Un passeig per l’Ardenna belga

Passo un cap de setmana a la part belga de les Ardennes, una regió muntanyosa que separa Bèlgica de França, entre l’Oest d’Alemanya i Luxemburg, i la Lorena i la Xampanya franceses. Un massís muntanyós d’alçada modesta –el punt més alt de Bèlgica es troba una mica més al nord i no passa dels 700 metres-, travessat per la Meuse i ple de turons, barrancs, pujades i baixades. I ben cobert d’una espessa massa boscosa que en aquesta època de l’any resplendeix majestuosa amb tots els tons possibles de verd.

La fama de les Ardennes, més enllà de la caça i la pesca, la hi van donar circumstàncies històriques tràgiques. Ja havia estat escenari de fets d’armes durant la primera guerra mundial. Durant la segona, però, les Ardennes foren escenari de moments decisius del conflicte. La primavera del 1940 els alemanys van decidir que s’havia acabat la drôle de guerre i van llançar una ofensiva fulminant sobre França. Atacaren precisament per les Ardennes, sector que els estrategues francesos havien deixat fora de les fortificacions de la línia Maginot perquè el consideraven infranquejable. L’audàcia de la Wehrmacht amb la seves innovadores doctrines en termes d’ús combinat de divisions cuirassades amb infanteria i cobertura aèria va sorprendre els aliats i fou la base de la desfeta francesa. Això ho aconseguiren a desgrat d’haver travessat les Ardennes en una operació logísticament molt complicada que es va convertir en el que fou descrit com a “l’embús de tràfic més important de la història”. Més tard, després de quatre anys de carnisseria i destrucció a una escala mai vista, les Ardennes foren també l’escenari de la més gran contraofensiva alemanya després del desembarcament de Normandia, ja pocs mesos abans del final de la guerra.

A l’Ardena belga d’avui hi ha uns paisatges espectaculars, d’una frondositat tan intensa com ordenada, la de les zones boscoses i accidentades que queden a Europa després de tants anys de la domesticació inherent a la política agrària comunitària. També hi ha un espai turístic de primer ordre, al voltant de la oferta d’una natura marcada pel fet muntanyós i fluvial. Caça, pesca, piragüisme, rem, excursionisme, i tot un seguit de pobles i nuclis amb edificis remarcables fins a l’època medieval. Amb tot plegat, però, el record de la guerra resta present, tant a la geografia com als esperits.

I és que més enllà de l’aprofitament turístic –per exemple, el reclam comercial amb un jeep americà dels anys 40 al centre de Bastogne té un punt de grotesc-, l’Ardena belga és un testimoni viu d’un passat que cal recordar per a no repetir. A Bastogne mateix hi ha un memorial de l’amistat Belgo-Americana que recorda que només els EUA hi van perdre 79.000 vides a l’ofensiva del 44-45. Qualsevol mirada a les dimensions humanes i materials del conflicte és quelcom que desafia la imaginació. Les estimacions compten entre 65 i 85 milions de persones mortes, més de la meitat de les quals foren civils. Uns nivells de destrucció i de crueltat inaudits, i sublimats amb l’inimaginable horror de l’holocaust.

La nostra generació no va saber què era una guerra més enllà de les històries dels avis. Convé que tot plegat ho tinguem ben present, sobretot avui, que sembla que tot es pot comprar i es pot vendre. Ni la vida ni la pau tenen preu, més enllà dels immensos sacrificis humans que ens han calgut per a que les coneguéssim com les coneixem. Una lliçó per a tots els europeus, per a que no ens deixem prendre el que ens volen prendre.

PS: una lliçó també per la legió d'indigents intel·lectuals que darrerament se serveixen de manera quotidiana de la reductio ad Hitlerum, sobretot quan parlen del que passa a Catalunya. A mi, de debó, no m'agraden les banderes, ni les del meu país, sobretot quan n'hi ha massa. Ara bé, hi ha comparacions que són senzillament inacceptables; no només estan mancades de qualsevol mesura de rigor, sinó que a més són una manca total de respecte per als milions de víctimes del nazisme.

Exercicis d’estil I

Darrerament he passat uns mesos força agitats, i aquest blog se n’ha ressentit de manera força visible, amb una baixada considerable de l’activitat. Mentre les circumstàncies em motiven per a l’esforç necessari de disciplinar-me en l’escriptura, hi ha una sèrie de temes que em van quedar pendents de comentar, car quan tocava em va mancar el temps per a fer-ho com cal. Tot i el retard, ara no em puc estar de revenir-hi encara que sigui amb unes frases escadusseres. L’exercici d’estil consisteix doncs en un esforç de síntesi, en el que resulta una actualització d’urgència que potser tindré el temps de comentar en un altre moment.

5 d’abril. A l’estació del TGV d’Aix-en-Provence s’hi ve menjat i passat pel lavabo!!!

La clau d’una línia de tren d’alta velocitat és connectar punts força distants en el menor temps possible. Per això les estacions que no són les més principals se solen situar fora dels nuclis urbans. No sé com deu ser la de la Tarragona, a la Secuita, però la d’Aix-en-Provence és un espai tan modern com desangelat, estandaritzat i despersonalitzat, on la cafeteria tanca molt aviat, molt abans que hi passi el darrer tren. Els lavabos són de pagament –les portes no s’obren sense mig euro que no tinc, estic sense monedes-, i la màquina per a donar canvi està espatllada. Així doncs, no em queda més remei que aguantr-me la fretura fins que vingui el tren, si no és que vull sortir a fora a fer una escena. Això és estupidesa arquitectònica autèntica.

18 d’abril. Un núvol de cendra paralitza el tràfic aeri de mig món.

L’erupció del volcà de nom tan difícil de pronunciar com de reproduir ens recorda, un cop més, que no som res més que humans i que hi ha forces majors que ens depassen completament i que poden reduir al no res la nostra arrogància productivista. Ens recorda també els límits de la tecnologia, i les conseqüències dels interessos particulars lligats al control aeri, mal disfressats de sobirania, que impedeixen que les infrastructures d’aquesta envergadura es gestionin al nivell que toca. Els límits de la subsidiarietat, en aquest cas cap amunt, en tots els sentits.

30 de juny. Cinc anys a París.

Avui fa cinc anys que vaig marxava de Barcelona per instalar-me a París. No els he passat tots cinc a París, però ben bé una mica més de quatre, i des d’aleshores ha estat la meva base d’operacions. Quan hi vaig arribar el president de la República francesa es deia Jacques Chirac, i el dels EUA George W. Bush; tot just feia uns dies que el COI havia decidit que la seu dels jocs olímpics de 2012 seria Londres i no París, i a França se’n lamentaven qüestionant els mètodes britànics i caient en la moda del moment, la “déclinologie”, aquest estat d’ànim col·lectiu de mirar-se el melic i glossar el decivi de la grandeur francesa. Pirineus enllà, hom encara vantava el “miracle espanyol”, i el Sr. Rodríguez Zapatero era encara l’estrella més brillant del firmament socialdemòcrata europeu. I moltes més que en diria. En qualsevol cas constato que en cinc anys el món ha canviat més del que podria semblar. Igual que jo.

Perquè s'hauria de votar

Les eleccions europees se celebren aquesta setmana. Tot sembla indicar que la participació tornarà a ser baixa, en una campanya marcada a Espanya per temes tan interessants i europeus com els avions presidencials; a Itàlia per l’escandalós abús de poder de Berlusconi i la seva modificació a mida del marc legal per a fer el que li roti; a Gran Bretanya per la grisor d’un primer ministre que no sap com fer front a l’escàndol de les despeses d’uns parlamentaris que són part d’una institució vista arreu com a modèlica; a França pel divisme de Rachida Dati i els estirabots de la campanya un altre cop presidencial de François Bayrou... En definitiva, poc espai per a la gent que es dedica a explicar per a què serveixen aquestes eleccions i per a què serveix Europa. Queden tots eclipsats per l'habitual espectacle de vanitat i de culte a les personalitats a través de polèmiques estèrils, la política com a distracció cada cop més populista.

Amb tot plegat resulta ben difícil moure’s per a votar en un parlament que no deixa de tenir un poder molt significatiu i important, però que queda desdibuixat –de manera sovint molt volguda- pel poder legislatiu del consell, i per les fotos de ministres i presidents de govern i les cimeres periòdiques. El millor argumentari pel vot l’ha escrit el meu amic Joan Marc Simon, Secretari General de la Unió Europea de Federalistes, amb la seva habitual i intel·ligent loquacitat, en un article titulat "No voteu! O potser caldria", que fou publicat al diari avui i que podeu consultar al seu mateix blog, aquí.

Joan Marc, no podria estar més d’acord amb tu. No obstant, en el meu cas l’abstenció serà tècnica, donat que em caldria desplaçar-me a Barcelona per a votar –no he fet mai els tràmits necessaris per a poder fer-ho des de França, i no crec que els arribi a fer mai-. Una excusa per a evitar-me una tria difícil i complicada. O potser no tan complicada, donat que a les llistes també hi ha persones que no només són gent preparada, competent i treballadora, sinó que ho han pogut demostrar durant la darrera legislatura. Un exemple, en Raül Romeva.

Pescanova

Aquesta entrada no és per a comentar que l'empresa espanyola del títol té a Namíbia dues factories de transformació de productes pesquers. Una a Walvis Bay, on treballava l'amic d'en Curtis.

Tampoc és per a comentar que la presència espanyola a l'Àfrica en general està força relacionada amb aquest tema, la pesca. Si les dades no em fallen Espanya és el segon estat del món (o país, o el que preferiu) en consum de peix per capita després del Japó. Tampoc és per a explicar-vos que aquesta expansió internacional (recordeu, entre d'altres, "la guerra del fletán" amb el Canadà) va venir marcada per la política pesquera de la UE, a la que Espanya es va incorporar amb un sector pesquer sobredimensionat en termes europeus, cosa que va obligar el govern espanyol a buscar noves àrees d'explotació per a una indústria extractiva que, per exemple, a Galícia suposava el 30% del PIB.

Aquesta entrada és per a comentar que a vegades -i no és el primer cop- a la feina em sento com un producte de l'esmentada companyia, per l'ús, que crec excessiu, de l'aire condicionat. No em sembla normal haver d'anar a la feina amb un jersei que em trec quan surto! Caram, que som al tròpic! I sí, als matins al despatx hi toca el sol, i treballar a més de 30 graus en un despatx és emprenyador. Però les temperatures actuals a Windhoek no passen de 25!!! Si fins i tot la foto del que veig per la finestra em va quedar blavosa!!!