Montevideo, Uruguay (IV): un pont que no és de diàleg

Divendres passat, per primera vegada des del 20 de novembre de 2006, un ciutadà argentí va creuar el pont d'Arroyo Verde, sobre el riu Uruguay, que connecta les poblacions de Gualeguaychú, a l'Argentina, amb Fray Bentos, a l'Uruguay. El ciutadà fou escoltat per la gendarmeria argentina, després d'una decisió judicial sobre el seu dret a transitar pel pont. Necessitava escolta per a evitar que l'agredissin els "piqueteros" que bloquegen el pont des d'aleshores (que, curiosament, quan foren preguntats al respecte van afirmar que "no l'havien vist passar").

Aquesta és una fita històrica en un conflicte, el de les pasteres, que ha enverinat les relacions entre la República Argentina i la República Oriental de l'Uruguay, des que l'empresa paperera Botnia, amb seu a Finlàndia, va decidir instal·lar una planta de producció de pasta de paper a Fray Bentos, Uruguay. Moviments ecologistes van posar el crit al cel i, des d'alreshores, bloquegen el pont, pas obligat en una ruta bàsica per al comerç de tota l'àrea del Mercosur.

Un conflicte molt complicat del qual és difícil de treure l'entrellat, donat que s'hi barregen i superposen diverses tensions. A l'origen, la polèmica sobre les possibles conseqüències mediambientals de la instal·lació de la planta. En aquest punt, i d'entrada, entren en joc els arguments dels ambientalistes, contra els qui diuen que aquesta és una planta de nova generació que compleix amb uns estàndards de producció molt més respectuosos amb el medi que no pas factories que en aquest moment fa anys que funcionen a l'Argentina.

Tot plegat es complica encara més quan considerem que hi ha hagut una manipulació interessada del conflicte per part dels respectius governs -i en aquest cas, particularment, el de l'Argentina-. Per quin motiu? Sens dubte desviar l'atenció d'algun problema domèstic o de multitud de problemes domèstics. Per una banda, sembla que el govern de l'Argentina recolza les protestes de sotamà mentre no fa res per a posar al dia altres pasteres que ja són al seu territori; per altra banda, a la regió ningú ho escriu però tohom diu el mateix: que els argentins tenen un atac de banyes perquè la planta va anar a parar finalment a l'Uruguay, perquè la "coima" (suborn) exigida a Botnia pels polítics locals fou massa elevada. El que està clar és que ambdós governs ho han fet una qüestió d'orgull nacional, que arribà fins al punt que en un moment determinat es va demanar la mediació del rei d'Espanya.

Ara fa un any, mentre jo vivia a l'Uruguay, es va inaugurar el port annex a la planta, pel qual ha de sortir la pasta de paper processada. Una escena no massa tranquilitzadora de patrulleres de la marina urugaiana dissuadint els piqueteros argentins que volien desembarcar al port amb llanxes de fortuna, pancartes i banderes. I una retòrica nacionalista força perillosa en tots els casos. Un gran impacte econòmic en disputa, i arguments per a tots els gustos. I, des del cantó uruguaià, un gran recel, el recel secular cap a un veí mastodòntic que sempre ha observat l'Uruguay com una província pròpia que és independent per poc més que un accident de la història...

Inesquecível...

El mundial de futbol de Mèxic, el 1970, que la selecció del Brasil va guanyar espectacularment en plena dictadura, és el moment en que es desenvolupa la història d' "O ano em que meus pais saíram de ferias". Aquesta és fins ara la pel·lícula que més m'ha impressionat del festival de cinema de Windhoek, d'entre totes les que he vist, que han estat unes quantes. Un nen arriba a una barriada jueva de Sao Paulo, on és deixat pels seus pares per passar les vacances amb el seu avi. Els pares, activistes d'esquerres, se'n van "de vacances" -passen a la clandestinitat-. El nen s'acaba integrant, mal que bé, a la vida del barri, mentre espera desesperadament que els seus pares tornin de vacances, i mentre el país es paralitza a cada partit del mundial de futbol. A través dels ulls i de la vivència d'aquest nen ens passegem pel Brasil urbà de principis dels 70 des de la perspectiva d'una minoria ben particular, i, un cop més, tornem a la duresa de les condicions que van sofrir la majoria de països d'Amèrica Llatina durant aquella dècada. La dècada dels cops militars patrocinats per Washington i duts a terme per militars formats a la infame School of the Americas en totes les tècniques de repressió imaginables, i força d'inimaginables però que anem descobrint lentament, avui que tot just fa dos dies que, per primera vegada, un jutge argentí ha condemnat els pares adoptius d'una jove de 30 anys, filla de desapareguts, nascuda mentre els seus pares estaven captius en mans dels militars i literalment robada a sa mare. De tots aquests horrors, com més en sàpiguem millor, encara que sigui dolorós, perquè només sabent-ne el màxim tenim alguna possibilitat d'evitar que es tornin a produir. I, encara més important, perquè n'hem de saber el màxim a fi que es faci justícia amb tots els criminals i s'acabi la impunitat. Aquest és el millor homenatge possible als desapareguts i a totes les víctimes.

PS: I aquesta va per l'àvia de l'Añu, que vaig conèixer a Buenos Aires fa uns mesos i que ens va deixar fa uns dies. Fou ella qui va criar l'Añu i la Inés quan els seus pares van desaparèixer. Que descansi en pau.