“Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945”, d’en Josep Fontana

El vaig perseguir durant mesos, però el seu preu i pes elevats –és dels que fan biblioteca- va fer que no l’adquirís fins que vaig poder aprofitar l’avinentesa d’una tornada a Brussel·les en cotxe. Són 976 pàgines de text i 202 d’unes extensíssimes notes bibliogràfiques. Un treball ingent de recerca dut a terme durant una quinzena d’anys per un mestre d’historiadors. El resultat: una lectura que enganxa a desgrat del seu volum ingent. Una obra magna al nivell dels grans historiadors contemporanis. La història del món des del 1945 contextualitzada i interpretada com el fruit de la lluita de la oligarquia mundial per a mantenir el seu poder, consolidant els seus privilegis i combatent de manera implacable tota resistència mínimament organitzada. El suport documental és impressionant, i conté, per exemple, una multitud de documents de treball del govern dels Estats Units que fins fa un temps no eren accessibles, i que resulten realment reveladors.

Hi veiem, per exemple, com la guerra freda fou una lluita sense quarter per l’hegemonia que no va deixar fissures a cap front i que justificà tota mena d’indignitats perfectament orquestrades. Hi veiem també com el canvi de paradigma impulsat per polítics com Reagan o Tatcher va posar les bases per a la derrota ideològica i política de la socialdemocràcia, gràcies sobretot al fracàs cada cop més visible de l’alternativa del socialisme real i ben abans de la seva ensulsiada. I també, en definitiva, com en els nostres dies la mal anomenada guerra contra el terrorisme ha servit per a substituir el fantasma del comunisme pel fantasma de l'islamisme fanàtic, i la consolidació d’un sistema cada cop més repressiu amb els seus propis ciutadans. O com la dinàmica del “capitalisme realment existent” ha provocat la present crisi, i els guanyadors se n’aprofiten per a consolidar un estat de coses que en molts extrems és extremadament regressiu, perquè consolida la tendència de divergència entre els posseïdors i els desposseïts instal·lada de manera permanent des dels anys 70, després de tres dècades de reconstrucció i progrés relatiu vers la igualtat. 

Una obra magna per a constatar que un segle després de l’esclat de la catàstrofe de 1914, el progrés humà en termes materials ha estat enorme. En termes socials, però, no ho ha estat pas. Els temps presents són de desconcert. Una mirada enrere, si és lúcida, és el primer pas per a començar a veure-hi més clar. La del Dr. Fontana ho és, i molt.

Acabarem plastificats?

Ara fa uns tres anys, entre l’estiu del 2010 i la primavera del 2011, em va caure a les mans un llibre fascinant: “Moby Duck”, del periodista nordamericà Donovan Hohn. Un vaixell mercant xinès va perdre un contenidor ple de joguines de plàstic per al bany, sobretot petits ànecs grocs. L’aparició d’aquestes joguines a diversos punts de la costa oest dels Estats Units d’Amèrica esdevingué el pretext per a un viatge fascinant, entre el documental científic i la història de superació personal.

D’entre els molts aspectes interessants del llibre, per a mi fou el primer contacte amb un fenomen inquietant: comença a resultar cada cop més visible que la proliferació de l’ús del plàstic arriba a un punt de saturació.

Els plàstics, de menes i aplicacions molt diverses, plantegen alguns problemes, associats sobretot a la dificultat de reciclar-ne alguns; i a la desproporció entre la seva vida útil (en molts casos parlem d’objectes d’un sol ús, com ara embolcalls de productes, gots, pots, plats, i altres) i la llargada de la seva vida en el medi natural (sobretot els que no són biodegradables –la majoria-, que un cop incorporats al medi hi poden passar dècades). Els costos de producció i de comercialització dels plàstics no reflecteixen aquesta desproporció. El plàstic ès barat, molt barat. Però ens surt cada cop més car.

Els oceans cobreixen el 71% de la superfície terrestre, però en molts dels seus aspectes són més desconeguts que la lluna. Així mateix, les aigües territorials dels països arriben fins a 200 milles, però de la resta no se n’ocupa ningú. Amb un espai tan gran i amb tant poc control hi ha marge per a fer de tot. Però els signes són inquietants: se sap que els oceans tenen un paper important en la fixació de l’excés de diòxid de carboni de producció humana –gas responsable de l’efecte hivernacle, que precipita l’escalfament global-, però també se sap que la conseqüència n’és un augment de l’acidesa de l’aigua marina, de conseqüències potencialment nefastes per a la vida. I se sap també que el ritme actual d’explotació de recursos pesquers posa tot l’equilibri en perill. L’excés de plàstic comença a ser visible, precisament observant els oceans. A tots dos hemisferis s’hi observen zones d’acumulació de residus propiciades per les corrents marines, de superfícies enormes. S’hi afegeix la creixent concentració de micropartícules de plàstic a l’aigua, que també s’estan incorporant a les cadenes tròfiques (els peixos es mengen les micropartícules de plàstic com si fossin plàncton).

I què podem fer-hi? Doncs no resulta fàcil, perquè l’escala dels canvis necessaris és planetària i el sistema global de governança és ineficaç –el més semblant que tenim a un govern mundial, les Nacions Unides i els seus organismes funcionen per consens i per tant hi resulta molt difícil de prendre decisions-. Sobretot quan els governs més poderosos hi són molt influïts pel sector privat, on el plàstic és el rei –continuem en un mon que gira al voltant del petroli.

L’acció local és possible i necessària, perquè no hi haurà canvis per dalt si no n’hi ha per baix. I va molt més enllà de separar els residus per al reciclatge. Nosaltres mateixos podem recuperar la bossa del pa, portar les nostres pròpies bosses de casa quan anem a comprar o discriminar els productes pel seu embalatge –comprar els que en tinguin menys-. Perquè la clau no és reciclar sinó produir i consumir menys. De tota manera, el consum ha de ser responsable, però també ha de ser raonable, perquè totes aquestes petites accions volen molta voluntat i alguns maldecaps. La xarxa de residu zero treballa des de fa temps amb autoritats i indústria per a una producció en cicles tancats, que minimitzi la producció de residus. És en aquesta direcció que hem d’anar.

PS: aquesta setmana he vist dos documentals ben reveladors i recomanables. “Bag it”, dels EUA. La presa de consciència d’un ciutadà i el seu esforç per a reduir el consum de plàstic (enllaç aquí), i “Supertrash”, francès, sobre un abocador a la Côte d’Azur, bastant dur però molt instructiu, per a ser conscients de tot el que llencem i de com ho llencem (el trailer aquí).

Optimisme justificat?

Aquest migdia he presenciat una xerrada del Sr. Ofer Bronchtein, President del Fòrum Internacional per la Pau. El Sr. Bronchtein és un antic col·laborador del malaurat primer ministre Rabin, i va fundar el dit institut amb el representant de l’Autoritat Palestina a Ginebra, amb qui havia coincidit durant les negociacions dels acords d’Oslo.

El Sr. Bronchtein ens ha dibuixat un panorama que no em sembla massa lluny del que jo he vist durant els darrers dos anys i mig. N’ha tret, però, conclusions diferents de les meves. En essència, veu possibilitats per a que hi hagi avanços significatius per a la resolució del conflicte en el curt termini. Segons ell, la societat israeliana –igual que la Palestina- desitja majoritàriament la pau, i ho va demostrar de forma massiva amb les manifestacions de l’estiu passat. Efectivament hi hagué una acampada a Boulevard Rotschild de Tel Aviv sorgida a imatge de les de la Puerta del Sol a Madrid o la Plaça Catalunya a Barcelona, i es veieren manifestacions massives com no se n’havien vist a Israel des de l’època dels acords d’Oslo. Fou aquest moviment social el que va catapultar el nou partit Yesh Atid (Hi ha futur) a la segona posició a les eleccions legislatives israelianes del febrer de 2013, donant un paper determinant al seu líder, l’estrella de la televisió Yair Lapid, per a decidir qui governaria i com. A grans trets segons en Bronchtein aquest caldo de cultiu crea les condicions per a una negociació, i els paràmetres per a una solució possible ja fa temps que són sobre la taula. El que manca són els líders amb capacitat de pensar en termes de les properes generacions per comptes de les properes eleccions.

En Bronchtein és un autèntic activista, se li nota el tremp de la persona que no para quieta. I és un optimista. Té l’optimisme de la persona que no para de treballar amb les organitzacions de base, i que veu molta gent disposada a parlar i a fer coses conjuntament a desgrat de les dificilíssimes condicions sobre el terreny –sobretot la separació física entre palestins dels territoris ocupats i israelians vigent des de la segona intifada i la construcció del mur-. L’optimisme dels qui es mouen a la societat civil, potser la darrera esperança en aquest món nostre d’avui dia on la democràcia viu una crisi profunda.

És un optimista però no és un il·lús. Només he pogut preguntar-li si encara creu possible una solució de dos estats on els palestins obtinguin quelcom que no sigui una paròdia d’estat. M’ha dit que pensa que encara és possible però que el temps s’acaba; que els americans estan intentant fer-hi quelcom però amb propostes per una pau econòmica com ha fet en Kerry no n’hi ha prou, cal afrontar els temes polítics (i per cert, Europa podria fer molt més del que fa, que de moment es limita a posar-hi diners i prou sense mirar massa pels resultats); i que si no s’arriba a negociar ara el que ve després no té bona pinta, puix que els palestins podran fer servir el seu reconeixement com a estat no membre de Nacions Unides per a crear-li moltíssims problemes a Israel a escala internacional, mentre que la reacció israeliana serà duríssima.

De debò m’hauria agradat poder parlar-hi durant una bona estona per a matisar-ho més tot plegat. El seu optimisme m’admira perquè resulta refrescant i en certa manera necessari. No obstant no el comparteixo. Entre d’altres coses no estic d’acord amb la visió que té del moviment social a Israel l’any passat. Per a mi el suposat gir al centre no és tal, crec que l’electorat i la societat israelians s’han mogut molt poc, només que el que era Kadima ara és Yesh Atid . D’un centre escindit del Likud i que encara parlava de solució amb dos estats s’ha passat a un altre que recull l’impuls d’un moviment que parla de justícia social, d’un repartiment més just de l’esforç on els religiosos i els colons deixin de ser els privilegiats per l’estat, però que no diu res dels Palestins ni de la pau. Els Palestins són darrera del mur, sota control i es veuen poc. I Yesh Atid es va aliar amb l’extrema dreta dels colons, que d’un estat palestí no només no en vol ni sentir a parlar, sinó que ha fet i continuarà fent tot allò que tingui a les mans per a fer-lo físicament impossible. No crec pas que aquest govern sigui el que arribarà a un acord que faci viable la pau, per raons internes d’Israel i perquè no crec que ni els americans ni molt menys els europeus es trobin en disposició ni tinguin la voluntat de fer la pressió que caldria per a crear condicions propícies.

La veritat és que si el Sr. Bronchtein és optimista, jo sóc més aviat pessimista. Però espero sincerament que el temps demostri que m’equivoco.

PS: també s’ha parlat força de Síria, que mereix capítol a part. I de Palestina en continuarem parlant perquè aquí només esbosso idees que caldria explicar millor.

Reflexions haitianes

Al final, tal com era previsible, tot ha estat enormement intents. Tan intens, que marxo amb aquella sensació tan estranya i tan contradictòria: em sembla que vaig arribar ahir mateix, i en el mateix moment aquí semblaria que hi havia passat mesos. He passat en aquest país prou temps com per a tenir la il·lusió que he entès alguna cosa del que hi passa; una il·lusió que conviu amb la certitud que, de fet, poc que hi he entès res. De tota manera, en tinc prou com per haver apamat una mica la meva ignorància. Com a mínim, tinc una idea clara del camí que he de seguir per a intentar aprofundir una mica el meu coneixement d’aquest indret.

Haití és un dels indrets més particulars que he vist fins ara. Intens, dur, fort. Si hi ha tota una colla de factors que poden impedir el desenvolupament d’un país, Haití sembla que els tingui gairebé tots. Descrits breument, potser massa:

-una orografia complicada, molt accidentada i amb elevacions considerables, en una espiral de desforestació que fa que la més mínima pluja tropical provoqui inundacions amb víctimes i estralls. No hi ha res que aturi els vents o les pluges, i el que es refà un any és destruït de nou l’any següent. El medi és, doncs, no només hostil, però en una espiral de degradació de la que es difícil sortir, sobretot per les diferents estructures de la propietat a les diferents part de l’illa i els diferents interessos que comporten, i per la debilitat d’un estat que no té ni la voluntat ni els instruments per a fer una veritable política territorial més enllà de Port-au-Prince;

-una societat complexa, on l’orgull de l’alliberament del colonialisme i l’esclavitud ha construït una narrativa aprofitada pels uns per a sotmetre els altres, en una contradicció sagnant equivalent a la que ha afectat altres revolucions arreu. Una societat fundada sobre l’alliberament d’una raça que fou més tard subjugada per una altra. A Haití el color de la pell no només és important per a entendre el passat; també ho és per a entendre el present; és el factor clau d’una història marcada per la violència constant i la precarietat de les estructures de tota mena, particularment la política;

-un país que ha molestat els països més poderosos del món des que existeix. Pagà cara la gosadia d’alliberar-se per les armes d’una de les potències militars i econòmiques del seu temps, i ha ocupat una posició massa important en una zona que la potència hegemònica del segle XX sempre ha vist com el seu pati del darrera, on podia fer el que volgués. El resultat és un país controlat per un grapat de famílies, que sempre n’han mogut els fils en col·lusió amb la potència de torn.

Un país, doncs, on el terratrèmol va destruir les poques estructures que quedaven, que està intervingut per la comunitat internacional amb una missió de Nacions Unides que intenta estabilitzar-lo i que, tot i fer molta feina, no sembla que ni faci ni que deixi fer, pels haitians però sovint sense els haitians. En un país on sembla que la política estigui feta només a base de petites xarxes d’interessos al voltant d’individus sense cap mena de visió global més enllà del propi interès, que té però una diàspora abundant i ben situada i, encara, societat civil i intel·lectuals amb idees pròpies i una visió del que volen pel seu país. No obstant, no sembla que mai ningú els hagi fet cas o els hagi permès de dur-les a la pràctica.

Entre el fatalisme dels qui ho atribueixen tot al vudú o a una visió reduccionista de la cultura, em quedo amb la impressió que el problema és sobretot polític. Hi ha un bloqueig total, i una oligarquia que en controla tots els mecanismes, i que no té cap mena d’escrúpol en explotar tot el que l’illa pot produir mentre la grandíssima majoria viu en la misèria. Cosa que d’altra banda tampoc el fa tant diferent d’altres països de la regió; però l’espiral destructiva l’ha deixat gairebé exsangüe, a un nivell inaudit a la zona. I per acabar-ho d’adobar, l’estat no té el control de parts importants del seu territori, cosa que l’ha convertit en un punt calent per a tota mena de tràfics il·lícits.

En resum, encara que des del terratrèmol s’hagi treballat molt, està tot per fer. Començant per la recuperació per part dels haitians del control del que passa al seu país. Les properes eleccions seran una nova oportunitat per a que emergeixi un nou lideratge. Gran part de les promeses de la comunitat internacional n’estan pendents, i el país el necessita com l’aire que respira. Un lideratge capaç de mobilitzar totes les energies necessàries per a canviar una tendència negativa que té el país paral·litzat. No serà fàcil, però no em resigno a creure que sigui impossible.

Massa aviat

El premi Nobel de la pau del 2009 ha estat atorgat al President dels Estats Units d'Amèrica, el senyor Barack Obama, "pels seus esforços extraordinaris per enfortir la diplomàcia internacional i la cooperació entre els pobles". M'ha agafat de sorpresa, i em toca dir amb tota humilitat que no em sembla una decisió apropiada.

No he de convèncer a ningú del respecte que sento pel senyor Barack Obama. Vaig expressar la meva simpatia, reconeixement i esperança quan fou elegit, en aquesta entrada. Em va alegrar especialment que fos la primera persona d'orígens africans que esdevenia president, tot un símbol després de segles de segregació, i a més perquè va guanyar amb un missatge de reconciliació i esperança.

Barack Obama ha aportat a l'escena internacional un nou llenguatge i algunes propostes concretes, particularment en termes de desarmament nuclear. Ha tornat a implicar el seu país amb el multilateralisme. També sembla disposat a l'esforç per a trobar una solució pacífica i amb possibilitats de durar per al conflicte israelo-palestí. Ha cancel·lat el projecte d'escut de defensa antimíssils que deu haver estat durant anys el somni del complex militar-industrial del seu país. I hi ha més coses. De tota manera, crec que encara som al moment de les propostes. Encara no hem arribat al moment dels resultats tangibles. És per això que aquesta distinció no em sembla justificada.

Puc entendre que a algú vulgui expressar un suport fer per a les seves propostes, mentre el força a no defallir i continuar esforçant-se, en un moment particularment complicat en el seu escenari polític nacional, donant-li un premi com per anticipat. Fins i tot així em sembla que és excessiu i arriba massa aviat.

Irina Bokova

Mrs. Irina Bokova, nominated candidate to Director-General of UNESCO, appears in France 24 (Interview in English).

Temps de canvi

Des del sis de Setembre he parat un dia, el diumenge 13. Durant tots aquests dies treballava en el marc del Consell Executiu de la UNESCO. Una de les decisions a prendre era la designació d'un candidat o candidata a la Direcció General de l'organització. El que equival materialment, llevat del cas d'una disputa insòlita a la Conferència General que comença d'aquí a uns deu dies, a l'elecció del Director o Directora General.

Unes setmanes apassionants on he tingut el privilegi de poder observar des de dins un procés de negociació intergovernamental al més alt nivell, dit amb bones paraules. Un gran moment d'aprenentatge que de moment només comentaré en tots els seus angles en persona i de tu a tu. Nou candidatures i cinc torns de votació, sempre a porta tancada. Un procés opac amb gent que negocien en el nostre nom, perquè defensen els interessos "del nostre país", amb dos problemes fonamentals: per una banda, tot és a porta tancada i en secret. Això deixa un marge massa ample per a que aquests alts interessos dels nostres respectius països (o molt millor dit, Estats), siguin tan alts que al final tinguin més a veure amb els interessos d'una minoria molt minoritària que no pas amb els de tothom. Que siguin un interès molt més particular que general. Passa sovint, i al cap de la fi si vivim en un Estat amb un sistema més o menys democràtic encara tenim algun marge per a demanar explicacions. Si no, tot plegat queda sota en el domini privatiu i únic d'una elit. Una elit que per a molts països o estats no deixa de ser una de les causes que no aixequin el cap.

I per altra banda, no tinc clar que l'interès de l'espècie humana pugui ser el resultat de la mera suma dels interessos expressats per aquestes línies de divisió que ens hem anat donant entre tots a base de plantofades a tort i a dret. O dit d'una altra manera i posant un exemple, si ens mirem el que passa amb la resposta al canvi climàtic, podem veure que tothom es concentra en els seus interessos a curt termini, i no sembla que ningú pensi en un termini més llarg, en les generacions futures de qui tothom s'omple la boca. Sí, el tema és més llarg i aquesta visió és més aviat pessimista. Però bé, hi haurà més entrades.

El cas és que al final el resultat del partit és Egipte 27, Bulgària 31. Mentre em congratulo del fet que per primer cop a la història hi haurà una DirectorA General a la UNESCO (sí, DIRECTORA, la Sra. Irina Bokova, que això sí que és història!), recordo i remarco que sempre he estat un gran fan del Sr. Hristo Stoichkov, de qui vaig poder veure molts gols en directe. I expresso la meva satisfacció pel fet que darrerament la meva vida privada no presenta cap mena de problema. Deu ser perquè, de fet, no en tinc.

Continuarem informant. Però de moment dic que estic content. I que si hagués sortit l'egipci no n'estaria gens. I n'hi haurà més, en persona. De moment toca continuar treballant, que com sempre em deia la meva senyora mare, "els cansats fan la feina". I el meu sou el paga el contribuent amb els seus impostos. Bona nit.

PS: les fotos són, respectivament, de principis d'agost i d'avui. És "el pati" de la Seu de la UNESCO, i la cantonada és Av. Lowendal amb Av. Suffren.

U2 a París

És divendres, i són les cinc de la tarda. Em disposo a endreçar un parell de coses abans d’anar-me’n de cap de setmana llarg. Demà és el meu aniversari i el dimarts és festa. Em connecto al llibre de les cares a veure si hi tinc algun missatge o hi ha una cosa interessant. La Fernanda, brasilera muler d’un company de feina d’aquells que es passegen per la subtil línia que separa els coneguts dels amics, té un missatge d’estat inequívoc: “Em sobren entrades per al concert d’U2 a París. Truca’m al 06 45 34 04...” (i dos números més, que deia l’entranyable Sr. Bachs al mític Filiprim ). Immediatament la truco.

És així com al cap de dues hores em trobo amb dues entrades per al concert dels U2 a París del diumenge 12, en el que constitueix un inesperat, agradable i prometedor regal d’aniversari. Sempre he estat un seguidor dels U2 des que de ben jovenet els vaig descobrir amb un dels seus àlbums mítics, “The Joshua Tree”, el de llur consagració internacional. I els vaig veure fa temps en directe, dos cops: a Barcelona el 1992 al Palau Sant Jordi, durant la Zoo TV Tour, quan es van inventar tota la parafernàlia de les pantalles, i a Cork, Irlanda, l’agost de 2003, cap al final de la gira Zooropa, quan havien multiplicat les pantalles per a les possibilitats dels grans estadis.

Des d’aleshores només els havia seguit discogràficament. Ara toca el “360º Tour”, un espectacle caracteritzat per un escenari obert que es pot veure, precisament, des dels 360 graus al voltant. Que no només no em decebrà sinó que em farà recordar quelcom que tenia oblidat: el gran espectacle que suposa un concert de música d’aquesta magnitud, i les sensacions que s’hi viuen.

Definitivament valia la pena. A aquesta gent se’ls critica que facin servir sons pregravats i que amaguin la música rera tota la parafernàlia tecnològica i les pantalles. Què voleu que us digui... El millor conjunt que he vist mai en directe és la E Street Band amb en Bruce Springsteen, allò sí que és música de la millor qualitat i prou, i una connexió amb el públic incomparable. Però els U2 no són només tecnologia. En una trentena llarga d’anys de carrera s’han fet un nom i un repertori que els converteix en referència ineludible de la música contemporània.

I és ben bé això, el concert és un recorregut per la meva trentena no tan llarga. Temes del nou disc, el mateix “No line on the horizon”, o “Magnificient”, on en Larry Mullen Jr. toca un djembé!!! Temes dels darrers discos que fan saltar el públic, com ara “Beautiful day” o “Vertigo”, grans clàssics que posen la pell de gallina com ara “I still haven’t found what I’m looking for”... I encara em tenen per deixar-me meravellat. Una versió d’un altre tema del nou disc, “Unknown caller”, que es desgrana amb subtítols a les pantalles que permeten seguir-ne la lletra; a mig concert tiren de repertori i toquen “The unforgettable fire”, quelcom que jo no havia vist ni sentit mai en directe.

Si els U2 s’han mantingut tant de temps al capdamunt de l’escena és perquè han sabut anar-se adaptant al temps que vivien, des del punt de vista musical i des del punt de vista tecnològic. I mantenint un compromís amb temàtiques socials d’abast mundial que té aspectes molt criticables –igual que la responsabilitat corporativa de les grans empreses-, però que també té per efecte el cridar l’atenció sobre certes temàtiques relacionades per exemple amb els drets humans a un públic que no hi té necessàriament contacte. L’escenari es torna verd per la revolució a l’Iran mentre sona “Sunday Bloody Sunday”. I per un cop en Bono xerra menys del que ho solia fer darrerament i dóna la paraula a Desmond Tutu, que apareix a les pantalles per a fer un discurs a favor del desenvolupament humà a l’Àfrica, mentre intueixo el vermell del meu tema preferit, “Where the streets have no name”. Als bisos, en Bono aconsegueix el mateix efecte que s’aconseguia abans amb espelmes i encendors en una grada fosca, però aquest cop demanant al públic que se serveixi de telèfons mòbils i càmeres mentre sona un altre clàssic, “With or without you”.

El concert s’acaba amb el que crec que serà un gran clàssic: “Moment of surrender”. Sí, em rendeixo. Grandíssim concert, grandíssimes sensacions, un regal d’aniversari immillorable.

Cop d'estat a Honduras

L’expansió mundial de la democràcia política durant la dècada dels noranta va transformar els cops d’estat militars en quelcom de cada cop més inusual. La millora, molt relativa però existent, de la institucionalitat democràtica, i la possibilitat creixent de mantenir el control social sense haver de recórrer a la violència per part de les classes dirigents van allunyar els militars de l’escena política. Aquest procés fou particularment visible a l’Amèrica Llatina. El continent ha viscut gairebé dues dècades que, sense deixar d’ésser convulses i comportar ruptures i canvis de règim de l’Argentina a l’Equador, han vist com en general els militars no interferien en el procés polític, almenys de manera pública i amb ús de les armes.

Abans d’ahir, però, Honduras ens va glaçar la sang amb un cop d’estat militar que recordava els pitjors moments del segle XX a la regió. Amb imatges que crèiem, precisament, d’una altra època. Els militars van decidir de destituir el president per la força i ficar-lo en un avió amb destí a Costa Rica amb tota nocturnitat, quan l’home encara anava en pijama. Aquest gest fou la resposta immediata a la destitució del cap de l’exèrcit per part del president, després que aquest es negués a instal·lar les urnes per a la celebració d’un referèndum. Aquest referèndum tenia per objectiu modificar la constitució per tal de fer possible que l’actual president es pogués presentar per a ésser reelegit, encara que no de manera immediata sinó després d’un mandat d’alguna altra persona. El parlament s’oposà al referèndum i el tribunal suprem el declarà il·legal. El president s’entossudia no obstant a continuar endavant amb el referèndum. Els militars van decidir anar per la via ràpida i saltar-se ells mateixos la constitució –que preveu un procediment per a destituir el president en certs casos, un procediment de tràmit parlamentari-.

El rerefons: un president que tot i venir del món més conservador s’apropava massa als postulats i les accions d’Hugo Chavez, una elit cada cop més preocupada pel manteniment dels seus privilegis seculars.

Insòlita fou també, crec que per molt positiva, la reacció de l’administració nord-americana. Condemna de l’acció violenta, no interferència –almenys de manera pública- i es deixa el cas en mans de l’Organització d’Estats Americans per a que auspici negociacions. S’acabà el temps en que Centreamèrica era considerat el pati del darrera dels EUA, que s’hi concedien tots els drets i cap deure? El cas és que tota l’elit centreamericana té casa a Miami, mentre milions emigren i ajuden amb les seves remeses de divises a mantenir les seves famílies víctimes d’una pobresa que no es redueix. Per tant es pot suposar que si els EUA no intervenen a la zona de la mateixa manera que ho feien abans és perquè, senzillament, no els fa falta.

Perquè l'Iran em fa mal

Fa més de deu dies que segueixo amb atenció intensa i gran preocupació la situació a l’Iran. Heus aquí la meva interpretació del que hi passa i perquè em preocupa.

El passat dia 13 se celebraven eleccions presidencials, després d’una campanya intensa i mediatitzada com no se n’havia vist des de l’adveniment de la revolució islàmica ara fa trenta anys. El líder suprem Ayatollah Khamenei va sancionar immediatament uns resultats que donaven el president sortint Mahmoud Ahmadinejad com a guanyador per un amplíssim marge amb més del 60% dels vots. No obstant, hi havia diverses i poderoses raons per a fer pensar en una tupinada ben preparada:
-Khamenei no va esperar el termini habitual de tres dies per a proclamar el guanyador, tres dies durant els quals es presenten i discuteixen les al·legacions que puguin tenir els candidats;
-La distribució del vot d’Ahmadinejad al territori era sospitosament uniforme, i guanyà fins i tot a indrets reconeguts com a feus dels tres altres candidats;
-Els candidats de l’oposició van denunciar que no se’ls havia permès de tenir interventors a les meses electorals i que faltaven paperetes en múltiples indrets;
-Les eleccions van comptar amb un nivell de participació altíssim i sense precedents. Generalment una aital mobilització es dóna per al canvi, no per al manteniment del statu quo.

La reacció de Khamenei va donar lloc a manifestacions gegantesques que no s’havien vist des dels dies de la revolució. La resta és lamentablement coneguda. El dia 19, a la pregària del divendres, el líder suprem va fer un pas més en la deslegitimació de la institució que representa proclamant que les manifestacions eren il·legals, il·legítimes, inspirades per potències estrangeres i que serien reprimides. Això quan ja hi havia hagut –segons xifres oficials- deu morts. Amb aquest gest, per una banda Khamenei donava llum verda a un bany de sang. I per l’altra feria de mort la institució del velayat-el-faqih, el govern del jurisconsult, segons el qual el govern i el parlament han de ser tutelats per l’autoritat religiosa, associant-lo a una clara manipulació contra la democràcia i a la repressió de la revolta popular.

Això només va intensificar el que el règim ja feia: repressió amb mà de ferro a l’interior, impedint les manifestacions amb gasos lacrimògens, aigua àcida, bastonades i trets, tot en mans dels basidji, milícia sorgida del lumpenproletariat equivalent per exemple als joves seguidors de Mugabe que terroritzaven tot Zimbabwe ara fa un any –i que ho continuen fent quan li convé al règim-. I cap a fora, acusacions d’ingerència a tort i a dret i un bloqueig de la informació a base de tallar a discreció l’accés a Internet, expulsar periodistes, restringir els seus moviments per a que deixin de publicar informacions que no poden contrastar, o fins i tot atacar un diari pertanyent al líder de l’oposició i detenir-ne tota la redacció acusant-los de terrorisme. Només ha estat, fins ara, el mateix poble en revolta que s’ha convertit en la font d’informació, aprofitant aquestes noves tecnologies.

Fins ara el règim ha admès una vintena de morts –estimacions no contrastades diuen que la xifra real pot ser deu cops superior-, hi ha hagut gairebé dos centenars de detinguts entre intel·lectuals dissidents i figures de la societat civil, i tot intent de manifestar-se continua essent violentament reprimit. El líder de l’oposició no s’ha rendit i denuncia que li han restringit els moviments. A aquestes alçades el fet que ell mateix vingui del règim i que compti amb suports a dintre del mateix ha passat a ser irrellevant. La lluita pel poder a dintre del règim ha estat depassada per la mobilització popular. Igual d'irrellevant resulta l’ignominiós simulacre de recompte que s’ha acabat amb l’admissió que hi havia irregularitats en 50 districtes de 170 i uns tres milions de vots més que electors registrats i l’argument espuri segons el qual de fet això no afecta al resultat final.

El que compta és que el règim té les mans tacades de sang i el que s’ha produït és un terratrèmol amb unes ones de xoc que tindran conseqüències profundes. Iran té ara el seu moviment pels drets civils, símbol de l’emergència d’una nova classe mitjana i de l’evolució de les costums. I aquesta reacció repressiva del règim l’ha poguda veure tothom. Això no s’acabarà aquí.

Diuen que la solidaritat és la tendresa dels pobles. Manifestar-se per una democràcia veritable a Iran és per a mi un deure de ciutadà global. Una ciutadania que he tingut la sort de poder anar enriquint amb llaços afectius arreu que no només em permeten obtenir informació de primera mà sinó també compartir la vivència dels uns i dels altres. S’hi afegeix també la consciència de saber que qui no ha viscut sense llibertat no pot tenir una consciència clara del seu valor. En el meu cas vaig tenir la sort de criar-me en un país que tot just s’alliberava, però els meus pares m’han pogut transmetre l’experiència de créixer i viure sota una dictadura. Les aspiracions limitades per la por i el redescobriment de la dignitat. Això també és per a ells.

S'ha mort l'Omar Bongo

Diumenge alguns mitjans de comunicació francesos anunciaven la mort del president del Gabon, Omar Bongo. El govern gabonès ho va desmentir enèrgicament. Finalment, avui han fet públic un comunicat que confirmava el decés del mandatari, ahir a Barcelona, on pel que sembla es tractava d’un càncer.

Més enllà de la justament positiva fama d’alguns especialistes oncòlegs del nostre país, crida l’atenció que el senyor Bongo es morís a Barcelona. En Bongo, president des del març de 1967 a través de tota una sèrie de processos electorals més que dubtosos, era un símbol de la “Françafrique”, el cercle d’interessos polítics i econòmics que lliga França amb les seves antigues colònies africanes, on es confonen les grans multinacionals franceses, el món polític de França i el de diversos països africans; on la democràcia i els drets humans han estat sempre una funció d’aquests interessos econòmics i polítics, una preocupació secundària; on abunden negocis dubtosos coberts quan convé per la manta de l’afer d’estat, amb un tuf intens de neocolonialisme.

Representant tot això, no resulta tan estrany que el decés es produís a Barcelona. Actualment el senyor Bongo i la seva família són objecte d’un procés judicial per possessió de bens mal adquirits (tipus penal a França que es defineix per la possessió de bens adquirits a través de l’apropiació indeguda de recursos públics), del que vaig parlar el mes de desembre a l'entrada de l'enllaç. L’exemple de Pinochet i el seu llarg arrest a Londres fa que qualsevol mandatari amb credencials dubtoses s’ho faci mirar ben bé abans de fer qualsevol viatge, en el que em sembla quelcom de molt positiu, una manifestació del principi de la fi de la impunitat. A Barcelona en Bongo hi devia trobar garanties de tranquil·litat tant judicial com periodística, quelcom que sens dubte no hauria pogut trobar a París.

I és que en Bongo i la seva família concentraven i concentren una fortuna d’orígens petrolífers i proporcions colossals, obtinguda durant quaranta-dos anys de presidència de “Papa Bongo”, mentre la majoria de la població del país vivia i viu per sota de la línia de la pobresa. Ara el Gabon el plora mentre tothom observa amb inquietud el que pot passar en aquest país petit fins ara unit per la seva mà de ferro . La presidenta del senat assumí la presidència interina per a organitzar eleccions al cap de quaranta-cinc dies tal com marca la constitució. Els opositors s’han mobilitzat per a evitar una elecció trucada que legitimi una successió familiar, mentre el fill d’en Bongo controla el ministeri de l’Interior i la seva filla gestiona la major part de la fortuna familiar. Caldrà estar amatent per a veure què passa. No sembla que la població estigui disposada a suportar una successió, sobretot perquè el fill del president és molt impopular. Veurem si aquesta petita, rica i empobrida república africana se’n surt per viaranys democràtics i, per tant, pacífics. Fins ara el procés constitucional ho ha estat. Esperem que continuï així.

Un home humil

Una setmana d’emocions fortes i de retrobaments intensos i emotius s’acaba amb una visita del Secretari General de l’Organització de les Nacions Unides, Sr. Ban Ki-Moon, a la seu de la UNESCO a París. Ban arribava a París procedent de la cimera del G-20 celebrada a Londres, per a participar a una reunió del Chief Executives Board (CEB). Aquest òrgan que es reuneix dos cops l’any –l’un a Nova York i l’altre a Europa-, és la màxima instància de coordinació del sistema de Nacions Unides. Presidit pel mateix Ban, aplega els caps de totes les agències de Nacions Unides. Per entendre’ns, si les Nacions Unides fossin el govern del món, el CEB en seria com el Consell de Ministres.

El Director General de la UNESCO, sr. Koïchiro Matsuura, presenta en Ban amb un panegíric un pèl exagerat, on diu que l’admira des que en va llegir una biografia. En Ban comença el seu discurs als ambaixadors i ambaixadores i al personal de la UNESCO dient amb molt d'humor que, precisament, a causa de biografies que no ha escrit ell mateix es troba que sovint la gent se l’imagina més intel·ligent i més brillant i molt millor del que és. I ens ho diu a part de l’humor amb una humilitat que sembla ben genuïna.

La mateixa humilitat amb la que gairebé no s’adona d’un error banal que molta gent de la casa considerarà una cagada monumental, sinó un sacrilegi –saluda el personal de la UNICEF, organització que, per a algunes persones presents a la sala, només existeix per fer-nos la competència!!! I, sobretot, la mateixa humilitat amb que ens recorda que el sentit de la nostra feina és construir un món millor per a la gent que hi viu. Això és importantíssim, perquè sovint s’esdevé que les persones que arriben a aquest nivell perden aquesta referència entre tanta “alta” política.

Què hi ha de genuí i què hi ha de postura en el seu discurs? Per una banda, Ban no és ni molt menys tan mediàtic com el seu predecessor Kofi Annan. En Kofi venia del mateix sistema, del DPKO (el departament que coordina les missions de manteniment de la pau, cosa que el feia molt més “general” que “secretari”). En canvi, en Ban és un diplomàtic, que quan se l’ataca per ser poc visible respon que prefereix la bona feina feta amb discreció que la foto. Ens diuen que és més Secretari que General, i que per això fou fortament promocionat per a l’elecció pel govern dels EUA. Tot plegat seria l’objecte d’una altra entrada i d’un llarg debat. De moment em quedo amb un senyor que, sense haver galvanitzat l’auditori a la Mayor Zaragoza no ha deixat de causar-me una molt bona impressió tot recordant-me el sentit de la meva feina, un sentit que tot sovint es perd de vista amb tanta corbata i tanta abstracció. Li desitjo la millor de les sorts, i compto amb continuar essent part de l’esforç.

Contra l'oblit

El passat dissabte dia 17 hi hagué a París una nova manifestació de protesta per l’atac israelià a Gaza. Els mitjans de comunicació francesos es van fer ressò d’una manifestació de mestres que segons ells tingué una participació d’unes sis mil persones, però van ignorar de manera gairebé total la manifestació sobre el tema de Gaza, tot i que, pel que vaig veure, us asseguro que hi havia molta més gent que no pas sis mil.

Vaig seguir el recorregut entre la Place du Châtelet i l’Opera. Per primer cop hi havia una mínima aproximació a l’Oest de la ciutat. Els organitzadors volien arribar a l’ambaixada israeliana. Malauradament aquesta es troba, a París, massa a prop de l’ambaixada nord-americana i del mateix palau de l’Elisi. No van rebre l’autorització necessària. Un desplegament policial un altre cop massiu aïllava el perímetre de la manifestació de la resta del món.

Un cop més em vaig sentir molt incòmode. Continuo convençut que manifestar-se contra la salvatjada israeliana és un deure cívic. Veig molta gent amb aquest esperit. Però també veig, un cop més, com una part de la manifestació continua cridant “Allahu Akbar” (Déu és més gran) i m’hi sobren les consignes a favor de Hamas. Per això no he anat a la manifestació d’avui, i em sap greu, perquè la d’avui era potser la més necessària, ara que els israelians s’han precipitat a declarar un alto-el-foc encara precari per a no deslluir l'investidura d'en Barack Obama com a nou president dels EUA. Perquè el món no se n’oblidi, ara que comencem a sentir notícies inquietants sobre l’ús d’armament prohibit com ara les bombes de fòsfor. Ara que comencem a conèixer la magnitud de l’horror creat per l’exèrcit d’un país que s’autodenomina com a democràtic.

Em comenta la Mary Lynn, companya de feina, que la manifestació d’avui ha estat tan gran com les altres. N’estic content, perquè cal que el món no oblidi, ara que els mitjans de comunicació sembla que facin tot el que puguin per a forçar l’espiral del silenci, ara que la BBC s’ha negat en rodó a promocionar una crida de les ONG més grans (Oxfam i altres) per a l’ajuda humanitària a Gaza. És necessari continuar mobilitzats, per aconseguir que la magnitud de la salvatjada tingui almenys algun efecte positiu: el de forçar que totes les parts tornin a la negociació. La prova del nou serà la posició del govern nord-americà, perquè són els únics que poden forçar una negociació. Només ho podran fer, però, si abandonen les pernicioses posicions de l’administració Bush, que consistien en dir amén a tot allò que fes el govern israelià. A veure si ara, per fi, veiem un canvi.

Notícies de l'infern

Mentre ahir el nou emperador era entronitzat amb un gran fast proporcional a les esperances que ha generat, avui rebo notícies de l'infern. Això és el que he anat tenint, en el successius missatges que he rebut dels companys de feina que són a Harare. No puc estar-me de traduir i reproduir alguns passatges d'una conversa privada i de fer-hi alguns comentaris. Em diu la Rose:

"Els meus millors desitjos per al 2009 per a tu també. Gràcies per tenir-nos presents. I per favor recorda't de la Memory a les teves pregàries [no sóc una persona religiosa i per tant no prego, però sí que tinc el meu cantó espiritual i penso sovint en totes les persones que estimo. La Memory és una de les amistats que conservo de Zimbabwe, una gran persona, que estava embarassada quan jo vivia al país]. La noia va tenir la seva criatura el 8 de gener, i tot plegat es va convertir en un malson. [No conec els detalls de la intervenció, però en essència qualsevol persona que es vulgui fer qualsevol cura en aquest moment a Zimbabwe ha de pagar el sou del metge i aconseguir tots els subministraments de material i de medicaments pel seu compte propi]. Ha estat a la UCI des d'aleshores, i tota la setmana passada se la va passar amb diàlisi perquè li van fallar els ronyons. [Parlem d'una persona que no arriba als trenta anys i que jo vaig conèixer en un estat de relativa bona salut, no tenia problemes particulars amb l'embaràs]. De tota manera, avui el seu marit ha passat per l'oficina em deia que està molt millor; almenys intenta parlar tot i que encara es troba molt confosa. És molt trist. [...]

A Zimbabwe la situació és d'una gravetat absoluta! Tot està dolaritzat, fins i tot els venedors de carrer cobren en dòlars americans; i els preus són molt alts! Un dòlar americà no arriba ni per a comprar una llauna de Coca-cola! Et pots imaginar la resta en un país on la majoria de la gent viu amb menys de deu cèntims. És realment patètic.

Ara tenim un bitllet de banc de deu trilions [Correspon a dotze zeros, un trilió per als anglosaxons, un bilió en català] i el de 100 trilions està a punt de sortir. Aquesta quantitat, en moneda del país, és el que guanyen els funcionaris i també serveix per a pagar les factures dels subministraments. Avui he pagat quatre trilions de factura de telèfon. Una quantitat que, al canvi, és insignificant."

Un estat que continua desintegrant-se. Els morts de l'epidèmia de còlera ja són 2.200. Una nova reunió entre govern i oposició no va donar cap fruit, les posicions són les de sempre. Mugabe no es vol convertir en una figura decorativa -tant ell com els seus seqüaços s'exposen a ser jutjats en un tribunal internacional-, i l'oposició del MDC no vol entrar a un govern on no controli l'aparell repressor que ha tingut en contra durant la darrera dècada. Es farà una nova cimera de la SADC que no es preveu que arregli res, i possiblement després n'hi hagi una de la Unió Africana, que tampoc es preveu que aporti cap solució. La comunitat internacional no proporcionarà ajuda fins que no hi hagi un canvi de règim. En aquest cas, dir que tot està igual vol dir, malauradament, que tot està cada cop pitjor. I encara que sembli mentida, de marge per a que continuï creixent la desgràcia encara en resta. No crec que pugi passar res de positiu fins les eleccions a Sud-àfrica, previstes per a la primavera, i de tota manera ja ho veurem. Estaria molt content d'equivocar-me, estaria molt content de veure un canvi abans. Però no compto de veure'l ni abans ni després.

Manifestació sota vigilància

És dissabte a la tarda. He quedat de trobar-me amb el meu amic Peter per a fer una partida de petanca sobre la neu davant del port de l'Arsenal. Un pretext més aviat absurd per a retrobar-nos i fer-la petar una estona aprofitant el sol, que avui es deixa veure encara que no escalfi massa res -fa pràcticament una setmana que vivim sota zero-.

Aquesta tarda hi ha prevista una manifestació en protesta per l'agressió de l'exèrcit israelià a Gaza. Precisament ha de sortir de la Place de la Republique, al costat de casa, per anar fins a Nation, al XXè arrondissement. El recorregut ha estat objecte de negociació aferrissada entre la plataforma d'organitzacions que la convoca -i que reuneix organitzacions cíviques, religioses, partits polítics, sindicats i d'altres-, i la Préfecture, que hi havia de donar el seu vist-i-plau. A París les manifestacions tenen vetat qualsevol recorregut a la part Oest de la ciutat. En aquest cas l'argument és la gran concentració de comerços quan tot just han començat les rebaixes d'un any de crisi. A part de la gran àrea comercial al voltant dels Champs Elysées, a la part Oest hi ha també més turistes i, sobretot, els grans centres de poder i els barris més benestants. L'Est és més popular. La prefectura proposava els punts de sortida i arribada al·ludits més amunt, i un itinerari passant pel Père Laichaise. Posant-ho en termes barcelonins -us adverteixo que la comparació cal agafar-la amb pinces-, seria com anar de la Vila de Gràcia a la Plaça Karl Marx, però evitant la Sagrada Família, l'Hospital de Sant Pau, etc. Al final els organitzadors han obtingut una concessió: passar per la plaça de la Bastille.

Tot baixant cap al Port de l'Arsenal constato que l'enorme desplegament policial que he vist a Republique continua per tots els carrers adjacents al recorregut de la manifestació, ben bé fins a Bastille i més enllà. Furgons i furgons de CRS -antidisturbis-, i vigilància a cada cantonada. Ho comentem amb en Peter, essent tots dos persones que, davant d'un tal desplegament, no ens sentim precisament més segurs. Pel que sembla hi hagué incidents en una manifestació precedent. I hom preveu que a la manifestació hi particpi molta gent provinent de la banlieue, la mateixa banlieue que cremà durant gairebé tres mesos la tardor del 2005, la mateixa banlieue fortament poblada de gent amb orígens àrabs i de la majoria dels musulmans de França. Aquest país també té una comunitat jueva nombrosa i influent, i, a part d'altres motivacions, es pretén evitar qualsevol mena d'importació del conflicte.

Després de compartir un mate i una partida de petanca amanits amb una bona conversa, en Peter ha de retornar a les seves obligacions conjugals i paternes. Pujo cap a la Bastille per a retrobar la manifestació. Molta gent de pau, però un ambient tens i de mal humor -no n'hi ha per menys-. Moltes banderes palestines i moltes banderes libaneses. El president de Veneçuela, Hugo Chávez, erigit com a heroi després que expulsés l'ambaixador d'Israel com a protesta per l'atac a Gaza. Indignació, ira i ràbia. I algun element islamista. Cent mil persones segons els manifestants, trenta mil segons la Préfecture. Us asseguro que hi ha molta gent.

Indignació, ira i ràbia amb arrels profundes. Perquè allà on alguns hi volen veure una democràcia lluitant contra el terror, d'altres hi veuen un estat en una deriva autoritària i racista lluitant contra uns pobres desposeïts que es defensen com poden. Tot plegat en un país en què el president de la República acomiadava Tzipi Livni amb copets a l'esquena a les escales de l'Elisi. No podem permetre que el nostre debat s'inflami i ens perdem el respecte, perquè la possibilitat de dir-nos les coses en pau és la única cosa que ens queda. Per això, de la mateixa manera que demanem calma a tothom, hem d'exigir als nostres dirigents que ens representin amb dignitat i que cuidin tant el contingut com els gestos.

Aquest conflicte no s'acabarà fins que comencem a parlar clar. No hi ha pau sense justícia. Ara per ara, però, no es podrà parlar fins que no callin les armes. Per això em manifesto.

Vacances pagades

Llegeixo el titular al "Mail and Guardian" de Sud-Àfrica i em quedo perplex. Citen el Sunday Mail de Zimbabwe, propietat de l'estat, edició del diumenge del pamfletari diari quasi-oficial "The Herald", i ens expliquen que el president Mugabe es pren un mes de vacances per a reflexionar i que en passarà una part a fora del país. Segons el portaveu governamental, el president està molt ocupat pensant en les estructures que caldrà posar en marxa per a donar solucions a la sortida del país, així com l'estructura que ha de tenir el futur govern, que hauria de ser nomenat a principis de febrer.

Us proposo tres recordatoris breus per a contextualitzar aquesta notícia sense haver de fixar-se en entrades precedents d'aquest blog o en altres fonts:

1. El "senyor" Robert Mugabe fou nomenat president a correcuita a finals de juny per a que pogués anar a una cimera de la Unió Africana com a cap d'estat investit i efectiu, després d'un procés electoral fraudulent i d'una segona volta en què no tenia oposició després que el seu candidat decidís retirar-se per a posar fi a una onada de violència intimidatòria per part de milícies afins al poder, en una escalada sistemàticament organizada de pràctiques que ja eren denunciades per organitzacions independents des de feia anys.

2. Un nou govern ha de ser nomenat des del mateix mes de juny. Pel mes de setembre en Mugabe signà un acord amb l'oposició per tal de compartir el poder i així intentar que se li tornessin a obrir les portes de l'ajuda internacional. Aquest acord no s'ha dut a la pràctica perquè l'oposició ha refusat sistemàticament que Mugabe mantingués el control sobre l'economia i sobre l'aparell de seguretat. Aquest aparell de seguretat és -via favors, control del mercat negre i corrupció generalitzada que només han fet que empitjorar exponencialment la situació del país-, el fonament del seu poder i, gairebé, el darrer recurs que li queda.

3. En aquest moment el país viu una epidèmia de còlera que segons l'Organització Mundial de la Salut ja ha fet més de mil morts. Les mateixes Nacions Unides informen que la crisi del sector agrícola i una mala collita faran que aproximadament cinc milions de persones necessitin assistència alimentària urgent a partir d'aquest mateix mes de gener. Aclareixo que l'epidèmia de còlera ha estat precipitada pel deteriorament i gairebé col·lapse dels sistemes de gestió de l'aigua potable i dels residus. Els hospitals estan tancats per manca de qualsevol subministre i els metges tenen grans problemes per cobrar els seus sous que a hores d'ara són de misèria. El mateix Mugabe va tenir la poca vergonya de dir que a Zimbabwe "no hi ha còlera". La bestiesa fou tan estrepitosa que va forçar el ministre portaveu a sortir a dir que el president feia ús del sarcasme. Després el president va dir que la culpa del còlera era d'una conspiració dels britànics. En qualsevol cas, està clar que cal fixar-se en les xifres de l'OMS perquè, més enllà dels discursos i mentides oficials l'estat es troba en un procés de desintegració tan accelerat que no se'n pot esperar que tingui xifres raonables i verificables ni sobre els seus morts.

I en aquestes circumstàncies l'individu se'n va de vacances perquè "ha de reflexionar". I diu que en passarà una part a l'estranger. Si això ja no és prou indignant, el que resulta patètic és que de ben segur hi ha països que estarien perfectament disposats a acollir-lo. Com a molt mínim en puc citar dos: Sud-àfrica i Namíbia, on governen els seus companys de lluita contra l'opressió colonial i de l'apartheid. Fa mal al cor de veure el nom i els actors de lluites tan nobles arrossegats per terra i coberts d'inmundícia per un aital personatge, que d'heroi de la independència ha anat passat a merèixer només ser jutjat en un tribunal internacional per crims contra la humanitat, en aquest cas contra la seva pròpia població.

El país s'està morint i ell se'n va de vacances. Per si algú encara tenia algun dubte sobre les prioritats i les motivacions d'aquest individu. Dolorosament eloqüent.

No podia començar pitjor (I)

Per molt que tot comencés el 27 de desembre, és a dir, encara en l'any 2008, era difícil d'imaginar un inici pitjor per al 2009. Una nova guerra a l'Orient Mitjà, i en aquest cas, altre cop, a la seva part més sensible: Palestina. El mateix dia 27 ja vaig participar a la primera manifestació a Barcelona. Ara, continuo amb el cor glaçat en la distància, mentre els tancs israelians ja han entrat a la franja de Gaza i els morts ja s'apropen als cinc-cents, amb un percentatge gran de víctimes civils.

La història és prou coneguda. Després de la retirada dels colons i de l'exèrcit d'Israel de la franja de Gaza, ocupada i colonitzada des de la guerra dels sis dies, el territori es va convertir en un immens camp de concentració vigilat per l'exèrcit israelià i gestionat per l'Autoritat Nacional Palestina -o, més aviat, per les restes de la mateixa-. A principis del 2006 Hamas, el moviment de resistència islàmica, guanya les eleccions, en contra dels desitjos de la comunitat internacional. Una comunitat internacional que els nega el pa i la sal acusant-los de terrorisme mentre la majoria dels gazauis els voten perquè són els únics que realment fan alguna cosa tangible pel benestar material de la població, més enllà de la corrupta Autoritat Nacional Palestina i del veí i anterior ocupant, Israel.

La impossibilitat de la negociació duu Hamas a adoptar estratègies cada cop més agressives, incloent-hi el llançament de cohets a sòl israelià, una acció inacceptable esperonada pel fracàs relatiu dels israelians a la guerra de l'estiu de 2006, quan intenten infructuosament eliminar Hezbollà amb gran cost de vides humanes i d'infrastructura. Després, més negociació sense fruits, impossibles des que els amos van deixar clar que amb Hamas no hi havia res a negociar si no reconeixien l'estat d'Israel i "renunciaven al terrorisme". Més cohets, més bloquejos de la franja de Gaza i finalment una treva de sis mesos.

S'acaba la treva -m'agradaria saber quines eren les posicions i les ofertes sobre la taula- i Hamas hi torna amb els cohets. Una amenaça ínfima comparada amb la de l'aviació israeliana, però potencialment mortífera i sobretot molt desestabilitzadora per a un país en el qual sentir-se amenaçat és part del seu ethos, de la part més íntima del seu ésser, de manera prou justificada històricament. El govern d'Israel interpreta els nous llançaments com una provocació i posa en marxa una operació per a "arrencar Hamas de soca-rel". Assumint que això sigui possible -quelcom de, com a mínim, molt agosarat-, les condicions imprescindibles són un bany de sang, un nombre elevadíssim de víctimes civils que ratlla el crim de guerra. I tenen la poca vergonya de proclamar públicament que es tracta d'una operació defensiva.

I anem comptant morts. La situació dels palestins és tan desesperada que els queden poques alternatives si volen que quelcom canviï sense resignar-se a desaparèixer lentament. La dels israelians és d'una arrogància marcada per la por, la del fort que se sent vulnerable. Però la desproporció de les seves accions és tal que em sembla que en aquest cas podem parlar clarament d'agressors i agredits. Fins i tot han prohibit l'entrada als periodistes "per llur pròpia seguretat". I per a que ningú pugui explicar el que fan de debó. Per a controlar la informació de tal manera que el "salvatge" o el "terrorista" sigui sempre l'altre.

PS: I més en una segona part.

Sabates contra bombes

L'home amplament considerat com el pitjor president que han tingut els Estats Units d'Amèrica hi feia una visita sorpresa per acomiadar-se del pitjor desastre del seu lamentable mandat. A Bagdad, el periodista Muntadar Al-Zeidi esperà que comencés la roda de premsa conjunta de George W. Bush i el primer ministre iraquià, Nuri Al-Maliki, per a llançar les seves sabates, l'una després de l'altra a la cara del president nord-americà, abans de ser reduït a cops pels serveis de seguretat. En Bush esquivà les sabates com pogué, per després fer-ne broma dient que es tractava d'un 42, abans d'entonar la seva cançó de l'enfadós, segons la qual "avui Irak està millor que fa vuit anys".

A França la premsa s'interessa per la trascendència del fet, amb molt de ressó al món àrab més enllà de l'aspecte anecdòtic. A TF1, Laurence Ferrari, la periodista estrella que va substituir en la presentació del telenotícies de les vuit del vespre -líder d'audiència- el senyor Patrick Poivre d'Arvor, un dels degans del periodisme a França, presenta la notícia amb un somriure d'orella a orella. Un somriure que suposo que deu expressar simpatia pel gest. Aquesta simpatia ha estat més que considerable al món àrab, i suposo que a molts cercles arreu del món.

El somriure de la periodista, que repeteix quan la peça s'ha acabat, em sembla tot i això fora de lloc. Es tracta evidenment d'una protèsta insòlita que té el seu punt divertit, però la mateixa informació que conté el reportatge em fa pensar que el tema és força més seriós, i per tant ella mateixa s'ho hauria de prendre més seriosament. El periodista continua detingut, i s'arrisca a dos anys de presó per un gest que el govern iraquià ha qualificat com a "acte bàrbar i ignominiós". Mentrestant, a tot Irak hi ha manifestacions per la seva llibertat, i uns 200 advocats, iraquians i fins i tot dels EUA, s'han ofert per a defensar-lo de manera gratuïta.

No crec pas que li hagin de fer un monument, a n'Al-Zeidi. Però la perspectiva que li puguin caure dos anys de presó em sembla ridícula per totes bandes. D'entrada per una qüestió de proporció. Una pena de presó per un intent d'agressió a través del llançament d'una sabata vulgar i corrent és clarament un càstig excessiu. I encara resulta més sagnant quan la víctima no és altra que el principal responsable de la destrucció de tot un país encara avui ocupat militarment. Un individu que va decidir ignorar la legalitat internacional no per a llançar sabates sinó míssils amb uns arguments que s'han acabat demostrant com a falsos de manera fefaent. Un individu que va autoritzar i liderar la invasió d'un país per a apropiar-se del seu petroli i reconstruir-lo a través de suculents contractes per a empreses on hi tenien interessos membres del seu govern com els imfames Rumsfeld i Cheney. I tantes altres coses.

Però és que a més a més un càstig sever per a n'Al-Zeidi seria contraproduent per al mateix govern iraquià. Al-Zeidi ja s'ha convertit ara en un símbol de la resistència contra la ocupació nord-americana de l'Irak. Una resistència que, en contra del que ens volen fer creure, no es limita a l'exaltació d'una colla de terroristes fanàtics que col·laboren amb nostàlgics de la dictadura de Saddam. Una resistència que conté una gran dosi de lluita per la dignitat. La dignitat dels qui se saben víctimes d'una grandíssima i dolorosa estafa, on una colla de poca-vergonyes no han dubtat a causar un autèntic desastre per a enriquir-se, i ho han fet en nom de la democràcia i la llibertat.

Sabates contra bombes. He de dir que sempre preferiré anar descalç que morir en un atemptat o en un bombardeig.

Excés de sostre

L’Àfrica és sens dubte la part del món que sofrirà més les conseqüències de les quatre crisis: l’energètica, la financera, l’alimentària i la mediambiental. Tots els dèficits del continent, infrastructurals, polítics i d'altres, faran que els pobres continuïn essent pobres, o que de fet encara en siguin més. No obstant, tot i que els camins semblin cada cop més estrets, almenys avui he pogut llegir alguna bona notícia.

Avui s’ha registrat a París una segona denúncia que s’afegeix a la que ja es presentà el mes de juny: una associació, en aquest cas Transparency International, i un particular de Gabon demanen una investigació sobre les propietats immobiliàries a París de presidents africans amb credencials democràtiques més aviat dubtoses –per dir-ho d’alguna manera- i amb patrimonis que són del tot injustificables si es considera només els seus respectius sous presidencials. Es tracta de Teodoro Obiang, president de Guinea Equatorial; Denis Sassou Ngesso, president del Congo; i Omar Bongo, president de Gabon i degà dels presidents africans. La sospita més que justificada és la d'apropiació indeguda de fons públics.

La primera denúncia fou arxivada per manca de caracterització del presumpte delicte. La segona fa servir els resultats de la investigació policial feta aleshores per a intentar que s’esbrini quina és la procedència exacta dels fons. Com a mostra de l'objecte d'aquest assumpte, una traducció lliure de l’article que llegia a Le Monde: “Pel que fa al Sr. Bongo i la seva família, la denúncia evoca la propietat d’un palau particular i de quatre apartaments, tots situats al 16è arrondissement de París. El Sr. Sassou Nguesso seria propietari d’un palau particular de 700 m2, d’un valor estimat entre 5 i 10 milions d’Euros, al departament de les Yvelines, a la regió de París, i d’un apartament a París, al 7è arrondissement, on els preus immobiliaris són els més alts de la capital. A la seva família propera se li atribueixen diversos bens immobiliaris a la regió de París, com ara un luxós apartament de 550 m2 a Courbevoie, d’un valor estimat entre 2,5 i 3 milions d’euros.” Tots tres països tenen una mida i població relatives i uns recursos petrolers que els permetrien eradicar la pobresa. Aclareixo que les propietats mencionades aquí consten com a patrimoni dels esmentats senyors i les seves famílies, no dels seus estats respectius.

Ja veurem on anirà a parar, aquesta denúncia, donat que haurà d’intervenir la fiscalia, que no deixa de rebre instruccions del poder executiu. El president ja no es diu Chirac, qui era considerat un amic dels africans en general, i sobretot dels seus presidents. Però la major part dels dirigents africans continuen tenint molts amics a França. El president actual, el Sr. Sarkozy, va fer diverses declaracions, durant la seva campanya, apuntant cap a una revisió de les relacions del país amb Àfrica, que anés més enllà de la coneguda "Françafrique", el cercle privilegiat dels interessos francesos al continent, marcat pels negocis milionaris de transnacionals amb noms i cognoms. A l'ocasió de la primera denúncia però, quan ja era president, es va afanyar a calmar els ànims encesos del president Bongo. Pel que sembla, els presidents en qüestió tornen a estar considerablement esverats. Una altra cosa que espero que duri.

PS: Paradoxes de la vida, un dels temes d'actualitat a França, com sol passar quan les temperatures comencen a baixar de veritat, és la situació dels SDF, l'acrònim que desinga els "Sans Domicile Fixe", la gent sense sostre. Aquest és un tema que es mereix un article a part -o més d'un- i una reflexió profunda. De moment només puc dir que llegir les dues notícies juntes encara resulta més xocant, vist des de París estant.