El centre cultural del Born

Aprofito una visita a Barcelona per a veure el Centre Cultural del Born. Per un dia no arribo a beneficiar-me de les jornades de portes obertes, i és que hi vaig passar a prop durant el darrer cap de setmana però les cues eren impossibles. Tenia moltes ganes d’anar-hi des que el van inaugurar, per a veure el jaciment arqueològic. En aquell debat polític i ciutadà de finals dels noranta del segle passat, quan van aflorar les restes a les obres prèvies a la instal·lació d’una biblioteca provincial a l’antic mercat del Born, sempre vaig ser partidari de protegir-les, perquè restes arqueològiques ben conservades d’una ciutat Europea de l’època són úniques a Europa. Vist el resultat, em sembla que fou una decisió molt encertada.

Aleshores encara vivia a la ciutat, i de fet ben a prop del mercat del Born, a l’altra banda del Parc de la Ciutadella. En aquella època era l’alcalde el Dr. Joan Clos, que havia substituït el Sr. Pasqual Maragall després que encapçalés la transformació més important de la ciutat del darrer mig segle. El Dr. Clos arribà al càrrec precedit pel seu paper controvertit al Raval, en ser el motor de la transformació del barri per mitjà de les polítiques d’esponjament urbà, destinades sobretot a transformar l'estructura social del barri i accelerar-ne la gentrificació a través d'intervencions urbanístiques agressives basades en l'oferta hotelera i els equipaments culturals. El Dr. Clos va passar a la història com l’alcalde del Fòrum –una altra gran transformació urbana tan controvertida com interessant, per més que l’esdeveniment en si fos un embolcall tan artificial, precari i estrany que només en quedi la meitat del nom d’una estació de metro-, i després de deixar el càrrec fou ministre d’Indústria del govern espanyol –un ministeri tradicionalment “català”-. Posteriorment fou ambaixador del regne d’Espanya a Turquia i a l’Azerbaidjan. Avui és el director executiu de UN-Habitat. Més enllà de les simpaties que pugui tenir per la persona i el polític, la trajectòria posterior fins avui em sembla molt més interessant i productiva que la de tants altres que han passat senzillament a seure a sucosament lucratius consells d’administració d’antics monopolis públics. Val a dir que també recordo l’alcalde Clos pel seu curiós ús del llenguatge, marcat per ocurrències curioses –l’insòlit ús de la insòlita locució preposicional “ambsense”- i “piquiponianes” (errors en l’ús del lèxic de resultats hilarants, popularitzats per un altre alcalde, el del bienni negre, Pich i Pon). Al límit d’aquest darrer ús hi podem situar unes declaracions que recordo com si fos avui, quan es va referir alegrement a la qüestió de les “deixalles del Born” (per comptes de “restes”). No sé si era un lapsus freudià.

En tot cas les restes foren conservades i avui han esdevingut un centre cultural de gran interès. No he pogut fer-ne la visita guiada perquè ara per ara només està en oferta pels caps de setmana, però les diverses perspectives són molt interessants. La recreació de la vida de la ciutat a l’època a través dels seus personatges evocant oficis i activitats sobre les restes mateixes em sembla molt didàctica i al nivell del que he vist en els millors museus del món. Una perspectiva de gran interès sobre el que eren les ciutats a l’època, completada per l’exposició sobre l’evolució de la zona després de la guerra, la posterior transformació de tota l'àrea de la Ciutadella, i la història del mateix mercat. Interessantíssim, apassionant, molt ben presentat.

També hi he vist una exposició temporal sobre el setge de 1714 que m’ha sembla una mica passada de voltes. Més enllà de la bona recerca documental i de les presentacions interessants i evocadores dels fets militars i polítics, m'ha semblat que s'apliquen categories d’avui al que passava aleshores amb una elasticitat que no sé si els conceptes permeten. De ben segur que es prestarà a crítiques furibundes, sobretot en el context polític actual. Però el fet que el to de l’exposició m’hagi semblat una mica excessiu tampoc no fa que estigui d’acord amb els que estaven a favor que les restes fossin enterrades per sempre. A banda del valor intrínsec del jaciment com a testimoni únic d'una època, al cap i a la fi la Ciutadella va existir, tal com va existir la política assimilacionista i culturicida dels borbons. No és pas cap invent. Per molt que siguin fets interpretables des de diversos punts de vista, reduir-ho tot a una inflamació nacionalista artificiosa i oposada a l'evolució natural de les coses em sembla un autèntic frau, sobretot venint de qui ve. De la història escrita pels vencedors.

Sigui com sigui, la visita val realment la pena.

Somnis de canvi

Va ser fa dos anys, en aquella tardor del 2007 que vaig començar com a primavera de Montevideo i vaig acabar a París, amb un parell de perles: primer una autèntica marató en forma de conferència general de la UNESCO, que arribà tan bon punt vaig posar el peu a terra després de dos mesos de molta feina a l’Uruguay. Després, una llarga i complicada missió a Cap Verd, relacionada amb la versió més hostil de la reforma de Nacions Unides. De tant en tant em passava de despertar-me a mitjanit en lapses de confusió intercontinental, on per moments no sabia si era a París, a Barcelona, a Kolda, a Montevideo o a qualsevol altre lloc. Aquella nit era a París.

Vaig somiar Barcelona. Era a casa, havia tornat on vaig créixer, a casa dels meus pares a l’est del Poblenou. Caminava bocabadat per la Diagonal. Vaig veure l’escola, en una part del carrer Pallars que tot just fou asfaltada quan jo ja tenia divuit anys. Mirant cap a l’est vaig veure l’hotel Princess i els edificis del Fòrum, on hi havia hagut el Camp de la Bóta. Els feixistes hi van executar sumàriament molta gent al final de la guerra civil, l’any 1939; més tard hi hagué barraques que es compten entre les darreres que van desaparèixer, a mitjans anys setanta. Mirant cap a l’oest vaig veure la Diagonal fins a les Glòries. Avui és una avinguda elegant, aleshores només n’hi havia trossos entre antigues fàbriques i nous edificis residencials. Mirant cap al sud-est vaig observar el carrer Selva de Mar, anant cap a la nova àrea residencial de Diagonal Mar i cap a la platja; un altre carrer que van obrir quan jo ja tenia divuit anys, després d’haver retirat els rails de la que fou la primera línia de ferrocarril d’Espanya, després que tanquessin i demolissin l’enorme fàbrica de la MACOSA.

No podia parar de pensar en tots aquests canvis. En com havia canviat la ciutat, i en com havia canviat jo, que havia deixat el Poblenou i finalment Barcelona en una aventura que m’havia dut a París, però també a l’Àfrica i a l’Amèrica del Sud. Absort en aquestes cavil·lacions em vaig asseure en un banc. Al cap de pocs moments aparegué un nano que es va asseure al meu costat. Ros de mal pèl, ulls blaus felins, somriure. Em va dir hola i va començar a fer preguntes. Volia saber qui era, d’on venia, què feia. Ho preguntava tot amb una innocència i unes ganes de saber que em van conquerir de seguida.

Tot d’un plegat em vaig adonar que aquell nen era jo. Era jo quan tenia nou o deu anys.

Em vaig despertar de cop, de matinada. Amb els ulls plens de llàgrimes.

Una flor al cul, o el telèfon volador

Veiem la cinquena copa d'aquest Barça de somni a can Toni, al pis que acaba de llogar al Raval. Situat al carrer Sant Pau, queda just al davant de l'Església de Sant Pau del Camp, que es pot veure amb privilegiada perspectiva des del balcó. Un balcó que serveix d'incomparable talaia per a observar un carrer que bull de moviment a totes hores. Es tracta sens dubte d'un dels racons més calents del Raval.

Havent disfrutat de la darrera copa fins ara, gaudim també d'una bona estona de brisa al balcó. Tot d'un plegat i a mitja conversa sento un soroll sord, com si quelcom hagués caigut. No li dóno importància, perquè si m'hagués caigut el telèfon que duc a la butxaca sens dubte hauria fet molt més d'estrèpit. Curiositats de les vacances: no m'he posat uns mitjons des que vaig marxar de París, i a Barcelona en general vaig amb pantalons curts, i amb les butxaques plenes, entre cartera, claus i dos telèfons. Sí, dos telèfons, el que faig servir a Barcelona amb el número d'aquí i el de París, amb el número d'allà. Coses de la vida de l'expatriat.

Al cap d'una bona estona em disposo a marxar cap a casa. I no trobo el telèfon. Em deu haver caigut però no ho he sentit! Amb dos pisos que hi ha, n'hi ha prou per a que en caure a terra quedi fet miques! I a baix no es veu res... Aplico el remei intuïtiu de rigor: amb el telèfon francès truco al telèfon de Barcelona. I sí, el telèfon sona. El sentim clarament. Però a on?

Torno a trucar i el torno a sentir com sona. Se sent des del balcó, i sembla ben bé a fora... Però no el veig per terra! Això és molt estrany... Amb en Toni sortim disparats cap al carrer. No veiem res per terra. Torno a trucar. El telèfon sona de nou. El veí de sota -el del primer pis- ens mira ple de curiositat darrera d'unes ulleres que emmarquen una cara asiàtica. Diria que té cara de vietnamita, o d'alguna altra contrada del Sud-est asiàtic. El miro a ell i sento el telèfon com sona. Li sona a prop. Repasso el balcó, i al final veig quelcom que es mou en una de les branques d'una planta de balcó. Del seu balcó...

El veí ens torna el telèfon amablement. El telèfon volador a qui una planta d'exterior ha salvat d'una mort segura. Quina xamba! Aquest vespre tinc una flor al cul... O una planta d'exterior...

...i el Passeig de Gràcia sembla la Costa Brava

Tinc la sensació que a l'Ajuntament de Barcelona ja fa temps que se li escapa de les mans el model de "La millor botiga del món". Un cert temps enrera en Quim Monzó va deixar anar aquella frase que trobo digna de la lucidesa habitual de l'autor, segons la qual l'Ajuntament està pensant i dissenyant una ciutat per la gent que la ve a veure, més que per a la gent que hi viu.

La miro amb altres ulls mentre em passejo per la Rambla, i us asseguro que mai en la meva vida adulta hi havia tingut aquesta sensació de descontrol i d'inseguretat. Ja fa molts anys que sembla un parc temàtic per a turistes, però en aquest cas les atraccions ja no es limiten a la suor freda d'un atracament a mà armada en forma de paella regruada de preu exorbitant o de canya de cervesa pagada a preu d'or perquè som a la Rambla. Ara la sensació de descontrol ve per la presència obsessiva, persistent i més aviat molesta de prostitutes, a més dels proverbials però no tan visibles lladres, que es concentren en els furts als turistes perquè saben que la major part, si els arriben a denunciar, rarament es presentaran a un eventual judici.

Tot plegat és mostra de la degradació d'un model que ha provocat efectes diversos. Si he de comptar tots els cops que gent de tot el món m'han dit que Barcelona és una ciutat fantàstica, no acabaré. Això m'enorgulleix, perquè no deixa de ser una ciutat acollidora. Però quan veig gent de tot el món fent a la meva ciutat coses que no s'atrevirien a fer a la seva, m'ho repenso. Tothom n'elogia l'espontaneïtat, l'ambient de llibertat, l'aire fresc. I sí, l'aire fresc i la llibertat són necessaris per crear, però quan algú s'està a qualsevol lloc per quatre dies sol trobar l'aire fresquíssim. I ho dic per experiència. Si és tan fresc per als uns, potser no ho és per als altres. I ho deixo aquí...

PS: l'exemple més reeïxit d'aquesta contradicció es diu Festa Major de la Vila de Gràcia. La foto la vaig fer allà aquest any, tres anys després.

Un dia de maig a Roma...

Aquest any hem tingut sort. Quan el Barça va jugar la final de la lliga de campions a París, ara fa tres anys, jo ja vivia a la ciutat, però no vaig poder veure la final en directe puix que no hi hagué sort amb el repartiment d’entrades. En aquesta ocasió el meu germà va fer tots els tràmits necessaris i el sorteig ens fou propici. Tenim entrades per a la final!

Em toca agafar dos dies de festa, perquè no hi ha vols per a tornar a París el mateix dimecres al vespre o per a marxar ben aviat al matí de Roma i tornar a treballar. Per a horaris acceptables però no del tot propicis Air France em demana... 1200€!!!. Finalment trobo un vol més assequible amb Vueling, que em donarà la possibilitat de fer un bon passeig per Roma el dijous. El que no sé és si serà amb gran felicitat o més aviat en la tristesa, però en qualsevol cas tinc clar que retrobaré el meu germà a Roma per a un esdeveniment singular i molt especial, i només per això ja estic content. Guanyem o perdem ens ho passarem bé.

Anant cap a l’aeroport Charles de Gaulle faig una foto al Stade de France, on el Barça va guanyar la Lliga de Campions ara fa tres anys. Tant de bo avui el dia s’acabi tant bé com aquell! El vol de Vueling es transforma en Clickair, que les dues “low-cost”, la nova i la d’Iberia han decidit fusionar-se, després de la decisió de la companyia “de bandera” (espanyola) de contribuir decididament a convertir l’aeroport del Prat en un aeroport de segon ordre i subsidiari de Barajas. La part positiva de tot plegat és poder volar de París a Roma en amb una companyia que no és ni francesa ni italiana i que ofereix preus molt atractius. En qualsevol cas encara ens hem d’envolar de Roissy que el comandant ja ens diu que sortirem en retard perquè l’aeroport de Fiumicino està col·lapsat.

Aterro a Roma amb una hora de retard. No tinc equipatge facturat i me’n vaig directe a agafar el tren. Sota un cartell que diu “venda automàtica de bitllets” hi ha una paradeta amb un senyor que els ven i que òbviament només accepta diners en metàl·lic. Em pregunto pel sentit del cartell, si no és que automàticament te’ls ven un cop els hi demanes. Sigui com sigui es pren el seu temps, tot xerrant amb tot de col·legues que té al voltant. “Binario due”, que em diu, com si no ho hagués vist que és a la via dos que hi ha l’express “Leonardo da Vinci”, i com si no hagués sentit quelcom que ell semblava no sentir: que fa senyal de marxar! Quan corro per arreplegar-lo encara hi ha un individu a uns escassos deu metres de la paradeta que se suposa que controla els bitllets. Per sort no m’atura, en tinc prou amb mostrar el resguard que m’acaben de donar, però això no em salvarà de veure com el tren em tanca, literalment, la porta als nassos. No hi hauria problema si no fos que només hi ha un tren cada mitja hora, a més de trobar-me en una estació de tren sota una gran marquesina on fa molta calor, el tren següent ja anuncia retard i a més fa una difícilment suportable pudor de pixats. Me’n vaig a la cafeteria.

Al final arribo a Termini amb dues hores de retard sobre el que havíem previst i abraço el meu germà. Ens prenem un cafè. L’altre dia vam dinar a Barcelona i ara ens trobem a Roma, i entremig jo he passat per casa... a París... Amb un cop de metro ens plantem a la Piazza del Popolo, on trobem l’Artur i la seva colla, amb els que passegem pel centre de Roma. La Fontana di Trevi està literalment presa pels blaugrana que no paren de cantar. I al centre el vermell del Manchester United es fa escàs. Això ens estranya. Més tard sabrem que, pel que sembla, a la “fan area” del Manchester, l’espai reservat per als seguidors, hom ha fet una generosa excepció a la llei seca que regna a la resta de la ciutat. Això explica l’escassa presència dels vermells...

El sistema de transport de Roma s'ha col·lapsat definitivament, i només ens queda o bé lluitar amb les aglomeracions per a obtenir una plaça de fortuna en un autobús llançadora o bé caminar una estona. Decidim fer una caminada. Al cap d’una mitja hora arribem al foro Italico, on es troba l’estadi. Ens dóna la benvinguda un gran obelisc que recorda la figura del dirigent polític a iniciativa del qual es va edificar tot plegat: Mussolini Dux. Curiós que es conservi, perquè comunica una idea de gestió de la memòria històrica més propera de l’espanyola que no pas de la francesa o de l’alemanya. A més, constitueix tot un símbol en un país que es troba en una deriva extraordinàriament perillosa. La campanya de les eleccions europees està marcada per les al·legacions sobre presumptes relacions del primer ministre amb menors, un primer ministre que resulta ser l’home més ric del país i que controla la major part dels mitjans de comunicació. Tot plegat ens acosta a una altra versió del feixisme postmodern. Però això és una altra entrada...

L’organització de l’entrada a l’estadi és com la resta: sota una aparença de bona organització s’hi troba una precària gestió del caos. La sort és que la gent arriba instintivament d’una manera escalonada. És això el que evita que es faci ingovernable la conducta habitual el personal, caracteritzada per una expressió com ara “malparit l’últim”. Em sembla greu que no hi hagi ni la més mínima infraestructura per a gestionar les cues. Tot i els nervis, acabem entrant a temps.

L’ambient és de gala. Estadi ple de gent i de colors. Tota la “curva sud” blaugrana fa goig. L’estadi és ple. Espero la cerimònia prèvia al partit, donat que em van dir que hi hauria danses de Geòrgia. Fins i tot si el mateix president de Geòrgia és la llotja, no veig res particularment georgià a la cerimònia, si no són les quaranta senyores que caminen –que no ballen-. En qualsevol cas només esperem que comenci el partit.

Els primers minuts són de nervis. El Manchester ha sortit amb molta velocitat, i si no és per en Piqué en Rooney hauria pogut rematar una falta llançada per en Ronaldo al nostre cantó del camp. No controlem la pilota. Però als deu minuts la primera cursa de l’Iniesta acaba amb un golàs de l’Etoo. Això pinta bé! Només hi haurà alguns moments en que el Manchester apareixerà. A partir de la segona meitat de la primera part el domini és absolut, i la segona és un bany fins la jugada del segon gol. Quan en Xavi centra i veig en Messi al mig de l’àrea sé que serà gol. I ho és. I després, salts i balls, eufòria generalitzada i els jugadors que s’acaben saltant el protocol per acostar-se a on som nosaltres.

No deixa de ser un partit de futbol, però la sensació és molt emocionant. El futbol en directe és diferent, sol ser molt més vibrant que vist per televisió perquè s’hi ajunta l’ambient i l’espectacle de la graderia. En aquest cas, no sé si mai havia cridat tant en un partit de futbol. I una final d’aquest nivell és quelcom d’únic. Quelcom que aquest cop he pogut viure en companyia del meu germà, una de les persones que més estimo en aquest món i amb qui he pogut compartir més coses. I sens dubte la persona amb qui he vist més futbol i he gaudit més d’aquest esport que ara veig amb distància, però que de tant en tant encara m’emociona. Gràcies per tot, Marc, i fins ben aviat!!!

Barcelona vista des de fora

Quan fa dos mesos el meu amic Jaïr em va comentar que havia comprat bitllets d’avió per passar uns dies de maig a Barcelona, no m’ho vaig pensar ni un moment. No em podia perdre l’ocasió d’ensenyar-los la meva ciutat a ell i a la Kremi, que són com la meva família a París. Arreu on he anat sempre he pogut gaudir dels puestus d’una manera molt diferent si anava acompanyat de locals. Només per a dir-ne un parell, sempre t’estalviaràs perdre temps amb visites que no valen la pena però que surten a les guies, i sempre aprendràs i veuràs coses que les guies no et diran mai. Així doncs, volia que els meus amics poguessin veure la meva ciutat a través del meu garbell personal.

Per a mi, però, la perspectiva és curiosa. Revisito una ciutat on fa quatre anys que no visc, quatre anys en els que ha continuat transformant-se d’una manera molt ràpida, fent-se encara més cosmopolita i més coneguda arreu. Visito persones i llocs que veig amb uns altres ulls, els d’un visitant especial, que passa per casa després de quatre anys intensíssims que m’han dut a veure més món que mai. Tant la ciutat com jo hem crescut, tanmanteix no tinc pas clar que ho haguem fet en la mateixa direcció.

I què us puc dir? Barcelona és una ciutat de nivell mundial, un destí turístic de primer ordre, una ciutat interessantíssima des del punt de vista sociocultural. Amb una qualitat de vida que no està gens malament, un clima envejable, un menjar destacable, i una riquesa cultural considerable construïda al llarg dels segles i cada cop més ben aprofitada.

Barcelona és sobretot la capital del modernisme, un estil arquitectònic testimoni d’una època de puixança econòmica que permeté el mecenatge per a la creació, però també d’un caràcter on aquesta creació combina seny i rauxa. Així, Barcelona conté meravelles arquitectòniques completament úniques i irrepetibles que tot el món ve a veure i amb raó. Barcelona és també una ciutat simpàtica i acollidora –per als turistes-, que encara viu –i prou bé- de l’amics per sempre i tot el que va comportar. Una ciutat envejada per això, per la qualitat de vida, i per una atmosfera de llibertat exemplificada amb el “no passa res”, la tranquil·litat amb què se sol afrontar l’extravagància. Una llibertat de pagament, de parc temàtic, que crea guanyadors i perdedors. Una llibertat i espontaneïtat, però, molt apreciades pels qui venen de fora.

Aquest cop he entès més que mai perquè a París tothom em diu “però si ets de Barcelona, què hi fas, a París?”. Barcelona és com París però amb mar, i els barcelonins com parisencs a qui els traguessin el pal que porten al cul, em diu la meva amiga persiana. Però a la pregunta de què hi faig, sempre responc el mateix: “si pogués tenir a Barcelona la feina que tinc a París, no hauria marxat”.

Nervis!!!

La meva afició per al futbol ha estat temperada des de fa molt de temps, i he passat llargues temporades molt allunyat del seguiment d’aquest esport. En aquest sentit, marxar de Barcelona fou una benedicció, perquè encara que la rellevància social del fenomen sigui important, sempre m’ha semblat que se’n fa un gra massa. Personalment no tinc cap necessitat de saber com han anat els entrenaments, o sí aquest o l’altre carreguen cap a l’esquerra o cap a la dreta. Ja em sembla dubtós que, com a societat, invertim tal quantitat de recursos en aquest fi...

Ahir però no em vaig poder estar de recuperar una vella tradició i anar a veure el partit de la semifinal de tornada de la lliga de campions a un bar, en companyia dels meus amics colombians i d’alguns catalans. El Café de la Liberté, també conegut com a Prado, és al Boulevard Voltaire, on aquest es troba amb el Boulevard Richard Lenoir. A prop de la place de la Republique. El Prado és regentat per emigrats espanyols i té un ambient bastant ibèric. Pel color, la pudor de fregit i unes tapes de qualitat desigual. S’hi solen congregar petites multituds en ocasions de grans partits de la lliga espanyola o de competicions europees.

I quins nervis! La gran explosió de joia no arribà fins al minut 93 amb el gol de l’Iniesta. Salts, abraçades, i un individu que semblava un membre dels Gipsy Kings que es va haver de dedicar després a recuperar per terra els botons d’una camisa que s’havia tret a la brava.

Quin patir... En fi, cap a Roma hi falta gent!

Hi ha coses que no canvien mai...

Per una qüestió relacionada amb el meu contracte actual hom em va demanar un certificat de naixement. Aquesta demanda em fou comunicada de manera oficial quan les vacances de nadal ja se m’havien escolat entre els dits, quan ja havia tornat a París des de Barcelona.

En data 5 de gener vaig omplir la sol·licitud pertinent al Registre Civil de Barcelona a través d’Internet. El dia 7 trobo a la meva bústia d’e-mail una notificació segons la qual havien rebut la meva sol·licitud. Al cap d’una setmana rebo un missatge incomprensible i innecessari amb el text següent : “Disculpe las molestias causadas por el correo electrónico anterior, debido a un error en el sistema informático, que no ha permitido ocultar las direcciones de correo electrónico”. Molt bé, moltes gràcies, però no entenc exactament en què pot consistir la molèstia, si no és que en un missatge adreçat a mi no s’hagi ocultat la meva adreça. A més, no hi ha ni signatura. Ni molt menys cap mena d’informació sobre l’estat de la meva demanda. Al cap d’una setmana, el dia 21, els envio un breu missatge sol·licitant precisament aquesta informació. La resposta és un silenci sepulcral.

El dia 4 de febrer, quan ja pràcticament m’havia oblidat que havia demanat el certificat, el trobo a la bústia de casa. La meva sorpresa pel retard ja és considerable –un mes per a trametre’m un certificat que, segons ells mateixos, es pot obtenir a l’acte si hom disposa de totes les dades necessàries i fa la sol·licitud per a un mateix i de manera presencial a la seu del registre-. Però encara ho és més quan em trobo el certificat amb un encapçalament curiós: una còpia impresa del meu missatge del dia 21 de gener on els pregunto quan el rebré! Sense cap anotació... Em sembla que és la primera vegada a la meva vida que algú m’ha donat una “resposta” a un e-mail a través del correu ordinari. Curiós.

No entraré en tots els tòpics possibles –i sovint molt més que justificats- sobre la ineficiència de l’administració pública. Em va cridar molt l’atenció una entrevista que vaig sentir l’altre dia al programa d’en Barril –El Cafè de la República, de nou a onze del vespre a Catalunya Ràdio, que a vegades sento per Internet-. Entrevistaven el jutge Santiago Vidal a qui van preguntar si, enlloc de fer vaga, no seria més eficaç fer senzillament una jornada de portes obertes per a que la gent veiés amb quins mitjans –o millor dit amb quines mancances de mitjans- ha de treballar l’administració de justícia. El senyor Vidal va dir que li semblava una idea excel·lent. El registre depèn del mateix ministeri.

En el cas que ens ocupa només comentaré que, tot fent una simple cerca al google, he localitzat una notícia publicada a El Periódico de Catalunya a principis d’agost de 2008. El registre civil de Barcelona depèn del ministeri de justícia però és gestionat amb diners de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat ha invertit 450.000 € per a millorar una situació que era caòtica. Si després d’una inversió que ha comportat la contractació de dotze persones més i el començament de la digitalització del registre encara estem així, no em vull ni imaginar com era la situació ara fa un any.

Per cert que la notícia també diu el següent: “Solo un posible reproche. La señalización, según señala un trabajador del Registro Civil, anónimo y cauto, "debería estar en catalán, castellano e inglés, y no solo en catalán". M’agradaria conèixer-lo, aquest senyor “anónimo y cauto”. Per a preguntar-li amb cautela però sense anonimat perquè TOTES les comunicacions que he rebut al respecte –les comunicacions per escrit, quelcom força més important que la retolació dels espais- han estat únicament i exclusiva en llengua castellana.

Definitivament, hi ha coses que no canvien mai.

21 pel·lícules (3 de 3)

I set més...

Hunger

Una nova aproximació a la vaga de fam dels presos de l’IRA de 1981. Un d’aquells moments que cal no oblidar perquè l’evolució de les coses ens faria pensar que moltes situacions semblants no s’han esdevingut o no foren el que foren. És a més un film d’una grandíssima qualitat estètica.
Colpidora, bellíssima, intensa.

Johnny Mad Dog
Imagineu-vos allò dels periodistes incrustats en unitats de xoc a l’Iraq, però en aquest cas en una unitat de nens soldats a la guerra de Libèria. La brutalitat en estat pur, que ens acosta a la realitat de les guerres més horribles del nostre temps, assumint que no hi ha guerra que no sigui horrorosa. Alguns dels participants, antics nens soldats, han explicat que la de debò era encara pitjor.
Brutal, corprenedora, necessària.

Che: el argentino*
Reconstrucció de la vida del Che, des que va conèixer Fidel Castro a Mèxic el juliol del 1955 fins la marxa final i victoriosa sobre La Habana a finals del 1958. Més interessant que romàntica.
Sincera, èpica, tropical.

Il divo*
Reconstrucció d’una part significativa de la vida d’un dels polítics més importants de la Itàlia del segle XX, Giulio Andreotti, set vegades primer ministre en una època crucial per a entendre el present del país. Una de les múltiples interpretacions possibles de la història, de gran qualitat cinematogràfica.
Fascinant, teatral, valuosa.

Burn after reading*
Aquesta té crítica d’en Fray, amb qui estic d’acord.

Frozen river
Una altra història que toca el tema de les migracions clandestines, altre cop als Estats Units d'Amèrica. I molts altres temes interessants, en una narració rica.
Trista, veritable, profunda.

Espelho magico
Un grandíssim cineasta, Manoel de Oliveira, ens presenta la seva darrera creació fins avui. Suposo que als 90 anys no deuen caldre massa explicacions. Riquíssima en símbols. Una obra per a incondicionals de l’autor.
Llarga, críptica, teatral.

Les tres pel·lícules marcades amb un asterisc (*), no les vaig veure a París sinó a Barcelona. En tots tres casos amb una excel·lent companyia.

21 pel·lícules (2 de 3)

Doncs aquí n'hi ha set més:

Vicky, Cristina, Barcelona
La polèmica generada a casa nostra sobre la pretesa visió reduccionista de Barcelona o de la identitat catalana em sembla absurda perquè aquest no és en cap cas el propòsit del film. No està gens malament de tenir una postal promocional com aquesta en temps de crisi. Dit això, em va resultar molt decebedora, sembla la redacció sobre les vacances d’una adolescent, amb tots els tòpics possibles.
Dolorosament previsible, estereotípica.

Entre les murs
Poseu una càmera dins la classe d’un institut de secundària i veureu tota la dificultat i les contradiccions que afronten uns professionals molt poc valorats però amb un rol importantíssim per a tota la societat. Quina és l’educació que volem?
Apassionant, imprescindible, implicada.

Coluche, l’histoire d’un mec
Pel·lícula biogràfica sobre en Coluche, l’humorista francès creador dels Restos du Coeur, una contribució concreta a la millora de les condicions de vida de les persones sense sostre. Se centra en l’aventura per la qual Coluche es presentà a les eleccions presidencials del 1981 que durien François Mitterrand a la presidència. La recreació de l’ambient de l’època sembla ben reeixida.
Per a iniciats i nostàlgics. Interessant.

Enfants de Don Quichotte (Acte 1)
Documental que presenta la gestació d’una espectacular i commovedora mobilització social a França, la tardor i l’hivern del 2006-2007, quan el Canal St. Martin de París (on visc) es va convertir en un gran campament de gent sense sostre.
Controvertida, polèmica, compromesa.

Tokyo!
Tres històries amb la ciutat de Tokyo com a escenari. No he vist massa res de japonès i contemporani, i aquesta em va fer riure molt a estones i em va acostar a una cultura que em fascina.
Divertida, inhabitual, sorprenent.

Body of Lies
L'última gran pel·lícula d’acció que he vist, que no decebrà els amants dels films d’espies més actuals i dels efectes especials. Millor del que m’esperava.
Trepidant, espectacular, preocupant

The visitor
Una estranya forma d'atzar fa que les vides un professor d’universitat en hores baixes i d’uns immigrants sense papers es creuin. Una exploració interessant de les relacions humanes i de, sobretot, un terreny desconegut per a la majoria: la complicada vida dels migrants sense papers, on els drets individuals més bàsics desapareixen.
Commovedora, simpàtica, humana.

Nadal a Barcelona

Un cop més aterro a Barcelona per Nadal, com un “almendro” que sóc des de fa temps. En aquesta ciutat meva que cada cop m’és més estranya, on em sento cada cop més estranger. Descobreixo les fotos del googlemaps, que em permetran fer-hi passejades virtuals quan em vingui de gust. Tanmateix està clar que no hi ha res que es pugui comparar amb una passejada de veritat. Una passejada que he anat fent per la geografia física d’una ciutat que s’ha transformat molt en els darrers anys.

Ho he anat veient des de la distància. Des de lluny vaig veure com la meva Barceloneta es convertia definitivament en escenari per a l’especulació més brutal, en aquesta darrera etapa de la bombolla immobiliària que ara tot just peta. Tornar a una Barcelona vista des de casa dels meus pares també m’ha fet reveure el meu Poblenou de la infància, on les xemeneies han quedat reduïdes a un record decoratiu i domesticat, on els edificis de Diagonal Mar s’enfilen ben amunt i on amb prou feines queden carrers tancats, aquí on no vam poder arribar al mar sense llargues excursions fins que no vaig fer els divuit anys.

I amb la geografia física canvia la humana. El Poblenou s’omple d’hotels, arriben els turistes a la Rambla, i amb ells els estrangers que no són turistes sinó que venen per a fer-se un present i un futur i omplen la vella però renovada línia 4 del metro de colors que quan jo era petit eren molt exòtics i que van esdevenint, a poc a poc, senzillament normals.

Aquí és on descanso, mentre unes amigues meves de fora descobreixen la ciutat de la postal que en va fer en Woody Allen i es queden meravellades. Tot allò que a elles les fascina a mi em fa sentir fora de lloc i em fa adonar que em faig gran i que cada cop sóc més lluny de la ciutat que em va veure néixer. Ironies de la vida del rodamón.

Mentre recordo amics i amigues que tindran un Nadal ben diferent, particularment alguns africans, em donaré alguns gustos, com ara jugar una bona partida de parxís en un bar. Per molts anys.

Tornat a casa procedent de casa i passant per casa

Darrerament em trobo que gent propera m'ha perdut la pista. I per a la gent que no és tan propera però que té la bondat de llegir-me de tant en tant encara deu ser pitjor. Així doncs, algunes precisions:

On sóc ara? A París. Aquest ha estat el primer cap de setmana que hi he passat des de principis de setembre. Abans vaig passar un cap de setmana a Eïvissa perquè s'hi casava la meva estimada Celia. Immediatament després me'n vaig anar a Montevideo per una setmana (la "tornada a casa" de l'entrada anterior). Des d'allà vaig tornar a París, a casa. I immediatament després a Barcelona. A casa.

Ara sóc doncs a casa, a París, i llevat de viatges curts i esporàdics per feina -que és probable que n'hi haurà més abans no s'acabi l'any-, m'he de quedar a la capital de l'estat francès d'una manera més o menys estable com a mínim fins a finals d'aquest any. La qual cosa és remarcable, si tenim en compte que ara tot just fa un any hi tornava després d'una llarga temporada a Montevideo, Uruguay. I que posteriorment, a part d'una estada fugaç a Cap Verd, he passat durant 2008 un terç de l'any a l'Àfrica, primer a Namíbia i després a Zimbabwe. I aquí m'aturo -és un dir-, perquè n'hi havia hagut d'altres. I sempre, per feina...

En qualsevol cas, el que queda clar per a mi és que he tornat a casa procedent de casa i havent passat per casa. Perquè he tingut la sort de trobar-me com a casa a diversos indrets (puestus) que es troben en tres continents diferents. I alguns els continuo considerant casa meva. Quelcom d'enriquidor i d'interessant. Però que també té els seus inconvenients. I és que sentir-se com a casa a tants llocs diferents és fantàstic. Tanmateix, tenir tantes cases vol dir que, en el fons, no en tinc cap.

PS: i de fet em deixo Kolda, però la Casamance, tant l'alta com la baixa, és una altra història. O no.

Invasors de l'espai exterior

Passejant per París amb la Marina ens fixem en quelcom que ja havia vist altres cops però sense posar-hi massa atenció: en una cantonada hi ha una rajola amb una forma que em recorda els primers jocs electrònics, concretament el dels més típics "marcianitus", com se n'havia dit tota la vida. Ja n'havia vist altres cops, per París. Aquest cop, però, el tema ens inquieta.

Al dia següent, buscant per internet, trobo la resposta. I és que París és la víctima principal d'una invasió mundial. Són els "Space invaders", que prenen el nom d'un dels primers jocs electrònics que va existir. Un artista urbà que es fa dir "invader" es dedica a poblar paisatges urbans d'aquestes criatures d'estètica dels darrers setanta i els primers vuitanta, amb un treball que potser es podria qualificar de neo-pop.

Més enllà de tota la seva argumentació, el cas és que el treball d'aquest artista no deixa de tenir un cert interès. La majoria de rajoles que he vist s'integren prou bé en el paisatge, encara que en alguns casos -o en força casos, de fet- es tracti d'edificis singulars. I no deixa de ser una recreació de com, de manera lenta i subtil però segura, les tecnologies de la informació i la comunicació han anat envaïnt les nostres vides i introduïnt transformacions profundes en els nostres hàbits, en la nostra feina, en la nostra manera de relacionar-nos i en tantes altres dimensions. Interessant.

PS: cal destacar que entre les ciutats envaïdes també s'hi troba Barcelona...

"Deconstrucció" d'una plaça

Vespre d'agost a Barcelona. Torno a casa tard, la ciutat és quieta i es pot anar en bicicleta amb tota tranquilitat. Vaig des dels jardinets de Gràcia al peu de la Diagonal. Una mica més enllà de mig camí em trobo el bunyol urbanístic més destacable de la Barcelona olímpica i postolímpica: el tambor de la plaça de les Glòries. Dispositiu pensat només per a la circulació rodada, que ha robat perspectives i espai a qualsevol altra cosa des de fa dècades, a més de caracteritzar-se per uns criteris estètics més que dubtosos.

El bunyol del tambor ha perdut definitivament sentit ara que des de fa poc la Gran Via ha deixat de ser una autopista urbana per a convertir-se en una avinguda més almenys fins al Poble Nou. Per tant, ha arribar el moment de recuperar la plaça per a altres usos , amb aquesta mania de fer i desfer que contribueix a fer rodar un dels sectors més importants de l'economia del país: la construcció.

Però en aquest cas, la construcció deconstrueix. Al cartell, l'ajuntament ens anuncia la "deconstrucció del tambor de la plaça de les Glòries". No es tracta de desmuntar, ja que un muntatge denotaria una provisionalitat que no faria justícia als grans pensadors que van dissenyar-lo. Tampoc podem parlar de reordenació de l'espai, potser perquè en aquest cas només parlem del canvi de l'estructura, i la reordenació de la plaça és quelcom de més ampli. O potser per pur esnobisme, per apuntar-se a l'utilització d'un concepte de moda, la "deconstrucció", que si bé en termes acadèmics estava de moda els darrers anys 90 i per a parlar de conceptes, a Barcelona s'ha posat de moda durant la dècada dels 2000, i han estat els cuiners. En un món on la veritable creativitat és una cosa escassa, on pràcticament tot està inventat, cuiners com Ferran Adrià han experimentat amb colors, sabors, ingredients i textures. Una nova manera de generar textures: la deconstrucció. Fins i tot l'urbanisme de la ciutat s'apunta sense dubtar-ho al carro de la marca Barcelona, aquest producte que omple de clients estrangers aquesta ciutat de cambrers i cambreres que anem construïnt entre tots, "la millor botiga del món".

Personalment hauria preferit que haguessin fet servir un altre terme més genuï i adequat i menys sofisticat i buit. Sobretot perquè aquesta història de la deconstrucció sempre em recorda la mateixa anècdota. Barcelona, pels volts del 2004. En un restaurant que se les dóna de sofisticat, trobo a la carta de postres quelcom que em crida l'atenció. La història continua amb el diàleg següent:
"-I això del "flam en deconstrucció", què és?
-És un flam passat pel túrmix".
La resposta del cambrer en qüestió fou brutalment sincera. En una senzilla frase es va carregar tota la faramalla pretesament glamurosa del nom.

La veritat és que, encara que aquesta suposada sofisticació vengui més, preferiria que em diguessin les coses pel seu nom, tant els uns com els altres.

PS: encara que sigui un bunyol, trobaré a faltar el tambor. Sobretot perquè a partir d'ara el fàl·lic edifici d'Agbar de l'arquitecte Jean Nouvel ja no tindrà el complement d'aquest "tambor", que vist en pla zenital podia ser genital. És a dir, vist des de dalt podia semblar uns genitals femenins. Jo que estava per canviar el nom de la plaça per "plaça del coit"...

No anem bé

En els tres darrers anys, l’evolució de la ciutat de Barcelona no ha deixat de sorprendre’m, en general en un sentit negatiu. Les darreres vegades que m’hi havia passejat, particularment al vespre, m’havia sorprès de trobar-hi un ambient d’agressivitat creixent, que s’acosta al que he vist sempre a París.

L’altre dia, però, poc més de vint-i-quatre hores després d’arribar-hi, el vaig sofrir en pròpies carns. En un bar del passeig del Born preníem un mojito amb un amic que és com un germà. En un moment determinat, a la barra, es va dirigir a unes noies italianes amb qui ja havia parlat abans. Una espècie d’organgutà de tipus neng el va començar a increpar, en un to cada cop més amenaçador. En aquest punt m’hi vaig ficar pel mig, dient-li que fes el favor de baixar el to i deixar-nos tranquils. En uns segons va passar als cops. En aquest punt vaig fer mitja volta i li vaig dir a en David: “marxem”. Però aquells dos individus ens seguien insultant-nos i a empentes. Encara a dintre del bar, quan em vaig girar per dir-los que ens deixessin en pau d’una punyetera vegada, vaig rebre un cop de puny al nas. Resultat: els dos primats, un orangutà i un ximpanzè, que fugen corrents. Els del bar que no volen trucar la urbana però que ho acaben fent i desallotjant el bar. Una hemorràgia força aparatosa que no s’acaba fins a l’Hospital del Mar, on detecten que no hi ha res trencat però que cal un punt de sutura. Ràbia, impotència, indignació, molta sang i una inflamació considerable.

Es tractava d’individus locals, productes del que en David definia com el fracàs de la ESO. Està clar que d’incidents als bars sempre n’hi ha hagut, però el que em preocupa no és només l’absurd de tot plegat, i la sensació d’impotència que deixa quelcom que va passar en menys d’un minut. El que em preocupa és la impossibilitat del diàleg amb una proliferació d’individus a qui ningú ha pogut ensenyar a relacionar-se d’una manera mínimament positiva. El que em preocupa és com entre tots plegats anem construint una societat on demanem al sistema educatiu que propagui valors de solidaritat mentre glorifiquem l’esforç fàcil i la llei del més fort. El que em preocupa és que continuem en un entorn que banalitza l’ús de la violència més gratuïta, i sobretot que redueix els conflictes i les emocions a un espectacle televisat cada cop més grotesc i amb més audiència, que només es veu en privat i que culmina en una situació on, quan passen coses d’aquestes, la reacció generalitzada és mirar cap a una altra banda, ignorar-ho completament, talment com si es veiés des del menjador de casa.

Probablement el desgraciat que em va obrir el nas ho anirà explicant com una aventura d’on va sortir victoriós, encara que de fet el que fa fer fou sortir cames ajudeu-me. Si algun dia arriba a llegir això –si és que encara recorda com es fa-, que sàpiga que la gent com ell no em fan por. El que em fan és molta pena.

Això sí, el que em sulfura és una de les ironies de tot plegat: he passat un bon temps en un indret objectivament perillós, d'on ha anat de molt poc que no ens evacuessin i on, durant uns certs dies, literalment no podia sortir de casa perquè si ho feia tot sol i sense vehicle la meva vida podia córrer perill. I n'he sortit incòlumne. Setmanes després torno a casa i em passa això...