El llibre dels malnoms, capítol IV: Tigre

Perquè hi ha una foto d’un tigre a la capçalera d'aquest blog? Perquè, del meu pis de la Barceloneta, en deia “El cau del Tigre”? Perquè alguns amics, i particularment el meu amic paulista Chico Cintra, em diuen "Tigre"? La resposta ve d’un dia de l’agost de 2002 a Cienfuegos, República de Cuba.

Les meves companyes de viatge per la més gran de les Antilles van insistir en que anéssim a veure un sacerdot de la regla de Osha-Ifá, el que els espanyols van designar amb el terme de “santería”. La religió Yoruba duta a Amèrica pels esclaus i convertida en un sistema religiós sincrètic veritablement apassionant, que impregna profundament la cultura de l'illa.

Tot i el meu escepticisme sistemàtic vers qualsevol fet religiós, em vaig mostrar receptiu per a l’exercici. Un darrera l’altra, el sacerdot ens va fer un ritus de predicció, ens va “tirar los caracoles” –el cargol és una forma natural d’espiral que significa el contacte entre el món finit i l’infinit- mentre invocava els avantpassats i apuntava tot de números en un paper per a després fer un llarg discurs sobre el signe de cadascun de nosaltres.

Pel que sembla el meu signe és el d’Obbatalà, l’ancià, l’amo de tots els éssers vius i de tots els caps, pare de tots els fills, rei de la pau i de la calma, el savi, el mediador, simbolitzat pel color blanc. L’experiència fou realment enriquidora, perquè em va dir tota una sèrie de coses sobre mi mateix que em van fer reflexionar i que en general trobo força encertades. A més em va venir a dir que amb les condicions que tenia, amb treball i perseverança podria fer el que volgués a la vida. En un moment determinat, però, es referia a una certa fortalesa de caràcter, i d’una manera cada cop més apassionada i amb aquell accent tan divertit es va encenent i em diu: “Po’que tú nasiste para mandal y no para sel mandado. Dise Obbatalá que tu tiene’ un caráctel muy fuelte. Tu ere’ muy tranquilo y por eso la gente no ve en tí lo que tu ere’ realmente, porque tu tiene’ un caráctel muy fuelte y cuando alguien se mete contigo tu sabe’ como defendelte y lo’ demá` siempre van a sel sorprendidos. Po’que tú ere’ fiero como un Tigre! Tu ere’ un Tigre y no lo sabe’! Tú lo que tiene que hasel é’ ponel una foto de un Tigre en la puelta de tu casa pa’ que todo el mundo que venga sepa lo que se va a encontral”.

Té una part de veritat, i em va fer moltíssima gràcia. Així que ja ho sabeu, això de “Lo tigre” no és perquè sí...

El llibre dels malnoms, capítol III: Friman

La República de Cuba és, definitivament i amb diferència, el país més surrealista que he pogut visitar fins al dia d'avui. És interessantíssim, apassionant, però no he trobat cap lloc que el pugui superar en termes de situacions, persones i opinions completament insòlites, a vegades sense cap ni peus, però sempre amb un punt d'humanitat i d'alegria envejables. Si el Carib ja és per ell mateix una rica i creativa barreja entre Amèrica, Europa i Àfrica, a Cuba s’hi afegeix el factor del socialisme real i la seva pretesa “racionalitat”.

Vaig visitar l’illa el mes d’agost de 2002 durant tres setmanes, amb dues amigues i un amic. L’amic, en Carles, venia només per la primera setmana, però s’ho va passar tant bé que va decidir retornar a Europa tal com havia de fer per feina, i tornar tot seguit a afegir-se al grup per a la darrera setmana. Aleshores érem a La Habana. En Carles va tornar tot cofoi dient que al vol de tornada havia conegut un funcionari del Ministeri de Cultura que li volia presentar un fotògraf cec.

Un fotògraf cec??? Doncs sí, pel que es veu al món se'n coneixen tres, i un és cubà. Fou així com vam conèixer l’Eladio Reyes, un senyor que, efectivament és fotògraf i pateix una malaltia de la visió que el fa pràcticament invident. Fa les fotografies amb tot un mètode que es troba entre l'ús de paràmetres que es poden captar amb altres sentits com la calor i el vent i el fet de fer-se explicar el que es pot veure. El que vaig trobar de molt remarcable en la seva obra i la seva conversa és el seu discurs sobre l’art i els seus retrats. El discurs era efectivament molt interessant, perquè consistia en una poderosa reivindicació de l’art com a bé accessible a tothom, fins i tot a les persones que estan mancades d’algun dels cinc sentits, com una qüestió d'igualtat, de no discriminació, de radicalitat democràtica. Els retrats, per altra banda, eren molt especials. Hi ha gent que tenen un entrenament específic per a saber somriure i fer bona cara a les fotografies, és purament un ofici. Però en els seus retrats tothom hi sortia bé, i no es tractava en cap cas de professionals. La meva idea al respecte és que la gent, en general, sabent que el fotògraf que tenien al davant era cec, no se sentien ni observats ni intimidats, i per tant es mostraven la mar de naturals.

El cas és que vam trobar-nos amb l’amic d’en Carles a les onze del matí i ens hi vam estar fins vora les nou del vespre, entre conèixer l’Eladio, passejar, dinar, i retrobar-lo més tard a casa seva. Tot això amb hores i hores del que a Cuba és un art: la conversa sobre tot allò que us pugueu imaginar. En aquest aspecte es nota el nivell d'educació mitjà de l'illa. Entre conversa i conversa, l’amic d’en Carles es dirigia sobretot a ell, i no fou fins a les vuit del vespre, al Malecón, que recordo que em digués pel nom. Bé, això del nom és una manera de parlar, perquè em fa tot decidit “Pue’ bueno Friman, que vamo’ a hasel?”.

De manera que això és el que aquell home havia entès com el meu nom. Friman. Vaig tenir grans treballs per a aguantar-me el riure. Res de sorprenent en un país on vaig conèixer gent amb noms com Danger, Usarmy o d'altres. En Carles encara em diu Friman. I de fet, Freeman vol dir home lliure. M'agrada.

El llibre dels malnoms, capítol II: Ferrari 2005

No m’havia sentit a dir Ferrari des de principis dels anys noranta, i no obstant tinc alguns amics a París que m'ho diuen. Quin és el misteri? L’estiu de 2005 vaig desembarcar a la capital de l'estat francès. Una nova ciutat i un nou entorn laboral, el de la UNESCO. Aquest darrer, tal com he pogut comentar manta vegada, està marcat per la presència de persones de més d’un centenar de nacionalitats diferents.

En algun altre moment he parlat de la riquesa i dels desafiaments que implica una tal diversitat. En el cas que ens ocupa, però, no sabria massa ben bé què dir-ne. No recordo qui va ser que em va presentar un expert associat japonès, de nom Masanori, que a hores d’ara torna a treballar a Tokyo. En Masanori feia prova d’una educació exquisita. Quan me’l presentaren em va preguntar diverses vegades com em deia. “Sooo, what izzz you’ name?”, em fa amb un accent molt fort. “Ferran”, que li contesto. Dos o tres cops més que m’ho pregunta, i li arribo a lletrejar “F-E-R-R-A-N”. No hi havia manera, i en Masanori finalment em diu “I am tzory, I zon’t zinc I can demember. Would you mind if I call you... Ferrari?” (em sap greu, no crec que me’n recordi. Et fa res si et dic “Ferrari”?).

Sé que molts asiàtics es troben sovint en la situació que ningú sigui capaç de pronunciar llurs noms com cal, i alguns fins i tot arriben a adoptar un nom europeu o "occidental" per a sortir del pas. En aquest cas, però, li vaig dir que sí tot pensant que ho faria servir com un recurs mnemotècnic amb el que, eventualment, acabaria aprenent el meu nom. M’equivocava.

Només les seves formes reverencials van poder impedir que em pixés de riure cada cop que me’l trobava pel passadís –o fins i tot un cop al metro-, i em deia “Hello, Ferrari, how ad you?”. Per ell sempre vaig ser en Ferrari. I des d’aleshores alguns amics de París em diuen Ferrari. I si és per mi, que duri.

Una vegada, a la feina, es va produir una coincidència curiosa. El meu cap directe volia compartir una informació important amb mi i amb alguns altres companys. Un d'entre ells, en Tobia, em transmet un e-mail tot dient “em sembla que en Jean-Yves et volia enviar això però s'ha equivocat d'adreça”. Pel que sembla en Jean-Yves, en servir-se d’alguna d’aquests camps de diàleg que s’autocompleten, devia anar massa de pressa, i enlloc de buscar-me per “Lloveras” em buscava per “Ferran”. Va teclejar una "F" i li va sortir el nom d’un tal Luigi Ferrari, que no tenia res a veure amb el nostre departament, però tot i això no s'hi va fixar i li va enviar el missatge. Quan, finalment, un altre company em va fer arribar el missatge a mi, vaig respondre a en Jean-Yves explicant-li l’anècdota. La resposta fou tan eloqüent com encertada, i plena del seu humor habitual: “millor Ferrari que Fiat Uno”.

No obstant, el millor comentari al respecte me’l va fer el meu germà, tot recordant-me que a vegades potser sóc massa bon jan. “Com dius que es deia?, Masanori? Doncs tu li hauries hagut de dir Masseratti”. Si em torno a trobar en una situació semblant hauré de trobar alguna sortida com aquesta.

El llibre dels malnoms, capítol I: Ferrari 1989

La bíblia compta entre els seus capítols el llibre dels noms, un extens exercici d’història i d'onomàstica que em va fer abandonar la lectura de l’antic testament després d’una seriosa crisi d’avorriment. Des d’aleshores només he recuperat les sagrades escriptures del cristianisme per la mateixa raó que aleshores, la necessitat de familiaritzar-me amb una cultura de la que formo part, però sempre de manera tan desapassionada com esporàdica.

Ara, però, em disposo a un exercici autobiogràfic centrat en els malnoms que se m’han atribuït fins ara, en general tots acceptats de bon grat, amb una descripció de les circumstàncies de cada cas. El primer no és altre que Ferrari.

I sí, encara tinc amics que em diuen Ferrari, particularment a París. Tanmateix la primera vegada que aquest sobrenom em fou atribuït va ser fa força anys, el juny de 1989 a Santa Cruz de Tenerife. Em vaig luxar l’índex de la mà dreta després de llençar-me a la piscina d’un hotel del Puerto de la Cruz i topar amb el Sr. Ivan Pérez Sentís, aleshores company de l’Educació General Bàsica i avui mosso d’esquadra, que hi era submergit. Una professora de nom Gemma Coderch em va tornar posar l’ós a lloc amb una maniobra destra i valenta, però la inflamació no me la prenia ningú i em van haver de dur a l’hospital.

Tota la visita hospitalària va estar marcada per les conseqüències d’un prodigi de la cal·ligrafia que a hores d’ara, gairebé una vintena d’anys després, encara no he pogut entendre com es va gestar. Per algun misteri de la natura la persona que va apuntar el meu nom a l’expedient va convertir un “FERRAN JOSEP LLOVERAS FERRER” escrit en caràcters tipogràfics i en majúscula en una fotocòpia de la cartilla de la Seguretat Social en una variació certament creativa: escrit a mà i en minúscules la única cosa que és raonable de llegir-hi (l’original encara es troba en algun armari a casa dels meus pares i m'ho he mirat i remirat per tots cantons) és “Ferrari Jorge Llover Torres”. Déu n'hi dó...

Aquesta circumstància conjuntament amb el fet que jo duia una bossa d’esquena de la mítica marca del “Cavallino rampante” va fer que, durant tota l’estona, la infermera se’m dirigís amb expressions com ara “Ferrari, mi niño, ven p’acá”. Aquest fou el primer cop que se m’atribuí el nom de “Ferrari”. No va durar massa, però no seria pas la darrera vegada.