Adéu, Canal Saint Martin

Avui m’acomiado del Canal Saint Martin, el meu centre de gravetat des que m’hi vaig traslladar a principis de novembre de 2005. Havia arribat a París exactament el 30 de juny del mateix any, un dia abans d’incorporar-me a la UNESCO. Això era uns dies abans que Londres fos proclamada seu Olímpica per als jocs del 2012, aprofundint encara més la malenconiosa atmosfera de declivi de la darrera època de la presidència d’en Jacques Chirac. Exactament dotze dies abans de fer trenta anys.

Tanmateix no vaig arribar al Canal fins al novembre. I és que havia de desembarcar a la ciutat llum tal com cal, amb una bona història de nomadisme parisenc que en algun moment m’hauré d’asseure per escriure en detall. Vaig passar un mes al meu punt d’arribada, a can Regis a Rueil-Malmaison, un suburbi elegant de l’Oest de París, més enllà de La Defense i de Nanterre; un mes d’agost i mig setembre a Can Leszek, a Malakoff, al Sud; encara no tres nits a la Goutte d’Or, al cor d’Àfrica a dins de París; i tota una conferència general de la UNESCO sobreviscuda dormint en un sofà de ca la Ruth quan vivia a l’avinguda Amiral Mouchez, al XIII arrondissement, al sud de París, a tocar de la Butte aux Cailles i del Parc Monstouris.

El petit estudi sobre el Quai de Valmy, amb les seves meravelloses finestres sobre les encluses de Recollets, es convertí en el balcó del Tigre: el meu refugi, punt de partida i arribada de les meves anades i vingudes, dels tres cops fins avui que he deixat París per llargues temporades, sempre per a tornar-hi més tard o més d’hora. En vaig marxar l’octubre del 2006 per a treballar un mes i mig a la regió més pobra del Senegal, per tornar en aquell gener glaçat on el Canal era ple de les tendes de campanya de la mobilització pels sense sostre. En vaig tornar a marxar uns mesos després, a principis d’agost del 2007, per a canviar l’estiu parisenc per la humitat glaçada de l’hivern del Río de la Plata. Només vaig tornar d’Uruguay quan la tardor ja s’havia ensenyorit de París i els plàtans del canal es despullaven per a dormir l’hivern. Encara no feia un any que havia tornat quan vaig buidar de nou el pis i fer les maletes per a marxar a la meva segona aventura africana; Namíbia i Zimbabwe en aquella primavera del 2008 que vaig començar al petit paradís africà per acabar-la al tens hivern d’un país que es desintegrava sota la fèrula d’un antic heroi convertit en tirà d’opereta. I així hi vaig tornar, destrossat física i moralment, aquell juliol del 2008.

M’acomiado de la meva geografia quotidiana. Les copes tranquil·les a l’Atmosphere, a la cantonada de la rue des Recollets, o al Jemmapes, a l’altra riba del Canal; els diumenges a la tarda de lectura al sol –quan en feia- jaient a la gespa del square Villemin, amb la vista al canal, després d’un dinar amb un aperitiu d’ostres comprades al mercat ambulant al cantó de l’Hôpital Saint Louis sortint de nedar a la piscina de Parmentier. Les caminades Canal amunt per anar al cinema al bassin de la Villette; els matins de veure una ciutat tot despertant-se, i trobar-la ja desperta i estrident de trànsit a la Place de la Republique; els camions d’escombraries que tot i el doble vidre semblava que tingués a dins de casa, i les indefectibles cues que formaven cada dia a quarts de vuit del vespre. La neteja dels carrers a les set del matí, i la calma i la quietud del Canal tancat al trànsit els diumenges. Les llargues vesprades de primavera i estiu, amb les ribes del Canal plenes de gent fent picnic. I les branques dels plàtans, que semblaven part de la decoració de casa i em recordaven a cada moment quina era l’estació.

I tantes i tantes altres coses, tants moments passats en aquest racó insòlit de París, que ha passat en dècades de ser un raval industrial a convertir-se en un espai cada cop més “chic”, el territori dels “bobó” (bourgeois bohème). Deixo aquest racó de la rive droite des d’on podia arribar caminant tan fins a Montmartre com fins al Marais.

I el deixo amb la certesa que, tot i marxar per a millorar, trobaré a faltar aquest tros de París que ja m’he fet meu. Un París més popular, despentinat i informal que el fastuós oest de la ciutat. Una part de mi es queda per sempre al Quai de Valmy, entre l’aigua i els arbres del Canal.

Somnis de canvi

Va ser fa dos anys, en aquella tardor del 2007 que vaig començar com a primavera de Montevideo i vaig acabar a París, amb un parell de perles: primer una autèntica marató en forma de conferència general de la UNESCO, que arribà tan bon punt vaig posar el peu a terra després de dos mesos de molta feina a l’Uruguay. Després, una llarga i complicada missió a Cap Verd, relacionada amb la versió més hostil de la reforma de Nacions Unides. De tant en tant em passava de despertar-me a mitjanit en lapses de confusió intercontinental, on per moments no sabia si era a París, a Barcelona, a Kolda, a Montevideo o a qualsevol altre lloc. Aquella nit era a París.

Vaig somiar Barcelona. Era a casa, havia tornat on vaig créixer, a casa dels meus pares a l’est del Poblenou. Caminava bocabadat per la Diagonal. Vaig veure l’escola, en una part del carrer Pallars que tot just fou asfaltada quan jo ja tenia divuit anys. Mirant cap a l’est vaig veure l’hotel Princess i els edificis del Fòrum, on hi havia hagut el Camp de la Bóta. Els feixistes hi van executar sumàriament molta gent al final de la guerra civil, l’any 1939; més tard hi hagué barraques que es compten entre les darreres que van desaparèixer, a mitjans anys setanta. Mirant cap a l’oest vaig veure la Diagonal fins a les Glòries. Avui és una avinguda elegant, aleshores només n’hi havia trossos entre antigues fàbriques i nous edificis residencials. Mirant cap al sud-est vaig observar el carrer Selva de Mar, anant cap a la nova àrea residencial de Diagonal Mar i cap a la platja; un altre carrer que van obrir quan jo ja tenia divuit anys, després d’haver retirat els rails de la que fou la primera línia de ferrocarril d’Espanya, després que tanquessin i demolissin l’enorme fàbrica de la MACOSA.

No podia parar de pensar en tots aquests canvis. En com havia canviat la ciutat, i en com havia canviat jo, que havia deixat el Poblenou i finalment Barcelona en una aventura que m’havia dut a París, però també a l’Àfrica i a l’Amèrica del Sud. Absort en aquestes cavil·lacions em vaig asseure en un banc. Al cap de pocs moments aparegué un nano que es va asseure al meu costat. Ros de mal pèl, ulls blaus felins, somriure. Em va dir hola i va començar a fer preguntes. Volia saber qui era, d’on venia, què feia. Ho preguntava tot amb una innocència i unes ganes de saber que em van conquerir de seguida.

Tot d’un plegat em vaig adonar que aquell nen era jo. Era jo quan tenia nou o deu anys.

Em vaig despertar de cop, de matinada. Amb els ulls plens de llàgrimes.

Un abrazo y hasta pronto, Fernando!

Y sí. Mientras estábamos inmersos en este momento de vorágine institucional mundial, apareciste tú para recordarnos que el mundo real sigue dando vueltas más o menos por su cuenta, vueltas que llegan incluso a esta pequeña gran isla unesquiana. Llegó el día, y tal como estaba previsto te marchaste para La Habana a empezar una nueva etapa en tu vida.

Este tipo de vida que dimos en elegir nos da oportunidades para encuentros extraordinarios, pero también implica, de vez en cuando, sentidas despedidas. No hay una sin la otra. Con el tiempo uno se acostumbra y desarrolla una especie de coraza. También, con los años uno mejora sus habilidades para separar el grano de la paja, las personas importantes de las pasajeras. Pero no hay coraza que pueda contener lo que uno siente cuando se va un amigo de verdad, sobretodo cuando uno tiene el corazón de cristal. Fernando, gracias por saber escuchar tan bien como sabes hablar. Gracias por compartir conmigo tantas cosas interesantes. Gracias por ayudarme en mi esfuerzo por ver más allá de mi mismo. Y gracias por compartir ese enorme sentido del humor, que no es otra cosa que una forma suprema de inteligencia. Gracias por ser un señor, una persona sabia. Y gracias por dejarme llamarte mi amigo.

Te voy a echar de menos, compay! Pero bueno, nos veremos más pronto que tarde, si puede ser con un mojito, y sea viniendo de la vieja Europa o de algún otro “puestu”. Te deseo lo mejor para esta nueva vida que empiezas, y espero poder ser una parte distante pero al fin y al cabo presente. Bueno, futura. Bueno, ya se entendió, no?

PS: la parte más sentimental se la dejo, si me lo permites, a alguien del paisito, el señor Jaime Roos.

Descansa en pau, Mario, i moltes gràcies!!!

El teu foc s'ha apagat després d'una llarga malaltia. Ens has deixat, Mario Benedetti, tu que ets sens dubte el meu poeta preferit en castellà. No n'he trobat cap altre que fos capaç de dir i d'explicar, com tu, coses tan complexes amb tanta senzillesa, amb una llengua tan clara i directa i alhora tan expressivament bella. Des de l'amor fins a la mort, passant per l'exili i la persecució d'unes dictadures que s'assemblaren massa a la nostra i que ens uniren en el dolor i la vergonya. Potser fou amb els teus escrits que vaig començar a sentir quelcom d'important per aquest país petit que em va acollir com si tornés a casa, la República Oriental de l'Uruguay. No ho sé, però el que sí que sé és que la teva poesia, Mario, m'ha ajudat a explicar la vida als altres mentre me l'explicava a mi mateix.

Descansa en pau, Mario, i moltes gràcies!!!

"Bienvenido a casa"

Aquesta fou la frase de rebuda del director de l'oficina de Montevideo, el meu cap d'ara fa més o menys un any. I aquesta ha estat la rebuda de la ciutat. Amb els mateixos 4 o 5 graus del matí i el vent fred de l'hivern al río de la Plata que m'ha obligat a treure l'abric de l'armari abans d'hora, quan a París la tardor és incipient. Amb les mateixes olors, la de les parrilles i la de les estufes. Amb un mate i un termo, amb una copa de tannat.

Acollida emocionant en un indret que sí, que no deixa de ser casa meva, perquè m'hi trobo efectivament com a casa. Res no és el mateix de fa un any, sento els milers de quilòmetres i totes les experiències sobre les espatlles, però és això. Una tornada a casa.

Montevideo, Uruguay (IV): un pont que no és de diàleg

Divendres passat, per primera vegada des del 20 de novembre de 2006, un ciutadà argentí va creuar el pont d'Arroyo Verde, sobre el riu Uruguay, que connecta les poblacions de Gualeguaychú, a l'Argentina, amb Fray Bentos, a l'Uruguay. El ciutadà fou escoltat per la gendarmeria argentina, després d'una decisió judicial sobre el seu dret a transitar pel pont. Necessitava escolta per a evitar que l'agredissin els "piqueteros" que bloquegen el pont des d'aleshores (que, curiosament, quan foren preguntats al respecte van afirmar que "no l'havien vist passar").

Aquesta és una fita històrica en un conflicte, el de les pasteres, que ha enverinat les relacions entre la República Argentina i la República Oriental de l'Uruguay, des que l'empresa paperera Botnia, amb seu a Finlàndia, va decidir instal·lar una planta de producció de pasta de paper a Fray Bentos, Uruguay. Moviments ecologistes van posar el crit al cel i, des d'alreshores, bloquegen el pont, pas obligat en una ruta bàsica per al comerç de tota l'àrea del Mercosur.

Un conflicte molt complicat del qual és difícil de treure l'entrellat, donat que s'hi barregen i superposen diverses tensions. A l'origen, la polèmica sobre les possibles conseqüències mediambientals de la instal·lació de la planta. En aquest punt, i d'entrada, entren en joc els arguments dels ambientalistes, contra els qui diuen que aquesta és una planta de nova generació que compleix amb uns estàndards de producció molt més respectuosos amb el medi que no pas factories que en aquest moment fa anys que funcionen a l'Argentina.

Tot plegat es complica encara més quan considerem que hi ha hagut una manipulació interessada del conflicte per part dels respectius governs -i en aquest cas, particularment, el de l'Argentina-. Per quin motiu? Sens dubte desviar l'atenció d'algun problema domèstic o de multitud de problemes domèstics. Per una banda, sembla que el govern de l'Argentina recolza les protestes de sotamà mentre no fa res per a posar al dia altres pasteres que ja són al seu territori; per altra banda, a la regió ningú ho escriu però tohom diu el mateix: que els argentins tenen un atac de banyes perquè la planta va anar a parar finalment a l'Uruguay, perquè la "coima" (suborn) exigida a Botnia pels polítics locals fou massa elevada. El que està clar és que ambdós governs ho han fet una qüestió d'orgull nacional, que arribà fins al punt que en un moment determinat es va demanar la mediació del rei d'Espanya.

Ara fa un any, mentre jo vivia a l'Uruguay, es va inaugurar el port annex a la planta, pel qual ha de sortir la pasta de paper processada. Una escena no massa tranquilitzadora de patrulleres de la marina urugaiana dissuadint els piqueteros argentins que volien desembarcar al port amb llanxes de fortuna, pancartes i banderes. I una retòrica nacionalista força perillosa en tots els casos. Un gran impacte econòmic en disputa, i arguments per a tots els gustos. I, des del cantó uruguaià, un gran recel, el recel secular cap a un veí mastodòntic que sempre ha observat l'Uruguay com una província pròpia que és independent per poc més que un accident de la història...

Montevideo, Uruguay (III): temporada d'Òpera

Finalment ahir dissabte, a París, vaig fer quelcom que tenia pendent des de feia més o menys un any: procurar-me una bona gravació del Rigoletto de Verdi, per a poder-lo disfrutar quan em vingués de gust. El que ahir no sabia però acabo de descobrir ara revisant els meus papers és que va anar de tres dies que no ho clavo: el 26 d'agost de 2007 vaig assistir, al teatro Solís de Montevideo, a la representació de la dita òpera.

Vaig fer bé de vestir-me adequadament, perquè de ben segur que en aquest cas es tractava d'una ocasió de gala. Representació extra de la primera obra de la temporada d'Òpera 2007 a Montevideo, a un teatre que és un dels més antics del país i tota una institució. Una entrada per a la "Tertúlia baja", el curiós nom del primer pis, que em va costar 1.600 pesos, l'equivalent d'uns 50 Euros al canvi d'aleshores. Tota una fortuna, la meitat del salari mínim d'Uruguay a data 1 de juliol de 2007, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística. Cal dir també que hi havia entrades força més barates, però vaig arribar una mica tard. Fos com fos el teatre era ple de gom a gom.

Cinquanta euros que foren una molt bona inversió, perquè la representació del clàssic de Verdi fou remarcable. Va resultar particularment destacada la interpretació de la soprano montevideana Sandra Scorza, en el paper de Gilda, la filla del bufó Rigoletto. Interpretació poderosa en la que es va permetre regalar-nos alguns moments de virtuosisme autèntic amb els que es va guanyar una personalitzada i llarguíssima ovació.

Puc dir amb orgull que vaig assistir a la meitat de la temporada d'Òpera de Montevideo de l'any 2007. Cal que aclareixi no obstant que la temporada constava de dues òperes, el Rigoletto de Verdi i Carmen, de Bizet. Coses de ser una capital petita... Aquesta segona no la vaig poder veure perquè la setmana en què la representaven la vaig passar a l'altra riba del riu, a Buenos Aires. Haurà de ser a la propera...

Montevideo, Uruguay (II): matins amb fanfàrria

Fa més o menys un any vaig passar uns mesos tenint televisió, després de gairebé set anys de viure sense aquest aparell. Aleshores vivia a Montevideo. Fa poca estona, buscant per la xarxa he trobat el web de Monte Carlo TV. Se m'ha posat la pell de gallina quan he sentit la sintonia amb la que em despertava cada matí, la dels titulars del programa matinal de la cadena, el "Telebuendía". Me n'anava cap a la dutxa tot sentint el que passava al país.

Més enllà de les temàtiques, que mereixen entrades a part, el que més em va sorprendre en tots els casos era el tempo. Tant a la ràdio com a la televisió, tots els programes, i particularment els informatius, tenien un to tranquil i reposat, molt més semblant als d'algú com en Joan Barril que no pas al d'un matí televisiu o -sobretot- radiofònic al que podem estar acostumats a Europa, sempre molt més trepidant. Les cobertures de les notícies també solien ésser, en general, llargues. Fins i tot hi havia una emissora de ràdio que difonia cada matí un missatge de més de deu minuts de l'aleshores ministre d'agricultura, Pepe Mugica, ex-guerriller Tupamaro integrant del grup que es va evadir de la presó de Punta Carretas en una acció recordada durant molt de temps. Els missatges tenien un to més educatiu que cap altra cosa, quelcom que no deixava de sorprendre'm vista l'habitual utilització dels mitjans de comunicació afins o oficials per part dels polítics com a poc més que emissors de propaganda. En Mugica és, per altra banda, un polític tant estimat pels seus afins com odiat pels seus opositors. L'antiga presó de Punta Carretas ha esdevingut un gran centre comercial. I en Mugica sona com a possible candidat a la presidència, o com a candidat a vice-president fent parella amb el ministre d'Economia, Danilo Astori.

Imagino que a l'Uruguay es poden permetre de fer informatius amb aquest tempo tranquil perquè, a més del comportament més aviat pausat de la gent en general si els comparem amb els europeus, hi ha molta menys competència per l'audiència que a Europa. I per tant no han de fer el mateix esforç d'espectacularitat per a mantenir l'atenció dels espectadors. I en qualsevol cas encara queden lluny de la situació a països com Senegal, on la televisió estatal és gairebé l'única a la que es pot accedir i la cobertura de les notícies, particularment les relatives a l'activitat del president, té l'extensió i el to d'un publirreportatge.

El que era imagable, però, era el que passava cada dia a quarts de vuit del matí. Connexió en dúplex amb Crónica TV de l'Argentina, per a intercambiar titulars "con nuestros hermanos uruguayos". Crónica TV es caracteritza per un cert sensacionalisme i, sobretot, per titulars gairebé declamats amb fons de fanfàrria i altres acompanyaments musicals. Així sortia de la cada dia dutxa, amb un somriure d'orella a orella i gairebé desfilant...

PS: la foto és de http://www.elabra.org/, un web curiós.

Montevideo, Uruguay

Avui fa exactament un any, més o menys a aquesta hora, sortia de casa, a la riba del canal Saint Martin de París. Carregat amb una gran maleta, la meva amiga Ruth m'acompanyava a l'aeroport d'Orly. Des d'allà havia de viatjar de París a Montevideo, en un periple que va acabar durant gairebé vint-i-quatre hores.

Dos mesos abans, pel juny de 2007, ja feia gairebé dos anys que treballava a la UNESCO, en temes relacionats amb la reforma de Nacions Unides. Em van agafar per sorpresa després d'una reunió relacionada amb l'estructura descentralitzada de l'organització i em van presentar el director de l'oficina de Montevideo tot dient-me que hi aniria per a treballar amb ell uns mesos. Així de senzill.

En aquell moment ja tenia emparaulades unes vacances a Colòmbia, en companyia dels meus millors amics a París. Però no hi va haver manera. Tant el juliol com l'agost són a l'hemisferi austral mesos d'hivern, hàbils i plens. Per tant em va tocar optar entre una oportunitat professional tan interessant com escassa o les vacances. I vaig optar per la primera.

Entre aquesta conversa de mitjans de juny i el viatge emprès el 7 d'agost hi va haver absolutament de tot. Anades i vingudes, esperes interminables, moments de desesperació, moments d'eufòria... Finalment, una altra mudança i un viatge transoceànic.

Montevideo em va acollir amb tota la fredor de l'hivern austral, més fred que mai després que hagués nevat a la veïna Buenos Aires per primer cop des de 1930. No obstant, tot i el fred es va convertir en un punt imprescindible per entendre la meva geografia personal.

(Continuarà...)

París, infern i paradís

Aquesta expressió és manllevada dels mítics Les negresses vertes. No he trobat ningú que com ells defineixi la natura de la capital de l’Estat francès, una de les capitals del món, on la vida m’ha dut a viure per més de tres anys –per bé que fins ara hagin estat plens de llargs períodes passats en altres continents, en plural-. Un infern i un paradís. Una ciutat preciosa, interessant, elegant. Però infernal per la seva manera de viure i per les actituds de massa de la seva gent.

Nou dies després d’haver-hi tornat, finalment me’n vaig de vacances. Tinc més d’una setmana lliure per primer cop des de l’agost de 2006. Mentre l’avió vola en direcció als Pirineus, lentament em va omplint una immensa felicitat. Dos anys en que he viscut a París, a Kolda, a Montevideo, a Windhoek i a Harare. Això fa tres canvis de continent d’anada i tornada, els dos darrers en menys d’un any. Professionalment i personalment he pogut acumular experiències que altra gent només acumula a base de força més anys. I me n’he sortit arreu i amb nota.

Aquesta felicitat ha anat aflorant, però, molt lentament. Durant els darrers dies ha estat oculta, i encara hi continua en gran part, anorreada completament per una situació propera al col·lapse físic i mental. Des que vaig tornar a posar els peus a Europa, només m’he pogut veure a través de la mirada dels altres, i la veritat és que en general feien cara d’estar més aviat espantats, sobretot els primers dies.

Els primers impactes, duríssims. Caminant pel Quai de Valmy, a davant de casa, per la vorera, un camió que passa pel carrer em sembla tant a prop que faig un salt, pensant-me que el tinc al damunt. Les pulsacions se’m disparen. Estic completament eixordat i això m’espanta. El soroll no em deixarà dormir fins a després d’algunes nits mig d’insomni. I encara avui no em sento còmode anant pel carrer.

La mateixa tarda de l’arribada començo a tossir com un desesperat. Em readapto a la humitat. S’ha acabat l’alçada i el clima sec. No puc parar de pensar en el que em va dir la meva mare una vegada. Quan era petit em van dur vàries vegades a que em visités el Dr. Botey, pediatre de gran prestigi. Pel que m’expliquen, en Botey en va tenir prou amb examinar-me un cop per a dir: “aquest nen, a la muntanya”. Volent dir que és a la muntanya on la meva fisiologia funciona al seu òptim. Tant a Windhoek com a Harare sempre tenia els pulmons nets. A París, quan hi vaig arribar el 2005, em va agafar una bronquitis com no n’havia tinguda mai.

M’afligeixen el buit, l’excés d’inèrcia que no em deixa descansar i haver vist l’altra banda, haver portat els límits tan lluny. Finalment, però, sóc a casa.

Moments de sibaritisme pretèrit

Doncs no sé perquè deu ser. Serà perquè l'altre dia, un cop més, em vaig despertar a les tantes de la matinada, amb aquella estranya sensació de no saber on era. I per un moment em creia a Montevideo... Serà perquè la jefa es va afegir a la confusió sobre la meva procedència, i després que l'Alex es pensés que jo era argentí, ella -no sé perquè però intueixo que per raons derivades de la feina mateix- estava convençuda que jo era uruguaià... Serà perquè ha baixat la temperatura... Serà perquè la carn del gaucho era bona però dura com una roca... Serà perquè una amiga em va demanar que li passés contactes...

El cas és que m'he trobat recordant el meu ritual dels dissabtes d'agost i setembre de l'any passat, sol o en companyia. Aquell agost tan, tan fred, el més fred de la meva vida. Un agost austral en el que vaig desembarcar a Montevideo dues setmanes després que nevés a Buenos Aires per primer cop des del 1930...

A Buenos Aires el riu no es veu, el tapen el port i una reserva natural. A Montevideo el Río de la Plata envolta tota una ciutat que va créixer al voltant de la ciutadella edificada pels espanyols. Des de la Ciudadela fins a Carrasco -passant òbviament per Pocitos, el meu barri-, la ciutat segueix les esplèndides platges. Fins al punt que a Montevideo al riu li diuen "el mar". Doncs si no feia prou fred, la humitat us el feia entrar fins al moll de l'òs. I amb temperatures per sota dels cinc graus, aquella humitat i aquell vent...

Els dissabtes me n'anava al Mercado del Puerto. A l'antic mercat de 1868, que des de fa temps és l'espai gastronòmic més singular de Montevideo. On hi hauria les parades hi ha les parrilles. L'edifici acull tota una colla de restaurants, on es pot menjar a la barra tot observant el foc. I si hi ha una parrilla... Hi ha un asado... La major part de carns tenen el seu punt òptim si estan fetes a la brasa. Amb carns de la qualitat de les de la regió -els animals tenen abundant pastura sense haver-se de desplaçar-, no cal demanar massa més. Una ampolla d'un bon tannat -el vi negre local, una mica traidor, però vellut amb vellut si era dels bons-, i una parrillada, amb tira, chorizo, mollejas, un tros de bife de cuadril...

Això sí, al Mercado del Puerto hi vaig arribar a dinar sense treure'm l'abric...