Un dels més grans se n’ha anat. Que descansi en pau.

Jo era molt jovenet, tot just un adolescent. Tot just descobria el que aleshores encara era comunament conegut com a “música moderna”. A Londres hi feien un concert d’aniversari per un senyor que feia setanta anys i que estava tancat a la presó, a Sudàfrica. Era en Nelson Mandela. L’havien tancat a la presó perquè era el líder de la majoria negra en un país que tenia lleis racistes, on els negres no podien pujar als mateixos autobusos que els blancs.

Tot just un parell d’anys més tard jo continuava descobrint el món. Encara no tenia quinze anys que veia caure el mur de Berlín, i uns mesos més tard el senyor Mandela sortia de la presó. La meva consciència política s’anava formant en una època de grans canvis marcats per l’esperança d’una nova llibertat. Mentrestant la meva ciutat canviava a marxa accelerada amb els jocs olímpics de 1992. En Mandela hi va venir, en una de les seves primeres grans aparicions internacionals abans no fos president.

Quatre anys més tard, amb els suport dels meus pares, vaig poder fer un any d'estudis a Anglaterra. A la Universitat de Manchester vaig poder entrar en contacte amb tota una sèrie de temes de política comparada i internacional que a Barcelona resultaven d'un abast més restringit. En un magnífic curs de política africana contemporània vam tenir unes quantes sessions monogràfiques sobre l'apartheid. Eren els temps de la presidència de Mandela, marcada sobretot per la feina de la comissió per a la veritat i la reconciliació, que des d'aleshores ha esdevingut un exemple de justícia transicional.

El meu interès per la història de l'Àfrica del Sud va continuar, tot i haver de compartir temps amb multitud d'altres temes. Finalment m'hi vaig tornar a consagrar l'any 2008, quan la feina em va dur primer a Namíbia i després a Zimbabwe. Amb un parell de visites a Sudàfrica i contacte directe amb diferents models de transició per a gestionar la fi del règim colonial i de l'apartheid. El sudafricà, basat en la continuïtat en les estructures econòmiques combinada amb un procés de reconciliació nacional; el de Namíbia, emulació del sudafricà i molt marcat per la guerra civil; i el de Zimbabwe, marcat per una reforma agrària molt mal planificada i executada, i una deriva autoritària que va dur el país al caire del col·lapse.

Nelson Mandela és una figura política de primeríssim ordre, d'una talla molt rarament igualada. Per aquest motiu el seu traspàs ha acabat per tenir una vessant d'esdeveniment mundial mediàtic que ha donat lloc a tota mena de comentaris, alguns de bastant poc afortunats, altres de gens acurats i marcats o bé per la ignorància o bé per l'oportunisme més baix. Abunden els panegírics gairebé santificadors barrejats amb les amnèsies més infames.

Sobre les glosses de la persona i del personatge polític: la grandesa de Mandela no ve només del perdó, pel fet de superar un temps tan llarg de presó i sortir-ne buscant la reconciliació enlloc de la venjança. El que el fa realment gran és que això ho va fer una persona que havia estat a la resistència contra l'apartheid, incloent-hi la lluita armada quan va considerar que totes les altres vies estaven bloquejades. Fou en aquest sentit un lluitador per la llibertat amb tots els ets i uts. Fou un gran dirigent amb un carisma singular i una grandíssima capacitat de lideratge, però també de negociació, i amb la inteligència necessària per a saber pilotar un procés de canvi complexíssim. No s'ha mort un àngel, s'ha mort un guerrer, un lluitador.

I sobre les amnèsies, només cal recordar, per exemple, que Nelson Mandela fou oficialment llistat com a terrorista als EUA fins l'any 2008 -i a diversos líders del Congrés Nacional Africà se'ls denegaren sol·licituds de visat per a visitar el país. El president Obama sempre ha considerat Mandela com un model, perquè es veu com a beneficiari de les lluites dels afroamericans pels drets civils, anàlogues a les lluites contra l'apartheid. No obstant, és el president d'un país que va combatre la lluita de l'ANC per considerar-lo comunista. Igual que Margaret Thatcher, que el 1987 declarà que l'ANC era la típica organització terrorista, i que aquell qui pensés que algun dia governaria sudàfrica vivia en un món de fantasia.

La figura de Madiba és tan gran que no podrà ser banalitzada. Per més que ho intentin. Que desansi en pau, i el que el seu exemple ens il·lumini el camí.

Districte 6

Diuen que si vas a Ciutat del Cap i només tens temps per a un museu, l’elecció és òbvia: el districte 6. I això és el que vam fer. Des dels meus estudis de política africana a la Universitat de Manchester, el 1996-1997, sempre havia tingut ganes de conèixer Sud-àfrica, un país fascinant per la complexitat de la seva història.

Tal com passa a la resta del continent, les fonts més clàssiques expliquen la història del lloc a partir de la primera implantació holandesa, el 1652. Igual que per a molts continua passant amb Amèrica, que fou “descoberta”. La regió havia estat poblada des de temps immemorials pels San i pels Khoikhoi. Que van conviure amb els holandesos durant més de cent cinquanta anys a base sobretot d'ignorar-se, mentre la ciutat fou relativament poc més que un port, punt de pas ineludible de la ruta vers les índies. En general els colonitzadors no tenien massa interès en la colònia més que com a punt estratègic en la ruta vers les índies. No obstant un cert grup hi va trobar la seva epopeia: els trekkboers, els pagesos errants, fortament individualistes, calvinistes rigoristes que s'expandiren per Sud-àfrica on trobaren el seu particular far west -en aquest cas, més aviat "far east"-, alimentant un mite molt important per a la identitat afrikaans.

El segle XIX fou extraordinàriament turbulent i ric en esdeveniments, la majoria de gran violència. És l’època de l’adveniment de l’imperi Zulu, aixecat sota el lideratge de Shaka Zulu, que va unificar les tribus de Kwazulu-Natal sota una disciplina militar que li va valdre una mítica referència violenta a l’imaginari occidental. Els zulus continuen considerats com a extremadament violents, però de fet va conviure amb els boers o els britànics, que tot i tenir una altra imatge no es van estar de perpetrar matances quan els va convenir.

Les coses van començar a canviar més tard, amb la decadència del mercantilisme holandès, que va donar lloc a l’arribada precisament dels britànics. Els britànics van arribar amb colons de professions liberals i un model urbanitzador que es contraposava amb la ruralitat dels boers. L’abolició de l’esclavitud va accentuar les divisions i va impulsar la cerca dels trekboers, que se sentien desprovistos del seu mandat civilitzacional. Vers el 1870 el descobriment de minerals preciosos i de diamants a l'interior fa que la Ciutat del Cap, la "mare de sudàfrica", perdi pes relatiu com a centre econòmic de l'incipient estat, i consolida la dinàmica econòmica dual entre anglesos, més centrats en l’extracció mineralística, i boers, amb una forma de vida més centrada en l’explotació agrícola.

De les moltes coses que en podria destacar, em quedo amb dues: els uns pels altres, amb les motivacions dels diversos grups, Sud-àfrica ha viscut els dos darrers segles en unes circumstàncies de presència i ús social d’un nivell de violència important, de la qual no hi ha cap generació que n’hagi crescut al marge. Per altra banda, això ha estat combinat amb l’element racial, del qual l’apartheid (la segregació racial legalitzada i feta sistema econòmic i social) no en fou més que la sublimació.

El museu del districte 6 explica la història d’aquesta zona cèntrica de Ciutat del Cap, que circumda el castell, la primera fortificació colonial. El districte 6 és l’exemple vivent de la cara més sinistra de l’apartheid: la reubicació de col·lectius sencers d’acord amb el color de la pell, una autèntica versió sud-africana de la neteja ètnica. El règim de l’apartheid va decidir a principis dels anys seixanta que el districte 6 era una zona deteriorada i habitada majoritàriament per negres, que calia netejar i repoblar amb blancs. Igual que va passar a Klein Windhoek (la zona de la capital de Namíbia on resideixo), els habitants en foren expulsats i reubicats en barris de barraques. La gentrificació, allò que a moltes ciutats del món ha durat dècades –i que a Barcelona s’encetà a finals dels vuitanta- fou artificialment accelerada a la Sud-àfrica de l’apartheid amb criteris racistes i pràctiques pròpies del feixisme més pur. El museu del districte 6 és un testimoni viu de tot allò que fou eliminat, que combina magistralment l’exposició de fets amb una col·lecció de vivències personals del que fou aquella àrea de la ciutat.

Més sobre Malawi

El cas és que Malawi, “the warm heart of Africa”, es correspon al que el segle XVI era l’estat de Maravi, fundat pel poble Chewa, en una àrea que havia estat poblada per ètnies diverses. Maravi era una de les perifèries de l’imperi Luba, i durant el segle XIX va rebre molta influència dels Ngoni, procedents de Kwazulu-Natal, a Sud-Àfrica. El llac Malawi fou un dels punts de l’itinerari de Livingstone, que hi arribà el 1859. L’establiment d’esglésies i missions presbiterianes va preparar la colonització, que es va fer efectiva a finals del XIX i principis del XX. El 1907 es va establir el protectorat de Nyasaland, però els habitants locals no es van resignar. La lluita per la independència es va intensificar quan el 1953 els britànics van ajuntar el territori amb Rodhèsia del Nord i del Sud (Zàmbia i Zimbabwe respectivament) per formar la federació centreafricana.

Mira que té nassos, un país que va tenir fins a la seva independència el 1980 el nom d’un poca-vergonya sense cap mena d’escrúpol que no va dubtar en matar i comprar gent per a que matessin per tal de sortir-se amb la seva. Això em recorda que tinc molt bons amics que venen de Colòmbia, però en Colom sembla ser una altra cosa. Fins i tot se’l reivindica des de Catalunya... La meva cap ve de Trinidad i Tobago, i per tant pertany als que foren “descoberts”...

En qualsevol cas, Malawi va seguir una trajectòria semblant a la dels seus veïns. Després de la segona guerra mundial prengué força un moviment que venia de més enrera, i aquest fou el moment d’auge del MCP, el Partit del Congrés de Malawi. La pressió i les mobilitzacions populars van anar creixent fins que, el 1960, el Dr. Hastings Kamuzu Banda, líder del MCP que havia estat empresonat anys abans, fou convidat a una conferència constitucional a Londres. Els britànics s’anaven acomiadant del seu imperi mentre intentaven conservar-ne les parts on havien exportat més població, en aquest cas Zimbabwe per oposició a Zàmbia i Malawi.

Després d’un procés marcat per avatars diversos, el país fou finalment independent, i el MCP, com a moltes altres parts d’Àfrica, va constituir un règim de partit únic. Més enllà de les seves polítiques, Banda entrà en una etapa de culte a la personalitat que el va dur a fer-se proclamar president vitalici del MCP el 1970, i president vitalici de Malawi el 1971... No obstant, després d’un creixement progressiu de la pressió popular, un referèndum convocat el 1993 va donar com a resultat la convocatòria d’eleccions lliures en un sistema multipartidista. El 2004 finalment es va produir una alternança en els partits en el poder, tot i que va dur a la formació d’un govern d’unitat nacional. Per sort es va tractar d’una transició no violenta, en contra del que ha passat a Kenya i passa ara a Zimbabwe...

I en qualsevol cas, fos amb el govern que fos, Malawi continua comptant-se entre els països més pobres de l’Àfrica. Té gairebé 13 milions d’habitants per una mica més de 100.000 Km quadrats (respectivament 6,5 vegades més habitants que Namíbia amb una vuitena part de la superfície). Independentment de les consideracions sobre estructura socioeconòmica, només anant pel carrer vaig notar que hi havia molta gent per tot arreu. No em vull ni imaginar quina impressió puc tenir en aquest aspecte quan torni a París...
També vaig observar que la foto de l’actual president també és per tot arreu. Sempre associat a causes nobles, però a tot arreu al cap i a la fi...