"Ferraaaaaaaaaaaan...!"

És dilluns a la tarda. Ha estat un dia llarg, com tots els dilluns ho són, sobretot quan fa bon temps i s’ha pogut aprofitar el cap de setmana al màxim. M’he pogut organitzar per no arribar a casa massa tard. Em queda una estona abans d’anar a sopar a can Jaïr, que avui passa per París un bon amic escocès que viu a Beijing.

Llegeixo estirat al llit. Acabo un dels llibres més interessants que he llegit darrerament. “The uncertainty of hope”, de Valerie Tagwira, una zimbabwesa afincada a Londres. Una novel·la que descriu la vida al suburbi de Mbare, una de les àrees més desfavorides de la ciutat de Harare. L’acció se centra el 2005, quan el govern llançà l’operació Murambatsvina –treure les escombraries, en llengua shona-, que consistí en lluitar contra la venda ambulant i els assentaments informals amb mesures expeditives: fer fora els venedors i enderrocar tota forma d’habitatge que no tingués un plànol reconegut per l’autoritat. Mort el gos, morta la ràbia, en un context en el qual l’economia arribava al col·lapse per problemes de desabastiment que continuarien durant anys i acabarien desencadenant l’espiral d’hiperinflació que vaig poder viure en persona. Aquesta operació no anà acompanyada de les mesures compensatòries necessàries i acabà contribuint a reforçar la misèria que pretenia combatre.

Em va costar una mica entrar en la història, però al cap de poc temps la novel·la captà completament la meva atenció, convertint-se en un d’aquells casos que adoro, on el viatge en metro cap a la feina es fa curt, on em permeto un minut per acabar un capítol dempeus a l’andana, on algun dia les hores de son se’n ressenten però no massa...
-“Ferran!”.
M’ha semblat sentir una veu que deia el meu nom. Ai carai... Sí que estem malament... Ara sento veus? Continuo llegint.
-“Ferran!”.
Que sí, que he sentit el meu nom... Ara que ho veig, tinc les finestres obertes, que fa calor. Deu ser algú que sap on visc i que em busca... Però quina cosa més estranya!

Miro per la finestra i el misteri desapareix amb una grandíssima sorpresa. El meu amic Anand! Era el meu veí fins que se’n va tornar a l’Índia a finals del 2006. La propietària de l’apartament que llogo ens va posar en contacte, i això fou el principi d’una bonica amistat feta a base de llargues converses sobre música, cinema, la vida i el que toqui. Les seves darreres visites a París havien coincidit amb absències meves. I això d’avui és una sorpresa extraordinària!!!

El fet que ens coneguéssim i establíssim una bona relació en tant que veïns és quelcom que a París resulta atípic. Aquestes coses es van perdent una mica a tot arreu del món “desenvolupat”, però jo encara vinc d’una cultura on els veïns eren coneguts, i alguns fins i tot una mena d’extensió de la família. A París això no s’estila, és una ciutat particularment anònima, i la gent, sigui per timidesa o per una manca d’interès total, rarament entra en contacte amb els veïns, si no és per una gotera o quelcom de similar. De fet el veïnatge a París té aquesta fama d’inexistència, es diu que un veí correrà per a tancar la porta de l’ascensor o de casa i evitar el contacte. Si fins i tot l’ajuntament organitza “la festa dels veïns” a finals de la primavera, per a propiciar ocasions per a que la gent es conegui!

Però és que a més l’Anand ha fet quelcom que em retorna a la infància! Passa per aquí, de fet no sap si encara hi visc però veu una finestra oberta i senzillament em crida. Genial, i encara més insòlit quan la nostra cultura ha evolucionat de tal manera que anar a veure algú de manera espontània és cada cop més rar. Un amic francès em va deixar de pasta de moniato un dia que parlàvem per telèfon i li faig: “a veure si anem a fer un got un dia d’aquests, que fa molt que no ens hem vist”, tot pensant en trobar-nos qualsevol dia que anés bé després de la feina. La resposta arribà ràpida com una escopetada: “estic disponible el dissabte a la tarda d’aquí a tres setmanes”. No cal dir que no ens vam veure.

El meu amic serà a París com a mínim per un mes i mig, per editar un documental seu. I la seva presència coincideix amb l’època més agradable de la ciutat. Fantàstic!

Uns 34 ben contrastats

Celebraré que ja no tinc més l’edat del crist a París, en companyia d’algunes amistats. En mancaran uns quants i unes quantes per motius diversos. Els de Barcelona per raons òbvies, i una bona colla dels de París perquè seran fora de la ciutat. Dimarts és festa a tot França, quelcom que força gent del meu entorn ha aprofitat per a fer pont i marxar a alguna banda.

Jo no sabia què fer ni tenia ganes d’organitzar res, i al final un amic em va facilitar la tasca tot organitzant una festa a ca seva amb una exposició de motius oberta a aportacions. Hi vaig afegir el meu aniversari, vaig convidar uns quants amics i em vaig afegir al tema.
Quelcom de convencional... Em costa d’imaginar quina celebració podria comparar-se amb la de l’any passat. Vaig fer els 33 a Harare, tres dies abans de marxar-ne després de les sis setmanes més tenses, intenses, perilloses i extenuants que he viscut fins ara. M’allotjava a l’Hotel Brönte, al centre de la ciutat i amb un fantàstic jardí, lluny de les restriccions d’aigua i d’electricitat de l’exclusiu i elegantíssim suburbi de Borrowdale, on vaig viure quatre setmanes curioses. Una gran mansió amb pista de tennis al jardí on la quotidianitat consistia en una dutxa freda al matí amb el mètode que a casa en deien “de pel·lícula italiana” –en una al·lusió, suposo, a les pel·lícules del neorrealisme transalpí-; les llargues vetllades de fer-se fosc a les cinc de la tarda i acabar llegint amb una llanterna per culpa dels talls de llum; i les nits de toc de queda tot just abans i després de la fraudulenta segona volta de les eleccions presidencials, quan les milícies pro-Mugabe terroritzaven tot el país.

Durant el meu darrer cap de setmana a Zimbabwe rebia al Brönte la visita de la consultora colombiana que m’havia de substituir, per a un llarg briefing de divendres a diumenge. La Lina venia de Maputo via Johannesbourg. Conscient de les circumstàncies del moment a Zimbabwe, em va demanar si necessitava quelcom. Tenia les necessitats bàsiques cobertes i em quedaven pocs dies al país, però no em vaig poder estar de demanar-li que em dugués una ampolla de vi, un bon pinotage sudafricà “per a una celebració especial”.

De fet, aquella setmana havia descobert una botiga de vins i licors ben a prop de l’oficina de la UNESCO, al centre comercial de Newlands. El procés d’hiperinflació i les restriccions de tota mena havien creat escassetat en tots els sentits, i sobretot unes disfuncions enormes al mercat. En un context de bogeria de les actualitzacions de preus, entro a la botiga i veig una ampolla que a Windhoek valia entre sis i nou dòlars americans. A Harare me’n demanaven cent!!!

La Lina no en va dur una sinó dues, que foren degustades al jardí durant i després del sopar en una conversa llarga i rica en històries de tota mena, de totes les Àfriques, Colòmbia, Europa, la UNESCO i tot el que us pugeu imaginar. En aquestes vaig rebre una trucada al mòbil d’en Jair i la Kremi per a felicitar-me i que va resultar molt emocionant. Amb tot plegat, vaig celebrar l’arribada dels 33 en bona companyia i degustant un bon vi en un país que s’enfonsava. Tota una experiència que dóna per a tots els comentaris que us pugeu imaginar...

One year ago

One year ago, day by day, I was flying. Flying away.

Away from the old Europe, back to Africa. This time to the Southern part of the continent, what was for me terra incognita.

Lands that once again embraced me in the most welcoming fashion. There I saw both the greatest meanings and the meaningless meanness of humanity all. Together in the same physical space, confronted right in face of each other. The dignity regained by all those who had been humiliated for so long. The same dignity subtly or abruptly kidnapped by some who gained it without learning the value of it, without learning the need to treasure, honour and protect it.

Yes, I suffer from the "mal d'Afrique". It has little to do though with the usual pain of those who plunge into deep sadness when holidays are over. It has to do rather with the bruises and wounds left into my very soul by being exposed to and having being part of so blatant contradictions. Those that arise from trying to do something to make things better for all with one hand, while the other hand is forced to hold onto all what is making things worse. Those that come from witnessing the most unfair suffering combined with the greatest indifference, if not the greatest scorn, living door by door. And there is much more.

All this will not prevent me from continuing to celebrate the miracle of life in lands touched by a kind of spirituality that I never found anywhere else. Where you feel part of the land and the people. Where you feel the ubuntu in all its deepness.

Nor it will prevent me from wanting to be back there so badly.

Tornat a casa procedent de casa i passant per casa

Darrerament em trobo que gent propera m'ha perdut la pista. I per a la gent que no és tan propera però que té la bondat de llegir-me de tant en tant encara deu ser pitjor. Així doncs, algunes precisions:

On sóc ara? A París. Aquest ha estat el primer cap de setmana que hi he passat des de principis de setembre. Abans vaig passar un cap de setmana a Eïvissa perquè s'hi casava la meva estimada Celia. Immediatament després me'n vaig anar a Montevideo per una setmana (la "tornada a casa" de l'entrada anterior). Des d'allà vaig tornar a París, a casa. I immediatament després a Barcelona. A casa.

Ara sóc doncs a casa, a París, i llevat de viatges curts i esporàdics per feina -que és probable que n'hi haurà més abans no s'acabi l'any-, m'he de quedar a la capital de l'estat francès d'una manera més o menys estable com a mínim fins a finals d'aquest any. La qual cosa és remarcable, si tenim en compte que ara tot just fa un any hi tornava després d'una llarga temporada a Montevideo, Uruguay. I que posteriorment, a part d'una estada fugaç a Cap Verd, he passat durant 2008 un terç de l'any a l'Àfrica, primer a Namíbia i després a Zimbabwe. I aquí m'aturo -és un dir-, perquè n'hi havia hagut d'altres. I sempre, per feina...

En qualsevol cas, el que queda clar per a mi és que he tornat a casa procedent de casa i havent passat per casa. Perquè he tingut la sort de trobar-me com a casa a diversos indrets (puestus) que es troben en tres continents diferents. I alguns els continuo considerant casa meva. Quelcom d'enriquidor i d'interessant. Però que també té els seus inconvenients. I és que sentir-se com a casa a tants llocs diferents és fantàstic. Tanmateix, tenir tantes cases vol dir que, en el fons, no en tinc cap.

PS: i de fet em deixo Kolda, però la Casamance, tant l'alta com la baixa, és una altra història. O no.

Harare: primeres impressions

El dissabte em vaig regalar un llarg recorregut en bicicleta per Harare. De moment resideixo a Borrowdale, un suburbi del Nord-est, que, com diversos d’altres de la ciutat, fou batejat amb el nom d’un governador colonial. Em dirigeixo cap al sud, cap al centre de la ciutat. La llarga avinguda em porta primer de tot a un dels múltiples centres comercials. Més tard, a un hipòdrom on hi ha anunciada una cursa pel cap de setmana que ve. A l’altra banda, un centre de convencions que es veu molt nou. I per tot arreu, espai lliure.

El primer que em va impressionar de Harare, venint de Windhoek, és l’arbrat. Divers i abundant. Harare, igual que Windhoek, també es troba a una certa alçada, 1.490 metres, el que li dóna un clima temperat tot i ésser al tròpic, encara més temperat que el de Windhoek donat que no es troba al desert, i per tant no és tan extrem. Al costat de la varietat endèmica, Msasa, i de la Jacaranda, introduïda des d’Amèrica Llatina, he vist altíssims i elegants eucaliptus, a banda d’altres espècies.

La ciutat fou fundada el 1890 pels integrants de la columna de pioners encapçalada pel magnat imperialista Cecil Rhodes. Al principi no era més que un fort, al que van donar el nom de Salisbury en honor al primer ministre britànic de l’època. La ciutat va conservar aquest nom durant els diversos avatars de l’època colonial, fins que el 1982, dos anys després de la independència de Zimbabwe, el govern la va rebatejar com a Harare, en honor a un cap indígena local.

El que més impressiona de Harare és sobretot l’extensió i la presència. Segons el darrer cens, de 2006, la ciutat té 1,6 milions d’habitants, amb una àrea metropolitana estimada en 2,8. Així doncs, és una ciutat amb uns números que s’acosten als de Barcelona, però és força més extensa, essent menys compacta i no estant limitada ni pel mar ni per muntanyes.

Continuo per l’avinguda, i un caça d’aspecte soviètic que sembla suspès a sobre d’un mur, talment com un ocellot dissecat, m’anuncia la presència del quarter general de l’exèrcit de l’aire. Immediatament després l’avinguda s’omple de senyals que anuncien que està tancada de les 18h a les 6h, hi ha un sentinella amb un vistós fusell d’assalt AK-47, i les enormes tanques em fan pensar que he arribat a algun edifici oficial important. Efectivament es tracta de la State House, la residència del president. Després de circular per uns dos-cents metres per un carril bici sobre la vorera, arribo a la zona coneguda com a “Avenues”. Sóc al centre.

Un passeig del centre deixa la impressió inequívoca d’ésser en una gran capital. Mentre Windhoek és una ciutat menuda, amb l’aspecte d’una petita ciutat del mid-west americà, amb molt d’espai, sense edificis alts, sense estridències i amb una calma que ratlla el més absolut avorriment, Harare, sense ésser una megalòpolis, és una de les capitals del continent. El centre té un aspecte un pèl soviètic, amb molta arquitectura funcionalista i edificis de formigó més aviat lletjos. Es nota, doncs, que el president és algú que sempre s’ha dit marxista.

Però més enllà de la lletjor d’alguns grans edificis i de l’atrotinament general, al centre també s’hi troben alguns edificis molt remarcables del període colonial, de gust i formes victorianes, alguns edificis amb més gràcia, i algunes petites esglesioles amb molt d’encant i voltades de palmeres.

El dissabte al migdia el centre bull. Circulo per l’avinguda principal plena de gent i de cotxes. Les cares d’alguns i d’algunes, i sobretot les grans cues a enormes benzineres on només funciona un sortidor em recorden que no tot acaba d’anar bé. Veient que deixo la part més cèntrica em preparo per a girar en direcció a l’oest i començar la tornada dibuixant un gran quadrat. Aleshores el veig. Una massa de formigó increïblement lletja amb l’enorme símbol del gall negre sobre fons blanc. La seu del ZANU-PF, el partit del president, en un edifici regal dels xinesos, amb una càrrega simbòlica enorme. Una presència fatxenda que sembla que ho vigili tot.

Redueixo la velocitat quan veig que hauré de canviar de carril perquè hi ha uns policies que han aturat un cotxe, suposo que per algun problema de trànsit. Saludo el policia, que em respon amb un somriure i tot dient: “què, fent exercici?” Una mica més enllà una munió de gent s’acumula al costat d’un autobús que no es mou ni té l’aspecte de fer-ho en el futur immediat. Just al darrera un parell canvien moneda. Una certa tensió de l’ambient, la quantitat de gent que es veu pels carrers buscant-se la vida com poden, i l’ambient de grandesa d’altres dies, m’ha recordat immediatament Belgrad.