Soy un truhán, soy un señor

Si els mercats en general, en contra del que ens volen fer creure bona part dels economistes, són assimètrics i desiguals, els mercats de productes culturals en general no són una excepció, i el de la música n’és un cas paradigmàtic. Afegiu-hi la varietat de criteris en termes de paràmetres estètics, i us trobareu amb un marge enorme per a tota classe de fenomens insospitats, dels quals el més frequent és el d’artistes de qualitat dubtosa que tenen un èxit inexplicable a latituds improbables.

Insospitats i sorprenents. Com el que va passar el dia que anàvem de Port-au-Prince a Jacmel. En Salah, egipci que es deu trobar entre la quarantena i la cincuantena, més a prop de la primera que de la segona, va connectar el seu llapis USB a l’equip de música del cotxe. Això devia ser quan ja havíem sentit dos o tres cops l’èxit del moment a la ràdio, l’Alejandro de la Lady Gaga. La selecció musical d’en Salah era una autèntica biblioteca de música “lleugera” –un adjectiu que fa una mica de ràbia, perquè presuposa que la resta de la música és “pesada”-, amb dues estrelles destacades: Céline Dion i... Julio Iglesias. Per a ser una mica equànim he de dir que també en tenia tota una colla d’en Leonard Cohen, però bé, predominava la lleugeresa.

Fins aquí tot bé –és una manera de parlar-. El problema va arribar quan va sonar un gran èxit del madrileny afincat a Miami per motius sentimentals, pràctics i fiscals. “Soy un truhán, soy un señor” em va provocar un estrepitós i prolongat atac de riure que em va costar molt de poder explicar als altres ocupants del vehicle. Venia d’un record d’infància que es convertí en un clàssic de l’humor al nostre país. Aquí el teniu:

Somnis de canvi

Va ser fa dos anys, en aquella tardor del 2007 que vaig començar com a primavera de Montevideo i vaig acabar a París, amb un parell de perles: primer una autèntica marató en forma de conferència general de la UNESCO, que arribà tan bon punt vaig posar el peu a terra després de dos mesos de molta feina a l’Uruguay. Després, una llarga i complicada missió a Cap Verd, relacionada amb la versió més hostil de la reforma de Nacions Unides. De tant en tant em passava de despertar-me a mitjanit en lapses de confusió intercontinental, on per moments no sabia si era a París, a Barcelona, a Kolda, a Montevideo o a qualsevol altre lloc. Aquella nit era a París.

Vaig somiar Barcelona. Era a casa, havia tornat on vaig créixer, a casa dels meus pares a l’est del Poblenou. Caminava bocabadat per la Diagonal. Vaig veure l’escola, en una part del carrer Pallars que tot just fou asfaltada quan jo ja tenia divuit anys. Mirant cap a l’est vaig veure l’hotel Princess i els edificis del Fòrum, on hi havia hagut el Camp de la Bóta. Els feixistes hi van executar sumàriament molta gent al final de la guerra civil, l’any 1939; més tard hi hagué barraques que es compten entre les darreres que van desaparèixer, a mitjans anys setanta. Mirant cap a l’oest vaig veure la Diagonal fins a les Glòries. Avui és una avinguda elegant, aleshores només n’hi havia trossos entre antigues fàbriques i nous edificis residencials. Mirant cap al sud-est vaig observar el carrer Selva de Mar, anant cap a la nova àrea residencial de Diagonal Mar i cap a la platja; un altre carrer que van obrir quan jo ja tenia divuit anys, després d’haver retirat els rails de la que fou la primera línia de ferrocarril d’Espanya, després que tanquessin i demolissin l’enorme fàbrica de la MACOSA.

No podia parar de pensar en tots aquests canvis. En com havia canviat la ciutat, i en com havia canviat jo, que havia deixat el Poblenou i finalment Barcelona en una aventura que m’havia dut a París, però també a l’Àfrica i a l’Amèrica del Sud. Absort en aquestes cavil·lacions em vaig asseure en un banc. Al cap de pocs moments aparegué un nano que es va asseure al meu costat. Ros de mal pèl, ulls blaus felins, somriure. Em va dir hola i va començar a fer preguntes. Volia saber qui era, d’on venia, què feia. Ho preguntava tot amb una innocència i unes ganes de saber que em van conquerir de seguida.

Tot d’un plegat em vaig adonar que aquell nen era jo. Era jo quan tenia nou o deu anys.

Em vaig despertar de cop, de matinada. Amb els ulls plens de llàgrimes.

"Ferraaaaaaaaaaaan...!"

És dilluns a la tarda. Ha estat un dia llarg, com tots els dilluns ho són, sobretot quan fa bon temps i s’ha pogut aprofitar el cap de setmana al màxim. M’he pogut organitzar per no arribar a casa massa tard. Em queda una estona abans d’anar a sopar a can Jaïr, que avui passa per París un bon amic escocès que viu a Beijing.

Llegeixo estirat al llit. Acabo un dels llibres més interessants que he llegit darrerament. “The uncertainty of hope”, de Valerie Tagwira, una zimbabwesa afincada a Londres. Una novel·la que descriu la vida al suburbi de Mbare, una de les àrees més desfavorides de la ciutat de Harare. L’acció se centra el 2005, quan el govern llançà l’operació Murambatsvina –treure les escombraries, en llengua shona-, que consistí en lluitar contra la venda ambulant i els assentaments informals amb mesures expeditives: fer fora els venedors i enderrocar tota forma d’habitatge que no tingués un plànol reconegut per l’autoritat. Mort el gos, morta la ràbia, en un context en el qual l’economia arribava al col·lapse per problemes de desabastiment que continuarien durant anys i acabarien desencadenant l’espiral d’hiperinflació que vaig poder viure en persona. Aquesta operació no anà acompanyada de les mesures compensatòries necessàries i acabà contribuint a reforçar la misèria que pretenia combatre.

Em va costar una mica entrar en la història, però al cap de poc temps la novel·la captà completament la meva atenció, convertint-se en un d’aquells casos que adoro, on el viatge en metro cap a la feina es fa curt, on em permeto un minut per acabar un capítol dempeus a l’andana, on algun dia les hores de son se’n ressenten però no massa...
-“Ferran!”.
M’ha semblat sentir una veu que deia el meu nom. Ai carai... Sí que estem malament... Ara sento veus? Continuo llegint.
-“Ferran!”.
Que sí, que he sentit el meu nom... Ara que ho veig, tinc les finestres obertes, que fa calor. Deu ser algú que sap on visc i que em busca... Però quina cosa més estranya!

Miro per la finestra i el misteri desapareix amb una grandíssima sorpresa. El meu amic Anand! Era el meu veí fins que se’n va tornar a l’Índia a finals del 2006. La propietària de l’apartament que llogo ens va posar en contacte, i això fou el principi d’una bonica amistat feta a base de llargues converses sobre música, cinema, la vida i el que toqui. Les seves darreres visites a París havien coincidit amb absències meves. I això d’avui és una sorpresa extraordinària!!!

El fet que ens coneguéssim i establíssim una bona relació en tant que veïns és quelcom que a París resulta atípic. Aquestes coses es van perdent una mica a tot arreu del món “desenvolupat”, però jo encara vinc d’una cultura on els veïns eren coneguts, i alguns fins i tot una mena d’extensió de la família. A París això no s’estila, és una ciutat particularment anònima, i la gent, sigui per timidesa o per una manca d’interès total, rarament entra en contacte amb els veïns, si no és per una gotera o quelcom de similar. De fet el veïnatge a París té aquesta fama d’inexistència, es diu que un veí correrà per a tancar la porta de l’ascensor o de casa i evitar el contacte. Si fins i tot l’ajuntament organitza “la festa dels veïns” a finals de la primavera, per a propiciar ocasions per a que la gent es conegui!

Però és que a més l’Anand ha fet quelcom que em retorna a la infància! Passa per aquí, de fet no sap si encara hi visc però veu una finestra oberta i senzillament em crida. Genial, i encara més insòlit quan la nostra cultura ha evolucionat de tal manera que anar a veure algú de manera espontània és cada cop més rar. Un amic francès em va deixar de pasta de moniato un dia que parlàvem per telèfon i li faig: “a veure si anem a fer un got un dia d’aquests, que fa molt que no ens hem vist”, tot pensant en trobar-nos qualsevol dia que anés bé després de la feina. La resposta arribà ràpida com una escopetada: “estic disponible el dissabte a la tarda d’aquí a tres setmanes”. No cal dir que no ens vam veure.

El meu amic serà a París com a mínim per un mes i mig, per editar un documental seu. I la seva presència coincideix amb l’època més agradable de la ciutat. Fantàstic!

In memoriam: Michael Jackson

És dijous al vespre. Arribo a casa tard, cansat després d’una llarga jornada de treball que he rematat amb una nedada a última hora. És un d’aquells dies d’arribar i caure directament al llit. No em vull adormir, però, sense una mica de música. Avui em ve de gust un clàssic: els quatre darrers temes del “Dark side of the Moon” de Pink Floyd, una de les obres mestres de la música contemporània. Un d’aquells que només s’escolten de tant en tant però sempre es gaudeixen.

L’escolto estirat al llit, a través dels auriculars de l’iphone. Sonen les darreres notes, i els sons incidentals del final. Una veu que diu “There is no dark side of the moon, really...”, amb un fons de batecs de cor, els mateixos batecs del principi del disc. És en aquest moment, quan s’acaba el disc, que m’entra un missatge de text enviat per una amiga: “Michael Jackson is dead. :-(“. Ah sí? Caram... Demà serà un altre dia.

L’endemà la tota la premsa del planeta en va plena, quelcom que resulta lògic vista la popularitat també planetària del personatge. A mi la mort d’en Michael Jackson m’ha causat una certa sorpresa, però la veritat és que no em fa ni fred ni calor. Mai en vaig ser un fan, i l’atenció rebuda per un personatge que viu en un parc d’atraccions mentre es va descolorint entre acusacions molt greus d’abús de menors sempre m’ha semblat excessiva, per molt que en pugui entendre els motius.

Ara bé, he de reconèixer que la mort d’en Jackson és la mort d’un autèntic símbol del darrer quart del segle XX, un artista que revolucionà la música popular amb una fusió inèdita d’estils, de rock, de soul, de pop i de música disco. A més de revolucionar també el ball amb el seu “moon walk”, i a més de ser el primer artista de raça negra que va trencar de debò la paret de vidre per a convertir-se en una icona multirracial de nivell mundial.

La figura d’en Michael Jackson em porta a moments de la meva infància. Tot just tenia nou anys quan va sortir el mític “Thriller”. Quan els clips de vídeo per a promocionar la música eren encara quelcom d’incipient, ell es va marcar quinze minuts d’una autèntica pel·lícula que ens tenia a tots collats al sofà, en una aportació que va canviar per sempre el gènere. Aquest és el Michael Jackson que recordaré i que sento també com una part del meu bagatge cultural. El membre dels Jackson Five, i el creador de la primera part dels vuitanta. Abans que l’èxit, la fama i una història personal complicada el tornessin un personatge patètic, algú que es podia permetre literalment el que li vingués de gust sense poder arribar mai a ésser feliç, i que per això va convertir la seva vida en un circ que probablement continuarà després de mort.

Descansi, finalment, en pau.

Aquell SIMCA 1200

Tot just arribo a la feina quan em trobo la joia de la foto en un cantó de la Place de Fontenoy, al cor del VIIè arrodissement de París. Un Simca 1100. No em puc estar de fotografiar-lo, perquè aquest automòbil té prou edat com per a ser realment car de veure. A més, un Simca com aquest evoca de manera immediata un intens cabal de records.

I és que aquest és el cotxe de la meva infància. Els meus pares en tenien un, un Simca 1200, que originalment havia estat de color vermell i que jo vaig conèixer de color blau. Matrícula B-8775-Y (si la memòria no em falla), va durar des dels primers setanta fins el juliol del 1987, quan fou substituït per un Ford Orion. Devia fer més de cent cinquanta mil quilòmetres. De fet encara recordo vagament aquella nit, a la nacional II entre Malgrat i Vidreres, en una de les incomptables anades i tornades de Barcelona a Palafrugell, quan contemplàvem emocionats el pas del comptaquilòmetres del 99999 al 00000.

A mi el Simca 1200 sempre m’havia agradat. Era un cotxe relativament escàs i per tant fàcil de reconèixer. M’agradaven les seves formes rodones, que em feien més gràcia que les d’altres cotxes de l’època. Sempre veia dos ulls en els fars tan rodons, com una cara que em mirava somrient. Les hores i hores passades al seient de darrera amb el meu germà, fent-nos la punyeta. Entre d’altres, veure una matrícula negra (francesa, com la de la foto) donava dret a pessigar l’altre. I tants altres jocs que sovint posaven els nervis de punta als pares. Les curses per veure qui tocava primer el cotxe després d'un llarg dia a la platja. I els llargs recorreguts imaginaris que feia quan em podia esmunyir i asseure'm tot sol al volant.

Amb aquella melangia que sempre s’emparava de mi quan ens allunyàvem de Palafrugell cap a Barcelona i veia tot el pla de Mont-ras des de la finestra del darrera. Amb aquelles aturades a Caldetes per a prendre aigua de la font. Jo no entenia com era que la podíem veure sortint calenta, encara no m’adonava que ja es refredaria als bidons. Amb aquelles enormes cues entre Llavaneres i Mataró, quan em distreia seguint la trajectòria de la moneda cap a la guardiola al neó del terrat de l’edifici de la Caixa Laietana. I tants d’altres moments que em venen a la ment gràcies a l'enorme poder evocador dels objectes. Més de vint anys enrera en un tancar i obrir d'ulls, i tantes estones passades dins d'aquell cotxe.

Vehicle privat i segona residència, símbols d'una classe mitjana emergent a partir de la recuperació econòmica del "desarrollismo" franquista, la mateixa classe mitjana que acabà precipitant l'adveniment de la democràcia. Una gent que van haver de construir el seu futur a base de treballar i callar en una societat profundament reprimida i repressiva, en un règim que primer fou totalitari i després autoritari, legitimant-se a partir d'aquesta mateixa prosperitat, però sense abandonar mai la seva essència criminal i violenta. La mateixa dinàmica de la prosperitat fou, però, el principi de la fi d'aquell horror. Fou entre d'altres gràcies a l'esforç de gent com els meus pares que vaig poder créixer en llibertat.

Frases per a la posteritat

Aquests dies, en coincidència no buscada però existent amb la celebració del 90è aniversari d’en Nelson Mandela, estic enganxat a les seves memòries, “Long walk to freedom”, que cobreixen tota la seva vida fins el 1994, quan accedí a la presidència de la república de sud-Àfrica després de gairebé trenta anys a la presó. La vida d’una de les grans figures polítiques del segle XX, una de les més grans, una vida dedicada a la lluita pels drets de tots i totes, contra un dels sistemes político-socials més odiosos que la humanitat ha viscut, l’apartheid. Una vida que constitueix un bell exemple i font d’inspiració.

El llibre té 750 pàgines, però està escrit amb una prosa que flueix com una font d’aigua fresca, interessant i amena. Una anècdota que explica sobre un dels seus fills me’n recorda una altra de protagonitzada per la meva persona, d’aquelles que passen a formar part de la memòria familiar. D’aquelles que els progenitors fan servir per a amenitzar converses de sobretaula, i a vegades, segons l’anècdota, per a fer-vos pujar els colors a la cara.

La situació es va donar a Palafrugell, en algun moment dels primers anys vuitanta, en una conversa amb la meva àvia materna, la senyora Fina Moreno i Polo, que ens va deixar fa uns anys. L’àvia Fina era nascuda a Calonge, de pares valencians que havien emigrat a l’Empordanet a principis del segle XX, quan s’hi volia implantar el cultiu de l’arròs. L’àvia Fina pertanyia a la generació que va veure la seva joventut truncada pels horrors de la guerra civil. Hi ha certes coses de la meva àvia que no vaig entendre fins que vaig poder veure, des de la distància, el drama de Bòsnia els anys 90. Tant d’horror els devia deixar a tots mig trastocats, i per a mi explica certes reaccions i sortides que sempre m’havien semblat extemporànies i estranyes.

En qualsevol cas, això va passar abans dels 90. Jo no tenia més de deu anys, no recordo l’edat exacta. L’àvia Fina, com totes les àvies, tenia els seus moments melodramàtics, que a mi en alguns casos em resultaven una mica excessius. En aquesta ocasió l’àvia em deia com ens estimava a mi i al meu germà, i a les meves cosines, en un discurs que ja li havia sentit diverses vegades en els mateixos termes, “i perquè jo ja sóc gran”, i s’anava posant cada cop més melodramàtica fins que em diu “perquè jo un dia em moriré”... A la qual cosa vaig respondre mirant-la de fit a fit i dient-li: “sí, i jo també”. En aquella ocasió el melodrama no va anar més enllà d’aquest punt. Touché. La frase fou celebrada durant anys... I bé, ho explico jo mateix i ho he de dir així perquè ja fa temps que no tinc àvia...