Exercicis d’estil, núm. II

8 de juliol. Trinidad. Haurà estat un vist i no vist en aquesta illa del Carib de la que només hauré conegut l’Hotel Hilton de Port of Spain i algun restaurant. Coses de viatjar per feina. Gent molt amable i càlida, igual que el temps, i amb un ritme molt propi, tranquil. Pel que sembla aquesta illa destaca més per les possibilitats de fer excursions i veure ocells que no pas per les platges. I no n’és temporada. Per tant em queda el consol relatiu d’haver-me perdut poca cosa.

9 de juliol. Miami beach.

De tornada a París tinc una escala prou llarga com per a posar els peus per segon cop en territori dels Estats Units d’Amèrica, i sortir de l’Aeroport per a veure una mica de la ciutat de Miami. I en tinc prou amb unes hores per a recordar perquè no m’ha atret mai de viure en aquest país, llevat potser de les ciutats de New York i San Francisco, que encara no conec. Ho trobo tot postís i despersonalitzat, amb aquesta desmesura típica del “think big” que no repara en despeses. Espectacular, però buit, i molt curiós de veure com mitja ciutat o més parlen en espanyol llatinoamericà, i com el fet de parlar-lo generalment predisposa la gent a favor vostre. Tot i això, la qualitat del servei nordamericà, aconseguida a base de cultura d’empresa i de sous molt baixos que cal completar en propines, sembla no existir a Miami –em diuen que a la ciutat s’ho tenen força cregut, i que per això el servei no és tan bo com en altres indrets del país. Igual que a París?-. Una amiga em diu que Miami li fa mania, perquè Florida en general és un lloc on la gent només hi va per morir-se o per engrandir-se els pits. Jo hi afegiria que a més és la capital de tot el Carib, on tota l’elit lícita i ilícita hi té la base. M’ha agradat veure-ho, però no em queden ganes de tornar-hi.

10 de juliol. Som una nació, tenim el dret de decidir.

Avui més que mai voldria ser a Barcelona, però tot just torno de Trinidad quatre dies abans de tornar a creuar l’Atlàntic. Això es veia venir, però realment espero que sigui un canvi de veritat. Sóc molt escèptic al respecte, perquè tots els interessos creats a banda i banda donaran lloc a molta gesticulació i pensament a curt terme. El que per mi està clar és que la via federal s’ha demostrat impossible. O bé ens resignem a ser una raresa cultural folcloritzada o bé fem un pas endavant. Però el pas endavant ha de ser seriosament reflexionat i amb totes les etapes ben preparades. No és impossible, però si el fem l’hem de fer ben fet. Honestament, sempre he cregut en les identitats múltiples, i he intentat de fer de la meva identitat quelcom per a relacionar-me amb els altres, no per a separar-me’n. No obstant, Espanya es demostra un cop mes incapaç d’assumir de manera genuïna, valenta i desacomplexada la seva diversitat. De què tenen por, si resulta que l'única forma possible d’interpretar la constitució és aquesta? I jo, què voleu que us digui, no estic disposat a acceptar més que el que per als altres és la normalitat per a mi hagi de ser vist com una exageració identitària que és tractada amb displicència, arrogància i manca total de respecte a Espanya, a França i a la resta d’Europa. Senzillament vull ser normal.

11 de juliol. 35!!! Sí, avui en faig 35. Hi ha consens al meu voltant per a considerar aquesta edat com una edat de plenitud. O, si més no, ens hem quedat la mar d’a gust fent-ho. Que per molts anys us pugui escriure i em pugueu llegir!!!

Exercicis d’estil I

Darrerament he passat uns mesos força agitats, i aquest blog se n’ha ressentit de manera força visible, amb una baixada considerable de l’activitat. Mentre les circumstàncies em motiven per a l’esforç necessari de disciplinar-me en l’escriptura, hi ha una sèrie de temes que em van quedar pendents de comentar, car quan tocava em va mancar el temps per a fer-ho com cal. Tot i el retard, ara no em puc estar de revenir-hi encara que sigui amb unes frases escadusseres. L’exercici d’estil consisteix doncs en un esforç de síntesi, en el que resulta una actualització d’urgència que potser tindré el temps de comentar en un altre moment.

5 d’abril. A l’estació del TGV d’Aix-en-Provence s’hi ve menjat i passat pel lavabo!!!

La clau d’una línia de tren d’alta velocitat és connectar punts força distants en el menor temps possible. Per això les estacions que no són les més principals se solen situar fora dels nuclis urbans. No sé com deu ser la de la Tarragona, a la Secuita, però la d’Aix-en-Provence és un espai tan modern com desangelat, estandaritzat i despersonalitzat, on la cafeteria tanca molt aviat, molt abans que hi passi el darrer tren. Els lavabos són de pagament –les portes no s’obren sense mig euro que no tinc, estic sense monedes-, i la màquina per a donar canvi està espatllada. Així doncs, no em queda més remei que aguantr-me la fretura fins que vingui el tren, si no és que vull sortir a fora a fer una escena. Això és estupidesa arquitectònica autèntica.

18 d’abril. Un núvol de cendra paralitza el tràfic aeri de mig món.

L’erupció del volcà de nom tan difícil de pronunciar com de reproduir ens recorda, un cop més, que no som res més que humans i que hi ha forces majors que ens depassen completament i que poden reduir al no res la nostra arrogància productivista. Ens recorda també els límits de la tecnologia, i les conseqüències dels interessos particulars lligats al control aeri, mal disfressats de sobirania, que impedeixen que les infrastructures d’aquesta envergadura es gestionin al nivell que toca. Els límits de la subsidiarietat, en aquest cas cap amunt, en tots els sentits.

30 de juny. Cinc anys a París.

Avui fa cinc anys que vaig marxava de Barcelona per instalar-me a París. No els he passat tots cinc a París, però ben bé una mica més de quatre, i des d’aleshores ha estat la meva base d’operacions. Quan hi vaig arribar el president de la República francesa es deia Jacques Chirac, i el dels EUA George W. Bush; tot just feia uns dies que el COI havia decidit que la seu dels jocs olímpics de 2012 seria Londres i no París, i a França se’n lamentaven qüestionant els mètodes britànics i caient en la moda del moment, la “déclinologie”, aquest estat d’ànim col·lectiu de mirar-se el melic i glossar el decivi de la grandeur francesa. Pirineus enllà, hom encara vantava el “miracle espanyol”, i el Sr. Rodríguez Zapatero era encara l’estrella més brillant del firmament socialdemòcrata europeu. I moltes més que en diria. En qualsevol cas constato que en cinc anys el món ha canviat més del que podria semblar. Igual que jo.

De la rive droite a la rive gauche

Quan menys m’ho pensava, mentre estava de vacances, es va girar la truita. Després de dos mesos de recerca infructuosa i força frustrant vaig rebre un e-mail d’una amiga i companya de feina que es preparava per incorporar-se a l’oficina de La Habana. Una una altra amiga meva li havia comentat que jo buscava pis, i em va proposar de visitar el seu, que tenia previst deixar a una altra persona que finalment se’n va desdir, “i si t’agrada em plauria que te’l quedessis”.

El vaig anar a veure amb il·lusió, perquè tot plegat em semblava un cop de sort després d’uns mesos molt ingrats en aquest sentit. Qualsevol mena de dubte que pogués tenir es va esvair instantàniament quan hi vaig entrar. No només tenia l’espai que necessitava sinó que a més a més era bonic, tranquil, ben situat i, sobretot, amb ànima. Un d’aquells llocs amb una atmosfera pròpia feta a base de bon gust i d’anys, tan especial com acollidora.

Així doncs, des del 30 de gener sóc un nou habitant de la rue Jacob, al cor del VIè arrondissement de París, en un estudi mansardat més espaiós del que sembla; i el lloc és ben singular: la finestra de la peça principal cau sobre el pati del museu Delacroix i m’ensenya pisos sumptuosos; si em llevo tard el cap de setmana em desperten les campanes de Saint Germain des Prés; a dues passes de casa tinc la Place de Furstemberg, un racó insòlit de la capital; a cinc minuts a peu tinc el pont des Arts i el Louvre a l’altra banda del riu; el museu d’Orsay em queda també a una desena de minuts de casa, i amb un quart d’hora de passeig arribo a Montparnasse; tinc a tocar el jardí del Luxembourg... En poques paraules, sóc al centre del centre, en una zona de les més boniques de París, i a tocar de tot.

Fins ara l’experiència em recorda la que tenia quan vivia a la Barceloneta: sensació de parc temàtic. Molts de turistes i molta gent a totes hores, i una invasió total els caps de setmana. Tot i això, casa meva queda prou arrecerada del soroll. I fins i tot en un indret tan frequentat, he pogut detectar petits indicis de vida de barri: la clientela habitual a la zona comercial de la rue de Seine els diumenges la matí, o els habituals de la piscina sota el mercat de Saint Germain. I comerços dels de tota la vida, com la fleca del mateix carrer Jacob, o el Petit Saint Benoît, un petit temple de la cuina casolana i l’ambient familiar.

Jo que era ben rive droite, tinc ara l’oportunitat de viure i veure París des de la rive gauche, en un entorn força diferent. El continuaré comentant a discreció.

PS: la fotografia de l’entrada anterior es correspondria millor que la d'aquesta amb una de les darreres notícies, i és que immediatament després de la mudança em tocava marxar a la Índia on una companya de feina m’havia convidat al seu casament. He hagut de cancel·lar el viatge al darrer moment per raons de feina i amb una barreja de desil·lusió i cabreig a parts iguals. En fi, si no ha estat és perquè no havia de ser. Prefereixo deixar-ho així. O pensar que així tinc més temps per a adaptar-me al pis i al barri nous. De tota manera, felicitats i per molts anys, Ramya i Luis!!!

14 de juliol a París

Per segon cop en quatre anys seré a París durant la celebració de la festa nacional francesa el 14 de juliol. Una altra cosa que no em fa ni fred ni calor, i menys encara al país que de fet es va inventar tot aquest tema de l’estat nació i l’ha apropat més al que en seria el model ideal. Els francesos són profundament nacionalistes, fins al punt que estan entrenats per a camuflar el mer xovinisme tot dient-ne “patriotisme”. Us en podria donar exemples de l'alçada d'un campanar.

El primer cop que vaig passar el 14 de juliol a París, ara fa quatre anys, en vaig tenir una de curiosa. Era la vigília, i aleshores el meu despatx a la feina donava directament a l’École Militaire, i per tant al Champ de Mars i a la torre Eiffel. Tot un luxe, no només viure i treballar a París sinó a més poder contemplar la torre sense moure’m de la cadira. El cas és que una banda militar assajava al pati de l’escola militar en una càlida tarda de juliol en un edifici que encara no tenia aire condicionat, i per tant amb les finestres obertes de bat a bat. Tot d’un plegat, arrenquen amb “La marsellaise”. “Que simpàtic”, penso. Només que, quan acaben, tornen a començar immediatament. És clar, és un assaig... Si no vaig sentir la marsellesa vuit cops seguits, no en fou cap...

Ahir, el 13 mateix, vaig voler fer el nas en una de les “tradicions”, el que en diuen el “Bal de pompiers”, balls populars a les casernes de bombers. A la de Stalingrad, al capdamunt del Canal Saint Martin tot just abans d’arribar al bassin de la Vilette, a pocs minuts de casa, n’hi ha una. Però res de bombers ni de música més antiga, només hi ha una gran aglomeració de gent amb una mitjana d’edat que em fa semblar bastant granadet, i música disco de qualitat pèssima. Es veu que n'hi ha de més tradicionals amb molt d'encant, acordió, valsos i el que sigui, però cal saber trobar-los.

Se me'n refot la desfilada militar, aquest any amb un regiment convidat de la República de l'Índia. I la resta m'és igual. Així que vaig a nedar com en un diumenge qualsevol i acabo dinant amb una bona amiga. Aquest any, però els focs artificials del Trocadero prometen. Se celebra el 120 aniversari de la torre Eiffel, i es preveu un piromusical d’impacte. Venint de Barcelona l’espectacle en sí no em resulta cap novetat, i a més es preveu la presència de desenes de milers de persones. Aquí és on hi entren els avantatges de tenir amics internacionals en cercles diplomàtics. La meva amiga persiana viu a tres minuts de la torre, el que ens permetrà trobar-nos a casa seva i fer un got mentre sentim com s'esgargamella en Johnny Hallyday, baixar per a veure els focs i desaparèixer ràpidament mentre l’aglomeració es desfà.

Això és el que fem, i la veritat és que valia la pena. Un castell de focs parcialment engegat des de la torre mateix, amb música i colors a dojo, veritablement impressionant. Un bon fi de festa que per a mi té un caràcter fins i tot personal.

U2 a París

És divendres, i són les cinc de la tarda. Em disposo a endreçar un parell de coses abans d’anar-me’n de cap de setmana llarg. Demà és el meu aniversari i el dimarts és festa. Em connecto al llibre de les cares a veure si hi tinc algun missatge o hi ha una cosa interessant. La Fernanda, brasilera muler d’un company de feina d’aquells que es passegen per la subtil línia que separa els coneguts dels amics, té un missatge d’estat inequívoc: “Em sobren entrades per al concert d’U2 a París. Truca’m al 06 45 34 04...” (i dos números més, que deia l’entranyable Sr. Bachs al mític Filiprim ). Immediatament la truco.

És així com al cap de dues hores em trobo amb dues entrades per al concert dels U2 a París del diumenge 12, en el que constitueix un inesperat, agradable i prometedor regal d’aniversari. Sempre he estat un seguidor dels U2 des que de ben jovenet els vaig descobrir amb un dels seus àlbums mítics, “The Joshua Tree”, el de llur consagració internacional. I els vaig veure fa temps en directe, dos cops: a Barcelona el 1992 al Palau Sant Jordi, durant la Zoo TV Tour, quan es van inventar tota la parafernàlia de les pantalles, i a Cork, Irlanda, l’agost de 2003, cap al final de la gira Zooropa, quan havien multiplicat les pantalles per a les possibilitats dels grans estadis.

Des d’aleshores només els havia seguit discogràficament. Ara toca el “360º Tour”, un espectacle caracteritzat per un escenari obert que es pot veure, precisament, des dels 360 graus al voltant. Que no només no em decebrà sinó que em farà recordar quelcom que tenia oblidat: el gran espectacle que suposa un concert de música d’aquesta magnitud, i les sensacions que s’hi viuen.

Definitivament valia la pena. A aquesta gent se’ls critica que facin servir sons pregravats i que amaguin la música rera tota la parafernàlia tecnològica i les pantalles. Què voleu que us digui... El millor conjunt que he vist mai en directe és la E Street Band amb en Bruce Springsteen, allò sí que és música de la millor qualitat i prou, i una connexió amb el públic incomparable. Però els U2 no són només tecnologia. En una trentena llarga d’anys de carrera s’han fet un nom i un repertori que els converteix en referència ineludible de la música contemporània.

I és ben bé això, el concert és un recorregut per la meva trentena no tan llarga. Temes del nou disc, el mateix “No line on the horizon”, o “Magnificient”, on en Larry Mullen Jr. toca un djembé!!! Temes dels darrers discos que fan saltar el públic, com ara “Beautiful day” o “Vertigo”, grans clàssics que posen la pell de gallina com ara “I still haven’t found what I’m looking for”... I encara em tenen per deixar-me meravellat. Una versió d’un altre tema del nou disc, “Unknown caller”, que es desgrana amb subtítols a les pantalles que permeten seguir-ne la lletra; a mig concert tiren de repertori i toquen “The unforgettable fire”, quelcom que jo no havia vist ni sentit mai en directe.

Si els U2 s’han mantingut tant de temps al capdamunt de l’escena és perquè han sabut anar-se adaptant al temps que vivien, des del punt de vista musical i des del punt de vista tecnològic. I mantenint un compromís amb temàtiques socials d’abast mundial que té aspectes molt criticables –igual que la responsabilitat corporativa de les grans empreses-, però que també té per efecte el cridar l’atenció sobre certes temàtiques relacionades per exemple amb els drets humans a un públic que no hi té necessàriament contacte. L’escenari es torna verd per la revolució a l’Iran mentre sona “Sunday Bloody Sunday”. I per un cop en Bono xerra menys del que ho solia fer darrerament i dóna la paraula a Desmond Tutu, que apareix a les pantalles per a fer un discurs a favor del desenvolupament humà a l’Àfrica, mentre intueixo el vermell del meu tema preferit, “Where the streets have no name”. Als bisos, en Bono aconsegueix el mateix efecte que s’aconseguia abans amb espelmes i encendors en una grada fosca, però aquest cop demanant al públic que se serveixi de telèfons mòbils i càmeres mentre sona un altre clàssic, “With or without you”.

El concert s’acaba amb el que crec que serà un gran clàssic: “Moment of surrender”. Sí, em rendeixo. Grandíssim concert, grandíssimes sensacions, un regal d’aniversari immillorable.

Uns 34 ben contrastats

Celebraré que ja no tinc més l’edat del crist a París, en companyia d’algunes amistats. En mancaran uns quants i unes quantes per motius diversos. Els de Barcelona per raons òbvies, i una bona colla dels de París perquè seran fora de la ciutat. Dimarts és festa a tot França, quelcom que força gent del meu entorn ha aprofitat per a fer pont i marxar a alguna banda.

Jo no sabia què fer ni tenia ganes d’organitzar res, i al final un amic em va facilitar la tasca tot organitzant una festa a ca seva amb una exposició de motius oberta a aportacions. Hi vaig afegir el meu aniversari, vaig convidar uns quants amics i em vaig afegir al tema.
Quelcom de convencional... Em costa d’imaginar quina celebració podria comparar-se amb la de l’any passat. Vaig fer els 33 a Harare, tres dies abans de marxar-ne després de les sis setmanes més tenses, intenses, perilloses i extenuants que he viscut fins ara. M’allotjava a l’Hotel Brönte, al centre de la ciutat i amb un fantàstic jardí, lluny de les restriccions d’aigua i d’electricitat de l’exclusiu i elegantíssim suburbi de Borrowdale, on vaig viure quatre setmanes curioses. Una gran mansió amb pista de tennis al jardí on la quotidianitat consistia en una dutxa freda al matí amb el mètode que a casa en deien “de pel·lícula italiana” –en una al·lusió, suposo, a les pel·lícules del neorrealisme transalpí-; les llargues vetllades de fer-se fosc a les cinc de la tarda i acabar llegint amb una llanterna per culpa dels talls de llum; i les nits de toc de queda tot just abans i després de la fraudulenta segona volta de les eleccions presidencials, quan les milícies pro-Mugabe terroritzaven tot el país.

Durant el meu darrer cap de setmana a Zimbabwe rebia al Brönte la visita de la consultora colombiana que m’havia de substituir, per a un llarg briefing de divendres a diumenge. La Lina venia de Maputo via Johannesbourg. Conscient de les circumstàncies del moment a Zimbabwe, em va demanar si necessitava quelcom. Tenia les necessitats bàsiques cobertes i em quedaven pocs dies al país, però no em vaig poder estar de demanar-li que em dugués una ampolla de vi, un bon pinotage sudafricà “per a una celebració especial”.

De fet, aquella setmana havia descobert una botiga de vins i licors ben a prop de l’oficina de la UNESCO, al centre comercial de Newlands. El procés d’hiperinflació i les restriccions de tota mena havien creat escassetat en tots els sentits, i sobretot unes disfuncions enormes al mercat. En un context de bogeria de les actualitzacions de preus, entro a la botiga i veig una ampolla que a Windhoek valia entre sis i nou dòlars americans. A Harare me’n demanaven cent!!!

La Lina no en va dur una sinó dues, que foren degustades al jardí durant i després del sopar en una conversa llarga i rica en històries de tota mena, de totes les Àfriques, Colòmbia, Europa, la UNESCO i tot el que us pugeu imaginar. En aquestes vaig rebre una trucada al mòbil d’en Jair i la Kremi per a felicitar-me i que va resultar molt emocionant. Amb tot plegat, vaig celebrar l’arribada dels 33 en bona companyia i degustant un bon vi en un país que s’enfonsava. Tota una experiència que dóna per a tots els comentaris que us pugeu imaginar...

Sant Jordi a París

Per quart any consecutiu passaré la diada de Sant Jordi lluny de casa. Sant Jordi és la meva celebració preferida amb diferència, la que més m’agrada. La festa de la primavera, quan llevat d’excepcions ja hem pogut constatar i gaudir la tornada del bon temps. La festa de la cultura, en aquest cas de la cultura escrita, una expressió de la creativitat que m’agrada particularment i que practico amb modèstia. La festa de l’amor, on tot i que les roses més belles són les que tenen més espines, la vida no valdria la pena si no les poguéssim perseguir.

Dijous més que mai em faltarà un passeig per la Rambla entre parades de roses i llibres. No obstant la delegació de la Generalitat a París convida la colònia catalana a celebrar la diada avui dimarts –sembla que per temes de l’agenda del delegat-. Assisteixo a la presentació de “La dernière rose”, una antologia de poemes d’en Màrius Torres, en edició bilingüe en català i francès. Una de les traductores, Marta Giné, ens il·lustra amb tot un recorregut per la vida i l’obra del poeta, on s’intercala la lectura de poemes en català i en francès. Una vida de preguntes sobre la vida i la mort, la bellesa, la nit, l’amor, marcada pel conflicte i per la malaltia. Una expressió de les emocions de gran delicadesa i abast. Una delícia autèntica.

No hi podia faltar un dels més cèlebres, que fou musicat per Lluís Llach: la cançó a Mahalta. Sentint-lo et penso més que mai, Marieta...

Avui fa un any!

Doncs sí. Avui el “Trenkapins, pels puestus” fa un any. Fou una tarda a Windhoek, capital de Namíbia, on tot just acabava d’arribar, quan em vaig decidir finalment a posar en marxa aquest quadern de bitàcola del meu viatge per la vida.

Des d’aleshores, comptant tots els viatges fets per via aèria i el viatge terrestre per Namíbia, un que realment ho mereix per tot el que va significar, i sense comptar altres viatges de més mal de quantificar –Bruges, Brussel·les, Amsterdam, els Alps francesos-, els números m’esparveren. Des que vaig començar el blog fins avui he viatjat 91.935 kilòmetres, el que equival a 2,30 vegades la circumferència del planeta. Aquest càlcul comprèn estades en tretze països i quatre continents diferents.

Tinc amics i amigues que hauran fet encara més kilòmetres en aquest any, però no són ni molt menys la majoria de la gent que conec. Sigui com sigui, es tracta d’una bella quantitat de “puestus” que justifica perfectament el nom del blog. Tot un cúmul d’experiències i emocions que he anat explicant-me i explicant-vos en petites dosis. Algunes de prou fortes, però no prou per a prendre’m les ganes de continuar els moviments, tant els esperats com els inesperats.

Per molts anys, tants com em vingui de gust i tants com hi hagi persones amigues a qui els vingui bé de fer-hi un cop d’ull.

Adéu 2008

Doncs sí, finalment el 2008 se’n va. Un any de lluita, un any trepidant, un any en què vaig començar a escriure aquest blog per a explicar per on parava, però sobretot com una necessitat vital, una gran necessitat d’expressar coses, i és que no n’hi havia per menys. Durant aquest any he viscut a dos continents diferents, a Europa i a Àfrica, i he estat treballant a quatre –hi afegeixo Amèrica Llatina i Àsia-. Molts milers de quilòmetres que m’han dut de França a Namíbia i Zimbabwe, amb estades per feina també a Malawi, Bostwana, Uruguay i Vietnam. I visites a Sud-àfrica i a Hong Kong. Milers de quilòmetres. I experiències de tots colors, des de la placidesa de la introspecció creuant el Namib desert fins a la hiperinflació de Zimbabwe, el viure i veure un país que s’està somalitzant. Els grans descobriments i la duresa de les tornades al nostre nord que se suposa que és el millor dels móns possibles.

Si fa exactament un any m’haguessin dit que seria així, no m’ho hauria cregut. No sé què ens durà el 2009 –fa pinta també d’any complicat-, però espero sincerament que continuï en la línia, encara que potser amb una miqueta de calma, que tampoc estaria malament.

I a tothom qui em llegeixi, que l’any que entra us doni bon joc.

Nadal a Barcelona

Un cop més aterro a Barcelona per Nadal, com un “almendro” que sóc des de fa temps. En aquesta ciutat meva que cada cop m’és més estranya, on em sento cada cop més estranger. Descobreixo les fotos del googlemaps, que em permetran fer-hi passejades virtuals quan em vingui de gust. Tanmateix està clar que no hi ha res que es pugui comparar amb una passejada de veritat. Una passejada que he anat fent per la geografia física d’una ciutat que s’ha transformat molt en els darrers anys.

Ho he anat veient des de la distància. Des de lluny vaig veure com la meva Barceloneta es convertia definitivament en escenari per a l’especulació més brutal, en aquesta darrera etapa de la bombolla immobiliària que ara tot just peta. Tornar a una Barcelona vista des de casa dels meus pares també m’ha fet reveure el meu Poblenou de la infància, on les xemeneies han quedat reduïdes a un record decoratiu i domesticat, on els edificis de Diagonal Mar s’enfilen ben amunt i on amb prou feines queden carrers tancats, aquí on no vam poder arribar al mar sense llargues excursions fins que no vaig fer els divuit anys.

I amb la geografia física canvia la humana. El Poblenou s’omple d’hotels, arriben els turistes a la Rambla, i amb ells els estrangers que no són turistes sinó que venen per a fer-se un present i un futur i omplen la vella però renovada línia 4 del metro de colors que quan jo era petit eren molt exòtics i que van esdevenint, a poc a poc, senzillament normals.

Aquí és on descanso, mentre unes amigues meves de fora descobreixen la ciutat de la postal que en va fer en Woody Allen i es queden meravellades. Tot allò que a elles les fascina a mi em fa sentir fora de lloc i em fa adonar que em faig gran i que cada cop sóc més lluny de la ciutat que em va veure néixer. Ironies de la vida del rodamón.

Mentre recordo amics i amigues que tindran un Nadal ben diferent, particularment alguns africans, em donaré alguns gustos, com ara jugar una bona partida de parxís en un bar. Per molts anys.

11 x 3

11 x 3 = ...33!!!

I no calen més paraules...