One year ago

One year ago, day by day, I was flying. Flying away.

Away from the old Europe, back to Africa. This time to the Southern part of the continent, what was for me terra incognita.

Lands that once again embraced me in the most welcoming fashion. There I saw both the greatest meanings and the meaningless meanness of humanity all. Together in the same physical space, confronted right in face of each other. The dignity regained by all those who had been humiliated for so long. The same dignity subtly or abruptly kidnapped by some who gained it without learning the value of it, without learning the need to treasure, honour and protect it.

Yes, I suffer from the "mal d'Afrique". It has little to do though with the usual pain of those who plunge into deep sadness when holidays are over. It has to do rather with the bruises and wounds left into my very soul by being exposed to and having being part of so blatant contradictions. Those that arise from trying to do something to make things better for all with one hand, while the other hand is forced to hold onto all what is making things worse. Those that come from witnessing the most unfair suffering combined with the greatest indifference, if not the greatest scorn, living door by door. And there is much more.

All this will not prevent me from continuing to celebrate the miracle of life in lands touched by a kind of spirituality that I never found anywhere else. Where you feel part of the land and the people. Where you feel the ubuntu in all its deepness.

Nor it will prevent me from wanting to be back there so badly.

A la riba del llac

Visito per segon cop aquest país, el país més pobre de l’Àfrica si descomptem els que estan en guerra. És un viatge per feina, i no hi ha vols diaris des de Harare, motiu pel qual hi he de passar gairebé tot el cap de setmana. Això em dóna l’oportunitat de sortir per primer cop de la capital, Lilongwe.

Contemplo un ampli paisatge de turons i més turons, amb arbrat poc dens i explotacions agrícoles de subsistència. Les condicions són dures, xarxa de carreteres precària, poca electrificació, relativament poca construcció amb pedra, molta població, abundant petit comerç de productes bàsics. Em recorda molt les zones més pobres de Senegal, amb els mateixos mercats poc abastits, amb parades que són poc més que estructures de troncs amb una oferta per a vendre més aviat limitada.

Aquest cop em toca una mica de descans, tot contemplant una autèntica meravella: el llac Malawi. El tercer llac del continent en superfície i el novè del món. Extens de 26.900 kilòmetres quadrats (Catalunya en fa 32.411), amb 75 Km. al seu punt més ample i entre 550 i 570 km. de llarg de sud a nord, és una llarga llengua d’aigua que separa el país de Moçambic, i que ocupa una vall a la zona on la placa tectònica de l'Est de l’Àfrica es parteix en dos trossos. El vent i els corrents fan que l’aigua estigui prou moguda. Si no veiés la silueta de les muntanyes dels volts de Mangochi, a la riba sud, em pensaria que sóc davant del mar. Bé, de fet és gairebé tan gran com un mar interior...

Una vista de Livingstonia Beach. El nom respon a l’arribada de l’explorador anglès a la zona l’any 1859, i constitueix una altra expressió de domini i de vanitat, com Rodhesia o Colòmbia. Livingstonia Beach és un destí turístic destacat, per la fantàstica perspectiva sobre el llac.

PS: Més informació sobre Malawi en aquesta entrada.

Ho veig des de lluny

Al final hauré seguit el patètic i escandalós espectacle des de la distància. Passo la jornada “electoral” a Lilongwe, la capital de Malawi, on he vingut per feina. No torno a Harare fins diumenge, donat que no hi havia vols directes disponibles abans, i passar per Johannesburg sortia en aquest cas força més car.

L’aeroport de Harare és tota una metàfora del que és el país. Més enllà de les històries sobre la seva construcció –que mereixen una entrada a part-, el cas és que presenta clarament un excés de capacitat. És un aeroport petit però en condicions, amb un disseny remarcable on predominen el color blanc i el vidre, però sobra espai per tot arreu perquè hi ha pocs vols. Les major part de les pantalles d’informació no funcionen, els sistemes informàtics són limitats. Per primer cop des de fa molts anys em donen una targeta d’embarcament amb totes les dades omplertes a mà. I tot i això el personal també és limitat i les cues són llargues.

El que resulta més sorprenent, però, és que el vol a Lilongwe després continua cap a Londres. És l’única opció que ha tingut Air Zimbabwe per a poder continuar volant a Londres: fer-ho sota bandera de Malawi. L’aparell, però, un Boeing 767 d’aspecte passat de moda però prou digne, està pintat amb els colors de la companyia de bandera, els de la divisa de Zimbabwe, franges roja, groga, verda i negra.

Les notícies que rebo a Malawi no són gaire encoratjadores. En aquest cas i en aquest moment no m’hi estendré, donat que el moment electoral ha fet que el tema saltés immediatament a les primeres planes de la premsa internacional. El que sí que puc comentar és que la Roselyn, companya de la feina kenyana, em confirma com alguns dels treballadors domèstics de casa seva han estat intimidats i amenaçats, i que les milícies actuen a la zona on viu ella, on tenen un camp de “reeducació”.

A Lilongwe hi he pogut fer quelcom que no havia fet des que vaig posar els peus a Zimbabwe ara fa un mes: menjar ous. El panorama dels supermercats de Harare és desolador, i els ous de gallina són particularment difícils de trobar –directament de les mans dels productors, a peu de carretera o al carrer-, i cars. Aquesta, i l’escassetat, pràctica inexistència de pa, es compten entre les conseqüències més visibles de la desastrosa reforma agrària de Mugabe. Igual que l'aeroport, el que resulta més patètic és veure l'excés de capacitat i l'atrotinament, testimonis clars i explícits que el país ha viscut moment molt millors. Un altre tema per a comentar amb calma...

Dues perles més sobre Malawi

La cervesa local té un nom tan suggerent com “Kuche kuche”, que traduït vol dir “tota la nit”... Més enllà de les múltiples interpretacions possibles, pel que em van explicar aquest nom és degut a la seva baixa graduació alcohòlia (3,5º), que permet beure’n una quantitat considerable abans d’arribar a entrompar-se. En el meu cas el consum fou molt moderat, i la veritat és que és una cervesa lleugera i agradable, perfecta per a la calor tropical. I dir que és bona és molt venint de Windhoek, on els alemanys van exportar la tecnologia i expertícia cervesera. Les cerveses de Namíbia són consumides a tota la subregió.

Una altra de les especificitats de la zona és la forma particular dels endolls. De tres potes, totes cilíndriques, d’un calibre d’uns sis milímetres. Ja a Londres vaig anticipar aquest tema i em vaig procurar un adaptador múltiple. Que no em va servir de res tot i estar preparat per a quatre tipus d’endolls diferents. El sud d’Àfrica és una excepció... Curiosament a Malawi sí que m’hauria servit, però me’l vaig oblidar. A Malawi fan servir el mateix sistema d’endoll que els anglesos, de tres potes quadrades. Quan em vaig adreçar a la recepció de l’hotel demanant si tenien un adaptador, la propietària –neerlandesa i d’una generació propera a la meva- em va dir que ho miraria, però que de moment “fes com jo, amb els endolls europeus fas servir els dos forats paral·lels i llestos”. No va caldre que li expliqués que el televisor de la meva habitació no es podia fer servir, perquè quan el vaig intentar desendollar per a connectar l’ordinador, em vaig quedar amb mig endoll a la mà. “I llestos”... Que bèstia!

PS: bé, potser més que perles eren collonades intrascendents. Però ja que hi som posats...

Lilongwe-Johannesbourg-Windhoek-Cape Town

El primer de maig me’l vaig passar viatjant. I donat que era la tornada d’un viatge de feina, tècnicament aquest festiu el vaig treballar. Acabades les reunions a Lilongwe el dia anterior, em va sonar el despertador a quarts de sis del matí per anar cap a l’aeroport. A les vuit sortia l’avió cap a Johannesbourg. Jo anava a Ciutat del Cap, però passant per Windhoek. Que seria com ara volar de París a Barcelona i després a Sevilla, però passant per La Corunya. Quelcom de semblant només que amb distàncies una mica més llargues. Aquest prodigi de planificació i d'eficàcia no fou degut a la meva fal·lera pels avions –m’agrada viatjar-hi, però tampoc tant-, sinó al fet que la tornada fins a Windhoek formava part d’un viatge pagat per la feina, i l’anada a Ciutat del Cap era per plaer. Suprimir el pas per Windhoek probablement m’hauria sortit car en termes de la part que pagava jo, i sobretot en termes de temps i paciència per a fer moure la maquinària burrocràtica.

A l’aeroport m’hi duien en cotxe, i encara mig adormit observava la llarga carretera, amb una quantitat considerable de gent a les vores, alguns per esport, altres desplaçant-se per feina o pel que fos quan tot just sortia el sol. A Namíbia tal densitat de població és inexistent. És el país dels grans espais buits. Observava també les parades dels microbusos, diferents però alhora molt semblants a les de l'Àfrica de l'Oest. Observava l’enorme extensió de Lilongwe, ciutat sense massa gràcia on els topònims són tan poc divertits com “Àrea 1”, o les que siguin. Les fondalades i els enormes barris de barraques es despertaven sota la boira, abans que jo i més que jo.

L’aeroport estava desert, i l’avió ja venia mig ple donat que havia començat el seu recorregut a Blantyre. Ens van servir un esmorzar, després del qual em vaig quedar fregit. I em vaig despertar tot just a temps per a observar un ritual curiós, que de moment només recordo haver vist a l’Àfrica. Quan se surt volant d’un país que es troba en zona de paludisme, se sol sentir un anunci que avisa que la cabina serà desinfectada, i immediatament desfilen assistents de vol amb uns esprais. Resulta molt curiós. N’entenc les raons, donat que pel que sembla un mosquit transmissor es pot haver introduït a l’avió i viatjar a zones no infectades. No obstant, no deixo de trobar-hi un punt degradant. Almenys aquest cop no fou com en una de les tornades de Dakar, on em vaig haver d’aguantar el riure perquè van aparèixer dues hostesses que, literalment, semblava que desfilessin, recordant-me massa l’espectacle “Exit”, del Tricicle...

Arribo a Johannesbourg i em toca anar a buscar la maleta facturada per a tornar-la a facturar. Quan ja ho tinc tot i me’n vaig cap a la duana em comença a seguir i a flairar-me un gos, que sembla que passegi al guàrdia que aguanta la corretja. Penso què diantre li deu passar a l’animal i m’adono del que deu ser. M’és confiscada una poma. No tinc notícia que hi hagi hagut cap atemptat terrorista amb pomes-bomba, però sí que multitud de països no permeten l’entrada d’aliments per raons d'higiene fitosanitària. Sigui com sigui, mai no m’havien confiscat una poma. Però he de dir que, en contra de situacions que he viscut a multitud d’aeroports europeus –i un cop a Tel Aviv, però això mereix una entrada a part-, en cap moment m’han fet sentir com un delinqüent, cosa que, en els temps que passem, és molt d’agrair.

A l’aeroport de Johannesbourg puc fer finalment el que he intentat fer infructuosament a Windhoek durant un mes: passar-me una llarga estona en una llibreria i fer algunes adquisicions. A Windhoek encara em queden algunes llibreries per explorar, però fins ara, en un cas hi havia una oferta molt limitada i reduïda sobretot a narrativa anglosaxona no autòctona. I en els altres tres casos, més de tres quartes parts dels llibres en oferta eren bíblies. I és que en aquesta part del món s’hi barreja l’herència dels pietosos colonitzadors calvinistes, que se sentien imbuïts d’una missió divina, amb l’espiritualitat d’un continent on els éssers humans encara se senten un tot amb la natura que els envolta, són en general conscients que no la poden controlar i busquen referents trascendents. I de ben segur que moltes altres coses, més que les que pot explicar aquest historiador i antropòleg de pa sucat amb oli. Però, de nou, això es mereix una altra entrada.

Vaig sortir tot cofoi de la llibreria amb diverses adquisicions que vaig començar a devorar amb avidesa. Un llibre dels diversos que hi havia sobre la situació a Zimbabwe, que em vaig polir en dos dies. Les memòries de Nelson Mandela, el volum de Desmond Tutu sobre la comissió sobre la veritat i la reconciliació (aquí sí que hi haurà una entrada específica), i algun altre títol. Vaig engolir un capuccino de dimensions americanes mentre escrivia al blog. I finalment em vaig encaminar cap l’avió que em duia a Windhoek. Aquest avió anava ple fins a dalt. I per qüestions de reorganització de l’espai, em van seleccionar per posar-me a business. Cosa que em va permetre gaudir d’un dinar fantàstic a les altures.

A l'aeroport de Windhoek, canvi de moneda. El dòlar de Namíbia té la cotització lligada amb la del Rand sud-africà, i en contra del que passa en molts altres llocs, el canvi en aquest despatx de l'aeroport és 1 a 1. A Namíbia es pot pagar a tot arreu amb Rands. A Sud-Àfrica, però, els dòlars de Namíbia no els volen ni veure. Coses del veïnatge.

Després de més escriure i llegir, mentre es pon el sol camino cap a l'avió. El vol ja a les fosques, entre llegir i dormir, em porta fins a una ciutat que encara no ho sé, però que em fascinarà: Cape Town, Ciutat del Cap.

Més sobre Malawi

El cas és que Malawi, “the warm heart of Africa”, es correspon al que el segle XVI era l’estat de Maravi, fundat pel poble Chewa, en una àrea que havia estat poblada per ètnies diverses. Maravi era una de les perifèries de l’imperi Luba, i durant el segle XIX va rebre molta influència dels Ngoni, procedents de Kwazulu-Natal, a Sud-Àfrica. El llac Malawi fou un dels punts de l’itinerari de Livingstone, que hi arribà el 1859. L’establiment d’esglésies i missions presbiterianes va preparar la colonització, que es va fer efectiva a finals del XIX i principis del XX. El 1907 es va establir el protectorat de Nyasaland, però els habitants locals no es van resignar. La lluita per la independència es va intensificar quan el 1953 els britànics van ajuntar el territori amb Rodhèsia del Nord i del Sud (Zàmbia i Zimbabwe respectivament) per formar la federació centreafricana.

Mira que té nassos, un país que va tenir fins a la seva independència el 1980 el nom d’un poca-vergonya sense cap mena d’escrúpol que no va dubtar en matar i comprar gent per a que matessin per tal de sortir-se amb la seva. Això em recorda que tinc molt bons amics que venen de Colòmbia, però en Colom sembla ser una altra cosa. Fins i tot se’l reivindica des de Catalunya... La meva cap ve de Trinidad i Tobago, i per tant pertany als que foren “descoberts”...

En qualsevol cas, Malawi va seguir una trajectòria semblant a la dels seus veïns. Després de la segona guerra mundial prengué força un moviment que venia de més enrera, i aquest fou el moment d’auge del MCP, el Partit del Congrés de Malawi. La pressió i les mobilitzacions populars van anar creixent fins que, el 1960, el Dr. Hastings Kamuzu Banda, líder del MCP que havia estat empresonat anys abans, fou convidat a una conferència constitucional a Londres. Els britànics s’anaven acomiadant del seu imperi mentre intentaven conservar-ne les parts on havien exportat més població, en aquest cas Zimbabwe per oposició a Zàmbia i Malawi.

Després d’un procés marcat per avatars diversos, el país fou finalment independent, i el MCP, com a moltes altres parts d’Àfrica, va constituir un règim de partit únic. Més enllà de les seves polítiques, Banda entrà en una etapa de culte a la personalitat que el va dur a fer-se proclamar president vitalici del MCP el 1970, i president vitalici de Malawi el 1971... No obstant, després d’un creixement progressiu de la pressió popular, un referèndum convocat el 1993 va donar com a resultat la convocatòria d’eleccions lliures en un sistema multipartidista. El 2004 finalment es va produir una alternança en els partits en el poder, tot i que va dur a la formació d’un govern d’unitat nacional. Per sort es va tractar d’una transició no violenta, en contra del que ha passat a Kenya i passa ara a Zimbabwe...

I en qualsevol cas, fos amb el govern que fos, Malawi continua comptant-se entre els països més pobres de l’Àfrica. Té gairebé 13 milions d’habitants per una mica més de 100.000 Km quadrats (respectivament 6,5 vegades més habitants que Namíbia amb una vuitena part de la superfície). Independentment de les consideracions sobre estructura socioeconòmica, només anant pel carrer vaig notar que hi havia molta gent per tot arreu. No em vull ni imaginar quina impressió puc tenir en aquest aspecte quan torni a París...
També vaig observar que la foto de l’actual president també és per tot arreu. Sempre associat a causes nobles, però a tot arreu al cap i a la fi...

Respectem el protocol!

Sóc en una missió a Malawi. Sí, és que en l’argot de les organitzacions internacionals i en el de certes empreses privades, almenys a França, d’un viatge de feina se’n diu “missió”, com si es tractés d’en James Bond. O, segons el transport, dels més modestos però també més entranyables Mortadelo y Filemón. De fet això meu a Windhoek és una “missió prolongada”, amb la qual cosa el viatge a Malawi és una missió dins de la missió. Pel que fa a l’estada a Malawi, sembla que serà una d’aquelles en que només sortiré de l’hotel per anar a l’única reunió que no es farà en el mateix hotel. Això va per a tota una sèrie d’amics i amigues –i notanamics, i notanamigues-, que m’han dit més d’un cop allò de “home, tu sí que t’ho passes bé, que viatges i veus món!"-. I sí, a vegades el veig, però en ocasions com aquesta més aviat m’he de limitar a imaginar-me’l.

Avui –això ho escric el dimarts 29 d’abril- s’ha muntat un petit sarau perquè per a l’obertura oficial de la reunió ha vingut la vice-ministra d’educació del país hoste, Malawi. Malawi, essent un país petit i relativament ignot, no acull massa reunions internacionals. Motiu pel qual una consulta de les comissions nacionals de la UNESCO dels països del cluster de Harare (Zimbabwe, Zàmbia, Malawi i Botswana) ha estat considerada de nivell prou important. De fet no ha vingut el ministre mateix per compromisos prèviament adquirits. Una proliferació de compromisos que deu anar associada amb la circumstància que a Malawi el ministre d’Educació és el mateix president de la república.

Ja he tingut ocasió de comprovar que els habitants d’aquesta part del continent són tan retòrics i sobretot tan protocolaris com a la part oest, només que en aquest cas no és en francès sinó en anglès. Tota reunió, per petita que sigui, té un president o presidenta que la modera amb cerimònia, tota autoritat ha de prendre la paraula i fer un discurs –sovint llarg, i a més aquí sóc dels que parlen molt de pressa- i tothom qui pren la paraula s’adreça a totes les autoritats. De tota manera això tampoc resulta sempre tan rígid. Ells mateixos, a vegades, s’autoindulgeixen fent servir la fòrmula “all protocol observed” per estalviar-se la lletania. Em recorda aquella frase planiana que deia "es considerin saludats"...

En aquesta ocasió senzillament hem aturat la reunió per a fer l’obertura oficial, amb els discursos de rigor. I les lletanies de rigor. Després hem sortit al jardí per a la foto de família. Curiosa, la foto, perquè les quatre persones de la presidència –la viceministra, la directora de l’oficina de Windhoek i de Harare, la nova directora de l’oficina de Harare, la Soo Choi, una coreana molt bona gent, i l’especialista d’educació de l’oficina de Harare- estaven assegudes en sengles cadires posades en fila. I li dic a la Soo Choi: això sembla la de la conferència de Yalta! Es pixava...

Al vespre la vice-ministra ens ha convidat a sopar, al mateix hotel. Es dóna la circumstància que aquest hotel –molt decent, i ben arreglat-, no deixa de tenir algunes característiques peculiars d’aquelles de les que a vegades potser és millor no saber-ne les causes. O potser sí, qui sap... La particularitat que ens ocupa en aquest moment és que, pel que sembla, fins ara el bar i el fil musical del restaurant només han reproduït la col·lecció de CDs de la casa. Col·lecció que consta aparentment d’un sol CD, que pels temes que conté es podria titular “I love Lloret de Mar”. Coses com ara: “ritmooooooo, ritmooo de la nocheeeeeeeeeeee...” i altres grans èxits dignes de ser comentats pel gran Julià Peiró... Després de sopar la viceministra ens feia un discurs en el que ens explicava coses diverses, en un to desenfadat i agradable, tractant a tothom de tu a tu –cal dir que és tot un personatge, però sobretot molt afable-. La tenia just al davant, al costat de la nova directora de l’oficina de Harare. L’escenari no deixava de ser molt formal. I un cop més les circumstàncies han posat a prova la meva flegma. El cas és que mentre ella anava i venia, que si el SACMEQ, i que si això, i que si allò, al fons sonava... Les mítiques Ketchup i el seu no menys mític “Aserejé”...

PS: per sort no hi ha hagut ningú que es fixés en el fil musical, o si s'hi han fixat no l'han associat amb mi. Només m'hauria faltat el típic graciós benintencionat dient-me: "mira, això és del teu país"...

I per altra banda, el SACMEQ és el “Southern and Eastern African Consortium for Monitoring Educational Quality”, una xarxa de ministres d’Educació que treballa en mecanismes d’avaluació de la qualitat dels sitemes educatius, semblant a l’informe PISA de l’OCDE. El seu secretariat està basat a Harare, i en aquest moment Malawi té la presidència rotatòria.

Turbulències

Per als annals de la història -i mai millor dit, vistes les circumstàncies descrites a continuació- quedarà el dia d'ahir. Vaig poder experimentar per primera vegada a la meva vida una febrada a l'hemisferi sud. Lleu, i ja queda enrera -no se m'espantin!-, però febrada al cap i a la fi. Em va tocar marxar de l'oficina a migdia, em feia mal tot i tenia fred. Sopeta i a dormir... A l'estranya sensació que produeix sempre la febre s'hi afegia l'encara més estranya de passar-la al llit d'un establiment hoteler. Per sort o per desgràcia em trobava prou malament com per a no sentir-me'n. I per sort tenia diverses persones de l'oficina pendents de mi. I és que aquest 2008 ho arreplego tot. Almenys pel que fa als virus.

Avui la cosa ha millorat i no hi ha febre. Encara que sóc com aquell de l'acudit, el que va a la farmàcia demanant un medicament contra la tos, i el farmacèutic -un pèl malparit- li dóna un laxant molt potent. Quan el client torna per a reclamar li diu "però si jo volia alguna cosa contra la tos", i l'altre li respon "doncs tussi, home, tussi, a veure si té pebrots". En fi, que en les circumstàncies presents és aconsellable tenir un lavabo a prop.

Mentrestant, la situació a Zimbabwe continua tensa i sobretot incerta. Això ha fet decidir a les persones responsables de canviar de lloc per a la reunió que hi havíem de fer. Així doncs es confirma que em fotran enlaire el pont del primer de maig -i un viatget a Ciutat del Cap que està en preparació-. No em tocarà Harare, sinó Lilongwe. I així "matem dos pardals d'un tret" -la jefa dixit-, donat que Malawi està fent esforços de reforma de Nacions Unides semblants als d'Uruguay i els altres set països pilots. Tanmateix el que em preocupa no és això. El que em preocupa és que el nomenament d'una directora per a l'oficina de Harare ha anat més ràpid del que estava previst, cosa que no deixa de ser una excel·lent notícia vist l'estat de l'oficina, però que restarà pertinència a la meva presència a Windhoek. Així doncs, imagino que d'aquí a un parell de setmanes les coses es poden moure, i pot ser que em toqui continuar el meu periple i anar a parar una temporadeta a Lilongwe, o fins i tot a Harare. En qualsevol cas caldrà veure com ho reconduïm, perquè a hores d'ara, amb tot el que vaig haver de fer -i desfer, i sobretot deixar de fer- per arribar fins aquí, un retorn massa anticipat a Europa seria més que emprenyador. I, sobretot, tenir una mínima perspectiva és un requisit necessari per a no acabar ximple. Ho veurem. Sigui com sigui resulta sempre adequat de tenir plans. Així es poden canviar.