Acabarem plastificats?

Ara fa uns tres anys, entre l’estiu del 2010 i la primavera del 2011, em va caure a les mans un llibre fascinant: “Moby Duck”, del periodista nordamericà Donovan Hohn. Un vaixell mercant xinès va perdre un contenidor ple de joguines de plàstic per al bany, sobretot petits ànecs grocs. L’aparició d’aquestes joguines a diversos punts de la costa oest dels Estats Units d’Amèrica esdevingué el pretext per a un viatge fascinant, entre el documental científic i la història de superació personal.

D’entre els molts aspectes interessants del llibre, per a mi fou el primer contacte amb un fenomen inquietant: comença a resultar cada cop més visible que la proliferació de l’ús del plàstic arriba a un punt de saturació.

Els plàstics, de menes i aplicacions molt diverses, plantegen alguns problemes, associats sobretot a la dificultat de reciclar-ne alguns; i a la desproporció entre la seva vida útil (en molts casos parlem d’objectes d’un sol ús, com ara embolcalls de productes, gots, pots, plats, i altres) i la llargada de la seva vida en el medi natural (sobretot els que no són biodegradables –la majoria-, que un cop incorporats al medi hi poden passar dècades). Els costos de producció i de comercialització dels plàstics no reflecteixen aquesta desproporció. El plàstic ès barat, molt barat. Però ens surt cada cop més car.

Els oceans cobreixen el 71% de la superfície terrestre, però en molts dels seus aspectes són més desconeguts que la lluna. Així mateix, les aigües territorials dels països arriben fins a 200 milles, però de la resta no se n’ocupa ningú. Amb un espai tan gran i amb tant poc control hi ha marge per a fer de tot. Però els signes són inquietants: se sap que els oceans tenen un paper important en la fixació de l’excés de diòxid de carboni de producció humana –gas responsable de l’efecte hivernacle, que precipita l’escalfament global-, però també se sap que la conseqüència n’és un augment de l’acidesa de l’aigua marina, de conseqüències potencialment nefastes per a la vida. I se sap també que el ritme actual d’explotació de recursos pesquers posa tot l’equilibri en perill. L’excés de plàstic comença a ser visible, precisament observant els oceans. A tots dos hemisferis s’hi observen zones d’acumulació de residus propiciades per les corrents marines, de superfícies enormes. S’hi afegeix la creixent concentració de micropartícules de plàstic a l’aigua, que també s’estan incorporant a les cadenes tròfiques (els peixos es mengen les micropartícules de plàstic com si fossin plàncton).

I què podem fer-hi? Doncs no resulta fàcil, perquè l’escala dels canvis necessaris és planetària i el sistema global de governança és ineficaç –el més semblant que tenim a un govern mundial, les Nacions Unides i els seus organismes funcionen per consens i per tant hi resulta molt difícil de prendre decisions-. Sobretot quan els governs més poderosos hi són molt influïts pel sector privat, on el plàstic és el rei –continuem en un mon que gira al voltant del petroli.

L’acció local és possible i necessària, perquè no hi haurà canvis per dalt si no n’hi ha per baix. I va molt més enllà de separar els residus per al reciclatge. Nosaltres mateixos podem recuperar la bossa del pa, portar les nostres pròpies bosses de casa quan anem a comprar o discriminar els productes pel seu embalatge –comprar els que en tinguin menys-. Perquè la clau no és reciclar sinó produir i consumir menys. De tota manera, el consum ha de ser responsable, però també ha de ser raonable, perquè totes aquestes petites accions volen molta voluntat i alguns maldecaps. La xarxa de residu zero treballa des de fa temps amb autoritats i indústria per a una producció en cicles tancats, que minimitzi la producció de residus. És en aquesta direcció que hem d’anar.

PS: aquesta setmana he vist dos documentals ben reveladors i recomanables. “Bag it”, dels EUA. La presa de consciència d’un ciutadà i el seu esforç per a reduir el consum de plàstic (enllaç aquí), i “Supertrash”, francès, sobre un abocador a la Côte d’Azur, bastant dur però molt instructiu, per a ser conscients de tot el que llencem i de com ho llencem (el trailer aquí).

Un passeig per l’Ardenna belga

Passo un cap de setmana a la part belga de les Ardennes, una regió muntanyosa que separa Bèlgica de França, entre l’Oest d’Alemanya i Luxemburg, i la Lorena i la Xampanya franceses. Un massís muntanyós d’alçada modesta –el punt més alt de Bèlgica es troba una mica més al nord i no passa dels 700 metres-, travessat per la Meuse i ple de turons, barrancs, pujades i baixades. I ben cobert d’una espessa massa boscosa que en aquesta època de l’any resplendeix majestuosa amb tots els tons possibles de verd.

La fama de les Ardennes, més enllà de la caça i la pesca, la hi van donar circumstàncies històriques tràgiques. Ja havia estat escenari de fets d’armes durant la primera guerra mundial. Durant la segona, però, les Ardennes foren escenari de moments decisius del conflicte. La primavera del 1940 els alemanys van decidir que s’havia acabat la drôle de guerre i van llançar una ofensiva fulminant sobre França. Atacaren precisament per les Ardennes, sector que els estrategues francesos havien deixat fora de les fortificacions de la línia Maginot perquè el consideraven infranquejable. L’audàcia de la Wehrmacht amb la seves innovadores doctrines en termes d’ús combinat de divisions cuirassades amb infanteria i cobertura aèria va sorprendre els aliats i fou la base de la desfeta francesa. Això ho aconseguiren a desgrat d’haver travessat les Ardennes en una operació logísticament molt complicada que es va convertir en el que fou descrit com a “l’embús de tràfic més important de la història”. Més tard, després de quatre anys de carnisseria i destrucció a una escala mai vista, les Ardennes foren també l’escenari de la més gran contraofensiva alemanya després del desembarcament de Normandia, ja pocs mesos abans del final de la guerra.

A l’Ardena belga d’avui hi ha uns paisatges espectaculars, d’una frondositat tan intensa com ordenada, la de les zones boscoses i accidentades que queden a Europa després de tants anys de la domesticació inherent a la política agrària comunitària. També hi ha un espai turístic de primer ordre, al voltant de la oferta d’una natura marcada pel fet muntanyós i fluvial. Caça, pesca, piragüisme, rem, excursionisme, i tot un seguit de pobles i nuclis amb edificis remarcables fins a l’època medieval. Amb tot plegat, però, el record de la guerra resta present, tant a la geografia com als esperits.

I és que més enllà de l’aprofitament turístic –per exemple, el reclam comercial amb un jeep americà dels anys 40 al centre de Bastogne té un punt de grotesc-, l’Ardena belga és un testimoni viu d’un passat que cal recordar per a no repetir. A Bastogne mateix hi ha un memorial de l’amistat Belgo-Americana que recorda que només els EUA hi van perdre 79.000 vides a l’ofensiva del 44-45. Qualsevol mirada a les dimensions humanes i materials del conflicte és quelcom que desafia la imaginació. Les estimacions compten entre 65 i 85 milions de persones mortes, més de la meitat de les quals foren civils. Uns nivells de destrucció i de crueltat inaudits, i sublimats amb l’inimaginable horror de l’holocaust.

La nostra generació no va saber què era una guerra més enllà de les històries dels avis. Convé que tot plegat ho tinguem ben present, sobretot avui, que sembla que tot es pot comprar i es pot vendre. Ni la vida ni la pau tenen preu, més enllà dels immensos sacrificis humans que ens han calgut per a que les coneguéssim com les coneixem. Una lliçó per a tots els europeus, per a que no ens deixem prendre el que ens volen prendre.

PS: una lliçó també per la legió d'indigents intel·lectuals que darrerament se serveixen de manera quotidiana de la reductio ad Hitlerum, sobretot quan parlen del que passa a Catalunya. A mi, de debó, no m'agraden les banderes, ni les del meu país, sobretot quan n'hi ha massa. Ara bé, hi ha comparacions que són senzillament inacceptables; no només estan mancades de qualsevol mesura de rigor, sinó que a més són una manca total de respecte per als milions de víctimes del nazisme.

Els engranatges de la fi de la civilització

-->

La història és de fa tres setmanes. El dissabte 25 de maig arribem a casa al vespre. A la bústia, una octaveta ens convoca a una manifestació el dia següent a París, en contra de la "llei Taubira" –pel nom de la seva principal impulsora, l’actual ministra de justícia de la república francesa-. És la llei que autoritza el matrimoni civil entre persones del mateix sexe, així com l’adopció d’infants per part d’aquests matrimonis.

D’entrada, es tracta d’una manifestació contra una llei en vigor, que ja ha estat aprovada pel parlament francès, validada pel consell constitucional i promulgada. De temps pel debat ja n'hi ha hagut. A més, l’octaveta en qüestió és força remarcable. S’adreça als “francesos i europeus de Bèlgica”. Tractant-se d’una bústia del barri de Matongé, a Ixelles, la crida resulta un pèl equívoca: Matongé és el nom d’un barri de Kinshasa, que fou atribuït a aquesta part de Brussel·les els anys 50 del segle passat. És el que es podria anomenar “barri africà”. L’octaveta no s’adreça a ciutadans, sinó a “francesos i europeus de Bèlgica”. Curiosa forma d’europeïsme. Això voldria dir que els africans de Bèlgica no hi estan convidats. Si és així, la veritat és que els envejo.

N’hi ha més. El paper en qüestió diu: “Europeus veniu amb nosaltres. Ajudeu-nos a refusar aquesta llei i els seus engranatges”. I bé, doncs hi ha una imatge amb cinc engranatges connectats: “Matrimoni homosexual”; “Adopció d’infants”; “PMA: Eugenisme” (Assistència a l’embaràs: manipulació genètica); “GPA: lloguer d’úter”. El cinquè engranatge només conté interrogants (?????), com volent dir: i què vindrà després?

A veure, personalment estic a favor que cadascú estimi com vulgui i a qui vulgui. I el fet que això es pugui fer de manera pública i gaudint dels mateixos drets per a tothom –parelles heterosexuals i homosexuals- em sembla senzillament reconèixer de manera legal i pública quelcom que no és una possibilitat teòrica sinó una realitat social. No he sentit cap argument convincent que em digui perquè no hauria de ser així. Si es tracta de les creences religioses de cadascú, per a mi aquest és un assumpte privat, i si l’Església catòlica –per exemple- hi està en contra, els diria que ningú els obliga a santificar un matrimoni homosexual. Si es tracta de garantir la continuïtat de l’espècie, francament no crec que estigui en perill perquè persones del mateix sexe puguin fer de manera pública i amb igualtat de drets el que ja fa molt de temps que només podien fer d’amagat. Si algú es preocupa per l’educació dels fills, no he llegit res en contra de l’educació per part de parelles del mateix sexe que no fos pura ideologia. El problema de l’educació avui per avui no és aquest.

I bé, doncs sobre els engranatges... Penso que l’assistència a l’embaràs, la manipulació genètica i el lloguer d’úters són altres debats amb les seves pròpies complexitats, motiu pel qual barrejar-los em sembla impertinent. Per altra banda, resulta una mica irritant que certs avenços socials siguin vistos de manera sistemàtica com el principi de la fi de la civilització. Sobretot perquè segons aquesta mena de lògiques em sembla que la civilització ja s’hauria d’haver acabat fa temps: per exemple, tot just abans de l’any 1000 (i també just abans del 2000, però per motius diferents, aquest cop informàtics); i encara més, quan es va reconèixer el dret de vot a les dones, quan es va aprovar la llei del divorci, la d’interrupció voluntària de l’embaràs... 

PS: també se'n poden fer lectures més polítiques, tot recordant per exemple les massives manifestacions a Madrid encapçalades per bisbes, però per a això em caldrà una altra entrada.

El suïcidi i la crisi

-->

El suïcidi que vaig veure l’altre dia m’ha deixat ben inquiet. No paro de fer-me preguntes. Què pot portar a una persona a tal nivell de desesperança com per a voler-se matar? Què es pot fer per evitar-ho? Realment la crisi ha fet augmentar el nombre de suïcidis? És veritat que se’n parla poc per a no generar un efecte d’imitació? Una estona de recerca i de lectura m’aclareix una mica les idees. Tot assumint el risc que algú em digui que descobreixo la sopa d’all, heus aquí unes quantes observacions:

És relativament difícil de trobar dades objectives sobre suïcidis. A nivell d’Espanya, per exemple, les dades estadístiques més recents que he trobat al web de l’INE són del 2006. A Catalunya pel que sembla els que estan millor informats són els Mossos d’Esquadra, però tot i això he trobat dades del 2011: 378 persones, el 15% de les 3.180 persones que es van treure la vida a Espanya (precisament la dada que no he sabut trobar a l’altre web). Se suïciden més homes que dones, entre el doble i el triple. La xifra total és relativament baixa en el context mundial (segons les dades que he pogut veure al web de l’Organització Mundial de la Salut, que no cobreixen tots els països ni són per als mateixos anys). Cal tenir en compte, però, que al nostre context cultural el suïcidi no és ben vist ni acceptat, motiu pel qual n’hi poden haver que no es declarin com a tals i per tant no es comptin.

Qui se suïcida? Hi ha tota una sèrie de grups de risc definits, que es caracteritzen òbviament per viure situacions personals molt complicades. Condicions psicològiques individuals o malalties, condicions sociolaborals, situacions de victimització amb violència física –com la violència de gènere-, i d’altres. En tots els casos, però, el que acaba essent determinant és la impotència, el no veure una sortida a la situació, i en aquest cas hi influeixen molt la solitud i l’aïllament; factors per tant més socials que no pas individuals.

Han augmentat els suïcidis amb la crisi? Doncs intuïtivament semblaria que sí, però cal anar amb compte. Informacions del 2011 indiquen que a Catalunya els suïcidis van augmentar un 10% respecte l’any anterior –el conseller d’Interior ho va explicar en resposta a una pregunta parlamentària-. En una sèrie temporal més llarga s’observa però que aquest augment no és constant. Examinant les xifres disponibles es veu, per exemple, que es difícil establir una correlació entre l’evolució de la taxa d’atur i l’augment dels suïcidis. Però no hi ha prou dades ni estudis, i no podem saber quina és exactament la situació, més enllà d’haver vist les desgraciadíssimes notícies dels suïcidis associats als desnonaments. Aquestes ens diuen que, efectivament, cada cop hi ha més gent abocada a situacions límit. O que, com a mínim, ara per ara resulten molt més visibles. És possible que d’aquí a un temps, quan hi hagi dades fefaents, puguem observar un augment dels suïcidis. El que no sembla que hi hagi és una onada.

En aquest sentit, cada cop que s’ha informat d’un suïcidi he pogut sentir comentaris segons els quals hi ha un consens mediàtic per a no publicar ni notícies ni dades sobre suïcidis per a evitar un efecte contagi. Els experts parlen del síndrome de Werther, pels imitadors personatge de Goethe que acaba suïcidant-se per la desesperació d’un amor no correspost. Expliquen que l’efecte existeix, i que precisament el que cal no és pas no informar, sinó fer-ho de manera no sensacionalista, sense donar detalls escabrosos sobre el modus operandi, ni presentant la qüestió com un èxit. Informació factual i prou. Per tant, des del punt de vista dels periodistes es tracta simplement d’una qüestió de deontologia.

Els de la Plataforma d’afectats per les hipoteques han viscut molt de prop els suïcidis associats als desnonaments, i tenen un grup d’ajuda. Encara que no acabi de quedar clar si realment hi ha un augment significatiu dels suïcidis o bé si senzillament en aquest moment ens resulten més visibles, el que podem fer és tenir els ulls ben oberts i no deixar la gent sola; cuidar-nos els uns als altres tant com puguem. La nostra societat ens aïlla. Amb la crisi s’accentua la tendència a culpabilitzar l’individu per qualsevol problema que tingui, ignorant els factors socials. L’exemple dels suïcidis ens diu, com tants d’altres, que la solució rau a les respostes col·lectives i a construir una societat més solidària.

Un suïcidi a París

És divendres a la tarda i sóc de visita a París. Som a principis de juny i fa un dia d’estiu esplèndid. Tot just surto de la seu de la UNESCO, on vaig treballar durant gairebé sis anys i conservo amistats. Ara vaig cap a la rue Cler, per asseure’m en un cafè mentre espero un altre amic.

Tombo a la dreta per l’Avenue de la Motte-Picquet i deixo enrere la boca de metro de l’Ecole Militaire, que m’havia vist entrar i sortir cada dia quan vivia al Canal Saint Martin. Vaig badant amb placidesa per un entorn que m’és ben familiar. Tot d’una a l’altra banda del carrer i una trentena de metres més enllà veig tot de gent acumulada, que miren cap amunt a l’altra banda i fan gestos molt emfàtics. Una petita gernació en un lloc més aviat inusual, quelcom de prou inhabitual com per a que ràpidament deixi de badar i m’hi fixi. Cosa que immediatament em du a mirar endavant i cap amunt a la meva banda del carrer.

A la cornisa de l’edifici, com a cinc o sis pisos sobre el carrer, hi ha un home. Els de baix li diuen a crits que vagi amb compte. Tot just he tingut temps d’entendre què passa que comença a inclinar-se tot dubtant com qui ha de saltar d’un trampolí que li sembla massa alt. L’horror em fa un nus a la gola quan el veig saltar i sento els xiscles de terror de la gent. Tinc prou temps per a girar la cara i tapar-me els ulls per a no veure com impacta a terra.

Tremolo com una fulla mentre un turista nordamericà –l’accent és inconfusible- crida “Oh my God! He just jumped off!!!” com si la resta dels clients del cafè on està assegut no ho haguessin vist –ves, la seva manera d’expressar-se-, i un militar d’uniforme de gala corre a veure què ha passat. Em giro i veig gent que atenen l’home, alguns han sortit d’una farmàcia veïna. Després d’uns segons palplantat i intentant respirar a fons continuo caminant tot just al caire de la vorera. A l’altra banda hi ha tal concentració de telèfons mòbils que ja deuen haver col·lapsat la centraleta del 112. A la meva banda de la vorera un parell de persones prenen el pols a l’home, un senyor gran. Li veig un color cendrós que em diu que ja ha passat a millor vida.

Continuo caminant tot i estar mig marejat, sense poder parar de pensar en aquest pobre senyor. Dec fer mala cara perquè una senyora em pregunta “vous avez assisté?”. Li dic que sí i que estic horroritzat, i immediatament surt la crisi a la conversa, i la quantitat de gent que se suïcida aquests dies. Hi ha molta gent que pateix, però no pateix pas tothom.

M’assec al cafè du Marché. Em costa una bona estona refer-me de l’emoció. Pobre home.

Setmana santa a la Provença: les altres estacions

Donat que anticipo que trigaré a tenir el temps necessari per a poder descriure les altres etapes amb la calma i el detall que són de costum, m’acontento per ara amb unes descripcions telegràfiques de les altres etapes d'un viatget ben aprofitat.

Les Calanques: excursió amb temps gris i ventós per les Calanques, que són a Marsella el que les costes del Garraf serien a Barcelona, per entendre’ns, però més extenses. Amb una alçada màxima d’una mica més de cinc-cents metres i multitud de cales. Relleu mediterrani salvatge, vistes espectaculars, un paradís pels escaladors. Molt recomanable.

Cassis. Petit poblet de pescadors a l’altra banda de les Calanques –prenent Marsella com a referència-. Un poblet de postal orientat al turisme, bonic però una mica massa postís. Almenys hi vam fer un molt bon sopar a base de receptes locals on el xef ens va fer un espectacle de temperi mediterrani a base d’una acalorada discussió amb un seu amic. Un moment d’aquells en què la conversa es transforma en crits i totes les converses s’aturen en una barreja de sorpresa i expectació. Un cop vist l’indret, no crec que hi torni. Massa afectat i artificiós.

El massís del Luberon: el rerapaís provençal és tan similar a Catalunya que hom s’hi reconeix fàcilment en els paisatges i en les actituds. En aquest cas el massís ho és tant com el Montsec o d’altres, i el rerefors recorda el Canigó, per exemple. El recorregut des d’Apt fins a Oppède poblet rera poblet transcorre per un paisatge tan sòlid com malenconiós. Oppède Le Vieux és un espectacular poblet abandonat que ofereix un panorama privilegiat sobre la vall. Camins per recórrer amb calma i aturar-se al gust on calgui.

Les Gorges du Verdon: havent dormit a Moustiers-Sainte Marie, el que diuen que és el poble més bonic de França, ens perdem per aquest paradís per a excursionistes i escaladors. Aquest espectacular congost té unes proporcions que tallen la respiració: set-cents metres de caiguda gairebé en vertical sobre el riu, una amplada mínima de sis metres i màxima de cent. La “route des crêtes”, que resegueix la carena a la franja nord, és un paisatge natural singular de primer ordre.

Aquestes han estat les principals etapes d’un itinerari agradabilíssim. Hauria estat encara més espectacular si l’haguéssim fet dues setmanes més tard. Aleshores hauríem trobat la primavera en la seva esplendor màxima, i els camps d’espígol amb color de lavanda. Veure-ho així serà una bona raó per a tornar a aquestes terres amigues.

Setmana santa a la Provença: Marsella

Ara fa quatre anys i deu mesos que vaig marxar de Barcelona. Un temps que no m’he passat només a París. Ans al contrari; per algun motiu aquest bloc té el nom que té. D’aquí a poc seran cinc anys, però d’aquest cinc n’hi ha gairebé un d’acumulat a base d’anades i vingudes disperses entre 2006 i 2008. Totes fora de França, i de fet fora d’Europa. Aquesta dinàmica va provocar que dediqués relativament poc temps i esforços a conèixer una mica millor el país on visc. Abans de viure-hi havia conegut Perpinyà i els seus voltants, la Cerdanya francesa, Foix i Toulouse; Avinyó, Niça i Monaco; així com Estrasbourg. Però des que hi visc no havia ampliat massa les coneixences, més enllà de París i els seus voltants, o dels Alps a prop de Grenoble. Aquest any amplio els meus horitzons gals a base de passar la setmana santa a la Provença.

Un TGV matinal ens porta de la Gare de Lyon a Marsella en poc més de dues hores i dos quarts. Ja des de mig camí hem abandonat la grisaille per a retrobar el sol –sí, aquest país té dues meitats ben diferenciades-. L’estació de Saint Charles ens rep amb tota la calidesa d’una lleugera brisa mediterrània. I és que això és Marsella, una de les grans capitals del mediterrani, una ciutat que va créixer a partir d’un port situat en un indret singular. Heus aquí algunes pinzellades.

És hora de dinar i ens n’anem al Port Vell, centre històric a partir del qual la ciutat ha anat evolucionant des de fa segles. Avui és una zona de restaurants i d’oci. Igual que el port vell de la meva ciutat natal, igual que tots els centres d’aquestes ciutats gentrificades de la part rica del món. Marsella, però, és com Barcelona en el fet que conserva una dimensió humana. Les limitacions del medi físic –la mar i les calanques-, l’han forçada a conservar unes dimensions amables. Em quedaran a la memòria uns deliciosos calamars farcits, menjats al sol –un luxe en aquesta època de l’any a París-, i regats amb una copa de vi rosat de Cassis –dels escassíssims rosats, juntament amb el Bandol, que considero realment remarcables, d’un paladar subtilment sec i molt refrescant-. La picada de la salsa té un gust particular, que la fa realment diferent de tot allò de costum. Quan ho pregunto em revelen el secret: hi han afegit flor d’anís.

Havent dinat passem per l’oficina de turisme. D’entre tot allò que hi ha per veure a Marsella i els seus voltants, ens interessa La Cité Radieuse i les Calanques. A la Cité Radieuse hi podem arribar en bicicleta, donat que Marsella té un sistema de bicicletes de lliure disposició semblant als de París o Barcelona. Penso que ho podem fer perfectament, a desgrat de l’advertència de la senyora que ens atén a l’oficina de turisme, segons la qual, és molt lluny. El pitjor que ens pot passar és que depassem el límit de mitja hora d’us gratuït de la bicicleta, la qual cosa serà un pretext ideal per a fer una pausa. I les calanques, doncs a mi el que em fa una mica de respecte és la previsió del temps, perquè en teoria demà a la tarda pot caure un ruixat considerable. No obstant, de nou la senyora de l’oficina de turisme torna a la càrrega. “Une randonnée, ça se prepare!”, ens diu, tot parlant de desnivells perillosos, roques i zones on fa vent. Caram, ni que anéssim a l’Himalaia o fossim turistes nordamericans!

El recorregut fins a la Cité Radieuse pel front marítim resulta ser una passejada d’allò més agradable per la tortuosa façana marítima de Marsella, sota un sol càlid i no prou intens com per a resultar incòmode. I la Cité Radieuse em recorda els millors episodis de la meva educació secundària, quan a les classes de geografia en Josep Santmartí es va servir de Le Corbusier per a introduir-nos en el pensament arquitectònic i urbanístic. La Cité Radieuse és un dels edificis on Le Corbusier va posar en pràctica el seu pensament. En aquest cas la idea era construir una “Unité d’Habitation”, un edifici integral de dimensions humanes on a la comoditat d’apartaments en dúplex s’hi afegissin un pis am zona comercial i espais comuns agradables i orientats a la convivència. El projecte tingué un èxit limitat, no obstant esdevingué un referent per a l’arquitectura moderna amb una enorme influència sobre tot el que vingué després. Avui és un edifici valorat i lloc de peregrinació d’estudiants d’arquitectura i turistes d’un cert perfil. La planta comercial té un petit hotel i un restaurant, on fins i tot tenen un vi propi, “Cuvée Le Corbusier”. El blanc, degustat mirant al mar amb el sol del capvespre, no està malament.

Després d’una agradable tornada al centre en autobus, descobrim una altra delícia gastronòmica: le Toinou. Al cours Saint Louis, just al cantó de la Cannebière, l’avinguda que va a parar al port vell. Just al davant del restaurant, una parada amb una espectacular exposició d’ostres de totes les mides i varietats, altres bivalves i crustacis diversos, com si fos una parada del mercat, on també es pot fer una compra per endur-se’n a casa. Un paradís per a un amant de les ostres, perquè no només n’hi ha de totes les mides i varietats, sinó a més hi ha diversitat de procedències. En aquest cas em regalo unes ostres del mediterrani, on retrobo el gust dels musclos de roca fets a la Costa Brava. Ha de ser l’aigua de mar que contenen. Un cop més em sento com a casa, aquest cop a través del paladar.

Definitivament, Marsella m’agrada. Hi ha de tot i molt per a veure, el clima és bo i la gent és agradable.

Chartres

Després de molt de temps de parlar-ne sense fer-hi res, finalment avui he fet una visita a Chartres, atret pel renom internacional de la seva catedral, una de les fites de l’art gòtic, inscrita des del 1979 a la llista del patrimoni mundial gestionada per la UNESCO. No m’havia decidit a venir-hi fins avui, i això que els noranta quilòmetres des de París es fan còmodament en un tren que agafem a l’estació de Montparnasse. La jornada és freda i humida, aquest hivern és veritablement inclement.

Havent vist ja algunes catedrals gòtiques importants, constato que la de Chartres ocupa un lloc destacat, i que valia la pena venir. Les seves mesures són importants i les proporcions la fan extremadament elegant, encara que no sigui tan àmplia com altres que he vist –la de León mateix-. I els vitralls són únics, pel que sembla és el conjunt de vitralls més antics que es conserven, la majoria del segle XIII amb alguna peça del XII, amb el característic blau de Chartres.

Desrprés d'una bona passejada, amb l'atenció fixada primer en els vitralls i després a l’espectacular grup escultòric que separa el cor del deambulatori, ple d’escenes bíbliques amb un estil molt més clàssic que gòtic –ho consulto i veig que és del segle XVI-, i quan ja m’he cansat de mirar i admirar tot embadalit el sostre i els vitralls, espero la meva companya de viatge tot entretenint-me amb el telèfon a la mà. Curiós, perquè fa temps ni m'hauria atrevit a treure'l de la butxaca en un lloc públic, i ara per ara ni hi penso. De manera gairebé maquinal descarrego els darrers missatges de correu electrònic. Una amiga m’escriu tota preocupada explicant-me que hi ha hagut un terratrèmol a Santiago de Xile, pel que sembla bastant fort. Immediatament em serveixo de la petita joia tecnològica que tinc a la mà per a connectar amb els diaris, que ja donen la notícia en última hora.

M’encomano i dono gràcies a alguna força superior per haver-me estalviat el desastre per tot just tres dies, mentre penso que no som res. Resulta curiós també haver rebut la notícia mentre visitava aquest magne temple. Tanmateix, tot i la coincidència, no crec que la circumstància m’allunyi del meu escepticisme fonamental. De moment, ni Chartres ha aconseguit que em senti tocat per la fe.

Perquè no vaig acabar a La Butte aux Cailles

Vaig acabar el 2009 amb un disgust típicament parisenc. Havia trobat un pis que m’interessava, entre la manufacture des Gobelins i la Butte aux Cailles, en un dels meus racons preferits de París. Lluminós i espaiós, el llogaven com a moblat encara que no hi havia gairebé res –i ho feien amb un argument trampós: “així vostè es pot fer l’ambient que vulgui”. Que és el mateix que dir “així nosaltres el podem anunciar com a moblat però la inversió la fa vostè”-. En fi, el mercat immobiliari en aquesta ciutat és així. La demanda supera l’oferta amb escreix, i això fa que els preus pugin i les condicions siguin dures i precàries en tots els sentits, i que el terreny quedi lliure per a poca-vergonyes de totes les categories.

En aquest cas es tractava d’una senyora gran i del seu cosí. Ella, la propietària. Ell, el portaveu i representant. Els va agradar que treballés en una organització internacional, i a més, essent el primer que havia trucat em van donar un parell de dies per a pensar-m’ho.En el moment en que vaig confirmar el meu interès, el cosí de la propietària –un senyor d’aquells que ho saben tot i t’alliçonen a discreció-, va abandonar la cordialitat per a passar directament a un to que ratllava l’amenaça, i em va exigir un aval bancari per tota la durada del contracte. Un divendres a la tarda. Al banc –òbviament el dilluns, després d’un cap de setmana de nervis- em van dir que no em podien fer un aval sense un esborrany del contracte. Quelcom de lògic i normal, i en contra del que m’havia dit el set-ciències dels collons. Tot i això vaig poder obtenir del banc una carta que deia que sempre hem tingut unes relacions excel·lents, que sóc una bona persona, que sempre pago, i que a més enumerava els meus havers amb un tal nivell de detall que possiblement només hi faltava el color dels meus ulls i la llargada del meu penis. I entre d’altres coses demostrava que els hauria pogut comprar un tros important del pis l’endemà mateix. Quan ja ho tenia tot a punt i els vaig trucar per a fixar una cita no contestaven. I quan finalment ho van fer fou per a dir-me que “tal com us havíem dit” –mentida podrida- “ja estàvem en contacte amb altres persones i al final ens hem posat d’acord amb algú que no és vostè”. Després d’haver-me dit que, si el volia, el pis seria per mi.

L’única raó per la qual no li vaig dir a la senyora que es fotés el telèfon on li capigués fou que al cap i a la fi el que ho havia enmerdat tot era el poca-vergonya del seu cosí. Com sempre, em vaig quedar curt. Li hauria hagut de dir clarament que el seu cosí era una persona deshonesta, a més d’un malparit autèntic. Ho vaig deixar com un mal record, i un nou recordatori del nivell de filldeputisme de la ciutat llum, on el menyspreu de l’altre és un autèntic modus operandi. Quan es posen així sempre em deixen amb la boca badada, poden arribar a respondre al tòpic del parisí maleducadament arrogant i desconsiderat en qualsevol moment i situació. I sempre he refusat posar-me al nivell de l’insult, que és el que es mereixen massa sovint. Potser ho hauria de fer, ni que només fos per quedar-me a gust. De tota manera sempre he pensat que els insults en públic són com els pets: només en gaudeix el qui se’ls fa.

Adéu, Canal Saint Martin

Avui m’acomiado del Canal Saint Martin, el meu centre de gravetat des que m’hi vaig traslladar a principis de novembre de 2005. Havia arribat a París exactament el 30 de juny del mateix any, un dia abans d’incorporar-me a la UNESCO. Això era uns dies abans que Londres fos proclamada seu Olímpica per als jocs del 2012, aprofundint encara més la malenconiosa atmosfera de declivi de la darrera època de la presidència d’en Jacques Chirac. Exactament dotze dies abans de fer trenta anys.

Tanmateix no vaig arribar al Canal fins al novembre. I és que havia de desembarcar a la ciutat llum tal com cal, amb una bona història de nomadisme parisenc que en algun moment m’hauré d’asseure per escriure en detall. Vaig passar un mes al meu punt d’arribada, a can Regis a Rueil-Malmaison, un suburbi elegant de l’Oest de París, més enllà de La Defense i de Nanterre; un mes d’agost i mig setembre a Can Leszek, a Malakoff, al Sud; encara no tres nits a la Goutte d’Or, al cor d’Àfrica a dins de París; i tota una conferència general de la UNESCO sobreviscuda dormint en un sofà de ca la Ruth quan vivia a l’avinguda Amiral Mouchez, al XIII arrondissement, al sud de París, a tocar de la Butte aux Cailles i del Parc Monstouris.

El petit estudi sobre el Quai de Valmy, amb les seves meravelloses finestres sobre les encluses de Recollets, es convertí en el balcó del Tigre: el meu refugi, punt de partida i arribada de les meves anades i vingudes, dels tres cops fins avui que he deixat París per llargues temporades, sempre per a tornar-hi més tard o més d’hora. En vaig marxar l’octubre del 2006 per a treballar un mes i mig a la regió més pobra del Senegal, per tornar en aquell gener glaçat on el Canal era ple de les tendes de campanya de la mobilització pels sense sostre. En vaig tornar a marxar uns mesos després, a principis d’agost del 2007, per a canviar l’estiu parisenc per la humitat glaçada de l’hivern del Río de la Plata. Només vaig tornar d’Uruguay quan la tardor ja s’havia ensenyorit de París i els plàtans del canal es despullaven per a dormir l’hivern. Encara no feia un any que havia tornat quan vaig buidar de nou el pis i fer les maletes per a marxar a la meva segona aventura africana; Namíbia i Zimbabwe en aquella primavera del 2008 que vaig començar al petit paradís africà per acabar-la al tens hivern d’un país que es desintegrava sota la fèrula d’un antic heroi convertit en tirà d’opereta. I així hi vaig tornar, destrossat física i moralment, aquell juliol del 2008.

M’acomiado de la meva geografia quotidiana. Les copes tranquil·les a l’Atmosphere, a la cantonada de la rue des Recollets, o al Jemmapes, a l’altra riba del Canal; els diumenges a la tarda de lectura al sol –quan en feia- jaient a la gespa del square Villemin, amb la vista al canal, després d’un dinar amb un aperitiu d’ostres comprades al mercat ambulant al cantó de l’Hôpital Saint Louis sortint de nedar a la piscina de Parmentier. Les caminades Canal amunt per anar al cinema al bassin de la Villette; els matins de veure una ciutat tot despertant-se, i trobar-la ja desperta i estrident de trànsit a la Place de la Republique; els camions d’escombraries que tot i el doble vidre semblava que tingués a dins de casa, i les indefectibles cues que formaven cada dia a quarts de vuit del vespre. La neteja dels carrers a les set del matí, i la calma i la quietud del Canal tancat al trànsit els diumenges. Les llargues vesprades de primavera i estiu, amb les ribes del Canal plenes de gent fent picnic. I les branques dels plàtans, que semblaven part de la decoració de casa i em recordaven a cada moment quina era l’estació.

I tantes i tantes altres coses, tants moments passats en aquest racó insòlit de París, que ha passat en dècades de ser un raval industrial a convertir-se en un espai cada cop més “chic”, el territori dels “bobó” (bourgeois bohème). Deixo aquest racó de la rive droite des d’on podia arribar caminant tan fins a Montmartre com fins al Marais.

I el deixo amb la certesa que, tot i marxar per a millorar, trobaré a faltar aquest tros de París que ja m’he fet meu. Un París més popular, despentinat i informal que el fastuós oest de la ciutat. Una part de mi es queda per sempre al Quai de Valmy, entre l’aigua i els arbres del Canal.

La seguretat dels collons

Vigília de Nadal. Per primer cop des que no visc a Barcelona tornaré a casa per Nadal el mateix dia 24, tot just a punt per a fer cagar el tió. Habitualment ho solia fer més aviat, el 22 o el 23, per a poder procurar-me algun llibre de darrera hora i poder encarar els excessos gastronòmics i de tota mena ben aclimatat. Aquest cop, però he esperat fins al darrer moment per a tenir més dies de vacances disponibles.

M’encamino cap al parisí aeroport d’Orly tot prenent un taxi. He vist el carrer més avait buit, però no m’he recordat que és precisament el dia 24 i que volo a quarts de tres de la tarda. La circumstància perfecta per a ensopegar amb una ciutat mig col·lapsada, quan tothom ha sortit de la feina a migdia i se’n va cap a casa en aquest dia de treball escurçat. No és només que el taxi em sortirà car –o per dir-ho com se li atribueix a aquella tècnica de joventut de Vic, en una genial i errònia barreja d’expressions, “em costarà un colló de la cara”-, sinó que a més arribaré a l’aeroport amb l’ai al cor pendent que no em tanquin l’enregistrament i em deixin a terra. Confio en que la meteorologia haurà provocat més d’un retard, i només m’equivoco en part. Arribo a l’aeroport amb el temps just i encara així em tocarà esperar-me. L’avió acumula retard.

Ens expliquen que el vol està retardat perquè l’avió venia de l’aeroport de Fiumicino, a Roma, on una senyora ha tingut una crisi de pànic i ha hagut de ser desembarcada amb la seva família. Les normes de seguretat indiquen que si un passatger és desembarcat el seu equipatge ha de ser localitzat i igualment tret de l'avió. La qual cosa té una certa lògica, i no tant en termes del benestar de la persona, sinó més aviat pensant en el fet que l’equipatge en qüestió pugui ser oblidat de manera intencionada i amb propòsits criminals.

L’evolució del món particularment a la darrera dècada ha fet evolucionar les mesures de seguretat de tal manera que, essent una persona que viatja amb una certa freqüència, m’he hagut d’acabar acostumant al procediment. Un cop he facturat l’equipatge m’encamino cap al control de seguretat. El moneder, les claus, el telèfon, tot va a parar a les butxaques de la jaqueta, que passarà pel detector de metalls. Em trec el cinturó, que va a parar a la maleta. Trec l’ordinador portàtil, que ha de passar pel mateix detector en una safata a part.

No porto líquids, ni pasta de dents ni colònia ni una magra ampolla d’aigua, procuro evitar-los des que en van limitar les condicions de transport per una presumpta operació destinada a fer esclatar avions en vol per mitjà d’explosius líquids. Una altra mesura de seguretat amb efectes secundaris interessants, en aquest cas el de reforçar el negoci dels bars i restaurants i la dinàmica segons la qual els aeroports s’han convertit en grans espais de consum específicament destinats al personal que es pot permetre volar, al qual se li suposa un poder adquisitiu considerable.

Sempre m’he preguntat quin percentatge de tot aquest ritual securitari respon només a propòsits intimidatoris o disuasius. Això em va quedar molt clar l’any 2000 a Tel-Aviv, aquella vegada que vaig tenir a un policia passant un detector de metalls per la meva roba interior bruta, en el que no era més que una innoble represàlia per haver-me atrevit a passar un temps en companyia d’amics palestins a Cisjordània. L’onze de setembre del 2001 va fer que les mesures de seguretat arreu s’aproximessin a la meva experiència israelita, que a l’època podia ser considerada com a draconiana. Des d’aleshores tot el ritual securitari ha reforçat tots els procediments, i particularment aquesta part intimidatòria que em molesta profundament. Senzillament no m’agrada sentir que em tracten com un criminal potencial.

Quan passo per l’arc detector de metalls tot plegat pita. Ves a saber què deu ser, perquè no he sofert cap operació quirúrgica que hagi implicat la instal·lació de cap component metàlic al meu cos. Si no és la montura de les ulleres o el ferro al fetge, no sé què deu ser. En qualsevol cas se m’acosta un guarda de seguretat que em pregunta polidament si em pot regirar. Li dic que sí, no sé què pot passar si m’hi nego. Amb els braços en creu em palpa. Baixant cap al pit i abans d’arribar a les cames el seu excés de zel o les presses fan que em toqui ostensiblement el colló esquerre. Faig un bot, i l’home es disculpa immediatament. Acaba la seva particular feina baixant per les cames i repeteix la disculpa de manera emfàtica mentre a mi se m’escapa el riure.

Les mesures de seguretat als aeroports sempre m’han tocat els collons. Tanmateix no m’hauria imaginat mai que arribessin a fer-ho en sentit literal.