Un dels més grans se n’ha anat. Que descansi en pau.

Jo era molt jovenet, tot just un adolescent. Tot just descobria el que aleshores encara era comunament conegut com a “música moderna”. A Londres hi feien un concert d’aniversari per un senyor que feia setanta anys i que estava tancat a la presó, a Sudàfrica. Era en Nelson Mandela. L’havien tancat a la presó perquè era el líder de la majoria negra en un país que tenia lleis racistes, on els negres no podien pujar als mateixos autobusos que els blancs.

Tot just un parell d’anys més tard jo continuava descobrint el món. Encara no tenia quinze anys que veia caure el mur de Berlín, i uns mesos més tard el senyor Mandela sortia de la presó. La meva consciència política s’anava formant en una època de grans canvis marcats per l’esperança d’una nova llibertat. Mentrestant la meva ciutat canviava a marxa accelerada amb els jocs olímpics de 1992. En Mandela hi va venir, en una de les seves primeres grans aparicions internacionals abans no fos president.

Quatre anys més tard, amb els suport dels meus pares, vaig poder fer un any d'estudis a Anglaterra. A la Universitat de Manchester vaig poder entrar en contacte amb tota una sèrie de temes de política comparada i internacional que a Barcelona resultaven d'un abast més restringit. En un magnífic curs de política africana contemporània vam tenir unes quantes sessions monogràfiques sobre l'apartheid. Eren els temps de la presidència de Mandela, marcada sobretot per la feina de la comissió per a la veritat i la reconciliació, que des d'aleshores ha esdevingut un exemple de justícia transicional.

El meu interès per la història de l'Àfrica del Sud va continuar, tot i haver de compartir temps amb multitud d'altres temes. Finalment m'hi vaig tornar a consagrar l'any 2008, quan la feina em va dur primer a Namíbia i després a Zimbabwe. Amb un parell de visites a Sudàfrica i contacte directe amb diferents models de transició per a gestionar la fi del règim colonial i de l'apartheid. El sudafricà, basat en la continuïtat en les estructures econòmiques combinada amb un procés de reconciliació nacional; el de Namíbia, emulació del sudafricà i molt marcat per la guerra civil; i el de Zimbabwe, marcat per una reforma agrària molt mal planificada i executada, i una deriva autoritària que va dur el país al caire del col·lapse.

Nelson Mandela és una figura política de primeríssim ordre, d'una talla molt rarament igualada. Per aquest motiu el seu traspàs ha acabat per tenir una vessant d'esdeveniment mundial mediàtic que ha donat lloc a tota mena de comentaris, alguns de bastant poc afortunats, altres de gens acurats i marcats o bé per la ignorància o bé per l'oportunisme més baix. Abunden els panegírics gairebé santificadors barrejats amb les amnèsies més infames.

Sobre les glosses de la persona i del personatge polític: la grandesa de Mandela no ve només del perdó, pel fet de superar un temps tan llarg de presó i sortir-ne buscant la reconciliació enlloc de la venjança. El que el fa realment gran és que això ho va fer una persona que havia estat a la resistència contra l'apartheid, incloent-hi la lluita armada quan va considerar que totes les altres vies estaven bloquejades. Fou en aquest sentit un lluitador per la llibertat amb tots els ets i uts. Fou un gran dirigent amb un carisma singular i una grandíssima capacitat de lideratge, però també de negociació, i amb la inteligència necessària per a saber pilotar un procés de canvi complexíssim. No s'ha mort un àngel, s'ha mort un guerrer, un lluitador.

I sobre les amnèsies, només cal recordar, per exemple, que Nelson Mandela fou oficialment llistat com a terrorista als EUA fins l'any 2008 -i a diversos líders del Congrés Nacional Africà se'ls denegaren sol·licituds de visat per a visitar el país. El president Obama sempre ha considerat Mandela com un model, perquè es veu com a beneficiari de les lluites dels afroamericans pels drets civils, anàlogues a les lluites contra l'apartheid. No obstant, és el president d'un país que va combatre la lluita de l'ANC per considerar-lo comunista. Igual que Margaret Thatcher, que el 1987 declarà que l'ANC era la típica organització terrorista, i que aquell qui pensés que algun dia governaria sudàfrica vivia en un món de fantasia.

La figura de Madiba és tan gran que no podrà ser banalitzada. Per més que ho intentin. Que desansi en pau, i el que el seu exemple ens il·lumini el camí.

One year ago

One year ago, day by day, I was flying. Flying away.

Away from the old Europe, back to Africa. This time to the Southern part of the continent, what was for me terra incognita.

Lands that once again embraced me in the most welcoming fashion. There I saw both the greatest meanings and the meaningless meanness of humanity all. Together in the same physical space, confronted right in face of each other. The dignity regained by all those who had been humiliated for so long. The same dignity subtly or abruptly kidnapped by some who gained it without learning the value of it, without learning the need to treasure, honour and protect it.

Yes, I suffer from the "mal d'Afrique". It has little to do though with the usual pain of those who plunge into deep sadness when holidays are over. It has to do rather with the bruises and wounds left into my very soul by being exposed to and having being part of so blatant contradictions. Those that arise from trying to do something to make things better for all with one hand, while the other hand is forced to hold onto all what is making things worse. Those that come from witnessing the most unfair suffering combined with the greatest indifference, if not the greatest scorn, living door by door. And there is much more.

All this will not prevent me from continuing to celebrate the miracle of life in lands touched by a kind of spirituality that I never found anywhere else. Where you feel part of the land and the people. Where you feel the ubuntu in all its deepness.

Nor it will prevent me from wanting to be back there so badly.

Guanyen els dolents?

Dos dels llibres més interessants que he llegit durant el 2008 tenen autors sud-africans, dues persones excepcionals que destaquen per la seva trajectòria social, política i, en definitiva, humana. Un dels llibres es diu “Long walk to freedom” (El llarg camí cap a la llibertat), i no es altre cosa que les memòries d’en Nelson Mandela. El primer president de la Sud-àfrica democràtica hi repassa, amb una prosa clara, directa, de bon llegir i sempre plena de seny, el període que va des de la seva infància fins la sortida de la presó el 1990 i la seva elecció a la presidència el 1994. El segon llibre és “No future without forgiveness” (No hi ha futur sense perdó), de l’arquebisbe de Ciutat del Cap, Desmond Tutu. L’autor hi descriu la seva experiència com a president de la Comissió per a la veritat i la reconciliació, que fou la resposta sud-africana a la necessitat de passar comptes amb el règim de l’apartheid un cop arribada la democràcia. Aquesta resposta es caracteritzà per una amnistia a tots aquells qui confessessin públicament els seus crims relacionats amb la repressió i la lluita política d’aquest període. En Tutu hi repassa tots els dilemes morals a l’entorn de la significació d’un procés de perdó i reconciliació que fou plantejat com a expiació col·lectiva, fugint de la perspectiva de vencedors i vençuts, i per tant examinant els crims de tothom, tant els dels opressors com els comesos pels oprimits en la seva lluita per l’alliberament. I per bé que el mateix procés tingui aspectes criticables –com ara el fet de no haver arribat a examinar la trajectòria dels màxims responsables de l’apartheid, des de Peter Botha fins al mateix Frederik de Klerk-, es tracta d’un model marcat per una generositat i una grandesa moral que el fan una referència ineludible.

Cadascuna de les dues obres es mereix un comentari apart. No obstant el que m’interessa en aquest moment és reflexionar sobre una coincidència curiosa, que pot semblar anecdòtica sense ser-ho: tots dos personatges expliquen una experiència igual. Es tracta de dues persones que han dedicat la seva vida a la lluita contra l’apartheid, un regim edificat sobre el racisme més repugnant i primari. Tanmateix a tots dos els va passar de trobar-se en un avió, arribar a saber que els pilots eren negres i tenir una reacció instintiva: dubtar de la capacitat del personal per a fer la seva feina d’una manera competent. Tots dos fan la mateixa valoració del fenomen, basada en el poder de la perversa lògica de l’apartheid, que li permeté de conquerir les ments, fins i tot les de les seves víctimes, fins arribar al punt en que aquestes qüestionessin les pròpies capacitats i es creguessin veritablement inferiors.

Aquest matí agafo un avió a Hanoi, per volar a Hong Kong i des d’allà a Paris. Quan el procés d’embarcament sembla complert i ja som tots asseguts, la megafonia ens fa saber que es demana la presencia d’un tal Mohammed Ali a la capçalera de l’avió. La meva reacció immediata no és de pensar en el mític boxador Cassius Clay un cop convertit a l'Islam; al contrari, el primer que penso en sentir el nom és que espero pel bé de tots que al tal Ali l’hagin revisat de dalt a baix, no fos cas que es tractés d’un terrorista en actiu. Immediatament em passa el que explicaven en Mandela i en Tutu, penso: però què caram és això que estic pensant? Com puc ser tan animal de només sentir un nom àrab i passar de manera automàtica a la sospita? És que potser no hem passat tots el control de seguretat habitual, tan emprenyador, el tal Ali igual que jo mateix i la resta de passatgers?

És exactament això el que em porta a la ment la coincidència entre en Mandela i en Tutu i les reaccions instintives. En el meu cas, havent llegit el que diuen aquestes dues venerables persones, m’agradaria pensar allò de “great minds think alike” (les grans ments pensen de la mateixa manera). Però molt em temo que la desgraciada analogia no es correspon amb una qualsevol semblança meva a les enormes figures al·ludides, sinó més aviat a l’altra banda, al poder dels sistemes politico-mediàtics per a configurar les nostres mentalitats i no només fer-nos fer el que volen sinó també pensar-ho. En aquest moment treballo a les Nacions Unides. He estudiat àrab, vaig trobar la llengua fascinant i no hi he tornat per manca de temps en el que no és més que una altra de les meves espines clavades; tinc una barreja de respecte i fascinació per la cultura àrab; pel que fa a aquest món de moment només he pogut visitar el Marroc i els territoris palestins, i arreu m'hi he trobat amb una acollida de categoria. Fins i tot em van proposar de postular-me per una (bona i interessant) feina a Ramallah i vaig dir que no perquè considerava que només el fet d’anar-hi a treballar en aquelles condicions era legitimar l’ocupació. I tantes altres coses que podria dir. I no obstant, quan he sentit l’anunci per megafonia la primera cosa que he fet ha estat sospitar.

Em temo que en aquesta guerra guanyen els dolents. Òbviament algú que sigui capaç de pujar a un avió per a fer-lo miques amb tots els ocupants inclosos, o fer el mateix amb un autobús o amb el que sigui, no pot rebre en cap cas el qualificatiu de “bo”, perquè una tal acció no es justificable en cap cas, ni en la pitjor de les opressions. Però que jo mateix arribi a raonar d’aquesta manera em fa pensar que des de “l’altra banda” hi ha massa coses que no fem bé, com per exemple deixar-nos menjar el cervell per l’obsessiva cultura de la por en què vivim, que ens instal·la en la sospita permanent sobre els uns, i només sobre aquests uns. La prova que encara hi ha esperança podria ser justament que en aquest moment escric això –encara que aquesta afirmació pugui sonar pretensiosa-. En tot cas espero que hi hagi molts més blocs com aquest, i per molts anys.

Crisi humanitària a Sud-àfrica

Dues setmanes després de l’esclat de la crisi dels atacs generalitzats a estrangers a Sud-àfrica, amb un sagnant balanç de 62 persones mortes, el país s’intenta refer de la trencadissa enmig de la incredulitat i la incomprensió generals. El govern va trigar uns quants dies a reaccionar, entre crides de tots els partits polítics de l’oposició i altres actors, fins que finalment es va decidir a fer intervenir l’exèrcit en suport de les forces policials. Tot plegat va durar gairebé una setmana.

L’onada de violència va dur a milers de ciutadans estrangers, fonamentalment procedents de Zimbabwe, de Nigèria i de Moçambic, a buscar refugi en esglésies i comissaries de policia. El resultat és avui, segons les xifres oficials, d’entre trenta i cinquanta mil desplaçats interns (no es pot parlar estrictament de refugiats donat que aquestes persones no s’han desplaçat a un altre país). Les regions més afectades, el Cap Oest i Gauteng, on es troben les dues aglomeracions urbanes més importants, Ciutat del Cap i Johannesburg respectivament. Totes aquestes persones s’acumulen en camps temporals mentre el país es pregunta si és convenient o no que es reintegrin al lloc on vivien –moltes veus s’alcen per a dir que això no té sentit donat que ha fracassat-. L’altre gran conjunt d’interrogants és el de les causes profundes d’aquest esclat, el gran descontentament i frustració acumulades per les capes més desfavorides de la població local en un país on l’alliberament va venir a través d’una transició força pacífica que no va alterar les estructures de poder econòmic ni el repartiment dels recursos.

Aquesta ha estat en definitiva una manifestació particularment violenta d’un estat de coses, d’un nivell d’exclusió social que constitueix una greu amenaça per l’estabilitat de la “nació arc de sant Martí”, en un context en el qual els polítics no només no ho han anticipat sinó que els ha agafat amb el pas canviat, posant de manifest una gran i preocupant desconnexió amb la societat a la qual se suposa que han de servir. Greu senyal d’alarma que expressa també les contradiccions de tota la subregió, amb l’esfondrament progressiu de Zimbabwe. No són doncs moments propicis per a l’Àfrica austral.

PS: I precisament avui dormo a Johannesburg, de camí cap a Harare.

Sud-àfrica crema

Aproximadament dues setmanes després que jo hi posés els peus per primer cop, Sud-àfrica crema. Johannesbourg, la capital econòmica, i tot Gauteng -la regió circumdant, on també es troba Pretòria, la capital administrativa-, pateixen una onada de violència xenòfoba que durant el cap de setmana i fins avui ha causat 22 morts. Segons tots els comentaristes es tracta d'una explosió de violència de pobres contra pobres, on grups d'esvalotadors apallissen tothom qui es posi pel mig i es dediquen al pillatge. Objectius preferents són els immigrants, quan es calcula que gairebé tres milions de zimbabwesos han fugit del seu país per culpa del col·lapse econòmic, i mentre Gauteng continua essent un pol d'atracció de mà d'obra de totes categories, de Sud-àfrica mateix i a nivell internacional.

En aquesta part del món tothom fa la mateixa pregunta: què passa? Els comentaris són diversos i la resposta no és senzilla, però hi ha algunes coses a dir:

Alguns comentaristes afirmen que es tracta de violència planificada i articulada per bandes criminals, donat que s'ha estès com una reacció en cadena a tots els townships -suburbis pobres, en molts casos autèntics barris de barraques amb carències enormes en termes sanitaris i d'equipaments-, i que fins i tot va arribar al districte de negocis de Johannesbourg. Al respecte es pot dir que altres esclats de violència similars també s'han escampat de manera tan espontània com ràpida, sense necessitar massa organització.

Més enllà de l'anàlisi episòdic, tothom coincideix en que hi ha una problemàtica social evident. Per una banda la transició política sud-africana fou modèl·lica en molts termes i, diuen els apologistes, va conduir a una veritable reconciliació. Però en cap cas va tocar les bases de l'estructura social ni el repartiment de la riquesa. La majoria va accedir al govern amb la promesa de serveis públics de qualitat per a tothom i de garantia de la igualtat d'oportunitats. No obstant, no n'hi ha hagut prou. Tothom acusa al govern de no haver fet prou per a lluitar contra la pobresa, i d'haver concentrat els seus esforços en una elit, en un país on l'epidèmia de la SIDA causa veritables estralls. Així mateix, la política d'immigració sembla haver estat marcada per una aproximació basada en una interpretació extensiva però potser no prou acurada del principi de l'ubuntu. L'ubuntu és un concepte considerat com a tradicionalment africà, i provinent de les llengües dels grups bantu de Sud-àfrica. Segons una definició de l'arquebisbe Desmond Tutu, "una persona amb ubuntu és oberta i disponible per als altres, afirmativa dels altres, no se sent amenaçada quan els altres estan bé, perquè té una seguretat en ella mateixa que ve del fet de saber que pertany a un tot més gran, i que ell o ella és disminuït/disminuïda quan els altres són humiliats o disminuïts, quan els altres són torturats o oprimits". En aquest cas l'ubuntu es traduiria per l'hospitalitat sense preguntes ni condicions, una política de portes obertes i prou, és a dir, sense mecanismes per a donar als nouvinguts les condicions de ciudadania legal i econòmica. Alguns fins i tot afirmen que si el govern sud-africà hagués otorgat l'estatut de refugiats a bona part d'aquests immigrants, hauria pogut beneficiar-se de l'expertícia i el suport de diverses agències de Nacions Unides. Finalment, gairebé tothom coincideix a destacar un dèficit educatiu important, pel qual la població més pobra no ha pogut accedir a una educació per la qual pogués aprendre que són precisament aquells estrangers que són atacats els que en el seu moment van lluitar contra l'apartheid.

En qualsevol cas aquesta crisi expressa diverses coses. El fracàs d'un model econòmic que no té en compte les necessitats de la majoria. I en una lectura regional, l'esclat a la cara del president Thabo Mbeki d'un problema, el de Zimbabwe, que ell ha persistit en negar, no se sap ben bé si per la seva aproximació de "diplomàcia silenciosa" o bé pels seus lligams afectius i fins i tot familiars amb el president Mugabe...

Districte 6

Diuen que si vas a Ciutat del Cap i només tens temps per a un museu, l’elecció és òbvia: el districte 6. I això és el que vam fer. Des dels meus estudis de política africana a la Universitat de Manchester, el 1996-1997, sempre havia tingut ganes de conèixer Sud-àfrica, un país fascinant per la complexitat de la seva història.

Tal com passa a la resta del continent, les fonts més clàssiques expliquen la història del lloc a partir de la primera implantació holandesa, el 1652. Igual que per a molts continua passant amb Amèrica, que fou “descoberta”. La regió havia estat poblada des de temps immemorials pels San i pels Khoikhoi. Que van conviure amb els holandesos durant més de cent cinquanta anys a base sobretot d'ignorar-se, mentre la ciutat fou relativament poc més que un port, punt de pas ineludible de la ruta vers les índies. En general els colonitzadors no tenien massa interès en la colònia més que com a punt estratègic en la ruta vers les índies. No obstant un cert grup hi va trobar la seva epopeia: els trekkboers, els pagesos errants, fortament individualistes, calvinistes rigoristes que s'expandiren per Sud-àfrica on trobaren el seu particular far west -en aquest cas, més aviat "far east"-, alimentant un mite molt important per a la identitat afrikaans.

El segle XIX fou extraordinàriament turbulent i ric en esdeveniments, la majoria de gran violència. És l’època de l’adveniment de l’imperi Zulu, aixecat sota el lideratge de Shaka Zulu, que va unificar les tribus de Kwazulu-Natal sota una disciplina militar que li va valdre una mítica referència violenta a l’imaginari occidental. Els zulus continuen considerats com a extremadament violents, però de fet va conviure amb els boers o els britànics, que tot i tenir una altra imatge no es van estar de perpetrar matances quan els va convenir.

Les coses van començar a canviar més tard, amb la decadència del mercantilisme holandès, que va donar lloc a l’arribada precisament dels britànics. Els britànics van arribar amb colons de professions liberals i un model urbanitzador que es contraposava amb la ruralitat dels boers. L’abolició de l’esclavitud va accentuar les divisions i va impulsar la cerca dels trekboers, que se sentien desprovistos del seu mandat civilitzacional. Vers el 1870 el descobriment de minerals preciosos i de diamants a l'interior fa que la Ciutat del Cap, la "mare de sudàfrica", perdi pes relatiu com a centre econòmic de l'incipient estat, i consolida la dinàmica econòmica dual entre anglesos, més centrats en l’extracció mineralística, i boers, amb una forma de vida més centrada en l’explotació agrícola.

De les moltes coses que en podria destacar, em quedo amb dues: els uns pels altres, amb les motivacions dels diversos grups, Sud-àfrica ha viscut els dos darrers segles en unes circumstàncies de presència i ús social d’un nivell de violència important, de la qual no hi ha cap generació que n’hagi crescut al marge. Per altra banda, això ha estat combinat amb l’element racial, del qual l’apartheid (la segregació racial legalitzada i feta sistema econòmic i social) no en fou més que la sublimació.

El museu del districte 6 explica la història d’aquesta zona cèntrica de Ciutat del Cap, que circumda el castell, la primera fortificació colonial. El districte 6 és l’exemple vivent de la cara més sinistra de l’apartheid: la reubicació de col·lectius sencers d’acord amb el color de la pell, una autèntica versió sud-africana de la neteja ètnica. El règim de l’apartheid va decidir a principis dels anys seixanta que el districte 6 era una zona deteriorada i habitada majoritàriament per negres, que calia netejar i repoblar amb blancs. Igual que va passar a Klein Windhoek (la zona de la capital de Namíbia on resideixo), els habitants en foren expulsats i reubicats en barris de barraques. La gentrificació, allò que a moltes ciutats del món ha durat dècades –i que a Barcelona s’encetà a finals dels vuitanta- fou artificialment accelerada a la Sud-àfrica de l’apartheid amb criteris racistes i pràctiques pròpies del feixisme més pur. El museu del districte 6 és un testimoni viu de tot allò que fou eliminat, que combina magistralment l’exposició de fets amb una col·lecció de vivències personals del que fou aquella àrea de la ciutat.

El que em vaig perdre i el que no

La veritat és que em va doldre fins a la medul·la el fet de perdre'm la visita al Cap de Bona Esperança, el punt més sudoccidental del continent africà, on l'oceà índic es troba amb l'atlàntic. Malauradament la colleta va decidir anar-hi quan jo encara no m'havia incorporat al grup, mentre volava de Lilongwe fins al Cap en el meu particular periple. Considerades totes les alternatives -vistes les coses que volíem fer-, van pensar, erròniament, que aquesta era la part que menys m'interessaria. Hem tingut poc temps per conèixer-nos, amb la colleta... Però bé, les alternatives eren la ruta dels vins, l'ascensció a Table Mountain, i altres activitats... I bé, vaig poder observar la grandiositat de la península de Bona Esperança des d'un dels millors punts d'observació possibles: el cim de Table Mountain. Fer-ho des de més a prop és motiu suficient com per a tornar a Ciutat del Cap.

Table Mountain domina la ciutat i fa honor al seu nom. És un massís que forma una planície d'uns tres kilòmetres de punta a punta, i vist des de lluny recorda una taula, una superfície plana equivalent. El seu punt més alt és a 1086 metres sobre el nivell del mar. I mirant cap al sud, el salt talla la respiració, fa gairebé sis vegades l'alçada del salt de Romaboira -al Cap de Sant Sebastià, a Palafrugell, que Josep Pla definí com "l'angle recte més perfecte que a Catalunya formen terra i mar"-. Ja em perdonareu la referència local, però tots els humans tendim a fer el mateix, no veiem les coses tal com són sinó tal com som nosaltres, passant-les pel sedàs de la nostra vivència i la nostra circumstància. En qualsevol cas el salt al sud de Table Mountain -i al nord, de fet-, és espectacular. L'impressionant massís té al flanc est una altra muntanya, "Devil's peak", i a l'oest "Lion's head". Amb la "Table Bay" delimiten l'emplaçament del centre històric, l'amfiteatre natural del "City Bowl".

Dels itineraris possibles per a la pujada vam triar el més fressat, el que puja cap a Platteklip Gorge, el coll de la pedra plana, un coll al mig del massís vist des de la ciutat, que a estones semblava el Passeig de Gràcia, vista la quantitat de gent que hi circulava. Amb l'activitat festiva de la nit anterior la primera part de l'ascenció fou una agonia. Però el panorama realment s'ho val.

Cape Town

Confesso que feia temps que una ciutat no m’impressionava tant. Ciutat del Cap és una de les ciutats més espectaculars que he vist, realment singular, situada en una localització privilegiada que la fa única. La ciutat creix a la punta nord de la península del cap de bona esperança, sota la falda de Table Mountain. Imagineu-vos una Barcelona delimitada per una muntanya que fes dos cops l’alçada del Tibidabo i que caigués com ho fa Montjuic. De Table Mountain cap al Nord, la ciutat i el mar. Cap a l’est, s’estén la ciutat amb totes les seves grandeses i misèries. Cap al sud, el marc espectacular i incomparable del cap de bona esperança.

El centre de la ciutat és una barreja d’influències colonials diverses. Des del districte de negocis, que em recordava molt la zona al voltant del port de Buenos Aires –a l’americana, però sense arribar al gegantisme dels edificis i carrers-, fins a la zona pels volts de Long Street, amb els seus edificis d’inspiració victoriana.

En qualsevol cas el que talla la respiració és contemplar tot el panorama des de Table Mountain. Sobretot quan has fet la pujada a peu, després d’una nit festiva i llarga.

Continuarà...

Lilongwe-Johannesbourg-Windhoek-Cape Town

El primer de maig me’l vaig passar viatjant. I donat que era la tornada d’un viatge de feina, tècnicament aquest festiu el vaig treballar. Acabades les reunions a Lilongwe el dia anterior, em va sonar el despertador a quarts de sis del matí per anar cap a l’aeroport. A les vuit sortia l’avió cap a Johannesbourg. Jo anava a Ciutat del Cap, però passant per Windhoek. Que seria com ara volar de París a Barcelona i després a Sevilla, però passant per La Corunya. Quelcom de semblant només que amb distàncies una mica més llargues. Aquest prodigi de planificació i d'eficàcia no fou degut a la meva fal·lera pels avions –m’agrada viatjar-hi, però tampoc tant-, sinó al fet que la tornada fins a Windhoek formava part d’un viatge pagat per la feina, i l’anada a Ciutat del Cap era per plaer. Suprimir el pas per Windhoek probablement m’hauria sortit car en termes de la part que pagava jo, i sobretot en termes de temps i paciència per a fer moure la maquinària burrocràtica.

A l’aeroport m’hi duien en cotxe, i encara mig adormit observava la llarga carretera, amb una quantitat considerable de gent a les vores, alguns per esport, altres desplaçant-se per feina o pel que fos quan tot just sortia el sol. A Namíbia tal densitat de població és inexistent. És el país dels grans espais buits. Observava també les parades dels microbusos, diferents però alhora molt semblants a les de l'Àfrica de l'Oest. Observava l’enorme extensió de Lilongwe, ciutat sense massa gràcia on els topònims són tan poc divertits com “Àrea 1”, o les que siguin. Les fondalades i els enormes barris de barraques es despertaven sota la boira, abans que jo i més que jo.

L’aeroport estava desert, i l’avió ja venia mig ple donat que havia començat el seu recorregut a Blantyre. Ens van servir un esmorzar, després del qual em vaig quedar fregit. I em vaig despertar tot just a temps per a observar un ritual curiós, que de moment només recordo haver vist a l’Àfrica. Quan se surt volant d’un país que es troba en zona de paludisme, se sol sentir un anunci que avisa que la cabina serà desinfectada, i immediatament desfilen assistents de vol amb uns esprais. Resulta molt curiós. N’entenc les raons, donat que pel que sembla un mosquit transmissor es pot haver introduït a l’avió i viatjar a zones no infectades. No obstant, no deixo de trobar-hi un punt degradant. Almenys aquest cop no fou com en una de les tornades de Dakar, on em vaig haver d’aguantar el riure perquè van aparèixer dues hostesses que, literalment, semblava que desfilessin, recordant-me massa l’espectacle “Exit”, del Tricicle...

Arribo a Johannesbourg i em toca anar a buscar la maleta facturada per a tornar-la a facturar. Quan ja ho tinc tot i me’n vaig cap a la duana em comença a seguir i a flairar-me un gos, que sembla que passegi al guàrdia que aguanta la corretja. Penso què diantre li deu passar a l’animal i m’adono del que deu ser. M’és confiscada una poma. No tinc notícia que hi hagi hagut cap atemptat terrorista amb pomes-bomba, però sí que multitud de països no permeten l’entrada d’aliments per raons d'higiene fitosanitària. Sigui com sigui, mai no m’havien confiscat una poma. Però he de dir que, en contra de situacions que he viscut a multitud d’aeroports europeus –i un cop a Tel Aviv, però això mereix una entrada a part-, en cap moment m’han fet sentir com un delinqüent, cosa que, en els temps que passem, és molt d’agrair.

A l’aeroport de Johannesbourg puc fer finalment el que he intentat fer infructuosament a Windhoek durant un mes: passar-me una llarga estona en una llibreria i fer algunes adquisicions. A Windhoek encara em queden algunes llibreries per explorar, però fins ara, en un cas hi havia una oferta molt limitada i reduïda sobretot a narrativa anglosaxona no autòctona. I en els altres tres casos, més de tres quartes parts dels llibres en oferta eren bíblies. I és que en aquesta part del món s’hi barreja l’herència dels pietosos colonitzadors calvinistes, que se sentien imbuïts d’una missió divina, amb l’espiritualitat d’un continent on els éssers humans encara se senten un tot amb la natura que els envolta, són en general conscients que no la poden controlar i busquen referents trascendents. I de ben segur que moltes altres coses, més que les que pot explicar aquest historiador i antropòleg de pa sucat amb oli. Però, de nou, això es mereix una altra entrada.

Vaig sortir tot cofoi de la llibreria amb diverses adquisicions que vaig començar a devorar amb avidesa. Un llibre dels diversos que hi havia sobre la situació a Zimbabwe, que em vaig polir en dos dies. Les memòries de Nelson Mandela, el volum de Desmond Tutu sobre la comissió sobre la veritat i la reconciliació (aquí sí que hi haurà una entrada específica), i algun altre títol. Vaig engolir un capuccino de dimensions americanes mentre escrivia al blog. I finalment em vaig encaminar cap l’avió que em duia a Windhoek. Aquest avió anava ple fins a dalt. I per qüestions de reorganització de l’espai, em van seleccionar per posar-me a business. Cosa que em va permetre gaudir d’un dinar fantàstic a les altures.

A l'aeroport de Windhoek, canvi de moneda. El dòlar de Namíbia té la cotització lligada amb la del Rand sud-africà, i en contra del que passa en molts altres llocs, el canvi en aquest despatx de l'aeroport és 1 a 1. A Namíbia es pot pagar a tot arreu amb Rands. A Sud-Àfrica, però, els dòlars de Namíbia no els volen ni veure. Coses del veïnatge.

Després de més escriure i llegir, mentre es pon el sol camino cap a l'avió. El vol ja a les fosques, entre llegir i dormir, em porta fins a una ciutat que encara no ho sé, però que em fascinarà: Cape Town, Ciutat del Cap.

Brunch i Trivial Pursuit

Aquest diumenge em van convidar a una mena de "brunch party". El "brunch", terme anglès per a designar un esmorzar-dinar que constitueix tota una cultura, que no se sap si és un breakfast o un lunch però que és un pretext fantàstic per a disfrutar d'un dia lliure sense preocupar-se massa dels horaris.

No hi ha bona taula sense sobretaula, i en aquest cas vam acabar fent quelcom que no havia fet de feia anys: una partida de Trivial Pursuit. Només que en aquest cas fou molt més complicat del que solia ser habitual, perquè la versió del joc era... la sudafricana. Imagineu-vos doncs, preguntes d'esports on les més aviat emprenyadores qüestions sobre tauromàquia i mites del ruedu eren substituïdes per d'altres relatives al cricket, un esport molt popular a Anglaterra i a altres territoris de la Commonwealth -de fet un amic anglès va invertir vàries hores en explicar-me'n les regles, que amb prou feines recordo-, però que a casa nostra no té massa predicament si no és entre els paquistanesos de la Barceloneta -i d'altres barris, suposo-, que en feinen partides improvisades a la Plaça del Mar, i que encara ho deuen fer si no és que els han fet fora treient-se de la màniga algun article de l'ordenança sobre el cinisme (ai, perdó, volia dir civisme... D'on deuen venir, aquests lapsus?...). O preguntes sobre geografia relatives a tot el que us pugueu imaginar sobre el país de l'arc de Sant Martí (Sud-Àfrica): que si la muntanya més alta de la regió de vés-a-saber-a-on, o el riu que va parar al llac de qui-sap-lo. O preguntes sobre literatura que començaven dient: "quin és el poeta afrikaans que va escriure...". Tot i això, amb un amic madrileny d'ascendència valenciana vam estar a punt de guanyar. No obstant els nostres oponents tenien una arma secreta: un lletraferit local que es va incorporar a mitja partida i que va triar el seu equip perquè aleshores anàvem quatre formatgets a dos... Això sí, els tips de riure que ens vam fer van ser abundants. Sobretot quan, cada cop que apel·làvem a un altre local que anava i venia, la seva resposta era invariablement que ho busquéssim al google. "Let's google it, man!", que deia... Curiosa manera de plantejar un debat sobre la contribució d'Internet a la cultura general.

PS: això del google ens va fer riure molt, però el que no fa tanta gràcia son tants i tants comentaris que he sentit de professors universitaris i de secundària sobre l'utilització d'Internet per part dels estudiants. En alguns casos no és tan recerca d'informació com plagi sistemàtic. Si fins i tot hi ha companyies que comercialitzen programari destinat a detectar-lo!