Bons companys de viatge

Un viatge tan llarg amb tantes etapes crea moltes oportunitats per a una de les meves passions: la lectura. Entre trajectes d’avió o per terra i multitud d’estones mortes n’hi ha moltes que amenitzo amb un bon llibre. En aquest viatge he tingut molt bona companyia, entretinguda i molt adequada a tot el que veia. Eren però títols prou interessants com per a merèixer ser llegits independentment del viatge. Aquí us els comento:

A fortune-teller told me (Un indovino mi disse), de Tiziano Terzani. En Terzani fou un periodista italià, un dels únics occidentals que fou testimoni alhora de la caiguda de Saigon i de la desfeta de Phnom Phen, el 1975, que visqué a l’Àsia durant dècades. Un endevinador li pronosticà que moriria en un accident d’avió el 1996. Això el va decidir a refusar de volar durant aquell any, i d’emprendre un apassionant viatge per Àsia, que descriu al llibre. El ritme i les dificultats d’un llarg viatge sense avions creen oportunitats per a experiències de tota mena. I a cada lloc es fa predir el futur per un endeví, pretext per a immergir-se a la cultura del país i descriure-la amb un punt de vista que no deixa de ser d’outsider, però també marcada per un gran coneixement del continent que trepitja. Interessantíssim, apassionant i amb molt bon ritme. 

Terre des oublis, de Duong Thu Huong. Una de les grans novel·les de la postguerra vietnamita, que llegeixo traduïda al francès. Una jove torna a casa per a retrobar-hi el seu primer marit, desaparegut des de feia catorze anys i que hom havia donat per mort a la guerra. Aquest és l’inici d’una trama que ens porta a explorar els traumes d’una guerra terrible i les contradiccions entre una societat tradicional i la modernització que portà la revolució. Tot això amb personatges complexos que veiem evolucionar i créixer amb les diverses situacions, i amb descripcions magistrals dels colors, les olors i els paisatges d’un país. És llarga i em va costar d’entrar-hi, però ha acabat essent una delícia.

The sorrow of war, de Bao Ninh. En Kien forma part d’una unitat militar que busca despulles en una zona de batalla, on va sobreviure un atac americà. Aquest és el fil conductor d’una història sobre l’horror de la guerra, però també sobre l’escriptura mateixa i la vida, amb el rerefons d’una història d’amor. Una novel·la que va molt més enllà del que seria una mera descripció històrica per a endinsar-se en temes universals. Escrit amb un estil clar i directe, el vaig devorar.

First they killed my father, de Loung Ung. La descripció d’una supervivent del règim de terror dels Khmers rojos, vista amb els ulls de la nena que era a l’època. Un relat esfereïdor, que ens transporta a un dels cims de la follia humana. Comença poc abans de l’entrada dels Khmers rojos a Phnom Penh el 1975, i continua amb la deportació, els treballs forçats al camp, i tot el sofriment de la col·lectivització forçosa. S’acaba amb la marxa cap als Estats Units després d’haver pogut acabar en un camp de refugiats a Tailàndia. Un relat personal de quatre anys de genocidi, duríssim, imprescindible per a intentar entendre el que s’esdevingué. Fa feredat i posa els pèls de punta cada cop que hom recorda que no és una novel·la sinó un relat autobiogràfic.

Laos

Visitem la República Popular de Laos. Aquest país té uns set milions d’habitats -segons un cens del 2010-, aproximadament la mateixa població que Catalunya, però amb unes vuit vegades més superfície. Un enclavament tropical entre Vietnam, Cambodja, i Tailàndia, que també fa frontera amb Birmània i la Xina. Un creuament de camins entre gegants, dotat d’uns recursos naturals molt significatius i certament exuberants, i que fins fa quatre dies era un dels països més aïllats i desconeguts del món.

La darrera vegada que aquest país havia estat notícia a casa nostra –i possiblement l’única que jo recordi- fou pel febrer del 1995, quan es va saber que s’hi havia amagat el Sr. Luís Roldán, fugit d’Espanya un any abans per escapar-se de la justícia. En Roldán havia estat director general de la Guàrdia Civil, i fou un dels màxims exponents de la corrupció durant el període d’hegemonia socialista a Espanya, generada en aquest cas al voltant d’un aparell de seguretat amb gravíssimes mancances en termes de control democràtic. La lluita contra el terrorisme va justificar el manteniment d’amplis marges de discrecionalitat i de fons reservats, que foren aprofitats per a alguns individus per a activitats delictives diverses, algunes exclusivament en benefici propi. La reaparició del Sr. Roldán fou aprofitada per algun enginyós per a inventar-se un acudit que feu efímera fortuna: hom s’estranyava que hagués costat tant de retrobar-lo “si estaba aquí al Laos”.

En tot cas aquest país té coses molt més interessants per a discutir, encara que la seva història hagi estat, almenys durant el segle XX, marcada per una de les tragèdies més horribles i desconegudes de la història contemporània. La seva posició estratègica va motivar que els Estats Units d’Amèrica el convertissin en un escenari ocult de la guerra del Vietnam. La CIA hi llançà tota una sèrie d’operacions encobertes per tal de dificultar els moviments del Viet Minh i tallar-li les línies d’abastiment –la famosa “ruta Ho Chi Minh” passava per Laos-. Van convertir un sector del país en una base militar nord-americana clandestina, mentre promovien i recolzaven una guerrilla anticomunista tot manipulant el poble Hmong, i bombardejaven el país d’una manera completament salvatge. De fet es calcula que durant la guerra del Vietnam es van llançar contra Laos i Cambodja tres vegades més bombes que totes les que es van llançar al Japó durant la Segona Guerra mundial. Un altre dels crims de guerra amb implicació directa del premi Nobel de la pau Kissinger. Aquest interessantíssim documental (en anglès), ho explica tot plegat amb detall:

 Avui Laos és tota una altra cosa. Nominalment continua essent una República Democràtica Socialista, des de mitjans dels noranta els passos vers l’adaptació d’un model semblant al vietnamita –obertura econòmica progressiva- han estat constants. El país es mou ara per ara entre tota una sèrie d’equilibris més aviat precaris. La pressió per l’accés als seus recursos naturals és enorme; els paisatges idíl·lics comencen a estar amenaçats per la desforestació i per una miríada de projectes per a aprofitar els recursos hídrics i minerals. La meitat el producte interior brut continua depenent d’una agricultura que és gairebé de subsistència. La relativament recent obertura del país fa que es trobi encara en una fase en què tot és possible. De les converses amb amistats que hi viuen en deduïm que els esforços per a evitar que el país es malvengui tenen menys probabilitats d’èxit del que potser seria desitjable. La sensació és que el país està en venda. Òbviament els laosians tenen tot el dret de treure el màxim profit dels seus recursos. Però una democratització que és només de façana fa força probable que d’aquests recursos només se’n beneficiï una molt petita minoria.

Per a un turista europeu Laos és encara un paradís que ofereix una bellesa natural molt variada i uns atractius culturals de primer ordre. Pel que fa a la primera, mentre el turisme és el sector econòmic que creix de manera més ràpida, de moment encara conserva un cert equilibri. És a les mans de les autoritats de Laos d’optar per un model més semblant a l’ecoturisme que es practica a Costa Rica que no pas a altres models de depredació ràpida, com els de les costes del nostre país. Pel que fa als atractius culturals, una joia com Luang Prabang és ara per ara un parc temàtic del budisme. Molt ben conservat i destinat al turisme forà d’un cert poder adquisitiu –lluny doncs de la massificació d’altres destinacions de la zona-. En aquest sentit, la protecció atorgada per la classificació com a patrimoni mundial de la humanitat per part de la UNESCO hi ha ajudat, perquè fins ara ha impedit intervencions urbanístiques massa agressives. Fora de la zona de protecció, però, s’hi construeixen una mà d’hotels que podrien afectar molt negativament aquest equilibiri. Luang Prabang és doncs un altre exponent de l’equilibri precari entre protecció i rendiment econòmic.

Luang Prabang és un indret ideal per al descans i la meditació, entre el monestir i el balneari. El paisatge és bellíssim i de dimensions humanes. El ritme és exageradament tranquil. Una passejada de bon matí per a descobrir uns quants de les desenes de monestirs budistes que hi ha és un plaer en tots els sentits. I, si es pot, convé arribar-hi en un viatge igualment lent, per a descobrir el país que hi ha al darrera de la postal.