nord i de l’est, Cambodja té un relleu poc accidentat. El Mekong travessa el país de sud a nord, i amb els seus afluents hi ha creat, més cap a l’oest, un mar interior. El Tonle Sap és un gran llac on el corrent canvia amb les estacions. Durant l’estació de les pluges augmenta considerablement el seu volum i extensió –s’arriba a multiplicar per nou-. El llac nodreix el país de peix i en rega l’arròs. El domini del sistema fluvial i l’emmagatzematge d’aigua sembla haver estat una de les claus de l’esplendor de l’Imperi Khmer i de la seva capital, Angkor.

Una atmosfera densa, el pes de la història recent: la població és visiblement jove, cosa que dóna una idea de l’enorme impacte demogràfic del genocidi dels khmers rojos. Des que arribem a Cambodja sento com si l’aire fos més pesat. La visita a la presó S-21 i als camps de la mort ajuden a entendre aquesta pesantor, i és que el que es va viure en aquest país a la segona meitat dels anys setanta del segle vint és completament esfereïdor. Una quarta part de la població fou massacrada, en el context d’una revolució social que pretenia (re?)instaurar una espècie de paradís terrenal agrari. Grans desplaçaments de població de la ciutat al camp, modelats en el desastrós Gran Salt Endavant de la Xina maoista; una persecució sistemàtica que arribà fins a l’eliminació física no només de la intel·lectualitat sinó de tot fet urbà, assimilat amb l’enemic de classe. Els resultats en foren un genocidi, un desastre econòmic i social al que només posà fi la invasió per part del Vietnam. Curiosament totes les potències occidentals continuaren reconeixent l’autoritat del govern dels Khmers rojos tot i ser genocides, en una mostra particularment fastigosa de la realpolitik de la guerra freda. Tot això ja és història, però encara història viva d’un país on quatre dels màxims responsables d’aquesta follia estan sotmesos a judici i se’n defensen tirant pilotes fora amb un cinisme que fa feredat. Un gran i dolorós esforç per a enfrontar-se a un passat tenebrós. Mentrestant, el país viu un progrés relatiu basat en convertir-se en la maquila entre les maquiles, i anar-se obrint al turisme.

Angkor: la seva importància simbòlica és tan gran que fins i tot són a la bandera del país. Els temples d’Angkor són testimoni d’un passat gloriós, d’una civilització apassionant. Investigacions recents ens diuen que eren en la seva majoria mausoleus dels emperadors. Fos el que fos, aquestes venerables pedres evoquen un temps en què Angkor arribà a ser l’aglomeració urbana més important dels temps pre-industrials. Un conjunt imponent, una de les meravelles del món que justifica tot un viatge. De tots els temples em quedo amb el més enigmàtic: el Bayon.

Vietnam

Hem deixat Laos en avió, havent fet bones visites i passejades per Vientiane i Luang Prabang, a més d’un parell d’escapades fluvials de natura. Aterro a Hanoi per segon cop. De nou a Vietnam, un altre país d’història particularment turmentada durant el segle XX, epicentre d’un dels grans terratrèmols de la guerra freda, escenari de la primera gran derrota militar i política dels Estats Units d’Amèrica. Una derrota de la que no sembla que n’hagin après massa res, vistes algunes de les seves aventures militars més recents.

Venint de Laos, fa la impressió que a Vietnam hi ha gent per tot arreu. I és que són com a dotze o tretze vegades més habitats, amb només un 45% més de superfície. Uns vuitanta milions de persones, tants vietnamites com alemanys, encara que aquest número quedi petit al costat del veí xinès. Els carrers de Hanoi són sempre plens i sorollosos. Hi abunden les motocicletes, que en massa actuen com un fluid, prenent la forma que s’adapti millor al recipient. Això fa que creuar un carrer sigui tota una experiència. Si no hi ha semàfors, el millor que podeu fer és és anar avançant lentament mentre observeu el trànsit que ve. Sense aturar-vos ni fer moviments bruscos el flux de motocicletes se us adaptarà com si fóssiu una pedra al mig del riu.

Les motocicletes són la clau d’una certa democratització del transport privat, i un indicador de l’ascens social, essent el que un treballador mitjà es pot permetre. I a fe que les aprofiten! Sovint hi veureu una família sencera al damunt. La pobresa s’ha reduït molt significativament des del llançament el 1986 de les reformes del Doi Moi, el procés de liberalització amb l’objectiu d’arribar a una “economia de mercat d’orientació socialista”. El país ha tingut creixements al voltant del 7% anual durant tota la darrera dècada; el 2006 es va incorporar a l’Organització del Comerç Mundial, i pel tombant de la dècada va assolir la categoria de país d’ingressos mitjans, mentre s’acostava a assolir els objectius de desenvolupament del mil·lenni. Una trajectòria d’èxit en termes d’indicadors macroeconòmics, mitigats però per l’increment de les desigualtats, particularment les regionals, i la presència de desequilibris que poden posar en perill aquesta trajectòria.

Aquesta evolució econòmica es reflecteix en un país que us acull amb els braços oberts i que transmet un dinamisme i una energia considerables, que contrasten amb el ritme tranquil i pausat de Laos. A Vietnam hi fem un recorregut més encarat a les visites culturals i paisatgístiques que no pas a la contemplació o la conversa. En termes gairebé telegràfics:

A Hanoi ens passegem pel barri vell i els seus comerços. Els carrers no només tenen els noms d’oficis, sinó que encara conserven, majoritàriament, la concentració per sectors que a casa nostra s’ha anat perdent –el carrer de les botigues de seda, la zona de l’artesania de fusta, la del metall...-.  A l’estació de tren ens atén una senyora més de la “vella escola”, que sense massa contemplacions ni explicacions ens ven els bitlles per al tren que acaba decidint ella que ens va millor. Hanoi és l’encreuament de camins i el gran mercat del nord, una ciutat tradicional i capital més política que econòmica. El millor de Hanoi és asseure’s en un restaurant de carrer i degustar un plat tan simple com deliciós a ran de terra i observant el cabal ininterromput de gent i vehicles.

La ciutadella de Hué, la capital imperial, us dóna una idea de l’esplendor dels temps passats, i de l’enorme influència xinesa a tota la regió, que és una mica com la romana a casa nostra, per bé que les seves manifestacions més visibles siguin més modernes. Encara que comparada amb altres ciutats imperials de la zona sigui més aviat petita, la ciutadella de Hué és imponent; en sorprèn el color, als murals i a les pedres. I en contrast amb el que passa en altres casos, la ciutat imperial no queda aïllada de la resta. Un passeig just al nord de la ciutadella us mostra una zona de restaurants, karaokes i altres comerços on, de turistes, se’n veuen ben pocs. Hué és un plaer.

Hoi An és l’antic port del centre del Vietnam. La seva ciutat vella és bellíssima i de mesura humana, un plaer per a la passejada, amb un punt de trobada únic entre l’arquitectura tradicional i la colonial. No obstant, la inscripció del centre històric a la llista del patrimoni mundial de la UNESCO ha estat aprofitada per a convertir la zona en una gran àrea comercial a l’aire lliure. Els edificis històrics –alguns de molt interessants, com el museu de la ceràmica o les diverses societats xineses, altres no tant- resten flanquejats per comerços clarament orientats al turisme. Entre aquests en destaquen els modistes on us podeu fer un vestit a mida de bona qualitat per preus prou mòdics. Encara que el centre conservi una bellesa encisadora, em sembla que potser n’han fet un gra massa. Fins i tot hi ha un fil musical als carrers amb música d’ascensor!

Saigon ens resulta ser una sorpresa molt positiva. Sí, Saigon, perquè el nom oficial de Ho Chi Minh és d’un ús més administratiu que corrent. Diverses amistats ens havien dit que la ciutat era un Cafarnaüm insuportable, i jo ja em preparava per un Hanoi multiplicat. Tanmateix el centre convida a la passejada, i té prou espais verds com per a poder respirar. Saigon bull d’activitat i encomana dinamisme.

El delta del Mekong és un formiguer entre arrossars. Una extensió enorme molt poblada i amb una activitat proporcional a la importància geogràfica, econòmica, social i política d’aquest gegant asiàtic que banya sis països. Això fa que els paisatges bucòlics de fluvialitat tropical siguin més fàcils de trobar, per exemple, a Kerala que no pas al delta del Mekong. Mercats flotants, extracció massiva de sorra –per a la construcció del Vietnam i potser per a l’exportació, aquest seria tema per a una altra entrada-, comerç i transport, en un riu que vertebra el territori de tots aquest països.

Al delta del Mekong hi visitem, entre d’altres indrets, dues perles: a prop de Chau Doc, a la frontera amb Cambodja, ens passegem per una de les comunitats Cham, a Chau Giang. Us imagineu una mesquita a Vietnam? Doncs n’hi ha unes quantes, testimoni de l’aiguabarreig humà al llarg dels segles. L’altra perla: el Mont Sam, sis quilòmetres a l’oest de la població fronterera, que domina tots els voltants i ofereix una espectacularíssima panoràmica sobre Cambodja. Vist des d’aquí, el país veí és una gran extensió on els arrossars es transformen en un mar interior. El veurem quan torni a sortir el sol que ara s’hi pon.

Laos

Visitem la República Popular de Laos. Aquest país té uns set milions d’habitats -segons un cens del 2010-, aproximadament la mateixa població que Catalunya, però amb unes vuit vegades més superfície. Un enclavament tropical entre Vietnam, Cambodja, i Tailàndia, que també fa frontera amb Birmània i la Xina. Un creuament de camins entre gegants, dotat d’uns recursos naturals molt significatius i certament exuberants, i que fins fa quatre dies era un dels països més aïllats i desconeguts del món.

La darrera vegada que aquest país havia estat notícia a casa nostra –i possiblement l’única que jo recordi- fou pel febrer del 1995, quan es va saber que s’hi havia amagat el Sr. Luís Roldán, fugit d’Espanya un any abans per escapar-se de la justícia. En Roldán havia estat director general de la Guàrdia Civil, i fou un dels màxims exponents de la corrupció durant el període d’hegemonia socialista a Espanya, generada en aquest cas al voltant d’un aparell de seguretat amb gravíssimes mancances en termes de control democràtic. La lluita contra el terrorisme va justificar el manteniment d’amplis marges de discrecionalitat i de fons reservats, que foren aprofitats per a alguns individus per a activitats delictives diverses, algunes exclusivament en benefici propi. La reaparició del Sr. Roldán fou aprofitada per algun enginyós per a inventar-se un acudit que feu efímera fortuna: hom s’estranyava que hagués costat tant de retrobar-lo “si estaba aquí al Laos”.

En tot cas aquest país té coses molt més interessants per a discutir, encara que la seva història hagi estat, almenys durant el segle XX, marcada per una de les tragèdies més horribles i desconegudes de la història contemporània. La seva posició estratègica va motivar que els Estats Units d’Amèrica el convertissin en un escenari ocult de la guerra del Vietnam. La CIA hi llançà tota una sèrie d’operacions encobertes per tal de dificultar els moviments del Viet Minh i tallar-li les línies d’abastiment –la famosa “ruta Ho Chi Minh” passava per Laos-. Van convertir un sector del país en una base militar nord-americana clandestina, mentre promovien i recolzaven una guerrilla anticomunista tot manipulant el poble Hmong, i bombardejaven el país d’una manera completament salvatge. De fet es calcula que durant la guerra del Vietnam es van llançar contra Laos i Cambodja tres vegades més bombes que totes les que es van llançar al Japó durant la Segona Guerra mundial. Un altre dels crims de guerra amb implicació directa del premi Nobel de la pau Kissinger. Aquest interessantíssim documental (en anglès), ho explica tot plegat amb detall:

 Avui Laos és tota una altra cosa. Nominalment continua essent una República Democràtica Socialista, des de mitjans dels noranta els passos vers l’adaptació d’un model semblant al vietnamita –obertura econòmica progressiva- han estat constants. El país es mou ara per ara entre tota una sèrie d’equilibris més aviat precaris. La pressió per l’accés als seus recursos naturals és enorme; els paisatges idíl·lics comencen a estar amenaçats per la desforestació i per una miríada de projectes per a aprofitar els recursos hídrics i minerals. La meitat el producte interior brut continua depenent d’una agricultura que és gairebé de subsistència. La relativament recent obertura del país fa que es trobi encara en una fase en què tot és possible. De les converses amb amistats que hi viuen en deduïm que els esforços per a evitar que el país es malvengui tenen menys probabilitats d’èxit del que potser seria desitjable. La sensació és que el país està en venda. Òbviament els laosians tenen tot el dret de treure el màxim profit dels seus recursos. Però una democratització que és només de façana fa força probable que d’aquests recursos només se’n beneficiï una molt petita minoria.

Per a un turista europeu Laos és encara un paradís que ofereix una bellesa natural molt variada i uns atractius culturals de primer ordre. Pel que fa a la primera, mentre el turisme és el sector econòmic que creix de manera més ràpida, de moment encara conserva un cert equilibri. És a les mans de les autoritats de Laos d’optar per un model més semblant a l’ecoturisme que es practica a Costa Rica que no pas a altres models de depredació ràpida, com els de les costes del nostre país. Pel que fa als atractius culturals, una joia com Luang Prabang és ara per ara un parc temàtic del budisme. Molt ben conservat i destinat al turisme forà d’un cert poder adquisitiu –lluny doncs de la massificació d’altres destinacions de la zona-. En aquest sentit, la protecció atorgada per la classificació com a patrimoni mundial de la humanitat per part de la UNESCO hi ha ajudat, perquè fins ara ha impedit intervencions urbanístiques massa agressives. Fora de la zona de protecció, però, s’hi construeixen una mà d’hotels que podrien afectar molt negativament aquest equilibiri. Luang Prabang és doncs un altre exponent de l’equilibri precari entre protecció i rendiment econòmic.

Luang Prabang és un indret ideal per al descans i la meditació, entre el monestir i el balneari. El paisatge és bellíssim i de dimensions humanes. El ritme és exageradament tranquil. Una passejada de bon matí per a descobrir uns quants de les desenes de monestirs budistes que hi ha és un plaer en tots els sentits. I, si es pot, convé arribar-hi en un viatge igualment lent, per a descobrir el país que hi ha al darrera de la postal.

Un passeig per l’Ardenna belga

Passo un cap de setmana a la part belga de les Ardennes, una regió muntanyosa que separa Bèlgica de França, entre l’Oest d’Alemanya i Luxemburg, i la Lorena i la Xampanya franceses. Un massís muntanyós d’alçada modesta –el punt més alt de Bèlgica es troba una mica més al nord i no passa dels 700 metres-, travessat per la Meuse i ple de turons, barrancs, pujades i baixades. I ben cobert d’una espessa massa boscosa que en aquesta època de l’any resplendeix majestuosa amb tots els tons possibles de verd.

La fama de les Ardennes, més enllà de la caça i la pesca, la hi van donar circumstàncies històriques tràgiques. Ja havia estat escenari de fets d’armes durant la primera guerra mundial. Durant la segona, però, les Ardennes foren escenari de moments decisius del conflicte. La primavera del 1940 els alemanys van decidir que s’havia acabat la drôle de guerre i van llançar una ofensiva fulminant sobre França. Atacaren precisament per les Ardennes, sector que els estrategues francesos havien deixat fora de les fortificacions de la línia Maginot perquè el consideraven infranquejable. L’audàcia de la Wehrmacht amb la seves innovadores doctrines en termes d’ús combinat de divisions cuirassades amb infanteria i cobertura aèria va sorprendre els aliats i fou la base de la desfeta francesa. Això ho aconseguiren a desgrat d’haver travessat les Ardennes en una operació logísticament molt complicada que es va convertir en el que fou descrit com a “l’embús de tràfic més important de la història”. Més tard, després de quatre anys de carnisseria i destrucció a una escala mai vista, les Ardennes foren també l’escenari de la més gran contraofensiva alemanya després del desembarcament de Normandia, ja pocs mesos abans del final de la guerra.

A l’Ardena belga d’avui hi ha uns paisatges espectaculars, d’una frondositat tan intensa com ordenada, la de les zones boscoses i accidentades que queden a Europa després de tants anys de la domesticació inherent a la política agrària comunitària. També hi ha un espai turístic de primer ordre, al voltant de la oferta d’una natura marcada pel fet muntanyós i fluvial. Caça, pesca, piragüisme, rem, excursionisme, i tot un seguit de pobles i nuclis amb edificis remarcables fins a l’època medieval. Amb tot plegat, però, el record de la guerra resta present, tant a la geografia com als esperits.

I és que més enllà de l’aprofitament turístic –per exemple, el reclam comercial amb un jeep americà dels anys 40 al centre de Bastogne té un punt de grotesc-, l’Ardena belga és un testimoni viu d’un passat que cal recordar per a no repetir. A Bastogne mateix hi ha un memorial de l’amistat Belgo-Americana que recorda que només els EUA hi van perdre 79.000 vides a l’ofensiva del 44-45. Qualsevol mirada a les dimensions humanes i materials del conflicte és quelcom que desafia la imaginació. Les estimacions compten entre 65 i 85 milions de persones mortes, més de la meitat de les quals foren civils. Uns nivells de destrucció i de crueltat inaudits, i sublimats amb l’inimaginable horror de l’holocaust.

La nostra generació no va saber què era una guerra més enllà de les històries dels avis. Convé que tot plegat ho tinguem ben present, sobretot avui, que sembla que tot es pot comprar i es pot vendre. Ni la vida ni la pau tenen preu, més enllà dels immensos sacrificis humans que ens han calgut per a que les coneguéssim com les coneixem. Una lliçó per a tots els europeus, per a que no ens deixem prendre el que ens volen prendre.

PS: una lliçó també per la legió d'indigents intel·lectuals que darrerament se serveixen de manera quotidiana de la reductio ad Hitlerum, sobretot quan parlen del que passa a Catalunya. A mi, de debó, no m'agraden les banderes, ni les del meu país, sobretot quan n'hi ha massa. Ara bé, hi ha comparacions que són senzillament inacceptables; no només estan mancades de qualsevol mesura de rigor, sinó que a més són una manca total de respecte per als milions de víctimes del nazisme.

Postals de Kerala

No em costaria de dir que si un dia desapareixo, em busquin a Kerala. Els mateixos indis promocionen aquest estat meridional, tropical i costaner amb l’expressió “God’s own country”. Més enllà de les exageracions pròpies de la publicitat tenyida d’orgull patri o local, a mi m’ha semblat un paradís.

Arribant a Kochi en avió des de Hyderabad, l’aproximació abans de l’aterratge ja fou espectacular. Del mar fins a les muntanyes, una catifa amb totes les varietats del verd. Kerala, la terra dels cocos, és un paradís tropical, amb una temperatura càlida i estable tot l’any, un enorme palmerar travessat per diversos cursos d’aigua, a l’allargada llengua de terra que corre entre l’oceà índic i les muntanyes que separen l’estat del de Tamil Nadu.

De Kerala en destaquen moltes coses, però la primera i la més important és la gent. La més tranquila i amable que he trobat en molt de temps, amb un somriure extremadament contagiós. Hi contribueix el clima amable, i el fet que Kerala hagi tingut governs comunistes des de la independència de l’Índia. Malgrat que aquest fet hagi mantingut l’estat en un relatiu estancament econòmic, també ha fet possible la taxa d’alfabetització més alta del país i un dels nivells de pobresa més baixos.

Prenem com a base Fort Cochin, un enclavament colonial que fou la primera tomba de Vasco da Gama, abans que les seves despulles fossin retornades a Portugal. Fort Cochin ha estat el cap de pont de totes les colonitzacions de la zona, i en conserva el regust, amb una diversistat considerable en les edificacions i els espais, i un ambient molt acollidor. Una amiga de Kerala que viu a París m’ha aconsellat el “you buy we fry”, els restaurants a prop de la platja on venen peix fresc. No em penediré d’haver-li fet cas.

Entre les diverses meravelles naturals de Kerala en destaquen les “Backwaters”, un sistema de llacs i de canals alimentat per 38 rius que corre paral·lel a la línia de la costa. Originats com a estuari, la barreja d’aigua dolça i marina ha creat un ecosistema únic, extremadament divers, amb una riquíssima varietat d’ocells i peixos, a part d’altres espècies de fauna i de flora. Tot això en un paisatge de palmerars, manglars i canals de tota mida. Un recorregut en barca, preferiblement sense motor, hi és una autèntica delícia.

El contacte més intens amb el mar el tenim a Varkala, on els espadats ens ofereixen un majestuós panorama de l’inmens mar d’Aràbia. La petita platja de Varkala és també un lloc de peregrinació, que ens incita a descobrir el mil·lenari temple de Janardana Swami. No sé massa com prendre-m’ho, això dels temples hindús, fins que la meva companya m’ho fa més fàcil quan m’explica que li fa pensar en com devien ser els temples grecs i romans que hem vist tantes vegades a Europa, en termes de la relació entre aquests temples i la gent. No està mal pensat.

Un dels plats forts de la nostra estada ens arriba a Alappuzha. El darrer cop que el meu amic Anand havia estat a París, em va mostrar vídeos de les curses de “canoes serp”, que vaig trobar curiosos i interessants. Quina no fou la meva sorpresa arribat a Hyderabad quan vaig saber que la cursa anual es feia aquesta setmana. No me la podia perdre! I a fe que valia la pena, per l’espectacularitat no només de la cursa en ella mateixa, sinó per tot l’ambient d’un esdeveniment que és un dels més importants cada any a Kerala. Una autèntica festa.

La darrera etapa de la descoberta de Kerala ens porta a Munnar. Una pujada d’unes quantes hores d’autobus per la falda de les muntanyes, i el paistatge canvia considerablement, però sense deixar el verd. A la Suïssa índia, arribarem fins a gariebé mil vuit-cents metres. És la terra de les plantacions de tè. Les plantes de tè no arriben a ésser tan longeves com els ceps, però poden donar collites fàcilment durant gairebé una trentena d’anys. I el cultiu n’és molt intensiu en mà d’obra. Un exèrcit de (sobretot) treballadores recorre les plantacions amb uns instruments en forma de grans tisores, on la fulla superior té forma de caixa, i van retallant les fulles més madures, que rebran després tractaments diversos, des del simple assecament fins a la fermentació.

Me’n vaig, però em queden moltes ganes de tornar-hi. Si em perdo, ja ho sabeu.

Hyderabad

Més enllà d’una escala a Mumbai, el nostre punt d’arribada a l’Índia es Hyderabad, on s’està la família del meu amic Anand, el meu antic veí de París. L’arribada té un punt accidentat, perquè Air France m’ha perdut la motxil·la, que hauria d’arribar amb el vol de demà. Arriba demà a Mumbai, amb la connexió amb Hyderabad per al dia següent, amb la qual cosa, mentre m’exclamo del fet que de dues motxil·les facturades al mateix moment per dues persones que viatgen juntes només n’arribi una, ja em veig amb el meu equipatge perseguint-me per l’Índia.

Hyderabad és una font de sorpreses, que conté bona part dels contrastos d’aquest subcontinent que no és un país sinó uns quants, i molt diferents entre ells. Ens rep un aeroport nou de trinca del que surt una autopista igual de nova amb una mitjana ajardinada i polida. La millor porta d’arribada a la “Cyberabad”, un dels pols de desenvolupament de l’Índia, basat en un dels seus sectors punters: la informàtica.

Al cap d’uns quilòmetres, però, sembla que tot just havent passat les barris més nous i a prop de la ciutat cibernètica, l’autopista tal com l’hem coneguda s’acaba. Fins al centre, serà tot considerablement més modest, amb més trànsit i ara limitat a una calçada més o menys arreglada, ja sense mitjana ni fosses ajardinades. Sense sortir de l’autobus ja hem vist dues de les moltes índies: la més moderna i mundialitzada –on tot és, per tant, molt similar al que es pot trobar arreu-, i una de més modesta, amb una carretera sense voreres i animals compartint el carrer amb gent que camina o que espera microbusos atapeïts al costat de l’explosió de colors d’un temple consagrat a alguna de les deïtats del llarg catàleg de l’hinduïsme. Per cert, si a algú li sembla que el meu darrer comentari és poc respectuós, anem junts a Olot a comprar estampes de sants.

Hyderabad té una de les comunitats musulmanes més grans de l’Índia. Això esdevé visible amb la profusió de vels negres quasi integrals que es veuen pel carrer. A la ciutat vella, just a davant de la gran mesquita hi ha un temple hindú tot ple de flors taronges i grogues i serpentines de tots dos colors, en l’ocasió d’una de les múltiples festivitats. Al cantó, estacionades, diverses furgonetes de la policia amb material antiavalots. Testimoni ara per ara mut –i que duri- però present de la persistència de les tensions que van precipitar la violentíssima partició de l’Índia britànica en dos estats, dels quals almenys un fou definit en funció d’una afiliació religiosa –la república islàmica de Pakistan, que posteriorment perdé la seva part oriental, que esdevingué Bangladesh-. Dos veïns que, tot i tenir moltíssimes coses en comú, són els pitjors enemics.

Un dels avantatges relatius de passejar-se per Hyderabad és que aquesta ciutat no forma part dels cercles turístics més habituals. Això redueix el nombre de gent que viu del turisme, i per tant redueix el nombre i la perseverància de la gent que es dedica a vendre coses inútils a preus desaforats. De fet sembla que els turistes estrangers siguin bastant poc freqüents. Potser m’equivoco, però m’ho sembla sobretot perquè de blancs n’hem vist ben pocs, i perquè amb la meva companya ens sentim d’allò més exòtics quan arriba la tercera vegada que algú es vol fer una foto amb nosaltres. A ella fins i tot li pregunten si és una estrella de cine!

Una entrada amable al subcontinent, però amb prou elements com per a veure´n totes les contradiccions. Una Índia urbana però curosa de les seves tradicions, que descobrim tot gaudint de la millor manera de viatjar: visitant bons amics.

Reflexions haitianes

Al final, tal com era previsible, tot ha estat enormement intents. Tan intens, que marxo amb aquella sensació tan estranya i tan contradictòria: em sembla que vaig arribar ahir mateix, i en el mateix moment aquí semblaria que hi havia passat mesos. He passat en aquest país prou temps com per a tenir la il·lusió que he entès alguna cosa del que hi passa; una il·lusió que conviu amb la certitud que, de fet, poc que hi he entès res. De tota manera, en tinc prou com per haver apamat una mica la meva ignorància. Com a mínim, tinc una idea clara del camí que he de seguir per a intentar aprofundir una mica el meu coneixement d’aquest indret.

Haití és un dels indrets més particulars que he vist fins ara. Intens, dur, fort. Si hi ha tota una colla de factors que poden impedir el desenvolupament d’un país, Haití sembla que els tingui gairebé tots. Descrits breument, potser massa:

-una orografia complicada, molt accidentada i amb elevacions considerables, en una espiral de desforestació que fa que la més mínima pluja tropical provoqui inundacions amb víctimes i estralls. No hi ha res que aturi els vents o les pluges, i el que es refà un any és destruït de nou l’any següent. El medi és, doncs, no només hostil, però en una espiral de degradació de la que es difícil sortir, sobretot per les diferents estructures de la propietat a les diferents part de l’illa i els diferents interessos que comporten, i per la debilitat d’un estat que no té ni la voluntat ni els instruments per a fer una veritable política territorial més enllà de Port-au-Prince;

-una societat complexa, on l’orgull de l’alliberament del colonialisme i l’esclavitud ha construït una narrativa aprofitada pels uns per a sotmetre els altres, en una contradicció sagnant equivalent a la que ha afectat altres revolucions arreu. Una societat fundada sobre l’alliberament d’una raça que fou més tard subjugada per una altra. A Haití el color de la pell no només és important per a entendre el passat; també ho és per a entendre el present; és el factor clau d’una història marcada per la violència constant i la precarietat de les estructures de tota mena, particularment la política;

-un país que ha molestat els països més poderosos del món des que existeix. Pagà cara la gosadia d’alliberar-se per les armes d’una de les potències militars i econòmiques del seu temps, i ha ocupat una posició massa important en una zona que la potència hegemònica del segle XX sempre ha vist com el seu pati del darrera, on podia fer el que volgués. El resultat és un país controlat per un grapat de famílies, que sempre n’han mogut els fils en col·lusió amb la potència de torn.

Un país, doncs, on el terratrèmol va destruir les poques estructures que quedaven, que està intervingut per la comunitat internacional amb una missió de Nacions Unides que intenta estabilitzar-lo i que, tot i fer molta feina, no sembla que ni faci ni que deixi fer, pels haitians però sovint sense els haitians. En un país on sembla que la política estigui feta només a base de petites xarxes d’interessos al voltant d’individus sense cap mena de visió global més enllà del propi interès, que té però una diàspora abundant i ben situada i, encara, societat civil i intel·lectuals amb idees pròpies i una visió del que volen pel seu país. No obstant, no sembla que mai ningú els hagi fet cas o els hagi permès de dur-les a la pràctica.

Entre el fatalisme dels qui ho atribueixen tot al vudú o a una visió reduccionista de la cultura, em quedo amb la impressió que el problema és sobretot polític. Hi ha un bloqueig total, i una oligarquia que en controla tots els mecanismes, i que no té cap mena d’escrúpol en explotar tot el que l’illa pot produir mentre la grandíssima majoria viu en la misèria. Cosa que d’altra banda tampoc el fa tant diferent d’altres països de la regió; però l’espiral destructiva l’ha deixat gairebé exsangüe, a un nivell inaudit a la zona. I per acabar-ho d’adobar, l’estat no té el control de parts importants del seu territori, cosa que l’ha convertit en un punt calent per a tota mena de tràfics il·lícits.

En resum, encara que des del terratrèmol s’hagi treballat molt, està tot per fer. Començant per la recuperació per part dels haitians del control del que passa al seu país. Les properes eleccions seran una nova oportunitat per a que emergeixi un nou lideratge. Gran part de les promeses de la comunitat internacional n’estan pendents, i el país el necessita com l’aire que respira. Un lideratge capaç de mobilitzar totes les energies necessàries per a canviar una tendència negativa que té el país paral·litzat. No serà fàcil, però no em resigno a creure que sigui impossible.

La Brasserie Quartier Latin: com és que això encara no ha explotat?

Aquest vespre, per comptes de quedar-me a casa llegint o escribint, he decidit acompanyar en Salah a fer un got al centre. Em deia que, tot i la duresa de les condicions de vida de la majoria, hi ha no obstant alguns bars i restaurants que estan força bé. L’experiència m’ha deixat una sensació molt estranya.

El Quartier Latin és un dels millors restaurants de Port-au-Prince. El regenta una senyora neerlandesa amb maneres que em recorden el senyor Louis Van Gaal i el seu particular tracte amb els periodistes –no és gaire simpàtica, que diguem-. Està situat en una gran casa colonial de Pétionville, el barri de Port-au-Prince on viuen els Haitians benestants. Al pati tots els dijous hi ha música en directe –salsa-, fet que fa que sigui molt concorregut. La clientela és una barreja d’internacionals i d’haïtians rics. Té un menú eclèctic a base de cuina internacional amb influències tropicals, i una extensa carta de vins amb crus argentins, xilens, italians i francesos; una carta que es podria trobar en un restaurant de París, i no precisament un de barat. Un bon àpat no hi costa menys de 30 dòlars americans per cap.

Amb un rom local que un cambrer poc curós ha vessat sobre un indesitjable mar de gel –és un rom per degustar, no per aigualir-, contemplo l’alegria dels qui ballen salsa i dels qui beuen vi a la barra, on sento parlar diverses llengües. Al meu cantó tres nordamericanes d’accent marcat i faccions televisives comparteixen una ampolla de vi argentí. El que em resulta xocant de tot plegat no és el restaurant en ell mateix, que no té massa res de particular, donat que no deixa de resultar freqüent de trobar-ne de semblants als països més pobres. El que em xoca és que aquest illot de xerinola i patxanga indolent fins i tot veient la factura es troba just al davant d’un camp de refugiats. La plaça del davant és ben plena de tendes de campanya de desplaçats pel terratrèmol, les primeres de les quals deuen ser físicament a menys de sis metres de la reixa del restaurant, on la porta es troba sota la custòdia de dos invididus força voluminosos i més aviat malcarats.

Ja havia vist situacions amb unes diferències tan grans entre els qui ho tenen tot i els qui no tenen res. I no deixo de formar part de la minoria privilegiada del món. Però no sé si havia vist mai una ostentació tan obertament brutal, tan directament obscena. A la resta del continent americà aquest problema s’ha solucionat a base d’anar minant l’espai urbà com a espai de convivència i construïnt ciutats segregades, on els rics estan físicament separats dels pobres, amb tanques electrificades i tot el que calgui. I a Europa ens hi anem acostant lentament, puix que les diferències entre els que ténen més i els que ténen menys fa temps que ja no s’escurcen, sinó que creixen. A Haití, però, l’espai físic és tal que tot es toca. Aquesta és una de les raons que fa segles que no hi ha hagut cap generació que no hagi vist una revolta, un cop d’estat, una guerra o algun altre episodi de violència. Ara per ara no passa res, però tal acumulació crea una sensació de falsa estabilitat i seguretat força complicada. En altres paraules, no costa gaire de veure que això és un polvorí.

Una visita a l’hospital

El viatge a Jacmel, amb tots els sotracs i el moviment, em va deixar una seqüela física que els recorreguts diaris per Port-au-Prince no han fet millorar, sinó més aviat al contrari.

En Salah no hi entenia res durant la reunió d’ahir a la tarda, quan em veia que reaccionava a certes intervencions amb males cares i gesticulacions facials diverses. Quan sortíem de la reunió li vaig haver d’aclarir que en general el que havien dit em semblava correcte, però que tenia grans problemes per seure. Les meves expressions no eren de desaprovació sinó de dolor, i és que cada cop que canviava de posició veia les estrelles. Tenia una inflamació importat a la zona del còccix. Des de diumenge els desplaçaments en cotxe havien esdevingut una tortura.

En Salah es va avenir a acompanyar-me a l’hospital. Tractant-se d’una zona tan sensible, volia descartar qualsevol mena d’infecció. Així doncs, vam anar a l’hospital de campanya instal·lat pel batalló argentí al davant de la base logística de la MINUSTAH.

L’experiència em va aportar una sensació insòlita i alguns records divertits. La sensació fou quan ens obrien la porta i ens acompanyaven. Els cossos militars sudamericans, almenys pel que fa a l’argentí, i els del sud-est asiàtic, tenen efectius de talla reduïda. Avui hem tingut una reunió a la que hi participaven militars, i ha entrat un nordamericà que semblava un armari. Els de l’hospital, en canvi, són, físicament, més petits que no pas jo. En aquest cas la meva talla és força més petita que la meva sorpresa, fa una sensació tota estranya de tenir un individu vestit de militar i amb arma llarga que és més petit que tu. Els lectors de talla reduïda m’entendran, els altres potser no hi veuen res d’especial, ves a saber.

Els records divertits venen perquè l’hospital està fet de mòduls prefabricats. Encara que els argentins em parlin en castellà –el que, per molt bé que hom parli el francès o l’anglès, sempre és d’agrair quan es tracta de temes de salut, ja que ho fa tot més senzill-, tinc la sensació que en qualsevol moment entrarà l’Alan Alda preguntant pel sargent Klinger.

Després d’una exploració força dolorosa amb un antiinflamatori n’hi va haver prou, i des d’avui ja puc tornar a seure. Ha estat doncs una falsa alarma. Respiro alleujat, mentre penso que jo he tingut atenció mèdica ràpida i eficient, però que això en aquest país és quelcom fora de l’abast de la grandíssima majoria de la població -si ja ho era abans del terratrèmol, ara encara més, donat que aquest va destruir 30 dels 49 centres de salut de les tres regions més afectades-. Sí, és una reflexió molt simple, l’escenari és una mica més complex. Tanmateix aquesta mena de coses cal no oblidar-les ni un moment.