In memoriam: Zahra Abidi

No ha estat fins avui, precisament avui, quan tot just quan acabo d’arribar per primer cop a Gaza i m’han bombardejat amb les consignes de seguretat, que m’he assabentat de la notícia terrible. Quan m’he connectat al Facebook he vist com una amiga comuna, l’Åsa Olsson, s’acomiadava de tu d’una manera molt sentida. M’he alarmat i li he escrit ràpidament per a preguntar-li què passava. Tot just m’acaba de respondre. Encara no me’n sé avenir, que ja no siguis d’aquest món.

Em diu l’Åsa que eres a Abidjan, a la Côte d’Ivoire, on havies seguit el teu company, i que hi treballaves a la missió de Nacions Unides com a analista electoral. Trobo diverses notícies a Internet que es refereixen als esdeveniments del passat 31 de març. Eres a casa d’una amiga quan una bala perduda et va ferir de mort. Ningú ha fet massa més comentaris, i tot plegat resta tan incomprensible com tràgic.

Em compto entre les persones que vam tenir el gust i el privilegi de conèixer-te. Fou a finals del 2005, quan coincidírem a París, a la UNESCO. Recordo llargues converses amb la Caroline i amb tu, sobre la feina, sobre la vida i sobre el que fes falta. Sempre amb un sentit de l’humor agut i intel·ligent. Recordo especialment les reflexions d’una sueca d’orígens tunisians, ulls negres i cabells foscos, sobre com es vivia la diversitat a Escandinàvia.

Sempre recordaré amb tendresa i un gran somriure com vam riure aquell vespre a un dels múltiples restaurants vietnamites de Belleville, amb tu i amb l’Åsa. Encara estupefacte, em quedo amb aquest record. Descansa en pau, Zahra.

Irina Bokova

Mrs. Irina Bokova, nominated candidate to Director-General of UNESCO, appears in France 24 (Interview in English).

Temps de canvi

Des del sis de Setembre he parat un dia, el diumenge 13. Durant tots aquests dies treballava en el marc del Consell Executiu de la UNESCO. Una de les decisions a prendre era la designació d'un candidat o candidata a la Direcció General de l'organització. El que equival materialment, llevat del cas d'una disputa insòlita a la Conferència General que comença d'aquí a uns deu dies, a l'elecció del Director o Directora General.

Unes setmanes apassionants on he tingut el privilegi de poder observar des de dins un procés de negociació intergovernamental al més alt nivell, dit amb bones paraules. Un gran moment d'aprenentatge que de moment només comentaré en tots els seus angles en persona i de tu a tu. Nou candidatures i cinc torns de votació, sempre a porta tancada. Un procés opac amb gent que negocien en el nostre nom, perquè defensen els interessos "del nostre país", amb dos problemes fonamentals: per una banda, tot és a porta tancada i en secret. Això deixa un marge massa ample per a que aquests alts interessos dels nostres respectius països (o molt millor dit, Estats), siguin tan alts que al final tinguin més a veure amb els interessos d'una minoria molt minoritària que no pas amb els de tothom. Que siguin un interès molt més particular que general. Passa sovint, i al cap de la fi si vivim en un Estat amb un sistema més o menys democràtic encara tenim algun marge per a demanar explicacions. Si no, tot plegat queda sota en el domini privatiu i únic d'una elit. Una elit que per a molts països o estats no deixa de ser una de les causes que no aixequin el cap.

I per altra banda, no tinc clar que l'interès de l'espècie humana pugui ser el resultat de la mera suma dels interessos expressats per aquestes línies de divisió que ens hem anat donant entre tots a base de plantofades a tort i a dret. O dit d'una altra manera i posant un exemple, si ens mirem el que passa amb la resposta al canvi climàtic, podem veure que tothom es concentra en els seus interessos a curt termini, i no sembla que ningú pensi en un termini més llarg, en les generacions futures de qui tothom s'omple la boca. Sí, el tema és més llarg i aquesta visió és més aviat pessimista. Però bé, hi haurà més entrades.

El cas és que al final el resultat del partit és Egipte 27, Bulgària 31. Mentre em congratulo del fet que per primer cop a la història hi haurà una DirectorA General a la UNESCO (sí, DIRECTORA, la Sra. Irina Bokova, que això sí que és història!), recordo i remarco que sempre he estat un gran fan del Sr. Hristo Stoichkov, de qui vaig poder veure molts gols en directe. I expresso la meva satisfacció pel fet que darrerament la meva vida privada no presenta cap mena de problema. Deu ser perquè, de fet, no en tinc.

Continuarem informant. Però de moment dic que estic content. I que si hagués sortit l'egipci no n'estaria gens. I n'hi haurà més, en persona. De moment toca continuar treballant, que com sempre em deia la meva senyora mare, "els cansats fan la feina". I el meu sou el paga el contribuent amb els seus impostos. Bona nit.

PS: les fotos són, respectivament, de principis d'agost i d'avui. És "el pati" de la Seu de la UNESCO, i la cantonada és Av. Lowendal amb Av. Suffren.

Un home humil

Una setmana d’emocions fortes i de retrobaments intensos i emotius s’acaba amb una visita del Secretari General de l’Organització de les Nacions Unides, Sr. Ban Ki-Moon, a la seu de la UNESCO a París. Ban arribava a París procedent de la cimera del G-20 celebrada a Londres, per a participar a una reunió del Chief Executives Board (CEB). Aquest òrgan que es reuneix dos cops l’any –l’un a Nova York i l’altre a Europa-, és la màxima instància de coordinació del sistema de Nacions Unides. Presidit pel mateix Ban, aplega els caps de totes les agències de Nacions Unides. Per entendre’ns, si les Nacions Unides fossin el govern del món, el CEB en seria com el Consell de Ministres.

El Director General de la UNESCO, sr. Koïchiro Matsuura, presenta en Ban amb un panegíric un pèl exagerat, on diu que l’admira des que en va llegir una biografia. En Ban comença el seu discurs als ambaixadors i ambaixadores i al personal de la UNESCO dient amb molt d'humor que, precisament, a causa de biografies que no ha escrit ell mateix es troba que sovint la gent se l’imagina més intel·ligent i més brillant i molt millor del que és. I ens ho diu a part de l’humor amb una humilitat que sembla ben genuïna.

La mateixa humilitat amb la que gairebé no s’adona d’un error banal que molta gent de la casa considerarà una cagada monumental, sinó un sacrilegi –saluda el personal de la UNICEF, organització que, per a algunes persones presents a la sala, només existeix per fer-nos la competència!!! I, sobretot, la mateixa humilitat amb que ens recorda que el sentit de la nostra feina és construir un món millor per a la gent que hi viu. Això és importantíssim, perquè sovint s’esdevé que les persones que arriben a aquest nivell perden aquesta referència entre tanta “alta” política.

Què hi ha de genuí i què hi ha de postura en el seu discurs? Per una banda, Ban no és ni molt menys tan mediàtic com el seu predecessor Kofi Annan. En Kofi venia del mateix sistema, del DPKO (el departament que coordina les missions de manteniment de la pau, cosa que el feia molt més “general” que “secretari”). En canvi, en Ban és un diplomàtic, que quan se l’ataca per ser poc visible respon que prefereix la bona feina feta amb discreció que la foto. Ens diuen que és més Secretari que General, i que per això fou fortament promocionat per a l’elecció pel govern dels EUA. Tot plegat seria l’objecte d’una altra entrada i d’un llarg debat. De moment em quedo amb un senyor que, sense haver galvanitzat l’auditori a la Mayor Zaragoza no ha deixat de causar-me una molt bona impressió tot recordant-me el sentit de la meva feina, un sentit que tot sovint es perd de vista amb tanta corbata i tanta abstracció. Li desitjo la millor de les sorts, i compto amb continuar essent part de l’esforç.

One year ago

One year ago, day by day, I was flying. Flying away.

Away from the old Europe, back to Africa. This time to the Southern part of the continent, what was for me terra incognita.

Lands that once again embraced me in the most welcoming fashion. There I saw both the greatest meanings and the meaningless meanness of humanity all. Together in the same physical space, confronted right in face of each other. The dignity regained by all those who had been humiliated for so long. The same dignity subtly or abruptly kidnapped by some who gained it without learning the value of it, without learning the need to treasure, honour and protect it.

Yes, I suffer from the "mal d'Afrique". It has little to do though with the usual pain of those who plunge into deep sadness when holidays are over. It has to do rather with the bruises and wounds left into my very soul by being exposed to and having being part of so blatant contradictions. Those that arise from trying to do something to make things better for all with one hand, while the other hand is forced to hold onto all what is making things worse. Those that come from witnessing the most unfair suffering combined with the greatest indifference, if not the greatest scorn, living door by door. And there is much more.

All this will not prevent me from continuing to celebrate the miracle of life in lands touched by a kind of spirituality that I never found anywhere else. Where you feel part of the land and the people. Where you feel the ubuntu in all its deepness.

Nor it will prevent me from wanting to be back there so badly.

He dinat amb una persiana

Sí, sí, el titular és cert. Avui he compartit l'hora de dinar -un bon plat de pasta, linguine amb "girolles" (rossinyols)- amb una companya de feina originària de l'Iran, Pèrsia. Una persiana autèntica. Sí, ja ho sé, el terme adequat és persa, i no persiana. Però en aquesta ocasió no em podia estar de manllevar el "neologisme" emprat pel meu estimat Joan Marc en les cròniques de les seves darreres vacances, en les que s'ha passejat per Pèrsia.

Això d'avui ha estat possible sobretot pel fet de treballar en una organització del sistema de Nacions Unides. Segons les estadístiques, al secretariat de l'augusta organització per la qual treballo hi ha gent de cent-vint nacionalitats diferents, entesa en aquest cas la nacionalitat com a ciutadania estatal definida per la possessió d'un determinat passaport. Aquest fet, aquest gran nombre en ell mateix constitueix una riquesa enorme, que dóna oportunitats quotidianes per a entrar en contacte directe amb altres cultures i maneres de veure el món. Això, en certa manera, acaba resultant addictiu, perquè és interessantíssim.

Òbviament, però, cal prendre-ho amb una certa distància, suposo que com a tot a la vida. Aquesta diversitat és certa i constatable, i es disfruta, fins al punt que hom (o don, segons els casos) arriba a la sensació de tenir el món a l'abast de la mà. Sensació tan tangible com falsa, perquè no és res més que un petit món virtual, bastant endogàmic i amb les seves dinàmiques pròpies, que tot i reflectir fidelment la naturalesa humana, no deixen de ser molt particulars i allunyades d'altres mons, i d'aquesta abstracció que no vol dir res però que resulta tan útil, "el món real".

Aquesta diversitat, per altra banda, constitueix un desafiament constant a l'hora de treballar. Significa conviure cada dia amb cultures del treball molt diferents, que creen una nova experiència per a cada dificultat. Des de l'anecdòtica verificació dels tòpics -un dia vaig quedar per dinar amb un parell de companyes alemanyes, i òbviament eren a la porta a l'hora en punt, quan jo tot just recordava que havíem quedat-, fins a la interacció constant amb persones amb percepcions molt diverses de factors tan importants com per exemple les jerarquies -tant les visibles com les tàcites-. Una barreja que pot ser molt enriquidora, però també complicada i a voltes molt frustrant.

De moment, però, puc dir que a partir d'avui em miraré les persianes amb uns altres ulls.

Contradiccions estúpides, redundàncies i frases absurdes

Una de les coses que m’ha ensenyat la feina que tinc ara és el valor del rigor. Treballar en una organització internacional està reforçant en la meva persona l’esforç de ser el més acurat que sigui possible, i de ser molt prudent quan m’aventuro amb quelcom del que no estic segur. També m’ha ensenyat l’hàbit de parlar només quan tinc alguna cosa a dir –això de fet ho he après de veure tanta i tanta gent parlant per no callar-. Perquè a vegades el llenguatge pot ser molt traïdor, sobretot quan va acompanyat de la voluntat de fer-ho bonic quan de fet tampoc cal, o d’una excessiva pressa. A Malawi he tingut l’ocasió de sentir un parell de perles, que me n’han recordat d’altres:

Tot just aterrem al país, i el comandant (o un dels assistents de vol) de South African Airlines comença amb la lletania típica: que si benviguts a Malawi, que esperem que tornin a volar amb nosaltres, etc. Quan tot de sobte enfila una sèrie de frases, i s’embolica...: “remember that smoking is allowed only in specifically designated areas, although in fact this entire airport is a non-smoking area, so you will have to exit the terminal before lighting a cigarette or anything else”. (“recordin que només poden fumar a les àrees específicament designades, però de tota manera tot l’aeroport és zona lliure de fum, per tant hauran de sortir de la terminal abans d’encendre una cigarreta o qualsevol altra cosa”). La manera com sona en anglès aquest “qualsevol altra cosa” fa que immediatament busqui amb la mirada la meva cap, que per casualitat ha acabat asseguda a la mateixa fila que jo. Ens mirem i esclafim a riure...

Altres vegades és realment, com deia, les ganes de fer-ho excessivament bonic. Aquest matí un responsable d’una de les comissions nacionals de la UNESCO parlava d’un concepte interessant: “the fight against the eradication of hunger” (la lluita contra l’erradicació de la fam). Redundància que converteix la frase en una contradicció estúpida, que immediatament me n’ha recordat una altra, llegida en un document que em va caure a les mans a París, redactat per un personatge unesquià dels que mereixerien una entrada per a ell solet: “la lutte contre la lutte contre la pauvreté” (la lluita contra la lluita contra la pobresa). Cal aclarir que la frase li va bé, perquè és dels que es podria dir que més aviat la promou, la pobresa, a base de cobrar un sou més que considerable que certament es podria treballar una mica més. Coses de les estructures burocràtiques internacionals.

Ara, la meva preferida la vaig llegir a Cap Verd. A les Nacions Unides hi ha una expressió molt comuna, “let’s not reinvent the wheel” (no tornem a inventar la roda). En aquest cas el nivell de subtilesa fou màxim, donat que la persona en qüestió va escriure “let’s not reinvent the wheel if it already exists”. No feia prou ràbia la frase soleta que a sobre me li posa un afegitó (no tornem a inventar la roda si ja existeix)...

Tal com em va dir un cop una amiga molt estimada, “no aclares, que oscurece...”.