Un dels més grans se n’ha anat. Que descansi en pau.

Jo era molt jovenet, tot just un adolescent. Tot just descobria el que aleshores encara era comunament conegut com a “música moderna”. A Londres hi feien un concert d’aniversari per un senyor que feia setanta anys i que estava tancat a la presó, a Sudàfrica. Era en Nelson Mandela. L’havien tancat a la presó perquè era el líder de la majoria negra en un país que tenia lleis racistes, on els negres no podien pujar als mateixos autobusos que els blancs.

Tot just un parell d’anys més tard jo continuava descobrint el món. Encara no tenia quinze anys que veia caure el mur de Berlín, i uns mesos més tard el senyor Mandela sortia de la presó. La meva consciència política s’anava formant en una època de grans canvis marcats per l’esperança d’una nova llibertat. Mentrestant la meva ciutat canviava a marxa accelerada amb els jocs olímpics de 1992. En Mandela hi va venir, en una de les seves primeres grans aparicions internacionals abans no fos president.

Quatre anys més tard, amb els suport dels meus pares, vaig poder fer un any d'estudis a Anglaterra. A la Universitat de Manchester vaig poder entrar en contacte amb tota una sèrie de temes de política comparada i internacional que a Barcelona resultaven d'un abast més restringit. En un magnífic curs de política africana contemporània vam tenir unes quantes sessions monogràfiques sobre l'apartheid. Eren els temps de la presidència de Mandela, marcada sobretot per la feina de la comissió per a la veritat i la reconciliació, que des d'aleshores ha esdevingut un exemple de justícia transicional.

El meu interès per la història de l'Àfrica del Sud va continuar, tot i haver de compartir temps amb multitud d'altres temes. Finalment m'hi vaig tornar a consagrar l'any 2008, quan la feina em va dur primer a Namíbia i després a Zimbabwe. Amb un parell de visites a Sudàfrica i contacte directe amb diferents models de transició per a gestionar la fi del règim colonial i de l'apartheid. El sudafricà, basat en la continuïtat en les estructures econòmiques combinada amb un procés de reconciliació nacional; el de Namíbia, emulació del sudafricà i molt marcat per la guerra civil; i el de Zimbabwe, marcat per una reforma agrària molt mal planificada i executada, i una deriva autoritària que va dur el país al caire del col·lapse.

Nelson Mandela és una figura política de primeríssim ordre, d'una talla molt rarament igualada. Per aquest motiu el seu traspàs ha acabat per tenir una vessant d'esdeveniment mundial mediàtic que ha donat lloc a tota mena de comentaris, alguns de bastant poc afortunats, altres de gens acurats i marcats o bé per la ignorància o bé per l'oportunisme més baix. Abunden els panegírics gairebé santificadors barrejats amb les amnèsies més infames.

Sobre les glosses de la persona i del personatge polític: la grandesa de Mandela no ve només del perdó, pel fet de superar un temps tan llarg de presó i sortir-ne buscant la reconciliació enlloc de la venjança. El que el fa realment gran és que això ho va fer una persona que havia estat a la resistència contra l'apartheid, incloent-hi la lluita armada quan va considerar que totes les altres vies estaven bloquejades. Fou en aquest sentit un lluitador per la llibertat amb tots els ets i uts. Fou un gran dirigent amb un carisma singular i una grandíssima capacitat de lideratge, però també de negociació, i amb la inteligència necessària per a saber pilotar un procés de canvi complexíssim. No s'ha mort un àngel, s'ha mort un guerrer, un lluitador.

I sobre les amnèsies, només cal recordar, per exemple, que Nelson Mandela fou oficialment llistat com a terrorista als EUA fins l'any 2008 -i a diversos líders del Congrés Nacional Africà se'ls denegaren sol·licituds de visat per a visitar el país. El president Obama sempre ha considerat Mandela com un model, perquè es veu com a beneficiari de les lluites dels afroamericans pels drets civils, anàlogues a les lluites contra l'apartheid. No obstant, és el president d'un país que va combatre la lluita de l'ANC per considerar-lo comunista. Igual que Margaret Thatcher, que el 1987 declarà que l'ANC era la típica organització terrorista, i que aquell qui pensés que algun dia governaria sudàfrica vivia en un món de fantasia.

La figura de Madiba és tan gran que no podrà ser banalitzada. Per més que ho intentin. Que desansi en pau, i el que el seu exemple ens il·lumini el camí.

Adéu, Canal Saint Martin

Avui m’acomiado del Canal Saint Martin, el meu centre de gravetat des que m’hi vaig traslladar a principis de novembre de 2005. Havia arribat a París exactament el 30 de juny del mateix any, un dia abans d’incorporar-me a la UNESCO. Això era uns dies abans que Londres fos proclamada seu Olímpica per als jocs del 2012, aprofundint encara més la malenconiosa atmosfera de declivi de la darrera època de la presidència d’en Jacques Chirac. Exactament dotze dies abans de fer trenta anys.

Tanmateix no vaig arribar al Canal fins al novembre. I és que havia de desembarcar a la ciutat llum tal com cal, amb una bona història de nomadisme parisenc que en algun moment m’hauré d’asseure per escriure en detall. Vaig passar un mes al meu punt d’arribada, a can Regis a Rueil-Malmaison, un suburbi elegant de l’Oest de París, més enllà de La Defense i de Nanterre; un mes d’agost i mig setembre a Can Leszek, a Malakoff, al Sud; encara no tres nits a la Goutte d’Or, al cor d’Àfrica a dins de París; i tota una conferència general de la UNESCO sobreviscuda dormint en un sofà de ca la Ruth quan vivia a l’avinguda Amiral Mouchez, al XIII arrondissement, al sud de París, a tocar de la Butte aux Cailles i del Parc Monstouris.

El petit estudi sobre el Quai de Valmy, amb les seves meravelloses finestres sobre les encluses de Recollets, es convertí en el balcó del Tigre: el meu refugi, punt de partida i arribada de les meves anades i vingudes, dels tres cops fins avui que he deixat París per llargues temporades, sempre per a tornar-hi més tard o més d’hora. En vaig marxar l’octubre del 2006 per a treballar un mes i mig a la regió més pobra del Senegal, per tornar en aquell gener glaçat on el Canal era ple de les tendes de campanya de la mobilització pels sense sostre. En vaig tornar a marxar uns mesos després, a principis d’agost del 2007, per a canviar l’estiu parisenc per la humitat glaçada de l’hivern del Río de la Plata. Només vaig tornar d’Uruguay quan la tardor ja s’havia ensenyorit de París i els plàtans del canal es despullaven per a dormir l’hivern. Encara no feia un any que havia tornat quan vaig buidar de nou el pis i fer les maletes per a marxar a la meva segona aventura africana; Namíbia i Zimbabwe en aquella primavera del 2008 que vaig començar al petit paradís africà per acabar-la al tens hivern d’un país que es desintegrava sota la fèrula d’un antic heroi convertit en tirà d’opereta. I així hi vaig tornar, destrossat física i moralment, aquell juliol del 2008.

M’acomiado de la meva geografia quotidiana. Les copes tranquil·les a l’Atmosphere, a la cantonada de la rue des Recollets, o al Jemmapes, a l’altra riba del Canal; els diumenges a la tarda de lectura al sol –quan en feia- jaient a la gespa del square Villemin, amb la vista al canal, després d’un dinar amb un aperitiu d’ostres comprades al mercat ambulant al cantó de l’Hôpital Saint Louis sortint de nedar a la piscina de Parmentier. Les caminades Canal amunt per anar al cinema al bassin de la Villette; els matins de veure una ciutat tot despertant-se, i trobar-la ja desperta i estrident de trànsit a la Place de la Republique; els camions d’escombraries que tot i el doble vidre semblava que tingués a dins de casa, i les indefectibles cues que formaven cada dia a quarts de vuit del vespre. La neteja dels carrers a les set del matí, i la calma i la quietud del Canal tancat al trànsit els diumenges. Les llargues vesprades de primavera i estiu, amb les ribes del Canal plenes de gent fent picnic. I les branques dels plàtans, que semblaven part de la decoració de casa i em recordaven a cada moment quina era l’estació.

I tantes i tantes altres coses, tants moments passats en aquest racó insòlit de París, que ha passat en dècades de ser un raval industrial a convertir-se en un espai cada cop més “chic”, el territori dels “bobó” (bourgeois bohème). Deixo aquest racó de la rive droite des d’on podia arribar caminant tan fins a Montmartre com fins al Marais.

I el deixo amb la certesa que, tot i marxar per a millorar, trobaré a faltar aquest tros de París que ja m’he fet meu. Un París més popular, despentinat i informal que el fastuós oest de la ciutat. Una part de mi es queda per sempre al Quai de Valmy, entre l’aigua i els arbres del Canal.

One year ago

One year ago, day by day, I was flying. Flying away.

Away from the old Europe, back to Africa. This time to the Southern part of the continent, what was for me terra incognita.

Lands that once again embraced me in the most welcoming fashion. There I saw both the greatest meanings and the meaningless meanness of humanity all. Together in the same physical space, confronted right in face of each other. The dignity regained by all those who had been humiliated for so long. The same dignity subtly or abruptly kidnapped by some who gained it without learning the value of it, without learning the need to treasure, honour and protect it.

Yes, I suffer from the "mal d'Afrique". It has little to do though with the usual pain of those who plunge into deep sadness when holidays are over. It has to do rather with the bruises and wounds left into my very soul by being exposed to and having being part of so blatant contradictions. Those that arise from trying to do something to make things better for all with one hand, while the other hand is forced to hold onto all what is making things worse. Those that come from witnessing the most unfair suffering combined with the greatest indifference, if not the greatest scorn, living door by door. And there is much more.

All this will not prevent me from continuing to celebrate the miracle of life in lands touched by a kind of spirituality that I never found anywhere else. Where you feel part of the land and the people. Where you feel the ubuntu in all its deepness.

Nor it will prevent me from wanting to be back there so badly.

París, infern i paradís

Aquesta expressió és manllevada dels mítics Les negresses vertes. No he trobat ningú que com ells defineixi la natura de la capital de l’Estat francès, una de les capitals del món, on la vida m’ha dut a viure per més de tres anys –per bé que fins ara hagin estat plens de llargs períodes passats en altres continents, en plural-. Un infern i un paradís. Una ciutat preciosa, interessant, elegant. Però infernal per la seva manera de viure i per les actituds de massa de la seva gent.

Nou dies després d’haver-hi tornat, finalment me’n vaig de vacances. Tinc més d’una setmana lliure per primer cop des de l’agost de 2006. Mentre l’avió vola en direcció als Pirineus, lentament em va omplint una immensa felicitat. Dos anys en que he viscut a París, a Kolda, a Montevideo, a Windhoek i a Harare. Això fa tres canvis de continent d’anada i tornada, els dos darrers en menys d’un any. Professionalment i personalment he pogut acumular experiències que altra gent només acumula a base de força més anys. I me n’he sortit arreu i amb nota.

Aquesta felicitat ha anat aflorant, però, molt lentament. Durant els darrers dies ha estat oculta, i encara hi continua en gran part, anorreada completament per una situació propera al col·lapse físic i mental. Des que vaig tornar a posar els peus a Europa, només m’he pogut veure a través de la mirada dels altres, i la veritat és que en general feien cara d’estar més aviat espantats, sobretot els primers dies.

Els primers impactes, duríssims. Caminant pel Quai de Valmy, a davant de casa, per la vorera, un camió que passa pel carrer em sembla tant a prop que faig un salt, pensant-me que el tinc al damunt. Les pulsacions se’m disparen. Estic completament eixordat i això m’espanta. El soroll no em deixarà dormir fins a després d’algunes nits mig d’insomni. I encara avui no em sento còmode anant pel carrer.

La mateixa tarda de l’arribada començo a tossir com un desesperat. Em readapto a la humitat. S’ha acabat l’alçada i el clima sec. No puc parar de pensar en el que em va dir la meva mare una vegada. Quan era petit em van dur vàries vegades a que em visités el Dr. Botey, pediatre de gran prestigi. Pel que m’expliquen, en Botey en va tenir prou amb examinar-me un cop per a dir: “aquest nen, a la muntanya”. Volent dir que és a la muntanya on la meva fisiologia funciona al seu òptim. Tant a Windhoek com a Harare sempre tenia els pulmons nets. A París, quan hi vaig arribar el 2005, em va agafar una bronquitis com no n’havia tinguda mai.

M’afligeixen el buit, l’excés d’inèrcia que no em deixa descansar i haver vist l’altra banda, haver portat els límits tan lluny. Finalment, però, sóc a casa.

Fins a una altra, Namíbia

Després de Damaraland vaig tornar a Windhoek, amb el temps just per acabar el comiat de Namíbia amb el més important: la gent. Un remarcable conjunt de “fueguitos”, que diu la Yerba manllevant una expressió d’en Mario Benedetti. La millor manera d’acomiadar-me d’un país meravellós, a través de la gent, tant foranis com locals, que l’han fet una experiència única.

A tot arreu on he anat hi he deixat una part de mi, perquè a tot arreu he pogut trobar quelcom on em podia reconèixer i, sobretot, moltíssimes coses per aprendre. Si Senegal fou una experiència buscada, un amor a primera vista dels que duren tota la vida, si l’Uruguay fou un descobriment molt més complex, quelcom de molt més proper i més distant alhora, que sonava com una malenconiosa melodia de bandoneó, què ha estat Namíbia? Una sorpresa tan autèntica com inesperada, una terra que captiva tots els sentits, però de manera i lenta i subtil, com fan els millors vins. Com aquella persona tímida que no es fa notar però que resulta ser la més interessant de la sala.

Espais amplis, colossals, que us empetiteixen. Grandiositat natural, vida salvatge poc domesticada. I l’herència d’un passat complicat, que conté totes les grandeses i sobretot totes les misèries humanes en grans dosis.

Tantes coses, profunda tristesa per haver-ne marxat i pel que hi deixo, gran alegria per tot el que me n'enduc.

De totes les coses que hi he deixat, que no són poques –molts afanys, agradables sorpreses, amistats que es projectaran en el temps, algun amor, i sobretot una vida tranquil·la-, en quedaran en aquest bloc, entre d’altres escrits, les namibietats, fragments d’un viatge que quedaran per sempre associats, entre d’altres coses, entre d’altres melodies, a un tema dels genials Antònia Font:

Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.

Un sol en blanc, cases, oceans,
ses algues són marines

Tanquem ets ulls, imaginam
fosca i silenci totals.

Espai obert, fins i tot al cel,
són platges infinites.

Ets aliments més primordials
falta i defecte brutals.

Ses coses no són fàcils per ningú,
dins aquest iglú tan descongelat
tanta longitud, tan ple de finals,
tan privat de tu...

Antònia Font, “Dins aquest iglú” (Fragment)

Namibietats núm. 8: Damaraland

Damarland es troba a la zona de transició entre les dunes de la Skeleton Coast i els altiplans de la Namíbia central. El seu relleu ha fet que el territori hagi estat sempre travessat per cursos d’aigua estacionals, cosa que l’ha convertit en un punt d’activitat humana des de temps prehistòrics. A més, la naturalesa desèrtica de Namíbia fa que aquesta zona sigui una de les poques que queden a l’Àfrica on es pot observar fauna lliure fora d’una reserva natural.

Em llevo aviat per a poder fer tot el recorregut pels punts d’interès de la zona en un dia, i finalment acostar-me tant com pugui a Windhoek. Tot just a deu kilòmetres d’Uis en direcció nord trobo el trencall que s’acosta al massís del Brandberg fins a endinsar-s’hi, al “Leopard Ravine” . La petita i estreta vall s’endinsa al massís del Brandberg en direcció cap al cim. El massís és una estructura amb estrats granítics i volcànics. Les capes basàltiques formen una estructura semblant a una ceba, que explica la presència a la vista de clapes de roca molt planes en algunes zones, combinades amb roques de totes les mides imaginables que ho cobreixen gairebé tot.


La zona era des de mil·lennis enrere un refugi per a grups de nòmades, i està poblada de pintures rupestres. La més famosa encara conserva el nom de “White Lady”, la dama blanca. La White Lady és la figura central d’una escena que sembla ser una processió de caçadors, i fou designada com a tal el 1948 per un religiós francès que li va atribuir orígens egipcis o cretencs. No obstant investigacions posteriors han confirmat la presumpció etnocèntrica d’aquesta atribució. La figura blanca seria un jove San cobert de sorra blanca en algun ritus d’iniciació. Aquest és el mateix tipus de presumpció que va fer atribuir les ruïnes del gran Zimbabwe (la segona construcció amb pedra més antiga d’Àfrica després de les piràmides) a la reina de Saba, assumint com a veritat absoluta que els pobladors de la zona haurien estat incapaços d’arribar a construir quelcom de tal complexitat...

En qualsevol cas, l’indret i les pintures valen la pena. Havent fet el recorregut, quaranta-cinc minuts d’anar i els mateixos de tornar, acompanyat obligatòriament per un guia a qui faig preguntes sobre la flora, la fauna i tot el que se m’acudeix, m’encamino cap a Twyfelfontein. El camí m’endinsa al cor de Damaraland, una zona que em deixa senzillament bocabadat. Sabana desèrtica, panorama de muntanyes basàltiques amb dolerites i molta roca erosionada, horitzons immensos, i a prop dels cursos d’aigua –ara secs- paratges arbrats. Colors vermellosos i ocres també amb més verd del que semblaria.

Twyfelfontein, que vol dir la font dubtosa –suposo que a causa de les variacions estacionals-, és un paratge amb una gran acumulació de gravats prehistòrics a les roques, la majoria de més de 6.000 anys enrere, literalment a l’edat de pedra. Pel que sembla devia ser una mena d’escola de formació de nòmades caçadors, a més de contenir refugis i espais per a rituals religiosos. A la llista del patrimoni universal de la UNESCO, constitueix la concentració d’art prehistòric més important d’una zona on n’hi ha força, el sud d’Àfrica. Zimbabwe, Botswana, Sud-àfrica, Malawi i Zàmbia tenen jaciments similars.

Una guia que té tanta pressa que ratlla la mala educació –comprenc que hagi arribat l’hora de dinar, però les presses em semblen impròpies- fa que la visita s'acabi abans d’hora. Dedico les hores següents a descobrir diverses meravelles de la geologia. Primer, la muntanya cremada, un turó al mig d’un corredor d'origen volcànic, que sembla haver estat literalment exposat al foc. Tot negre, res no hi creix. Més enllà en la mateixa vall, el curs natural d’aigua forma una gorja on hi ha una espectacular acumulació de dolerites basàltiques, roques en forma de prisma de fins a quatre metres d'alçada, que hom (o don) ha anomenat els tubs d’òrgan. És espectacular, i em recorda a petita escala la magnitud de l’assentament de Castellfollit de la Roca. Sí, no puc evitar la referència local...

El que més m’impressiona, però, és el bosc petrificat. En una vasta àrea de la vall s’acumulen troncs petrificats. El més llarg arriba a 34 metres de llargada i 6 metres de diàmetre. Es tracta d’espècies precursores del grup de les coníferes, i el seu orígen és a l’Àfrica central. Amb una edat estimada pels volts de 260 milions d’anys, no havent-hi restes d’arrels es creu que els devia dur una gran inundació posteriorment glaçada. En un període més proper els troncs haurien estat soterrats ràpidament –suposo que per algun moviment sísmic- i sotmesos a condicions de pressió i temperatura que van conduir a la seva petrificació, procés sinònim a la fossilització. Els fragments conserven la forma externa de la fusta, s’hi reconeixen els anells, les marques de l’escorça, els nervis on hi havia les branques... Però són, literalment, de pedra.

Continuo conduïnt per carreteres exigents. Per segon cop m’apropo al lloc on m’han dit que, amb sort, podria veure elefants. Se n’ha detectat un grup d’una vintena per la zona. No tinc sort, però, i només veig el de la senyal. Curiosament, a Namíbia les senyals de trànsit que avisen de la presència d'animals salvatges sovint, no sé si amb voluntat informativa o merament artística, especifiquen de quin animal es tracta. He vist senyals amb zebres, cavalls, estruços, kudus...

Pretenia arribar a Omaruru per a fer-hi nit, però constato que no tinc prou benzina, i havent fet una llarga trajectòria en un cercle quadrat, el punt més proper on en puc trobar resulta ser, de nou, Uis. Em decideixo doncs a tornar-hi, i avall que fa baixada. Una baixada que m’enganya, perquè fa que s’encengui el pilot de la reserva de benzina, que s’apaga quan recupero l’horitzontalitat. Faig gairebé seixanta kilòmetres passant de la preocupació a la tranquilitat segons el pendent del terreny. Mentre el viatge em regala, un cop més, un capvespre espectacular darrera el Brandberg.

Namibietats núm. 7: camí de Damaraland

Ahir, després de degustar unes bones ostres i fer un aperitiu, amb en Pipas i unes conegudes seves vam descobrir “Walvis Bay la nuit”. Ambient fortament local, però es nota que Walvis és un port important, per la proliferació de personatges diversos.

L’endemà, per primera vegada en aquest viatge, dormo fins que el cos em diu prou. Em queda el temps just per a, abans d’anar a dinar, passar-me una bona estona connectat a internet, per segon cop des que vaig sortir de Windhoek. En aquest cas fer-ho resulta una necessitat. Hi ha temes pendents d’importància: som dijous (29 de maig), diumenge (1 de juny) volo a Johannesburg i dilluns he de volar a Harare i encara no tinc el bitllet comprat, pendent que el departament de seguretat de les Nacions Unides em confirmi la missió. Finalment la confirmació arriba i ho puc tirar tot endavant.

Dino en companyia d’en Pipas i tota una colla de mariners, a la Casa del Mar, de l’Institut Social de la Marina. Paella i rap arrebossat en un ambient acollidor, de gent que està molt habituada a passar llargues temporades lluny de casa, a acollir i ser acollida en els diversos moments de la llarga singladura.

Havent dinat només em queda fer un parell de tràmits al banc –en preparació del viatge que vindrà i aprofitant que és un dia feiner- abans de deixar Walvis Bay en direcció cap al nord, per la costa. Els trenta kilòmetres fins a Swakopmund són un aperitiu del que serà la “Skeleton Coast”, el nom que rep la costa de Namíbia des d’aquí fins a la frontera amb Angola. A la carretera, dur els llums encesos resulta obligatori en tot moment. Les dunes arriben fins al mar. Els vents freds i les corrents procedents del sud, combinades amb la calor del desert, creen una capa de boira que cobreix aquesta part de la costa de manera constant i que la fa particularment inhòspita, feréstega i perillosa. De fet el nom de “Skeleton coast” ve per la proliferació de naufragis, que des de segles ençà han deixat la costa poblada d’esquelets de naus. Les panoràmiques i l’atmosfera són tan fantasmagòriques com fascinants.

Swakopmund, destinació de vacances de la costa per excel·lència, correspon a la definició que me’n va fer una coneguda alemanya que hi havia anat recentment, quan em va dir: “si vull veure una ciutat de vacances del mar del nord, me’n vaig al mar del nord”. Es clar que suposo que al mar del nord no podia anar en quad sobre les dunes o fer “sandboarding”, però pel que fa al cas, ja ens entenem: l’estructura i l’aspecte de la ciutat són inequívocament germànics.

Passo de llarg i faig via cap a Henties Bay. Les dunes a la meva dreta són paulatinament substituïdes pel desert de roca, i m’envolta constantment el mateix tul de boira. Finalment, a Henties Bay abandono el mar i giro en direcció nord-est, cap a Damaraland. Al cap de trenta kilòmetres la boira desapareix, i en un tres i no res em trobo contemplant la posta de sol sobre el massís del Brandberg, la muntanya més alta de Namíbia, amb 2.573 metres.

Faré nit a Uis -que en Khoikhoi vol dir “mala aigua”, cosa que es pot comprovar només prenent una dutxa-, localitat minera en decadència des que la mina local de llautó va tancar l’any 1991, que avui es ven com a “porta cap a la White lady”, la dama blanca, una pintura rupestre que veuré demà. Al Brandberg Restcamp em dóna la benvinguda un personatge de gran bonhomia, barba i bigotis que sembla tret d’un còmic de l’Astèrix. I entre d’altres objectes insòlits trobo la taula de billar de la foto...

Namibietats núm 6: Walvis Bay

Walvis Bay, l’únic port natural entre Lüderitz i Angola, és resguardat dels rigors de l’oceà pel banc de sorra anomenat Pelican Point –l’àrea és l’hàbitat d’una de les colònies de flamencs més importants de l’Àfrica-, que forma la badia. La seva localització estratègica va motivar que fos un enclavament disputat per tothom. Els britànics el consideraven part de la colònia del cap, però van acabar annexionant-lo directament el 1910 quan van percebre l’interès dels alemanys. Després de la I guerra mundial fou incorporat al mandat pel qual la Repúbica de Sudàfrica controlava l’Àfrica del Sud-oest (actual Namíbia), que es va acabar annexionant. Pels anys 70 Sud-àfrica va annexionar il·legalment Walvis Bay a la província del Cap, i la controvèrsia no fou solucionada fins a la retrocessió a Namíbia el 1992, quan el país ja feia dos anys que era independent.

El fet és que Walvis Bay és el port més important del país, on es concentra una important indústria pesquera, amb plantes de transformació que exporten a tot el món –d’entre elles, diverses d’espanyoles, tot i respectar la majoria de capital namibi-, a més de producció de guano, sal, i recentment una important activitat de suport a l’explotació petrolífera d’Angola.

La ciutat té un aspecte molt americà, construïda a partir d’una quadrícula que surt de la badia cap al port, sense edificis alts. Al centre trobo en Pipas, un pescador gallec que fa temps que hi viu i que vaig conèixer a Windhoek, que em farà de cicerone pel port. Amb ell visito una de les plantes transformadores, on veig tota la cadena de producció. En unes neveres hi ha el peix fresc. Tot el peix que entra a la cadena és pesat pels inspectors de pesca per tal de controlar les quantitats. Després ve la part on es neteja i es talla, generant els troncs de lluç dels que surten els medallons, que són recoberts amb una capa de gel per a evitar que es deteriorin, ultracongelats, posats en bosses, i a volar fins al supermercat més proper al continent del costat.

La visita més interessant del recorregut és el viver d’ostres. El fill d’un empresari gallec de la pesca que les ha viscudes de tots colors va decidir deixar-ho tot i establir-se a Namíbia, convertint-se en un criador d’ostres autotidacte. Més tard va decidir que en tenia prou amb criar els alevins (o les alevines, com vulgueu), i vendre’ls als criadors. En qualsevol cas, la visita és espectacular i interessantíssima. En una petita nau plena de matrassos i bidons, en una escena digna del savi Tapioles, hi cria fitoplàncton –microalgues-, l’aliment bàsic de les ostres, que igual que els musclos, son com hervíbors marins, sobreviuen a base de filtrar aigua i extreure’n el fitoplàncton. En una altra secció té les ostres reproductores, que generen les larves. Les larves alimentades amb fitoplàncton es reprodueixen a una velocitat vertiginosa, i entre dues setmanes i un mes estan llestes per a ser criades al mar, en un procés que durarà com a mínim un any fins a tenir una ostra adulta. Si és que el sulfur i les marees roges no engeguen la producció a can taps...

De la mateixa manera que els musclos són criats enganxant-los en llargues cordes submergides, les ostres van a parar a unes cistelles que també són suspeses en profunditat i que cal anar revisant per a controlar-ne la proliferació.

Arribat un altre capvespre, és hora d’anar al raft, el restaurant de la badia, a degustar, precisament, unes ostres.

PS: Marieta, que em parlaves en conya del Trenkapins Graphic, avui és un Thalassa... I de regal, un altre capvespre. Que això ja sembla un fotoblog...

Namibietats núm. 5: el tram més complicat

Em desperto amb tota la calma del desert i faig tot el necessari per tornar cap al mar, aquest cop a Walvis Bay. Fins a Solitaire el camí continua cap al nord resseguint les Naukluft mountains. El paisatge de les dolerites erosionades, muntanyes que semblen una acumulació de roques arrodonides, té el contrapunt a la banda oest del llunyà mar de dunes, amb el seu roig característic. Les muntanyes, lentament, van essent substituïdes per estructures no directament volcàniques que exposen tots els estrats dels plegaments. Sembla un pastís de xocolata i vainilla.

A Solitaire faig benzina i esmorzo, una porció de tarta de poma de proporcions monstruoses. El 4x4 és un “single cab” bastant bàsic, l’habitacle és per a dues persones i el darrera té una gran caixa, dissenyada per a transport de subministres i per a posar-hi una tenda desmuntable al damunt. El cas és que el retrovisor interior no serveix. Entre això i pensar en altres coses, reculant molt lentament no veig el cotxe aparcat, al que li faig una carícia. En aquest moment i en els que segueixen comprenc perquè una veu interior va insistir i insistir per a que em gastés una pasta i agafés una assegurança a tot risc. Amb el conductor de l’altre cotxe, també de lloguer, un turista alemany de mitjana edat, convenim que de totes les coses que poden passar amb un cotxe, aquesta és afortunadament menor.

Continuo la marxa, i ben aviat, per segon cop aquest viatge, creuo el tròpic de capricorn.

Immediatament després arribo al tram més complicat del viatge, que m’atreviria a qualificar de perillós. La pista està en bastant mal estat. No hi ha grans sots però sí una trama gairebé constant que converteix la conducció per sota de 40 Km/h en un malson en què tremola fins i tot l’ànima. La temptació d’accelerar per sobre dels 60 i lliurar-se de la tremolor és gran, però hi ha molt poca adherència i el cotxe se’n va fàcilment. Així doncs cal moderar la velocitat, no fer moviments bruscos, i tenir molta paciència. Sobretot perquè aquestes condicions es troben en un tram molt revirat i amb dos congostos consecutius, el del riu Gaub i el del riu Kuiseb. Els dos punts on el gelat de xocolata i vainilla sembla haver estat erosionat per un torrent de xocolata calenta...


Uns kilòmetres més enllà la carretera gira definitivament cap a l’est i tornen les llargues rectes de paisatge gris, quasi lunar. Vuitanta kilòmetres després les pedres són substituïdes per les dunes. Ens acostem finalment, de nou, al mar. A les tres de la tarda sóc a Walvis Bay.

Namibietats núm. 4: el desert roig

Després del fantàstic sopar a la Sossusvlei lodge, i havent dormit a la calma absoluta del Desert Camp, m’aixeco sense pressa i m’encamino cap a Sossusvlei, disposat a fer els 65 kilòmetres que em separen del cor del Namib desert.

A tots els parcs naturals de Namíbia cal pagar entrada i registrar el vehicle. Fetes les formalitats arriba la primera sorpresa. Sossusvlei és un dels atractius turístics més visitats de Namíbia, sinó el que més. Constato immediatament que, mentre que per arribar fins a Sesriem només hi ha pistes, de Sesriem a Sossusvlei la carretera és asfaltada! Immediatament després arriba la segona sorpresa: l’aeròdrom es troba dintre del recinte del parc natural. I la tercera: hi ha cobertura per al telèfon mòbil durant bona part del recorregut, quan al Desert Camp no n’hi havia!

Els 65 kilòmetres de recorregut travessen una gran planura daurada i poblada sobretot per estruços i springboks, per a endinsar-se en les conques del rius Tshauchab i Aub, secs durant la major part de l’any. Aquestes dues conques fan com un embut dins el mar de dunes. En aquest punt la sorra del Namib Desert té el seu color més característic: el roig.

Sossusvlei és un oasi format per petites basses que només s’omplen quan el riu Tsauchab du prou aigua, quelcom de molt poc freqüent. S’intueix la presència d’aigua per l’arbrat, però més enllà de les basses només hi ha el mar de dunes.

En aquest cas la millor manera de contemplar el panorama no és altra que pujar a una duna. No és una empresa fàcil. Les dunes són mòbils, van canviant de posició i de forma amb el vent. A més, solen tenir un cantó dur i un cantó tou, segons la direcció del vent. Caminar per la part dura resulta una mica més fàcil, mentre que a la part tova és fàcil d’enfonsar-s’hi.

Des d’aquí dalt el paisatge sembla marcià... I efectivament em crea la mateixa fascinació que el mar. El contemplaria per hores i hores...

Finalment sí que sóc al mig del no-res...

Namibietats, núm. 3.: kilometrada buscant el cor del desert

Em desperto a Lüderitz, el primer port que van fundar els alemanys a la inhòspita costa de Namíbia. Volia anar a veure l’oceà des de l’entrada de la badia, però la ciutat s’ha despertat sota un espès tul de boira, i jo tinc molt de camí per a fer.

Travesso vint kilòmetres del desert que arriba al mar per arribar a Kolmanskop, la ciutat fantasma. Es tracta d’una població minera que fou fundada a principis del segle XX, quan es van descobrir diamants a la zona, i que va tenir el seu moment de màxim esplendor abans de la I guerra mundial. D’entrada el lloc on es troba ja el fa especial, un terraplè al mig del desert més inhòspit. I el poblet és, doncs precisament això, fantasmagòric. Té el seu interès per a veure com es vivia a l’època. Això és el que el diferencia d’un mer parc temàtic, el seu valor museístic. Hi coincideixo, com en tants d’altres llocs d’aquest país, amb un grup de turistes alemanys de mitjana edat. A Namíbia proliferen molt, donat el passat –domini colonial alemany des de finals del XIX fins al final de la I guerra mundial- i el present –encara hi ha una comunitat alemanya significativa.

Després d’una visita relativament breu enfilo el camí de retorn cap a Aus. La llum del matí em dóna una altra perspectiva. Ahir el paisatge era més pla, era com si hi navegués. Avui m’envolta completament. M’aturo breument a Aus, i aleshores em desvio cap al nord, entrant al desert. M’endinso en aquest cas a les planes daurades en les que encara hi ha algunes granges –ramaderes, sobretot-. Uns quants kilòmetres al nord prenc una pista que fa una gran volta –la “D707”-acostant-se a les dunes. És una marrada considerable, però ben recomanada. I no em decep.

Faig un tram llarguíssim en pujada. A la meva dreta, les majestuoses muntanyes que anuncien la presència del Naukluft, la serralada que separa el desert de dunes de l’interior, i que tenen la forma característica, que sembla la imatge de marca de Namíbia: dolerites, acumulacions de grans roques basàltiques, d'origen volcànic, que l’erosió i el pas del temps han anat arrodonint. A l’esquerra, una extensió de sabana daurada. I al fons, una corona de dunes roges que sembla feta de gelat de maduixa. I de tant en tant, grups d’estruços o de springboks que hi pasturen.

La segona gran etapa del recorregut s’endinsa dins el parc natural del Naukluft. Aquí recupero el mateix tipus de paisatge tan captivador d’abans de l’arribada a Aus, els immensos plans daurats emmarcats per crestes de muntanyes.

Sóc, però, dins d’un parc natural, la qual cosa em reserva sorpreses.

El paisatge ja no canviarà significativament fins al punt d’arribada, Sesriem, a 60 Km de Sossusvlei. Al Desert Camp tinc una sensació d’ésser al mig del no-res que no havia tingut mai d’una manera tan intensa. S’ho val per la calma i les perspectives. Descans...


Me'n vaig a sopar al buffet de la Sossusvlei lodge...

Namibietats núm. 2.: tots els colors del desert, fins al blau

La meva intenció era arribar fins a la frontera amb Sud-àfrica i vorejar-la fins arribar a Rosh Pinah, per a tornar a pujar per l’altra banda del pla on hi ha el Fish river canyon. Em diuen però que l’Ai-Ais Resort, que em crida poderosament l’atenció perquè és com un balneari, està en obres. Per això giro cua i torno per on he vingut, aquest cop en sentit nord. Sense arribar a Ketmanshoop, però. Em desvio cap a l’oest, en direcció cap al mar.

Faig una parada a Goageb, que deu sortir al mapa pel sol fet de tenir un petit hostal i una benzinera. Són les dues del migdia, i des de les onze que condueixo. Aquest hostal de carretera sembla tret d’una pel·lícula americana dels anys cinquanta, sobretot pel mobiliari i la decoració, tan antics com les dues senyores que porten el negoci. Havent canviat l’aigua de les olives i havent-me procurat un petit i més aviat frugal entrepà, m’acomiado i m’encamino cap a la porta, quan del no-res surt esperitat un bulldog jove que se’n va directe a la part posterior de la meva cama esquerra, i mossega. Deixo anar un crit, les senyores es queden lívides. I el malparit del gos s’ha amagat a sota una taula, conscient que, si m’ho proposo, com qualsevol humà puc ser molt més animal que ell. Se’m calmen les ganes de fer-li un morro nou quan veig que ha mossegat però no m’ha clavat els ullals, i tot i l’ensurt no hi ha ferida.

Això sembla haver estat un senyal del més enllà per a decidir fotre el camp ràpidament. Em queden un centenar de quilòmetres fins a Aus, on em vull endinsar al desert per una pista. Continuo gaudint del canvi de paisatge. Vinc dels volts del Fish River Canyon, indret de pedra, líquens i cactus i altres plantes suculentes, on els estruços em fan riure recordant-me el correcaminos i els vehicles aixequen núvols de pols visible a llarga distància. Ara la carretera comença a fer baixada, i a cada vall hi ha més vegetació, fins arribar a un punt on els arbustos han deixat pas als arbres. Quan falten trenta quilòmetres per a Aus, però, el paisatge torna a canviar. Desapareixen la major part dels arbres, i tot el que queda és una sabana plena d’una herba que devia ser verda fa tres mesos, però que ara és daurada com la palla. Al fons, aquest daurat es confon amb l’horitzó, un horitzó emmarcat per turons que fan crestes entre les dunes del Namib.

Arribat a Aus, dubto un moment. He triat Aus perquè es troba entre la zona diamantera 1, antic Sperrgebiet, territori d’accés restringit, al sud, i el Namib desert al nordoest. Aquí és on vull prendre la pista que m’ha de dur a Sossusvlei, al cor del desert. Però no tinc temps d’arribar on vull arribar abans no es pongui el sol, encara que sí que en tinc per a veure el mar. Així doncs, enfilo els 130 kilòmetres fins a Lüderitz. Que no em deceben. La baixada es espectacular. Gairebé cent quilòmetres d’un paisatge similar, grans extensions daurades entre muntanyes que sembla que les vigilin. I els darrers vint o trenta quilòmetres són de dunes. La carretera esdevé una serp fosca entre la sorra que arriba fins al mar en un ambient boirós i inhòspit que fa que això sembli un viatge al no-res.


I al final, després d’un mes de no veure’l, el desert blau. El desert d’aigua. El mar.

Namibietats núm 1.: Fish river canyon

És dissabte al matí, 24 de maig. Volia marxar de Windhoek ahir, però se’m va fer tard, i conduir de nit per Namíbia està fortament desaconsellat. Les carreteres esdevenen molt insegures amb la foscor, a causa de la nombrosa presència d’animals salvatges. Els kudus –els més grans dels antílops-, s’espanten particularment quan els enlluernen, i els dóna per abraonar-se sobre els cotxes. Així doncs, em quedo a can Pablo on sopem amb l'Elena. Els tres inseparables...

Poc abans de les nou del matí començo la tirada més llarga. Seran uns sis-cents kilòmetres des de Windhoek cap al sud, fins al cor del Fish River Canyon, a prop de la frontera amb Sud-àfrica. En són més de quatre-cents fins a Ketmanshoop, la ciutat del desert, amb bona carretera, la que connecta Windhoek amb Ciutat del Cap, i poc trànsit.

El paisatge canvia progressivament. Començo a l’altiplà que acull Windhoek, un paisatge de sabana plena d’arbustos, verd quan vaig arribar i que es va esgrogueïnt amb l’arribada de l’hivern, des que es van acabar les pluges. Descens progressiu en l’altura i el paisatge que es torna cada cop més desèrtic, amb menys vegetació, arbustos cada cop més baixos i més pedra, colors més foscos i horitzons sense fi.

Gairebé seixanta quilòmetres al sud-est de Ketmanshoop, a la carretera que duu cap al mar, trobo el trencall que s’endinsa a la gran planura al mig de la qual hi ha el gran congost. La primera pista, en força bon estat, que s’endinsa en un paisatge gairebé lunar, amb una cadena de muntanyes en forma de taula que em marca el camí a l’est, i la planura infinita cap a l’altre costat. La presència humana motoritzada es detecta pels esporàdics núvols de pols, que es poden detectar des de llargues distàncies. Se’m fa de nit, i el capvespre és un espectacle de calidesa en el color que contrasta amb el ràpid descens de les temperatures. Gairebé una hora més tard arribaré, rebentat, al “Cañon village” (sí, amb eñe!), completament a les fosques, al cor d’un parc natural on he hagut de conduir amb calma i amb tres ulls –el capvespre és el moment més complicat, quan els animals es mouen més-, i amb un cel estelat com fa temps que no he vist.

Al matí em desperto aviat per arribar finalment al congost. Un grup d’estruços em dóna la benvinguda, i uns kilòmetres més enllà una parella de springboks (els antílops més petits) fuig quan em veu apropar-me. Finalment arribo al meu primer objectiu. La kilometrada ha valgut la pena. Com gairebé del no res sorgeix el congost, que trenca de manera inesperada la continuïtat de la plana. Es creu que fa un bilió d’anys sediments i roca volcànica van trobar les condicions de temperatura i pressió necessàries per a formar materials més durs, els estrats metamòrfics avui exposats a l’aire, i amb intrusions de material volcànic encara visibles. L’erosió va acabar formant un mar som on es van dipositar sediments. I uns cinc-cents milions d’anys enrere moviments sísmics van fer inclinar les roques i van crear un vall de més de cent metres de fondària –la part superior de l’actual congost-, que va esdevenir naturalment un curs d’aigua. Durant milers i milers d’anys el Fish River l’ha anat erosionant fins a crear un congost de 160 kilòmetres de llargada, 27 d’amplada i mig kilòmetre d’alçada en els seus punts més alts, el segon més gran del món –diuen- després del de Colorado, als EUA. Amb uns barrancs que tallen la respiració, i unes caigudes que exposen tots els estrats de la roca i ens mostren la memòria de segles i segles d’activitat geològica.

Em quedaré amb les ganes de fer el recorregut de 86 kilòmetres que segueix el congost fins a Ai-Ais –lloc on es troben unes fonts termals, amb un nom que en Nama vol dir “tant calent que escalda”. Sorprenent?-, però em farien falta cinc dies que no tinc. Només venir i veure-ho, però, ja pagava la pena.

3.087 Kilòmetres

Finalment vaig poder esgarrapar una setmana lliure, tot just abans de la data prevista per a marxar de Namíbia. Entre els meus amics tothom havia de treballar, i es tractava de la meva única oportunitat, almenys en aquesta ocasió, per a poder descobrir una mica el país més enllà de la seva capital. Per això em vaig decidir per llogar un 4x4 i passejar-me pel meu compte. Una manera de viatjar que també s’adaptava a la meva necessitat de reflexió calmada i profunda.

Han estat 3.087 kilòmetres per carreteres i pistes de mena diversa que m’han permès descobrir tots els colors del desert. I és que em vaig decidir pel sud, perquè no ho podia fer tot, i vaig considerar que, anant cap a Zimbabwe, encara podia ser a temps de veure una bona reserva natural amb animals salvatges diversos i altres coses que es poden veure a Namíbia, però més aviat i millor al nord. Així doncs, em vaig encaminar cap al sud, que entre d’altres coses conté atractius diversos que són tota una delícia per algú que fa uns anys volia ser geòleg.

El comiat de Namíbia, més aviat del que estava previst, ha estat molt emotiu i emocionant. És per això que, si puc, em donaré el gust d’anar resumint aquest viatge i altres coses pendents de la meva experiència en aquest país fascinant, a poc a poc. Tinc la sensació que l’experiència de Zimbabwe me’n donarà l’oportunitat. Intentaré doncs aprofitar-la.

Lilongwe-Johannesbourg-Windhoek-Cape Town

El primer de maig me’l vaig passar viatjant. I donat que era la tornada d’un viatge de feina, tècnicament aquest festiu el vaig treballar. Acabades les reunions a Lilongwe el dia anterior, em va sonar el despertador a quarts de sis del matí per anar cap a l’aeroport. A les vuit sortia l’avió cap a Johannesbourg. Jo anava a Ciutat del Cap, però passant per Windhoek. Que seria com ara volar de París a Barcelona i després a Sevilla, però passant per La Corunya. Quelcom de semblant només que amb distàncies una mica més llargues. Aquest prodigi de planificació i d'eficàcia no fou degut a la meva fal·lera pels avions –m’agrada viatjar-hi, però tampoc tant-, sinó al fet que la tornada fins a Windhoek formava part d’un viatge pagat per la feina, i l’anada a Ciutat del Cap era per plaer. Suprimir el pas per Windhoek probablement m’hauria sortit car en termes de la part que pagava jo, i sobretot en termes de temps i paciència per a fer moure la maquinària burrocràtica.

A l’aeroport m’hi duien en cotxe, i encara mig adormit observava la llarga carretera, amb una quantitat considerable de gent a les vores, alguns per esport, altres desplaçant-se per feina o pel que fos quan tot just sortia el sol. A Namíbia tal densitat de població és inexistent. És el país dels grans espais buits. Observava també les parades dels microbusos, diferents però alhora molt semblants a les de l'Àfrica de l'Oest. Observava l’enorme extensió de Lilongwe, ciutat sense massa gràcia on els topònims són tan poc divertits com “Àrea 1”, o les que siguin. Les fondalades i els enormes barris de barraques es despertaven sota la boira, abans que jo i més que jo.

L’aeroport estava desert, i l’avió ja venia mig ple donat que havia començat el seu recorregut a Blantyre. Ens van servir un esmorzar, després del qual em vaig quedar fregit. I em vaig despertar tot just a temps per a observar un ritual curiós, que de moment només recordo haver vist a l’Àfrica. Quan se surt volant d’un país que es troba en zona de paludisme, se sol sentir un anunci que avisa que la cabina serà desinfectada, i immediatament desfilen assistents de vol amb uns esprais. Resulta molt curiós. N’entenc les raons, donat que pel que sembla un mosquit transmissor es pot haver introduït a l’avió i viatjar a zones no infectades. No obstant, no deixo de trobar-hi un punt degradant. Almenys aquest cop no fou com en una de les tornades de Dakar, on em vaig haver d’aguantar el riure perquè van aparèixer dues hostesses que, literalment, semblava que desfilessin, recordant-me massa l’espectacle “Exit”, del Tricicle...

Arribo a Johannesbourg i em toca anar a buscar la maleta facturada per a tornar-la a facturar. Quan ja ho tinc tot i me’n vaig cap a la duana em comença a seguir i a flairar-me un gos, que sembla que passegi al guàrdia que aguanta la corretja. Penso què diantre li deu passar a l’animal i m’adono del que deu ser. M’és confiscada una poma. No tinc notícia que hi hagi hagut cap atemptat terrorista amb pomes-bomba, però sí que multitud de països no permeten l’entrada d’aliments per raons d'higiene fitosanitària. Sigui com sigui, mai no m’havien confiscat una poma. Però he de dir que, en contra de situacions que he viscut a multitud d’aeroports europeus –i un cop a Tel Aviv, però això mereix una entrada a part-, en cap moment m’han fet sentir com un delinqüent, cosa que, en els temps que passem, és molt d’agrair.

A l’aeroport de Johannesbourg puc fer finalment el que he intentat fer infructuosament a Windhoek durant un mes: passar-me una llarga estona en una llibreria i fer algunes adquisicions. A Windhoek encara em queden algunes llibreries per explorar, però fins ara, en un cas hi havia una oferta molt limitada i reduïda sobretot a narrativa anglosaxona no autòctona. I en els altres tres casos, més de tres quartes parts dels llibres en oferta eren bíblies. I és que en aquesta part del món s’hi barreja l’herència dels pietosos colonitzadors calvinistes, que se sentien imbuïts d’una missió divina, amb l’espiritualitat d’un continent on els éssers humans encara se senten un tot amb la natura que els envolta, són en general conscients que no la poden controlar i busquen referents trascendents. I de ben segur que moltes altres coses, més que les que pot explicar aquest historiador i antropòleg de pa sucat amb oli. Però, de nou, això es mereix una altra entrada.

Vaig sortir tot cofoi de la llibreria amb diverses adquisicions que vaig començar a devorar amb avidesa. Un llibre dels diversos que hi havia sobre la situació a Zimbabwe, que em vaig polir en dos dies. Les memòries de Nelson Mandela, el volum de Desmond Tutu sobre la comissió sobre la veritat i la reconciliació (aquí sí que hi haurà una entrada específica), i algun altre títol. Vaig engolir un capuccino de dimensions americanes mentre escrivia al blog. I finalment em vaig encaminar cap l’avió que em duia a Windhoek. Aquest avió anava ple fins a dalt. I per qüestions de reorganització de l’espai, em van seleccionar per posar-me a business. Cosa que em va permetre gaudir d’un dinar fantàstic a les altures.

A l'aeroport de Windhoek, canvi de moneda. El dòlar de Namíbia té la cotització lligada amb la del Rand sud-africà, i en contra del que passa en molts altres llocs, el canvi en aquest despatx de l'aeroport és 1 a 1. A Namíbia es pot pagar a tot arreu amb Rands. A Sud-Àfrica, però, els dòlars de Namíbia no els volen ni veure. Coses del veïnatge.

Després de més escriure i llegir, mentre es pon el sol camino cap a l'avió. El vol ja a les fosques, entre llegir i dormir, em porta fins a una ciutat que encara no ho sé, però que em fascinarà: Cape Town, Ciutat del Cap.

Concert de guitarra clàssica

Ahir al vespre vaig assistir a un concert de guitarra clàssica, amb l'Armando Orbón, un asturià molt simpàtic. El concert l'havia organitzat la secció cultural de l'ambaixada espanyola. L'Armando ens va obsequiar amb un repertori clàssic que incloïa, entre d'altres, peces d'Albéniz, Rodrigo i Villalobos. D'aquest darrer va tocar la suite núm. 1 de les bachianas brasileiras, i en aquell moment no vaig poder evitar recordar les dissertacions del mític Jaume Pastallé al primer programa de cuina que recordo a la televisió pública catalana, el "Bona cuina". Aquest tema li servia de cortina musical en les seves (poètiques?) presentacions. L'Armando va tocar amb encert i sobrietat, en un ambient més aviat fred, però tanmateix agradable, al teatre nacional de Namíbia.

En aquest cas l'entrada em va sortir gratis, me la va passar la directora de l'oficina de la UNESCO, a qui la cooperació espanyola li havia fet arribar. De tota manera, ja he tingut l'oportunitat de conèixer a la major part del personal de l'ambaixada espanyola -Windhoek és petit-, i això em va dur a conèixer també l'Armando dies abans del concert. Això explica la familiaritat del paràgraf anterior, que ve d'una llarga conversa de sobretaula que es va acabar cantant, al "Gaucho", un restaurant de Klein Windhoek que té de gaucho el que jo tinc d'esquimal -pel que sembla originalment el xef era argentí, però fa temps que va marxar. I jo, l'únic iglú que he habitat era una tenda de campanya-, encara que mantingui la carta mig en castellà. Sí, vam acabar uns quants cantant, i els del restaurant feien cares més aviat incrèdules...

Més enllà dels cants, destaca una situació absurda: per aquelles casualitats de la vida, en un lloc amb una escena cultural més aviat reduïda hi havia dos concerts de guitarra la mateixa nit! L'un organitzat pels espanyols, l'altre pels francesos. Vaig poder preguntar-ho obertament a ambdues parts. Pel que sembla els que preparen el programa amb més anticipació són els francesos, que quan es van assabentar de la coincidència van buscar el diàleg. Diàleg improductiu, perquè tant per una banda com per l'altra aparentment el peix ja estava venut. Una particular i més aviat ridícula metàfora del que és fins ara el món de la cooperació, tot i la proliferació d'iniciatives i esforços de coordinació, entre els que es compten els que em donen feina en aquest moment...

Turbulències

Per als annals de la història -i mai millor dit, vistes les circumstàncies descrites a continuació- quedarà el dia d'ahir. Vaig poder experimentar per primera vegada a la meva vida una febrada a l'hemisferi sud. Lleu, i ja queda enrera -no se m'espantin!-, però febrada al cap i a la fi. Em va tocar marxar de l'oficina a migdia, em feia mal tot i tenia fred. Sopeta i a dormir... A l'estranya sensació que produeix sempre la febre s'hi afegia l'encara més estranya de passar-la al llit d'un establiment hoteler. Per sort o per desgràcia em trobava prou malament com per a no sentir-me'n. I per sort tenia diverses persones de l'oficina pendents de mi. I és que aquest 2008 ho arreplego tot. Almenys pel que fa als virus.

Avui la cosa ha millorat i no hi ha febre. Encara que sóc com aquell de l'acudit, el que va a la farmàcia demanant un medicament contra la tos, i el farmacèutic -un pèl malparit- li dóna un laxant molt potent. Quan el client torna per a reclamar li diu "però si jo volia alguna cosa contra la tos", i l'altre li respon "doncs tussi, home, tussi, a veure si té pebrots". En fi, que en les circumstàncies presents és aconsellable tenir un lavabo a prop.

Mentrestant, la situació a Zimbabwe continua tensa i sobretot incerta. Això ha fet decidir a les persones responsables de canviar de lloc per a la reunió que hi havíem de fer. Així doncs es confirma que em fotran enlaire el pont del primer de maig -i un viatget a Ciutat del Cap que està en preparació-. No em tocarà Harare, sinó Lilongwe. I així "matem dos pardals d'un tret" -la jefa dixit-, donat que Malawi està fent esforços de reforma de Nacions Unides semblants als d'Uruguay i els altres set països pilots. Tanmateix el que em preocupa no és això. El que em preocupa és que el nomenament d'una directora per a l'oficina de Harare ha anat més ràpid del que estava previst, cosa que no deixa de ser una excel·lent notícia vist l'estat de l'oficina, però que restarà pertinència a la meva presència a Windhoek. Així doncs, imagino que d'aquí a un parell de setmanes les coses es poden moure, i pot ser que em toqui continuar el meu periple i anar a parar una temporadeta a Lilongwe, o fins i tot a Harare. En qualsevol cas caldrà veure com ho reconduïm, perquè a hores d'ara, amb tot el que vaig haver de fer -i desfer, i sobretot deixar de fer- per arribar fins aquí, un retorn massa anticipat a Europa seria més que emprenyador. I, sobretot, tenir una mínima perspectiva és un requisit necessari per a no acabar ximple. Ho veurem. Sigui com sigui resulta sempre adequat de tenir plans. Així es poden canviar.

Brunch i Trivial Pursuit

Aquest diumenge em van convidar a una mena de "brunch party". El "brunch", terme anglès per a designar un esmorzar-dinar que constitueix tota una cultura, que no se sap si és un breakfast o un lunch però que és un pretext fantàstic per a disfrutar d'un dia lliure sense preocupar-se massa dels horaris.

No hi ha bona taula sense sobretaula, i en aquest cas vam acabar fent quelcom que no havia fet de feia anys: una partida de Trivial Pursuit. Només que en aquest cas fou molt més complicat del que solia ser habitual, perquè la versió del joc era... la sudafricana. Imagineu-vos doncs, preguntes d'esports on les més aviat emprenyadores qüestions sobre tauromàquia i mites del ruedu eren substituïdes per d'altres relatives al cricket, un esport molt popular a Anglaterra i a altres territoris de la Commonwealth -de fet un amic anglès va invertir vàries hores en explicar-me'n les regles, que amb prou feines recordo-, però que a casa nostra no té massa predicament si no és entre els paquistanesos de la Barceloneta -i d'altres barris, suposo-, que en feinen partides improvisades a la Plaça del Mar, i que encara ho deuen fer si no és que els han fet fora treient-se de la màniga algun article de l'ordenança sobre el cinisme (ai, perdó, volia dir civisme... D'on deuen venir, aquests lapsus?...). O preguntes sobre geografia relatives a tot el que us pugueu imaginar sobre el país de l'arc de Sant Martí (Sud-Àfrica): que si la muntanya més alta de la regió de vés-a-saber-a-on, o el riu que va parar al llac de qui-sap-lo. O preguntes sobre literatura que començaven dient: "quin és el poeta afrikaans que va escriure...". Tot i això, amb un amic madrileny d'ascendència valenciana vam estar a punt de guanyar. No obstant els nostres oponents tenien una arma secreta: un lletraferit local que es va incorporar a mitja partida i que va triar el seu equip perquè aleshores anàvem quatre formatgets a dos... Això sí, els tips de riure que ens vam fer van ser abundants. Sobretot quan, cada cop que apel·làvem a un altre local que anava i venia, la seva resposta era invariablement que ho busquéssim al google. "Let's google it, man!", que deia... Curiosa manera de plantejar un debat sobre la contribució d'Internet a la cultura general.

PS: això del google ens va fer riure molt, però el que no fa tanta gràcia son tants i tants comentaris que he sentit de professors universitaris i de secundària sobre l'utilització d'Internet per part dels estudiants. En alguns casos no és tan recerca d'informació com plagi sistemàtic. Si fins i tot hi ha companyies que comercialitzen programari destinat a detectar-lo!

Atenció: que venen per la dreta!

No em refereixo ni a unes eleccions ni a cap moviment de caire polític. En aquest cas parlo del trànsit. I és que Namíbia és un d'aquells països del món on els vehicles, en vies de doble sentit, condueixen pel costat esquerre de la marxa. Curiosament, però, ho fan només des de 1918, quan, en el context de la Ia Guerra Mundial, Sud-Àfrica ocupà el territori acabant l'etapa de colonització alemanya.

Aquesta pràctica s'atribueix al fet que la major part de la població es dretana. Això possibilitava, si els carruatges conduien per l'esquerra, que el genet pogués tenir els regnes a la mà esquerra tot deixant la dreta lliure per a saludar o defensar-se. Sembla, doncs, que la pràctica habitual arreu era la de conduir per l'esquerra, fins i tot en el cas dels romans. Els canvis posteriors s'atribueixen a tota una sèrie de raons, des de la introducció de carruatges més grans i de característiques diferents que els feien més adients a la conducció a la dreta del sentit de la marxa, fins a una cadena d'invasions, ocupacions militars, colonitzacions i imposicions diverses. De fet l'única legislació internacional al respecte estableix que les regles de conducció han de ser uniformes a l'interior dels països. I prou. El que és més interessant, però, és que les pràctiques que es van anar adoptant van acabar tenint a veure sobretot amb raons de veïnatge, per a facilitar el trànsit transfronterer. Així doncs, a l'Àfrica continental la conducció per l'esquerra es dóna a tota la part oriental i predominantment anglòfona, des de Sud-Àfrica fins a Uganda, passant per Kenya, Tanzania, Zàmbia, Zimbabwe, Malawi, Mozambic, Botswana, Lesotho i Swaziland. La resta del continent, fins i tot antigues colònies britàniques com ara Nigèria, condueix per la dreta.

En el meu cas ja havia tingut contacte amb aquest fenomen quan vivia a Anglaterra. Ara, però, em tocarà acostumar-m'hi de nou. De moment només ho he hagut d'afrontar com a vianant, i no és fàcil, donat que el que sí que està clar és que un vianant és vist, a Windhoek, com un intrús indesitjable. Ja ho veurem quan em toqui conduir, però ja he tingut més d'un ensurt, de moment sense conseqüències i que duri!

PS: els que sí que ho tenen clar són els kudus i altres animals. Tothom desaconsella conduir de nit en aquest país fora de les hores de llum. I és que les carreteres estan molt ben acondicionades, però els kudus no s'ho pensen dos cops alhora d'embestir els vehicles a la nit, perquè els enlluernaments els fan por. Tota una lliçó d'humilitat per als humans omnipotents.