Els engranatges de la fi de la civilització

-->

La història és de fa tres setmanes. El dissabte 25 de maig arribem a casa al vespre. A la bústia, una octaveta ens convoca a una manifestació el dia següent a París, en contra de la "llei Taubira" –pel nom de la seva principal impulsora, l’actual ministra de justícia de la república francesa-. És la llei que autoritza el matrimoni civil entre persones del mateix sexe, així com l’adopció d’infants per part d’aquests matrimonis.

D’entrada, es tracta d’una manifestació contra una llei en vigor, que ja ha estat aprovada pel parlament francès, validada pel consell constitucional i promulgada. De temps pel debat ja n'hi ha hagut. A més, l’octaveta en qüestió és força remarcable. S’adreça als “francesos i europeus de Bèlgica”. Tractant-se d’una bústia del barri de Matongé, a Ixelles, la crida resulta un pèl equívoca: Matongé és el nom d’un barri de Kinshasa, que fou atribuït a aquesta part de Brussel·les els anys 50 del segle passat. És el que es podria anomenar “barri africà”. L’octaveta no s’adreça a ciutadans, sinó a “francesos i europeus de Bèlgica”. Curiosa forma d’europeïsme. Això voldria dir que els africans de Bèlgica no hi estan convidats. Si és així, la veritat és que els envejo.

N’hi ha més. El paper en qüestió diu: “Europeus veniu amb nosaltres. Ajudeu-nos a refusar aquesta llei i els seus engranatges”. I bé, doncs hi ha una imatge amb cinc engranatges connectats: “Matrimoni homosexual”; “Adopció d’infants”; “PMA: Eugenisme” (Assistència a l’embaràs: manipulació genètica); “GPA: lloguer d’úter”. El cinquè engranatge només conté interrogants (?????), com volent dir: i què vindrà després?

A veure, personalment estic a favor que cadascú estimi com vulgui i a qui vulgui. I el fet que això es pugui fer de manera pública i gaudint dels mateixos drets per a tothom –parelles heterosexuals i homosexuals- em sembla senzillament reconèixer de manera legal i pública quelcom que no és una possibilitat teòrica sinó una realitat social. No he sentit cap argument convincent que em digui perquè no hauria de ser així. Si es tracta de les creences religioses de cadascú, per a mi aquest és un assumpte privat, i si l’Església catòlica –per exemple- hi està en contra, els diria que ningú els obliga a santificar un matrimoni homosexual. Si es tracta de garantir la continuïtat de l’espècie, francament no crec que estigui en perill perquè persones del mateix sexe puguin fer de manera pública i amb igualtat de drets el que ja fa molt de temps que només podien fer d’amagat. Si algú es preocupa per l’educació dels fills, no he llegit res en contra de l’educació per part de parelles del mateix sexe que no fos pura ideologia. El problema de l’educació avui per avui no és aquest.

I bé, doncs sobre els engranatges... Penso que l’assistència a l’embaràs, la manipulació genètica i el lloguer d’úters són altres debats amb les seves pròpies complexitats, motiu pel qual barrejar-los em sembla impertinent. Per altra banda, resulta una mica irritant que certs avenços socials siguin vistos de manera sistemàtica com el principi de la fi de la civilització. Sobretot perquè segons aquesta mena de lògiques em sembla que la civilització ja s’hauria d’haver acabat fa temps: per exemple, tot just abans de l’any 1000 (i també just abans del 2000, però per motius diferents, aquest cop informàtics); i encara més, quan es va reconèixer el dret de vot a les dones, quan es va aprovar la llei del divorci, la d’interrupció voluntària de l’embaràs... 

PS: també se'n poden fer lectures més polítiques, tot recordant per exemple les massives manifestacions a Madrid encapçalades per bisbes, però per a això em caldrà una altra entrada.

Al conillet de Duracell li fallen les piles

El president de la República francesa, el Sr. Nicolas Sarkozy, sortia ahir de passar unes hores ingressat a l’Hospital militar de Val de Grâce, després de patir un defalliment durant la seva consuetudinària sessió d’allò que tot el món anglosaxó en diu “jogging” però per un d’aquells inextricables misteris de la natura a casa nostra en diem “footing”. Córrer per esport, vaja.

L’ingrés d’en Sarkozy a l’hospital ha estat motiu dels comentaris més diversos. La classe política en massa s’ha expressat de manera unànime per a desitjar un ràpid restabliment al president. Mentrestant, els comentaristes polítics de tots els colors han especulat, argumentat, glossat i pontificat sobre les virtuts i els defectes d’una criatura política que tant detractors com partidaris coincideixen en definir com a hiperactiva. Els primers, per a denunciar l’hiperpresidència, un control i protagonisme totals del president que trenquen amb la tradició de lideratge distant de la Vª república i que tot sovint converteixen els mateixos ministres en espectadors a qui no els queda més remei que córrer darrera les iniciatives presidencials, en una transformació potencialment perillosa del poder executiu, i de retruc de l’equilibri de poders. Els segons, per a elogiar un treballador incansable i entregat que intenta per tots els mitjans impulsar totes les iniciatives possibles per a modernitzar un país de substrat força conservador que es veu a ell mateix en declivi però que resisteix als canvis.

Amb independència del punt de vista de cadascú, el que és clar és que es tracta d’un personatge que té fama de treballar molt, de no prendre alcohol –cosa que contribuiria a explicar la seva curiosa roda de premsa després d’una reunió amb en Putin (vegeu aquest vídeo), on semblava estar en estat de lleu però visible embriaguesa-; de fer exercici regularment, fins a torturar-se segons alguns comentaristes, i sobretot, de tenir una agenda carregadíssima i plena de desplaçaments a dins i a fora del país. Per cert que sembla que la primera dama s’ha mostrat molt dolguda per comentaris apareguts a la premsa britànica, que atribuïen el defalliment presidencial a les seves fogoses exigències. Comentaris de la premsa britànica que no feien més que reproduir la vox populi francesa... En qualsevol cas, pel que sembla el que ha patit el president francès no passa d’un incident puntual, que potser li hauria de fer pensar en baixar una mica el ritme, però que no sembla greu.

Aquest incident, però, ha tornat a posar sobre la taula la qüestió de la informació sobre la salut del president de la república francesa. El mateix Sarkozy s’havia compromès a seguir la costum instaurada per François Mitterrand i publicar butlletins quinzenals sobre la seva salut, però en aquest cas fent prova de transparència. Efectivament en Mitterrand va instaurar aquesta costum en el seu segon mandat, però els informes van resultar paper mullat, donat que després s’ha acabat sabent que es va passar pràcticament cinc anys del seu darrer mandat de set lluitant contra un càncer de pròstata que el consumia i que el deixava amb prou feines hàbil per a fer la seva feina. De moment les mesures d’en Sarkozy no han passat de quelcom de cosmètic, doncs no es va estar de cessar un dels seus portaveus després que fos massa zelós a l’hora de donar notícies sobre una intervenció quirúrgica intranscendent. El secretisme romanent al voltant de la salut presidencial no es justifica més que amb arguments més aviat espuris –seguretat nacional donat que es tracta de la persona que ostenta el poder nuclear? Desestímul de les rivalitats successòries?-, i no deixa de ser un element més de la litúrgia del poder i d’un cert gust francès per això mateix: els secrets.

S'ha mort l'Omar Bongo

Diumenge alguns mitjans de comunicació francesos anunciaven la mort del president del Gabon, Omar Bongo. El govern gabonès ho va desmentir enèrgicament. Finalment, avui han fet públic un comunicat que confirmava el decés del mandatari, ahir a Barcelona, on pel que sembla es tractava d’un càncer.

Més enllà de la justament positiva fama d’alguns especialistes oncòlegs del nostre país, crida l’atenció que el senyor Bongo es morís a Barcelona. En Bongo, president des del març de 1967 a través de tota una sèrie de processos electorals més que dubtosos, era un símbol de la “Françafrique”, el cercle d’interessos polítics i econòmics que lliga França amb les seves antigues colònies africanes, on es confonen les grans multinacionals franceses, el món polític de França i el de diversos països africans; on la democràcia i els drets humans han estat sempre una funció d’aquests interessos econòmics i polítics, una preocupació secundària; on abunden negocis dubtosos coberts quan convé per la manta de l’afer d’estat, amb un tuf intens de neocolonialisme.

Representant tot això, no resulta tan estrany que el decés es produís a Barcelona. Actualment el senyor Bongo i la seva família són objecte d’un procés judicial per possessió de bens mal adquirits (tipus penal a França que es defineix per la possessió de bens adquirits a través de l’apropiació indeguda de recursos públics), del que vaig parlar el mes de desembre a l'entrada de l'enllaç. L’exemple de Pinochet i el seu llarg arrest a Londres fa que qualsevol mandatari amb credencials dubtoses s’ho faci mirar ben bé abans de fer qualsevol viatge, en el que em sembla quelcom de molt positiu, una manifestació del principi de la fi de la impunitat. A Barcelona en Bongo hi devia trobar garanties de tranquil·litat tant judicial com periodística, quelcom que sens dubte no hauria pogut trobar a París.

I és que en Bongo i la seva família concentraven i concentren una fortuna d’orígens petrolífers i proporcions colossals, obtinguda durant quaranta-dos anys de presidència de “Papa Bongo”, mentre la majoria de la població del país vivia i viu per sota de la línia de la pobresa. Ara el Gabon el plora mentre tothom observa amb inquietud el que pot passar en aquest país petit fins ara unit per la seva mà de ferro . La presidenta del senat assumí la presidència interina per a organitzar eleccions al cap de quaranta-cinc dies tal com marca la constitució. Els opositors s’han mobilitzat per a evitar una elecció trucada que legitimi una successió familiar, mentre el fill d’en Bongo controla el ministeri de l’Interior i la seva filla gestiona la major part de la fortuna familiar. Caldrà estar amatent per a veure què passa. No sembla que la població estigui disposada a suportar una successió, sobretot perquè el fill del president és molt impopular. Veurem si aquesta petita, rica i empobrida república africana se’n surt per viaranys democràtics i, per tant, pacífics. Fins ara el procés constitucional ho ha estat. Esperem que continuï així.

Vaga general

Avui dijous hi ha hagut una vaga general a França. Dos milions i mig de persones s’han manifestat a tot el país segons diuen els sindicats, mentre el govern els compta en un milió. No obstant la paràlisi total que els mitjans de comunicació anunciaven com a més que probable sembla que no s’ha produït, sobretot perquè l’aturada dels transports no ha estat total.

La vaga general arriba dos dies després que el Partit Socialista presentés una moció de censura contra el govern. Òbviament en van perdre la votació en no tenir la majoria parlamentària, però tanmateix la moció va servir per donar la imatge que al país hi torna haver oposició política, després que els socialistes hagin passat els primers anys de la presidència Sarkozy barallant-se entre ells. Aquesta moció de censura i la vaga han donat a la primera secretària socialista, Martine Aubry, l’oportunitat de perfilar-se públicament, mentre la seva rival Segolène Royal assistia al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.

I és que l’escena política francesa continua marcada per l’hiperpresidència Sarkozy, la d’un home que fa tots els possibles per a ésser sempre al centre de la notícia. Des de fa un any s'ha trobat amb més d'una esbroncada en els seus desplaçaments pel país. Darrerament el seu gest més visible pel que fa a la crisi ha estat exhortar públicament als dirigents de la banca a que renunciessin als bonus, a tots els emoluments extraordinaris lligats als beneficis que solen rebre. I és que el sector bancari de moment se n’està sortint, però ho fa gràcies a les enormíssimes quantitats de diner públic que se li han posat a disposició des dels governs dels països desenvolupats. Aquest gest de Sarkozy no resta motius als promotors de la vaga, que precisament reivindiquen que les conseqüències de la crisi no les acabin pagant els assalariats i les persones de recursos més modestos. De moment en Sarkozy se’n surt convocant els interlocutors socials a una reunió al mes de febrer. Ja veurem què en sortirà.

Manifestació sota vigilància

És dissabte a la tarda. He quedat de trobar-me amb el meu amic Peter per a fer una partida de petanca sobre la neu davant del port de l'Arsenal. Un pretext més aviat absurd per a retrobar-nos i fer-la petar una estona aprofitant el sol, que avui es deixa veure encara que no escalfi massa res -fa pràcticament una setmana que vivim sota zero-.

Aquesta tarda hi ha prevista una manifestació en protesta per l'agressió de l'exèrcit israelià a Gaza. Precisament ha de sortir de la Place de la Republique, al costat de casa, per anar fins a Nation, al XXè arrondissement. El recorregut ha estat objecte de negociació aferrissada entre la plataforma d'organitzacions que la convoca -i que reuneix organitzacions cíviques, religioses, partits polítics, sindicats i d'altres-, i la Préfecture, que hi havia de donar el seu vist-i-plau. A París les manifestacions tenen vetat qualsevol recorregut a la part Oest de la ciutat. En aquest cas l'argument és la gran concentració de comerços quan tot just han començat les rebaixes d'un any de crisi. A part de la gran àrea comercial al voltant dels Champs Elysées, a la part Oest hi ha també més turistes i, sobretot, els grans centres de poder i els barris més benestants. L'Est és més popular. La prefectura proposava els punts de sortida i arribada al·ludits més amunt, i un itinerari passant pel Père Laichaise. Posant-ho en termes barcelonins -us adverteixo que la comparació cal agafar-la amb pinces-, seria com anar de la Vila de Gràcia a la Plaça Karl Marx, però evitant la Sagrada Família, l'Hospital de Sant Pau, etc. Al final els organitzadors han obtingut una concessió: passar per la plaça de la Bastille.

Tot baixant cap al Port de l'Arsenal constato que l'enorme desplegament policial que he vist a Republique continua per tots els carrers adjacents al recorregut de la manifestació, ben bé fins a Bastille i més enllà. Furgons i furgons de CRS -antidisturbis-, i vigilància a cada cantonada. Ho comentem amb en Peter, essent tots dos persones que, davant d'un tal desplegament, no ens sentim precisament més segurs. Pel que sembla hi hagué incidents en una manifestació precedent. I hom preveu que a la manifestació hi particpi molta gent provinent de la banlieue, la mateixa banlieue que cremà durant gairebé tres mesos la tardor del 2005, la mateixa banlieue fortament poblada de gent amb orígens àrabs i de la majoria dels musulmans de França. Aquest país també té una comunitat jueva nombrosa i influent, i, a part d'altres motivacions, es pretén evitar qualsevol mena d'importació del conflicte.

Després de compartir un mate i una partida de petanca amanits amb una bona conversa, en Peter ha de retornar a les seves obligacions conjugals i paternes. Pujo cap a la Bastille per a retrobar la manifestació. Molta gent de pau, però un ambient tens i de mal humor -no n'hi ha per menys-. Moltes banderes palestines i moltes banderes libaneses. El president de Veneçuela, Hugo Chávez, erigit com a heroi després que expulsés l'ambaixador d'Israel com a protesta per l'atac a Gaza. Indignació, ira i ràbia. I algun element islamista. Cent mil persones segons els manifestants, trenta mil segons la Préfecture. Us asseguro que hi ha molta gent.

Indignació, ira i ràbia amb arrels profundes. Perquè allà on alguns hi volen veure una democràcia lluitant contra el terror, d'altres hi veuen un estat en una deriva autoritària i racista lluitant contra uns pobres desposeïts que es defensen com poden. Tot plegat en un país en què el president de la República acomiadava Tzipi Livni amb copets a l'esquena a les escales de l'Elisi. No podem permetre que el nostre debat s'inflami i ens perdem el respecte, perquè la possibilitat de dir-nos les coses en pau és la única cosa que ens queda. Per això, de la mateixa manera que demanem calma a tothom, hem d'exigir als nostres dirigents que ens representin amb dignitat i que cuidin tant el contingut com els gestos.

Aquest conflicte no s'acabarà fins que comencem a parlar clar. No hi ha pau sense justícia. Ara per ara, però, no es podrà parlar fins que no callin les armes. Per això em manifesto.

Excés de sostre

L’Àfrica és sens dubte la part del món que sofrirà més les conseqüències de les quatre crisis: l’energètica, la financera, l’alimentària i la mediambiental. Tots els dèficits del continent, infrastructurals, polítics i d'altres, faran que els pobres continuïn essent pobres, o que de fet encara en siguin més. No obstant, tot i que els camins semblin cada cop més estrets, almenys avui he pogut llegir alguna bona notícia.

Avui s’ha registrat a París una segona denúncia que s’afegeix a la que ja es presentà el mes de juny: una associació, en aquest cas Transparency International, i un particular de Gabon demanen una investigació sobre les propietats immobiliàries a París de presidents africans amb credencials democràtiques més aviat dubtoses –per dir-ho d’alguna manera- i amb patrimonis que són del tot injustificables si es considera només els seus respectius sous presidencials. Es tracta de Teodoro Obiang, president de Guinea Equatorial; Denis Sassou Ngesso, president del Congo; i Omar Bongo, president de Gabon i degà dels presidents africans. La sospita més que justificada és la d'apropiació indeguda de fons públics.

La primera denúncia fou arxivada per manca de caracterització del presumpte delicte. La segona fa servir els resultats de la investigació policial feta aleshores per a intentar que s’esbrini quina és la procedència exacta dels fons. Com a mostra de l'objecte d'aquest assumpte, una traducció lliure de l’article que llegia a Le Monde: “Pel que fa al Sr. Bongo i la seva família, la denúncia evoca la propietat d’un palau particular i de quatre apartaments, tots situats al 16è arrondissement de París. El Sr. Sassou Nguesso seria propietari d’un palau particular de 700 m2, d’un valor estimat entre 5 i 10 milions d’Euros, al departament de les Yvelines, a la regió de París, i d’un apartament a París, al 7è arrondissement, on els preus immobiliaris són els més alts de la capital. A la seva família propera se li atribueixen diversos bens immobiliaris a la regió de París, com ara un luxós apartament de 550 m2 a Courbevoie, d’un valor estimat entre 2,5 i 3 milions d’euros.” Tots tres països tenen una mida i població relatives i uns recursos petrolers que els permetrien eradicar la pobresa. Aclareixo que les propietats mencionades aquí consten com a patrimoni dels esmentats senyors i les seves famílies, no dels seus estats respectius.

Ja veurem on anirà a parar, aquesta denúncia, donat que haurà d’intervenir la fiscalia, que no deixa de rebre instruccions del poder executiu. El president ja no es diu Chirac, qui era considerat un amic dels africans en general, i sobretot dels seus presidents. Però la major part dels dirigents africans continuen tenint molts amics a França. El president actual, el Sr. Sarkozy, va fer diverses declaracions, durant la seva campanya, apuntant cap a una revisió de les relacions del país amb Àfrica, que anés més enllà de la coneguda "Françafrique", el cercle privilegiat dels interessos francesos al continent, marcat pels negocis milionaris de transnacionals amb noms i cognoms. A l'ocasió de la primera denúncia però, quan ja era president, es va afanyar a calmar els ànims encesos del president Bongo. Pel que sembla, els presidents en qüestió tornen a estar considerablement esverats. Una altra cosa que espero que duri.

PS: Paradoxes de la vida, un dels temes d'actualitat a França, com sol passar quan les temperatures comencen a baixar de veritat, és la situació dels SDF, l'acrònim que desinga els "Sans Domicile Fixe", la gent sense sostre. Aquest és un tema que es mereix un article a part -o més d'un- i una reflexió profunda. De moment només puc dir que llegir les dues notícies juntes encara resulta més xocant, vist des de París estant.

Qui és Rachida Dati?

El dimarts passat saltava la notícia. Rachida Dati, 42 anys, soltera, ministra de justícia del govern Sarkozy, està embarassada. El mateix dimarts, el diari marroquí l'Express es feia ressó dels rumors segons els quals el pare no seria altre que l'ex-president del govern espanyol, José María Aznar López, que es va apressar a desmentir-ho amb rotunditat castissa.

Independentment dels vincles existents entre Aznar i el sarkozysme, el cert és que els noms que han sonat a la premsa com a possibles pares no són pocs. Dati, però, ha manifestat que vol fer ús del seu legítim dret a mantenir reserva sobre la seva vida privada, que ella mateixa qualifica de "complicada". A mi, personalment, la paternitat del seu fill és un tema que m'interessa ben poc, sobretot des del moment en què tinc clar que no sóc jo.

El que m'interessa del tema són altres dimensions. Per una banda, Dati serà la segona dona que esdevé mare essent ministra al govern de França, uns mesos després que Carme Chacón ho fes per primer cop en la història a Espanya. Cal recordar que la primera a França fou una tal Ségolène Royal, que va tenir la seva quarta filla mentre era ministra del govern Jospin. Royal va aprofitar per a convidar la premsa quan tot just havia parit, en un gest que va fer enfurir el pare dels seus fills i alreshores encara el seu company, François Hollande. Gest mediatitzat però important, reivindicació de la possibilitat de conciliar la vida laboral i la familiar fins i tot en l'exercici de les més altes magistratures.

Per altra banda, Rachida Dati és un personatge controvertit i una autèntica icona del Sarkozysme. Filla d'immigrants del nord d'Àfrica, és aliena al recorregut habitual de formació de l'elit política francesa. Igual que Sarkozy, no ha passat per l'École Nationale d'Administration. Rachida Dati afirma que ningú no li ha regalat mai res -i suposo que en certa manera té raó-. Parteix d'uns orígens poc acomodats i arriba a la cúspide a base de treball i sobretot de conèixer gent "important" en moments clau. Gent que li obre portes.

Cecilia, la segona muller de Sarkozy, artífiex en gran part de la seva arribada a la presidència, l'arriba a definir com "la meva germana". Gasta la mateixa retòrica fàcil i a vegades molt demagògica que el president, però el Sarkozysme la necessita. Dati és la prova vivent que el "travailler plus pour gagner plus" funciona, que la rígida i molt elitista societat francesa també pot ser oberta, que també es pot arribar a dalt de tot havent començat des de baix. El seu exemple és importantíssim en un país en el qual s'ha arribat a considerar el currículum anònim, per a evitar que les empreses que busquen personal llencin directament a la paperera les sol·licituds d'aquells que tinguin cognoms que suggereixin un orígen a fora d'Europa. Malauradament, però, a aquestes alçades Rachida Dati és encara l'excepció que confirma la regla, una persona que ha estat cooptada per una elit que, com tota elit, es continuarà reproduïnt i que se servirà del seu exemple per a negar-ho.