Perquè no vaig acabar a La Butte aux Cailles

Vaig acabar el 2009 amb un disgust típicament parisenc. Havia trobat un pis que m’interessava, entre la manufacture des Gobelins i la Butte aux Cailles, en un dels meus racons preferits de París. Lluminós i espaiós, el llogaven com a moblat encara que no hi havia gairebé res –i ho feien amb un argument trampós: “així vostè es pot fer l’ambient que vulgui”. Que és el mateix que dir “així nosaltres el podem anunciar com a moblat però la inversió la fa vostè”-. En fi, el mercat immobiliari en aquesta ciutat és així. La demanda supera l’oferta amb escreix, i això fa que els preus pugin i les condicions siguin dures i precàries en tots els sentits, i que el terreny quedi lliure per a poca-vergonyes de totes les categories.

En aquest cas es tractava d’una senyora gran i del seu cosí. Ella, la propietària. Ell, el portaveu i representant. Els va agradar que treballés en una organització internacional, i a més, essent el primer que havia trucat em van donar un parell de dies per a pensar-m’ho.En el moment en que vaig confirmar el meu interès, el cosí de la propietària –un senyor d’aquells que ho saben tot i t’alliçonen a discreció-, va abandonar la cordialitat per a passar directament a un to que ratllava l’amenaça, i em va exigir un aval bancari per tota la durada del contracte. Un divendres a la tarda. Al banc –òbviament el dilluns, després d’un cap de setmana de nervis- em van dir que no em podien fer un aval sense un esborrany del contracte. Quelcom de lògic i normal, i en contra del que m’havia dit el set-ciències dels collons. Tot i això vaig poder obtenir del banc una carta que deia que sempre hem tingut unes relacions excel·lents, que sóc una bona persona, que sempre pago, i que a més enumerava els meus havers amb un tal nivell de detall que possiblement només hi faltava el color dels meus ulls i la llargada del meu penis. I entre d’altres coses demostrava que els hauria pogut comprar un tros important del pis l’endemà mateix. Quan ja ho tenia tot a punt i els vaig trucar per a fixar una cita no contestaven. I quan finalment ho van fer fou per a dir-me que “tal com us havíem dit” –mentida podrida- “ja estàvem en contacte amb altres persones i al final ens hem posat d’acord amb algú que no és vostè”. Després d’haver-me dit que, si el volia, el pis seria per mi.

L’única raó per la qual no li vaig dir a la senyora que es fotés el telèfon on li capigués fou que al cap i a la fi el que ho havia enmerdat tot era el poca-vergonya del seu cosí. Com sempre, em vaig quedar curt. Li hauria hagut de dir clarament que el seu cosí era una persona deshonesta, a més d’un malparit autèntic. Ho vaig deixar com un mal record, i un nou recordatori del nivell de filldeputisme de la ciutat llum, on el menyspreu de l’altre és un autèntic modus operandi. Quan es posen així sempre em deixen amb la boca badada, poden arribar a respondre al tòpic del parisí maleducadament arrogant i desconsiderat en qualsevol moment i situació. I sempre he refusat posar-me al nivell de l’insult, que és el que es mereixen massa sovint. Potser ho hauria de fer, ni que només fos per quedar-me a gust. De tota manera sempre he pensat que els insults en públic són com els pets: només en gaudeix el qui se’ls fa.

Perquè l'Iran em fa mal

Fa més de deu dies que segueixo amb atenció intensa i gran preocupació la situació a l’Iran. Heus aquí la meva interpretació del que hi passa i perquè em preocupa.

El passat dia 13 se celebraven eleccions presidencials, després d’una campanya intensa i mediatitzada com no se n’havia vist des de l’adveniment de la revolució islàmica ara fa trenta anys. El líder suprem Ayatollah Khamenei va sancionar immediatament uns resultats que donaven el president sortint Mahmoud Ahmadinejad com a guanyador per un amplíssim marge amb més del 60% dels vots. No obstant, hi havia diverses i poderoses raons per a fer pensar en una tupinada ben preparada:
-Khamenei no va esperar el termini habitual de tres dies per a proclamar el guanyador, tres dies durant els quals es presenten i discuteixen les al·legacions que puguin tenir els candidats;
-La distribució del vot d’Ahmadinejad al territori era sospitosament uniforme, i guanyà fins i tot a indrets reconeguts com a feus dels tres altres candidats;
-Els candidats de l’oposició van denunciar que no se’ls havia permès de tenir interventors a les meses electorals i que faltaven paperetes en múltiples indrets;
-Les eleccions van comptar amb un nivell de participació altíssim i sense precedents. Generalment una aital mobilització es dóna per al canvi, no per al manteniment del statu quo.

La reacció de Khamenei va donar lloc a manifestacions gegantesques que no s’havien vist des dels dies de la revolució. La resta és lamentablement coneguda. El dia 19, a la pregària del divendres, el líder suprem va fer un pas més en la deslegitimació de la institució que representa proclamant que les manifestacions eren il·legals, il·legítimes, inspirades per potències estrangeres i que serien reprimides. Això quan ja hi havia hagut –segons xifres oficials- deu morts. Amb aquest gest, per una banda Khamenei donava llum verda a un bany de sang. I per l’altra feria de mort la institució del velayat-el-faqih, el govern del jurisconsult, segons el qual el govern i el parlament han de ser tutelats per l’autoritat religiosa, associant-lo a una clara manipulació contra la democràcia i a la repressió de la revolta popular.

Això només va intensificar el que el règim ja feia: repressió amb mà de ferro a l’interior, impedint les manifestacions amb gasos lacrimògens, aigua àcida, bastonades i trets, tot en mans dels basidji, milícia sorgida del lumpenproletariat equivalent per exemple als joves seguidors de Mugabe que terroritzaven tot Zimbabwe ara fa un any –i que ho continuen fent quan li convé al règim-. I cap a fora, acusacions d’ingerència a tort i a dret i un bloqueig de la informació a base de tallar a discreció l’accés a Internet, expulsar periodistes, restringir els seus moviments per a que deixin de publicar informacions que no poden contrastar, o fins i tot atacar un diari pertanyent al líder de l’oposició i detenir-ne tota la redacció acusant-los de terrorisme. Només ha estat, fins ara, el mateix poble en revolta que s’ha convertit en la font d’informació, aprofitant aquestes noves tecnologies.

Fins ara el règim ha admès una vintena de morts –estimacions no contrastades diuen que la xifra real pot ser deu cops superior-, hi ha hagut gairebé dos centenars de detinguts entre intel·lectuals dissidents i figures de la societat civil, i tot intent de manifestar-se continua essent violentament reprimit. El líder de l’oposició no s’ha rendit i denuncia que li han restringit els moviments. A aquestes alçades el fet que ell mateix vingui del règim i que compti amb suports a dintre del mateix ha passat a ser irrellevant. La lluita pel poder a dintre del règim ha estat depassada per la mobilització popular. Igual d'irrellevant resulta l’ignominiós simulacre de recompte que s’ha acabat amb l’admissió que hi havia irregularitats en 50 districtes de 170 i uns tres milions de vots més que electors registrats i l’argument espuri segons el qual de fet això no afecta al resultat final.

El que compta és que el règim té les mans tacades de sang i el que s’ha produït és un terratrèmol amb unes ones de xoc que tindran conseqüències profundes. Iran té ara el seu moviment pels drets civils, símbol de l’emergència d’una nova classe mitjana i de l’evolució de les costums. I aquesta reacció repressiva del règim l’ha poguda veure tothom. Això no s’acabarà aquí.

Diuen que la solidaritat és la tendresa dels pobles. Manifestar-se per una democràcia veritable a Iran és per a mi un deure de ciutadà global. Una ciutadania que he tingut la sort de poder anar enriquint amb llaços afectius arreu que no només em permeten obtenir informació de primera mà sinó també compartir la vivència dels uns i dels altres. S’hi afegeix també la consciència de saber que qui no ha viscut sense llibertat no pot tenir una consciència clara del seu valor. En el meu cas vaig tenir la sort de criar-me en un país que tot just s’alliberava, però els meus pares m’han pogut transmetre l’experiència de créixer i viure sota una dictadura. Les aspiracions limitades per la por i el redescobriment de la dignitat. Això també és per a ells.

Descansa en pau, Eluana

Mentre el senat italià debatia una ridícula proposta de llei, feta com no se n’ha de fer cap –a cop de cas puntual i d’emocions mediatitzades-, ella ens ha deixat tranquil·lament. Durant setmanes l’església catòlica i l’infame Berlusconi han estat potinejant la seva dignitat. Els primers per a continuar amb llur secular imposició al comú dels mortals, tant als adeptes com als no afins, de maneres de pensar que cada cop són més retrògrades. El segon per a practicar el populisme més barat i oportunista i servir-se'n per a continuar amb el seu afany de carregar-se el ja fràgil equilibri de poders d'una democràcia segrestada.

El debat sobre el dret a una mort digna es mereix quelcom més que els esgarips d'una colla de sotanes histèriques encapçalades per un integrista sense cap escrúpol a l'hora d'enemistar-se amb qui faci falta, sigui musulmà, jueu o laic, per tal d’allunyar encara més l’església catòlica de les necessitats dels seus fidels en nom de principis espuris. Es mereix quelcom més que un primer ministre exhibicionista i narcisista arribat al poder sobre les runes d’una primera república italiana corcada per la mateixa corrupció sobre la que ell edificà la seva magna fortuna, en una fugida endavant que algun dia la història reconeixerà com a tal. El debat sobre el dret a una mort digna es mereix molt més que això.

Es mereix respecte i dignitat. Respecte per la dura decisió d’un pare que coneixia la seva filla millor que ningú. Dignitat que se li ha negat a l’Eulana mantenint-la en una forma de vida completament estèril durant tants anys en contra de la voluntat dels qui compartiren la seva vida. Respecte i dignitat menyspreats per tota una colla de gent que no han tingut cap problema per a omplir-se’n la boca i fer-la aparèixer per tot arreu mentre els ha estat instrumental.

Eluana, descansa en pau. I que la teva mort, com la d’en Sampedro i com la d’altres, pugui servir per a tenir un debat racional i respectuós, i no un espectacle indigne de poder i vanitat.

Descansa en pau, allà on siguis.

La pregunta pertinent

Ara fa una mica més de setmana que la premsa espanyola va plena de notícies sobre la guerra interna al principal partit d’oposició. La presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid, ex-presidenta del Senat i ex-ministra de Cultura del primer govern Aznar, Esperanza Aguirre, seria la responsable d’una trama d’espionatge a la seva conselleria d’Interior, centrada en acumular informació i fer seguiments a rivals polítics del seu propi partit. Tot això finançat amb diner públic. Enlloc de tirar-hi terra a sobre, la direcció del PP encapçalada per Mariano Rajoy sembla haver-hi vist l’oportunitat daurada per a deslliurar-se de la líder de l’oposició interna. Des d'aleshores tots dos sectors se serveixen de la premsa –El País i El (In)Mundo- per a llançar-se merda els uns als altres.

Més enllà de la trama i de les acusacions en sí, que no m’interessen gens, crec que hi ha alguns punts a tenir en compte i una pregunta important a fer:

Em sorprèn d’entrada l'enorme dimensió de la flor al cul del president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Encara no hem vist en la seva plenitud les conseqüències de l’esclat de la bombolla immobiliària, la manifestació més evident de la crisi financera a Espanya, quelcom que li hauria de petar a la cara encara que prengués volada sota governs anteriors. Aquest home que amb el seu optimisme autocomplaent ens deia fa mig any que de crisi no n’hi havia, es troba, en el mateix moment en què l’atur comença a augmentar de veritat, amb què el partit d’oposició –amb l’amable suport del grup PRISA- li fa un regal d’enormes proporcions, que li permet desviar l’atenció de l'opinió pública d’una situació ben galdosa.

Per altra banda, he de confessar que, per a mi, la fi política d’un personatge com Esperanza Aguirre seria una excel·lent notícia. Es feu famosa per ser possiblement la ministra de Cultura més inculta que ha tingut el govern espanyol a l'etapa democràtica. No obstant, tal com em va dir en aquella època en una conversa informal l’aleshores rector de la UAB i posteriorment CURSI (Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació), “és tremendament inculta, però més llesta que la fam”. Representa a la perfecció el sector de la dreta dura espanyola que no tindrà cap escrúpol a crear tota la crispació i tots els falsos escàndols polítics que calgui –des de la manipulació vergonyosa i criminal de les falses morts intencionades en un hospital de Madrid fins a la fòbia biliosa contra l’Estatut de Catalunya-, mentre s’omplen les butxaques a base d’aconseguir -per exemple- que estacions del metro o de l’AVE se situïn convenientment prop dels terrenys propietat de la família per tal de revaloritzar-los. Cal reconèixer que el Partit Popular espanyol és quelcom més que aquesta senyora, i els dirigents actuals semblen força més raonables que ella.

Finalment, però, em queda la pregunta més inquietant: per a què servien tots aquests espies? El mateix diari El País ens diu que si seguien aquesta persona i aquesta altra, i que si eren aquests els que buscaven la informació. Però ningú ens explica perquè, només hi ha vagues al·lusions a “interessos polítics i econòmics”. Ben al principi de l’escàndol vaig llegir algun comentari segons el qual tota la trama d’espionatge estava relacionada amb la guerra pel control de Cajamadrid. No obstant, d’això no se n’ha sentit res més. Tinc la sensació que la pregunta més pertinent és precisament la que sembla que no faci ningú. I no estic convençut que m’hagi perdut quelcom a causa de la distància del meu punt de vista. Passa sovint, però, que les preguntes més pertinents són les que no es fan.

Notícies de l'infern

Mentre ahir el nou emperador era entronitzat amb un gran fast proporcional a les esperances que ha generat, avui rebo notícies de l'infern. Això és el que he anat tenint, en el successius missatges que he rebut dels companys de feina que són a Harare. No puc estar-me de traduir i reproduir alguns passatges d'una conversa privada i de fer-hi alguns comentaris. Em diu la Rose:

"Els meus millors desitjos per al 2009 per a tu també. Gràcies per tenir-nos presents. I per favor recorda't de la Memory a les teves pregàries [no sóc una persona religiosa i per tant no prego, però sí que tinc el meu cantó espiritual i penso sovint en totes les persones que estimo. La Memory és una de les amistats que conservo de Zimbabwe, una gran persona, que estava embarassada quan jo vivia al país]. La noia va tenir la seva criatura el 8 de gener, i tot plegat es va convertir en un malson. [No conec els detalls de la intervenció, però en essència qualsevol persona que es vulgui fer qualsevol cura en aquest moment a Zimbabwe ha de pagar el sou del metge i aconseguir tots els subministraments de material i de medicaments pel seu compte propi]. Ha estat a la UCI des d'aleshores, i tota la setmana passada se la va passar amb diàlisi perquè li van fallar els ronyons. [Parlem d'una persona que no arriba als trenta anys i que jo vaig conèixer en un estat de relativa bona salut, no tenia problemes particulars amb l'embaràs]. De tota manera, avui el seu marit ha passat per l'oficina em deia que està molt millor; almenys intenta parlar tot i que encara es troba molt confosa. És molt trist. [...]

A Zimbabwe la situació és d'una gravetat absoluta! Tot està dolaritzat, fins i tot els venedors de carrer cobren en dòlars americans; i els preus són molt alts! Un dòlar americà no arriba ni per a comprar una llauna de Coca-cola! Et pots imaginar la resta en un país on la majoria de la gent viu amb menys de deu cèntims. És realment patètic.

Ara tenim un bitllet de banc de deu trilions [Correspon a dotze zeros, un trilió per als anglosaxons, un bilió en català] i el de 100 trilions està a punt de sortir. Aquesta quantitat, en moneda del país, és el que guanyen els funcionaris i també serveix per a pagar les factures dels subministraments. Avui he pagat quatre trilions de factura de telèfon. Una quantitat que, al canvi, és insignificant."

Un estat que continua desintegrant-se. Els morts de l'epidèmia de còlera ja són 2.200. Una nova reunió entre govern i oposició no va donar cap fruit, les posicions són les de sempre. Mugabe no es vol convertir en una figura decorativa -tant ell com els seus seqüaços s'exposen a ser jutjats en un tribunal internacional-, i l'oposició del MDC no vol entrar a un govern on no controli l'aparell repressor que ha tingut en contra durant la darrera dècada. Es farà una nova cimera de la SADC que no es preveu que arregli res, i possiblement després n'hi hagi una de la Unió Africana, que tampoc es preveu que aporti cap solució. La comunitat internacional no proporcionarà ajuda fins que no hi hagi un canvi de règim. En aquest cas, dir que tot està igual vol dir, malauradament, que tot està cada cop pitjor. I encara que sembli mentida, de marge per a que continuï creixent la desgràcia encara en resta. No crec que pugi passar res de positiu fins les eleccions a Sud-àfrica, previstes per a la primavera, i de tota manera ja ho veurem. Estaria molt content d'equivocar-me, estaria molt content de veure un canvi abans. Però no compto de veure'l ni abans ni després.

Racisme

El nombre de morts a Gaza arriba almenys a 1.017 segons fonts mèdiques palestines, la meitat dels quals serien civils, mentre el secretari general de Nacions Unides s'ha desplaçat a la regió per a estimular les negociacions per a un alto-el-foc, i mentre el govern israelià debat sobre el que cal fer a partir d'ara. L'opció sobre la taula és la "tercera fase", que consistira en passar a la lluita casa per casa. Quelcom que implicaria molts morts en ambdues bandes i que es podria girar en contra dels candidats a les eleccions, més enllà de fer encara més repugnant la imatge d'Israel al món. Una imatge que necessitarà moltes campanyes publicitàries i de propaganda per a refer-se, sobretot ara que l'infame Bush finalment se'n va.

La voràgine dels esdeveniments fa que fer comentaris sigui inútil si no és sobre el context general, tal com vaig intentar fer fa uns dies. Em vaig oblidar, però, quelcom que em va deixar absolutament estupefacte. El dia 4 de gener agafava l'avió per tornar a París des de Barcelona. L'atac israelià ja durava nou dies. El número del diari "El País" d'aquell dia informava entre d'altres coses sobre l'inici de l'ofensiva per terra. A més, hi havia una entrevista amb l'Abraham B. Yehoshúa, escriptor que pretesament representa la consciència de l'esquerra israeliana, conjutament amb figures com ara Amos Oz o David Grossman. En Yehoshúa hi fa una crida a l'alto-el-foc i diu que s'hauria d'aturar l'ofensiva, però també la justifica amb un argument presumptament pragmàtic, que per a mi ratlla el racisme:

Pregunta: "Usted ha dicho que la campaña militar sobre Gaza está justificada".

Respuesta: "Sí, está justificada, porque lo que es injustificable es que Hamás dispare 70 cohetes en un día. A nadie le gusta ver lo que está pasando en Gaza, pero es una decisión moralmente correcta. La comunidad internacional dice que es una respuesta brutal y demasiado fuerte. La gente habla de David contra Goliat, pero hay que darse cuenta de que la capacidad de sufrimiento de los palestinos es mucho mayor y eso les hace más fuertes. Por eso nuestra respuesta tiene que ser mucho mayor, porque hay que hacerles entender que tienen que parar los cohetes. Una respuesta moderada no les impresionaría (...)".

El fet que algú presentat com a consciència de l'esquerra israeliana justifiqui l'atac és quelcom que ja em costa d'assimilar. Però que ho faci amb arguments com aquest, segons el qual un mort israelià és molt més intol·lerable que cent o mil palestins, em sembla absolutament inadmissible. Fins i tot em fa vergonya escriure aquest comentari i entrar en aquesta mena de consideracions. Només ho faig perquè això va sortir publicat en un diari que és potser el més influent del món hispànic, i perquè em sembla evident que, per molt que Hamàs sigui un moviment amb tendències totalitàries, la situació dels territoris ocupats a Palestina fa molts anys que pot ser comparada amb l'apartheid. Aquesta mateixa mena de discursos és la que utilitzaven els esquadrons de la mort a Sud-àfrica -o la policia, o el mateix exèrcit-, quan deien que lluitaven contra els "terroristes" negres perquè eren comunistes. Quan deia quelcom així fa vuit anys el que passava normalment era que em deien radical si no és que em deien proterrorista o directament m'insultaven. Ara em sembla que no cal ni dir-ho, només cal llegir o escoltar.

No podia començar pitjor (II)

Encara no deu dies i ja tenim més de sis-cents morts, que segons dades dels serveis d'emergència palestins són civils en la seva majoria. Ja em vaig manifestar a Barcelona i ho tornaré a fer. Ara, però, i tal com deia l'altre dia, proposo algunes idees més per a intentar entendre el que passa.

Després que comencessin els atacs aeris el dia 27, i vista la magnitud que tenien, tothom esperava a veure què diria el govern dels EUA, principal aliat i avalador de les polítiques d'Israel i l'únic que els podria aturar. L'espera va durar poc. George W. Bush va dir literalment que tot el que passava a Gaza era culpa de Hamas, que va usurpar el govern de Gaza de manera il·legítima. La història dels incidents de juliol de 2007 és una mica més complicada, i no deixa de ser una conseqüència que el fet que Hamas guanyés legítimament les eleccions a Gaza rebés com a resposta un bloqueig total per part de tothom. Més enllà d'això, però, el que interessa aquí és que aquest missatge de Bush equivalia a donar llum verda a l'exèrcit israelià per a que fessin el que vulguessin. Així doncs, el president que volia acabar el seu mandat amb un acord de pau ho farà auspiciant una (altra) massacre. Mentre la seva ministra d'afers estrangers es nega a desplaçar-se -perquè, si no en pot treure cap foto, i probablement estigui d'acord amb el que passa? La única cosa que he sentit que digués fins ara és que els israelians "havien de procurar no fer víctimes civils", quelcom d'incompatible amb la seva estratègia militar-. Acomiadem doncs el president de l'agressió i la guerra tot esperant que algun dia hi hagi justícia.

Mentrestant, el president electe Barack Obama, que tanta esperança ha generat entre tanta gent, es manté en silenci, acollint-se al principi que els EUA només han de tenir un president, i que ell no serà nomenat fins el dia 20 d'aquest mes. Els israelians han aprofitat que encara no és president per a llançar aquesta operació? Quina serà la política d'Obama al respecte? Això és encara una incògnita, i en qualsevol cas dues coses per a mi són ben clares: per una banda, està clar que els israelians li estan marcant el terreny. I per l'altra, que és difícil que el govern dels EUA adopti una política més favorable a les posicions més dures d'Israel que no ho ha fet l'infame Bush.

Un altre factor a tenir en compte és la convulsa i complicadíssima política interna d'Israel, un país enormement fragmentat pel que fa a la religió, la riquesa i fins i tot la raça. S'acosten eleccions, i un dels candidats més ben situats és l'anterior primer ministre del Likud Benyamin Netanyahu, algú que s'oposà fermament a Ariel Sharon quan aquest decidí evacuar la franja de Gaza. Un autèntic falcó, partidari de la mà dura contra els palestins, partidari de no concedir ni un centímetre. Amb el corrupte Olmert a punt de sortir, com a mínim dues persones amb aspiracions al càrrec necessiten mostrar-se com a molt durs: Tzipi Livni, la ministra d'afers exteriors que va precipitar les noves eleccions per a presentar-s'hi per Kadima, el partit format per Ariel Sharon després de deixar el Likud. I Ehud Barack, actual ministre de defensa, candidat laborista in pectore, primer ministre abans de Sharon que va negociar amb Arafat el que diuen que fou la millor possibilitat d'acord que mai tingueren els palestins, just abans de la segona intifada. Aquests dos són al govern i els interessa mostrar-se durs davant d'un electorat que sembla majoritàriament a favor dels atacs.

Al camp palestí, Mahmoud Abbas és un president deslegitimat que només ha estat aguantat per occident per oposar-se a Hamas. I aquests darrers no són precisament germanetes de la caritat, són islamistes amb tendències totalitàries. Però per a mi està clar que no són ni molt menys els únics culpables del que passa. A Hamas se li exigeix que es desarmi i que reconegui l'estat d'Israel. És que no el reconeixerien si el govern d'Israel paralitzés la colonització de Gaza, negociés l'estatut de Jerusalem i abordés d'una vegada la qüestió dels refugiats de 1948 per a fer una concessió ni que fos simbòlica? Jo crec que sí. Però Israel no vol compartir Jerusalem i ha acceptat una situació de seguretat precària per tal d'anar consolidant sobre el terreny una annexió de facto de la capital. No vol ni sentir a parlar de la qüestió dels refugiats, i les colònies de Gaza només les abandonarà si és inevitable i quan ho sigui.

És a dir, el problema de base continua essent el mateix. L'ocupació militar dels territoris palestins des de 1967. La fòrmula de pau per territoris impulsada amb el procés d'Oslo se'n va anar en orris. Per la corrupció i la ineficiència de l'Autoritat Nacional Palestina, però també perquè els israelians maldaren per a fer un estat palestí quelcom d'inviable.

Mentre tot el món es manifesta, encara em meravello que tanta gent dels nostres països tan rics es pugi escandalitzar perquè hi ha individus disposats a posar una bomba en un tren o a fer-se explotar matant a tothom qui puguin. Totes dues accions em continuaran semblant crims abominables. Però deixar que una poderosíssima màquina de guerra massacri una població sencera i anar dient que la culpa és dels altres no em sembla una actitud massa constructiva. Sobretot quan això arriba després de dècades de polítiques d'apartheid, de marginació, assetjament i humiliació constant i quotidiana de la població ocupada.

Tot plegat trigarà encara molt a acabar-se, perquè cada mort no fa més que consolidar l'espiral. Ull per ull, dent per dent, fins que siguem tots cecs, com digué Ghandi.

Vacances pagades

Llegeixo el titular al "Mail and Guardian" de Sud-Àfrica i em quedo perplex. Citen el Sunday Mail de Zimbabwe, propietat de l'estat, edició del diumenge del pamfletari diari quasi-oficial "The Herald", i ens expliquen que el president Mugabe es pren un mes de vacances per a reflexionar i que en passarà una part a fora del país. Segons el portaveu governamental, el president està molt ocupat pensant en les estructures que caldrà posar en marxa per a donar solucions a la sortida del país, així com l'estructura que ha de tenir el futur govern, que hauria de ser nomenat a principis de febrer.

Us proposo tres recordatoris breus per a contextualitzar aquesta notícia sense haver de fixar-se en entrades precedents d'aquest blog o en altres fonts:

1. El "senyor" Robert Mugabe fou nomenat president a correcuita a finals de juny per a que pogués anar a una cimera de la Unió Africana com a cap d'estat investit i efectiu, després d'un procés electoral fraudulent i d'una segona volta en què no tenia oposició després que el seu candidat decidís retirar-se per a posar fi a una onada de violència intimidatòria per part de milícies afins al poder, en una escalada sistemàticament organizada de pràctiques que ja eren denunciades per organitzacions independents des de feia anys.

2. Un nou govern ha de ser nomenat des del mateix mes de juny. Pel mes de setembre en Mugabe signà un acord amb l'oposició per tal de compartir el poder i així intentar que se li tornessin a obrir les portes de l'ajuda internacional. Aquest acord no s'ha dut a la pràctica perquè l'oposició ha refusat sistemàticament que Mugabe mantingués el control sobre l'economia i sobre l'aparell de seguretat. Aquest aparell de seguretat és -via favors, control del mercat negre i corrupció generalitzada que només han fet que empitjorar exponencialment la situació del país-, el fonament del seu poder i, gairebé, el darrer recurs que li queda.

3. En aquest moment el país viu una epidèmia de còlera que segons l'Organització Mundial de la Salut ja ha fet més de mil morts. Les mateixes Nacions Unides informen que la crisi del sector agrícola i una mala collita faran que aproximadament cinc milions de persones necessitin assistència alimentària urgent a partir d'aquest mateix mes de gener. Aclareixo que l'epidèmia de còlera ha estat precipitada pel deteriorament i gairebé col·lapse dels sistemes de gestió de l'aigua potable i dels residus. Els hospitals estan tancats per manca de qualsevol subministre i els metges tenen grans problemes per cobrar els seus sous que a hores d'ara són de misèria. El mateix Mugabe va tenir la poca vergonya de dir que a Zimbabwe "no hi ha còlera". La bestiesa fou tan estrepitosa que va forçar el ministre portaveu a sortir a dir que el president feia ús del sarcasme. Després el president va dir que la culpa del còlera era d'una conspiració dels britànics. En qualsevol cas, està clar que cal fixar-se en les xifres de l'OMS perquè, més enllà dels discursos i mentides oficials l'estat es troba en un procés de desintegració tan accelerat que no se'n pot esperar que tingui xifres raonables i verificables ni sobre els seus morts.

I en aquestes circumstàncies l'individu se'n va de vacances perquè "ha de reflexionar". I diu que en passarà una part a l'estranger. Si això ja no és prou indignant, el que resulta patètic és que de ben segur hi ha països que estarien perfectament disposats a acollir-lo. Com a molt mínim en puc citar dos: Sud-àfrica i Namíbia, on governen els seus companys de lluita contra l'opressió colonial i de l'apartheid. Fa mal al cor de veure el nom i els actors de lluites tan nobles arrossegats per terra i coberts d'inmundícia per un aital personatge, que d'heroi de la independència ha anat passat a merèixer només ser jutjat en un tribunal internacional per crims contra la humanitat, en aquest cas contra la seva pròpia població.

El país s'està morint i ell se'n va de vacances. Per si algú encara tenia algun dubte sobre les prioritats i les motivacions d'aquest individu. Dolorosament eloqüent.

Sabates contra bombes

L'home amplament considerat com el pitjor president que han tingut els Estats Units d'Amèrica hi feia una visita sorpresa per acomiadar-se del pitjor desastre del seu lamentable mandat. A Bagdad, el periodista Muntadar Al-Zeidi esperà que comencés la roda de premsa conjunta de George W. Bush i el primer ministre iraquià, Nuri Al-Maliki, per a llançar les seves sabates, l'una després de l'altra a la cara del president nord-americà, abans de ser reduït a cops pels serveis de seguretat. En Bush esquivà les sabates com pogué, per després fer-ne broma dient que es tractava d'un 42, abans d'entonar la seva cançó de l'enfadós, segons la qual "avui Irak està millor que fa vuit anys".

A França la premsa s'interessa per la trascendència del fet, amb molt de ressó al món àrab més enllà de l'aspecte anecdòtic. A TF1, Laurence Ferrari, la periodista estrella que va substituir en la presentació del telenotícies de les vuit del vespre -líder d'audiència- el senyor Patrick Poivre d'Arvor, un dels degans del periodisme a França, presenta la notícia amb un somriure d'orella a orella. Un somriure que suposo que deu expressar simpatia pel gest. Aquesta simpatia ha estat més que considerable al món àrab, i suposo que a molts cercles arreu del món.

El somriure de la periodista, que repeteix quan la peça s'ha acabat, em sembla tot i això fora de lloc. Es tracta evidenment d'una protèsta insòlita que té el seu punt divertit, però la mateixa informació que conté el reportatge em fa pensar que el tema és força més seriós, i per tant ella mateixa s'ho hauria de prendre més seriosament. El periodista continua detingut, i s'arrisca a dos anys de presó per un gest que el govern iraquià ha qualificat com a "acte bàrbar i ignominiós". Mentrestant, a tot Irak hi ha manifestacions per la seva llibertat, i uns 200 advocats, iraquians i fins i tot dels EUA, s'han ofert per a defensar-lo de manera gratuïta.

No crec pas que li hagin de fer un monument, a n'Al-Zeidi. Però la perspectiva que li puguin caure dos anys de presó em sembla ridícula per totes bandes. D'entrada per una qüestió de proporció. Una pena de presó per un intent d'agressió a través del llançament d'una sabata vulgar i corrent és clarament un càstig excessiu. I encara resulta més sagnant quan la víctima no és altra que el principal responsable de la destrucció de tot un país encara avui ocupat militarment. Un individu que va decidir ignorar la legalitat internacional no per a llançar sabates sinó míssils amb uns arguments que s'han acabat demostrant com a falsos de manera fefaent. Un individu que va autoritzar i liderar la invasió d'un país per a apropiar-se del seu petroli i reconstruir-lo a través de suculents contractes per a empreses on hi tenien interessos membres del seu govern com els imfames Rumsfeld i Cheney. I tantes altres coses.

Però és que a més a més un càstig sever per a n'Al-Zeidi seria contraproduent per al mateix govern iraquià. Al-Zeidi ja s'ha convertit ara en un símbol de la resistència contra la ocupació nord-americana de l'Irak. Una resistència que, en contra del que ens volen fer creure, no es limita a l'exaltació d'una colla de terroristes fanàtics que col·laboren amb nostàlgics de la dictadura de Saddam. Una resistència que conté una gran dosi de lluita per la dignitat. La dignitat dels qui se saben víctimes d'una grandíssima i dolorosa estafa, on una colla de poca-vergonyes no han dubtat a causar un autèntic desastre per a enriquir-se, i ho han fet en nom de la democràcia i la llibertat.

Sabates contra bombes. He de dir que sempre preferiré anar descalç que morir en un atemptat o en un bombardeig.

Excés de rostre

Dinava amb un amic, i entre els temes de conversa hi havia diverses qüestions d'actualitat. Ens preguntàvem què passa a Grècia, on porten tres dies de disturbis molt greus després que un policia assassinés, pel que sembla a sang freda, un jove que anava amb tot un grup que aparentment els intimidava. Un altre dels avantatges de treballar en un lloc amb gent de procedències tan diverses és la facilitat per a accedir a fonts d'informació o punts de vista més de primera mà, més propers.

Pensava que ja en parlaria amb algun dels meus amics grecs quan pogués, i l'atzar ha fet que me'n trobés una pel carrer, tot sortint de la feina. Jo em preguntava com pot ser que un incident greu però al cap i a la fi aïllat hagi creat aquesta explosió de violència, amb unes escenes de destrucció al centre d'Atenes que resulten insòlites. Tenia clar que hi havia d'haver alguna cosa més.

La meva amiga Maria, natural d'Atenes, companya de feina relativament jove i certament desperta m'ha fet partícep de la seva opinió. Més enllà de la presència evident d'esvalotadors, es constata que també hi ha un element de protesta contra un sistema en crisi. La política grega té uns alts nivells de corrupció, però també conté un cercle d'interessos en què govern, oposició i grups mediàtics es tapen les vergonyes els uns als altres. La única solució per als joves sembla ésser integrar-se com puguin en aquest sistema o buscar respostes fora del mateix, el que explica entre d'altres coses la presència sostinguda d'un moviment anarquista potent.

Aquesta explicació m'ha satisfet, per molt que em doni ganes de seguir investigant i de que, òbviament, no n'hi hagi prou. El cas és que aquí a França mateix, a la tardor del 2005, hi va haver una onada de violència als suburbis que va durar mesos i que no es va acabar fins que es va decretar l'estat d'excepció per primer cop des de l'època de la guerra d'Algèria. El que passa ara a Grècia m'ho recorda en la mesura en que un esclat de violència tan significatiu i estés en el temps i la geografia no es pot explicar senzillament per la presència de gent tan avorrida que no tenen res més a fer que trencar coses. L'element del trencar per trencar, de la destrucció més aviat absurda, no deixa d'existir, però normalment aquests fenomen expressen altres coses. I és que en el nostre benestar i la nostra opulència anem consolidant unes pautes d'exclusió ben marcades. Fa només un parell d'anys es parlava a les Espanyes del creixement del nombre de milionaris. Cada any per les festes nadalenques una de les notícies (a França i a l'estat espanyol) sol ser un nou rècord de la despesa en targeta de crèdit. Però aquestes notícies solen ignorar els mileuristes, totes les persones que treballen en precari i que malviuen com poden, que cada cop són més. El descontentament i la frustració són en alguns casos evidents, i només necessiten una espurna per a expressar-se. Esperem que no sigui una vegada més una efervescència del moment, i que hi hagi alguna cosa que canviï.

PS: avís per a navegants, el predicament de l'infame Berlusconi a Itàlia és fill d'una cultura de l'èxit, de la picaresca i del diner fàcil que s'imposà després de la implosió d'un sistema polític podridament corrupte on qui tallava el bacallà eren la democràcia cristiana i el partit socialista.

Excés de sostre

L’Àfrica és sens dubte la part del món que sofrirà més les conseqüències de les quatre crisis: l’energètica, la financera, l’alimentària i la mediambiental. Tots els dèficits del continent, infrastructurals, polítics i d'altres, faran que els pobres continuïn essent pobres, o que de fet encara en siguin més. No obstant, tot i que els camins semblin cada cop més estrets, almenys avui he pogut llegir alguna bona notícia.

Avui s’ha registrat a París una segona denúncia que s’afegeix a la que ja es presentà el mes de juny: una associació, en aquest cas Transparency International, i un particular de Gabon demanen una investigació sobre les propietats immobiliàries a París de presidents africans amb credencials democràtiques més aviat dubtoses –per dir-ho d’alguna manera- i amb patrimonis que són del tot injustificables si es considera només els seus respectius sous presidencials. Es tracta de Teodoro Obiang, president de Guinea Equatorial; Denis Sassou Ngesso, president del Congo; i Omar Bongo, president de Gabon i degà dels presidents africans. La sospita més que justificada és la d'apropiació indeguda de fons públics.

La primera denúncia fou arxivada per manca de caracterització del presumpte delicte. La segona fa servir els resultats de la investigació policial feta aleshores per a intentar que s’esbrini quina és la procedència exacta dels fons. Com a mostra de l'objecte d'aquest assumpte, una traducció lliure de l’article que llegia a Le Monde: “Pel que fa al Sr. Bongo i la seva família, la denúncia evoca la propietat d’un palau particular i de quatre apartaments, tots situats al 16è arrondissement de París. El Sr. Sassou Nguesso seria propietari d’un palau particular de 700 m2, d’un valor estimat entre 5 i 10 milions d’Euros, al departament de les Yvelines, a la regió de París, i d’un apartament a París, al 7è arrondissement, on els preus immobiliaris són els més alts de la capital. A la seva família propera se li atribueixen diversos bens immobiliaris a la regió de París, com ara un luxós apartament de 550 m2 a Courbevoie, d’un valor estimat entre 2,5 i 3 milions d’euros.” Tots tres països tenen una mida i població relatives i uns recursos petrolers que els permetrien eradicar la pobresa. Aclareixo que les propietats mencionades aquí consten com a patrimoni dels esmentats senyors i les seves famílies, no dels seus estats respectius.

Ja veurem on anirà a parar, aquesta denúncia, donat que haurà d’intervenir la fiscalia, que no deixa de rebre instruccions del poder executiu. El president ja no es diu Chirac, qui era considerat un amic dels africans en general, i sobretot dels seus presidents. Però la major part dels dirigents africans continuen tenint molts amics a França. El president actual, el Sr. Sarkozy, va fer diverses declaracions, durant la seva campanya, apuntant cap a una revisió de les relacions del país amb Àfrica, que anés més enllà de la coneguda "Françafrique", el cercle privilegiat dels interessos francesos al continent, marcat pels negocis milionaris de transnacionals amb noms i cognoms. A l'ocasió de la primera denúncia però, quan ja era president, es va afanyar a calmar els ànims encesos del president Bongo. Pel que sembla, els presidents en qüestió tornen a estar considerablement esverats. Una altra cosa que espero que duri.

PS: Paradoxes de la vida, un dels temes d'actualitat a França, com sol passar quan les temperatures comencen a baixar de veritat, és la situació dels SDF, l'acrònim que desinga els "Sans Domicile Fixe", la gent sense sostre. Aquest és un tema que es mereix un article a part -o més d'un- i una reflexió profunda. De moment només puc dir que llegir les dues notícies juntes encara resulta més xocant, vist des de París estant.

S'acosta l'estiu austral

Zimbabwe continua la seva cursa cada cop més accelerada vers esdevenir un estat fallit. El brot de còlera s'ha estés a la majoria de regions i ja ha causat unes 500 morts. Pel que sembla de brots de còlera n'hi ha hagut de manera periòdica, però el darrer tan fort fou el 1992. El govern ha arribat a tallar el subministrament d'aigua a la capital, Harare, perquè no es disposa en prou quantitat dels productes químics per a tractar-la.

Mentrestant avui hi ha hagut disturbis a la capital. Soldats desarmats es manifestaven per a reclamar el seu salari. Irrisori, de misèria vista la inflació, però tot i així encara impagat. Han hagut de ser dispersats per la policia antidisturbis. Tot plegat incrementa encara més els motius de preocupació. Fins ara Mugabe s'ha negat a aplicar l'acord per a compartir el poder que fou signat el mes de setembre, perquè ha volgut mantenir el control dels ministeris relacionats amb la seguretat i dels econòmics. Nacions Unides estima en cinc milions de persones -vora la meitat de la població-, el total de gent que tindrà necessitat d'assistència alimentària urgent a partir del mes de gener. La comunitat internacional no obrirà l'aixeta de l'ajut fins que Mugabe s'avingui a compartir el poder, però si les coses continuen així l'escenari més possible és una revolta tan generalitzada com anàrquica que forçarà una intervenció d'alguna mena.

Mentrestant el tribunal de la Comunitat pel Desenvolupament del Sud d'Àfrica, la SADC, ha declarat il·legals les expropiacions de terres al país, sobretot perquè no hi hagué compensació. El govern de Zimbabwe se'n riu i treu pit, en una prova més que la única cosa que els interessa és la pròpia supervivència, fins i tot per sobre de la seva pròpia població. Mentre esperem que les coses caiguin pel seu propi pes podem anar comptant els morts, tal com en altres situacions que hi ha al món. El sofriment, però, és gairebé inexplicable. Jo només en vaig veure una part.

Zimbabwe continua desintegrant-se

El cap de setmana passat una comissió de tres “savis” es dirigia a Zimbabwe. Eren Koffi Annan, anterior Secretari General de les Nacions Unides, Jimmy Carter, ex-president dels EUA i fundador d’un centre de mediació en conflictes de renom internacional, i Graça Machel, ex-ministra d’Educació de Moçambic, dona de Nelson Mandela i destacada activista pels drets humans. Aquestes persones pretenien entrar al país per a poder veure de primera mà les conseqüències de la crisi. El govern de Mugabe els va negar l’entrada, tot argumentant que la missió seria esbiaixada a favor de l’oposició.

Qualificar aquesta nova bestiesa d’en Mugabe de criaturada seria un insult universal a les criatures. La mateixa oposició diu a tort i a dret que noves sancions contra el país no canviaran res, ans al contrari només faran la situació encara pitjor. Des que el govern, per l’agost d’aquest any, va decidir tornar a permetre l’acció de les organitzacions d’ajuda humanitària, la situació no ha millorat. S’han declarat al país diversos brots de còlera, evidència d’una situació sanitària cada cop més deteriorada. De moment l’epidèmia encara no s’ha descontrolat, però ja ha causat més de tres-centes morts en una població debilitada per la fam i la carestia d’un país on l’espiral inflacionària ho està destrossant tot. A hores d’ara no només hem recuperat els deu zeros eliminats de la unitat monetària a finals de juliol, sinó que ja anem pels divuit. Sí, divuit, amb el dòlar americà a més o menys 1.000.000.000.000.000.000 dòlars de Zimbabwe. Ni la possibilitat de servir-se de dòlars americans per als pagaments arregla res, perquè el sistema sanitari està en estat de descomposició. Un naixement no tindrà assistència mèdica sense un pagament de 3.000 dòlars dels EUA –i això ho sé perquè una de les companyes de feina locals està embarassada-. Cada cop estic més preocupat per tota la bona gent que hi vaig conèixer i amb qui parlo de tant en tant. Amics a qui les Nacions Unides estan formant en la potabilització d'aigua i els estan distribuïnt pastilles per a fer-ho.

A aquestes alçades ja no sé què pensar. Una sortida del poder d’en Mugabe no sembla probable si no és a través d’un fet biològic. Una rebel·lió armada tampoc sembla massa probable, perquè els cossos armats segueixen fidels al president i continuen controlant fermament els poquíssims recursos que li queden al país, i l’oposició no ha pres en cap moment la via de la lluita armada. Només si la crisi humanitària causés un èxode molt significatiu en direcció a Sud-àfrica podríem veure una intervenció militar en termes de la responsabilitat de protegir. El que està clar és que no hi ha manera que el país surti d’aquesta situació per ell mateix. Li caldrà una ajuda exterior que no podrà ser prestada sense garanties de seguretat a tots els nivells. Ara per ara no ho veig, i em fa mal. Em fa mal tant de sofriment, em fa mal el que em digué un cop un amic senegalès: “sí, ja ho sabem, el neocolonialisme, les multinacionals... Però fixa’t en el mal que alguns africans poden fer a altres africans”. Zimbabwe és la meva experiència personal, la que he pogut veure de primera mà, en aquests nivells de misèria humana. Quan els pretesament oprimits es converteixen en opressors i duen l'opressió encara més enllà. A França encara sento algun africà despistat que diu que de fet en Mugabe és l'únic que encara planta cara a Occident. Si només fos això, seria tot tan senzill...

Tranquils, que no passa res. O potser sí...

La fallida estrepitosa d'un dels bancs més importants dels Estats Units d'Amèrica ho va precipitar tot, i des de fa gairebé un mes ja ningú s'atreveix a negar el que és evident: ens trobem al principi d'una crisi econòmica que fa pinta de ser seriosa. Paraules com recessió o fins i tot depressió es fan servir arreu, mentre comentaristes de tots els angles multipliquen els paral·lelismes amb la gran depressió que s'incià amb el crac borsari dels EUA, el 1929. Alguns, encapçalats pel president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, parlen de refundar el capitalisme. El món espera la propera cimera del G-20 (els països més industrialitzats al voltant del G-8 i acòlits, a més dels més importants d'entre els països emergents), on Zapatero intenta fer-se convidar. Ens trobem sens dubte davant d'un moment de canvi que tindrà conseqüències profundes.

Ara fa un parell de setmanes enraonava, a París, amb en Joan Marc, un dels meus millors amics que hi passava per uns dies. No vam trigar massa a recordar una conversa que a mi la veritat és que m'havia quedat gravada. I és que ja fa quatre anys ens preguntàvem què passaria quan petés la bombolla. I precisament pel sistema financer, recordo un comentari seu: "fixa't que això d'Argentina no ho tenim tan lluny...". Doncs això és el que ha passat: un sistema financer desbocat, a qui se li ha permès tot en nom del liberalisme més cretí, ha generat una dinàmica pròpia cada cop més desconnectada de la realitat. Multiplicant els mercats secundaris i els productes derivats hem acabat venent fum per a construir un castell de cartes. Hem constatat que aquest castell no tenia les parets sòlides, però encara menys els fonaments. D'aquí a la crisi de confiança dels bancs, que paral·litzen totes les línies de crèdit, primer entre ells i després a la resta d'agents econòmics (empreses, particulars, etc.). Sense crèdit el sistema no funciona, és com l'oxigen per a nosaltres. El crèdit és el que permet projectar el present cap al futur i per tant crear oportunitats per a créixer. Sense això, tot es comença a parar i el present es torna negre.

I sí, ens esquincem les vestidures, perquè és el moment i cal fer-ho. Quan l'imfame president dels EUA es barallava amb el seu parlament per a fer votar el pla de salvament de la banca vaig córrer a comprar The Economist, interessant setmanari que llegeixo i que em fa emprenyar sovint. Els màxims portaveus del liberalisme més pedant es mostraven a favor de la intervenció pública per a salvar el sistema bancari amb un argument curiós: "dir això no és ser socialista, és ser pragmàtic". No és pas que no hi estigui d'acord, perquè tal com funciona l'economia una crisi de veritat del sistema bancari hauria estat veritablement desastrosa. El que sí que no puc acceptar, però, és que la perversa dinàmica de privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues se'm vengui com una qüestió de pragmatisme.

Una bona part dels qui treballem al sector públic i per temes relacionats amb desenvolupament n'estem farts de sentir que el sector públic és ineficient i corrupte per naturalesa. Tot el discurs de la good governance del PNUD -avui menys en boga però encara potent en termes de desenvolupament, com un dels mantres d'aquesta organització- es basa en un pòsit ideològic semblant. I estic completament d'acord en que la transparència és necessària i sana, i que l'obligació de donar explicacions de manera pública és el millor antídot contra la corrupció. No obstant, pel que fa al sector privat tota una colla d'ingenus o de poca-vergonyes ens han venut que, puix que allò que ho motiva tot és la maximització del benefici, això desincentiva la corrupció dels dirigents. La resposta és clara: i una merda! Com es pot pretendre que una colla d'invididus que s'embutxaquen quantitats que la majoria dels mortals del planeta no hauran vist en tota una vida, i que a més tenen contractes blindats que fan que es pugin jubilar en el luxe demà mateix encara que enviïn empreses senceres a can pistraus, com es pot pretendre que aquests individus tenen el bé no ja dels treballadors sinó dels seus accionistes com a motivació màxima?

La clau de qualsevol "refundació del capitalisme" ha de ser una regulació intel·ligent que ens fa molta falta, una regulació que posi les persones en primer lloc. Com a mínim, ara per ara, serà més fàcil desenmascarar els poca-vergonyes. O almenys així ho espero.

The Shock Doctrine

Suposo que la major part dels qui ens vam manifestar en contra de la guerra d’Irak ho vam fer perquè teníem clar que les motivacions proclamades a tort i a dret per l’infame quartet de les Açores no eren més que una tapadora per a l’apropiació per les armes de les terceres reserves de petroli reconegudes del món. Ni armes de destrucció massiva ni expansió de la democràcia a l’Orient Mitjà. Era el petroli.

(Sí, a les Açores hi havia un quartet, no un trio. Bush fill, Blair i Aznar, però també el quart home, l’hoste, Durao Barroso, aleshores primer ministre de Portugal i avui president de la Comissió Europea que diversos líders europeus, Sarkozy al capdavant, volen que continuï).

Però no només era el petroli. La periodista canadenca Naomi Klein ens il·lustra el que hem anat sabent a poc a poc: que el govern dels Estats Units no és que sigui sol·lícit amb els interessos privats, és que són els interessos privats els qui governen el país, vistes les connexions del vice-president Cheney amb Halliburton, empresa privada contractista de l’exèrcit americà i encarregada de la major part de la logística de la invasió. Aquest és l’exemple més punyent de tota una colla de gent que, asseguts al govern, van fer tot el possible per a que hi hagués una invasió a l’Irak perquè sabien que en traurien un benefici directe no per al seu país sinó per a les seves butxaques. Encara que confonguin interessos públics i privats, en una perversió de la democràcia que normalment es diu tràfic d’influències però que resulta cada cop més freqüent fins i tot a les democràcies més suposadament madures, entre Bushos, Berlusconis i Matutes que proliferen arreu.

No obstant, l’objectiu de Naomi Klein no és parlar-nos d’Irak, sinó contextualitzar aquest exemple en tota una trajectòria històrica de llarg recorregut, la del consens de Washington que ha anat evolucionant cap al capitalisme del desastre. Les ensenyances del premi Nobel Milton Friedman, pare intel·lectual del neoliberalisme econòmic i gurú de l’escola de Chicago, es resumeixen en privatització, desregulació dels mercats/llibertat de comerç i reducció dràstica de la despesa pública. Aquestes polítiques foren imposades a sang i foc a l’Amèrica Llatina, començant a Xile amb Pinochet i continuant amb els altres països de la zona. Posteriorment foren impulsades pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional a mig món, i van viure un moment dolç entre la caiguda del mur de Berlín i la crisi asiàtica dels 90.

Unes polítiques que havien de combatre la crisi econòmica i que només ho han fet a base de malvendre els actius dels països –o el que és el mateix, posar en mans d’uns pocs la riquesa de tots-, amb la promesa que el creixement del pastís beneficiaria tothom. La redistribució, però, ha quedat per a un altre dia, i aquestes polítiques només han pogut ser imposades arreu en contra de qualsevol procediment democràtic. Començant per les dictadures militars a llatinoamèrica i continuant per les traïcions als votants a Polònia o el cop d’Estat encobert a Rússia.

El que resulta més preocupant, però, és com Naomi Klein ens exposa el paral·lel entre la darrera doctrina militar dels EUA i la imposició d’aquestes polítiques. La doctrina militar que va inspirar la invasió d’Irak es diu “shock and awe”, que es pot traduir per anorrear i fascinar (en aquest cas, confondre). La força militar a mobilitzar contra l’enemic ha de ser tan enorme que el paralitzi completament i el deixi sense cap mena de capacitat de resposta. Aquest ha estat el fonament de les tècniques de tortura basades en les neurociències que la CIA va experimentar durant els 60 i va ajudar a posar en pràctica a Llatinoamèrica. Similars han estat els procediments per a imposar arreu les polítiques del consens de Washington. I similars n’han estat els beneficis per a uns pocs, a través de la privatització de les empreses o de la reconstrucció en cas de guerra i/o desastre.

Les polítiques del consens de Washington han arrasat països, destruint mecanismes de seguretat col·lectiva a tot arreu, i augmentant la pobresa en benefici dels rics. Més pobresa i més diferències vol dir menys seguretat per a tots. Menys seguretat vol dir més problemes, més desastres. La resposta és la privatització de la seguretat i el negoci de la reconstrucció, en un mecanisme pervers per a continuar amb l’apropiació de la riquesa col·lectiva per part d’uns pocs. És el negoci rodó. De fet, el mateix Friedman va dir que no es podia fer res de bo amb els diners dels altres. Això ho deia pensant en privatitzar els serveis públics. Està clar, però, que la seva gracieta es verifica en llocs com Irak, on els diners dels impostos dels americans -i tots els recursos que els EUA xuclen al món via deute públic i dòlar infravalorat-, van a parar directament a mans privades.

No només fa fàstic. Fa por. Molta por.

L'espiral no s'atura

Ahir vaig fer una de les operacions quotidianes de canvi de moneda. 15 dòlars americans, uns 10 Euros, en tres bitllets de 5 dòlars. A canvi vaig rebre setanta-dos bitllets de 5 bilions (dels bilions americans, amb nou zeros) de dòlars de Zimbabwe. Això de ser bilionari deu ser fantàstic, però certament no en aquest país...

El que això exemplifica és que la farsa de les eleccions no ha suposat cap solució per als problemes de Zimbabwe. L’hiperinflació continua descontrolada, i els supermercats cada dia es veuen més buits, comença a ser realment difícil trobar coses fins i tot per a menjar. Mentrestant els rumors diuen que l’empresa alemanya que imprimeix els bitllets de banc deixarà de fer-ho aviat com a conseqüència de l’enduriment de les sancions internacionals imposades al país. Tot semblaria indicar que això, quan finalment passi, precipitarà l’escassetat també de moneda, i eventualment el col•lapse de l’economia, si no és que adopten el Rand (amb permís dels sud-africans, que tenen una taxa d’inflació ja prou alta) o el dòlar americà (no crec que en tinguin prous en reserva).

Mentrestant el líder del MDC refusa negociar per a un govern d’unitat, argumentant que ell fou el guanyador de les úniques eleccions legítimes, les de la primera volta. Això arriba immediatament després que Mugabe se’n sortís prou bé d’una cimera de la Unió Africana que va fer una crida a la negociació sense qualificar les eleccions de farsa, tal com pretenien l’oposició i els països occidentals. Cal recordar que aquesta cimera es feia a l’estació balneària de Sharm-el-Sheikh, a Egipte, i que per tant l’hoste era algú amb unes credencials democràtiques tan dubtoses com el president Hosni Mubarak. També hi assistien altres "demòcrates" de gran reputació com els presidents de Gabon o de Guinea Equatorial. El que fou decisiu, però, un cop més, fou l’actitud de Sud-àfrica.

Entenc que Morgan Tsvangirai refusi negociar amb un president ja investit que li vol marcar el terreny. De fet les cròniques de la televisió estatal, la ZBC, eren simptomàtiques, amb una corrua de personatges vantant les virtuts del diàleg i exhortant Tsvangirai i “l’altra facció del MDC a unir-se i dialogar amb el president Mugabe, ara que els ciutadans han parlat i l’han reelegit”. Entenc l’actitud de Tsvangirai, però no sé quina és la seva jugada, si és que espera el col•lapse o bé un increment de la pressió exterior o ambdues coses. El que sí que entenc és que defensi la seva dignitat i els seus principis fins al final.

Per cert, diumenge passat vaig presenciar el pas de la comitiva presidencial. Tot un espectacle del que ja m’havien parlat i que em vaig trobar per casualitat. Cal presenciar-lo des de la distància. Acostar-s’hi massa és perillós, suposa literalment arriscar la vida. Primer una successió de motos amb pilots intermitents blaus i a tota pastilla, després tot de cotxes, alguns anant en una fila de tres per a protegir el d'en Mugabe, una pick-up truck plena de soldats armats amb kalashnikovs, ambulàncies... El vaig veure quan se n’anava cap a El Caire, a la cimera. Ja al Caire un periodista free-lance especialista en Zimbabwe va aconseguir esmunyir-se al recinte on hi havia els caps d’estat i el va perseguir fent-li preguntes. En Mugabe va acabar perdent els nervis i pretenia agredir el periodista, a qui va acabar insultant sonorament, a ell i a tothom qui qüestioni la legitimitat de la seva victòria “electoral”. Els meus companys de feina locals se n’avergonyien.

Altre cop a "casa"

S’ha consumat la farsa. Mentre tot el món expressa amb matisos diversos que aquestes “eleccions” no han estat ni lliures ni netes, inclosos els mitjans de comunicació de l’oposició, però també els observadors electorals de la Unió Africana, la televisió, ràdio i diari governamentals de Zimbabwe martellegen els resultats oficials, segons els quals el camarada Robert Gabriel Mugabe ha obtingut un 90,2% dels vots. Ignoren de manera sistemàtica el fet que el candidat de l’oposició es va retirar, i per descomptat la campanya de violència és quelcom que és responsabilitat de la oposició. Resultava especialment corprenedor de veure els resultats a Bulawayo, ciutat més important de Matabeleland, regió que s’ha oposat a Mugabe des del principi i que ho va pagar ja a principis dels vuitanta amb una massacre, la Gukurahundi, quan uns 20.000 civils Ndebele foren assassinats per una brigada especial que havia estat entrenada per especialistes de Corea del Nord.

Mugabe s’ha fet investir avui diumenge mateix a corre-cuita, per tal de poder participar a la cimera de la Unió Africana de Sharm-el-Sheikh. Val a dir que al seu discurs d’acceptació del càrrec, Mugabe ha fet una crida al diàleg que semblaria confirmar l’anàlisi de l’altre dia: sí que vol negociar i sap que ho ha de fer, però només ho farà en els seus propis termes i des d’una posició de força. Mentre esperem que s’arribi a negociar, una incògnita important és què passarà amb les milícies que encara a hores d’ara es dediquen a apallissar i torturar els desafectes. Tractant-se d’una barreja d’aturats i de lumpenproletariat, si se’ls desmobilitza hauran de trobar alguna cosa a fer, en un país amb una taxa d’atur del 80% i una economia informal creixent però limitada pels estrictes controls oficials, motiu pel qual es pot preveure un augment de la criminalitat.

Sobre la conducció de la campanya de violència i intimidació, sembla que Mugabe ha tingut un conseller àulic en Mengistu, l’antic i sanguinari dictador etíop responsable del terror roig que el seu país va sofrir entre el 1977 i el 1978, que va trobar refugi a Harare el 1991.

Per altra banda, la televisió oficial, àvida de mostrar suport internacional enfront de la condemna generalitzada, ens ensenya unes patètiques entrevistes amb els ambaixadors d’Angola i de Namíbia, que elogien i feliciten el poble de Zimbabwe per la seva elecció. En aquest cas, tant el MPLA d’Angola com sobretot el SWAPO de Namíbia són aliats que representen el mateix: moviments d’alliberament nacional que han mutat en partits hegemònics, gairebé partits únics del tipus africà clàssic de les independències, ara en la seva última onada a l’Àfrica del Sud, la darrera subregió del continent en ser alliberada. Aquests partits avui es protegeixen mútuament amb la retòrica anticolonialista per a garantir que conservaran el poder. Una retòrica, per altra banda, reforçada dia a dia per la poca habilitat i la prepotència del govern britànic, de la BBC i de la CNN. No obstant, de moment ni el MPLA ni el SWAPO han hagut de recórrer a la violència massiva i al frau per a guanyar les eleccions.

Tot plegat passa mentre, ja el dilluns, dino en conversa amb la Bekezela, que amb la retirada de Tsvangirai s’ha estalviat un viatge a Bulawayo per votar. Un entrepà que em costa 90 bilions (dels americans, amb nou zeros) de dòlars de Zimbabwe. El mateix entrepà que la setmana passada me’n va costar 60. 20 la setmana anterior, i 5 en fa quatre. Aquesta és la manifestació més quotidianament clara del “100% empowerment” preconitzat per Mugabe.

No van poder esperar fins dilluns

Finalment fou abans d’ahir, diumenge. El candidat opositor Morgan Tsvangirai va comparèixer en roda de premsa i va anunciar que el seu partit es retirava de les eleccions. Això arribava després que activistes del ZANU-PF armats amb barres de ferro i estaques rebentessin un míting electoral del MDC a Harare. Cal dir que aquest míting havia estat prohibit per l’autoritat governativa, ja que, segons deien, “no podien garantir la seva seguretat”. Això és el que havia passat fins ara amb moltes reunions del MDC, que no rebien autorització per aquest motiu. Que seria més entenedor si diguessin “no tenim cap intenció de garantir la seva seguretat”. El MDC va apel·lar al tribunal suprem, que va autoritzar la reunió. I els agitadors van anar a rebentar-la.

La reacció del partit al govern ha estat marcada per l’arrogància i la fatxenderia que es podia esperar. Simplement han dit que el MDC es retira perquè tenen por d’una derrota humiliant. Mentre que l’argument principal del MDC és que no val la pena participar en un procés electoral que es dóna en condicions de violència intimidatòria que ja els ha causat 86 morts –denuncien-, i que està clar que no serà ni lliure ni net. Això ho pot constatar qualsevol observador que conegui una mica la situació del país, o que prengui el temps de parlar amb la gent amb calma.

El que resulta patètic, si no indignant és el que diu la comissió electoral central: diu que no té constància que cap candidat s’hagi retirat de les eleccions, i que esperen una comunicació escrita al respecte tal com marca la llei. Més enllà del respecte per les formes legals, tot això va acompanyat d’una denúncia del MDC com a tramposos en la que se’ls diu que retirar-se a aquestes alçades és una deslleialtat. Maniobra desesperada del poder sota una capa fatxenda, per a que no es faci encara més evident el que veu tot el món: que aquestes eleccions són una farsa.

Mugabe encara gaudeix d’una certa reputació als països veïns per les seves credencials de lluita per l’alliberament. Fins i tot la desastrosa reforma agrària té els seus admiradors. Però res no justifica aquesta cleptocràcia, i menys si ha d’arribar a tal nivell de violència per a mantenir-se. Quelcom que, per altra banda, anuncia que la fi és cada cop més a prop. En qualsevol cas, la situació esdevé imprevisible. Hi pot haver encara més violència per a coaccionar la gent a anar a votar i així donar una suposada legitimació al règim. O pot passar qualsevol cosa.

Ahir la Bekezela, companya de feina, resumia el que és tota una actitud d’aparent resignació al país: “si volen robar, que robin, però almenys que no matin a ningú”.

La darrera bestiesa d'en Mugabe

Ahir divendres el president i candidat a la reelecció Robert Mugabe ens va obsequiar amb unes declaracions definitives. Li va donar per dir que puix que va ser Déu qui li va donar la presidència, només Déu li pot prendre, per a després continuar amb la seva retòrica dient que l’oposició no governarà mai a Zimbabwe. Tota una lliçó de democràcia... Tanmateix, trobo que se li han de reconèixer dues coses, a en Mugabe.

En primer lloc, encara conserva un mínim de modèstia, i els creients diran que és temorós de Déu. Perquè va admetre qui hi ha una autoritat per sobre d’ell, no va dir pas “d’aquí no em treu ni Déu”. Aixó el diferencia d’un altre tirà africà, l’odiós Teodoro Obiang de Guinea Equatorial, que en una ocasió va fer dir a través de la ràdio governamental que “el presidente es un dios que esta en contacto permanente con el altísimo y puede decidir matar sin que nadie le pida cuentas por ello y sin ir al infierno”. Sobre aquest darrer cal destacar que pel que sembla no forma part de la llista de països on impera la tirania elaborada pel departament d’estat dels EUA. Coses del petroli. Deu ser per això, també, que una delegació de parlamentaris espanyols –que incloïa el Sr. Jordi Xuclà-, va declarar, després d’una missió d’observació de les darreres eleccions -una nova farsa-, que Guinea Equatorial feia progressos cap a la democràcia. La veritat es que la política d’Espanya vers Guinea Equatorial no hi ha qui l’entengui, perque es tan cínica com la dels EUA pero sense treure cap benefici del pastis del petroli. M’agradaria saber quins són els interessos que hi ha al darrera.

Segonament, se li ha de reconèixer que es més discret i sobretot més moderat que els seus generals, que diuen que, donat que el ZANU-PF va obtenir el govern amb el canó de la pistola, no serà una X en una papereta qui li prendrà.

Vistes aquestes declaracions i la campanya d’intimidació i violència governamentals, el líder de l’oposició, Morgan Tsvangirai, ha dit que el dilluns farà pública la decisió del partit sobre una retirada de les eleccions. Mentre part del MDC no li vol regalar la presidència a Mugabe i vol continuar lluitant, l’altra part ja en té prou, després que ja hagin estat assassinats 70 membres del partit, segons denuncien. Tot aixó passa mentre ja no només son els britànics, els EUA o la Unió Europea els qui denuncien que les eleccions no seran ni lliures ni netes. Al cor de protestes se li han afegit el secretari general de Nacions Unides, Ban Ki-Moon, i també, entre d’altres, Jacob Zuma, el president del Congrés Nacional Africà (moviment d’alliberament nacional i avui partit de govern a Sud-àfrica. La solució del govern d’unitat nacional que precontizava Thabo Mbeki no sembla tenir possibilitats en aquest moment vista la polarització. La pregunta és ara quin sera el proper moviment en aquesta crisi. Què passarà a partir de dilluns. El ZANU-PF, tal com diu el cartell de la foto, en una ciutat folrada de cartells on els de l’oposició han desaparegut, només es conforma amb el control total.

La intimidació continua

En el context de la campanya electoral per a la segona volta de les eleccions presidencials a Zimbabwe, prevista per al proper 27 de juny, continua la campanya d’intimidació del govern i els partidaris del ZANU-PF a tot aquell sospitós o sospitosa de donar suport a l’oposició. La violència, però, resta limitada a les zones rurals, i per tant no és visible a Harare.

El que sí que resulta visible, i sobretot audible, son les bajanades que constitueixen el discurs oficial per a justificar la repressió, que adquireixen tons grotescos. Ahir mateix fou detingut a l’aeroport de Harare el número 2 de l’oposició, Tendai Biti. No havia posat els peus a Zimbabwe des de la primera volta, i havia passat tot aquest temps de gira pels països de la regió denunciant el frau i buscant suports per al MDC. Ahir tornava a Harare en un vol de South African Airways procedent de Johannesbourg, el mateix que ens duia a en Tirso i a mi. Segons ens explicava el Coordinador Resident de Nacions Unides –el màxim responsable de Nacions Unides a Zimbabwe, que devia anar a bussiness class amb ell- l’home no va arribar ni al control de passaports, fou detingut immediatament només posar el peus al país. Això nosaltres no ho vam arribar ni a veure.

Tendai Biti és acusat de traició per haver publicat un document abans de la primera volta que contenia una estratègia de transició per al país. L’altre càrrec que se li imputa és haver “difós informació falsa sobre el recompte de l’elecció presidencial”, aquell exercici ridícul del que vaig parlar en altres entrades.

En qualsevol cas el país continua la seva lenta però constant desintegració. Vaig marxar a Botswana diumenge passat amb 17 bilions de dòlars a la butxaca, que aleshores devien equivaldre més o menys a uns 20 dòlars americans. Al cap de menys d’una setmana, ahir, el seu valor s’havia dividit per més de deu... De tot plegat en cotinuarem parlant ben aviat.