Bons companys de viatge

Un viatge tan llarg amb tantes etapes crea moltes oportunitats per a una de les meves passions: la lectura. Entre trajectes d’avió o per terra i multitud d’estones mortes n’hi ha moltes que amenitzo amb un bon llibre. En aquest viatge he tingut molt bona companyia, entretinguda i molt adequada a tot el que veia. Eren però títols prou interessants com per a merèixer ser llegits independentment del viatge. Aquí us els comento:

A fortune-teller told me (Un indovino mi disse), de Tiziano Terzani. En Terzani fou un periodista italià, un dels únics occidentals que fou testimoni alhora de la caiguda de Saigon i de la desfeta de Phnom Phen, el 1975, que visqué a l’Àsia durant dècades. Un endevinador li pronosticà que moriria en un accident d’avió el 1996. Això el va decidir a refusar de volar durant aquell any, i d’emprendre un apassionant viatge per Àsia, que descriu al llibre. El ritme i les dificultats d’un llarg viatge sense avions creen oportunitats per a experiències de tota mena. I a cada lloc es fa predir el futur per un endeví, pretext per a immergir-se a la cultura del país i descriure-la amb un punt de vista que no deixa de ser d’outsider, però també marcada per un gran coneixement del continent que trepitja. Interessantíssim, apassionant i amb molt bon ritme. 

Terre des oublis, de Duong Thu Huong. Una de les grans novel·les de la postguerra vietnamita, que llegeixo traduïda al francès. Una jove torna a casa per a retrobar-hi el seu primer marit, desaparegut des de feia catorze anys i que hom havia donat per mort a la guerra. Aquest és l’inici d’una trama que ens porta a explorar els traumes d’una guerra terrible i les contradiccions entre una societat tradicional i la modernització que portà la revolució. Tot això amb personatges complexos que veiem evolucionar i créixer amb les diverses situacions, i amb descripcions magistrals dels colors, les olors i els paisatges d’un país. És llarga i em va costar d’entrar-hi, però ha acabat essent una delícia.

The sorrow of war, de Bao Ninh. En Kien forma part d’una unitat militar que busca despulles en una zona de batalla, on va sobreviure un atac americà. Aquest és el fil conductor d’una història sobre l’horror de la guerra, però també sobre l’escriptura mateixa i la vida, amb el rerefons d’una història d’amor. Una novel·la que va molt més enllà del que seria una mera descripció històrica per a endinsar-se en temes universals. Escrit amb un estil clar i directe, el vaig devorar.

First they killed my father, de Loung Ung. La descripció d’una supervivent del règim de terror dels Khmers rojos, vista amb els ulls de la nena que era a l’època. Un relat esfereïdor, que ens transporta a un dels cims de la follia humana. Comença poc abans de l’entrada dels Khmers rojos a Phnom Penh el 1975, i continua amb la deportació, els treballs forçats al camp, i tot el sofriment de la col·lectivització forçosa. S’acaba amb la marxa cap als Estats Units després d’haver pogut acabar en un camp de refugiats a Tailàndia. Un relat personal de quatre anys de genocidi, duríssim, imprescindible per a intentar entendre el que s’esdevingué. Fa feredat i posa els pèls de punta cada cop que hom recorda que no és una novel·la sinó un relat autobiogràfic.

Cambodja

Resulta difícil resumir les impressions d’un país d’història tan rica i enormement complexa. Sobretot quan la visita hi és breu i relativament limitada en l’espai. Així doncs, em limito a les pinzellades:

Un riu que esdevé un mar: amb l’excepció de les muntanyes del nord i de l’est, Cambodja té un relleu poc accidentat. El Mekong travessa el país de sud a nord, i amb els seus afluents hi ha creat, més cap a l’oest, un mar interior. El Tonle Sap és un gran llac on el corrent canvia amb les estacions. Durant l’estació de les pluges augmenta considerablement el seu volum i extensió –s’arriba a multiplicar per nou-. El llac nodreix el país de peix i en rega l’arròs. El domini del sistema fluvial i l’emmagatzematge d’aigua sembla haver estat una de les claus de l’esplendor de l’Imperi Khmer i de la seva capital, Angkor.

Una atmosfera densa, el pes de la història recent: la població és visiblement jove, cosa que dóna una idea de l’enorme impacte demogràfic del genocidi dels khmers rojos. Des que arribem a Cambodja sento com si l’aire fos més pesat. La visita a la presó S-21 i als camps de la mort ajuden a entendre aquesta pesantor, i és que el que es va viure en aquest país a la segona meitat dels anys setanta del segle vint és completament esfereïdor. Una quarta part de la població fou massacrada, en el context d’una revolució social que pretenia (re?)instaurar una espècie de paradís terrenal agrari. Grans desplaçaments de població de la ciutat al camp, modelats en el desastrós Gran Salt Endavant de la Xina maoista; una persecució sistemàtica que arribà fins a l’eliminació física no només de la intel·lectualitat sinó de tot fet urbà, assimilat amb l’enemic de classe. Els resultats en foren un genocidi, un desastre econòmic i social al que només posà fi la invasió per part del Vietnam. Curiosament totes les potències occidentals continuaren reconeixent l’autoritat del govern dels Khmers rojos tot i ser genocides, en una mostra particularment fastigosa de la realpolitik de la guerra freda. Tot això ja és història, però encara història viva d’un país on quatre dels màxims responsables d’aquesta follia estan sotmesos a judici i se’n defensen tirant pilotes fora amb un cinisme que fa feredat. Un gran i dolorós esforç per a enfrontar-se a un passat tenebrós. Mentrestant, el país viu un progrés relatiu basat en convertir-se en la maquila entre les maquiles, i anar-se obrint al turisme.

Angkor: la seva importància simbòlica és tan gran que fins i tot són a la bandera del país. Els temples d’Angkor són testimoni d’un passat gloriós, d’una civilització apassionant. Investigacions recents ens diuen que eren en la seva majoria mausoleus dels emperadors. Fos el que fos, aquestes venerables pedres evoquen un temps en què Angkor arribà a ser l’aglomeració urbana més important dels temps pre-industrials. Un conjunt imponent, una de les meravelles del món que justifica tot un viatge. De tots els temples em quedo amb el més enigmàtic: el Bayon.