Els engranatges de la fi de la civilització

-->

La història és de fa tres setmanes. El dissabte 25 de maig arribem a casa al vespre. A la bústia, una octaveta ens convoca a una manifestació el dia següent a París, en contra de la "llei Taubira" –pel nom de la seva principal impulsora, l’actual ministra de justícia de la república francesa-. És la llei que autoritza el matrimoni civil entre persones del mateix sexe, així com l’adopció d’infants per part d’aquests matrimonis.

D’entrada, es tracta d’una manifestació contra una llei en vigor, que ja ha estat aprovada pel parlament francès, validada pel consell constitucional i promulgada. De temps pel debat ja n'hi ha hagut. A més, l’octaveta en qüestió és força remarcable. S’adreça als “francesos i europeus de Bèlgica”. Tractant-se d’una bústia del barri de Matongé, a Ixelles, la crida resulta un pèl equívoca: Matongé és el nom d’un barri de Kinshasa, que fou atribuït a aquesta part de Brussel·les els anys 50 del segle passat. És el que es podria anomenar “barri africà”. L’octaveta no s’adreça a ciutadans, sinó a “francesos i europeus de Bèlgica”. Curiosa forma d’europeïsme. Això voldria dir que els africans de Bèlgica no hi estan convidats. Si és així, la veritat és que els envejo.

N’hi ha més. El paper en qüestió diu: “Europeus veniu amb nosaltres. Ajudeu-nos a refusar aquesta llei i els seus engranatges”. I bé, doncs hi ha una imatge amb cinc engranatges connectats: “Matrimoni homosexual”; “Adopció d’infants”; “PMA: Eugenisme” (Assistència a l’embaràs: manipulació genètica); “GPA: lloguer d’úter”. El cinquè engranatge només conté interrogants (?????), com volent dir: i què vindrà després?

A veure, personalment estic a favor que cadascú estimi com vulgui i a qui vulgui. I el fet que això es pugui fer de manera pública i gaudint dels mateixos drets per a tothom –parelles heterosexuals i homosexuals- em sembla senzillament reconèixer de manera legal i pública quelcom que no és una possibilitat teòrica sinó una realitat social. No he sentit cap argument convincent que em digui perquè no hauria de ser així. Si es tracta de les creences religioses de cadascú, per a mi aquest és un assumpte privat, i si l’Església catòlica –per exemple- hi està en contra, els diria que ningú els obliga a santificar un matrimoni homosexual. Si es tracta de garantir la continuïtat de l’espècie, francament no crec que estigui en perill perquè persones del mateix sexe puguin fer de manera pública i amb igualtat de drets el que ja fa molt de temps que només podien fer d’amagat. Si algú es preocupa per l’educació dels fills, no he llegit res en contra de l’educació per part de parelles del mateix sexe que no fos pura ideologia. El problema de l’educació avui per avui no és aquest.

I bé, doncs sobre els engranatges... Penso que l’assistència a l’embaràs, la manipulació genètica i el lloguer d’úters són altres debats amb les seves pròpies complexitats, motiu pel qual barrejar-los em sembla impertinent. Per altra banda, resulta una mica irritant que certs avenços socials siguin vistos de manera sistemàtica com el principi de la fi de la civilització. Sobretot perquè segons aquesta mena de lògiques em sembla que la civilització ja s’hauria d’haver acabat fa temps: per exemple, tot just abans de l’any 1000 (i també just abans del 2000, però per motius diferents, aquest cop informàtics); i encara més, quan es va reconèixer el dret de vot a les dones, quan es va aprovar la llei del divorci, la d’interrupció voluntària de l’embaràs... 

PS: també se'n poden fer lectures més polítiques, tot recordant per exemple les massives manifestacions a Madrid encapçalades per bisbes, però per a això em caldrà una altra entrada.

El suïcidi i la crisi

-->

El suïcidi que vaig veure l’altre dia m’ha deixat ben inquiet. No paro de fer-me preguntes. Què pot portar a una persona a tal nivell de desesperança com per a voler-se matar? Què es pot fer per evitar-ho? Realment la crisi ha fet augmentar el nombre de suïcidis? És veritat que se’n parla poc per a no generar un efecte d’imitació? Una estona de recerca i de lectura m’aclareix una mica les idees. Tot assumint el risc que algú em digui que descobreixo la sopa d’all, heus aquí unes quantes observacions:

És relativament difícil de trobar dades objectives sobre suïcidis. A nivell d’Espanya, per exemple, les dades estadístiques més recents que he trobat al web de l’INE són del 2006. A Catalunya pel que sembla els que estan millor informats són els Mossos d’Esquadra, però tot i això he trobat dades del 2011: 378 persones, el 15% de les 3.180 persones que es van treure la vida a Espanya (precisament la dada que no he sabut trobar a l’altre web). Se suïciden més homes que dones, entre el doble i el triple. La xifra total és relativament baixa en el context mundial (segons les dades que he pogut veure al web de l’Organització Mundial de la Salut, que no cobreixen tots els països ni són per als mateixos anys). Cal tenir en compte, però, que al nostre context cultural el suïcidi no és ben vist ni acceptat, motiu pel qual n’hi poden haver que no es declarin com a tals i per tant no es comptin.

Qui se suïcida? Hi ha tota una sèrie de grups de risc definits, que es caracteritzen òbviament per viure situacions personals molt complicades. Condicions psicològiques individuals o malalties, condicions sociolaborals, situacions de victimització amb violència física –com la violència de gènere-, i d’altres. En tots els casos, però, el que acaba essent determinant és la impotència, el no veure una sortida a la situació, i en aquest cas hi influeixen molt la solitud i l’aïllament; factors per tant més socials que no pas individuals.

Han augmentat els suïcidis amb la crisi? Doncs intuïtivament semblaria que sí, però cal anar amb compte. Informacions del 2011 indiquen que a Catalunya els suïcidis van augmentar un 10% respecte l’any anterior –el conseller d’Interior ho va explicar en resposta a una pregunta parlamentària-. En una sèrie temporal més llarga s’observa però que aquest augment no és constant. Examinant les xifres disponibles es veu, per exemple, que es difícil establir una correlació entre l’evolució de la taxa d’atur i l’augment dels suïcidis. Però no hi ha prou dades ni estudis, i no podem saber quina és exactament la situació, més enllà d’haver vist les desgraciadíssimes notícies dels suïcidis associats als desnonaments. Aquestes ens diuen que, efectivament, cada cop hi ha més gent abocada a situacions límit. O que, com a mínim, ara per ara resulten molt més visibles. És possible que d’aquí a un temps, quan hi hagi dades fefaents, puguem observar un augment dels suïcidis. El que no sembla que hi hagi és una onada.

En aquest sentit, cada cop que s’ha informat d’un suïcidi he pogut sentir comentaris segons els quals hi ha un consens mediàtic per a no publicar ni notícies ni dades sobre suïcidis per a evitar un efecte contagi. Els experts parlen del síndrome de Werther, pels imitadors personatge de Goethe que acaba suïcidant-se per la desesperació d’un amor no correspost. Expliquen que l’efecte existeix, i que precisament el que cal no és pas no informar, sinó fer-ho de manera no sensacionalista, sense donar detalls escabrosos sobre el modus operandi, ni presentant la qüestió com un èxit. Informació factual i prou. Per tant, des del punt de vista dels periodistes es tracta simplement d’una qüestió de deontologia.

Els de la Plataforma d’afectats per les hipoteques han viscut molt de prop els suïcidis associats als desnonaments, i tenen un grup d’ajuda. Encara que no acabi de quedar clar si realment hi ha un augment significatiu dels suïcidis o bé si senzillament en aquest moment ens resulten més visibles, el que podem fer és tenir els ulls ben oberts i no deixar la gent sola; cuidar-nos els uns als altres tant com puguem. La nostra societat ens aïlla. Amb la crisi s’accentua la tendència a culpabilitzar l’individu per qualsevol problema que tingui, ignorant els factors socials. L’exemple dels suïcidis ens diu, com tants d’altres, que la solució rau a les respostes col·lectives i a construir una societat més solidària.

Un suïcidi a París

És divendres a la tarda i sóc de visita a París. Som a principis de juny i fa un dia d’estiu esplèndid. Tot just surto de la seu de la UNESCO, on vaig treballar durant gairebé sis anys i conservo amistats. Ara vaig cap a la rue Cler, per asseure’m en un cafè mentre espero un altre amic.

Tombo a la dreta per l’Avenue de la Motte-Picquet i deixo enrere la boca de metro de l’Ecole Militaire, que m’havia vist entrar i sortir cada dia quan vivia al Canal Saint Martin. Vaig badant amb placidesa per un entorn que m’és ben familiar. Tot d’una a l’altra banda del carrer i una trentena de metres més enllà veig tot de gent acumulada, que miren cap amunt a l’altra banda i fan gestos molt emfàtics. Una petita gernació en un lloc més aviat inusual, quelcom de prou inhabitual com per a que ràpidament deixi de badar i m’hi fixi. Cosa que immediatament em du a mirar endavant i cap amunt a la meva banda del carrer.

A la cornisa de l’edifici, com a cinc o sis pisos sobre el carrer, hi ha un home. Els de baix li diuen a crits que vagi amb compte. Tot just he tingut temps d’entendre què passa que comença a inclinar-se tot dubtant com qui ha de saltar d’un trampolí que li sembla massa alt. L’horror em fa un nus a la gola quan el veig saltar i sento els xiscles de terror de la gent. Tinc prou temps per a girar la cara i tapar-me els ulls per a no veure com impacta a terra.

Tremolo com una fulla mentre un turista nordamericà –l’accent és inconfusible- crida “Oh my God! He just jumped off!!!” com si la resta dels clients del cafè on està assegut no ho haguessin vist –ves, la seva manera d’expressar-se-, i un militar d’uniforme de gala corre a veure què ha passat. Em giro i veig gent que atenen l’home, alguns han sortit d’una farmàcia veïna. Després d’uns segons palplantat i intentant respirar a fons continuo caminant tot just al caire de la vorera. A l’altra banda hi ha tal concentració de telèfons mòbils que ja deuen haver col·lapsat la centraleta del 112. A la meva banda de la vorera un parell de persones prenen el pols a l’home, un senyor gran. Li veig un color cendrós que em diu que ja ha passat a millor vida.

Continuo caminant tot i estar mig marejat, sense poder parar de pensar en aquest pobre senyor. Dec fer mala cara perquè una senyora em pregunta “vous avez assisté?”. Li dic que sí i que estic horroritzat, i immediatament surt la crisi a la conversa, i la quantitat de gent que se suïcida aquests dies. Hi ha molta gent que pateix, però no pateix pas tothom.

M’assec al cafè du Marché. Em costa una bona estona refer-me de l’emoció. Pobre home.

Exercicis d’estil I

Darrerament he passat uns mesos força agitats, i aquest blog se n’ha ressentit de manera força visible, amb una baixada considerable de l’activitat. Mentre les circumstàncies em motiven per a l’esforç necessari de disciplinar-me en l’escriptura, hi ha una sèrie de temes que em van quedar pendents de comentar, car quan tocava em va mancar el temps per a fer-ho com cal. Tot i el retard, ara no em puc estar de revenir-hi encara que sigui amb unes frases escadusseres. L’exercici d’estil consisteix doncs en un esforç de síntesi, en el que resulta una actualització d’urgència que potser tindré el temps de comentar en un altre moment.

5 d’abril. A l’estació del TGV d’Aix-en-Provence s’hi ve menjat i passat pel lavabo!!!

La clau d’una línia de tren d’alta velocitat és connectar punts força distants en el menor temps possible. Per això les estacions que no són les més principals se solen situar fora dels nuclis urbans. No sé com deu ser la de la Tarragona, a la Secuita, però la d’Aix-en-Provence és un espai tan modern com desangelat, estandaritzat i despersonalitzat, on la cafeteria tanca molt aviat, molt abans que hi passi el darrer tren. Els lavabos són de pagament –les portes no s’obren sense mig euro que no tinc, estic sense monedes-, i la màquina per a donar canvi està espatllada. Així doncs, no em queda més remei que aguantr-me la fretura fins que vingui el tren, si no és que vull sortir a fora a fer una escena. Això és estupidesa arquitectònica autèntica.

18 d’abril. Un núvol de cendra paralitza el tràfic aeri de mig món.

L’erupció del volcà de nom tan difícil de pronunciar com de reproduir ens recorda, un cop més, que no som res més que humans i que hi ha forces majors que ens depassen completament i que poden reduir al no res la nostra arrogància productivista. Ens recorda també els límits de la tecnologia, i les conseqüències dels interessos particulars lligats al control aeri, mal disfressats de sobirania, que impedeixen que les infrastructures d’aquesta envergadura es gestionin al nivell que toca. Els límits de la subsidiarietat, en aquest cas cap amunt, en tots els sentits.

30 de juny. Cinc anys a París.

Avui fa cinc anys que vaig marxava de Barcelona per instalar-me a París. No els he passat tots cinc a París, però ben bé una mica més de quatre, i des d’aleshores ha estat la meva base d’operacions. Quan hi vaig arribar el president de la República francesa es deia Jacques Chirac, i el dels EUA George W. Bush; tot just feia uns dies que el COI havia decidit que la seu dels jocs olímpics de 2012 seria Londres i no París, i a França se’n lamentaven qüestionant els mètodes britànics i caient en la moda del moment, la “déclinologie”, aquest estat d’ànim col·lectiu de mirar-se el melic i glossar el decivi de la grandeur francesa. Pirineus enllà, hom encara vantava el “miracle espanyol”, i el Sr. Rodríguez Zapatero era encara l’estrella més brillant del firmament socialdemòcrata europeu. I moltes més que en diria. En qualsevol cas constato que en cinc anys el món ha canviat més del que podria semblar. Igual que jo.

De la rive droite a la rive gauche

Quan menys m’ho pensava, mentre estava de vacances, es va girar la truita. Després de dos mesos de recerca infructuosa i força frustrant vaig rebre un e-mail d’una amiga i companya de feina que es preparava per incorporar-se a l’oficina de La Habana. Una una altra amiga meva li havia comentat que jo buscava pis, i em va proposar de visitar el seu, que tenia previst deixar a una altra persona que finalment se’n va desdir, “i si t’agrada em plauria que te’l quedessis”.

El vaig anar a veure amb il·lusió, perquè tot plegat em semblava un cop de sort després d’uns mesos molt ingrats en aquest sentit. Qualsevol mena de dubte que pogués tenir es va esvair instantàniament quan hi vaig entrar. No només tenia l’espai que necessitava sinó que a més a més era bonic, tranquil, ben situat i, sobretot, amb ànima. Un d’aquells llocs amb una atmosfera pròpia feta a base de bon gust i d’anys, tan especial com acollidora.

Així doncs, des del 30 de gener sóc un nou habitant de la rue Jacob, al cor del VIè arrondissement de París, en un estudi mansardat més espaiós del que sembla; i el lloc és ben singular: la finestra de la peça principal cau sobre el pati del museu Delacroix i m’ensenya pisos sumptuosos; si em llevo tard el cap de setmana em desperten les campanes de Saint Germain des Prés; a dues passes de casa tinc la Place de Furstemberg, un racó insòlit de la capital; a cinc minuts a peu tinc el pont des Arts i el Louvre a l’altra banda del riu; el museu d’Orsay em queda també a una desena de minuts de casa, i amb un quart d’hora de passeig arribo a Montparnasse; tinc a tocar el jardí del Luxembourg... En poques paraules, sóc al centre del centre, en una zona de les més boniques de París, i a tocar de tot.

Fins ara l’experiència em recorda la que tenia quan vivia a la Barceloneta: sensació de parc temàtic. Molts de turistes i molta gent a totes hores, i una invasió total els caps de setmana. Tot i això, casa meva queda prou arrecerada del soroll. I fins i tot en un indret tan frequentat, he pogut detectar petits indicis de vida de barri: la clientela habitual a la zona comercial de la rue de Seine els diumenges la matí, o els habituals de la piscina sota el mercat de Saint Germain. I comerços dels de tota la vida, com la fleca del mateix carrer Jacob, o el Petit Saint Benoît, un petit temple de la cuina casolana i l’ambient familiar.

Jo que era ben rive droite, tinc ara l’oportunitat de viure i veure París des de la rive gauche, en un entorn força diferent. El continuaré comentant a discreció.

PS: la fotografia de l’entrada anterior es correspondria millor que la d'aquesta amb una de les darreres notícies, i és que immediatament després de la mudança em tocava marxar a la Índia on una companya de feina m’havia convidat al seu casament. He hagut de cancel·lar el viatge al darrer moment per raons de feina i amb una barreja de desil·lusió i cabreig a parts iguals. En fi, si no ha estat és perquè no havia de ser. Prefereixo deixar-ho així. O pensar que així tinc més temps per a adaptar-me al pis i al barri nous. De tota manera, felicitats i per molts anys, Ramya i Luis!!!

Perquè no vaig acabar a La Butte aux Cailles

Vaig acabar el 2009 amb un disgust típicament parisenc. Havia trobat un pis que m’interessava, entre la manufacture des Gobelins i la Butte aux Cailles, en un dels meus racons preferits de París. Lluminós i espaiós, el llogaven com a moblat encara que no hi havia gairebé res –i ho feien amb un argument trampós: “així vostè es pot fer l’ambient que vulgui”. Que és el mateix que dir “així nosaltres el podem anunciar com a moblat però la inversió la fa vostè”-. En fi, el mercat immobiliari en aquesta ciutat és així. La demanda supera l’oferta amb escreix, i això fa que els preus pugin i les condicions siguin dures i precàries en tots els sentits, i que el terreny quedi lliure per a poca-vergonyes de totes les categories.

En aquest cas es tractava d’una senyora gran i del seu cosí. Ella, la propietària. Ell, el portaveu i representant. Els va agradar que treballés en una organització internacional, i a més, essent el primer que havia trucat em van donar un parell de dies per a pensar-m’ho.En el moment en que vaig confirmar el meu interès, el cosí de la propietària –un senyor d’aquells que ho saben tot i t’alliçonen a discreció-, va abandonar la cordialitat per a passar directament a un to que ratllava l’amenaça, i em va exigir un aval bancari per tota la durada del contracte. Un divendres a la tarda. Al banc –òbviament el dilluns, després d’un cap de setmana de nervis- em van dir que no em podien fer un aval sense un esborrany del contracte. Quelcom de lògic i normal, i en contra del que m’havia dit el set-ciències dels collons. Tot i això vaig poder obtenir del banc una carta que deia que sempre hem tingut unes relacions excel·lents, que sóc una bona persona, que sempre pago, i que a més enumerava els meus havers amb un tal nivell de detall que possiblement només hi faltava el color dels meus ulls i la llargada del meu penis. I entre d’altres coses demostrava que els hauria pogut comprar un tros important del pis l’endemà mateix. Quan ja ho tenia tot a punt i els vaig trucar per a fixar una cita no contestaven. I quan finalment ho van fer fou per a dir-me que “tal com us havíem dit” –mentida podrida- “ja estàvem en contacte amb altres persones i al final ens hem posat d’acord amb algú que no és vostè”. Després d’haver-me dit que, si el volia, el pis seria per mi.

L’única raó per la qual no li vaig dir a la senyora que es fotés el telèfon on li capigués fou que al cap i a la fi el que ho havia enmerdat tot era el poca-vergonya del seu cosí. Com sempre, em vaig quedar curt. Li hauria hagut de dir clarament que el seu cosí era una persona deshonesta, a més d’un malparit autèntic. Ho vaig deixar com un mal record, i un nou recordatori del nivell de filldeputisme de la ciutat llum, on el menyspreu de l’altre és un autèntic modus operandi. Quan es posen així sempre em deixen amb la boca badada, poden arribar a respondre al tòpic del parisí maleducadament arrogant i desconsiderat en qualsevol moment i situació. I sempre he refusat posar-me al nivell de l’insult, que és el que es mereixen massa sovint. Potser ho hauria de fer, ni que només fos per quedar-me a gust. De tota manera sempre he pensat que els insults en públic són com els pets: només en gaudeix el qui se’ls fa.

Adéu, Canal Saint Martin

Avui m’acomiado del Canal Saint Martin, el meu centre de gravetat des que m’hi vaig traslladar a principis de novembre de 2005. Havia arribat a París exactament el 30 de juny del mateix any, un dia abans d’incorporar-me a la UNESCO. Això era uns dies abans que Londres fos proclamada seu Olímpica per als jocs del 2012, aprofundint encara més la malenconiosa atmosfera de declivi de la darrera època de la presidència d’en Jacques Chirac. Exactament dotze dies abans de fer trenta anys.

Tanmateix no vaig arribar al Canal fins al novembre. I és que havia de desembarcar a la ciutat llum tal com cal, amb una bona història de nomadisme parisenc que en algun moment m’hauré d’asseure per escriure en detall. Vaig passar un mes al meu punt d’arribada, a can Regis a Rueil-Malmaison, un suburbi elegant de l’Oest de París, més enllà de La Defense i de Nanterre; un mes d’agost i mig setembre a Can Leszek, a Malakoff, al Sud; encara no tres nits a la Goutte d’Or, al cor d’Àfrica a dins de París; i tota una conferència general de la UNESCO sobreviscuda dormint en un sofà de ca la Ruth quan vivia a l’avinguda Amiral Mouchez, al XIII arrondissement, al sud de París, a tocar de la Butte aux Cailles i del Parc Monstouris.

El petit estudi sobre el Quai de Valmy, amb les seves meravelloses finestres sobre les encluses de Recollets, es convertí en el balcó del Tigre: el meu refugi, punt de partida i arribada de les meves anades i vingudes, dels tres cops fins avui que he deixat París per llargues temporades, sempre per a tornar-hi més tard o més d’hora. En vaig marxar l’octubre del 2006 per a treballar un mes i mig a la regió més pobra del Senegal, per tornar en aquell gener glaçat on el Canal era ple de les tendes de campanya de la mobilització pels sense sostre. En vaig tornar a marxar uns mesos després, a principis d’agost del 2007, per a canviar l’estiu parisenc per la humitat glaçada de l’hivern del Río de la Plata. Només vaig tornar d’Uruguay quan la tardor ja s’havia ensenyorit de París i els plàtans del canal es despullaven per a dormir l’hivern. Encara no feia un any que havia tornat quan vaig buidar de nou el pis i fer les maletes per a marxar a la meva segona aventura africana; Namíbia i Zimbabwe en aquella primavera del 2008 que vaig començar al petit paradís africà per acabar-la al tens hivern d’un país que es desintegrava sota la fèrula d’un antic heroi convertit en tirà d’opereta. I així hi vaig tornar, destrossat física i moralment, aquell juliol del 2008.

M’acomiado de la meva geografia quotidiana. Les copes tranquil·les a l’Atmosphere, a la cantonada de la rue des Recollets, o al Jemmapes, a l’altra riba del Canal; els diumenges a la tarda de lectura al sol –quan en feia- jaient a la gespa del square Villemin, amb la vista al canal, després d’un dinar amb un aperitiu d’ostres comprades al mercat ambulant al cantó de l’Hôpital Saint Louis sortint de nedar a la piscina de Parmentier. Les caminades Canal amunt per anar al cinema al bassin de la Villette; els matins de veure una ciutat tot despertant-se, i trobar-la ja desperta i estrident de trànsit a la Place de la Republique; els camions d’escombraries que tot i el doble vidre semblava que tingués a dins de casa, i les indefectibles cues que formaven cada dia a quarts de vuit del vespre. La neteja dels carrers a les set del matí, i la calma i la quietud del Canal tancat al trànsit els diumenges. Les llargues vesprades de primavera i estiu, amb les ribes del Canal plenes de gent fent picnic. I les branques dels plàtans, que semblaven part de la decoració de casa i em recordaven a cada moment quina era l’estació.

I tantes i tantes altres coses, tants moments passats en aquest racó insòlit de París, que ha passat en dècades de ser un raval industrial a convertir-se en un espai cada cop més “chic”, el territori dels “bobó” (bourgeois bohème). Deixo aquest racó de la rive droite des d’on podia arribar caminant tan fins a Montmartre com fins al Marais.

I el deixo amb la certesa que, tot i marxar per a millorar, trobaré a faltar aquest tros de París que ja m’he fet meu. Un París més popular, despentinat i informal que el fastuós oest de la ciutat. Una part de mi es queda per sempre al Quai de Valmy, entre l’aigua i els arbres del Canal.

Somnis de canvi

Va ser fa dos anys, en aquella tardor del 2007 que vaig començar com a primavera de Montevideo i vaig acabar a París, amb un parell de perles: primer una autèntica marató en forma de conferència general de la UNESCO, que arribà tan bon punt vaig posar el peu a terra després de dos mesos de molta feina a l’Uruguay. Després, una llarga i complicada missió a Cap Verd, relacionada amb la versió més hostil de la reforma de Nacions Unides. De tant en tant em passava de despertar-me a mitjanit en lapses de confusió intercontinental, on per moments no sabia si era a París, a Barcelona, a Kolda, a Montevideo o a qualsevol altre lloc. Aquella nit era a París.

Vaig somiar Barcelona. Era a casa, havia tornat on vaig créixer, a casa dels meus pares a l’est del Poblenou. Caminava bocabadat per la Diagonal. Vaig veure l’escola, en una part del carrer Pallars que tot just fou asfaltada quan jo ja tenia divuit anys. Mirant cap a l’est vaig veure l’hotel Princess i els edificis del Fòrum, on hi havia hagut el Camp de la Bóta. Els feixistes hi van executar sumàriament molta gent al final de la guerra civil, l’any 1939; més tard hi hagué barraques que es compten entre les darreres que van desaparèixer, a mitjans anys setanta. Mirant cap a l’oest vaig veure la Diagonal fins a les Glòries. Avui és una avinguda elegant, aleshores només n’hi havia trossos entre antigues fàbriques i nous edificis residencials. Mirant cap al sud-est vaig observar el carrer Selva de Mar, anant cap a la nova àrea residencial de Diagonal Mar i cap a la platja; un altre carrer que van obrir quan jo ja tenia divuit anys, després d’haver retirat els rails de la que fou la primera línia de ferrocarril d’Espanya, després que tanquessin i demolissin l’enorme fàbrica de la MACOSA.

No podia parar de pensar en tots aquests canvis. En com havia canviat la ciutat, i en com havia canviat jo, que havia deixat el Poblenou i finalment Barcelona en una aventura que m’havia dut a París, però també a l’Àfrica i a l’Amèrica del Sud. Absort en aquestes cavil·lacions em vaig asseure en un banc. Al cap de pocs moments aparegué un nano que es va asseure al meu costat. Ros de mal pèl, ulls blaus felins, somriure. Em va dir hola i va començar a fer preguntes. Volia saber qui era, d’on venia, què feia. Ho preguntava tot amb una innocència i unes ganes de saber que em van conquerir de seguida.

Tot d’un plegat em vaig adonar que aquell nen era jo. Era jo quan tenia nou o deu anys.

Em vaig despertar de cop, de matinada. Amb els ulls plens de llàgrimes.

Mons a part

Divendres al matí. Vaig a la feina en un vagó ple del metro de París, línia 8. Tal com baixo a Ecole Militaire em fixo en una dona que també baixa. Porta un nadó a l’esquena fent servir una mena de motxilla que de fet és una autèntica cadira. El jove president o presidenta dorm amb tota tranquil·litat. Bona invenció, perquè sembla prou sòlida com per a isolar el nadó dels perills inherents a l’experiència de l’usuari del transport públic d’aquesta ciutat. Especialment d’un de prou freqüent que consisteix en rebre al pit l’impacte d’una bossa de mà ben plena –perquè preocupar-se de dur-la a la mà? Perquè privar al personal de gaudir-ne? En aquesta ciutat la gent gasta autèntiques fortunes en bosses! Almenys que les puguin ensenyar!-.

El cas és que immediatament penso en l’Àfrica. Quantes dones, sempre dones, he vist que portaven nadons servint-se de quelcom molt més simple: una peça de roba de la mida d’una manta. He vist sovint dones que ho portaven mentre carregaven grans bosses a les mans plenes d’aliments o d’altres coses, a vegades fins i tot carregant coses a sobre el cap.

Semblen mons apart. Pensant només en els artilugis, l’un és un món d’opulència, on les criatures són el modus vivendi d’una autèntica indústria que implica tèxtil, plàstics –i per tant goma i làtex però també petroli entre d’altres matèries-, així com transport, marketing, venda... Això significa molts llocs de treball. Mentrestant hi ha un altre món, més simple i molt més modest. Ramats, fibres naturals, poc marketing si no ho són els mercats mateixos; indústria lleugera, fins i tot si, massa sovint, la major part de la roba manufacturada és d’importació –d’Europa durant segles, de la gran Àsia en temps més recents. La seda és una altra història-. Fins i tot si aquests llocs de treball de què parlava poden estar escampats per tot el món, no puc deixar de pensar en les diverses empremtes ecològiques dels uns i els altres. Ja sé que tot plegat és complicat, i sospito que una transformació radical del nostre estil de vida és poc probable, almenys mentre hi continuï havent petroli en abundància i a disposició. De totes maneres cada cop més penso que necessitem vides més simples.

Tot d’un plegat recordo aquella anècdota sobre la cursa espaial. Pel que sembla, mentre la NASA va invertir (o gastar, segons es miri) quantitats ingents de diner per a desenvolupar un bolígraf que pogués escriure en condicions d’ingravidesa, els soviètics anaren a l’espai amb llapis. Una altra prova que la vida pot ser més simple, fins i tot a l’espai. Això no és cap apologia del socialisme real, perquè el Marxisme era tan productivista com ho és el capitalisme, i els seus models tampoc no internalitzaven els impactes de la producció sobre el medi ambient. Només era un exemple pretesament divertit.

Podríem escriure uns quants llibres simplement a base de comparar tots dos exemples i analitzar-ne les diverses implicacions. Per aquest vespre m’acontentaré de dir que per a mi aquest és un altre exemple de les moltes coses que hem d’aprendre de l’Àfrica, a desgrat de la pobresa, els conflictes i la desigualtat, tots tan reals però també tan estereotipats en aquestes latituds nostres. Però no crec que estiguem disposats a escoltar. En aquesta part del món, massa sovint, fins i tot si escoltem rarament sentim res que no sigui nosaltres mateixos.

PS: per a qui vulgui més informació sobre el tema de portar nadons, us pot interessar visitar aquest lloc web, el de la francesa “Association pour la promotion du portage”. Llarga vida a la societat civil!

Un abrazo y hasta pronto, Fernando!

Y sí. Mientras estábamos inmersos en este momento de vorágine institucional mundial, apareciste tú para recordarnos que el mundo real sigue dando vueltas más o menos por su cuenta, vueltas que llegan incluso a esta pequeña gran isla unesquiana. Llegó el día, y tal como estaba previsto te marchaste para La Habana a empezar una nueva etapa en tu vida.

Este tipo de vida que dimos en elegir nos da oportunidades para encuentros extraordinarios, pero también implica, de vez en cuando, sentidas despedidas. No hay una sin la otra. Con el tiempo uno se acostumbra y desarrolla una especie de coraza. También, con los años uno mejora sus habilidades para separar el grano de la paja, las personas importantes de las pasajeras. Pero no hay coraza que pueda contener lo que uno siente cuando se va un amigo de verdad, sobretodo cuando uno tiene el corazón de cristal. Fernando, gracias por saber escuchar tan bien como sabes hablar. Gracias por compartir conmigo tantas cosas interesantes. Gracias por ayudarme en mi esfuerzo por ver más allá de mi mismo. Y gracias por compartir ese enorme sentido del humor, que no es otra cosa que una forma suprema de inteligencia. Gracias por ser un señor, una persona sabia. Y gracias por dejarme llamarte mi amigo.

Te voy a echar de menos, compay! Pero bueno, nos veremos más pronto que tarde, si puede ser con un mojito, y sea viniendo de la vieja Europa o de algún otro “puestu”. Te deseo lo mejor para esta nueva vida que empiezas, y espero poder ser una parte distante pero al fin y al cabo presente. Bueno, futura. Bueno, ya se entendió, no?

PS: la parte más sentimental se la dejo, si me lo permites, a alguien del paisito, el señor Jaime Roos.

Times of change

Since 6 September I have been working without interruption except for one day, Sunday 13. I was seconded to one of the Commissions of UNESCO’s Executive Board. Amongst the decisions to take there was the nomination of a candidate to the post of Director-General, which is tantamount to the election of a Director-General, unless there would be an unexpected and never seen before battle at the upcoming General Conference.

During these very exciting weeks I could observe from the inside an intergovernmental negotiation at the highest level, to put it in nice words. A great learning moment that, for the time being, will only be commented in private as to all its various dimensions. Nine candidates; five ballots. An opaque process with people negotiating in our name, as they stand to “defend the interest of our [respective] country[ies]”, which has in my view two fundamental problems: on the one hand, everything happens in secret, behind closed doors. This leaves too wide a margin for this high interest of our respective countries (States is a much more appropriate term) to become “so high” that in the end it relates much more to the interest of a small minority than to the general interest. This happens quite often. In the end, if one lives in a more or less democratic state, at least there is some space left for accountability. Otherwise everything remains in the unique and private domain of an elite. An elite that, for most countries, is nothing but one of the main obstacles to human development.

On the other hand, I have fundamental doubts about the interest of humankind being the result of the mere addition of the interests expressed along these division lines that we have given ourselves basically through centuries of fights. To put it differently and using an example, if we look at what is happening in terms of response to Climate Change, we can see everyone concentrating mostly on short-term interest, while it seems that no one really thinks about a longer term, in this very future generations everyone invokes. Yes I know, this is a much longer discussion and my view is rather pessimistic. Anyway, there will be more entries.

In any event, the final result of this game is Egypt 27, Bulgaria 31. While I warmly welcome the fact that for the first time in history there will be a female Director General of UNESCO (Yes, a WOMAN, Mrs. Irina Bokova, this is indeed historic!), I remind and underscore that I was always a great fan of Mr. Hristo Stoichkov, whom I could see live many times, scoring many goals. In addition I express my satisfaction of the fact that, lately, there are no problems in my private life. It must be that I actually do not have one.

More information will follow. For the time being I can say that I am happy. And that I would not be if the Egyptian candidate had been elected. Out of the respective profiles and vision statements. There will be more, in person. By now it is time to carry on working, since as my mother use to tell me, “it is those who are tired who do the work” –free translation from Catalan, as the rest of the article-. Moreover, my salary is paid by the taxpayer. So have a good night.

PS: the pictures are, respectively, from early August and from yesterday. It is “the yard” at UNESCO’s HQ. The corner is Av. Lowendal with Av. Suffren.

Temps de canvi

Des del sis de Setembre he parat un dia, el diumenge 13. Durant tots aquests dies treballava en el marc del Consell Executiu de la UNESCO. Una de les decisions a prendre era la designació d'un candidat o candidata a la Direcció General de l'organització. El que equival materialment, llevat del cas d'una disputa insòlita a la Conferència General que comença d'aquí a uns deu dies, a l'elecció del Director o Directora General.

Unes setmanes apassionants on he tingut el privilegi de poder observar des de dins un procés de negociació intergovernamental al més alt nivell, dit amb bones paraules. Un gran moment d'aprenentatge que de moment només comentaré en tots els seus angles en persona i de tu a tu. Nou candidatures i cinc torns de votació, sempre a porta tancada. Un procés opac amb gent que negocien en el nostre nom, perquè defensen els interessos "del nostre país", amb dos problemes fonamentals: per una banda, tot és a porta tancada i en secret. Això deixa un marge massa ample per a que aquests alts interessos dels nostres respectius països (o molt millor dit, Estats), siguin tan alts que al final tinguin més a veure amb els interessos d'una minoria molt minoritària que no pas amb els de tothom. Que siguin un interès molt més particular que general. Passa sovint, i al cap de la fi si vivim en un Estat amb un sistema més o menys democràtic encara tenim algun marge per a demanar explicacions. Si no, tot plegat queda sota en el domini privatiu i únic d'una elit. Una elit que per a molts països o estats no deixa de ser una de les causes que no aixequin el cap.

I per altra banda, no tinc clar que l'interès de l'espècie humana pugui ser el resultat de la mera suma dels interessos expressats per aquestes línies de divisió que ens hem anat donant entre tots a base de plantofades a tort i a dret. O dit d'una altra manera i posant un exemple, si ens mirem el que passa amb la resposta al canvi climàtic, podem veure que tothom es concentra en els seus interessos a curt termini, i no sembla que ningú pensi en un termini més llarg, en les generacions futures de qui tothom s'omple la boca. Sí, el tema és més llarg i aquesta visió és més aviat pessimista. Però bé, hi haurà més entrades.

El cas és que al final el resultat del partit és Egipte 27, Bulgària 31. Mentre em congratulo del fet que per primer cop a la història hi haurà una DirectorA General a la UNESCO (sí, DIRECTORA, la Sra. Irina Bokova, que això sí que és història!), recordo i remarco que sempre he estat un gran fan del Sr. Hristo Stoichkov, de qui vaig poder veure molts gols en directe. I expresso la meva satisfacció pel fet que darrerament la meva vida privada no presenta cap mena de problema. Deu ser perquè, de fet, no en tinc.

Continuarem informant. Però de moment dic que estic content. I que si hagués sortit l'egipci no n'estaria gens. I n'hi haurà més, en persona. De moment toca continuar treballant, que com sempre em deia la meva senyora mare, "els cansats fan la feina". I el meu sou el paga el contribuent amb els seus impostos. Bona nit.

PS: les fotos són, respectivament, de principis d'agost i d'avui. És "el pati" de la Seu de la UNESCO, i la cantonada és Av. Lowendal amb Av. Suffren.

Air France en català!!??!!

Sí, una altra d'aeroports. Una de les sorpreses més grans que he tingut darrerament. Se m'acaben les vacances i agafo l'avió per tornar al meu lloc de residencia habitual, la ciutat de París. Aquest cop volo amb Air France, perquè resultava més barat i perquè ara Iberia s'ha convertit en Vueling. Sí, Iberia ha abandonat de facto l'aeroport del Prat, més enllà de les connexions amb Madrid o de les rutes d'altíssima densitat o de servei públic, que en aquest cas s'estenen escadusserament als enllaços amb les Illes Balears. Com sol passar sovint, espanyols mentre els sigui rendible, i sinó que sigui la iniciativa privada qui faci les coses. I per a que el final ho acabi comprant La Caixa, que de fet són ben catalans.

Air France em dóna la sorpresa d'aquesta part de la meva vida -d'aquest mes, suposo-, quan anuncien l'embarcament del vol en castellà, francès... i en català!!! Senyores i senyors, la llengua catalana és la meva llengua materna, i a més puc dir amb orgull que domino la llengua castellana i me l'estimo particularment sobretot per la seva diversitat; que faig servir la llengua anglesa, igualment diversa però no tant, de manera prou destra; que parlo francès de manera fluïda i me n'agrada la delicadesa barrejada amb la precisió; m'aventuro amb l'Italià i el Portugués, i sempre lamentaré haver abandonat els estudis d'Àrab. Però per a mi el Català és la llengua dels sentimens més profunds i dels lligams més forts. Per això em resulta important que algú relativament aliè la faci servir. M'agrada i m'emociona.

Suposo que els d'Air France, més enllà del resorgiment d'un cert reconeixement del fet "regional" a França -inevitable perquè tothom té ben clar qui els roba la cartera amb l'argument de la capitalitat, més enllà del patriotisme desfermat-, que fins i tot ha arribat a les matrícules dels cotxes amb un format que ni l'Aznar hauria permès -viure i veure-, també està fortament interessada en una ruta de densitat prou alta com per a fer molts diners, que en aquest moment queda en mans sobretot de Vueling, una companyia nostrada i que ens parla de tu.

No ho sé, el cas és que m'ha agradat molt que em parlessin en la meva llengua. És trist que quelcom de tant normal pugui resultar encara extraordinari.

A la Xina, danses escoceses!

Després de la sorpresa de l’Anand vaig acabar sopant efectivament a casa del meu amic Jaïr. Es donava una ocasió rara: un amic comú, en James Brodie, passava uns dies de vacances a París. En James viu a Beijing, on treballa fent traduccions de l’anglès al xinès.

En James és un personatge singular. A la ratlla de la trentena, és casat amb una francesa encantadora, i tot just fa un any tingueren una filla. És una persona d’una grandíssima creativitat, que canalitza a través de la música. Amb intel·ligència, ritme i sentit de l’humor composa cançons que són en general molt divertides. Seria com una mena de Javier Krahe escocès.

La conversa evoluciona ràpidament per tots els racons de la vida de la Xina, un gegant que cada cop avança de manera més ràpida. Entre això, les anècdotes més diverses, i és que en James en té de boníssimes. Em quedo amb una de les més divertides. Fa uns mesos treballava com a intèrpret en una trobada internacional de joves relativa al projecte “Mondialogo”, organitzada per la UNESCO. Un matí que li toca fer de guia turístic prova d’afaitar-se a l’hotel on s’allotjaven. Pren la maquineta d’afaitar del mateix hotel, que resulta ser d’una qualitat pèssima. Però ell no ho constata fins que no s’ha afaitat mitja cara. Definitivament no pot continuar, i acaba fent tota una visita de llocs turístics amb mitja cara afaitada i l’altra per afaitar...

En James ens explica que amb altres escocesos ja ha organitzat diverses vegades vetllades de danses escoceses a Beijing, que han gaudit de gran èxit. En el fragor de la conversa, i amb molt de sentit de l’humor en James ens diu: “ja ho veureu. Serà com la fal·lera de la salsa a Europa. Però a la Xina, amb danses escoceses!”. Serà qüestió de comprovar-ho d’aquí a uns anys...

"Ferraaaaaaaaaaaan...!"

És dilluns a la tarda. Ha estat un dia llarg, com tots els dilluns ho són, sobretot quan fa bon temps i s’ha pogut aprofitar el cap de setmana al màxim. M’he pogut organitzar per no arribar a casa massa tard. Em queda una estona abans d’anar a sopar a can Jaïr, que avui passa per París un bon amic escocès que viu a Beijing.

Llegeixo estirat al llit. Acabo un dels llibres més interessants que he llegit darrerament. “The uncertainty of hope”, de Valerie Tagwira, una zimbabwesa afincada a Londres. Una novel·la que descriu la vida al suburbi de Mbare, una de les àrees més desfavorides de la ciutat de Harare. L’acció se centra el 2005, quan el govern llançà l’operació Murambatsvina –treure les escombraries, en llengua shona-, que consistí en lluitar contra la venda ambulant i els assentaments informals amb mesures expeditives: fer fora els venedors i enderrocar tota forma d’habitatge que no tingués un plànol reconegut per l’autoritat. Mort el gos, morta la ràbia, en un context en el qual l’economia arribava al col·lapse per problemes de desabastiment que continuarien durant anys i acabarien desencadenant l’espiral d’hiperinflació que vaig poder viure en persona. Aquesta operació no anà acompanyada de les mesures compensatòries necessàries i acabà contribuint a reforçar la misèria que pretenia combatre.

Em va costar una mica entrar en la història, però al cap de poc temps la novel·la captà completament la meva atenció, convertint-se en un d’aquells casos que adoro, on el viatge en metro cap a la feina es fa curt, on em permeto un minut per acabar un capítol dempeus a l’andana, on algun dia les hores de son se’n ressenten però no massa...
-“Ferran!”.
M’ha semblat sentir una veu que deia el meu nom. Ai carai... Sí que estem malament... Ara sento veus? Continuo llegint.
-“Ferran!”.
Que sí, que he sentit el meu nom... Ara que ho veig, tinc les finestres obertes, que fa calor. Deu ser algú que sap on visc i que em busca... Però quina cosa més estranya!

Miro per la finestra i el misteri desapareix amb una grandíssima sorpresa. El meu amic Anand! Era el meu veí fins que se’n va tornar a l’Índia a finals del 2006. La propietària de l’apartament que llogo ens va posar en contacte, i això fou el principi d’una bonica amistat feta a base de llargues converses sobre música, cinema, la vida i el que toqui. Les seves darreres visites a París havien coincidit amb absències meves. I això d’avui és una sorpresa extraordinària!!!

El fet que ens coneguéssim i establíssim una bona relació en tant que veïns és quelcom que a París resulta atípic. Aquestes coses es van perdent una mica a tot arreu del món “desenvolupat”, però jo encara vinc d’una cultura on els veïns eren coneguts, i alguns fins i tot una mena d’extensió de la família. A París això no s’estila, és una ciutat particularment anònima, i la gent, sigui per timidesa o per una manca d’interès total, rarament entra en contacte amb els veïns, si no és per una gotera o quelcom de similar. De fet el veïnatge a París té aquesta fama d’inexistència, es diu que un veí correrà per a tancar la porta de l’ascensor o de casa i evitar el contacte. Si fins i tot l’ajuntament organitza “la festa dels veïns” a finals de la primavera, per a propiciar ocasions per a que la gent es conegui!

Però és que a més l’Anand ha fet quelcom que em retorna a la infància! Passa per aquí, de fet no sap si encara hi visc però veu una finestra oberta i senzillament em crida. Genial, i encara més insòlit quan la nostra cultura ha evolucionat de tal manera que anar a veure algú de manera espontània és cada cop més rar. Un amic francès em va deixar de pasta de moniato un dia que parlàvem per telèfon i li faig: “a veure si anem a fer un got un dia d’aquests, que fa molt que no ens hem vist”, tot pensant en trobar-nos qualsevol dia que anés bé després de la feina. La resposta arribà ràpida com una escopetada: “estic disponible el dissabte a la tarda d’aquí a tres setmanes”. No cal dir que no ens vam veure.

El meu amic serà a París com a mínim per un mes i mig, per editar un documental seu. I la seva presència coincideix amb l’època més agradable de la ciutat. Fantàstic!

14 de juliol a París

Per segon cop en quatre anys seré a París durant la celebració de la festa nacional francesa el 14 de juliol. Una altra cosa que no em fa ni fred ni calor, i menys encara al país que de fet es va inventar tot aquest tema de l’estat nació i l’ha apropat més al que en seria el model ideal. Els francesos són profundament nacionalistes, fins al punt que estan entrenats per a camuflar el mer xovinisme tot dient-ne “patriotisme”. Us en podria donar exemples de l'alçada d'un campanar.

El primer cop que vaig passar el 14 de juliol a París, ara fa quatre anys, en vaig tenir una de curiosa. Era la vigília, i aleshores el meu despatx a la feina donava directament a l’École Militaire, i per tant al Champ de Mars i a la torre Eiffel. Tot un luxe, no només viure i treballar a París sinó a més poder contemplar la torre sense moure’m de la cadira. El cas és que una banda militar assajava al pati de l’escola militar en una càlida tarda de juliol en un edifici que encara no tenia aire condicionat, i per tant amb les finestres obertes de bat a bat. Tot d’un plegat, arrenquen amb “La marsellaise”. “Que simpàtic”, penso. Només que, quan acaben, tornen a començar immediatament. És clar, és un assaig... Si no vaig sentir la marsellesa vuit cops seguits, no en fou cap...

Ahir, el 13 mateix, vaig voler fer el nas en una de les “tradicions”, el que en diuen el “Bal de pompiers”, balls populars a les casernes de bombers. A la de Stalingrad, al capdamunt del Canal Saint Martin tot just abans d’arribar al bassin de la Vilette, a pocs minuts de casa, n’hi ha una. Però res de bombers ni de música més antiga, només hi ha una gran aglomeració de gent amb una mitjana d’edat que em fa semblar bastant granadet, i música disco de qualitat pèssima. Es veu que n'hi ha de més tradicionals amb molt d'encant, acordió, valsos i el que sigui, però cal saber trobar-los.

Se me'n refot la desfilada militar, aquest any amb un regiment convidat de la República de l'Índia. I la resta m'és igual. Així que vaig a nedar com en un diumenge qualsevol i acabo dinant amb una bona amiga. Aquest any, però els focs artificials del Trocadero prometen. Se celebra el 120 aniversari de la torre Eiffel, i es preveu un piromusical d’impacte. Venint de Barcelona l’espectacle en sí no em resulta cap novetat, i a més es preveu la presència de desenes de milers de persones. Aquí és on hi entren els avantatges de tenir amics internacionals en cercles diplomàtics. La meva amiga persiana viu a tres minuts de la torre, el que ens permetrà trobar-nos a casa seva i fer un got mentre sentim com s'esgargamella en Johnny Hallyday, baixar per a veure els focs i desaparèixer ràpidament mentre l’aglomeració es desfà.

Això és el que fem, i la veritat és que valia la pena. Un castell de focs parcialment engegat des de la torre mateix, amb música i colors a dojo, veritablement impressionant. Un bon fi de festa que per a mi té un caràcter fins i tot personal.

U2 a París

És divendres, i són les cinc de la tarda. Em disposo a endreçar un parell de coses abans d’anar-me’n de cap de setmana llarg. Demà és el meu aniversari i el dimarts és festa. Em connecto al llibre de les cares a veure si hi tinc algun missatge o hi ha una cosa interessant. La Fernanda, brasilera muler d’un company de feina d’aquells que es passegen per la subtil línia que separa els coneguts dels amics, té un missatge d’estat inequívoc: “Em sobren entrades per al concert d’U2 a París. Truca’m al 06 45 34 04...” (i dos números més, que deia l’entranyable Sr. Bachs al mític Filiprim ). Immediatament la truco.

És així com al cap de dues hores em trobo amb dues entrades per al concert dels U2 a París del diumenge 12, en el que constitueix un inesperat, agradable i prometedor regal d’aniversari. Sempre he estat un seguidor dels U2 des que de ben jovenet els vaig descobrir amb un dels seus àlbums mítics, “The Joshua Tree”, el de llur consagració internacional. I els vaig veure fa temps en directe, dos cops: a Barcelona el 1992 al Palau Sant Jordi, durant la Zoo TV Tour, quan es van inventar tota la parafernàlia de les pantalles, i a Cork, Irlanda, l’agost de 2003, cap al final de la gira Zooropa, quan havien multiplicat les pantalles per a les possibilitats dels grans estadis.

Des d’aleshores només els havia seguit discogràficament. Ara toca el “360º Tour”, un espectacle caracteritzat per un escenari obert que es pot veure, precisament, des dels 360 graus al voltant. Que no només no em decebrà sinó que em farà recordar quelcom que tenia oblidat: el gran espectacle que suposa un concert de música d’aquesta magnitud, i les sensacions que s’hi viuen.

Definitivament valia la pena. A aquesta gent se’ls critica que facin servir sons pregravats i que amaguin la música rera tota la parafernàlia tecnològica i les pantalles. Què voleu que us digui... El millor conjunt que he vist mai en directe és la E Street Band amb en Bruce Springsteen, allò sí que és música de la millor qualitat i prou, i una connexió amb el públic incomparable. Però els U2 no són només tecnologia. En una trentena llarga d’anys de carrera s’han fet un nom i un repertori que els converteix en referència ineludible de la música contemporània.

I és ben bé això, el concert és un recorregut per la meva trentena no tan llarga. Temes del nou disc, el mateix “No line on the horizon”, o “Magnificient”, on en Larry Mullen Jr. toca un djembé!!! Temes dels darrers discos que fan saltar el públic, com ara “Beautiful day” o “Vertigo”, grans clàssics que posen la pell de gallina com ara “I still haven’t found what I’m looking for”... I encara em tenen per deixar-me meravellat. Una versió d’un altre tema del nou disc, “Unknown caller”, que es desgrana amb subtítols a les pantalles que permeten seguir-ne la lletra; a mig concert tiren de repertori i toquen “The unforgettable fire”, quelcom que jo no havia vist ni sentit mai en directe.

Si els U2 s’han mantingut tant de temps al capdamunt de l’escena és perquè han sabut anar-se adaptant al temps que vivien, des del punt de vista musical i des del punt de vista tecnològic. I mantenint un compromís amb temàtiques socials d’abast mundial que té aspectes molt criticables –igual que la responsabilitat corporativa de les grans empreses-, però que també té per efecte el cridar l’atenció sobre certes temàtiques relacionades per exemple amb els drets humans a un públic que no hi té necessàriament contacte. L’escenari es torna verd per la revolució a l’Iran mentre sona “Sunday Bloody Sunday”. I per un cop en Bono xerra menys del que ho solia fer darrerament i dóna la paraula a Desmond Tutu, que apareix a les pantalles per a fer un discurs a favor del desenvolupament humà a l’Àfrica, mentre intueixo el vermell del meu tema preferit, “Where the streets have no name”. Als bisos, en Bono aconsegueix el mateix efecte que s’aconseguia abans amb espelmes i encendors en una grada fosca, però aquest cop demanant al públic que se serveixi de telèfons mòbils i càmeres mentre sona un altre clàssic, “With or without you”.

El concert s’acaba amb el que crec que serà un gran clàssic: “Moment of surrender”. Sí, em rendeixo. Grandíssim concert, grandíssimes sensacions, un regal d’aniversari immillorable.

Uns 34 ben contrastats

Celebraré que ja no tinc més l’edat del crist a París, en companyia d’algunes amistats. En mancaran uns quants i unes quantes per motius diversos. Els de Barcelona per raons òbvies, i una bona colla dels de París perquè seran fora de la ciutat. Dimarts és festa a tot França, quelcom que força gent del meu entorn ha aprofitat per a fer pont i marxar a alguna banda.

Jo no sabia què fer ni tenia ganes d’organitzar res, i al final un amic em va facilitar la tasca tot organitzant una festa a ca seva amb una exposició de motius oberta a aportacions. Hi vaig afegir el meu aniversari, vaig convidar uns quants amics i em vaig afegir al tema.
Quelcom de convencional... Em costa d’imaginar quina celebració podria comparar-se amb la de l’any passat. Vaig fer els 33 a Harare, tres dies abans de marxar-ne després de les sis setmanes més tenses, intenses, perilloses i extenuants que he viscut fins ara. M’allotjava a l’Hotel Brönte, al centre de la ciutat i amb un fantàstic jardí, lluny de les restriccions d’aigua i d’electricitat de l’exclusiu i elegantíssim suburbi de Borrowdale, on vaig viure quatre setmanes curioses. Una gran mansió amb pista de tennis al jardí on la quotidianitat consistia en una dutxa freda al matí amb el mètode que a casa en deien “de pel·lícula italiana” –en una al·lusió, suposo, a les pel·lícules del neorrealisme transalpí-; les llargues vetllades de fer-se fosc a les cinc de la tarda i acabar llegint amb una llanterna per culpa dels talls de llum; i les nits de toc de queda tot just abans i després de la fraudulenta segona volta de les eleccions presidencials, quan les milícies pro-Mugabe terroritzaven tot el país.

Durant el meu darrer cap de setmana a Zimbabwe rebia al Brönte la visita de la consultora colombiana que m’havia de substituir, per a un llarg briefing de divendres a diumenge. La Lina venia de Maputo via Johannesbourg. Conscient de les circumstàncies del moment a Zimbabwe, em va demanar si necessitava quelcom. Tenia les necessitats bàsiques cobertes i em quedaven pocs dies al país, però no em vaig poder estar de demanar-li que em dugués una ampolla de vi, un bon pinotage sudafricà “per a una celebració especial”.

De fet, aquella setmana havia descobert una botiga de vins i licors ben a prop de l’oficina de la UNESCO, al centre comercial de Newlands. El procés d’hiperinflació i les restriccions de tota mena havien creat escassetat en tots els sentits, i sobretot unes disfuncions enormes al mercat. En un context de bogeria de les actualitzacions de preus, entro a la botiga i veig una ampolla que a Windhoek valia entre sis i nou dòlars americans. A Harare me’n demanaven cent!!!

La Lina no en va dur una sinó dues, que foren degustades al jardí durant i després del sopar en una conversa llarga i rica en històries de tota mena, de totes les Àfriques, Colòmbia, Europa, la UNESCO i tot el que us pugeu imaginar. En aquestes vaig rebre una trucada al mòbil d’en Jair i la Kremi per a felicitar-me i que va resultar molt emocionant. Amb tot plegat, vaig celebrar l’arribada dels 33 en bona companyia i degustant un bon vi en un país que s’enfonsava. Tota una experiència que dóna per a tots els comentaris que us pugeu imaginar...

"Emergenza"

Em deixo convèncer per una amiga francesa per anar a veure la final de l’edició a aquest país del festival “Emergenza”, un concurs paneuropeu de música moderna. De fet això ho sabré després, perquè en aquest cas, senzillament, accepto acompanyar la meva amiga a veure un concert, sense saber massa bé de què es tracta. Sí, hi estic d’acord. És una actitud temerària.

Una certa capacitat d’adaptació, i un saber trobar-li quelcom d’interessant a gairebé tot el que se’m posi per davant m’ha ajudat a poder tenir sempre amistats i coneixences en els àmbits més diversos. Quelcom que resulta molt interessat, a més de considerablement divertit. Descobreixo l’Elysée de Montmartre, una sala de concerts que em recorda vagament el Razzmataz. La mitjana d’edat em fa sentir un cop més granadet.

Els amics de la meva amiga fan una cosa prou curiosa, a cavall entre el hip hop i el número de clown. Resulta prou original, quelcom de cada cop més difícil i per tant molt de valorar. A més, llur actitud contrasta poderosament amb l’ambient general. Adolescents i postadolescents vestits de la manera més convencional, a la francesa, on fins i tot els okupes són “chic”. El que ressona amb la resta de la música: males còpies de coses inventades a fora, i una exageració en la postura que resulta gairebé ridícula. Tot és tan canònic que resulta postís. Aquesta gent són incapaços de deixar-se anar i de crear quelcom de nou, de diferent. Assisteixo a l’espectacle d’un suposat rock dur –ritmes i llenguates de vint anys enerera-, atònit tot veient com aquesta gent es comporta com si acabessin d’inventar quelcom. El panorama musical francès, a part de les grans creacions de la chanson i de tot allò que ha sabut incorporar l’enorme cabal procedent de l’Àfrica, és depriment.

Quan ja dormo la meva amiga m’envia un missatge per fer-me saber que els seus amics han quedat... en segon lloc... Els únics que feien quelcom d’original no han estat premiats amb la victòria.

Auvers sur Oise

L’àrea de París ofereix grans possibilitats per a fer excursions d’un dia i veure indrets interessants pel seu paisatge, història i cultura. Són els avantatges de viure en una gran ciutat que no fa pas tant de temps fou la capital del món i que és encara una de les seves ciutats més riques. París fou el centre de la creació mundial a finals del segle XIX i durant bona part de la primera meitat del XX. Artistes de tot el món s’hi desplaçaven per a mirar de fer fortuna. Resseguir-ne les passes és avui tota una ocupació tant per a l’estudiant i l’estudiós com, sobretot, per al turista, en una ciutat que, en molts aspectes, viu de les rendes d’un passat gloriós.

Auvers sur Oise és una comuna situada a la riba del riu del mateix nom, a una trentena de kilòmetres al nord-oest de París, que deu el seu renom al fet d’haver estat un lloc d’inspiració per a pintors com ara Daubigny o Cézanne. Fou seguint els passos d’aquests mestres, i buscant el tractament d’un metge ben particular, el Dr. Gachet, que s’hi instal·là el més enigmàtic dels pintors, l’artista romàntic per antonomàsia: Vincent Van Gogh, un dels més grans creadors del neoimpressionisme i les avantguardes, l’epítom de l’artista que perd la salut i la vida per una creació que amb prou feines li dóna per menjar. Un geni turmentat a qui ni la tranquil·litat de la riba de la Oise va poder donar reconfort.

Van Gogh hi visqué setanta dies l’any 1890, entre el maig i la seva mort el 29 de juliol. Aquests darrers temps, marcats per la malaltia mental i la depressió, foren prou prolífics, a raó d’una obra per dia. La visita a Auvers permet de descobrir els escenaris que inspiraren algunes de les seves obres més cèlebres, amb un recorregut on petits cartells en contenen reproduccions exactament als llocs on foren pintades. Passejar-s’hi un primer de juny assolellat és una delícia per als sentits i, sobretot, un estímul per a la imaginació. Al mateix lloc on el mestre va pintar un dels meus quadres preferits, el camp de blat amb corbs, és com si hi veiés el blat ja espigat i a punt de segar amb un cel de núvols de tempesta i els corbs volant vaig mentre la veuen venir...