No podia començar pitjor (II)

Encara no deu dies i ja tenim més de sis-cents morts, que segons dades dels serveis d'emergència palestins són civils en la seva majoria. Ja em vaig manifestar a Barcelona i ho tornaré a fer. Ara, però, i tal com deia l'altre dia, proposo algunes idees més per a intentar entendre el que passa.

Després que comencessin els atacs aeris el dia 27, i vista la magnitud que tenien, tothom esperava a veure què diria el govern dels EUA, principal aliat i avalador de les polítiques d'Israel i l'únic que els podria aturar. L'espera va durar poc. George W. Bush va dir literalment que tot el que passava a Gaza era culpa de Hamas, que va usurpar el govern de Gaza de manera il·legítima. La història dels incidents de juliol de 2007 és una mica més complicada, i no deixa de ser una conseqüència que el fet que Hamas guanyés legítimament les eleccions a Gaza rebés com a resposta un bloqueig total per part de tothom. Més enllà d'això, però, el que interessa aquí és que aquest missatge de Bush equivalia a donar llum verda a l'exèrcit israelià per a que fessin el que vulguessin. Així doncs, el president que volia acabar el seu mandat amb un acord de pau ho farà auspiciant una (altra) massacre. Mentre la seva ministra d'afers estrangers es nega a desplaçar-se -perquè, si no en pot treure cap foto, i probablement estigui d'acord amb el que passa? La única cosa que he sentit que digués fins ara és que els israelians "havien de procurar no fer víctimes civils", quelcom d'incompatible amb la seva estratègia militar-. Acomiadem doncs el president de l'agressió i la guerra tot esperant que algun dia hi hagi justícia.

Mentrestant, el president electe Barack Obama, que tanta esperança ha generat entre tanta gent, es manté en silenci, acollint-se al principi que els EUA només han de tenir un president, i que ell no serà nomenat fins el dia 20 d'aquest mes. Els israelians han aprofitat que encara no és president per a llançar aquesta operació? Quina serà la política d'Obama al respecte? Això és encara una incògnita, i en qualsevol cas dues coses per a mi són ben clares: per una banda, està clar que els israelians li estan marcant el terreny. I per l'altra, que és difícil que el govern dels EUA adopti una política més favorable a les posicions més dures d'Israel que no ho ha fet l'infame Bush.

Un altre factor a tenir en compte és la convulsa i complicadíssima política interna d'Israel, un país enormement fragmentat pel que fa a la religió, la riquesa i fins i tot la raça. S'acosten eleccions, i un dels candidats més ben situats és l'anterior primer ministre del Likud Benyamin Netanyahu, algú que s'oposà fermament a Ariel Sharon quan aquest decidí evacuar la franja de Gaza. Un autèntic falcó, partidari de la mà dura contra els palestins, partidari de no concedir ni un centímetre. Amb el corrupte Olmert a punt de sortir, com a mínim dues persones amb aspiracions al càrrec necessiten mostrar-se com a molt durs: Tzipi Livni, la ministra d'afers exteriors que va precipitar les noves eleccions per a presentar-s'hi per Kadima, el partit format per Ariel Sharon després de deixar el Likud. I Ehud Barack, actual ministre de defensa, candidat laborista in pectore, primer ministre abans de Sharon que va negociar amb Arafat el que diuen que fou la millor possibilitat d'acord que mai tingueren els palestins, just abans de la segona intifada. Aquests dos són al govern i els interessa mostrar-se durs davant d'un electorat que sembla majoritàriament a favor dels atacs.

Al camp palestí, Mahmoud Abbas és un president deslegitimat que només ha estat aguantat per occident per oposar-se a Hamas. I aquests darrers no són precisament germanetes de la caritat, són islamistes amb tendències totalitàries. Però per a mi està clar que no són ni molt menys els únics culpables del que passa. A Hamas se li exigeix que es desarmi i que reconegui l'estat d'Israel. És que no el reconeixerien si el govern d'Israel paralitzés la colonització de Gaza, negociés l'estatut de Jerusalem i abordés d'una vegada la qüestió dels refugiats de 1948 per a fer una concessió ni que fos simbòlica? Jo crec que sí. Però Israel no vol compartir Jerusalem i ha acceptat una situació de seguretat precària per tal d'anar consolidant sobre el terreny una annexió de facto de la capital. No vol ni sentir a parlar de la qüestió dels refugiats, i les colònies de Gaza només les abandonarà si és inevitable i quan ho sigui.

És a dir, el problema de base continua essent el mateix. L'ocupació militar dels territoris palestins des de 1967. La fòrmula de pau per territoris impulsada amb el procés d'Oslo se'n va anar en orris. Per la corrupció i la ineficiència de l'Autoritat Nacional Palestina, però també perquè els israelians maldaren per a fer un estat palestí quelcom d'inviable.

Mentre tot el món es manifesta, encara em meravello que tanta gent dels nostres països tan rics es pugi escandalitzar perquè hi ha individus disposats a posar una bomba en un tren o a fer-se explotar matant a tothom qui puguin. Totes dues accions em continuaran semblant crims abominables. Però deixar que una poderosíssima màquina de guerra massacri una població sencera i anar dient que la culpa és dels altres no em sembla una actitud massa constructiva. Sobretot quan això arriba després de dècades de polítiques d'apartheid, de marginació, assetjament i humiliació constant i quotidiana de la població ocupada.

Tot plegat trigarà encara molt a acabar-se, perquè cada mort no fa més que consolidar l'espiral. Ull per ull, dent per dent, fins que siguem tots cecs, com digué Ghandi.

Vacances pagades

Llegeixo el titular al "Mail and Guardian" de Sud-Àfrica i em quedo perplex. Citen el Sunday Mail de Zimbabwe, propietat de l'estat, edició del diumenge del pamfletari diari quasi-oficial "The Herald", i ens expliquen que el president Mugabe es pren un mes de vacances per a reflexionar i que en passarà una part a fora del país. Segons el portaveu governamental, el president està molt ocupat pensant en les estructures que caldrà posar en marxa per a donar solucions a la sortida del país, així com l'estructura que ha de tenir el futur govern, que hauria de ser nomenat a principis de febrer.

Us proposo tres recordatoris breus per a contextualitzar aquesta notícia sense haver de fixar-se en entrades precedents d'aquest blog o en altres fonts:

1. El "senyor" Robert Mugabe fou nomenat president a correcuita a finals de juny per a que pogués anar a una cimera de la Unió Africana com a cap d'estat investit i efectiu, després d'un procés electoral fraudulent i d'una segona volta en què no tenia oposició després que el seu candidat decidís retirar-se per a posar fi a una onada de violència intimidatòria per part de milícies afins al poder, en una escalada sistemàticament organizada de pràctiques que ja eren denunciades per organitzacions independents des de feia anys.

2. Un nou govern ha de ser nomenat des del mateix mes de juny. Pel mes de setembre en Mugabe signà un acord amb l'oposició per tal de compartir el poder i així intentar que se li tornessin a obrir les portes de l'ajuda internacional. Aquest acord no s'ha dut a la pràctica perquè l'oposició ha refusat sistemàticament que Mugabe mantingués el control sobre l'economia i sobre l'aparell de seguretat. Aquest aparell de seguretat és -via favors, control del mercat negre i corrupció generalitzada que només han fet que empitjorar exponencialment la situació del país-, el fonament del seu poder i, gairebé, el darrer recurs que li queda.

3. En aquest moment el país viu una epidèmia de còlera que segons l'Organització Mundial de la Salut ja ha fet més de mil morts. Les mateixes Nacions Unides informen que la crisi del sector agrícola i una mala collita faran que aproximadament cinc milions de persones necessitin assistència alimentària urgent a partir d'aquest mateix mes de gener. Aclareixo que l'epidèmia de còlera ha estat precipitada pel deteriorament i gairebé col·lapse dels sistemes de gestió de l'aigua potable i dels residus. Els hospitals estan tancats per manca de qualsevol subministre i els metges tenen grans problemes per cobrar els seus sous que a hores d'ara són de misèria. El mateix Mugabe va tenir la poca vergonya de dir que a Zimbabwe "no hi ha còlera". La bestiesa fou tan estrepitosa que va forçar el ministre portaveu a sortir a dir que el president feia ús del sarcasme. Després el president va dir que la culpa del còlera era d'una conspiració dels britànics. En qualsevol cas, està clar que cal fixar-se en les xifres de l'OMS perquè, més enllà dels discursos i mentides oficials l'estat es troba en un procés de desintegració tan accelerat que no se'n pot esperar que tingui xifres raonables i verificables ni sobre els seus morts.

I en aquestes circumstàncies l'individu se'n va de vacances perquè "ha de reflexionar". I diu que en passarà una part a l'estranger. Si això ja no és prou indignant, el que resulta patètic és que de ben segur hi ha països que estarien perfectament disposats a acollir-lo. Com a molt mínim en puc citar dos: Sud-àfrica i Namíbia, on governen els seus companys de lluita contra l'opressió colonial i de l'apartheid. Fa mal al cor de veure el nom i els actors de lluites tan nobles arrossegats per terra i coberts d'inmundícia per un aital personatge, que d'heroi de la independència ha anat passat a merèixer només ser jutjat en un tribunal internacional per crims contra la humanitat, en aquest cas contra la seva pròpia població.

El país s'està morint i ell se'n va de vacances. Per si algú encara tenia algun dubte sobre les prioritats i les motivacions d'aquest individu. Dolorosament eloqüent.

Passi-ho bé, senyoria, i no torni!

Per llarga que sigui la distància –i darrerament, en el meu cas parlem de distàncies molt llargues-, sempre he anat mantenint un mínim contacte amb l’actualitat de Catalunya i d’Espanya. En aquest sentit l’Internet ofereix grans possibilitats, i no es necessita massa estona per a posar-se al dia, encara que només sigui sobre els grans titulars, i per tant essent conscient que l’aproximació sempre serà superficial.

Per a mi mantenir un mínim contacte sempre ha estat necessari, i en alguns casos molt necessari, gairebé en termes higiènics. Per exemple, la temporada que vaig passar a Kolda, la que és potser la capital regional més perifèrica del Senegal, va estar marcada per una necessitat vital de mantenir el contacte. Sobretot perquè les possibilitats d’oci eren molt limitades, més enllà de les llarguíssimes converses amb aquest i amb l’altre. Un dels meus hàbits d’aquella època era, quan passava pel cafè internet, baixar-me programes de ràdio, sobretot el “Minoria Absoluta”. En Dabo, que m’acollia a ca seva, m’observava a vegades amb preocupació quan em veia pixant-me de riure davant de l’ordinador. Recordo grans moments de riure, amb les paròdies que va generar l’ordenança del cinisme (ai, perdó, del civisme. Un altre cop el lapsus!), i l’escàndol de l’assassinat de Litvinenko, entre d’altres.

A Namíbia he recuperat de manera esporàdica aquest hàbit. Avui al matí necessitava més que mai animar-me, i mentre esmorzava escoltant el Minoria d’ahir m’he assabentat de la notícia: l’infame Acebes plega! El polític de primera línia més semblant a Aznar, a qui vaig perdre completament el respecte –si és que n’hi havia tingut mai- després dels dramàtics dies de l’horror i de la infàmia que van seguir la catàstrofe de l’11 de març de 2004 a Madrid. Encara el veig dient allò que suggerir dubtes sobre l’autoria d’ETA era una actitud miserable. Però és que durant la darrera legislatura ha continuat refinant la constant i insidiosa estafa verbal, sempre ratllant l’insult, particularment contra Catalunya, com quan va arribar a suggerir que el projecte de reforma de l’estatut d’autonomia era obra d’ETA. La genial imitació d’en Bruno Oro al “Minoria Absoluta” i al “Polònia” aconseguia fer-lo una mica més suportable, i superar la repulsió gairebé física que produïa escoltar les seves bilioses lletanies.

El que ens espera no té perquè ser res de millor, però de moment ens podem felicitar de perdre de vista aquest individu, que ha marxat dient entre d’altres coses que ell sempre havia treballat per la convivència –quins collons. valent poca-vergonya!-. Esperem que no torni a sortir de les muralles d'Àvila. Ha marxat poc després que ho fes el seu company d’escena, que ja tenia prou contactes com per a saltar a Telefónica i poder continuar dedicant-se al que realment li interessa, tal com sabem des que es van fer públiques les gravacions del ja llunyà cas Naseiro, i allò de “yo estoy en política para forrarme”.

No puc evitar en aquest punt acabar recordant l’acudit que em va explicar en Carles Solà, aleshores rector de la UAB i posteriorment CURSI (Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació): “Hi ha una merda al mig de la calçada de l’A-7. Passa un camió. Què li passa a la merda? Que s’aplana”...