Optimisme justificat?

Aquest migdia he presenciat una xerrada del Sr. Ofer Bronchtein, President del Fòrum Internacional per la Pau. El Sr. Bronchtein és un antic col·laborador del malaurat primer ministre Rabin, i va fundar el dit institut amb el representant de l’Autoritat Palestina a Ginebra, amb qui havia coincidit durant les negociacions dels acords d’Oslo.

El Sr. Bronchtein ens ha dibuixat un panorama que no em sembla massa lluny del que jo he vist durant els darrers dos anys i mig. N’ha tret, però, conclusions diferents de les meves. En essència, veu possibilitats per a que hi hagi avanços significatius per a la resolució del conflicte en el curt termini. Segons ell, la societat israeliana –igual que la Palestina- desitja majoritàriament la pau, i ho va demostrar de forma massiva amb les manifestacions de l’estiu passat. Efectivament hi hagué una acampada a Boulevard Rotschild de Tel Aviv sorgida a imatge de les de la Puerta del Sol a Madrid o la Plaça Catalunya a Barcelona, i es veieren manifestacions massives com no se n’havien vist a Israel des de l’època dels acords d’Oslo. Fou aquest moviment social el que va catapultar el nou partit Yesh Atid (Hi ha futur) a la segona posició a les eleccions legislatives israelianes del febrer de 2013, donant un paper determinant al seu líder, l’estrella de la televisió Yair Lapid, per a decidir qui governaria i com. A grans trets segons en Bronchtein aquest caldo de cultiu crea les condicions per a una negociació, i els paràmetres per a una solució possible ja fa temps que són sobre la taula. El que manca són els líders amb capacitat de pensar en termes de les properes generacions per comptes de les properes eleccions.

En Bronchtein és un autèntic activista, se li nota el tremp de la persona que no para quieta. I és un optimista. Té l’optimisme de la persona que no para de treballar amb les organitzacions de base, i que veu molta gent disposada a parlar i a fer coses conjuntament a desgrat de les dificilíssimes condicions sobre el terreny –sobretot la separació física entre palestins dels territoris ocupats i israelians vigent des de la segona intifada i la construcció del mur-. L’optimisme dels qui es mouen a la societat civil, potser la darrera esperança en aquest món nostre d’avui dia on la democràcia viu una crisi profunda.

És un optimista però no és un il·lús. Només he pogut preguntar-li si encara creu possible una solució de dos estats on els palestins obtinguin quelcom que no sigui una paròdia d’estat. M’ha dit que pensa que encara és possible però que el temps s’acaba; que els americans estan intentant fer-hi quelcom però amb propostes per una pau econòmica com ha fet en Kerry no n’hi ha prou, cal afrontar els temes polítics (i per cert, Europa podria fer molt més del que fa, que de moment es limita a posar-hi diners i prou sense mirar massa pels resultats); i que si no s’arriba a negociar ara el que ve després no té bona pinta, puix que els palestins podran fer servir el seu reconeixement com a estat no membre de Nacions Unides per a crear-li moltíssims problemes a Israel a escala internacional, mentre que la reacció israeliana serà duríssima.

De debò m’hauria agradat poder parlar-hi durant una bona estona per a matisar-ho més tot plegat. El seu optimisme m’admira perquè resulta refrescant i en certa manera necessari. No obstant no el comparteixo. Entre d’altres coses no estic d’acord amb la visió que té del moviment social a Israel l’any passat. Per a mi el suposat gir al centre no és tal, crec que l’electorat i la societat israelians s’han mogut molt poc, només que el que era Kadima ara és Yesh Atid . D’un centre escindit del Likud i que encara parlava de solució amb dos estats s’ha passat a un altre que recull l’impuls d’un moviment que parla de justícia social, d’un repartiment més just de l’esforç on els religiosos i els colons deixin de ser els privilegiats per l’estat, però que no diu res dels Palestins ni de la pau. Els Palestins són darrera del mur, sota control i es veuen poc. I Yesh Atid es va aliar amb l’extrema dreta dels colons, que d’un estat palestí no només no en vol ni sentir a parlar, sinó que ha fet i continuarà fent tot allò que tingui a les mans per a fer-lo físicament impossible. No crec pas que aquest govern sigui el que arribarà a un acord que faci viable la pau, per raons internes d’Israel i perquè no crec que ni els americans ni molt menys els europeus es trobin en disposició ni tinguin la voluntat de fer la pressió que caldria per a crear condicions propícies.

La veritat és que si el Sr. Bronchtein és optimista, jo sóc més aviat pessimista. Però espero sincerament que el temps demostri que m’equivoco.

PS: també s’ha parlat força de Síria, que mereix capítol a part. I de Palestina en continuarem parlant perquè aquí només esbosso idees que caldria explicar millor.

Més natació i una clau

He marxat a Ramallah cames ajudeu-me perquè no podia més de l’ambient de tensió a Jerusalem i perquè no volia haver de gestionar un triangle, entre viure a Jerusalem, treballar a Ramallah i anar tot sovint a Gaza. Massa viatges, i a Ramallah tinc la sensació que hi estaré bé. I fins i tot he trobat una piscina en condicions!

A l’altra banda del mur també gasten hora de les senyores a la piscina. Suposo que pels mateixos motius de natura religiosa i social. De tota manera, la primera cosa que han fet a l’entrada és explicar-m’ho i donar-me un full amb els horaris de la temporada. El contrast amb l’experiència de la setmana passada resulta curiós, sobretot quan hi ha tanta gent escampant la idea que els uns són la mar de civilitzats i els altres una colla de salvatges.

En qualsevol cas, després d’una sessió de natació reparadora m’encamino cap a casa. Pujo al cotxe i faig d’esma el moviment de canell necessari per a posar-lo en marxa, però el motor no s’engega, i hi ha quelcom de molt estrany. Tot d’una m’adono que la clau se m’ha trencat a les mans. O millor dit, se m’ha desmembrat a les mans. M’he quedat amb dues peces de plàstic –el mànec- a les mans, i la peça metàl·lica s’ha quedat a dintre el pany.

Aconsegueixo treure la fulla de la clau del pany on havia quedat. Despres provo de tornar a ajuntar les tres peces –les dues de plàstic i la fulla metàl·lica-, i fins i tot arriben a fer “clic”. Tot i això, no aguanten l’escomesa del moviment de canell i la clau es desfà de nou. Després de diversos intents infructuosos i de regirar el cotxe en busca d’alguna eina me’n torno al club d’esports. A la recepció em diuen que el que guarda la capsa de les eines és del torn del matí i que no tenen còpia de les claus. Ves quins nassos.

Aconsegueixo però un rodet de cinta aillant. Millor això que res. Mentre ja em veig com un McGyver de pa sucat amb oli constato, després de diversos intents de forrar la clau, que tot i embolicar-la amb força continua sense aguantar la contorsió del canell necessària per a accionar el motor d’arrencada.

A aquestes alcades ja fa gairebé mitja hora que maldo, mentre em pregunto de manera obsessiva on m’han posat la càmara oculta –em sento cada cop més ridícul-. El cap dels xofers de l’oficina viu a Jerusalem, i si ha de venir amb una còpia de la clau trigarà com a mínim mitja hora en arribar. El cas és que condueixo un cotxe oficial, un 4x4 adaptat a totes les normes de seguretat que he de complir per a que em permetin de viure a Ramallah, puix que fan una excepció a la norma, segons la qual el personal internacional de Nacions Unides ha de residir a Jerusalem. Acabo trucant un company que és el cap de seguretat i viu a Ramallah com jo. Arriba al cap d’un quart i, tal com li he demanat, porta eines.

Al cap de deu minuts hem pogut posar el cotxe en marxa, fent girar la fulla de la clau agafada amb unes alicates i mantenint la peça de plàstic a prop del pany –porta un identificador magnètic sense el qual el cotxe no s’engega. Finalment, més d’una hora més tard d’haver sortit del club, arribo a casa. Si tots els incidents que he de tenir amb el cotxe han de ser com aquest, la veritat és que ja firmo, perquè la única cosa que he perdut és temps. De tota manera, això com ho explico? Fins ara no he conegut a ningú a qui se li hagi desfet la clau del cotxe a les mans. Visca la innovació!

Tel Aviv: la bombolla alegre

Tel Aviv. La metròpoli de l’estat d’Israel. Una ciutat moderna i cosmopolita, on caminant pel carrer se senten multitud de llengües diferents, quan els turistes es fonen amb la diversitat inherent a l’estat d’Israel, fundat sobre la idea del “retorn” dels jueus a “la seva terra, la terra d’Israel”. Predomina l’hebreu però s’hi pot sentir fàcilment el rus, l’espanyol, el francès o l’àrab.

Una ciutat d’arquitectures tan funcionals com agosarades i una arquitectura jove, com la ciutat mateixa. Dominada per l’herència de la Bauhaus, un funcionalisme racionalista d’estetica sòbria que acaba trobant elegància en la simplicitat –encara que no sempre-, també hi trobareu gratacels d’inspiració americana i un front maritím prou creatiu que convida al passeig i al bany, amb platges molt domesticades.

Una ciutat on la gent és en general molt amable, on et veuen mínimament perdut pel carrer i sovint se t’acosta algú a proposar-te ajuda. Una ciutat amb una vocació festiva, amb ritmes i olors del mediterrani oriental combinats amb el darrer èxit internacional i el disseny més car i exclusiu, de la que es pot gaudir amb una àmplia oferta d’oci. Els millors restaurants, gran varietat en la cuina, museus, cinemes i tot el que vulgueu. Ningú us espatllara una festa perque sigui dissabte, i arreu trobareu gent amb ganes de somriure i de saber qui sou.

A Tel Aviv res no us faria pensar us trobeu en una zona on passen coses molt grosses i on fins ara hi ha hagut almenys una guerra per dècada des dels anys quaranta. La presència del conflicte amb prou feines es fa notar amb els inevitables uniformes entre verd i marró –de color de gos com fuig- vistos ara i adés com si formessin part del paisatge. Tot sovint qui els porta tambe duu una arma llarga, que descansa tranquil·lament sobre l’espatlla del seu propietari o propietària mentre es pren un cafè en alguna terrassa o persegueix algun autobús. Tel Aviv és com una bombolla alegre, és la vàlvula d’escapament de totes les tensions internes de l’estat d’Israel, la cara de la moneda on Jerusalem és la creu –i quina creu!-, el punt de fricció de tres plaques tectòniques en forma de religions monoteistes que es disputen el mateix espai físic i fins i tot simbòlic des de fa segles, amb tota la política que hi ha al darrera. Si Tel Aviv no existís tal com és, l’Israel d’avui potser ja hauria petat per culpa de les seves pròpies tensions internes. Per això la segona intifada va fer tant de mal, perquè atacava de manera aterridora i indiscriminada i amb freqüència la cara més amable i afable d’Israel, l’únic espai realment pacificat.

Fins i tot jo hi participo, d’aquesta bombolla, perquè hi puc venir quan em vingui de gust, quelcom d’absolutament vetat per a gairebé tots els palestins que viuen als territoris ocupats. És precisament per aquest motiu que em caldria oblidar-los completament, oblidar-me d’on visc i on treballo per a poder sentir-me del tot a gust a Tel Aviv. I, senzillament, no puc.

Gaza: entrar a la gran presó

La meva primera visita a Gaza, un indret que és al centre de la decisió de venir a treballar en aquesta part del món. Els projectes dels que m’he de fer responsable tenen lloc sobretot aquí. De fet, en teoria hi hauria de venir una de cada dues setmanes. Ja veurem com anirà, perquè aquest primer viatge ja el vam haver de posposar d’un dia per les condicions de seguretat.

L’arribada ja ho diu tot. L’únic punt d’entrada a Gaza des d’Israel és el pas d’Erez. S’hi arriba havent passat Ashkelon, i des de lluny sembla simplement una terminal d’aeroport. Des de més a prop és diferent. Abans de poder acostar-nos a l’edifici hem d’aparcar el cotxe al costat d’una barrera. A la cabina ens demanen els passaport i ens pregunten si portem armes, “o alguna cosa que s’hi assembli”. La primera part de la pregunta em sorprèn, la segona em sembla d’una vaguetat que la fa gairebé absurda.

Un cop vistos els passaports i identificats tots, s’obre la barrera. Aparquem al costat de la terminal, on ens segellen els passaports, amb el mateix segell de sortida que a qualsevol pas fronterer de l’estat d’Israel. Tornem cap al cotxe. Conduïm en paral·lel a la terminal per a girar a l’esquerra. A la dreta, una base militar amb tancs que semblen a punt per a fer el que calgui. A l’esquerra una nova barrera i murs de formigó que deuen fer gairebé deu metres.

A la barrera ens demanen els passaports de nou, i unes fitxes de sortida que ens han donat a la terminal. Passem aquesta barrera i arribem a una porta automàtica ja al primer mur. Darrera d’aquesta porta automàtica, un altre mur –com una pestanya-, i una altra porta automàtica a la dreta, que només s’obre quan l’altra s’ha tancat. Una darrera tanca. Filferro espinós per tot arreu. Tombem a mà esquerra i enfilem uns cinc-cent metres de línia recta. A ma dreta, l’antiga zona industrial d’Erez, que els israelians van destruir. A l’esquerra, en paral·lel, un passadís vallat per on passa tothom que no esta autoritzat a entrar ni a sortir en cotxe –que vol dir tothom menys Nacions Unides, missions diplomàtiques i les poques ambulàncies que aconsegueixen el vist-i-plau de l’exèrcit israelià per a evacuar algun ferit greu.

Al final dels cinc-cents metres hi ha el “Hamsa-hamsa” (en arab, el 5-5), un punt de control de l’Autoritat Nacional Palestina. Punt en el que es comuniquen totes les dades sobre les persones i els vehicles que passen. El govern “de facto” de Hamas es va haver d’avenir a la creació d’aquest punt de control perquè el govern d’Israel refusa tenir-hi qualsevol mena de contacte, i sense “coordinacio” no hi hauria ni entrades ni sortides. Reprenent el camí, una mica més enllà trobem “Arbaha-arbaha” (el 4-4), un punt de control del govern de Hamas.

A partir d’aquí, comença un món que sembla en blanc i negre, un món amb pocs colors.  Predomina el gris dels edificis a mig fer o a mig demolir, amb un ventall de colors des del gris del formigó en obra vista fins als ocres i marrons de la terra d’un país polsós, com tots els de poca pluja. Els pocs espais lliures estan més pelats que no res, i les marques de la darrera guerra són molt visibles. La destrossa és encara visible en una àrea extraordinàriament densa.

El que resulta més colpidor, però, és el contrast entre ambdós cantons del mur. A Gaza hi ha molt pocs espais lliures i oberts i, sobretot, s’hi veu per tot arreu l’atrotinament d’una destrucció sense reconstrucció que mereixés un tal nom, donat que la darrera guerra es va afegir al bloqueig ja existent. Un bloqueig que fou completament draconià fins a l’episodi tràgic de la flotilla. Els nou morts van dur, almenys, un canvi de les condicions israelianes, passant d’una llista positiva a una llista negativa. Es a dir, d’una llista de coses que podien entrar a Gaza a una llista de coses que hi tenien prohibida l’entrada. Aquest canvi fou significatiu. Tanmateix, la millora de la situació acabà essent marginal. El bloqueig ha continuat estimulant el contraban a través dels tunels de Rafah, que passen per sota de la frontera amb Egipte. I tot el que ve amb els mercats negres, que és bàsicament corrupció.

El primer impacte visual, doncs, entre tota la parafernàlia securitària i la desolació de l’area d’Erez, és molt fort. Gaza és una presó a l’aire lliure on hi viuen vora un milió i mig de persones, aproximadament la meitat refugiats de guerra expulsats el 1948 o el 1967. Em diran que no faig més que repetir un tòpic. Jo dic que ho afirmo amb aquestes paraules perquè ho he vist i ho puc explicar, i no em puc trobar d’altres que ho expliquin d’una manera més precisa ni entenedora.

Primeres impressions

Si les primeres impressions són les més vives i per tant s’han d’escriure, heus aquí unes quantes, que són les poques notes que tinc dels tres primers dies a Jerusalem:

En tenim prou amb allunyar-nos de l’aeroport per a començar a veure els primers senyals de les mesures de seguretat extremes de l’estat d’Israel. No obstant, constato que això té poc a veure amb el que havia vist ara fa una desena llarga d’anys. La quantitat de filferro espinós, de tanques i de murs que hi ha a la carretera que ens duu a Jerusalem és molt exagerada. Crec que fins i tot algú que no sabés res del que passa per aquests verals en tindria prou com per a adonar-se que hi ha quelcom que no acaba d’anar bé. Entre d’altres coses perquè som a la carretera 443, que surt de l’autopista 1 per a arribar a Jerusalem pel nord-oest de la ciutat, i que per a fer-ho s’endinsa a la Cisjordània ocupada. Una carretera reservada per a vehicles amb matrícula de l’estat d’Israel –no hi poden circular vehicles amb matrícula palestina.

Ja arribats a Jerusalem, el veig per primer cop. Hem entrat per la zona industrial d’Atarot, i ens l’hem trobat de nassos. El mur. Una mica més de vuit metres de formigó rematats amb tanca metàl·lica i filferro espinós, que no deixen veure el que hi ha al darrera, i que en aquest punt separen barris de la mateixa ciutat. L’impacte visual és tan brutal que no crec que pugui deixar ningú indiferent. Per al qui ja l’haurà vist això resultarà una obvietat prescindible. No obstant penso que cal dir-la, perquè tinc la impressió que qui no l’hagi vist senzillament no s’ho creuria.

A Jerusalem m’allotjo al “French Hill”, un turó d’etimologia controvertida. Segons alguns es diu així no perquè sigui el turó francès, sinó perquè un general britànic de congom French hi havia tingut el seu quarter general. Segons altres, hi havia hagut un convent de religiosos francesos. En qualsevol cas, és un barri a prop de la línia verda que fou ocupat el 67 i posteriorment annexionat per l’Estat d’Israel per mitjà d’una modificació dels límits municipals de la ciutat.

Fins ara el que he pogut veure és que a l’oest hi ha restaurants molt bons però molt cars, amb uns preus semblants als de París; que just al costat d’on sóc hi passa el tranvia de la controvèrsia –curiosament no passa pels barris àrabs de la ciutat, els evita curosament-; que a la ciutat vella hi ha el mateix ambient de sempre, barreja de basar a la part àrab, recolliment místic a la jueva, militars per tot arreu i turistes mesiànics a dojo.

I, sobretot, que aquesta ciutat té un ambient molt carregat, una atmosfera molt tensa que no m’agrada gens.

Nova destinació: Palestina

Des de mitjans del 2009 que cercava una bona oportunitat per a marxar de París, la meva base des de mitjans del 2005, i treballar “sobre el terreny”, tal com se’n diu en l’argot de la cooperació per al desenvolupament. Des d’aleshores es presentaren diverses opcions que per motius diversos no van arribar a fructificar. Primer em van proposar anar a Cap Verd, on m’havia tocat de fer un viatge per feina que va sortir prou bé; però ho vaig refusar, perquè les condicions contractuals no em van semblar adequades. Més tard em van proposar d’anar a Tanzània, amb la perspectiva de quedar-m’hi un bon temps. Vaig dir que sí pràcticament sense pensar-m’ho, i de fet estava a punt de marxar-hi en qüestió de setmanes després que m´ho proposessin. Al final, però, tot plegat se’n va anar en orris per raons de política interna de l’augusta organització per la que treballo, raons que tenien més aviat poc a veure amb la meva persona. En aquell temps ja em trobava immers en dos interminables processos de selecció per a sengles destinacions llatinoamericanes, per a les quals vaig passar entrevistes. En un cas es van decidir per una altra persona, i en i l’altre ho van acabar cancel·lant tot mesos després d’una entrevista que havia arribat gairebé un any després del tancament de la convocatòria, i que pel que m’havien comentat havia estat un èxit. Tot un rosari de rècords que val més no comentar. Mentrestant, anava fent feina a París i continuava fent coses interessants, com ara una llarga missió a Haití.

Com a alternativa a la cancel·lació del procés de selecció que deia, em van proposar anar a treballar a Kabul. Jo vaig preguntar si era Kabul de mar o Kabul de dalt. Òbviament era Kabul de dalt, i vaig refusar. A part dels riscos evidents per a la integritat física, també hi havia un risc enorme de perdre la parella.

Aixi doncs, gairebe dos anys després d’haver comencat a buscar seriosament l’opció de deixar París, i havent tingut experiències i aventures de tot tipus en tot aquest temps, vaig rebre una trucada. Una companya de feina respectada i a més bona amiga em proposava de substituir la persona que, a l’oficina de Ramallah, portava els projectes d’ajuda humanitària, que en aquest cas concernien sobretot la castigada franja de Gaza.

Les persones més properes, el meu entorn de més confiança, foren coincidents en valorar-ho com una oportunitat que no podia deixar passar. Així doncs, en menys de dos mesos em vaig acomiadar de París, i després d’una autèntica cursa contra rellotge feta de lluita contra la burocràcia ara fa tres dies vaig desembarcar a Jerusalem, per a començar una nova etapa que promet ser apassionant.

Amerrika, en avant-première!

És dilluns. Surto de la feina. Havia quedat per fer un got però el tema s’ha cancel·lat. Estic sense plans i no tinc ganes d’anar-me’n a casa, encara que faci un dia rúfol. Faig servir la connexió a Internet del telèfon per a veure què fan al cinema. Avui, al Quai de Loire, hi ha l’avant-première d’”Amerrika”, un film del que vaig veure la promoció l’altre dia i que em va cridar l’atenció. A més, és en presència de la directora. No m’ho penso més i me n’hi vaig.

Quan arribo a Jaurès cau un diluvi, l’enèssim d’aquestes setmanes de pluges localment intenses que ens afecten de manera intermitent en aquesta primavera continental de temps tan variable. Tot i això em vull assegurar l’entrada i sóc a la sortida del metro més propera al cinema (menys de cent metres). Me n’hi vaig. Arribo a la taquilla xop per a veure que queden moltes places. No fa prou fred, però, com per a arreplegar un refredat. La temperatura, tot i la pluja, és primaveral, gairebé estiuenca.

La pel·lícula no s’estrenarà fins d’aquí a deu dies, però avui la puc veure, en presència de la jove directora, Cherien Dabis, que ens introdueix breument el film. Es presenta com una palestina emigrada als EUA i ens explica que la seva obra té un important component autobiogràfic.

Amerrika no és un film sobre la ocupació israeliana dels territoris palestins. Aquesta ocupació tot just hi apareix retratada com a quelcom de factual, com a fet establert que és el teló de fons del principi de la narració. Una mare divorciada i el seu fill emigren a un petita ciutat de l’Illinois, als EUA, gairebé al mateix moment que aquest país llança l’atac a l’Irak. L’autora ens mostra tot l’esforç i les contradiccions que suposa emigrar. Les dificultats de l’adaptació a una nova cultura, en aquest cas força hostil. L’estatus perdut, la vergonya i tot el que suposa haver de tornar a començar des de zero. Tot plegat amb un guió equilibrat i molt bona interpretació. Una autèntica joia.

Contra l'oblit

El passat dissabte dia 17 hi hagué a París una nova manifestació de protesta per l’atac israelià a Gaza. Els mitjans de comunicació francesos es van fer ressò d’una manifestació de mestres que segons ells tingué una participació d’unes sis mil persones, però van ignorar de manera gairebé total la manifestació sobre el tema de Gaza, tot i que, pel que vaig veure, us asseguro que hi havia molta més gent que no pas sis mil.

Vaig seguir el recorregut entre la Place du Châtelet i l’Opera. Per primer cop hi havia una mínima aproximació a l’Oest de la ciutat. Els organitzadors volien arribar a l’ambaixada israeliana. Malauradament aquesta es troba, a París, massa a prop de l’ambaixada nord-americana i del mateix palau de l’Elisi. No van rebre l’autorització necessària. Un desplegament policial un altre cop massiu aïllava el perímetre de la manifestació de la resta del món.

Un cop més em vaig sentir molt incòmode. Continuo convençut que manifestar-se contra la salvatjada israeliana és un deure cívic. Veig molta gent amb aquest esperit. Però també veig, un cop més, com una part de la manifestació continua cridant “Allahu Akbar” (Déu és més gran) i m’hi sobren les consignes a favor de Hamas. Per això no he anat a la manifestació d’avui, i em sap greu, perquè la d’avui era potser la més necessària, ara que els israelians s’han precipitat a declarar un alto-el-foc encara precari per a no deslluir l'investidura d'en Barack Obama com a nou president dels EUA. Perquè el món no se n’oblidi, ara que comencem a sentir notícies inquietants sobre l’ús d’armament prohibit com ara les bombes de fòsfor. Ara que comencem a conèixer la magnitud de l’horror creat per l’exèrcit d’un país que s’autodenomina com a democràtic.

Em comenta la Mary Lynn, companya de feina, que la manifestació d’avui ha estat tan gran com les altres. N’estic content, perquè cal que el món no oblidi, ara que els mitjans de comunicació sembla que facin tot el que puguin per a forçar l’espiral del silenci, ara que la BBC s’ha negat en rodó a promocionar una crida de les ONG més grans (Oxfam i altres) per a l’ajuda humanitària a Gaza. És necessari continuar mobilitzats, per aconseguir que la magnitud de la salvatjada tingui almenys algun efecte positiu: el de forçar que totes les parts tornin a la negociació. La prova del nou serà la posició del govern nord-americà, perquè són els únics que poden forçar una negociació. Només ho podran fer, però, si abandonen les pernicioses posicions de l’administració Bush, que consistien en dir amén a tot allò que fes el govern israelià. A veure si ara, per fi, veiem un canvi.

Racisme

El nombre de morts a Gaza arriba almenys a 1.017 segons fonts mèdiques palestines, la meitat dels quals serien civils, mentre el secretari general de Nacions Unides s'ha desplaçat a la regió per a estimular les negociacions per a un alto-el-foc, i mentre el govern israelià debat sobre el que cal fer a partir d'ara. L'opció sobre la taula és la "tercera fase", que consistira en passar a la lluita casa per casa. Quelcom que implicaria molts morts en ambdues bandes i que es podria girar en contra dels candidats a les eleccions, més enllà de fer encara més repugnant la imatge d'Israel al món. Una imatge que necessitarà moltes campanyes publicitàries i de propaganda per a refer-se, sobretot ara que l'infame Bush finalment se'n va.

La voràgine dels esdeveniments fa que fer comentaris sigui inútil si no és sobre el context general, tal com vaig intentar fer fa uns dies. Em vaig oblidar, però, quelcom que em va deixar absolutament estupefacte. El dia 4 de gener agafava l'avió per tornar a París des de Barcelona. L'atac israelià ja durava nou dies. El número del diari "El País" d'aquell dia informava entre d'altres coses sobre l'inici de l'ofensiva per terra. A més, hi havia una entrevista amb l'Abraham B. Yehoshúa, escriptor que pretesament representa la consciència de l'esquerra israeliana, conjutament amb figures com ara Amos Oz o David Grossman. En Yehoshúa hi fa una crida a l'alto-el-foc i diu que s'hauria d'aturar l'ofensiva, però també la justifica amb un argument presumptament pragmàtic, que per a mi ratlla el racisme:

Pregunta: "Usted ha dicho que la campaña militar sobre Gaza está justificada".

Respuesta: "Sí, está justificada, porque lo que es injustificable es que Hamás dispare 70 cohetes en un día. A nadie le gusta ver lo que está pasando en Gaza, pero es una decisión moralmente correcta. La comunidad internacional dice que es una respuesta brutal y demasiado fuerte. La gente habla de David contra Goliat, pero hay que darse cuenta de que la capacidad de sufrimiento de los palestinos es mucho mayor y eso les hace más fuertes. Por eso nuestra respuesta tiene que ser mucho mayor, porque hay que hacerles entender que tienen que parar los cohetes. Una respuesta moderada no les impresionaría (...)".

El fet que algú presentat com a consciència de l'esquerra israeliana justifiqui l'atac és quelcom que ja em costa d'assimilar. Però que ho faci amb arguments com aquest, segons el qual un mort israelià és molt més intol·lerable que cent o mil palestins, em sembla absolutament inadmissible. Fins i tot em fa vergonya escriure aquest comentari i entrar en aquesta mena de consideracions. Només ho faig perquè això va sortir publicat en un diari que és potser el més influent del món hispànic, i perquè em sembla evident que, per molt que Hamàs sigui un moviment amb tendències totalitàries, la situació dels territoris ocupats a Palestina fa molts anys que pot ser comparada amb l'apartheid. Aquesta mateixa mena de discursos és la que utilitzaven els esquadrons de la mort a Sud-àfrica -o la policia, o el mateix exèrcit-, quan deien que lluitaven contra els "terroristes" negres perquè eren comunistes. Quan deia quelcom així fa vuit anys el que passava normalment era que em deien radical si no és que em deien proterrorista o directament m'insultaven. Ara em sembla que no cal ni dir-ho, només cal llegir o escoltar.

Manifestació sota vigilància

És dissabte a la tarda. He quedat de trobar-me amb el meu amic Peter per a fer una partida de petanca sobre la neu davant del port de l'Arsenal. Un pretext més aviat absurd per a retrobar-nos i fer-la petar una estona aprofitant el sol, que avui es deixa veure encara que no escalfi massa res -fa pràcticament una setmana que vivim sota zero-.

Aquesta tarda hi ha prevista una manifestació en protesta per l'agressió de l'exèrcit israelià a Gaza. Precisament ha de sortir de la Place de la Republique, al costat de casa, per anar fins a Nation, al XXè arrondissement. El recorregut ha estat objecte de negociació aferrissada entre la plataforma d'organitzacions que la convoca -i que reuneix organitzacions cíviques, religioses, partits polítics, sindicats i d'altres-, i la Préfecture, que hi havia de donar el seu vist-i-plau. A París les manifestacions tenen vetat qualsevol recorregut a la part Oest de la ciutat. En aquest cas l'argument és la gran concentració de comerços quan tot just han començat les rebaixes d'un any de crisi. A part de la gran àrea comercial al voltant dels Champs Elysées, a la part Oest hi ha també més turistes i, sobretot, els grans centres de poder i els barris més benestants. L'Est és més popular. La prefectura proposava els punts de sortida i arribada al·ludits més amunt, i un itinerari passant pel Père Laichaise. Posant-ho en termes barcelonins -us adverteixo que la comparació cal agafar-la amb pinces-, seria com anar de la Vila de Gràcia a la Plaça Karl Marx, però evitant la Sagrada Família, l'Hospital de Sant Pau, etc. Al final els organitzadors han obtingut una concessió: passar per la plaça de la Bastille.

Tot baixant cap al Port de l'Arsenal constato que l'enorme desplegament policial que he vist a Republique continua per tots els carrers adjacents al recorregut de la manifestació, ben bé fins a Bastille i més enllà. Furgons i furgons de CRS -antidisturbis-, i vigilància a cada cantonada. Ho comentem amb en Peter, essent tots dos persones que, davant d'un tal desplegament, no ens sentim precisament més segurs. Pel que sembla hi hagué incidents en una manifestació precedent. I hom preveu que a la manifestació hi particpi molta gent provinent de la banlieue, la mateixa banlieue que cremà durant gairebé tres mesos la tardor del 2005, la mateixa banlieue fortament poblada de gent amb orígens àrabs i de la majoria dels musulmans de França. Aquest país també té una comunitat jueva nombrosa i influent, i, a part d'altres motivacions, es pretén evitar qualsevol mena d'importació del conflicte.

Després de compartir un mate i una partida de petanca amanits amb una bona conversa, en Peter ha de retornar a les seves obligacions conjugals i paternes. Pujo cap a la Bastille per a retrobar la manifestació. Molta gent de pau, però un ambient tens i de mal humor -no n'hi ha per menys-. Moltes banderes palestines i moltes banderes libaneses. El president de Veneçuela, Hugo Chávez, erigit com a heroi després que expulsés l'ambaixador d'Israel com a protesta per l'atac a Gaza. Indignació, ira i ràbia. I algun element islamista. Cent mil persones segons els manifestants, trenta mil segons la Préfecture. Us asseguro que hi ha molta gent.

Indignació, ira i ràbia amb arrels profundes. Perquè allà on alguns hi volen veure una democràcia lluitant contra el terror, d'altres hi veuen un estat en una deriva autoritària i racista lluitant contra uns pobres desposeïts que es defensen com poden. Tot plegat en un país en què el president de la República acomiadava Tzipi Livni amb copets a l'esquena a les escales de l'Elisi. No podem permetre que el nostre debat s'inflami i ens perdem el respecte, perquè la possibilitat de dir-nos les coses en pau és la única cosa que ens queda. Per això, de la mateixa manera que demanem calma a tothom, hem d'exigir als nostres dirigents que ens representin amb dignitat i que cuidin tant el contingut com els gestos.

Aquest conflicte no s'acabarà fins que comencem a parlar clar. No hi ha pau sense justícia. Ara per ara, però, no es podrà parlar fins que no callin les armes. Per això em manifesto.

No podia començar pitjor (II)

Encara no deu dies i ja tenim més de sis-cents morts, que segons dades dels serveis d'emergència palestins són civils en la seva majoria. Ja em vaig manifestar a Barcelona i ho tornaré a fer. Ara, però, i tal com deia l'altre dia, proposo algunes idees més per a intentar entendre el que passa.

Després que comencessin els atacs aeris el dia 27, i vista la magnitud que tenien, tothom esperava a veure què diria el govern dels EUA, principal aliat i avalador de les polítiques d'Israel i l'únic que els podria aturar. L'espera va durar poc. George W. Bush va dir literalment que tot el que passava a Gaza era culpa de Hamas, que va usurpar el govern de Gaza de manera il·legítima. La història dels incidents de juliol de 2007 és una mica més complicada, i no deixa de ser una conseqüència que el fet que Hamas guanyés legítimament les eleccions a Gaza rebés com a resposta un bloqueig total per part de tothom. Més enllà d'això, però, el que interessa aquí és que aquest missatge de Bush equivalia a donar llum verda a l'exèrcit israelià per a que fessin el que vulguessin. Així doncs, el president que volia acabar el seu mandat amb un acord de pau ho farà auspiciant una (altra) massacre. Mentre la seva ministra d'afers estrangers es nega a desplaçar-se -perquè, si no en pot treure cap foto, i probablement estigui d'acord amb el que passa? La única cosa que he sentit que digués fins ara és que els israelians "havien de procurar no fer víctimes civils", quelcom d'incompatible amb la seva estratègia militar-. Acomiadem doncs el president de l'agressió i la guerra tot esperant que algun dia hi hagi justícia.

Mentrestant, el president electe Barack Obama, que tanta esperança ha generat entre tanta gent, es manté en silenci, acollint-se al principi que els EUA només han de tenir un president, i que ell no serà nomenat fins el dia 20 d'aquest mes. Els israelians han aprofitat que encara no és president per a llançar aquesta operació? Quina serà la política d'Obama al respecte? Això és encara una incògnita, i en qualsevol cas dues coses per a mi són ben clares: per una banda, està clar que els israelians li estan marcant el terreny. I per l'altra, que és difícil que el govern dels EUA adopti una política més favorable a les posicions més dures d'Israel que no ho ha fet l'infame Bush.

Un altre factor a tenir en compte és la convulsa i complicadíssima política interna d'Israel, un país enormement fragmentat pel que fa a la religió, la riquesa i fins i tot la raça. S'acosten eleccions, i un dels candidats més ben situats és l'anterior primer ministre del Likud Benyamin Netanyahu, algú que s'oposà fermament a Ariel Sharon quan aquest decidí evacuar la franja de Gaza. Un autèntic falcó, partidari de la mà dura contra els palestins, partidari de no concedir ni un centímetre. Amb el corrupte Olmert a punt de sortir, com a mínim dues persones amb aspiracions al càrrec necessiten mostrar-se com a molt durs: Tzipi Livni, la ministra d'afers exteriors que va precipitar les noves eleccions per a presentar-s'hi per Kadima, el partit format per Ariel Sharon després de deixar el Likud. I Ehud Barack, actual ministre de defensa, candidat laborista in pectore, primer ministre abans de Sharon que va negociar amb Arafat el que diuen que fou la millor possibilitat d'acord que mai tingueren els palestins, just abans de la segona intifada. Aquests dos són al govern i els interessa mostrar-se durs davant d'un electorat que sembla majoritàriament a favor dels atacs.

Al camp palestí, Mahmoud Abbas és un president deslegitimat que només ha estat aguantat per occident per oposar-se a Hamas. I aquests darrers no són precisament germanetes de la caritat, són islamistes amb tendències totalitàries. Però per a mi està clar que no són ni molt menys els únics culpables del que passa. A Hamas se li exigeix que es desarmi i que reconegui l'estat d'Israel. És que no el reconeixerien si el govern d'Israel paralitzés la colonització de Gaza, negociés l'estatut de Jerusalem i abordés d'una vegada la qüestió dels refugiats de 1948 per a fer una concessió ni que fos simbòlica? Jo crec que sí. Però Israel no vol compartir Jerusalem i ha acceptat una situació de seguretat precària per tal d'anar consolidant sobre el terreny una annexió de facto de la capital. No vol ni sentir a parlar de la qüestió dels refugiats, i les colònies de Gaza només les abandonarà si és inevitable i quan ho sigui.

És a dir, el problema de base continua essent el mateix. L'ocupació militar dels territoris palestins des de 1967. La fòrmula de pau per territoris impulsada amb el procés d'Oslo se'n va anar en orris. Per la corrupció i la ineficiència de l'Autoritat Nacional Palestina, però també perquè els israelians maldaren per a fer un estat palestí quelcom d'inviable.

Mentre tot el món es manifesta, encara em meravello que tanta gent dels nostres països tan rics es pugi escandalitzar perquè hi ha individus disposats a posar una bomba en un tren o a fer-se explotar matant a tothom qui puguin. Totes dues accions em continuaran semblant crims abominables. Però deixar que una poderosíssima màquina de guerra massacri una població sencera i anar dient que la culpa és dels altres no em sembla una actitud massa constructiva. Sobretot quan això arriba després de dècades de polítiques d'apartheid, de marginació, assetjament i humiliació constant i quotidiana de la població ocupada.

Tot plegat trigarà encara molt a acabar-se, perquè cada mort no fa més que consolidar l'espiral. Ull per ull, dent per dent, fins que siguem tots cecs, com digué Ghandi.

No podia començar pitjor (I)

Per molt que tot comencés el 27 de desembre, és a dir, encara en l'any 2008, era difícil d'imaginar un inici pitjor per al 2009. Una nova guerra a l'Orient Mitjà, i en aquest cas, altre cop, a la seva part més sensible: Palestina. El mateix dia 27 ja vaig participar a la primera manifestació a Barcelona. Ara, continuo amb el cor glaçat en la distància, mentre els tancs israelians ja han entrat a la franja de Gaza i els morts ja s'apropen als cinc-cents, amb un percentatge gran de víctimes civils.

La història és prou coneguda. Després de la retirada dels colons i de l'exèrcit d'Israel de la franja de Gaza, ocupada i colonitzada des de la guerra dels sis dies, el territori es va convertir en un immens camp de concentració vigilat per l'exèrcit israelià i gestionat per l'Autoritat Nacional Palestina -o, més aviat, per les restes de la mateixa-. A principis del 2006 Hamas, el moviment de resistència islàmica, guanya les eleccions, en contra dels desitjos de la comunitat internacional. Una comunitat internacional que els nega el pa i la sal acusant-los de terrorisme mentre la majoria dels gazauis els voten perquè són els únics que realment fan alguna cosa tangible pel benestar material de la població, més enllà de la corrupta Autoritat Nacional Palestina i del veí i anterior ocupant, Israel.

La impossibilitat de la negociació duu Hamas a adoptar estratègies cada cop més agressives, incloent-hi el llançament de cohets a sòl israelià, una acció inacceptable esperonada pel fracàs relatiu dels israelians a la guerra de l'estiu de 2006, quan intenten infructuosament eliminar Hezbollà amb gran cost de vides humanes i d'infrastructura. Després, més negociació sense fruits, impossibles des que els amos van deixar clar que amb Hamas no hi havia res a negociar si no reconeixien l'estat d'Israel i "renunciaven al terrorisme". Més cohets, més bloquejos de la franja de Gaza i finalment una treva de sis mesos.

S'acaba la treva -m'agradaria saber quines eren les posicions i les ofertes sobre la taula- i Hamas hi torna amb els cohets. Una amenaça ínfima comparada amb la de l'aviació israeliana, però potencialment mortífera i sobretot molt desestabilitzadora per a un país en el qual sentir-se amenaçat és part del seu ethos, de la part més íntima del seu ésser, de manera prou justificada històricament. El govern d'Israel interpreta els nous llançaments com una provocació i posa en marxa una operació per a "arrencar Hamas de soca-rel". Assumint que això sigui possible -quelcom de, com a mínim, molt agosarat-, les condicions imprescindibles són un bany de sang, un nombre elevadíssim de víctimes civils que ratlla el crim de guerra. I tenen la poca vergonya de proclamar públicament que es tracta d'una operació defensiva.

I anem comptant morts. La situació dels palestins és tan desesperada que els queden poques alternatives si volen que quelcom canviï sense resignar-se a desaparèixer lentament. La dels israelians és d'una arrogància marcada per la por, la del fort que se sent vulnerable. Però la desproporció de les seves accions és tal que em sembla que en aquest cas podem parlar clarament d'agressors i agredits. Fins i tot han prohibit l'entrada als periodistes "per llur pròpia seguretat". I per a que ningú pugui explicar el que fan de debó. Per a controlar la informació de tal manera que el "salvatge" o el "terrorista" sigui sempre l'altre.

PS: I més en una segona part.