La Costa Brava sembla el Passeig de Gràcia...

Un passeig per la Costa Brava no deixa de ser un passeig per una costa explotada massivament per al turisme. I això en un país que en aquest moment viu les conseqüències d'una crisi que és encara pitjor que a altres indrets per culpa del model econòmic que s'ha imposat com a gairebé únic des de fa unes dues dècades, quan la desindustrialització convertí definitivament el país en un centre de serveis on el sòl i el sol són protagonistes. El deliri del PP espanyol de convertir tota la costa mediterrània en la Florida d'Europa va justificar tot el projecte de l'extinct Plan Hidrológico Nacional. Ens vam salvar del PHI, però el model sempre ha estat el mateix. I per més que en Zapatero, en un nou intent de distreure el personal, s'ompli la boca del seu suposat nou model econòmic, basat en la investigació i la recerca en les noves tecnologies, un model econòmic és el fruit d'una conjunció d'esforços que no es fa en una legislatura sinó en una generació.

Penso en tot plegat mentre caminem de l'aparcament dels jardins de Cap Roig cap a Cala Estreta. La pista està tancada al trànsit motoritzat donat l'alt risc d'incendi. De fet m'agradaria que el trànsit hi estigués prohibit de manera permanent, amb l'única excepció dels poc veïns de la zona i les emergències. N'estic ben convençut, perquè parlem d'un dels pocs paratges d'aquest sector de la costa que es manté sense explotar. Ens queden molt poques cales i molts pocs indrets de difícil accés, i és precisament l'accés difícil el que en permet la conservació. Si no fos així, per exemple, Cadaqués no seria encara el que és -per més que en aquest cas hi hagi hagut també una decisió ferma per part de la gent que hi viu.

Curiós, aquest tema de l'accés. Perquè costa arribar a Cala Estreta o al Crit per terra, però l'accés per mar resta sense límits. La quantitat d'embarcacions que fan malbé fotos i postals i taquen aquí i allà l'immensitat del blau fa que l'aigua sembli el Passeig de Gràcia. Per la quantitat de gent i sobretot pels accents... Un agost a la Costa Brava...

Auvers sur Oise

L’àrea de París ofereix grans possibilitats per a fer excursions d’un dia i veure indrets interessants pel seu paisatge, història i cultura. Són els avantatges de viure en una gran ciutat que no fa pas tant de temps fou la capital del món i que és encara una de les seves ciutats més riques. París fou el centre de la creació mundial a finals del segle XIX i durant bona part de la primera meitat del XX. Artistes de tot el món s’hi desplaçaven per a mirar de fer fortuna. Resseguir-ne les passes és avui tota una ocupació tant per a l’estudiant i l’estudiós com, sobretot, per al turista, en una ciutat que, en molts aspectes, viu de les rendes d’un passat gloriós.

Auvers sur Oise és una comuna situada a la riba del riu del mateix nom, a una trentena de kilòmetres al nord-oest de París, que deu el seu renom al fet d’haver estat un lloc d’inspiració per a pintors com ara Daubigny o Cézanne. Fou seguint els passos d’aquests mestres, i buscant el tractament d’un metge ben particular, el Dr. Gachet, que s’hi instal·là el més enigmàtic dels pintors, l’artista romàntic per antonomàsia: Vincent Van Gogh, un dels més grans creadors del neoimpressionisme i les avantguardes, l’epítom de l’artista que perd la salut i la vida per una creació que amb prou feines li dóna per menjar. Un geni turmentat a qui ni la tranquil·litat de la riba de la Oise va poder donar reconfort.

Van Gogh hi visqué setanta dies l’any 1890, entre el maig i la seva mort el 29 de juliol. Aquests darrers temps, marcats per la malaltia mental i la depressió, foren prou prolífics, a raó d’una obra per dia. La visita a Auvers permet de descobrir els escenaris que inspiraren algunes de les seves obres més cèlebres, amb un recorregut on petits cartells en contenen reproduccions exactament als llocs on foren pintades. Passejar-s’hi un primer de juny assolellat és una delícia per als sentits i, sobretot, un estímul per a la imaginació. Al mateix lloc on el mestre va pintar un dels meus quadres preferits, el camp de blat amb corbs, és com si hi veiés el blat ja espigat i a punt de segar amb un cel de núvols de tempesta i els corbs volant vaig mentre la veuen venir...

A Fontainebleau, en bicicleta

Al sud de l’Ile-de-France, i al sud del departament del Sena i la Marne, s’hi troba la comuna de Fontainebleau, el terme municipal més extens de la regió, de fama mundial pel seu castell, on hi visqueren nou reis de França des de Lluís VI a Napoleó III; on l’emperador Napoleó abdicà per primer cop el 1814; on s’hi va fer la conferència de Pau Franco-vietnamita de 1946, un fracàs... Un lloc amb molta història.

Segons la wikipedia, 300.000 persones visiten el castell cada any, però 11 milions es passegen per l’enorme bosc de 25.000 hectàrees. És precisament aquest bosc el que ens atrau a la meva amiga i a mi. Ella ha vingut amb la seva bicicleta, jo en llogo una a la vila. Amb la meva companya de viatge decidim que el castell ens interessa ben poc –curiosament compartim la perspectiva: aquesta mena de llocs ens produeixen una intensa sensació d’irrealitat, com de conte de fades-.

Així doncs faig en molt bona companyia i ritme tranquil entre vint i trenta quilòmetres de bicicleta per una majestuosa extensió boscosa de pins negres, plàtans, castanyers, faigs, sotabosc de falgueres i, sobretot, roures, alguns dels quals tenen gairebé dos segles d’antiguitat. Un sol radiant, la temperatura justa, lleugerament per sobre dels vint graus centígrads, i un dissabte de cap de setmana llarg.

Per tot el camí veiem gent que es passeja amb una mena de motxila rectangular i força voluminosa a l’esquena. No és fins que ens aturem a Barbizon que, en conversa amb una indígena, en traiem l’entrellat: són matalassos, però no són per a acampar tal com pensàvem, sinó que són per a l’escalada. Efectivament la zona és plena de roques de gran volum i poca alçada, amb formes erosionades que són ideals per a perfeccionar les tècniques d’escalada. Vista la poca alçada la gent no escala amb cordes, sinó que fan servir un matalàs per a amortir les possibles caigudes.

Barbizon, on fem una parada per a degustar un deliciós té fred, fou la seu d’una de les múltiples escoles de pintura quan París era la capital mundial de l’art, al tombant del segle XX. L’escola de Barbizon, la dels paisatgistes, la figura més significativa dels quals fou Millet-Rousseau.

Tot plegat, un passeig molt agradable, una manera ideal de recarregar les bateries en contacte amb la natura prou a prop de la ciutat com per a poder anar i tornar el mateix dia en un trajecte que es fa en un temps més que raonable. Gent amable i relaxada, paisatges de bella factura i bon temps. Una autèntica jornada de plaer.

PS: un dels punts de l’itinerari és la Mare aux Evées, el que queda d’un conjunt de basses naturals mig dessecades, un espai màgic al mig del bosc, envoltat d’arbres i coronat de nenúfars. Tot just quan hi arribem, a poca velocitat, vaig frenant i giro a mà dreta quan una arrel que sobresurt i que no he vist s’enclasta contra el pedal dret i part del quadre. Vaig a poca velocitat però en tinc prou com per a patir les conseqüències d’una frenada brusca: em clavo el manillar poc per sota de la part esquerra del pit i surto disparat endavant. Per sort un reflex d’antic jugador de futbol sala em fa caure de la manera adequada, no de cara sinó rodolant amb l’esquena. Però l’hematoma al pit no me’l prendrà ningú. Malastruc. Espero que la mala sort en aquest aspecte -segon accident esportiu amb conseqüències d'aquesta primavera- vingui compensada per alguna altra banda...

Picnic al Champ de Mars

París és definitivament una ciutat que no sap viure l’hivern. O que viu en la il·lusió permanent de l’estiu i el bon temps. És una ciutat de parcs i sobretot de terrasses, d’espais oberts a l’exhibició i preparats per a la contemplació. París hiverna, malviu com pot els rigors de l’Europa més europea, i reviu a la primavera, la seva època de màxim esplendor.

Amb la primavera arriba un dels hàbits tradicionals: el del picnic. Una ampolla de vi, una baguette fresca i algun bon formatge, i asseguts sobre una manta al parc. Els espais verds de París, la riba del Sena, el Pont des Arts, ambdós cantons del Canal Saint Martin, a sota a casa; tots són indrets adequats per a passar una bona estona en bona companyia quan els dies s’allarguen. Tan bon punt arriba el bon temps, la ciutat es veu els seus espais més propicis poblats cada dia de ciutadans gaudint d’una forma d’oci ben pròpia.

En vaig poder gaudir ahir, en una bona estona als jardins del Champ de Mars, entre la torre Eiffel i l’Ecole Militaire. Recuperava una tradició que no havia practicat des del 2007, donat que l’any passat em vaig perdre totalment la temporada de picnic. Aleshores vivia a la part sud de l’Àfrica.

La tradició del picnic. Tot plegat resulta sempre molt civilitzat i mesurat. Cal dir a favor dels habitants de París que la norma és veure com la gent s’enduu totes les deixalles que produeix i en disposa de manera correcta. Tant d’ordre ve donat òbviament per un nivell d’educació i de consciència cívica considerables que és de justícia reconèixer. Cal afegir-hi, però, que ens trobem en un espai urbà completament domesticat i pacificat. Un espai dominat per la classe mitjana alta des que la ciutat es va gentrificar i va expulsar les classes populars i la pobresa a la seva corona exterior. L’espai central resta net, homogeneïtzat, apartat del conflicte social i per tant a la mercè dels qui en poden gaudir.

Els únics conflictes potencials sorgeixen quan aquest espai pacificat és envaït per algú que no reuneixi les condicions socials adequades. El Canal Saint Martin fou escenari, els darrers mesos de 2006 i primers de 2007, d’una protesta social d’envergadura, el campament de persones sense sostre. Quan va arribar la primavera, en plena campanya de les presidencials, els habitants de la zona del canal compartien l’espai amb els sense sostre i amb els vianants. Iniciada la temporada de picnics, era habitual que la policia circulés comminant a qualsevol que es trobés en possessió de begudes alcohòliques a abstenir-se de consumir-les. La tolerància habitual es tornava doncs prohibició amb l’argument d’evitar conflictes i, sobretot, donar exemple als sense sostre. Civilitzar els incivilitzats. O bé fer temps hipòcritament fins que arribés el que va arribar un cop el Sr. Sarkozy fou elegit president: l’expulsió cap a altres zones de totes les persones sense sostre que hom no havia pogut re ubicar. La neteja que feia de nou possible que l’espai fos per a qui fou pensat. La pacificació. Una pacificació que començava a Barcelona quan vaig deixar la ciutat, i que a París fa força més temps que dura.

No deixaré de practicar l’hàbit del picnic. Però no sé si arribaré mai a desfer-me d’aquest petit malestar.

-7º C

-7º graus centígrads, aquesta és la temperatura mentre escric, la mínima d'aquesta nit serà de vuit graus negatius en una ciutat on ahir nevava. Un fred glacial que sento fins al cor, un cor encara més fred quan sento que ja hi ha 651 morts a Gaza, segons els serveis d'emergència palestins.

Miro les clapes de gel sobre les aigües del Canal St. Martin. L'aigua glaçada, com em quedo jo quan sento que l'exèrcit israelià ha bombardejat una escola amb bandera de Nacions Unides, un dels únics refugis possibles per a una població víctima del terror més absolut.

Ni aquests paisatges insòlits són un consol. Estan glaçats com jo mateix.

Encara que no ho sembli, trigarà molt a sortir el sol. Tinc l'impressió que serà un any per a passar amb el cor glaçat.

Hong Kong

Havent marxat de Hanoi, tinc unes nou hores d’escala a Hong Kong. No m’ho penso ni dos minuts i un cop aterrat surto de l’aeroport per anar a veure la ciutat. La primera cosa que em va sorprendre de Hong Kong, ja el primer cop que hi vaig passar, fou el mateix aeroport. D’entrada, perquè no havia vist mai tants jumbos junts. La més gran concentració d’avions de gran envergadura, més que a Heathrow o a Roissy, que ja em donen pistes sobre el que impliquen les dimensions asiàtiques i sobre la posició relativa de Hong Kong. Un aeroport especialitzat en els enllaços de llarga distància. I precisament per això, a Hong Kong ja ho tenen tot calculat: l’oficina de turisme de l’aeroport té informació sobre opcions detallades a fer en mig dia o en un dia sencer, especialment pensades per als passatgers en trànsit.

Vint-i-quatre minuts d’enllaç i sóc al centre. Decideixo prendre una de les rutes que m’han suggerit, que combina edificis singulars amb escenaris comercials insòlits. Em trobo al mig d’un centre de la ciutat que sembla nord-americà per les dimensions mastodòntiques dels edificis i pel seu atapeïment, britànic vistos els autobusos de dos pisos, la circulació per l’esquerra i un dels dos idiomes oficials, i inequívocament xinès per la seva localització, la major part de la població, els seus temples i l’altre idioma oficial. Un punt de trobada entre el que solem anomenar Orient i Occident.

Hong Kong era per a mi un altre nom mític, sobretot des de la meva estada a Anglaterra el curs 96-97. El passat, l’aleshores present i el futur de la ciutat eren un dels objectes del debat de moda. La pregunta “és Xina una amenaça?” marcava les discussions fins i tot més enllà del meu curs de política xinesa contemporània. Encara vivia en Deng Xiao Ping, el líder que va posar en marxa el “socialisme xinès de mercat”, la reforma econòmica, sobre les restes de la revolució cultural. Una reforma que ha acabat convertint la Xina en una potència econòmica mundial de primer ordre –o ha posat Xina al lloc que li pertocaria per magnitud demogràfica i històrica, segons com es miri-. La resposta de la República Popular de Xina a l’estatut de Hong Kong, aleshores encara colònia britànica, just a punt de ser retornada a sobirania xinesa el primer de juliol de 1997, cinc mesos després de la mort d’en Deng, era el discurs sobre “un país, dos sistemes”. Els xinesos maldaven per a que tothom estigués tranquil, tot afirmant que sabrien com fer coexistir el capitalisme i el socialisme de mercat, i atorgaren a Hong Kong –igual que a Macau-, un ampli règim d’autonomia administrativa i institucions d’autogovern. Hong Kong es va mantenir com un dels grans ports d’Àsia i un centre del capitalisme financer mundial. El que potser no estava tan clar en aquella època és que en termes econòmics la Xina popular s’acabaria assemblant molt més a Hong Kong que no pas a l’inrevés.

Per primer cop des de fa anys –potser des d’una visita a Senegal el 2004-, faig una transacció comercial només a base de gestos. Em faig canviar la corretja del rellotge de polsera en una botiga d’objectes de segona mà amb una extensa i molt remarcable col·lecció de rellotges i d’instruments d’escriptura –sobretot plomes estilogràfiques-. Pel que sembla el propietari només parla cantonès, i jo li parlo en anglès –donat que no deixa de ser una de les llengües oficials de la ciutat-. La única paraula que li sento dir en anglès és “OK”, però tot i així els gestos funcionen i surto de la botiga amb la feina feta i ben satisfet.

Perdut enmig dels gratacels passo una bona estona al barri dels antiquaris. Una col·lecció dels objectes més variats que parlen de tradició, colonialisme, poder, diners, somnis revolucionaris al país veí, i de l’opulència d’un punt de referència ineludible del capitalisme del segle XX –i fins ara també del XXI-. En un bar del centre degusto un Sauvignon blanc neozelandès exquisit, que em recorda el sudafricà. Tots dos excel·lents i molt millors que el francès, però això es mereix un altre article.

Ja retornat a l’aeroport, una de les meves adquisicions em valdrà un somriure d’orella a orella d’una guàrdia de seguretat local. “Què hi porta, aquí?”. “És un Mahjong”. “Però vostè sap jugar al Mahjong?”. “Només ho he provat amb l’ordinador”. Aquesta noia es fascina del fet que un estranger que no té cap lligam amb la ciutat conegui el Mahjong. Més tard descobriré el que sospitava, i és que es tracta d’un joc molt més complex –i interessant- del que pot semblar. Una nova cosa per aprendre.

Vinh Ha Long

La llegenda popular diu que fa molt de temps els vietnamites lluitaven contra els invasors xinesos quan els déus els van ajudar enviant-los una família de dracs. Aquests dracs escopiren foc i jade que es van anar convertint en illes, unes illes que finalment formaren una cadena que va mantenir els invasors a fora. Aleshores els vietnamites van poder fundar el seu país.



Això és Vinh Ha Long, la badia de Ha Long. Situada al nord-est del país, a uns cent setanta quilòmetres de Hanoi, flanquejada al sud pel golf de Tonkin i al nord per la Xina. Cent vint quilòmetres de costa, uns mil cinc-cents quilòmetres quadrats de superfície i 1969 illots. Tot plegat amb un paisatge espectacular i singularíssim, enormement captivador per les seves formes i els seus colors.



Tothom me n'ha dit com n'era de turístic, i no em puc passar de formar part d'un cert adotzenament. Disfruto la posta de sol en una platja que sembla el Passeig de Gràcia en termes d'afluència. Però, per una banda, encara resta dins dels límits del que és sostenible, i el personal, en general, està molt tranquil i relaxat. I per altra banda, fins i tot així valia la pena de venir.


La sensació d'adormir-se en un vaixell al mig de la badia, entre totes aquestes formes i al mig de la calma més absoluta, és incomparable.

Al matí, després d'una ullada de sol que coincieix amb una fascinant excursió en kayak, el cel s'ennuvola i ens ofereix un espectacle incomparable de tons argentats, tots els matisos d'un gris lluminós senzillament preciós. Sort que aquest cop m'he pogut agafar un parell de dies lliures.

Hanoi

La feina em dóna la primera oportunitat de visitar el sud-est d’Àsia que no hagi vingut per una il·lusòria excursió per gastronomies importades. Vint hores de viatge amb escala inclosa em duen de París a Hanoi, capital de la República Socialista de Vietnam.

L’hotel on dormiré i on es fa la reunió té el mateix aspecte d’haver vist millors dies, de setantes revinguts, que havia vist a Belgrad. Sembla l’escenari perfecte per a una llarga trobada del politburó. Un escenari a la capital però apartat del centre on els participants podran gaudir d’un relatiu confort, que no evitarà que tothom estigui prou controlat com per a no poder despistar-se. La guia em diu que efectivament el lloc havia servit per a trobades dels quadres del partit. Fins i tot s’hi havia allotjat el camarada Ho Chi Minh.

És ell qui ens vigila majestuós des d’un angle de la tarima. Ell, les despulles del qual encara es troben en un impactant mausoleu al centre. Un líder que continua essent molt respectat per tothom, per tot el que representà. Ho Chi Minh és potser una de les figures més fascinants del segle XX. Per la seva vida austera en tot moment, i per haver encarnat una revolució on, com a Cuba, la lluita per l’emancipació fou tant de classe com nacional, amb el resultat, en tots dos casos, de plantar cara amb èxit al poder imperial per excel·lència de l’època, els Estats Units d’Amèrica. A Vietnam, però, amb un preu molt més alt en vides humanes i amb impactes importants sobre els recursos del país. Els Vietnamites us reben amb els braços oberts, i també amb el cap ben alt, amb un orgull més que justificable.

El mateix hotel és una metàfora de com ha anat el canvi des que a partir del 1986 el govern adoptà l’estratègia del Doi Moi, la renovació, una progressiva reforma econòmica caracteritzada per l’obertura d’espais a l’iniciativa privada i l’abandonament de les polítiques de col·lectivització agrària i industrial. Tot això mantenint un ferri control polític, en un model molt semblant al de la Xina. Des d’aleshores l’economia de Vietnam ha estat una de les que creixien més ràpidament al món, i el país s’acosta a la sortida del grup de països d’ingrés baix. No obstant, és un creixement que té els mateixos desequilibris que a la major part dels altres països emergents, sobretot pel que fa a un augment de la pobresa rural. Països que s’enriqueixen i treuen el cap al concert mundial mantenint uns nivells de pobresa més que significatius, creant nous desafiaments.

La inflexibilitat burocràtica d’aquest recinte contrasta amb l’expansivitat creativa del centre de Hanoi. Un autèntic formiguer on el ciclomotor és rei –i que ha anat substituint les bicicletes de manera progressiva. La quantitat que n’hi ha és tan gran que converteix la circulació en un aparent caos. Vist més de prop, però, és fascinant. Sembla el moviment d’un formiguer. Les motos es fiquen per tot arreu, fins i tot al mig dels mercats, en qualsevol espai que els ho permeti. Però és rar de veure xocs. Creuar el carrer és tota una experiència. Cal mantenir la direcció i mirar bé per on venen les motos, i sobretot no perdre la calma.

La fascinant part antiga conserva en certa manera l’estructura del comerç per gremis concentrats en carrers concrets, amb una curiosa barreja entre tradició i modernitat. Aquí la seda, aquí les joguines, aquí els operadors turístics, aquí els que esculpeixen làpides funeràries, aquí la medicina tradicional... De tant en tant, algun temple o altre edifici remarcable. A per tot, gent menjant al carrer, al vespre joves reunits, tothom fent-se companyia. Botigues fascinants on es ven, però on també s’hi dorm i s’hi viu. O bé se’n fa un pàrquing per a les motos –tantes com n’hi ha-.

Ja estava convençut que el segle XXI seria el segle d’Àsia. Ara ho he vist. I espero continuar tenint oportunitats per a veure-ho.

Tarda de tardor a París

Dijous passat era el principi del final de dues setmanes de feina infernals. Per a celebrar l'avinentesa tal com es mereixia, havia quedat amb en Jaïr i la Kremi, la meva família a París, amb l'únic objectiu de compartir estona i conversa fent estrictament el que ens vingués de gust.

El temps ens va fer un regal inesperat: una formosa tarda de tardor, que la ventada del dia anterior convertí en un espectacle deliciós, amb una atmosfera neta i lluminosa, completament radiant. Un capvespre d'aquells on els colors adquireixen una brillantor dramàtica, on sembla que fins i tot els edificis més llunyans es puguin abastar amb les mans. Mentre el sol encaminava lentament la seva llum cap a altres latituds, decidírem fer la tornada més llarga però més agradable agafant l'autobus.

Els finestrals ens oferiren un paisatge espectacular, amb un moment únic: el de creuar el riu. Deixant enrera l'ampla i majestuosa esplanada dels Invalides, El pont Alexandre III ens oferí el panorama habitual, d'una espectacular bellesa sublimada en aquest cas per les condicions atmosfèriques. A mà esquerra, la perspectiva del Quai d'Orsay, el revolt del Quai Branly i la Torre Eiffel, asseguda a la riba del riu com si vigilés la ciutat, ja il·luminada i perfilada pels tons vermellosos del capvespre. A l'altra banda del riu, el Grand Palais, que amb l'Elisi al davant emmarca graciosament el començament dels Camps Elisis des de la Place de la Concorde. A mà dreta, el Petit Palais i l'arribada del cours de la Reine a la dita plaça, l'autèntic rovell de l'ou de París, punt de sortida del pas triomfal que va del Louvre a l'arc de Triomf passant pels Camps Elisis, per després continuar per l'avinguda de la Grande Armée fins a La Defense, en una de les perspectives urbanes més espectaculars i majestuoses del món. Amb la llum d'aquesta tarda del principi de la tardor, quan els arbres encara no han estat despullats pel fred però ja han pres un to ocre que es confon amb els tons del capvespre, el passeig em recorda que he tornat a una de les ciutats més belles del món, que he conegut, que he viscut, amb remarcables i llargues interrupcions, durant els darrers tres anys i mig.

Me l'han dit més d'una vegada, la sort que tinc, sobretot gent que coneixen la ciutat. Tanmateix la meva impressió és diferent. La meva relació amb París s'explica amb una metàfora masculina, que entenc tot i això com a no sexista, perquè podria ser perfectament reversible. Viure a París és com tenir una xicota, una parella, realment particular. Bella, bellíssima. Culta, glamurosa, amb un estil incomparable. Extremadament interessant. Atractivíssima. Però que es permet tractar-vos com un drap brut sempre que li passa pel barret, cosa que s'esdevé força sovint. En definitiva, una senyora que no només fa bo de conèixer sinó que us pot enamorar amb una gran passió. Però a qui tard o d'hora acabareu dient: xata, ets fantàstica, però que t'aguanti un altre, que jo ja en tinc prou...

Tornat a casa procedent de casa i passant per casa

Darrerament em trobo que gent propera m'ha perdut la pista. I per a la gent que no és tan propera però que té la bondat de llegir-me de tant en tant encara deu ser pitjor. Així doncs, algunes precisions:

On sóc ara? A París. Aquest ha estat el primer cap de setmana que hi he passat des de principis de setembre. Abans vaig passar un cap de setmana a Eïvissa perquè s'hi casava la meva estimada Celia. Immediatament després me'n vaig anar a Montevideo per una setmana (la "tornada a casa" de l'entrada anterior). Des d'allà vaig tornar a París, a casa. I immediatament després a Barcelona. A casa.

Ara sóc doncs a casa, a París, i llevat de viatges curts i esporàdics per feina -que és probable que n'hi haurà més abans no s'acabi l'any-, m'he de quedar a la capital de l'estat francès d'una manera més o menys estable com a mínim fins a finals d'aquest any. La qual cosa és remarcable, si tenim en compte que ara tot just fa un any hi tornava després d'una llarga temporada a Montevideo, Uruguay. I que posteriorment, a part d'una estada fugaç a Cap Verd, he passat durant 2008 un terç de l'any a l'Àfrica, primer a Namíbia i després a Zimbabwe. I aquí m'aturo -és un dir-, perquè n'hi havia hagut d'altres. I sempre, per feina...

En qualsevol cas, el que queda clar per a mi és que he tornat a casa procedent de casa i havent passat per casa. Perquè he tingut la sort de trobar-me com a casa a diversos indrets (puestus) que es troben en tres continents diferents. I alguns els continuo considerant casa meva. Quelcom d'enriquidor i d'interessant. Però que també té els seus inconvenients. I és que sentir-se com a casa a tants llocs diferents és fantàstic. Tanmateix, tenir tantes cases vol dir que, en el fons, no en tinc cap.

PS: i de fet em deixo Kolda, però la Casamance, tant l'alta com la baixa, és una altra història. O no.

Aigües braves

La meva activitat al parc temàtic de les cascades victòria no es va limitar a una visita que no em va deixar xop gràcies als sis dòlars que em vaig deixar entre l’impermeable i el paraigua de lloguer. També em vaig apuntar al rafting. Així doncs, puc dir amb el cap ben alt que he sobreviscut l’adrenalínica experiència dels ràpids del riu que és considerat el més complicat del món pel que fa a aquesta disciplina aventurera.

Què en puc dir? Que em vaig divertir. Val la pena provar-ho. Però en aquesta època de l’any l’aigua és freda i la temperatura ambient em va fer estar tremolant durant la darrera hora de les tres que va durar la singladura. Em vaig afegir a un grup d’irlandesos convertint-me en el sisè home a bord. No vaig acabar a l’aigua però sí que vaig veure companys acabant-hi i em va tocar hissar la Lisa a bord després que ella i en Paul acabessin a l’aigua al ràpid número 18, que rep el nom d’”oblivion” (oblit). Em va anar just de no acompanyar-los-hi...

El que no resultava gens tranquil·litzador eren els cocodrils. Sí, en vam veure. Tres, prenent el sol a les roques de la riba. Encara que eren molt petits, criatures. Però les mares devien ser a prop. En qualsevol cas, ja a terra, el guia ens va explicar que no hi ha hagut ni morts ni ferits per culpa dels cocodrils. Sí que n’hi ha hagut quatre, de turistes morts, des que van començar a fer les activitats. La majoria, enduts per un ràpid que els acaba arrencant l’armilla salvavides. Sapigueu que quan us l’assegurin gairebé tallant-vos la respiració com si es tractés de la cotilla de Scarlett O’Hara, és per una bona raó.

De tant en tant fotem el guiri, però almenys ens divertim.

Victoria Falls

L’Àfrica del sud conté un nombre important de meravelles naturals. En particular, n’hi ha una que destaca entre totes les altres i que ha estat designada com una de les set meravelles naturals del món: Mosi-oa-Tunya en llengua Kokolo, el fum que trona, les cascades victòria. Un escenari que, essent a Zimbabwe, no em podia perdre. Per raons fonamentalment de feina aquest ha estat un viatge repetidament ajornat, i certament complicat, que he estat buscant de fet des que era a Namíbia. Finalment, però, l’he pogut fer.

Totes les anades i vingudes, tots els canvis de plans han valgut la pena, perquè només veure el lloc justificaria moltes coses. Les xifres parlen per elles mateixes, encara que tot el que es pugui escriure no compensa l’experiència. El “fum que trona” resulta visible des de força kilòmetres enllà, i l’estrèpit també se sent des de la distància. Les cascades fan 1.700 metres d’amplada i el salt arriba als 108 metres d’alçada. El cabal mitjà és d’un gigalitre, sí, un milió de litres, per segon. Al pic de la temporada de pluges, entre març i maig, el cabal pot arribar a ser de deu gigalitres, i en el punt més baix, entre setembre i desembre, per l’estació seca, pot baixar a 400 hectòlitres.

Tal cabal d’aigua produeix un constant i eixordador estrèpit i justifica el seu nom tradicional, el fum que trona. La dimensió del lloc talla la respiració i us fa sentir insignificant, sobretot quan us adoneu del temps que fa que tanta aigua passa per aquí, un temps que no es calcula en escala humana.

El núvol constant, a la llum del sol, crea, en diversos indrets, interessants efectes òptics. El més recorrent i espectacular són els arcs de sant martí.

La visita a les cataractes victòria pel cantó de Zimbabwe és també un recordatori constant de la situació del país. La localitat de Victoria Falls no deixa de ser un parc temàtic, si es té en compte que fou construïda expressament per als turistes, amb una preferència per un determinat nivell, amb hotels d’un cert luxe. A més, les estrictes regulacions monetàries del país fan que els turistes no residents estiguin obligats a pagar totes les seves factures en moneda estrangera. Així doncs, per a algú que no s’hi fixi massa, tot resultarà normal, més enllà del baix nivell d’ocupació d'hotels, restaurants i activitats en general. No obstant, per a algú mínimament observador les conseqüències de la situació del país es fan evidents. A les cartes dels restaurants, a on es puguin veure preus marcats en moneda local, i sobretot a les cares i actituds de la gent local, que es comporta amb una encara prou digna i resignada desesperació. L’ambient del pont és curiós. Entre els que es llancen a l’aventura i els camions esperant la frontera, proliferen els qui fan els seus ingressos amb el contraban. Aquest no deixa de ser molt comú en moltes fronteres. El que sorprèn en aquest cas és que no ho era pas tant fa uns anys.

Namibietats núm. 8: Damaraland

Damarland es troba a la zona de transició entre les dunes de la Skeleton Coast i els altiplans de la Namíbia central. El seu relleu ha fet que el territori hagi estat sempre travessat per cursos d’aigua estacionals, cosa que l’ha convertit en un punt d’activitat humana des de temps prehistòrics. A més, la naturalesa desèrtica de Namíbia fa que aquesta zona sigui una de les poques que queden a l’Àfrica on es pot observar fauna lliure fora d’una reserva natural.

Em llevo aviat per a poder fer tot el recorregut pels punts d’interès de la zona en un dia, i finalment acostar-me tant com pugui a Windhoek. Tot just a deu kilòmetres d’Uis en direcció nord trobo el trencall que s’acosta al massís del Brandberg fins a endinsar-s’hi, al “Leopard Ravine” . La petita i estreta vall s’endinsa al massís del Brandberg en direcció cap al cim. El massís és una estructura amb estrats granítics i volcànics. Les capes basàltiques formen una estructura semblant a una ceba, que explica la presència a la vista de clapes de roca molt planes en algunes zones, combinades amb roques de totes les mides imaginables que ho cobreixen gairebé tot.


La zona era des de mil·lennis enrere un refugi per a grups de nòmades, i està poblada de pintures rupestres. La més famosa encara conserva el nom de “White Lady”, la dama blanca. La White Lady és la figura central d’una escena que sembla ser una processió de caçadors, i fou designada com a tal el 1948 per un religiós francès que li va atribuir orígens egipcis o cretencs. No obstant investigacions posteriors han confirmat la presumpció etnocèntrica d’aquesta atribució. La figura blanca seria un jove San cobert de sorra blanca en algun ritus d’iniciació. Aquest és el mateix tipus de presumpció que va fer atribuir les ruïnes del gran Zimbabwe (la segona construcció amb pedra més antiga d’Àfrica després de les piràmides) a la reina de Saba, assumint com a veritat absoluta que els pobladors de la zona haurien estat incapaços d’arribar a construir quelcom de tal complexitat...

En qualsevol cas, l’indret i les pintures valen la pena. Havent fet el recorregut, quaranta-cinc minuts d’anar i els mateixos de tornar, acompanyat obligatòriament per un guia a qui faig preguntes sobre la flora, la fauna i tot el que se m’acudeix, m’encamino cap a Twyfelfontein. El camí m’endinsa al cor de Damaraland, una zona que em deixa senzillament bocabadat. Sabana desèrtica, panorama de muntanyes basàltiques amb dolerites i molta roca erosionada, horitzons immensos, i a prop dels cursos d’aigua –ara secs- paratges arbrats. Colors vermellosos i ocres també amb més verd del que semblaria.

Twyfelfontein, que vol dir la font dubtosa –suposo que a causa de les variacions estacionals-, és un paratge amb una gran acumulació de gravats prehistòrics a les roques, la majoria de més de 6.000 anys enrere, literalment a l’edat de pedra. Pel que sembla devia ser una mena d’escola de formació de nòmades caçadors, a més de contenir refugis i espais per a rituals religiosos. A la llista del patrimoni universal de la UNESCO, constitueix la concentració d’art prehistòric més important d’una zona on n’hi ha força, el sud d’Àfrica. Zimbabwe, Botswana, Sud-àfrica, Malawi i Zàmbia tenen jaciments similars.

Una guia que té tanta pressa que ratlla la mala educació –comprenc que hagi arribat l’hora de dinar, però les presses em semblen impròpies- fa que la visita s'acabi abans d’hora. Dedico les hores següents a descobrir diverses meravelles de la geologia. Primer, la muntanya cremada, un turó al mig d’un corredor d'origen volcànic, que sembla haver estat literalment exposat al foc. Tot negre, res no hi creix. Més enllà en la mateixa vall, el curs natural d’aigua forma una gorja on hi ha una espectacular acumulació de dolerites basàltiques, roques en forma de prisma de fins a quatre metres d'alçada, que hom (o don) ha anomenat els tubs d’òrgan. És espectacular, i em recorda a petita escala la magnitud de l’assentament de Castellfollit de la Roca. Sí, no puc evitar la referència local...

El que més m’impressiona, però, és el bosc petrificat. En una vasta àrea de la vall s’acumulen troncs petrificats. El més llarg arriba a 34 metres de llargada i 6 metres de diàmetre. Es tracta d’espècies precursores del grup de les coníferes, i el seu orígen és a l’Àfrica central. Amb una edat estimada pels volts de 260 milions d’anys, no havent-hi restes d’arrels es creu que els devia dur una gran inundació posteriorment glaçada. En un període més proper els troncs haurien estat soterrats ràpidament –suposo que per algun moviment sísmic- i sotmesos a condicions de pressió i temperatura que van conduir a la seva petrificació, procés sinònim a la fossilització. Els fragments conserven la forma externa de la fusta, s’hi reconeixen els anells, les marques de l’escorça, els nervis on hi havia les branques... Però són, literalment, de pedra.

Continuo conduïnt per carreteres exigents. Per segon cop m’apropo al lloc on m’han dit que, amb sort, podria veure elefants. Se n’ha detectat un grup d’una vintena per la zona. No tinc sort, però, i només veig el de la senyal. Curiosament, a Namíbia les senyals de trànsit que avisen de la presència d'animals salvatges sovint, no sé si amb voluntat informativa o merament artística, especifiquen de quin animal es tracta. He vist senyals amb zebres, cavalls, estruços, kudus...

Pretenia arribar a Omaruru per a fer-hi nit, però constato que no tinc prou benzina, i havent fet una llarga trajectòria en un cercle quadrat, el punt més proper on en puc trobar resulta ser, de nou, Uis. Em decideixo doncs a tornar-hi, i avall que fa baixada. Una baixada que m’enganya, perquè fa que s’encengui el pilot de la reserva de benzina, que s’apaga quan recupero l’horitzontalitat. Faig gairebé seixanta kilòmetres passant de la preocupació a la tranquilitat segons el pendent del terreny. Mentre el viatge em regala, un cop més, un capvespre espectacular darrera el Brandberg.

Namibietats núm. 7: camí de Damaraland

Ahir, després de degustar unes bones ostres i fer un aperitiu, amb en Pipas i unes conegudes seves vam descobrir “Walvis Bay la nuit”. Ambient fortament local, però es nota que Walvis és un port important, per la proliferació de personatges diversos.

L’endemà, per primera vegada en aquest viatge, dormo fins que el cos em diu prou. Em queda el temps just per a, abans d’anar a dinar, passar-me una bona estona connectat a internet, per segon cop des que vaig sortir de Windhoek. En aquest cas fer-ho resulta una necessitat. Hi ha temes pendents d’importància: som dijous (29 de maig), diumenge (1 de juny) volo a Johannesburg i dilluns he de volar a Harare i encara no tinc el bitllet comprat, pendent que el departament de seguretat de les Nacions Unides em confirmi la missió. Finalment la confirmació arriba i ho puc tirar tot endavant.

Dino en companyia d’en Pipas i tota una colla de mariners, a la Casa del Mar, de l’Institut Social de la Marina. Paella i rap arrebossat en un ambient acollidor, de gent que està molt habituada a passar llargues temporades lluny de casa, a acollir i ser acollida en els diversos moments de la llarga singladura.

Havent dinat només em queda fer un parell de tràmits al banc –en preparació del viatge que vindrà i aprofitant que és un dia feiner- abans de deixar Walvis Bay en direcció cap al nord, per la costa. Els trenta kilòmetres fins a Swakopmund són un aperitiu del que serà la “Skeleton Coast”, el nom que rep la costa de Namíbia des d’aquí fins a la frontera amb Angola. A la carretera, dur els llums encesos resulta obligatori en tot moment. Les dunes arriben fins al mar. Els vents freds i les corrents procedents del sud, combinades amb la calor del desert, creen una capa de boira que cobreix aquesta part de la costa de manera constant i que la fa particularment inhòspita, feréstega i perillosa. De fet el nom de “Skeleton coast” ve per la proliferació de naufragis, que des de segles ençà han deixat la costa poblada d’esquelets de naus. Les panoràmiques i l’atmosfera són tan fantasmagòriques com fascinants.

Swakopmund, destinació de vacances de la costa per excel·lència, correspon a la definició que me’n va fer una coneguda alemanya que hi havia anat recentment, quan em va dir: “si vull veure una ciutat de vacances del mar del nord, me’n vaig al mar del nord”. Es clar que suposo que al mar del nord no podia anar en quad sobre les dunes o fer “sandboarding”, però pel que fa al cas, ja ens entenem: l’estructura i l’aspecte de la ciutat són inequívocament germànics.

Passo de llarg i faig via cap a Henties Bay. Les dunes a la meva dreta són paulatinament substituïdes pel desert de roca, i m’envolta constantment el mateix tul de boira. Finalment, a Henties Bay abandono el mar i giro en direcció nord-est, cap a Damaraland. Al cap de trenta kilòmetres la boira desapareix, i en un tres i no res em trobo contemplant la posta de sol sobre el massís del Brandberg, la muntanya més alta de Namíbia, amb 2.573 metres.

Faré nit a Uis -que en Khoikhoi vol dir “mala aigua”, cosa que es pot comprovar només prenent una dutxa-, localitat minera en decadència des que la mina local de llautó va tancar l’any 1991, que avui es ven com a “porta cap a la White lady”, la dama blanca, una pintura rupestre que veuré demà. Al Brandberg Restcamp em dóna la benvinguda un personatge de gran bonhomia, barba i bigotis que sembla tret d’un còmic de l’Astèrix. I entre d’altres objectes insòlits trobo la taula de billar de la foto...

Namibietats núm. 2.: tots els colors del desert, fins al blau

La meva intenció era arribar fins a la frontera amb Sud-àfrica i vorejar-la fins arribar a Rosh Pinah, per a tornar a pujar per l’altra banda del pla on hi ha el Fish river canyon. Em diuen però que l’Ai-Ais Resort, que em crida poderosament l’atenció perquè és com un balneari, està en obres. Per això giro cua i torno per on he vingut, aquest cop en sentit nord. Sense arribar a Ketmanshoop, però. Em desvio cap a l’oest, en direcció cap al mar.

Faig una parada a Goageb, que deu sortir al mapa pel sol fet de tenir un petit hostal i una benzinera. Són les dues del migdia, i des de les onze que condueixo. Aquest hostal de carretera sembla tret d’una pel·lícula americana dels anys cinquanta, sobretot pel mobiliari i la decoració, tan antics com les dues senyores que porten el negoci. Havent canviat l’aigua de les olives i havent-me procurat un petit i més aviat frugal entrepà, m’acomiado i m’encamino cap a la porta, quan del no-res surt esperitat un bulldog jove que se’n va directe a la part posterior de la meva cama esquerra, i mossega. Deixo anar un crit, les senyores es queden lívides. I el malparit del gos s’ha amagat a sota una taula, conscient que, si m’ho proposo, com qualsevol humà puc ser molt més animal que ell. Se’m calmen les ganes de fer-li un morro nou quan veig que ha mossegat però no m’ha clavat els ullals, i tot i l’ensurt no hi ha ferida.

Això sembla haver estat un senyal del més enllà per a decidir fotre el camp ràpidament. Em queden un centenar de quilòmetres fins a Aus, on em vull endinsar al desert per una pista. Continuo gaudint del canvi de paisatge. Vinc dels volts del Fish River Canyon, indret de pedra, líquens i cactus i altres plantes suculentes, on els estruços em fan riure recordant-me el correcaminos i els vehicles aixequen núvols de pols visible a llarga distància. Ara la carretera comença a fer baixada, i a cada vall hi ha més vegetació, fins arribar a un punt on els arbustos han deixat pas als arbres. Quan falten trenta quilòmetres per a Aus, però, el paisatge torna a canviar. Desapareixen la major part dels arbres, i tot el que queda és una sabana plena d’una herba que devia ser verda fa tres mesos, però que ara és daurada com la palla. Al fons, aquest daurat es confon amb l’horitzó, un horitzó emmarcat per turons que fan crestes entre les dunes del Namib.

Arribat a Aus, dubto un moment. He triat Aus perquè es troba entre la zona diamantera 1, antic Sperrgebiet, territori d’accés restringit, al sud, i el Namib desert al nordoest. Aquí és on vull prendre la pista que m’ha de dur a Sossusvlei, al cor del desert. Però no tinc temps d’arribar on vull arribar abans no es pongui el sol, encara que sí que en tinc per a veure el mar. Així doncs, enfilo els 130 kilòmetres fins a Lüderitz. Que no em deceben. La baixada es espectacular. Gairebé cent quilòmetres d’un paisatge similar, grans extensions daurades entre muntanyes que sembla que les vigilin. I els darrers vint o trenta quilòmetres són de dunes. La carretera esdevé una serp fosca entre la sorra que arriba fins al mar en un ambient boirós i inhòspit que fa que això sembli un viatge al no-res.


I al final, després d’un mes de no veure’l, el desert blau. El desert d’aigua. El mar.

Namibietats núm 1.: Fish river canyon

És dissabte al matí, 24 de maig. Volia marxar de Windhoek ahir, però se’m va fer tard, i conduir de nit per Namíbia està fortament desaconsellat. Les carreteres esdevenen molt insegures amb la foscor, a causa de la nombrosa presència d’animals salvatges. Els kudus –els més grans dels antílops-, s’espanten particularment quan els enlluernen, i els dóna per abraonar-se sobre els cotxes. Així doncs, em quedo a can Pablo on sopem amb l'Elena. Els tres inseparables...

Poc abans de les nou del matí començo la tirada més llarga. Seran uns sis-cents kilòmetres des de Windhoek cap al sud, fins al cor del Fish River Canyon, a prop de la frontera amb Sud-àfrica. En són més de quatre-cents fins a Ketmanshoop, la ciutat del desert, amb bona carretera, la que connecta Windhoek amb Ciutat del Cap, i poc trànsit.

El paisatge canvia progressivament. Començo a l’altiplà que acull Windhoek, un paisatge de sabana plena d’arbustos, verd quan vaig arribar i que es va esgrogueïnt amb l’arribada de l’hivern, des que es van acabar les pluges. Descens progressiu en l’altura i el paisatge que es torna cada cop més desèrtic, amb menys vegetació, arbustos cada cop més baixos i més pedra, colors més foscos i horitzons sense fi.

Gairebé seixanta quilòmetres al sud-est de Ketmanshoop, a la carretera que duu cap al mar, trobo el trencall que s’endinsa a la gran planura al mig de la qual hi ha el gran congost. La primera pista, en força bon estat, que s’endinsa en un paisatge gairebé lunar, amb una cadena de muntanyes en forma de taula que em marca el camí a l’est, i la planura infinita cap a l’altre costat. La presència humana motoritzada es detecta pels esporàdics núvols de pols, que es poden detectar des de llargues distàncies. Se’m fa de nit, i el capvespre és un espectacle de calidesa en el color que contrasta amb el ràpid descens de les temperatures. Gairebé una hora més tard arribaré, rebentat, al “Cañon village” (sí, amb eñe!), completament a les fosques, al cor d’un parc natural on he hagut de conduir amb calma i amb tres ulls –el capvespre és el moment més complicat, quan els animals es mouen més-, i amb un cel estelat com fa temps que no he vist.

Al matí em desperto aviat per arribar finalment al congost. Un grup d’estruços em dóna la benvinguda, i uns kilòmetres més enllà una parella de springboks (els antílops més petits) fuig quan em veu apropar-me. Finalment arribo al meu primer objectiu. La kilometrada ha valgut la pena. Com gairebé del no res sorgeix el congost, que trenca de manera inesperada la continuïtat de la plana. Es creu que fa un bilió d’anys sediments i roca volcànica van trobar les condicions de temperatura i pressió necessàries per a formar materials més durs, els estrats metamòrfics avui exposats a l’aire, i amb intrusions de material volcànic encara visibles. L’erosió va acabar formant un mar som on es van dipositar sediments. I uns cinc-cents milions d’anys enrere moviments sísmics van fer inclinar les roques i van crear un vall de més de cent metres de fondària –la part superior de l’actual congost-, que va esdevenir naturalment un curs d’aigua. Durant milers i milers d’anys el Fish River l’ha anat erosionant fins a crear un congost de 160 kilòmetres de llargada, 27 d’amplada i mig kilòmetre d’alçada en els seus punts més alts, el segon més gran del món –diuen- després del de Colorado, als EUA. Amb uns barrancs que tallen la respiració, i unes caigudes que exposen tots els estrats de la roca i ens mostren la memòria de segles i segles d’activitat geològica.

Em quedaré amb les ganes de fer el recorregut de 86 kilòmetres que segueix el congost fins a Ai-Ais –lloc on es troben unes fonts termals, amb un nom que en Nama vol dir “tant calent que escalda”. Sorprenent?-, però em farien falta cinc dies que no tinc. Només venir i veure-ho, però, ja pagava la pena.

Em perdo la primavera?

Una molt bona amiga francesa em va enviar aquesta foto, i per primer cop des que sóc a Namíbia vaig trobar a faltar París. El mes de maig a París és incomparable. És quan una ciutat que no sap viure l'hivern i que els té humits i força crus es desperta i va creixent a poc a poc cap a la més esplendorosa de les plenituds. Els dies s'allarguen i l'abundant arbrat urbà floreix i omple la ciutat de colors. Un dia de maig asollellat a París és un espectacle molt remarcable. I si s'acaba com a la foto, encara més. Gràcies, Marina!!!

PS: sí, aquest any em perdo la primavera, mentre a Windhoek som a l'hivern, un hivern tropical al mig del desèrtic altiplà namibi, però hivern al cap i a la fi. Durant el dia el sol crema i les temperatures són pels volts dels 25 graus. Però, quan es pon el sol, l'aire refresca i la temperatura cau en picat, per sota dels 10 graus...

Per altra banda, és clar que la memòria és selectiva, i que sempre trobem a faltar allò que no tenim. Per a quan torni a París, pateixo sobretot perquè després d'aquest temps a Namíbia, amb tant d'espai i tan poca gent, em fa por no esdevenir agorafòbic. Si ja m'ho vaig passar malament tornant de Montevideo, ara vindrà una altra tornada de l'Àfrica. Uf, no ho vull ni pensar...

Cape Town

Confesso que feia temps que una ciutat no m’impressionava tant. Ciutat del Cap és una de les ciutats més espectaculars que he vist, realment singular, situada en una localització privilegiada que la fa única. La ciutat creix a la punta nord de la península del cap de bona esperança, sota la falda de Table Mountain. Imagineu-vos una Barcelona delimitada per una muntanya que fes dos cops l’alçada del Tibidabo i que caigués com ho fa Montjuic. De Table Mountain cap al Nord, la ciutat i el mar. Cap a l’est, s’estén la ciutat amb totes les seves grandeses i misèries. Cap al sud, el marc espectacular i incomparable del cap de bona esperança.

El centre de la ciutat és una barreja d’influències colonials diverses. Des del districte de negocis, que em recordava molt la zona al voltant del port de Buenos Aires –a l’americana, però sense arribar al gegantisme dels edificis i carrers-, fins a la zona pels volts de Long Street, amb els seus edificis d’inspiració victoriana.

En qualsevol cas el que talla la respiració és contemplar tot el panorama des de Table Mountain. Sobretot quan has fet la pujada a peu, després d’una nit festiva i llarga.

Continuarà...