Reflexions haitianes

Al final, tal com era previsible, tot ha estat enormement intents. Tan intens, que marxo amb aquella sensació tan estranya i tan contradictòria: em sembla que vaig arribar ahir mateix, i en el mateix moment aquí semblaria que hi havia passat mesos. He passat en aquest país prou temps com per a tenir la il·lusió que he entès alguna cosa del que hi passa; una il·lusió que conviu amb la certitud que, de fet, poc que hi he entès res. De tota manera, en tinc prou com per haver apamat una mica la meva ignorància. Com a mínim, tinc una idea clara del camí que he de seguir per a intentar aprofundir una mica el meu coneixement d’aquest indret.

Haití és un dels indrets més particulars que he vist fins ara. Intens, dur, fort. Si hi ha tota una colla de factors que poden impedir el desenvolupament d’un país, Haití sembla que els tingui gairebé tots. Descrits breument, potser massa:

-una orografia complicada, molt accidentada i amb elevacions considerables, en una espiral de desforestació que fa que la més mínima pluja tropical provoqui inundacions amb víctimes i estralls. No hi ha res que aturi els vents o les pluges, i el que es refà un any és destruït de nou l’any següent. El medi és, doncs, no només hostil, però en una espiral de degradació de la que es difícil sortir, sobretot per les diferents estructures de la propietat a les diferents part de l’illa i els diferents interessos que comporten, i per la debilitat d’un estat que no té ni la voluntat ni els instruments per a fer una veritable política territorial més enllà de Port-au-Prince;

-una societat complexa, on l’orgull de l’alliberament del colonialisme i l’esclavitud ha construït una narrativa aprofitada pels uns per a sotmetre els altres, en una contradicció sagnant equivalent a la que ha afectat altres revolucions arreu. Una societat fundada sobre l’alliberament d’una raça que fou més tard subjugada per una altra. A Haití el color de la pell no només és important per a entendre el passat; també ho és per a entendre el present; és el factor clau d’una història marcada per la violència constant i la precarietat de les estructures de tota mena, particularment la política;

-un país que ha molestat els països més poderosos del món des que existeix. Pagà cara la gosadia d’alliberar-se per les armes d’una de les potències militars i econòmiques del seu temps, i ha ocupat una posició massa important en una zona que la potència hegemònica del segle XX sempre ha vist com el seu pati del darrera, on podia fer el que volgués. El resultat és un país controlat per un grapat de famílies, que sempre n’han mogut els fils en col·lusió amb la potència de torn.

Un país, doncs, on el terratrèmol va destruir les poques estructures que quedaven, que està intervingut per la comunitat internacional amb una missió de Nacions Unides que intenta estabilitzar-lo i que, tot i fer molta feina, no sembla que ni faci ni que deixi fer, pels haitians però sovint sense els haitians. En un país on sembla que la política estigui feta només a base de petites xarxes d’interessos al voltant d’individus sense cap mena de visió global més enllà del propi interès, que té però una diàspora abundant i ben situada i, encara, societat civil i intel·lectuals amb idees pròpies i una visió del que volen pel seu país. No obstant, no sembla que mai ningú els hagi fet cas o els hagi permès de dur-les a la pràctica.

Entre el fatalisme dels qui ho atribueixen tot al vudú o a una visió reduccionista de la cultura, em quedo amb la impressió que el problema és sobretot polític. Hi ha un bloqueig total, i una oligarquia que en controla tots els mecanismes, i que no té cap mena d’escrúpol en explotar tot el que l’illa pot produir mentre la grandíssima majoria viu en la misèria. Cosa que d’altra banda tampoc el fa tant diferent d’altres països de la regió; però l’espiral destructiva l’ha deixat gairebé exsangüe, a un nivell inaudit a la zona. I per acabar-ho d’adobar, l’estat no té el control de parts importants del seu territori, cosa que l’ha convertit en un punt calent per a tota mena de tràfics il·lícits.

En resum, encara que des del terratrèmol s’hagi treballat molt, està tot per fer. Començant per la recuperació per part dels haitians del control del que passa al seu país. Les properes eleccions seran una nova oportunitat per a que emergeixi un nou lideratge. Gran part de les promeses de la comunitat internacional n’estan pendents, i el país el necessita com l’aire que respira. Un lideratge capaç de mobilitzar totes les energies necessàries per a canviar una tendència negativa que té el país paral·litzat. No serà fàcil, però no em resigno a creure que sigui impossible.

Notícies de l'infern

Mentre ahir el nou emperador era entronitzat amb un gran fast proporcional a les esperances que ha generat, avui rebo notícies de l'infern. Això és el que he anat tenint, en el successius missatges que he rebut dels companys de feina que són a Harare. No puc estar-me de traduir i reproduir alguns passatges d'una conversa privada i de fer-hi alguns comentaris. Em diu la Rose:

"Els meus millors desitjos per al 2009 per a tu també. Gràcies per tenir-nos presents. I per favor recorda't de la Memory a les teves pregàries [no sóc una persona religiosa i per tant no prego, però sí que tinc el meu cantó espiritual i penso sovint en totes les persones que estimo. La Memory és una de les amistats que conservo de Zimbabwe, una gran persona, que estava embarassada quan jo vivia al país]. La noia va tenir la seva criatura el 8 de gener, i tot plegat es va convertir en un malson. [No conec els detalls de la intervenció, però en essència qualsevol persona que es vulgui fer qualsevol cura en aquest moment a Zimbabwe ha de pagar el sou del metge i aconseguir tots els subministraments de material i de medicaments pel seu compte propi]. Ha estat a la UCI des d'aleshores, i tota la setmana passada se la va passar amb diàlisi perquè li van fallar els ronyons. [Parlem d'una persona que no arriba als trenta anys i que jo vaig conèixer en un estat de relativa bona salut, no tenia problemes particulars amb l'embaràs]. De tota manera, avui el seu marit ha passat per l'oficina em deia que està molt millor; almenys intenta parlar tot i que encara es troba molt confosa. És molt trist. [...]

A Zimbabwe la situació és d'una gravetat absoluta! Tot està dolaritzat, fins i tot els venedors de carrer cobren en dòlars americans; i els preus són molt alts! Un dòlar americà no arriba ni per a comprar una llauna de Coca-cola! Et pots imaginar la resta en un país on la majoria de la gent viu amb menys de deu cèntims. És realment patètic.

Ara tenim un bitllet de banc de deu trilions [Correspon a dotze zeros, un trilió per als anglosaxons, un bilió en català] i el de 100 trilions està a punt de sortir. Aquesta quantitat, en moneda del país, és el que guanyen els funcionaris i també serveix per a pagar les factures dels subministraments. Avui he pagat quatre trilions de factura de telèfon. Una quantitat que, al canvi, és insignificant."

Un estat que continua desintegrant-se. Els morts de l'epidèmia de còlera ja són 2.200. Una nova reunió entre govern i oposició no va donar cap fruit, les posicions són les de sempre. Mugabe no es vol convertir en una figura decorativa -tant ell com els seus seqüaços s'exposen a ser jutjats en un tribunal internacional-, i l'oposició del MDC no vol entrar a un govern on no controli l'aparell repressor que ha tingut en contra durant la darrera dècada. Es farà una nova cimera de la SADC que no es preveu que arregli res, i possiblement després n'hi hagi una de la Unió Africana, que tampoc es preveu que aporti cap solució. La comunitat internacional no proporcionarà ajuda fins que no hi hagi un canvi de règim. En aquest cas, dir que tot està igual vol dir, malauradament, que tot està cada cop pitjor. I encara que sembli mentida, de marge per a que continuï creixent la desgràcia encara en resta. No crec que pugi passar res de positiu fins les eleccions a Sud-àfrica, previstes per a la primavera, i de tota manera ja ho veurem. Estaria molt content d'equivocar-me, estaria molt content de veure un canvi abans. Però no compto de veure'l ni abans ni després.

Contra el mite humanitari

Tal com sol passar quan tinc vacances, en el moment en què realment em relaxo acabo, entre d'altres coses, devorant llibres. A la que en trobo un que em resulta realment interessant el puc acabar en poques hores. Un dels primers de la temporada ha estat "El espejismo humanitario", de Jordi Raich, després que pogués fullejar-lo a mans del meu amic en Toni i em decidís immediatament a comprar-me'l.

L'autor, en Raich, ja em va cridar poderosament l'atenció un cop que el vaig veure en persona, a principis de la dècada, parlant d'Afganistan. Un comunicador eficaç i directe que anava al gra sense circumloquis innecessaris i que deia les coses pel seu nom, amb tota la seva cruesa però també amb una profunditat analítica tan considerable com agraïda.

Aquestes són característiques del llibre que ens ocupa. En Raich, una persona amb una vintena d'anys d'experiència en el tema, fuig de la perspectiva acadèmica i ens presenta un text divulgatiu on introdueix vivències personals a partir de les quals planteja reflexions i preguntes i arriba a articular un relat panoràmic de totes les grandeses -importants- i misèries -encara més importants i moltes més de les que semblaria- de l'acció humanitària. En Raich és un observador participant privilegiat, donat que ha estat present en moments definitoris del que seria l'evolució de la matèria en qüestió -la crisi dels balcans i particularment la de Somàlia el 1993, amb tota la seva influència en el que va passar després, començant pel genocidi de Rwanda-. En Jordi Raich ens exposa totes les perversions de l'ajuda humanitària, que massa sovint s'acaba convertint en instrument dels opressors, la complicada relació amb polítics i faccions en conflicte, la molt complexa interacció amb els periodistes i mitjans de comunicació, la multidimensional i difícil relació amb els beneficiaris, la psicologia dels cooperants, i tants altres temes.

Una lectura imprescindible per a tots els que ens dediquem a aquest negoci de la cooperació, també interessant per a qualsevol altre lector o lectora. Definitivament molt recomanable, donat que constitueix una aproximació personal, directa i sincera, que desmitifica aquesta mena d'apostol·lat contemporani que molts i moltes veuen en un món, la cooperació, que no deixa de ser un sector econòmic més.