Piquen?

Viure en una ciutat mínimament gran dóna sovint oportunitats per a presenciar coses insòlites. El món urbà sol ser una barreja que, com més heterogènia és, més potencial per a la creativitat conté. I si aquesta ciutat és París, una de les primeres destinacions turístiques del món, les oportunitats d'aquest tipus es multipliquen, entre el decorat, un cert cosmopolitisme i un estil molt propi, únic. Dissabte passat vaig aprofitar un dels pocs dies assolellats i estiuencs que aquest estiu ens ha volgut donar per a fer un llarg, llarg passeig per la ciutat, amb bona companyia. D'entre tot allò que vam poder observar, en destaquen les imatges a continuació. En principi, trobar-se un pescador a la riba del Sena no hauria de tenir massa res d'insòlit, encara que no vagi vestit precisament de pescador...


...si no fos pel marc incomparable que el nostre bon home va triar per a disfrutar de la llur activitat, que potser és el factor que justifica aital indumentària....


I la meva amiga que comenta: "i què deu pescar?" El cap em bull de respostes. Una bota? Un mitjó? Una ampolla amb un missatge? Una guitarra? Un refredat?

"Perquè aquí n'hi ha, de peix? Dona, probablement sí, però no sé si deu tenir massa bon gust..." Mentre intento el·laborar una teoria segons la qual es tracta de la tapadora d'un agent secret, teoria rebatuda ràpidament per l'amiga amb sàvies paraules -"home, si el que pretén és passar desapercebut, així no crec que se'n surti"-, el nostre home ens sorprèn...



...Sí, és la primera captura de la tarda!!!



Després d'aguantar-me les ganes d'aplaudir que m'agafen immediatament, per a no trencar la quietud del moment, observem com aquest campió de la pesca urbana es treu de la bossa una petita nansa on diposita la seva captura per a empresonar-la dins l'aigua. No sabem si s'endurà el peix o el tornarà al riu, perquè en aquest punt decidim continuar la nostra passejada.

En qualsevol, des de dissabte estic content de poder afirmar que al Sena no només s'hi pesquen refredats. Ja ho sabeu, això és un avís per a navegants-pescadors. No seran salmons com a Escòcia, però podeu coronar-vos com a reis de la pesca tot contemplant Nôtre Dame. Que no està gens malament.

Namibietats núm. 7: camí de Damaraland

Ahir, després de degustar unes bones ostres i fer un aperitiu, amb en Pipas i unes conegudes seves vam descobrir “Walvis Bay la nuit”. Ambient fortament local, però es nota que Walvis és un port important, per la proliferació de personatges diversos.

L’endemà, per primera vegada en aquest viatge, dormo fins que el cos em diu prou. Em queda el temps just per a, abans d’anar a dinar, passar-me una bona estona connectat a internet, per segon cop des que vaig sortir de Windhoek. En aquest cas fer-ho resulta una necessitat. Hi ha temes pendents d’importància: som dijous (29 de maig), diumenge (1 de juny) volo a Johannesburg i dilluns he de volar a Harare i encara no tinc el bitllet comprat, pendent que el departament de seguretat de les Nacions Unides em confirmi la missió. Finalment la confirmació arriba i ho puc tirar tot endavant.

Dino en companyia d’en Pipas i tota una colla de mariners, a la Casa del Mar, de l’Institut Social de la Marina. Paella i rap arrebossat en un ambient acollidor, de gent que està molt habituada a passar llargues temporades lluny de casa, a acollir i ser acollida en els diversos moments de la llarga singladura.

Havent dinat només em queda fer un parell de tràmits al banc –en preparació del viatge que vindrà i aprofitant que és un dia feiner- abans de deixar Walvis Bay en direcció cap al nord, per la costa. Els trenta kilòmetres fins a Swakopmund són un aperitiu del que serà la “Skeleton Coast”, el nom que rep la costa de Namíbia des d’aquí fins a la frontera amb Angola. A la carretera, dur els llums encesos resulta obligatori en tot moment. Les dunes arriben fins al mar. Els vents freds i les corrents procedents del sud, combinades amb la calor del desert, creen una capa de boira que cobreix aquesta part de la costa de manera constant i que la fa particularment inhòspita, feréstega i perillosa. De fet el nom de “Skeleton coast” ve per la proliferació de naufragis, que des de segles ençà han deixat la costa poblada d’esquelets de naus. Les panoràmiques i l’atmosfera són tan fantasmagòriques com fascinants.

Swakopmund, destinació de vacances de la costa per excel·lència, correspon a la definició que me’n va fer una coneguda alemanya que hi havia anat recentment, quan em va dir: “si vull veure una ciutat de vacances del mar del nord, me’n vaig al mar del nord”. Es clar que suposo que al mar del nord no podia anar en quad sobre les dunes o fer “sandboarding”, però pel que fa al cas, ja ens entenem: l’estructura i l’aspecte de la ciutat són inequívocament germànics.

Passo de llarg i faig via cap a Henties Bay. Les dunes a la meva dreta són paulatinament substituïdes pel desert de roca, i m’envolta constantment el mateix tul de boira. Finalment, a Henties Bay abandono el mar i giro en direcció nord-est, cap a Damaraland. Al cap de trenta kilòmetres la boira desapareix, i en un tres i no res em trobo contemplant la posta de sol sobre el massís del Brandberg, la muntanya més alta de Namíbia, amb 2.573 metres.

Faré nit a Uis -que en Khoikhoi vol dir “mala aigua”, cosa que es pot comprovar només prenent una dutxa-, localitat minera en decadència des que la mina local de llautó va tancar l’any 1991, que avui es ven com a “porta cap a la White lady”, la dama blanca, una pintura rupestre que veuré demà. Al Brandberg Restcamp em dóna la benvinguda un personatge de gran bonhomia, barba i bigotis que sembla tret d’un còmic de l’Astèrix. I entre d’altres objectes insòlits trobo la taula de billar de la foto...

Pescanova

Aquesta entrada no és per a comentar que l'empresa espanyola del títol té a Namíbia dues factories de transformació de productes pesquers. Una a Walvis Bay, on treballava l'amic d'en Curtis.

Tampoc és per a comentar que la presència espanyola a l'Àfrica en general està força relacionada amb aquest tema, la pesca. Si les dades no em fallen Espanya és el segon estat del món (o país, o el que preferiu) en consum de peix per capita després del Japó. Tampoc és per a explicar-vos que aquesta expansió internacional (recordeu, entre d'altres, "la guerra del fletán" amb el Canadà) va venir marcada per la política pesquera de la UE, a la que Espanya es va incorporar amb un sector pesquer sobredimensionat en termes europeus, cosa que va obligar el govern espanyol a buscar noves àrees d'explotació per a una indústria extractiva que, per exemple, a Galícia suposava el 30% del PIB.

Aquesta entrada és per a comentar que a vegades -i no és el primer cop- a la feina em sento com un producte de l'esmentada companyia, per l'ús, que crec excessiu, de l'aire condicionat. No em sembla normal haver d'anar a la feina amb un jersei que em trec quan surto! Caram, que som al tròpic! I sí, als matins al despatx hi toca el sol, i treballar a més de 30 graus en un despatx és emprenyador. Però les temperatures actuals a Windhoek no passen de 25!!! Si fins i tot la foto del que veig per la finestra em va quedar blavosa!!!