Més natació i una clau

He marxat a Ramallah cames ajudeu-me perquè no podia més de l’ambient de tensió a Jerusalem i perquè no volia haver de gestionar un triangle, entre viure a Jerusalem, treballar a Ramallah i anar tot sovint a Gaza. Massa viatges, i a Ramallah tinc la sensació que hi estaré bé. I fins i tot he trobat una piscina en condicions!

A l’altra banda del mur també gasten hora de les senyores a la piscina. Suposo que pels mateixos motius de natura religiosa i social. De tota manera, la primera cosa que han fet a l’entrada és explicar-m’ho i donar-me un full amb els horaris de la temporada. El contrast amb l’experiència de la setmana passada resulta curiós, sobretot quan hi ha tanta gent escampant la idea que els uns són la mar de civilitzats i els altres una colla de salvatges.

En qualsevol cas, després d’una sessió de natació reparadora m’encamino cap a casa. Pujo al cotxe i faig d’esma el moviment de canell necessari per a posar-lo en marxa, però el motor no s’engega, i hi ha quelcom de molt estrany. Tot d’una m’adono que la clau se m’ha trencat a les mans. O millor dit, se m’ha desmembrat a les mans. M’he quedat amb dues peces de plàstic –el mànec- a les mans, i la peça metàl·lica s’ha quedat a dintre el pany.

Aconsegueixo treure la fulla de la clau del pany on havia quedat. Despres provo de tornar a ajuntar les tres peces –les dues de plàstic i la fulla metàl·lica-, i fins i tot arriben a fer “clic”. Tot i això, no aguanten l’escomesa del moviment de canell i la clau es desfà de nou. Després de diversos intents infructuosos i de regirar el cotxe en busca d’alguna eina me’n torno al club d’esports. A la recepció em diuen que el que guarda la capsa de les eines és del torn del matí i que no tenen còpia de les claus. Ves quins nassos.

Aconsegueixo però un rodet de cinta aillant. Millor això que res. Mentre ja em veig com un McGyver de pa sucat amb oli constato, després de diversos intents de forrar la clau, que tot i embolicar-la amb força continua sense aguantar la contorsió del canell necessària per a accionar el motor d’arrencada.

A aquestes alcades ja fa gairebé mitja hora que maldo, mentre em pregunto de manera obsessiva on m’han posat la càmara oculta –em sento cada cop més ridícul-. El cap dels xofers de l’oficina viu a Jerusalem, i si ha de venir amb una còpia de la clau trigarà com a mínim mitja hora en arribar. El cas és que condueixo un cotxe oficial, un 4x4 adaptat a totes les normes de seguretat que he de complir per a que em permetin de viure a Ramallah, puix que fan una excepció a la norma, segons la qual el personal internacional de Nacions Unides ha de residir a Jerusalem. Acabo trucant un company que és el cap de seguretat i viu a Ramallah com jo. Arriba al cap d’un quart i, tal com li he demanat, porta eines.

Al cap de deu minuts hem pogut posar el cotxe en marxa, fent girar la fulla de la clau agafada amb unes alicates i mantenint la peça de plàstic a prop del pany –porta un identificador magnètic sense el qual el cotxe no s’engega. Finalment, més d’una hora més tard d’haver sortit del club, arribo a casa. Si tots els incidents que he de tenir amb el cotxe han de ser com aquest, la veritat és que ja firmo, perquè la única cosa que he perdut és temps. De tota manera, això com ho explico? Fins ara no he conegut a ningú a qui se li hagi desfet la clau del cotxe a les mans. Visca la innovació!

Natació accidentada

Per primer cop des de fa massa dies, tot i haver acabat la feina relativament tard, m’obligo a anar a nedar. Encara sóc a temps d’arribar al centre esportiu que hi ha al costat del campus de la Universitat Hebraica, al nordest de Jerusalem. Des de la meva residència actual en tinc per uns deu minuts a peu.

Ja hi arribo amb la bossa oberta per a l’inspecció habitual arreu d’aquest país, però a la porta d’entrada al recinte em diuen que no cal. No obstant, a la porta de l’edifici sí que l’he d’obrir, per a que la inspeccioni breument un individu relativament jove amb una barba molt semblant a alguna que he vist a Gaza. Si no portés una kipa podria passar perfectament per un salafista.

Al mostrador de l’entrada em diuen que si m’espero una mica i em faig convidar a entrar per un soci l’entrada em costarà 50 shekels per comptes de 80. Al cap de menys d’un minut entra un soci al qual li proposen en hebreu que em convidi. Respon que sí sense ni tan sols mirar-me. Jo sí que el miro per agrair-li els 30 shekels que m’ha fet estalviar. Uns sis euros al canvi. Mil peles.

Tot cofoi amb tanta eficàcia i bonhomia constato amb alegria que la piscina és gairebé buida, amb la qual cosa podré nedar estant ample. No obstant, només entrar una noia em diu quelcom en hebreu que no entenc. Veig que la socorrista ve caminant i repeteix el mateix –bé, sóna igual-, i li responc amb una mirada que és interpretada com el que vol dir: “mira, noia, em sap greu però no t’entenc perquè no parlo la teva llengua”. Sense més mirades passa directament a l’anglès per a dir-me que “és l’hora de les dones”. “Que diu ara?” li responc. “Que és l’hora de les dones, per tant vostè ha de sortir”. Veient que em quedo palplantat i amb cara de gran decepció hi afegeix: “però no serà res, podrà entrar a un quart de nou” (falten deu minuts per a les vuit). Encara plantat, em reitera que surti, i li dic “sí, ara surto. Però escolti, tot just acabo de passar per l’entrada, els he especificat que anava a nedar i no me n’han dit res, de l’hora de les dones!”. Aleshores em dóna una resposta d’aquelles que caracteritzen aquestes terres i que generen en boca de prou gent una frase que ja començo a sentir massa sovint: “No t’esforcis per a entendre-ho, perquè és incomprensible”. La noia em diu: “miri, és que això de l’hora de les dones canvia tan sovint que ni nosaltres mateixos sabem quan és, de fet és molt incòmode per a tots, em sap greu però a l’entrada tampoc ho deuen saber”. Surto amb cara de babau i penso què carai faig. No té massa sentit vestir-me de nou i anar-me’n a la cafeteria, no he agafat cap llibre, tinc el telèfon però no trobo connexió sense fils... Acabo als vestidors jugant als escacs i altres jocs menys complicats que tinc al telèfon durant uns vint minuts.

Mentre, finalment, nedo amb gran comoditat, reflexiono sobre l’absurditat de la resposta, i miro de trobar una explicació a aquestes normes que canvien, arribant a elaborar una teoria sobre els beneficis de la imprevisibilitat de les normes com a sistema de control del personal. Perquè no pot ser que siguin tan desorganitzats.

Quan arribo a casa cansat però feliç i amb les endorfines pels núvols, ho comento amb les veïnes, que trobo a la veranda fent l’aperitiu. Una d’elles, que és assídua del club en qüestió, m’explica que m’han aixecat la camisa, que el dimarts i el dijous sempre tenen l’hora de les dones, que si canvien els horaris és només qüestió de temporada i que a l’entrada de ben segur que els tenen.

Així doncs, sí que podia ser, senzillament es tractava de manca d’organització. Combinada, però, amb un servei a l’americana, la qual cosa vol dir que sí, que com que el client sempre té raó, hi ha quelcom més important que no vessar-la: saber explicar sopars de duro. Tot plegat, ben poca-solta.

Però bé, al cap i a la fi, he nedat còmodament i m’he quedat molt a gust. Per tant, em quedo content, encara que m’hagi de recordar de treure’m la son de les orelles i cosir-los a preguntes quan calgui. Amb insistència bíblica, i, quan calgui, queixes intenses.

Quina mandra!

Un dia de maig a Roma...

Aquest any hem tingut sort. Quan el Barça va jugar la final de la lliga de campions a París, ara fa tres anys, jo ja vivia a la ciutat, però no vaig poder veure la final en directe puix que no hi hagué sort amb el repartiment d’entrades. En aquesta ocasió el meu germà va fer tots els tràmits necessaris i el sorteig ens fou propici. Tenim entrades per a la final!

Em toca agafar dos dies de festa, perquè no hi ha vols per a tornar a París el mateix dimecres al vespre o per a marxar ben aviat al matí de Roma i tornar a treballar. Per a horaris acceptables però no del tot propicis Air France em demana... 1200€!!!. Finalment trobo un vol més assequible amb Vueling, que em donarà la possibilitat de fer un bon passeig per Roma el dijous. El que no sé és si serà amb gran felicitat o més aviat en la tristesa, però en qualsevol cas tinc clar que retrobaré el meu germà a Roma per a un esdeveniment singular i molt especial, i només per això ja estic content. Guanyem o perdem ens ho passarem bé.

Anant cap a l’aeroport Charles de Gaulle faig una foto al Stade de France, on el Barça va guanyar la Lliga de Campions ara fa tres anys. Tant de bo avui el dia s’acabi tant bé com aquell! El vol de Vueling es transforma en Clickair, que les dues “low-cost”, la nova i la d’Iberia han decidit fusionar-se, després de la decisió de la companyia “de bandera” (espanyola) de contribuir decididament a convertir l’aeroport del Prat en un aeroport de segon ordre i subsidiari de Barajas. La part positiva de tot plegat és poder volar de París a Roma en amb una companyia que no és ni francesa ni italiana i que ofereix preus molt atractius. En qualsevol cas encara ens hem d’envolar de Roissy que el comandant ja ens diu que sortirem en retard perquè l’aeroport de Fiumicino està col·lapsat.

Aterro a Roma amb una hora de retard. No tinc equipatge facturat i me’n vaig directe a agafar el tren. Sota un cartell que diu “venda automàtica de bitllets” hi ha una paradeta amb un senyor que els ven i que òbviament només accepta diners en metàl·lic. Em pregunto pel sentit del cartell, si no és que automàticament te’ls ven un cop els hi demanes. Sigui com sigui es pren el seu temps, tot xerrant amb tot de col·legues que té al voltant. “Binario due”, que em diu, com si no ho hagués vist que és a la via dos que hi ha l’express “Leonardo da Vinci”, i com si no hagués sentit quelcom que ell semblava no sentir: que fa senyal de marxar! Quan corro per arreplegar-lo encara hi ha un individu a uns escassos deu metres de la paradeta que se suposa que controla els bitllets. Per sort no m’atura, en tinc prou amb mostrar el resguard que m’acaben de donar, però això no em salvarà de veure com el tren em tanca, literalment, la porta als nassos. No hi hauria problema si no fos que només hi ha un tren cada mitja hora, a més de trobar-me en una estació de tren sota una gran marquesina on fa molta calor, el tren següent ja anuncia retard i a més fa una difícilment suportable pudor de pixats. Me’n vaig a la cafeteria.

Al final arribo a Termini amb dues hores de retard sobre el que havíem previst i abraço el meu germà. Ens prenem un cafè. L’altre dia vam dinar a Barcelona i ara ens trobem a Roma, i entremig jo he passat per casa... a París... Amb un cop de metro ens plantem a la Piazza del Popolo, on trobem l’Artur i la seva colla, amb els que passegem pel centre de Roma. La Fontana di Trevi està literalment presa pels blaugrana que no paren de cantar. I al centre el vermell del Manchester United es fa escàs. Això ens estranya. Més tard sabrem que, pel que sembla, a la “fan area” del Manchester, l’espai reservat per als seguidors, hom ha fet una generosa excepció a la llei seca que regna a la resta de la ciutat. Això explica l’escassa presència dels vermells...

El sistema de transport de Roma s'ha col·lapsat definitivament, i només ens queda o bé lluitar amb les aglomeracions per a obtenir una plaça de fortuna en un autobús llançadora o bé caminar una estona. Decidim fer una caminada. Al cap d’una mitja hora arribem al foro Italico, on es troba l’estadi. Ens dóna la benvinguda un gran obelisc que recorda la figura del dirigent polític a iniciativa del qual es va edificar tot plegat: Mussolini Dux. Curiós que es conservi, perquè comunica una idea de gestió de la memòria històrica més propera de l’espanyola que no pas de la francesa o de l’alemanya. A més, constitueix tot un símbol en un país que es troba en una deriva extraordinàriament perillosa. La campanya de les eleccions europees està marcada per les al·legacions sobre presumptes relacions del primer ministre amb menors, un primer ministre que resulta ser l’home més ric del país i que controla la major part dels mitjans de comunicació. Tot plegat ens acosta a una altra versió del feixisme postmodern. Però això és una altra entrada...

L’organització de l’entrada a l’estadi és com la resta: sota una aparença de bona organització s’hi troba una precària gestió del caos. La sort és que la gent arriba instintivament d’una manera escalonada. És això el que evita que es faci ingovernable la conducta habitual el personal, caracteritzada per una expressió com ara “malparit l’últim”. Em sembla greu que no hi hagi ni la més mínima infraestructura per a gestionar les cues. Tot i els nervis, acabem entrant a temps.

L’ambient és de gala. Estadi ple de gent i de colors. Tota la “curva sud” blaugrana fa goig. L’estadi és ple. Espero la cerimònia prèvia al partit, donat que em van dir que hi hauria danses de Geòrgia. Fins i tot si el mateix president de Geòrgia és la llotja, no veig res particularment georgià a la cerimònia, si no són les quaranta senyores que caminen –que no ballen-. En qualsevol cas només esperem que comenci el partit.

Els primers minuts són de nervis. El Manchester ha sortit amb molta velocitat, i si no és per en Piqué en Rooney hauria pogut rematar una falta llançada per en Ronaldo al nostre cantó del camp. No controlem la pilota. Però als deu minuts la primera cursa de l’Iniesta acaba amb un golàs de l’Etoo. Això pinta bé! Només hi haurà alguns moments en que el Manchester apareixerà. A partir de la segona meitat de la primera part el domini és absolut, i la segona és un bany fins la jugada del segon gol. Quan en Xavi centra i veig en Messi al mig de l’àrea sé que serà gol. I ho és. I després, salts i balls, eufòria generalitzada i els jugadors que s’acaben saltant el protocol per acostar-se a on som nosaltres.

No deixa de ser un partit de futbol, però la sensació és molt emocionant. El futbol en directe és diferent, sol ser molt més vibrant que vist per televisió perquè s’hi ajunta l’ambient i l’espectacle de la graderia. En aquest cas, no sé si mai havia cridat tant en un partit de futbol. I una final d’aquest nivell és quelcom d’únic. Quelcom que aquest cop he pogut viure en companyia del meu germà, una de les persones que més estimo en aquest món i amb qui he pogut compartir més coses. I sens dubte la persona amb qui he vist més futbol i he gaudit més d’aquest esport que ara veig amb distància, però que de tant en tant encara m’emociona. Gràcies per tot, Marc, i fins ben aviat!!!

Nervis!!!

La meva afició per al futbol ha estat temperada des de fa molt de temps, i he passat llargues temporades molt allunyat del seguiment d’aquest esport. En aquest sentit, marxar de Barcelona fou una benedicció, perquè encara que la rellevància social del fenomen sigui important, sempre m’ha semblat que se’n fa un gra massa. Personalment no tinc cap necessitat de saber com han anat els entrenaments, o sí aquest o l’altre carreguen cap a l’esquerra o cap a la dreta. Ja em sembla dubtós que, com a societat, invertim tal quantitat de recursos en aquest fi...

Ahir però no em vaig poder estar de recuperar una vella tradició i anar a veure el partit de la semifinal de tornada de la lliga de campions a un bar, en companyia dels meus amics colombians i d’alguns catalans. El Café de la Liberté, també conegut com a Prado, és al Boulevard Voltaire, on aquest es troba amb el Boulevard Richard Lenoir. A prop de la place de la Republique. El Prado és regentat per emigrats espanyols i té un ambient bastant ibèric. Pel color, la pudor de fregit i unes tapes de qualitat desigual. S’hi solen congregar petites multituds en ocasions de grans partits de la lliga espanyola o de competicions europees.

I quins nervis! La gran explosió de joia no arribà fins al minut 93 amb el gol de l’Iniesta. Salts, abraçades, i un individu que semblava un membre dels Gipsy Kings que es va haver de dedicar després a recuperar per terra els botons d’una camisa que s’havia tret a la brava.

Quin patir... En fi, cap a Roma hi falta gent!

Al mig de la glacera

Els companys d’expedició m’han deixat sol. En Sohrab, esquiador molt experimentat, fa fora pistes. Després d’un parell de baixades l’Ayeh i l’An-Heleen tenien, visiblement, més ganes de passar una estona a la cafeteria que no pas a les pistes. És el cap de setmana de pasqua, i sóc de nou a les Deux Alpes.

Amb el remuntador dels glaciers m’arribo al peu del restaurant, a la cota 3200. Una baixada d’uns vint metres em permet agafar el funicular del Dôme. Fa la sensació d’estar al metro, donat que és un funicular subterrani excavat a la roca, sota l’espessa capa de glaç. Em deixa al Dôme de Puy Salié, un puig glaçat que separa la glacera de Mantel de la glacera de la Girose. Una lleugera baixada em separa d’un altre remuntador, que em deixa a 3560 metres, la cota més alta de l’estació. Devem estar a uns cinc graus sota zero, i sota un núvol que em tapa el sol però em permet tanmateix de gaudir de l’espectacle circumdant.

A desgrat de la presència escadussera d’algunes ànimes esquiadores, feia temps que no havia tingut una sensació de pau tan intensa. Evoluciono per un mar blanc emmarcat pels pics de la Rateau (3809 m.) i la Meije (3982), que coronen l’enorme glacera, un pla inclinat que s’alça majestuós voltat de cims. Al nord, lluny però present, el Montblanc. Entre la pinta que faig i l'entorn, em torno a sentir astronauta.

Hi tornaré l’endemà, quan faré les fotos, aquest cop amb els companys d’expedició i en un dia radiant. Però ningú em podrà prendre la meva estimada sensació d’immensitat sense límits semblant a la que dóna el desert, una sensació que revisc gairebé un any més tard, aquest cop a la neu i en aquest entorn fantasmagòric que dóna la capa d’aigua evaporada que ens cobreix.

És difícil d’explicar perquè l’home blanc fa coses tan absurdes com dedicar-se per esport a poblar les muntanyes d’enginys mecànics per a transportar éssers humans als cims més alts per a que baixin amb unes llargues, estilitzades i cares planxes als peus i a gran o no tan gran velocitat per camins inclinats de neu domesticada. Una activitat que implica patir de fred, fer una gran despesa física i exposar-se a un nivell de risc considerable. Només es pot explicar quan s’ha experimentat la sensació de velocitat i les pujades d’adrenalina que comporta, el vent glaçat a la cara amb paisatges que tallen la respiració, en un contacte directe amb la muntanya i amb la natura –la més domesticada i per tant “urbana”, però tot i això amb un element feréstec i per tant imprevisible-. Un esport físicament exigent, tècnicament complex i només assequible per a butxaques ben poblades i mentalitats amb un punt masoquista. Però què voleu que us digui. M’agrada.


PS: és dilluns de pasqua, encara no són les quatre de la tarda. Tornem cap a casa. No ens resignem a fer la darrera baixada amb el funicular des de la cota 2600, volem arribar una mica més avall, fins i tot si la qualitat de la neu per sota dels 2400 –on es troba més o menys la isoterma dels zero graus-, serà probablement pèssima. I ho és. Depassada aquesta cota la neu s’està convertint en una mitja pasta trepitjada i amb grans ondulacions que es torna difícil d’esquiar, perquè cal mantenir un mínim de velocitat però sense que aquesta sigui massa gran. Igual que a la carretera que em duia a Walvis Bay, ara fa un any, al mig del desert, amb aquelles estries. Per sota de 40 Km/h era un infern on tot tremolava. I per sobre de 60 Km/h patinava tant que es tornava molt perillosa per a la conducció. És exactament això.
Ja veig el remuntador, està ple de gent. Deuen quedar uns dos-cents metres. No vull perdre velocitat perquè aquí hi ha una pendent però després gairebé no n’hi ha i em pot tocar caminar un bon tros a sobre d’aquesta cosa pastosa que ja fa hores que no és neu. Coses de permetre’s el luxe d’esquiar al mes d’abril. Doble luxe, en el fons... Continuo baixant, però amb tant de sots faig salts. He de frenar. Hi ha tants de sots que el paral·lel és perillós, la cama esquerra em falla. Vaig massa de pressa, intento forçar un moviment de falca. Un bot que no he vist venir i em salta l’esquí dret. I ben aviat me’n vaig a terra.
L’impacte és molt violent, anava força de pressa i el perdre un esquí em fa agafar un moviment circular que para en sec amb el primer cop de pit a terra i amb els braços contra el pit. M’he donat un cop molt fort amb el pal a la part dreta. No em puc moure. En Sohrab i l'Ayeh són aquí. Ai, que no puc respirar.
Uns cinc minuts després em refaig i continuo fent. Tornem amb tren. Demà, a treballar.
No és fins dimarts a la tarda que m’adono que em costa de respirar.
Radiografia. No és el que ens temíem, no hi ha costella trencada. Però probablement una fisura. En tinc per un mes de dolor i de prescindir de la piscina. Merda. Fins i tot havent-me tornat molt més prudent que fa uns anys...
Però ni això em prendrà les ganes de tornar a esquiar.

Les deux Alpes

A sobre Venosc i Mont de Lans, al departament de l’Isère, als Alps, s’hi esquia des de fa força dècades, després que els jocs olímpics d’hivern del 1924 a Chamonix comencessin a estendre el gust per l’esquí als Alps francesos. Als anys 30 es fan als primers refugis als Alps –un “alpage” és una pastura de muntanya, típicament en un pla en alçada. En aquest cas n’hi ha dos, el de Venosc –al sud- i de Mont de Lans –al nord-. Més tard arriba el primer hotel, i pel Nadal del 1946 el primer remuntador mecànic. Ben aviat s’inaugura l’escola d’esquí, es van instal·lant més remuntadors i arriben més hotels mentre es va consolidant el concepte d’estació d’esquí. El 1951 l’estació adopta el que serà el seu nom fins avui: les deux Alpes, donat que està situada en un pla que comprèn l’alpage de Venosc i el de Mont de Lans. Des d’aleshores, el creixement ha estat constant, en diferents èpoques anant de la massificació de l’esquí a la del surf sobre neu, passant per l’auge dels esports de muntanya a tots els nivells, per arribar a les xifres d’avui: 29.000 places hoteleres, 320 Kms de pistes esquiables, una glacera entre la cota 3100 i la 3600 on fins i tot s’esquia l’estiu (a la foto). Un domini esquiable que un hom (o un don) no se l’acaba en una setmana. Un paisatge privilegiat al mig dels Alps on es pot dinar en un restaurant de vistes incomparables a 3100 metres on us sentireu al mig del cel.

Aquí vaig tornar a practicar l’esquí per primer cop des de l’any 2002. Vaig haver de dedicar el primer dia a treure’m el rovell, i entre els dotze graus sota zero, el mal que em feien les botes del diantre –que vaig haver de canviar al dia següent- , un vent que es tornava glacial quan el temps s’ennuvolava i la nàusea de l’alçada i de l’haver dormit poc –em vaig haver de llevar a les cinc del matí per agafar el tren a la Gare de Lyon-, la veritat és que no m’ho vaig passar gaire bé i vaig tornar a la cota baixa maleint-me els ossos i amb la moral per terra. No obstant aquest sofriment de pagament valgué la pena per l’immens gaudi del dissabte. Un dia encara molt fred, però assolellat i net, espectacular, on vaig xalar de valent –mu vai passar mol bé- entre la sensació de velocitat, de llibertat, de vent a la cara que dóna el descens i uns paisatges incomparables. Amb unes pistes molt ben cuidades, per a tots els nivells i gustos i amb prou extensió per a evitar trobar-se massa gent a tot arreu.

El renom internacional de Les Deux Alpes atrau esquiadors d’arreu. Multitud de parles estranyes entre anglosaxons, nòrdics i eslaus, a part dels locals. Molts anglesos, d’accents més aviat “posh” –“pijo”-, algun nordamericà escadusser, espanyolets i algun català. I jo mateix, que un cop més vist el meu entorn en aquest cas formava part d’una expedició formada per una parella de lituans, un portuguès d’orígens a Cap Verd, una nordamericana d’origen indi i la meva amiga persiana –perdó, persa!-. Quatre continents en un sol grup.

Hi tornaré, i tot apunta a que serà ben aviat.

I la vida continua...

Les circumstàncies del país, les de la feina i el lloc on estic allotjat de moment –un suburbi elegant del nordoest de la ciutat-, m’han abocat ara per ara a una vida amb tocs monàstics. La copa d’Europa de seleccions de futbol m’ha donat un pretext excel·lent per acostar-me al pub més proper, a veure futbol, veure gent, socialitzar i distreure’m una mica.

L’altre dia, mentre Alemanya i Àustria es dedicaven a avorrir el planeta, inclosos aproximadament dos terços del pub, l’altre tercera part seguia, a través de dues pantalles i amb molta passió, l’Open dels Estats Units de golf. Sí, tal com ho llegiu. Celebració encesa i sorollosa dels cops encertats de Tiger Woods, i comentaris apassionats sobre la tècnica d’aquest i de l’altre. Em pensava que era en un altre planeta. Viure i veure.

Entre comentari i comentari em vaig assabentar que el camp de golf que vaig veure al centre de la ciutat, al costat de la State House –residència oficial del president-, i a prop de Belgravia, on hi ha multitud d’ambaixades, no és una excepció. Pel que sembla hi ha 18 camps de golf a la zona de Harare –i per tant uns 324 forats-, i al país hi ha una veritable fal·lera, des que l’heroi local Nick Price va guanyar competicions diverses de talla internacional. O potser com a resultat d’aquesta fal·lera.

No ho oblidaré mai. A mi, que si estic en un hotel i hi ha un canal amb golf el poso per a quedar-me fregit, veure aquells que ho vivien tant...