Uzbekistan, "mon amour"

Llegeixo a al diari El País un extens article sobre el president del Futbol Club Barcelona, el Sr. Joan Laporta. La meva sorpresa pel fet que un mitjà com aquest li dediqui tanta atenció s’acaba quan en veig el contingut. “Laporta y la diva uzbeca”, es diu el reportatge del periodista John Carlin, que hi descriu els negocis del president del Barça amb Gulnara Karimova, filla del president d’Uzbekistan. Islam Karimov és el president d’Uzbekistan des del 24 de març de 1990, quan el país encara era una de les repúbliques socialistes soviètiques. Des d’aleshores ha anat renovant el seu mandat presidencial. Els seus mètodes són tals que organitzacions de drets humans l'acusen de manipular eleccions, erradicar l’oposició política i concentrar el poder econòmic en una elit al seu voltant. Mentrestant, la seva filla Gulnara estudiava un doctorat a Harvard i esdevenia diplomàtica, mentre pel que sembla acumulava una gran fortuna a base de negocis de tota mena fets sota la protecció del seu pare. L’article acusa en Laporta de fer-hi negocis tot ignorant la naturalesa corrupta i assassina d’un règim dictatorial dels més terribles del món, on els drets humans són paper mullat i s’hi practica fins i tot l’esclavisme -ús de criatures en el cultiu de "l'or blanc", el cotó, del qual Uzbekistan és un dels principals productors del món-. L’acusa també de barrejar-hi el Barça.

Encara no he acabat de llegir l’article que ja he encarregat via Amazon el llibre “Murder in Samarkand”, de Craig Murray. En Murray fou ambaixador britànic a Tashkent entre 2002 i 2004, i fou així testimoni de primera mà de les animalades del règim uzbek –la més famosa, haver assassinat opositors els cadàvers dels quals presentaven signes d’haver estat bullits vius-. En Murray descriu el funcionament d'un país que passà de l’era soviètica a la desintegració de la URSS sense que hi hagués transició de cap mena, ni política ni, pel que sembla, econòmica, i on una casta cleptocràtica s’enriqueix a base del pillatge de les riqueses del país –gas natural, or i, sobretot, el cotó, regat amb l’aigua que solia alimentar l’avui gairebé desaparegut mar d’Araal-, mentre la majoria de la població viu en condicions de pobresa. En Murray explica com fou testimoni de com se li permeté a en Karimov de continuar fent el que li vingués de gust, no només sense cap protesta sinó amb elogis, senzillament perquè resultava un aliat valuós per a en Bush, en Rumsfeld i tota la llur petuleia de criminals i poca-vergonyes en la seva “guerra contra el terror”. Uzbekistan té frontera amb l’Afganistan i esdevingué un punt de pas clau per a la invasió d’aquell país. I també té hidrocarburs.

El mateix Murray és un personatge controvertit, per una conducta un pèl frívola, però se li ha de reconèixer, com a mínim, haver precipitat un debat capital al Regne Unit de Tony Blair: fou en efecte en Murray qui denuncià que la malanomenada “guerra contra el terror” no gastava escrúpols, donat que els seus dirigents no feien fàstics al fet que s’obtingués informació dels detinguts i capturats a base de tortures. Foren les denúncies de Murray les que van acabar destapant l’escàndol dels vols de la CIA amb detinguts convenientment “deslocalitzats” per a que poguessin ser convenientment torturats sense que les persones responsables s’exposessin a ésser perseguides legalment. Així fou exposada la misèria moral de Bush, Blair i els seus aliats –incloent-hi l'ex-presdient del govern espanyol avui president de la FAES, que fa servir com a altaveu per a les seves proclames reaccionàries i les seves tesis completament alineades amb el pensament dels "neocons" americans. A ell això li va donar beneficis personals, entre classes a Georgetown i un contracte amb el Sr. Rupert Murdoch. Encara hem de veure, però, en què es va beneficiar el contribuent espanyol de la seva decisió de participar a la guerra d'Irak-. Una misèria moral que ens persegueix i ens perseguirà, perquè deslegitima tota acció política feta pretesament en nom de la democràcia i el respecte dels drets humans, i estimula tothom a ignorar el dret internacional.

A través de les meves connexions alemanyes conec una ciutadana d’aquell país que ha treballat a Uzbekistan, i que precisament passa per París amb una seva amiga uzbeka. No em puc estar d’aprofitar la coincidència en aquest cap de setmana que a París és estival, de manera que els proposem d’acabar la seva marató turística en un bon restaurant. De moment em limito a escoltar, donat que la uzbeka només parla rus i l’alemanya ens ha de traduir, i a més perquè les històries que explica ja són prou interessants: la noia, d’uns trenta anys, en fa uns quants que treballa en una associació d’assistència a treballadores del sexe. Tot un món que existeix a tot arreu i que en aquella part del món es veu afavorit per unes pràctiques socials i religioses molt rígides, a base de matrimonis arranjats als que les noies han d’arribar verges –cosa que genera submissió, indefensió i una lucrativa indústria de la cirugia plàstica-. Les històries que ens explica del Tashkent ocult són veritablement esfereïdores.

Quan ja fa hores que parlem, finalment no em puc estar de fer-li la única pregunta sobre política que li farem avui; li demano què pensa de la Gulnara. Em respon que la Gulnara està fent una bona feina. No insisteixo, donat que el que molta gent en diu és que ha estat molt hàbil alhora de construir-se una imatge de filantropia i interès en la comunitat a través de la seva fundació, aprofitant el favor dels mitjans de comunicació locals per a que ningú faci massa preguntes sobre l’origen de la riquesa que fa possible tanta generositat. A més, també sóc conscient que la nostra amiga no té perquè tenir ganes de criticar la filla del president del seu país davant d’estrangers que amb prou feines acaba de conèixer. I en qualsevol cas tota la vesprada ha estat interessantíssima.

No em sorprèn que aquest article apareguí com a avís d’un grup mediàtic amb interessos molt determinats per a un Joan Laporta amb aspiracions polítiques. Diuen que el senyor Laporta no va respondre a les preguntes de l'autor de l'article, quelcom que, veient-ne el to, puc arribar a entendre. Tanmateix em quedo amb les ganes de saber què en pensa, de tot plegat.

Un home humil

Una setmana d’emocions fortes i de retrobaments intensos i emotius s’acaba amb una visita del Secretari General de l’Organització de les Nacions Unides, Sr. Ban Ki-Moon, a la seu de la UNESCO a París. Ban arribava a París procedent de la cimera del G-20 celebrada a Londres, per a participar a una reunió del Chief Executives Board (CEB). Aquest òrgan que es reuneix dos cops l’any –l’un a Nova York i l’altre a Europa-, és la màxima instància de coordinació del sistema de Nacions Unides. Presidit pel mateix Ban, aplega els caps de totes les agències de Nacions Unides. Per entendre’ns, si les Nacions Unides fossin el govern del món, el CEB en seria com el Consell de Ministres.

El Director General de la UNESCO, sr. Koïchiro Matsuura, presenta en Ban amb un panegíric un pèl exagerat, on diu que l’admira des que en va llegir una biografia. En Ban comença el seu discurs als ambaixadors i ambaixadores i al personal de la UNESCO dient amb molt d'humor que, precisament, a causa de biografies que no ha escrit ell mateix es troba que sovint la gent se l’imagina més intel·ligent i més brillant i molt millor del que és. I ens ho diu a part de l’humor amb una humilitat que sembla ben genuïna.

La mateixa humilitat amb la que gairebé no s’adona d’un error banal que molta gent de la casa considerarà una cagada monumental, sinó un sacrilegi –saluda el personal de la UNICEF, organització que, per a algunes persones presents a la sala, només existeix per fer-nos la competència!!! I, sobretot, la mateixa humilitat amb que ens recorda que el sentit de la nostra feina és construir un món millor per a la gent que hi viu. Això és importantíssim, perquè sovint s’esdevé que les persones que arriben a aquest nivell perden aquesta referència entre tanta “alta” política.

Què hi ha de genuí i què hi ha de postura en el seu discurs? Per una banda, Ban no és ni molt menys tan mediàtic com el seu predecessor Kofi Annan. En Kofi venia del mateix sistema, del DPKO (el departament que coordina les missions de manteniment de la pau, cosa que el feia molt més “general” que “secretari”). En canvi, en Ban és un diplomàtic, que quan se l’ataca per ser poc visible respon que prefereix la bona feina feta amb discreció que la foto. Ens diuen que és més Secretari que General, i que per això fou fortament promocionat per a l’elecció pel govern dels EUA. Tot plegat seria l’objecte d’una altra entrada i d’un llarg debat. De moment em quedo amb un senyor que, sense haver galvanitzat l’auditori a la Mayor Zaragoza no ha deixat de causar-me una molt bona impressió tot recordant-me el sentit de la meva feina, un sentit que tot sovint es perd de vista amb tanta corbata i tanta abstracció. Li desitjo la millor de les sorts, i compto amb continuar essent part de l’esforç.

"Cinema salvatge"

L'escena cultural de Windhoek és limitada -es tracta al cap i a la fi de la capital, petita, d'un país petit-, però existent i fins a un cert punt prou variada. Ahir vaig assistir a la inauguració de l'edició d'aquest any del "Windhoek International Film Festival", que s'estén des d'avui fins al 13 d'abril. El programa se centra en produccions independents de procedència diversa -algunes de locals-, i conté algunes joies que ja he vist i que recomano a qui no ho hagi fet, com ara "Persepolis" o bé "Emma's glück".

L'interès de la inauguració, però, anava força més enllà del cinema. Era sens dubte una de les ocasions de l'any. Essent Windhoek una ciutat petita, pel que el comenten tothom s'acaba trobant allà mateix. I en aquest cas, la inauguració era tot un esdeveniment, amb discursos diversos, l'alcalde inclòs, salutacions, tota la crème de la crème de Windhoek, tothom emperifollat -jo de fet anava amb la meva guayabera nica- i presència del cos diplomàtic. Pel que fa als discursos, constato que el llenguatge barroc, extremadament retòric, i la tendència a ser generosos amb l'ús del temps que havia observat a l'Àfrica francòfona també s'estila en aquestes latituds, només que, òbviament, en anglès. I sobre els diplomàtics, doncs ja n'he conegut uns quants, tant aquí com en altres indrets, i no els trobo massa diferents de la resta del món: alguns són persones de vasta educació i cultura i molt afables, amb qui la conversa flueix amb facilitat. Altres són més aviat de can fums i es pensen qui sap què. Amb els diplomàtics espanyols he tingut ambdues experiències. Això sí, ja he conegut tres ambaixadors -ahir l'ambaixadora a Namíbia-, i en dos casos ha passat el mateix. Els dónes la mà i giren cua amb una rapidesa que ratlla la mala educació i que no entenc, no sé pas què els deuen ensenyar, a l'escola diplomàtica. De fet, ahir, la senyora, que pràcticament em va deixar amb la paraula a la boca, es va tornar a girar i em va fer un parell de preguntes quan un membre del seu personal, la persona que em presentava, li diu: "acaba de llegar, trabaja en la UNESCO". Si més no, curiós.

Els organitzadors volien que la première contingués la projecció de "Namibia: the struggle for liberation", i la directora del festival es lamentava en el seu discurs que això no hagués estat possible, donat que els distribuïdors van preferir ignorar completament el festival i estrenar-la abans. Pel que sembla, a les seves primeres edicions el festival era gairebé més europeu que africà, donats els col·laboradors i la selecció de films. I la història d'aquesta superproducció de Namíbia mereix un capítol apart...

Així doncs, la pel·lícula triada per l'obertura del festival fou... "10.000 BC", una superproducció de Hollywood. I què hi feia aquesta pel·lícula a la inauguració d'un festival que privilegia les produccions independents? Una part considerable dels espectaculars exteriors de la pel·lícula foren rodats a Namíbia. De fet era divertit, veure l'audiència aplaudint els paisatges... Sobre la pel·lícula en sí, he de dir que només vaig saber que era aquesta quan ja havia comprat l'entrada. Perquè -si no és que hom (o don) és un malat o malalta dels efectes especials-, no es mereix ni un viatge en autocar. Que és el que em va recordar. Aquelles pel·lícules soporíferes dels viatges en autocar, que paradoxalment no deixen dormir perquè sempre hi ha algú que s'encarrega que el volum estigui massa alt.